A continuació us transcric l'article que em van publicar el dijous 20 de setembre a El Punt Avui. 
 
Aquests dies hi ha qui em diu que la manifestació del 11 de setembre expressava una gran ingenuïtat: “aconseguir un estat propi és molt difícil, l’Estat no ho permetrà i la Unió Europea no té cap voluntat”. Per altra banda es repeteix que el pacte federal és impossible perquè l’Estat no vol. 

Les dificultats per anar més enllà del status quo són moltes. La manifestació expressa esgotament després de la sentència del Constitucional i les diferents respostes que es van produir - hostilitat del PP, indiferència del PSOE. Però no expressa ingenuïtat sinó confiança en la democràcia, en la idea que la força de la majoria és la que determina el futur. I és aquí on hem de situar el debat.

Cauríem en un error si entrem en la lògica del frontisme o en el simplisme que amb la independència es solucionarà tot. Tenim un problema compartit amb tot el sud d’Europa i és diu fracàs de la política de retallades. La paraula màgica de tot aquest debat no és independència, modestament crec que la paraula clau és més democràcia. 

Cal un gran acord per decidir quin país volem i quina relació volem tenir amb l’Estat, però també de quina manera i amb quina redistribució dels esforços volem sortir de la crisi. Aquesta és la millor resposta davant la històrica mobilització de la diada. CiU reclama el dret a decidir davant l’Estat però accepta la dictadura dels mercats i les imposicions de Madrid i de Brussel·les per desenvolupar un model de societat que desmunta les estructures de l’estat benestar que té Catalunya.  

Crec que cal aquest gran acord, polític i social, per determinar l’exercici del dret a decidir. I crec que per fer-hi front necessitem un Estat propi, que després es pugui federar, confederar o anar per lliure. Però el més elemental és construir aquest consens, i no buscar la drecera d’una convocatòria electoral que busqui plebiscitar el que hem de decidir entorn a una consulta. 

CiU no es pot amagar darrere d’unes eleccions avançades però si Artur Mas les convoca serà pel fracàs de la seva política econòmica. L’electorat haurà de respondre no només quina relació vol amb l’Estat sinó si les polítiques per sortir de la crisi són les adequades.

El camí més recte per acabar com Grècia



El camí més recte per acabar com Grècia. Aquest és el camí que hem pres amb les mesures anunciades per Rajoy. Mesures a canvi de ser intervinguts per rebre els 30.000 milions d’euros que necessita la banca, mesures que paguen els depenents, els aturats, els empleats públics, els que compren un producte independentment de la renda que tenen. Propostes que estan reblant el clau en una recessió prolongada, i que multiplica el patiment entre els més vulnerables. L’IVA té un efecte sobre el consum, en un moment que aquest està pel terra, i representa una pujada dels preus afectant a tots per igual. La retallada de sous, torna a carregar en contra dels empleats públics, tot i que és de sobres conegut que per cada euro que es retalla en la funció pública es deixa de recaptar 60 cèntims. La retallada en la prestació d’atur és ja totalment indecent, més quan s’explica que servirà per incentivar la recerca d’un lloc de treball. Es retallen les aportacions a les persones que atenen a les persones que no tenen garantida l’autonomia personal. Com si això no fos poc, es deixen endur pel populisme; reducció del 30% en el nombre de regidors –així es carreguen la pluralitat- i transferència de competències municipals a òrgans d’elecció indirecta com les diputacions. Aquestes polítiques combinen amb l’amnistia fiscal dels defraudadors fa que la situació sigui econòmicament insuportable, però que sigui moralment insostenible. El camí continua amb una política injusta, però també una política injusta, que ni estabilitza les finances i ens enfonsa més en la crisi.



Tot plegat es fa contravenint els compromisos electorals i enganyant a la gent. En un àtac frontal a l’Estat del Benestar, a l’Estat de Dret, i a les mateixes regles del joc democràtic. Si Rajoy s’atreveix, i ho fa amb tant descarament, és perquè es sent amb la impunitat per fer-ho. I perquè a més té el suport explícit d’en Duran i CiU i el suport implícit –si ens cenyim a la intervenció- d’en Rubalcaba. Mentrestant, el President Mas, es passeja per tot el món explicant que nosaltres si que som aplicats, posant com exemple el desastre econòmic de Portugal, quan el que hauria d’estar fent, si en realitat s’estima al país, és fer un front contra les polítiques d’austeritat, que tant ens estan ofegant.



En tot cas, avui, aquestes polítiques no es poden implementar sense l’aval de la ciutadania, entre altres coses, perquè qui ens governa, no es va presentar a les eleccions amb aquest programa. El memoràndum, les condicions del rescat, han de tenir l’aval de la ciutadania. I que si no és així del que parlem és d’un frau democràtic. Per això avui s’ha de convocar un referèndum entorn a la intervenció i les seves conseqüències. I si no és capaç que plegui i es convoquin eleccions.



El proper dissabte 21 de juliol ja s’han convocat mobilitzacions. I hem de sortir al carrer per dir que per aquí no passem. I aquest consens, en contra d’aquestes polítiques desastroses, ha de començar-se a construir ja.

Us deixo aquí l'article que m'han publicat avui a El Periódico

Construïm l'Alternativa

Cada setmana tenim 2.000 nous aturats. 250.000 famílies viuen sense cap ingrés. Comencem a tenir problemes de malnutrició infantil. Aquests són alguns dels rostres de la fractura social de dos anys de polítiques d'austeritat i retallades. Mentrestant, els paladins de les retallades, CiU i PP, ens anuncien l'entrada en una nova fase de la doctrina del shock, amb una nova pujada del IVA als productes de primera necessitat, retallada de sous, i qui sap si pensions i prestacions d'atur, al mateix temps que degraden l'educació i sanitat públiques. Tot i que ja sabem que a més retallades, més dèficit i més atur, els nostres governants accepten, i fins i tot alguns demanen anar més enllà com el president Mas, als dictats de Merkel i del FMI, encara que això suposi entra en depressió. Tot plegat ho fan amb un relat que fa aigües des que a l’habitual discurs del “no hi ha diners, no hi ha alternativa”, se li ha sumat el “si hi ha diners” per rescatar bancs.

A aquesta actitud s’hi suma un increment de la desconfiança en la política i la crisi institucional i democràtica que viu el país. Una crisi que la dreta alimenta cada dia sense escrúpols sabent que com més creix la desconfiança, més lluny està la seva pèrdua del poder. Unes sensacions que se sumen al fet que molta gent creu que la política avui no pot canviar la realitat.

Per altra banda emergeix des de diferents sectors la necessitat d'articular una alternativa política real que pugui derrotar les polítiques d'austeritat. I en aquest context, l’esperança torna a estar en la gent. En la que es mobilitza, en la que s’organitza per acompanyar a la gent que pateix. En els treballadors públics que malgrat les retallades garanteixen nivells de qualitat per damunt de les prioritats pressupostàries.

I és mitjançant la política com en els darrers anys hem estat més a prop de derrotar les polítiques d'austeritat. Així ha estat en les darreres eleccions a França on han guanyat les polítiques contràries a l’austeritat; a Grècia, on Syriza ha estat a punt de vèncer. Podem copiar a Catalunya aquesta experiència? Podem aprendre moltes coses de Syriza, o del moviment de l'Esquerra Verda Islandesa o fins hi tot dels canvis polítics i socials que ha viscut Amèrica Llatina. Però a Catalunya aquesta alternativa ha de tenir dos eixos, tenint en compte que tant l'eix esquerra-dreta com l'eix nacional formen part de la nostra identitat de país.

Hem de construir una alternativa que rebutgi les polítiques d'austeritat i les retallades, que rebutgi el pacte fiscal europeu i rebutgi l’acord que ha consagrat a la constitució espanyola les polítiques neoliberals. Una alternativa que es construeix des de l’oposició a les retallades i des de la construcció d’un pacte social basat en l’equitat. Una alternativa que entén el marc de la mobilització com una eina imprescindible per canviar consciències i expulsar la resignació, però que sap que a la mobilització cal que hi sumem nous elements. Una alternativa que entén que hem de sortir de la crisi amb un model d’economia verda, que genera ocupació avançant-se a la propera crisi, l’energètica, amb un clar contrast a un model antic i obsolet com el que representa Eurovegas.

Una alternativa que defensi la sobirania popular davant l’Estat Espanyol i els mercats i que defensi el dret a decidir què volem ser com a país, sense límits.

Una alternativa que repensi la política, especialment el funcionament dels partits, i la manera de canviar la realitat més enllà de l’espai institucional. Però el repensar la política ha de combinar-se amb la necessitat de recuperar l’espai i el sentit de la batalla institucional, perquè aquesta estigui al servei del 99% de la ciutadania.

Com ho construïm? Una possibilitat passa per no entendre el moment històric que estem vivint, que totes les energies que s’estan expressant busquin la confrontació electoral, i des de l'atomització no siguem capaços de vestir aquesta alternativa real que pugui derrotar a CiU. Aquesta és l’opció del competir, però el que cal és cooperar.

Avui a ICV-EUiA les enquestes ens situen en el millor resultat obtingut fins ara. És a partir d’aquí, des de l’ambició, que hem de dir que avui podem ser una peça clau per articular políticament la corrent social que reclama una alternativa. Però també des de la modèstia hem de dir que hem de ser més per construir una alternativa. Des d’aquells que avui fem oposició podem cooperar, gestionar la nostra diversitat i en base a un acord vestir aquesta alternativa.

No soc ingenu, sóc conscient de les dificultats organitzatives i d'identitat. Cal generositat, però abans, necessitem d’una esquerra que no s’enamori de l’estètica d’un bon naufragi. I cal fer-ho perquè tenim l’oportunitat i perquè tenim la responsabilitat d’aconseguir-ho, per reconèixer el país en que vivíem, sent útils a milers de persones de les classes populars i mitja que veuen com les seves condicions de vida empitjoren dia a dia, però sobre tot per lluitar per un país millor, en igualtat, en ecologia, en llibertat.

Lula després de ser escollit President del Brasil va dir que tot i guanyant les eleccions, no tindrien ni de bon tros el poder, doncs les elits econòmiques seguirien on són però seria el primer pas per disputar aquesta batalla i acabar amb la bogeria que estem vivint i amb aquells que estan aplicant aquestes polítiques econòmiques.

Joan Herrera

Secretari General d’ICV