EL 14 FAREM VAGA

 

 

Article publicat divendres 26 d'octubre de 2021 al Diari de Tarragona secció Mirador

Els sindicats han convocat una nova vaga general el dia 14 de novembre contra les polítiques de retallades i de desmantellament de la protecció social, que l’únic que han fet ha estat provocar més atur i més pobresa. No cal dir que ICV-EUiA dona ple suport a aquesta convocatòria, i davant les veus que argumenten la inoportunitat que hi hagi una vaga en plena campanya electoral nosaltres diem que el que és inoportú, amb campanya o sense, són les accions dels governs del PP i de CiU que ens han dut a aquesta situació. Si els desnonaments no s’aturen perquè hi hagi campanya, si l’atur continua pujant, si les famílies passen cada cop més dificultats per fer front a les seves despeses, hauríem nosaltres de dedicar dues setmanes de novembre a parlar del que vulgui el senyor Mas, o el senyor Rajoy, i ens hauríem d’oblidar del que realment ens passa? I és clar, que no. És per això, que el dia 14 farem vaga, juntament amb la gran majoria dels treballadors i les treballadores del país.

Un país on la taxa de pobresa arriba fins al 29,5%: a Catalunya hi ha 2.200.000 persones pobres. I les que no en son, o no s’ho consideren, cada cop hi estan més a prop. El 57% de la ciutadania  té dificultats per arribar a final de mes, i el 39% no es pot permetre ni una setmana de vacances l’any. Totes aquestes dades provenen de  la darrera Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població encarregada per la Diputació de Barcelona, i ens proporcionen una imatge del país que hauria d’avergonyir-nos, sobretot quan ens n’adonem que no són aquestes qüestions les que estan al centre del debat públic, monopolitzat gairebé en exclusiva pel cèlebre viatge a Ítaca del senyor Mas o pels entrebancs que hi posa el senyor Rajoy.

I és que tots dos tenen moltes coses a guanyar, amb la flamarada patriòtica. La més important: eludir les seves responsabilitats en el desastre econòmic en què estem ficats tot desviant l’atenció de la població. Per això és important recordar que el lema de la vaga del dia 14 ho diu ben clar: “Que no ens prenguin el futur. Hi ha culpables. Tenim solucions”. Sí, hi ha culpables. Els primers de tots, els mercats. I, immediatament després, els responsables polítics que hi col·laboren, destinant el diner públic a unes obligacions financeres més que hipotètiques en comptes d’adreçar-los a les necessitats de la població. Els nostres impostos paguen el deute dels bancs però no l’educació de la  nostra  canalla, ni la nostra sanitat ni les pensions de la nostra gent gran. Això és escandalós. Això podria ser delictiu. Això és el que fan, sense pensar-s’hi gaire, CiU i el PP. I és contra això, que s’ha convocat una vaga general.

Ara que circula tant l’expressió “dret a decidir” –afortunadament, perquè és una delícia veure com es converteix en majoritari un pensament que sempre has defensat- a ICV-EUiA  remarquem que aquest dret s’ha de poder exercir sense restriccions: davant de l’Estat, però també davant dels mercats. Per quina raó els ciutadans i les ciutadanes, que aviat es pronunciaran sobre els drets nacionals de Catalunya, no haurien de fer el mateix en matèria de drets socials i econòmics? Com que invoquem la democràcia per justificar un referèndum d’autodeterminació, constatem, també, que aquest raonament nostre és impecablement democràtic.

El 14 de novembre veurem qui defensa de debò els ciutadans i les ciutadanes, els treballadors i les treballadores. El futur del país no serà diferent de la suma dels futurs de totes les persones que l’integren, i aquests milions de futurs depenen de com sortim de la crisi, o de si en sortim. El 14 de novembre farem vaga, perquè ens neguem a callar.

Una diputada què passa comptes

 

Llegeixo en aquest mateix Diari amb astorament  i indignació les declaracions  que el diputat de CIU i alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, va fer  en una entrevista de Catalunya Ràdio segons les quals  “no hi ha marxa al Parlament”,  i que  el seu grup només li havia encarregat la formulació d’ una pregunta que, al final,  va descartar presentar perquè  no tenia temps.

Em pregunto què deuen de pensar els seus companys i companyes de grup, d’una cosa així.

En un context  de precampanya on justament jo , com  candidata a encapçalar la llista d’ICV-EUiA  a Tarragona em trobo fent balanç de govern davant de les nostres agrupacions locals i davant de la ciutadania que ens vulgui escoltar, ens hagi votat o no, trobo que aquestes declaracions sinceres palesen una manera d’entendre la política i el funcionament de les institucions democràtiques que se situa als antípodes del que avui reclama unànimement la ciutadania i també defensem des d’ICV-EUiA

Les persones escollides  en unes eleccions tenim l’obligació de treballar. I no només per a aquells que ens han votat sinó per a tota la gent del territori que representem. Naturalment, amb el nostre programa a la mà, tenim també l’obligació de tirar endavant les propostes que hem dut  a les eleccions i sumar-nos  o esmenar aquelles que,  no formant part del nostre programa originari,  considerem positives i que poden ajudar a millorar la vida dels nostres conciutadans.

Aquesta tasca pot ser diferent en funció que se sigui diputat del grup que dona suport al Govern o bé de l’oposició, això és lògic, però en cap cas s’ha de defugir aquesta feina i responsabilitat, encara què el nostre sistema electoral no estableixi l’obligació de la rendició de comptes, l’accountability, com es diu en anglès.  Aquesta és una qüestió ètica, i està per sobre de diferències ideològiques.

A l’oposició cal fer una tasca de control i seguiment  rigorós del govern i de fer arribar la veu i les justes demandes de la ciutadania, dels col.lectius i dels territoris què veuen vulnerats els seus drets bàsics al treball, a l’educació, a la salut a la mobilitat,... ja sigui en forma de mocions, de propostes de resolució o de preguntes què interpel·lin al govern sobre l’abast i les conseqüències de les seves decisions o, sovint, de la manca de decisions.

És en aquest sentit que el nostre grup parlamentari ha plantejat la feina durant aquests 21 mesos de legislatura, durant els quals de cap manera he tingut temps d’avorrir-me perquè, a diferència de l’única pregunta que el diputat Vila d’Abadal no va arribar a fer, jo en vaig presentar 342 per ser contestades en comissió i 547 per escrit. Tot aquest gruix  de feina recull problemàtiques de les  sis comarques del Camp de Tarragona i les quatre de Terres de l’Ebre.

Tot i que per l’aritmètica parlamentària, a ICV-EUiA només hem tingut dret a una pregunta al Govern en cada Ple, jo mateixa n’he fet quatre. Una altra cosa és el que s’ha aconseguit , i aquí cal reconèixer que el balanç és mes decebedor,  perquè de les 65 propostes de resolució que he presentat, moltes  de les quals no han prosperat per la suma de vots CIU PP o l’abstenció del PP, d’aquelles què sí que s’han aprovat bé per unanimitat o perquè CIU es quedava en minoria, el Govern n’ha passat olímpicament . Ha ignorat el mandat parlamentari aprofundint un dèficit democràtic més què afavoreix la desafecció i la manca de credibilitat del sistema.

És així com, en aquesta legislatura, si bé aconseguíem en una moció blindar la prohibició de cap transvasament d’aigua de l’Ebre i d’altres rius de les conques internes de Catalunya, de la resta  de la moció, què incloïa l’elaboració del Pla Integral de Protecció del Delta, mai no se’n ha sabut res més.

El mateix podríem dir dels compromisos envers els afectats per la fallida de la secció de crèdit de la Cooperativa de l’Aldea. Hi ha una resolució parlamentària que es va aprovar per majoria i què s’ha incomplert.

Podríem parlar de totes les  resolucions  o esmenes al pressupost que hem presentat sobre construcció i/obres d’ampliació o millora d’escoles i Instituts de la demarcació, com l’IES de Segur de Calafell què tot i aprovar-se , tampoc no s’han dut a terme. Això ha passat  fins i tot  en aquells punts que no implicaven cap partida econòmica, sinó que depenien de la voluntat política o la fermesa de negociació de CiU davant l’estat espanyol. Aquí tampoc hi ha hagut cap resposta.

Hi ha moltes coses que cal explicar durant  aquests dies i durant la campanya, encara què CIU  només vulgui parlar d’un tema. Sobretot , a mi em queda un gran dubte:  si en aquesta legislatura,  amb 62 diputats , el govern  de CIU ha menystingut les decisions de la cambra, ara que el president Mas demana  per a  la propera una “àmplia i solida” majoria,  en què es pot convertir el nostre Parlament ?

Aquest govern, que acusa tothom de no complir els compromisos i no assumeix mai cap responsabilitat, ha estat el primer a ignorar la voluntat parlamentària quan no li convenia el que s’havia decidit. És aquesta, la seva democràcia? Els ciutadans ho han de saber, per poder, després, actuar en conseqüència.

El perquè d’una decisió ?

 

Amb la urgència que ens ha imposat l’agenda què marca el president Mas, amb

l’anunci d’eleccions anticipades, he decidit tornar-me a presentar per encapçalar la llista d’ICV a Tarragona i ho he fet per diferents motius.

Aquestes eleccions  a dos anys d’acabar la legislatura què encetàvem el 2012 i després de 21 mesos d’un govern de CIU amb el suport del PP , què ha fracassat en el tres objectius que s’havia proposat a l’iniciar la legislatura : mantenir l’estat del benestar, reduir l’atur a la meitat i aconseguir un millor finançament mitjançant el pacte fiscal, són un repte per al país i també per a la nostra formació Iniciativa per Catalunya Verds.

 A l’escenari de profunda transformació social, derivat de la crisi econòmica i de les polítiques d’austeritat i patiment s’ha sumat un escenari de transformació nacional del qual la manifestació de l’11 de setembre passat va ser un punt d’inflexió a partir del qual cal donar una  resposta  des de la política i la radicalitat democràtica.

Perquè avui a Tarragona, vivim pitjor què fa 21 mesos, amb més desigualtat, amb més atur del qual un 36% és de llarga durada colpejant especialment els joves quasi el 48 % i les comarques del Baix  Penedès, el  Tarragonès i la Ribera d’Ebre, però també avui a Tarragona molta gent s’ha organitzat per rebel·lar-se, per denunciar la situació i per proposar alternatives, per què no es volen resignar.

 Per què la nostra coalició ICV-EUiA què ha estat la única oposició al govern de CIU-PP  durant aquests 21 mesos, ha estat sola al Parlament però no ens hem sentit sols perquè a fora al carrers de Tarragona, de Reus, de Tortosa, de Valls i altres ciutats de la demarcació diferents plataformes, moviments  i ciutadans i ciutadanes també han plantat cara: contra els desnonaments com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, o contra les retallades a l’educació  i la salut públiques o en defensa del transport públic.

La gent d’ICV.EUiA hem estat  al seu costat, formant-ne part , com estem al costat dels sindicats, en la defensa dels drets dels treballadors què ara més què mai estan en risc, perquè la gent d’ICV-EUiA som també part d’aquesta Tarragona combativa, què no es resigna i què vol una altra política . I perquè sabem que sòls no podem donar la batalla, què cal construir una unitat política i social més àmplia per , com diu el professor Navarro lluitar contra aquest atac  al carrer i a les institucions.

 

Durant aquests 21 mesos he volgut ser la veu de la gent del nostre territori al Parlament, del territori i la de totes les persones què pateixen les conseqüències en la seva vida quotidiana d’aquestes polítiques injustes i antidemocràtiques. Denunciant  quan calia i fent propostes per millorar les condicions de vida als nostres pobles i ciutats, defensant  el patrimoni natural de tots de les agressions en benefici d’un quants, proposant alternatives per crear ocupació i riquesa al territori a partir de les seves potencialitats o per canviar un model energètic insostenible i injust.

L’experiència  i el treball parlamentari, encara què ha estat  ple de les derrotes que ha  imposat la majoria de CIU i el PP lluny de desil.lusionar-me m’ha donat més força, més convenciment en el nostre projecte polític i  amb la necessitat  de que hem de convèncer a la gent que hi ha alternativa, què hi ha una altra manera de sortir de la crisis, què hi ha una altra manera de fer política, què potser ara no tenim temps però que cal més què mai teixir un ampli front d’esquerra nacional, perquè la Catalunya del futur sigui un estat just, solidari, sostenible i pròsper.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

QUÈ VOLEM SER A TARRAGONA QUAN SIGUEM GRANS ?

L’anunci fet pel Govern el passat 7 de setembre, amb  tota la posada en escena de gran esdeveniment ,  de la instal·lació d’un macroprojecte de turisme, oci i joc en els terrenys que la Caixa té al costat del Port Aventura, he de reconèixer que em va deixar perplexa i què passat el primer moment de sorpresa inicial l’escepticisme i tots els dubtes i prevencions em van atacar com una mena de pepitos grillos de la consciència.

La notícia què ,com a conill del barret es treia el Govern ,davant del fracàs del seu intent d’atraure l’Eurovegas - aquí Artur la lideeresa Esperanza te la va jugar- i què jo vaig viure com una victòria del seny, de la defensa de la terra i de la mobilització social en la que ICV  ens havíem implicat des de l’inici. L’anunci   i les declaracions posteriors d’algun conseller desdient-se del què havien dit  sobre Eurovegas  semblava  una mena de pataleta : “No, si mai ens havia agradat, no representa el model què volíem per a Catalunya,  si el nostre ara és millor etc. “

Però el cert és què en aquest cas CIU ha repetit els tics de falta de transparència, d’opacitat, de consulta al territori, què  vol dir alguna cosa més que parlar amb el President de la Diputació i amb l’alcalde de Salou, ambdós de Convergència i ens ha deixat més ombres què llums sobre la viabilitat i realitat d’aquesta promesa de 20.000 llocs de treball tan necessaris per al nostre territori.

Perquè  res s’ha explicat del finançament del projecte, si sabem que darrera hi ha l’empresari  Enrique Banyuelos  un empresari lligat a la bombolla immobiliària i a un dels pelotazos urbanístics del país Valencià què aportarà un 20% de la inversió inicial i la resta ?  Ens ve a la memòria un altre projecte privat en el que es va acabar posant diner públic amb personatges com de la Rosa, Prenafeta, etc.

És alarmant observar, també, com qüestions tan bàsiques quan es pretenen construir 12.000 habitacions  com l’abastiment d’aigua, els residus, la mobilitat  i en aquest cas la proximitat dels terrenys amb la indústria química què augmenta exponencialment el risc i dificulta els problemes de protecció civil, no s’hagin explicat o fins i tot no sàpiguen com resoldre-les, bé almenys pel que fa a l’aigua ( Conseller Recoder)

Això si mentre tant l’alcalde de la ciutat  i altres polítics de la demarcació els hi preocupa què es digui Barcelona World,  fixa’t !!Més enllà dels 6 casinos i el que comporta el joc, més enllà del model turístic tancat què no posa en valor el territori, més enllà de les qüestions medi ambientals.   A mi no m’estranya , és la història  repetida del nostre territori, per això jo em pregunto si més enllà de les discussions nominals els i les polítiques de CIU, PSC i PP tenen clar què volen per al futur del nostre territori, què volem què siguem quan siguem grans ?

EL PP JUGA AMB ELS DRETS DE LES DONES

Article publicat al Diari de Tarragona

Amb l'Arga Sentis i l'Alba Benedicto 

Com que el PP ha traït el seu propi electorat incomplint sistemàticament el programa que va dur a les eleccions, cau ara en la temptació de satisfer aquests votants apel·lant als seus prejudicis més arrelats, que tenen a veure, lamentablement, amb els drets de les dones, convertits un altre cop en moneda de canvi: per tapar les destrosses que els dogmes ultraliberals causen en el nostre país, les doctrines ultraconservadores tonen a estar a l’ordre del dia pel que fa a la salut reproductiva i a les nostres opcions vitals. No poden, ni volen, dominar l’economia, i es volen consolar dominant el nostre cos. Per fer-ho, no dubten a passar per sobre del consens social i de drets ja consolidats. 

Amb tot, l’abast de la reforma anunciada no s’ha concretat més enllà del principi amb que la justifiquen (el dret a la vida “d’un concebut no nascut”) i dels canvis dels terminis per a supòsits. Tot aquest garbuix el fonamenten en creences morals –les seves-  obviant qualsevol raonament científic i oblidant que no és el govern qui ha de determinar ni la racionalitat ni la consciència de les persones. La reforma que es prepara representa una clara involució en drets i un retorn al passat, cosa que suposaria deixar a milers de ciutadanes i professionals de la sanitat en una situació d’inseguretat jurídica, ja que retornar a una llei de supòsits pot provocar major qüestionament legal i, malgrat que estiguin despenalitzats, sempre poden ser objecte d’encausament judicial.

Legislar l’avortament sobre supòsits, a sobre, és fomentar la injustícia social, la manca d’equitat i les desigualtats de tota mena. El fet de no garantir l’accés a l’avortament lliure i gratuït situa a moltes dones en una clara vulnerabilitat social. A sobre, tornar a una llei d’aquest tipus ens col·locaria a la cua d’Europa, al mateix nivell que Polònia, Malta o Irlanda. La majoria de països europeus han regulat l’avortament amb una llei de terminis.  

Apel·lem, doncs, a la responsabilitat del Ministre de Justícia per a legislar a partir del consens social i no obeint els dictats dels sectors ultraconservadors i radicals amb ideologies fonamentalistes que estan al marge dels valors democràtics, de la igualtat de gènere i del respecte a les llibertats personals. Però si Gallardón no ens vol fer cas ens trobarà mobilitzades, i haurà de tornar a sentir els vells eslògans, aquells que consideràvem feliçment superats. “Nosaltres parim, nosaltres decidim!” “Sobre la meva sexualitat decideixo jo!”

 http://flic.kr/p/bxZvk9

Gestionar correctament el bosc i prevenir els incendis

Article publicat al Diari de Tarragona, dilluns  23 de juliol de 2012 a la pàgina 19

De ben segur, si el Govern de la Generalitat adoptés el saludable costum de complir les resolucions del Parlament, com seria d’esperar en un règim democràtic, la nostra tasca com a diputades o diputats no semblaria tan estranya als ciutadans. Molts de nosaltres ens esforcem a dur a l’hemicicle les qüestions que preocupen al carrer, i en honor a la veritat he de dir que la majoria dels meus col·legues hi són sensibles, debaten els problemes i prenen determinacions al respecte. Després, però, tots els afers passen a mans del Govern, que és l’encarregat de dur-los a terme. I el Govern, si en comptes d’obeir es fa el sord -com passa sovint-  qui ho acaba pagant és la ciutadania, i de retruc totes les institucions en quedem esquitxades.

Darrerament, el Parlament ha aprovat una proposta resolució, que he presentat jo mateixa a través del grup d’ICV-EUiA, amb l’objectiu de millorar la gestió forestal i la prevenció d’incendis. El text insta el Govern a no paralitzar ni endarrerir les obres forestals relacionades amb els perímetres de prevenció prioritària, l’arranjament de pistes i camins forestals;  i a no disminuir l’import de les subvencions adreçades a una gestió forestal sostenible.

La proposta es va aprovar per majoria, perquè hi van donar suport tots els grups tret de CiU. I aquí està el problema, perquè a ningú no se li escapa que són persones de CiU, precisament, les que haurien de complir aquest mandat parlamentari que no han votat. Ho faran?

Encara que diguin que sí, que ja ho estan fent, hi ha indicis preocupants en sentit contrari. Com, per exemple, la reducció de més del 40% en els pressupostos de la Direcció General del Medi Natural des de l’any 2010 ençà, xifra que posa negre sobre blanc el que per altra banda tothom pot percebre: l’abandonament per part de Convergència i Unió de les polítiques ambientals que havien caracteritzat la trajectòria dels governs d’esquerres anteriors.

Em temo que és  més un problema ideològic, de model de país, que no pas una retallada dictada per la necessitat, com a ells els agrada dir. Una correcta gestió dels nostres boscos i del nostre entorn natural no només seria econòmicament sostenible: seria avantatjosa per a tothom, una veritable font de riquesa. Em refereixo a activitats com ara l’agricultura de muntanya, la utilització adeqüada de la biomassa o la ramaderia extensiva, per posar només tres exemples de pràctiques que mereix la pena explorar, perquè no malmeten el medi i aporten guanys reals i tangibles.

En comptes d’això, CiU pot tenir la temptació de seguir l’exemple valencià. Retallades i “estalvi” a tort i a dret,  indiferència o ceguesa envers el bosc, i després, un foc forestal imparable, perquè cremava sobre un terreny oblidat i no hi havia prou recursos materials, tècnics ni humans per plantar-hi cara. Si no volem que això ens passi aquí, a Catalunya, el Conseller Pelegri,   responsable del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural ho te molt fàcil. No cal que faci cas al què li reclamo des de l’inici del mandat  com a portaveu del grup d’ICV-EUiA a la Comissió; només cal què  doni compliment a la resolució del Parlament de Catalunya. Amb això, de moment, n’hi hauria prou.

La República Arab Saharaui, els fills dels nuvols i el Parlament de Catalunya

Fa un mes varem poder escoltar el  ministre de cooperació saharaui, Hach Ahmed,  a l'intergrup per la pau i la llibertat del Sàhara què hi ha al Parlament de Catalunya i del qual formo part com a portaveu d'ICV-EUiA per  què ens expliques  la  difícil situació política i social d'aquest territori i respondre les preguntes dels diputats.
L'intergrup del Sahara què funciona  des de finals dels anys vuitanta, promou debats, estudis i sensibilitza sobre qüestions diverses a l'entorn del Sàhara a través d'actors del territori i d'experts i  vol posar el focus en aquest conflicte internacional, per tal que no caigui en l'oblit.
Justament varem poder parlar de la situació en un moment en què s'ha de prorrogar el mandat de la MINURSO i justament per això  vaig presentar una proposta de resolució per tal que la MINURSO pugues vetllar pel compliment dels drets humans.
I per què ?

Perquè el 27 de abril de 2011, el Consell de Seguretat  de l’Organització de les Nacions Unides va decidir prorrogar el mandat de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO) fins el 30 d’abril de 2012, RES/1979 (2011).

Aquest mandat ha estat prorrogat en 38 ocasions des del 1991, sense que s’hagi pogut arribar a una solució pacífica del conflicte i amb una situació cada cop més agreujada de violacions dels drets humans i dels acords establerts, tal i com s’explicita en el darrer informe del Secretari General del Consell de Seguretat sobre la situació relativa al Sàhara Occidental.

La MINURSO  va observar i enregistrar 126 noves violacions comeses per l’exercit de Marroc una xifra molt elevada en comparació a les 24 enregistrades en el període anterior i , en general, un deteriorament de la relació amb el MINURSO.
La situació s’ha vist agreujada pels atacs i enfrontaments violents posteriors al desmantellament del  campament Gdim Izik , que es van produir  El-Aaiún amb una violació sistemàtica dels drets humans per part de l’exercit i la policia de Marroc.

Davant d’aquesta situació que es viu al Sàhara Occidental, territori il·legalment ocupat per Marroc i que està pendent de culminar el seu procés de descolonització, creiem què calia demanar a l'ONU,  que en la propera renovació del mandat de la MINURSO , els doti de la potestat de vigilar el compliment dels drets humans al Sàhara Occidental ocupat a la fi d’evitar les reiterades violacions d’aquests drets que exerceixen la policia i l’exercit marroquí.

També creiem que calia què el Parlament de Catalunya instes  a les autoritats de Marroc , a acabar la persecució dels activistes pel drets humans al Sàhara Occidental, a suspendre els judicis que tenen en contra i a l’alliberament dels presos polítics sahrauís engarjolats a les presons marroquines.

De tot plegat , tinc dubtes que aquest Govern de CIU se'n faci ressò , veient els viatges i relacions comercials amb Marroc o l'actitud de la mateixa Presidenta del Parlament que ni va tenir un moment per a rebre el ministre i donar-li la benvinguda com hagués fet amb qualsevol altra persona del mateix rang d'un altre país. Caldrà doncs seguir treballant, també fora del Parlament, amb les associacions de suport, amb les diferents mostres de solidaritat, per a què el Sàhara i els seus fills i filles puguin tornar a la seva terra, execerceixin el dret a l'autodeterminació què tenen tots els pobles i puguin explotar els seus recursos naturals què avui els hi esquilma Marroc amb el vist-i-plau europeu