Albert Batalla

11 de setembre a la Seu i Castellciutat

// 12 setembre, 2011 // Cap comentari » // Alt Urgell, Castellciutat, Catalunya, General, ciutat, comarca, cultura, la Seu d'Urgell, llengua, país, personatges, pirineu, política, societat

Som a 12 de setembre i ja sabeu que diuen que la commemoració de la Diada Nacional de l’11 de setembre és per recordar la capitulació de Barcelona a mans de les trobes de  Felip Vè, però també per reivindicar l’esperit del 12 de setembre. Un esperit de recuperació de la derrota, de tornar-se alçar per defensar un país, una llengua, unes institucions, una societat…

Ahir i abans d’ahir es van realitzar diversos actes a la Seu d’Urgell en commemoració de la Diada Nacional, entre d’altres el primer acte institucional que es feia a la Seu convocat per l’Ajuntament. Avui, malauradament, sortirem a les 19h a la concentració de la plaça dels Oms per defensar una cosa tan òbvia com el model d’immersió lingüística a les escoles del nostre país.

En tot cas, l’objectiu d’aquest apunt era donar a conéixer el text que va preparar per l’acte institucional d’ahir el Lluís Obiols, arxiver municipal, i que contextualitza els espiosdis de la Guerra de Successió a la Seu i Castellciutat. Sovint, per desconeixement, creiem que el nostre territori ha quedat lluny dels grans esdeveniments històrics del país i això no és així com bé demostra el següent text:

L’onze de setembre

El gener de 1716, amb la proclamació pel rei Felip V del Decret de Nova Planta, es posava fi a les institucions polítiques pròpies del país. El barri de la Ribera de Barcelona desapareixia per construir-hi la fortalesa de la Ciutadella, les universitats del país van ser tancades i substituïdes per la de Cervera, de nova creació, la Generalitat era abolida i el govern i la justícia eren confiats a una nova institució, la Reial Audiència. A la Seu, el Consolat, el règim municipal que ja existia des del segle XIII, va ser eliminat. Les Usances de la ciutat, que havien regit la vida urgellenca des de 1430, van ser abolides. El Consolat i els cònsols van ser substituïts per un Ayuntamiento de Regidores. El castellà es va anar imposant com l’única llengua de relació amb l’administració.

Any 1700. El rei Carles II mor sense descendència. Dos cosins germans seus, els rei Lluís XIV de França i l’Emperador Leopold I d’Àustria volen aconseguir la monarquia hispànica per als seus descendents, Felip de Borbó (nét del rei francès) i l’Arxiduc Carles d’Àustria (fill de l’emperador austríac). El temor de les potències europees per mantenir l’equilibri de poders entre aquestes dues cases reials va convertir el conflicte en una veritable guerra internacional.

Des de 1701 fins a 1714 tot Europa viu enfrontaments derivats d’aquest conflicte. Els països del vell continent es van enfrontar entre ells al costat d’un dels dos pretendents. La Seu no en va quedar al marge. Només com a exemple, l’any 1705, els canons del castell de Ciutat es van baixar amb rais fins a Ponts, i el juliol de 1711, els francesos comandats pel general Moret van assetjar la ciutat.

El desenvolupament de la guerra va ser complex. L’any 1711 l’Arxiduc Carles d’Àustria va ser proclamat emperador. La situació havia canviat, i, en aquest moment, l’equilibri de poders feia decantar les forces europees a favor del pretendent borbó. El 1713, amb la signatura del tractat d’Utrecht, les potències europees abandonaven el conflicte. La guerra, que fins aquell moment havia estat un conflicte internacional, va focalitzar-se a Catalunya, amb l’enfrontament entre els catalans partidaris de l’Arxiduc i els exèrcits borbònics que anaven apoderant-se del territori.

El juliol de 1713 l’exèrcit de Felip V va iniciar el setge Barcelona. El 28 de setembre, el general Moragues, governador de les fortificacions de Castellciutat, fidels a l’Arxiduc Carles, va capitular. L’11 de setembre de 1714, després d’un any de setge, Barcelona va ser ocupada per les tropes borbòniques. Una setmana després, amb la caiguda de Cardona, van finalitzar les actuacions militars. Alguns ciutadans de la Seu partidaris de l’Arxiduc d’Àustria, van exiliar-se a Viena. Francesc Carreu va retornar a la Seu el 1732. Llorenç Tomàs i Costa, però, va morir a Viena el 1738, i només les seves despulles van poder retornar a la ciutat, on va ser enterrat a Sant Domènec.

El pregó de l’Artur Peguera #FM11

// 31 agost, 2011 // Cap comentari » // Alt Urgell, Castellciutat, Catalunya, General, ciutat, comarca, la Seu d'Urgell, pirineus

A continuació  us reprodueixo el pregó que el periodista esportiu Artur Peguera va llegir aquest dissabte de Festa Major des del balcó de l’Ajuntament. Va ser un bon pregó. Gràcies Artur per acceptar la invitació.

” Alcalde, autoritats, urgellenques, urgellencs, moltes gràcies per concedir-me l’honor de fer aquest pregó, que estic encantat de poder compartir amb tota la gent de la Seu que ha vingut fins a la plaça dels Oms, entre la qual puc comptar familiars, amics de joventut, coneguts i, segurament, molts espectadors de TV3. Permeteu-me també saludar la gent que seguirà aquest pregó a través de RàdioSeu i Pirineus TV, i els que en tindran notícies a través d’altres mitjans o potser en el programa de festes de l’any que ve.

Confio que els que us explicaré estigui a l’alçada del que es reclama a l’acte protocol·lari, que, en principi, ha d’esdevenir una mena de “chupinazo” que obri oficialment la festa. Tot i que aquí ja fa dies que es va encetar el programa d’actes i que ahir al matí ja vam veurecom els més petits donaven el tret de sortida amb la cercavila.

Això de fer el pregó és una gran responsabilitat. Us puc assegurar que em fa molt més respecte parlar des d’aquest balcó, davant vostre, que no el fet d’explicar cada dia les notícies de l’esport sabent que a l’altra banda del televisor, sovint, hi ha més d’un milió de persones. Però el que m’ha portat fins a aquest balcó és la meva feina a TV3, juntament amb els grans vincles familiars i sentimentals amb la Seu. I d’aquestes tres referències, fonamentalment, us en parlaré en els pròxims minuts. M’han dit que puc parlar fins a les 12 de la nit, que comença la Nit de Gresca, oi? No, no patiu que podreu sopar a l’hora que toca.

M’agradaria començar parlant de TV3, i voldria destacar el paper que juga com a mitjà totalment entregat al servei públic. Podeu estar convençuts que a Catalunya tenim una gran sort de poder comptar amb una televisió tan potent i tan independent alhora com la vostra.

El “mestre Puyal” es pregunta en el seu primer i fins ara únic llibre: “Quants canals privats operen competitivament en català?” Ell pensa que cap. Així, doncs, hauran de ser els públics, i aquesta és la seva primera responsabilitat, els que mantinguin viva la flama de l’idioma, la cultura, el nostre present i la memòria del país. I, malgrat que des de la llunyania i la ignorància alguns polítics de fora de Catalunya es qüestionin el paper d’una televisió autonòmica en català, jo em qüestiono també què seria de la nostra llengua sense una televisió de qualitat, que fa del rigor dels seus informatius una referència internacional i és capaç d’entretenir els espectadors fugint totalment de la “telescombraria”?

Malauradament, la fórmula per tenir audiència és tan senzilla com temerària. Només cal nomenar princeses del poble, furgar en la taxa d’alcohol d’un torero accidentat o escampar les infidelitats de torn. Però qui pagarà el preu del magisteri de l’esperpent televisiu? Segur que no seran aquells que ara en treuen el benefici econòmic.

Un cop he escombrat cap a casa, i reconeixent també que potser teniu raó quan sovint us queixeu que les nostres càmeres no us fan tot el cas que mereixeu, voldria parlar una mica dels meus vincles amb la Seu, que són moltíssims. De fet, la meva vida no seria la mateixa, ni de bon tros, sense els dies, les setmanes i els estius sencers que he passat aquí.

De ben petit recordo que va ser a la Seu on vaig descobrir que aquelles joguines fantàstiques que anunciaven a la tele existien realment. No sé si era degut al fet que els reis d’aquí passaven primer per Andorra, o que plovia més que al Pont de Suert –o segurament el Román hi tenia influència-, però cada vegada que amb els meus pares i germans travessàvem els ports de Viu, Perbes i el Cantó amb un Seat 1.500 i arribàvem a la Seu, per passar les festes de Nadal amb la família, es disparava la cotització del que cagava el Tió i el que els Reis Mags deixaven al balcó. Que ja tenia mèrit deixar les coses al balcó amb el fred que feia.

Més endavant, ja en l’adolescència, les visites a la Seu tenien una altra finalitat. Tenia ganes –i potser també la necessitat- de començar a guanyar-me la vida. I a l’Andria hi havia feina per donar i per vendre. Així que, per Nadal, Setmana Santa i l’estiu, cap a la Seu. Com que de director d’hotel ja en tenien un de molt bo, vaig haver d’opositar a la plaça de cambrer per guanyar el primer sou. Des d’aquí demano disculpes si algú de vosaltres em va haver de patir al restaurant, al Corona, o a la terrassa d’estiu. Una terrassa fantàstica per als clients, però un martiri per als que hi pencàvem. Us puc assegurar que les de l’Andria són les escales que més vegades he pujat en la meva vida. Sempre hi havia un amable client a la terrasseta disposat a descuidar-se qualsevol cosa un cop ja servit, perquè haguéssim de pujar un cop més les maleïdes escales, sempre amb aquells pantalons marrons de campana que, sospito, ens havien comprat perquè cap noia que vingués a la terrassa pogués sentir la temptació de despistar-nos amb la mirada. Eren realment horribles. Els pantalons, no les noies, que, en qüestió de dones, la Seu sempre ha estat al capdavant del rànquing de la bellesa.

Però aquells estius, encara que poc, també hi havia temps per gaudir de les coses de la Seu. Com, per exemple, el piragüisme. Recordo com si fos avui els cursets a la zona del Pont de la Palanca. Era evident que jo no tenia facultats per dedicar-m’hi, però vaig poder assistir en primera persona als primers anys d’activitat del Sedis Kayak i la posada en marxa de la Setmana Internacional de Canoe-Kayak. Si en aquell temps, observant els braços –i les esquenes- dels piragüistes que venien d’altres països, i comparant-los amb els nostres, ens haguessin dit que a dia d’avui tindríem palistes de primer nivell mundial com el Carles Juanmartí, el Jordi Domenjó, el Xavier Ganyet, la Marta Martínez o la Núria Vilarrubla… O els que anteriorment van marcar el camí: Guille Díez-Canedo, Marc Vicente o Pere Guerrero, entre altres, no ens ho haguéssim cregut. Però ha estat així, gràcies a l’esforç dels esportistes, dels seus entrenadors i d’aquelles persones que han treballat des de fora de l’aigua –com els germans Ganyet- i que van convertir el Parc del Segre en el millor canal d’aigües braves del món. Tota una referència per al piragüisme internacional que acollia els Jocs Olímpics del 92 -10 anys després que una riuada s’endugués tot el que va trobar al seu pas-. I aquí teniu un altre fet que em vincula a aquesta terra. Jo, aleshores, treballava a la Cadena SER i, gràcies a la Seu, vaig tenir l’oportunitat de fer la cobertura informativa d’uns Jocs Olímpics.

Va ser un gran èxit esportiu, social i de promoció internacional per a la Seu. Una ciutat que també és referència pel que fa a l’esquí de fons: ho va ser fa temps amb el Josep Giró, més recentment ho ha estat amb el Jordi Ribó, i actualment amb gent de la comarca, com el Vicenç Vilarrubla.

Realment, els esportistes de la Seu són d’una pasta especial, perquè és molt difícil destacar en esports que requereixen un esforç i una dedicació tan extraordinaris. I entrenar-se hores i hores quan el clima no és el teu principal aliat multiplica encara més l’admiració que em desperten. Segurament aquest sacrifici és el gran ingredient de la fórmula que ha fet possible que la Seu sigui una de les poques ciutats que pot presumir d’haver estat representada en tots els Jocs Olímpics, d’estiu i hivern, des del 1998. I segur que en tindrà l’any que ve a Londres, a Sotxi el 2014, i també al 2022, que ens aniria molt bé que fossin concedits a la candidatura de Barcelona-Pirineus.

S’ha de destacar també l’èxit del Sedis de bàsquet. Al marge de la gran feina que s’hi fa amb els equips de formació, tenir un representant en la màxima categoria femenina s’ha de considerar molt més que un miracle. A veure quan hi ha un miracle també per a l’hoquei patins i el veiem a l’OK Lliga. Però no hi ha res impossible per a una localitat amb 29 entitats esportives i una gran activitat en les escoles municipals.

On anem més fluixos és en futbol. Des que l’any 1958, quan l’aleshores Unión Deportiva la Seu va baixar de Tercera Divisió, el futbol local no ha donat motius per a grans celebracions. Tot i aquí han nascut tècnics de prestigi, com l’actual entrenador del Lleida Esportiu, l’Emili Vicente.

És clar que, en futbol, tot gira al voltant del Barça. I encara més ara que l’equip blaugrana domina el planeta futbol com ningú ho havia fet mai. Com li hagués agradat viure aquesta època a l’Enric Monrós, davanter habilidós de finals dels 40, o a l’Antoni Roca, defensa de la mateixa dècada. Són els únics urgellencs que van arribar al primer equip del Barça -tot i que cap dels dos va jugar partits oficials amb el primer equip-. A l’Antoni Roca, fill de Cal Cargolet, el va fitxar el mític Pepe Samitier en un partit de festa major del 1945. La U. D. Urgelense es va enfrontar amb un combinat del Barça i diuen les cròniques que l’Antoni va brodar el futbol. El van contractar per 3 temporades a 150 mil pessetes. Vaja, igual que Samuel Eto’o a Rússia. L’Antoni Roca no es va fer milionari, però sí que es va guanyar l’honor de ser l’únic urgellenc que ha jugat a Primera. Va ser amb el Lleida, als anys 50.

Però no llancem la tovallola, que potser no falta gaire perquè puguem veure algun xaval de la Seu a la nova Masia o directament en el primer equip del F. C. Barcelona. És clar que haurà de ser molt bo si vol millorar el nivell del jugadors del Barça de Guardiola, que ahir a Mònaco el van convertir en el club amb més títols europeus. I que fa deu dies li prenien la Supercopa d’Espanya al Reial Madrid.

I parlant de futbol, us explicaré una anècdota que vaig compartir amb l’equip juvenil de la Seu fa una trentena d’anys. Jo havia fet una fugaç incursió en el món de l’arbitratge i em va tocar dirigir un partit que l’equip d’aquí jugava en una localitat del Pla d’Urgell. No en diré el nom perquè encara vindran a posar-me el dit a l’ull. Ah, no, que això només ho fa el Mourinho. El cas és que aquell partit el va guanyar la Seu, i, pel que els va semblar als del poble en qüestió –i una mica també als d’aquí- , l’àrbitre hi va tenir alguna cosa a veure. I encara es van enfadar més, és clar, quan van veure que, després del partit, pujava a l’autocar de l’equip de la Seu, ja que havia de passar uns dies aquí . Sort que em va venir a rescatar un dels germans Carmona.

I ja per tancar el capítol esportiu d’aquest pregó, us he de dir que sou uns privilegiats de poder comptar amb aquests paisatges extraordinaris per a la pràctica esportiva. Potser la quotidianitat no us permet apreciar al cent per cent tot el que teniu, però a un apassionat de l’esport com jo veure les possibilitats que us ha concedit la mare naturalesa, li fan ganes de venir a viure aquí. De fet, no penso desaprofitar el regal de poder anar a córrer demà pel Parc del Segre fins a Alàs, tot admirant la majestuositat del Cadí.

I de les meves festes majors de la Seu, què us puc explicar…? Doncs que no les vaig poder gaudir com m’hauria agradat. A l’Andria, quan arribava la festa era quan més feina teníem. Recordo, això sí, l’àvia Carme i la Maria Rosa donant els últims retocs als vestits perquè la Moni, la Mariona i el Ramon –que sempre es despertava a última hora- anessin ben polits al Ball Cerdà. Una dansa que el Roman va poder recuperar per a la Seu quan agonitzava, el 1975.

Recordo els dansaries concentrats a la terrassa de l’hotel, i com l’Alfons i jo, assaborint el cafè amb llet que, cap al migdia, posava punt final a la llarga nit, esperàvem mig amagats al Sant Jordi el moment oportú de tornar a casa, sense que ningú ens pogués delatar.

Recordo també els temeraris inicis de la moda dels cotxes tallats. Encara em ve a la memòria una colla d’amics amb un Seat 850 que, per la pinta que feia, prometia una visita a l’hospital a tots els ocupants. Per sort algú hi va posar fre.

Eren dies, al cap i a la fi, on podies detectar fàcilment l’orgull que de sempre heu tingut per la vostra festa. Sempre em va cridar l’atenció les ganes de mostrar-nos als que veníem de fora les virtuts de les vostres celebracions. Aquella generositat encaminada que els visitants en poguéssim gaudir. Això es pot apreciar també en el programa de festes. No en recordo cap amb tanta participació de la gent del poble: grups musicals, Dj’s, cinema, diables, competicions esportives…

Al programa de la Festa Major de la Seu no està escrit, però, tradicionalment, l’últim acte sempre era el de l’inici de l’hivern. Era acabar les festes i començar el fred. I parlant de fred, permeti’m, alcalde, que afegeixi al pregó un ingredient indispensable: el de les reivindicacions. Ara que començarà a fer fred aquí em diuen que estaria molt bé que la gent es pogués banyar en una piscina coberta. N’hi ha que es conformarien que es milloressin les prestacions de la piscina actual d’estiu. Es veu que en hora punta no hi caben tots. Però, vaja, això de la piscina coberta, després de veure l’èxit de la que han inaugurat fa cinc mesos al Pont de Suert, ja us puc assegurar que significarà un abans i un després per als usuaris.

Confiem que la crisi no sigui un obstacle perquè pugueu gaudir ben aviat d’aquesta instal·lació esportiva. Una crisi que la gent de muntanya, els que viviu a més d’un centenar de quilòmetres de la gran capital, sabreu superar amb més facilitat que la resta. Perquè esteu acostumats que ningú us regali res, que no us donin cap facilitat. Aquesta cultura de l’esforç que tan assimilada teniu us ha d’ajudar en una època d’incertesa absoluta, que ens obliga a sobreviure entre les retallades mentre la banca i algunes multinacionals segueixen anunciant beneficis milionaris a l’hora els seus caps de personal segueixen reduint les plantilles.

I què dir de la banya d’Àfrica, on 13 milions de persones estan seriosament amenaçades de mort per la falta de pluja, la pèssima gestió dels seus governants i l’oblit dels països desenvolupats. Diumenge podíem llegir a “La Vanguardia” que aquesta greu situació se solucionaria amb els diners que ha gastat en fitxatges el Reial Madrid amb Florentino Pérez com a president. Segur que nosaltres també poder fer alguna cosa per ells. I, si la fem, serem molt més feliços.

Com feliços sereu si, com diu l’eslògan, estimeu la festa major, i això vol dir que la heu de gaudir sempre des del civisme, la responsabilitat i el màxim respecte pels altres. Els que veniu de fora i heu de portar el cotxe recordeu que al programa de festes hi ha un acte ineludible: no veure alcohol. D’aquesta manera us garantireu poder tornar l’any que ve. Res més: bona festa major a tothom. Visca la Seu i Visca Catalunya. I visca el Pirineu! “

La cultura com a motor econòmic i de cohesió social

// 14 agost, 2011 // Cap comentari » // Alt Urgell, Catalunya, General, ciutat, comarca, comunicació, cultura, economia, empresa, la Seu d'Urgell, llengua, país, pirineus, societat

Avui acaben a la Seu d’Urgell les representacions del Retaule de Sant Ermengol, una mostra històrica de teatre amateur realitzada per un centenar de voluntaris durant deu nits d’agost al claustre de la Catedral. Quan l’any 1957 un grup d’urgellencs va impulsar aquesta obra, ho feren com un estimul turístic per a la ciutat i avui encara ho suposa. El Retaule pretén difondre la vida d’un personatge històric de fa 1.000 anys; suposa també un intent reixit de portar a escena l’obra escrita fa una mica més de cinc dècades per Esteve Albert; esdevé una mena de petit miracle social en què gent de tota mena, ideologia i condició es posen d’acord incondicionalment per tirar endavant un projecte en comú; però el Retaule també és promoció de la Seu d’Urgell, de la Catedral, del claustre, de la nostre romànic…

I el romànic és precisament un dels grans arguments de la nova aposta cultural del Pirineu, el Festival de Música Antiga del Pirineu, el FëMAP. Prentent la millor tradició i experiència del Festival Brudieu, hem realitzat una aposta per créixer i sobretot per sumar esforços amb altres administracions per crear un festival singular i de referència a Catalunya i al sud d’Europa. Competir amb altres festivals de Catalunya, i rebre el suport de la Generalitat i la Diputació, requeria una especialització músical -la música antiga- i una aliança territorial, en aquest cas pirinenca. De moment, els primers concerts en els deu municipis pirinencs que hi participem, estan traçant una esperançadora línia per oferir als nostres veïns una altíssima qualitat cultural i alhora fer que hi hagi gent de fora que aprofiti el concert per visitar-nos i fer estada a les nostres comarques.

I entre l’aposta consolidada del Retaule i la recent del FëMAP hi ha un clàssic que també va presentar novetats urgellenques: la Trobada amb els acordionistes del Pirineu, que aquest any va fer una exitosa parada a la Seu i una bona combinació amb Arsèguel. La veritat, és que el multitudinari concert davant de la Catedral fou la millor imatge per entendre les moltes dimensions de la cultura: gaudi pels sentits, el manteniment de les nostres arrels, la innovació, la cohesió social i la dimensió d’entendre-la motor econòmic i un gran aparador de promoció de la nostra ciutat i comarca.

Discurs d’investidura com a alcalde de la Seu

// 11 juny, 2011 // Cap comentari » // Alt Urgell, Castellciutat, Catalunya, CiU, ciutat, comarca, país, personal, pirineu, política

Regidores i regidors,alcalde Ausàs, alcale Gallart, Síndic Municipal de Greuges, senyores i senyors, amigues i amics, molt bon dia a tothom i benvinguts de nou. És un honor que ens acompanyeu en un acte tan important per la ciutat com aquest: la constitució d’un nou consistori municipal i l’elecció de l’alcalde.

Ens trobem a l’inici de la novena legislatura des del restabliment de la democràcia al nostre país, cosa que suposa que afortunadament un acte d’aquestes característiques ja forma part de la plena normalitat. Però la normalitat no li pot restar ni un bri de transcendència. És per això que vull felicitar a tots els regidors i regidores que avui, o bé renoveu o bé us estreneu en la vostra condició de representants municipals de la Seu d’Urgell. Us desitjo a tots molt d’encert en la tasca que ens han encomanat els nostres veïns i veïnes i us encoratjo a que donem el millor de nosaltres mateixos en la construcció positiva de la ciutat que estimem.

El primer que em correspon fer, i ho faig de cor, és agrair a tots els regidors i regidores que m’han donat suport en l’elecció com a alcalde de la Seu. Als companys del grup municipal Convergència i Unió els reitero públicament el meu agraïment per la confiança rebuda en tot moment i sobretot avui. Companys, ens tocarà treballar de valent durant els pròxims anys i serà un plaer fer-ho al vostre costat.

També voldria agrair el posicionament de la resta de grups del consistori, especialment d’aquells que han optat per l’abstenció. Rebem aquest gest com una mostra de confiança que estem convençuts que correspondrem amb molta feina i voluntat d’entesa i col·laboració. Col·laboració i entesa que també vull fer avinent a la resta de regidors del consistori. Cadascú ha de fer el seu paper: el govern ha de planificar, impulsar i liderar i l’oposició exercir principalment una tasca de control. Estic convençut que en aquest camí hi ha moltes cruïlles on ens trobarem tots plegats per treballar per allò que ens mou: el futur de la ciutat de la Seu. En nosaltres hi trobareu una ferma, però també una ma estesa en tot moment. Avui, en un context de dificultats i amb un govern a tocar de la majoria absoluta, però en minoria, les actituds de generositat i ma estesa per part de tots, però sobretot actituds positives, són més necessàries que mai si volem que la ciutat avanci amb força cap a horitzons de prosperitat. Aquest és també el meu compromís.

L’agraïment als grups municipals és també una forma d’agrair el suport a tots i cadascun dels milers d’urgellenques i urgellencs, representats en aquesta casa pels 17 regidors i regidores. Als que ens van donar el seu suport el 22 de maig i als que no. Als que van anar a votar i als que no. És un honor per a mi servir-vos a tots com a alcalde de la nostra ciutat. Des d’ara mateix em torno a posar a la vostra disposició per treballar plegats.
Em permetreu tancar la part d’agraïments amb algunes referències més personals. En primer lloc a la gent de CiU i de la JNC de la Seu i comarca. Són moltes les persones i diverses les generacions que han confiat en aquest projecte polític i que han contribuït decisivament a fer que avui, Convergència i Unió sigui la primera força a la ciutat, també en les eleccions municipals. A tots, moltes gràcies.

Finalment gràcies als meus amics, a la meva família, a les persones que tinc més a prop. Ells són els qui més pateixen la nostra vocació de servei públic. Una vocació sense horaris i molt sovint sense caps de setmana. Una vocació que, en bona part, comparteixen perquè és gràcies a ells que he aprés a estimar la Seu, el Pirineu i Catalunya. Gràcies per ser-hi sempre i sota qualsevol circumstància. Gràcies pel vostre suport incondicional.
Tots som conscients que la legislatura que comença arriba enmig d’un context complicat. Estem en crisi i alhora tenim reptes importants per endavant. És per això que abans de desgranar els principals objectius de la legislatura, per tant el què cal fer, m’agradaria referir-me al com. Com crec que cal afrontar la feina a fer els propers anys.

Si hagués de resumir-ho en una sola frase, diria que JUNTS SOM MÉS FORTS. Estic convençut que tots i cadascú de nosaltres tenim possibilitats de contribuir a la construcció d’una ciutat millor. Començant per tots els regidors i regidores de l’Ajuntament i els treballadors municipals; continuant per la feina en comú amb altres administracions públiques;  però convidant a protagonitzar el futur de la Seu a tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes, a les famílies, a les associacions, a les empreses… A tothom que tingui voluntat de sumar en positiu.

M’heu sentit dir en més d’una ocasió que les ciutats no es construeixen des dels Ajuntaments. Les ciutats, els pobles es construeixen amb la contribució de tothom. Malament aquell Ajuntament que no ho entengui així i malament d’aquella societat que pensi que l’Ajuntament ho resoldrà tot. La Seu és un projecte que necessita de l’esforç de tothom. El lideratge i l’esforç de l’Ajuntament hi serà i en cap cas defugirem les nostres responsabilitats, però cal que tots nosaltres com a ciutadans exercim un paper actiu.
És en aquest moment que m’atreveixo a fer una petició pública. En una primera instància a tots els regidors i per extensió a tots els urgellencs i urgellenques. Us demano que cada dia dediquem una estona, llarga o curta, a respondre’ns teòricament i pràctica la següent pregunta: Què puc fer jo perquè la Seu vagi millor? Per sort,  som moltes les persones que avui ja fem aquest exercici i evidentment que aquesta ha de ser l’obsessió principal de l’alcalde, de l’equip de govern, dels regidors… Però estic convençut que la potència d’una ciutat mobilitzada des de la base i amb els seus millors actius per uns objectius comuns ens donarà la força imparable per continuar fent de la Seu una referència de qualitat de vida al Pirineu i al conjunt del país.

Sovint visiten l’Ajuntament infants de la Seu i quan vénen tinc un interès especial en compartir una estona amb ells per explicar-los què és l’Ajuntament i que hi fem. Però el que més m’agrada compartir amb ells és la corresponsabilitat de construir ciutat. Sempre els dic que de la visita a l’Ajuntament en sortiran amb deures per fer durant  tota la vida  i tots fan una cara estranya. És llavors quan els demano que no tirin papers a terra, que si surten a passejar amb el gos s’assegurin que l’adult amb qui van recull l’excrement de l’animal, els demano que cuidin els parcs i jardins de la ciutat… En definitiva que entenguin que tenir una Seu més maca i cuidada també depèn d’ells i no només dels escombriaires o dels jardiners municipals.

Potser no tots els infants que senten això incorporaran aquesta idea a la seva consciència vital, però estic convençut que n’hi haurà molts que sí. Aquesta és doncs la idea, fer-nos tots corresponsables del nostre present i del nostre futur. Ser-ne protagonistes, perquè JUNTS SOM MÉS FORTS. Us asseguro que aquest serà un principi inspirador de la feina que faci aquest Ajuntament en els propers quatre anys.

Deixeu-me que esbossi els dos grans objectius que ens marquem per aquesta legislatura: per una banda, la recuperació econòmica de la ciutat i estimular la creació de llocs de treball i per l’altra mantenir i aprofundir en el model cohesió social i de qualitat de vida de la Seu. Crec sincerament que aquestes prioritats són o poden ser compartides per tots els grups municipals i serà aquesta la línia de treball que proposem per als propers mesos i anys.
El programa electoral que ja vam explicar durant la campanya i que a partir d’avui es transforma programa de Govern contempla 100 mesures concretes que van en aquesta doble direcció.

Ens esforçarem al màxim per tirar endavant els objectius plantejats: des de l’ampliació del viver d’empreses fins a la construcció del nou cap; des de l’assoliment de ciutat plenament adaptada per persones amb mobilitat reduïda fins a la creació de l’Agència de Promoció econòmica i Desenvolupament Local; des de la construcció de la residència geriàtrica fins a la implantació del projecte de biomassa que crearà 130 llocs de treball a la comarca; des del Pla de Millora Urbana del Centre històric fins a la millora d’aspectes importants a Castellciutat o als barris; des de la promoció del comerç, la restauració o l’hoteleria local a l’arribada a la Seu de l’Escola Eqüestre de Catalunya; des de la implantació de la nova torre de telecomunicacions fins al suport als clubs, entitats i associacions locals; des del suport als nostres joves per que tirin endavant amb els seu propi projecte de vida fins a vetllar plantejar ambiciosos projectes conjunts amb la resta del Pirineu i Andorra;  des del tapar el forat al carrer o arreglar el fanal espatllat fins a aprofitar oportunitats estratègiques com la proposta dels Jocs d’hivern de l’any 22, la reobertura de l’aeroport o la commemoració dels 300 anys de la Guerra de successió… Molta feina per fer i evidentment moltes ganes de fer-la amb tots vosaltres.

I tot plegat amb una actitud d’austeritat, de no estirar més el braç que la màniga, com ja venim fent des de fa una colla de mesos. També amb una actitud de suma i col·laboració amb altres administracions: el consell comarcal, la Diputació, la Generalitat, l’estat, Europa… De col·laboració sempre i d’exigència quan convingui. Sabeu que tenim pendents inversions al nostre municipi que defensarem davant de qui calgui, amb la força de la raó perquè es realitzin com més aviat millor.

Regidores i regidors, senyores i senyors. No se si s’hauran fixat que just a l’entrada de l’Ajuntament s’hi ha instal·lat des de mitjans d’aquesta setmana una placa de metacrilat que explica la inscripció de pedra que es troba a la façacana de la casa consistorial. Es parla de la inauguració d’aquest edifici com a Ajuntament de la Seu des de l’any 1473. Aquesta referència històrica ens serveix per demostrar que tots i cadascun de nosaltres som només una baula més d’una forta i llarga cadena que generació rere generació ha anat fent gran la nostra ciutat. Siguem dignes del llegat històric que hem rebut; siguem ambiciosos i generosos per contribuir a deixar una ciutat millor per a les properes generacions d’urgellenques i urgellencs i sobretot fem-ho sempre amb l’orgull i l’estima que sentim de ser d’on som. Som de la Seu i aquesta és una de les millors coses que et pot passar a la vida.

Acabo i ho faig amb una frase del filòsof Lao-zi.

“Totes les coses difícils tenen el seu orígen en una de fàcil, i les grans coses  en les petites. Un viatge de 10.000 milles comença per una petita passa”

Gràcies per la suma de les petites passes que junts hem fet i farem per la Seu.

Albert Batalla i Siscart
Alcalde

Una ciutat quasi sense banderoles

// 8 maig, 2011 // 2 Comentaris » // Castellciutat, CiU, General, ciutat, economia, la Seu d'Urgell, pirineus, política, societat

És tradició en campanya electoral omplir places i carrers de banderoles, pancartes i tot tipus d’elements de promoció de les candidatures. És lògic que quan falta 15 dies perquè la gent vagi a les urnes, les diferents llistes donem a conéixer missatges, projectes i candidats.

Aquest és però un moment especial. Estem en plena crisi econòmica i famílies, empreses i administracions estem fent esforços per ajustar despeses. Sembla més que raonable que també ho fem els partits polítics. La política no són només projectes, sinó que també són actituds. És per aquest motiu que em sento content de comprovar com la iniciativa de diversos partits de la Seu d’Urgell per fer una campanya austera i amb un important estalvi ha tingut com a resultat una ciutat quasi sense banderoles i quasi sense pancartes. Dic quasi perquè no tothom té el mateix concepte d’austeritat en una campanya. Bé, no cal donar detalls que són evidents.

Però menys pancartes i cap banderola no volen dir en cap cas menys il·lusió, menys idees, menys ganes de treballar per la Seu d’Urgell. Ben bé tot el contrari. Aquests dies tot l’equip de CiU, conscient del que representa una campanya més austera en material, no estalviem ni en arguments, ni en propostes, ni en xerrades amb l’un i amb l’altre, ni en esforç per fer arribar el nostre projecte amb força i il·lusió. El que no fan les banderoles ho fem les persones i què voleu que us digui, m’agrada més així. Sobretot perquè durant aquests dies som una ciutat quasi sense banderoles, això sí ben plena d’il·lusió i projectes de futur.