Reflexions post electorals 1: La sabiduria de la meva perruquera

Ara que ja han passat uns dies i he pogut analitzar i llegir les diferents valoracions sobre els resultats de les eleccions, a més de parlar amb gent diversa ,  molts dels quals em diuen que no n’entenen de política i jo penso que deu ni do si n’entenen , aquí van unes quantes reflexions sobre les mateixes.

La primera reflexió a la què em porta la conversa mantinguda amb la meva perruquera just el dimarts després,  té a veure amb els mitjans de comunicació d’aquest país i amb la dificultat dels periodistes i intel.lectuals que qüestionen l’statuts quo per fer sentir les seves veus en aquest “oasi” català que cada cop sembla més un fangar.

Quan entro per la porta em diu la perruquera : “Osti nena vaja desastre CIU encara ha guanyat les eleccions, només n’ha perdut 12 !  I vosaltres només heu pujat 3, mira encara a Esquerra li ha anat mig  bé i els sociates pensava què encara se la pegarien més gran”.

 Jo em quedo una mica perplexa i li comento com és què pensava què a CIU li aniria més malament ,  perquè clar el seu raonament va en el sentit contrari del que deien les enquestes i la premsa en general, fins i tot del què pensàvem nosaltres .

La meva perruquera què no té massa temps de veure la tele i es belluga bastant per les xarxes, és mare de tres fills què van a l’escola pública i també les passa magres amb les retallades, em diu – resumint- què ella estava convençuda què després de 2 anys de retallades a l’escola, de l’euro per recepta, de l’atur, de  què el seu company què és autònom no pugui aconseguir crèdit ni feines i del numeret de les senyeres, quan estan governant amb el PP   i què per això estava convençuda que la gent no els tornaria a votar i no acaba d’entendre què tant CIU com el PP han tingut aquests bons resultats  i rebla “ Horte perquè no hi ha curro i la gent ho està passant molt malament i  està molt cremada !

La conversa amb ella em fa encara més conscient dels dèficits democràtics del nostre país, de l’hegemonia cultural de CIU i del paper dels mitjans de comunicació públics i privats -finançats amb diner públic escandalosament per fer de palmeros -  què han construït una realitat paral.lela, una Catalunya virtual en la què es magnifiquen les qüestions què serveixen als interessos ideològics i econòmics de CIU i s’amaga la realitat quotidiana  i totes les opinions què qüestionen el seu relat. Només cal recordar la discussió a Catalunya Radio del professor Vicenç Navarro amb el pseudoperiodista del Manel Fuentes.

Conclusió, ens calen més què mai veus crítiques, intel.lectuals, periodistes, ciutadans què desemmascarin el discurs oficial i què a part de poder fer-ho a les xarxes socials –de moment encara lliures- ho puguin fer almenys en els mitjans públics els quals haurien de ser plurals, diversos i més rigorosos intel.lectualment  i deixar de confondre INFORMAR   amb ADOCTRINAR.

Hi ha alternativa: les persones primer !

Article publicat al Diari de Tarragona dimecres 21 de novembre en campanya electoral

 

Qui diu que no hi ha alternativa? Ho diuen els grans poders econòmics, el sistema financer i els governs de la dreta europea. Ho diu l’1% de la societat, els que volen reduir els salaris i les despeses socials retallant i privatitzant l’Estat de Benestar mentre mantenen o, fins i tot, incrementen els seus marges de beneficis. Ho diuen Merkel, Rajoy i Mas, que han aplicat la mateixa política d’austeritat salvatge que ens ha portat novament a la recessió econòmica. Els que estan guanyant amb aquesta crisi són els que diuen que no hi ha alternativa, que no podem canviar res.

 

Però l’alternativa no només és possible sinó que és necessària. La política de

l’austeritat dogmàtica ha fracassat arreu. Els països del sud d’Europa que l’han aplicada estan en pitjors condicions que abans: recessió, creixement de l’atur i de la pobresa, enfonsament de les classes mitjanes i desmantellament de l’Estat de Benestar. I en els països del nord d’Europa s’han incrementat les desigualtats i la precarietat laboral i social i les perspectives econòmiques han empitjorat.

 

Hi ha alternativa, perquè centenars de milers de persones han sortit al carrer contra les retallades socials o participant en la vaga general per exigir la sobirania popular davant els mercats. I també un milió i mig de persones van sortir al carrer el passat 11 de setembre per reclamar sobirania nacional.

 

Però l’alternativa no és un retorn al passat. Ni podem ni volem tornar a un model econòmic especulatiu que destrueix i consumeix recursos naturals sense fi, ni a un model autonòmic que no respon ja a les aspiracions nacionals de Catalunya; ni a una política elitista i poc transparent. CiU no només no ha aixecat Catalunya, com va prometre Mas, sinó que el país està pitjor que fa dos anys. Les retallades s’han demostrat inútils i injustes. Son  inútils perquè han provocat destrucció de llocs de treball, el tancament de milers de petites i mitjanes empreses i més recessió. I son injustes perquè han fet recaure els costos de la crisi en les classes mitjanes i treballadores que més necessiten de l’Estat de Benestar, mentre s’ha eliminat l’impost de successions  a les famílies més riques.

El president Pujol ja insistia en identificar CIU amb Catalunya, Artur Mas, encara va més enllà i  vol apropiar-se  també del dret a decidir  però Catalunya no és CIU, És un país plural, divers en el qual les institucions han d’estar al servei de la societat i no d’un partit, encara què aquest es cregui que la finca és seva. La defensa de les llibertats nacionals de Catalunya i el dret a decidir són patrimoni de totes les persones demòcrates què conformem  d’una societat que és plural i diversa

 

En aquests moments els dilemes reals de la societat catalana per sortir de la crisi social, política i nacional en la que ens trobem són:

 

- Redistribuir o retallar. Continuar amb la política de retallades en l’educació, la salut, els salaris, les prestacions socials i les pensions o redistribuir la riquesa i els esforços per sortir de la crisi amb una profunda reforma fiscal perquè pagui  més qui més té i qui més contamina. I una política que prioritzi la creació de llocs de treball.

 

- Transformar o conservar. Conservar un sistema polític opac i allunyat de la

ciutadania o garantir la transparència fent que tota la informació sigui pública i

fomentar la participació ciutadana celebrant consultes populars perquè la gent

decideixi.

 

- Llibertat per decidir el nostre futur o recentralització. No ens resignem a la recentralització que imposa el PP. La propera legislatura Catalunya ha de poder decidir amb llibertat i sense límits. Volem, a partir de la nostra sobirania com a poble, decidir el futur.

 

ICV-EUiA proposa una nova prosperitat compartida i ecològica. Presentem un programa que es fonamenta en l’equitat, en el repartiment just de la riquesa , el treball i amb els drets socials; en l’ecologia, l’estalvi i l’eficiència i l’economia verda; i en l’ètica, amb una nova política radicalment democràtica basada en l’honestedat, la transparència i la participació ciutadana.

 

Estem davant un nou procés constituent, d’una nova etapa. En aquests dos anys de legislatura ICV-EUiA hem estat el referent a l’oposició. En aquesta nova etapa volem ser el referent de la construcció de l’alternativa. Una alternativa per garantir tots els drets, els drets nacionals i els drets socials. Junts, tots i totes, podem. I tant si podem!

 

EL 14 FAREM VAGA

 

 

Article publicat divendres 26 d'octubre de 2021 al Diari de Tarragona secció Mirador

Els sindicats han convocat una nova vaga general el dia 14 de novembre contra les polítiques de retallades i de desmantellament de la protecció social, que l’únic que han fet ha estat provocar més atur i més pobresa. No cal dir que ICV-EUiA dona ple suport a aquesta convocatòria, i davant les veus que argumenten la inoportunitat que hi hagi una vaga en plena campanya electoral nosaltres diem que el que és inoportú, amb campanya o sense, són les accions dels governs del PP i de CiU que ens han dut a aquesta situació. Si els desnonaments no s’aturen perquè hi hagi campanya, si l’atur continua pujant, si les famílies passen cada cop més dificultats per fer front a les seves despeses, hauríem nosaltres de dedicar dues setmanes de novembre a parlar del que vulgui el senyor Mas, o el senyor Rajoy, i ens hauríem d’oblidar del que realment ens passa? I és clar, que no. És per això, que el dia 14 farem vaga, juntament amb la gran majoria dels treballadors i les treballadores del país.

Un país on la taxa de pobresa arriba fins al 29,5%: a Catalunya hi ha 2.200.000 persones pobres. I les que no en son, o no s’ho consideren, cada cop hi estan més a prop. El 57% de la ciutadania  té dificultats per arribar a final de mes, i el 39% no es pot permetre ni una setmana de vacances l’any. Totes aquestes dades provenen de  la darrera Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població encarregada per la Diputació de Barcelona, i ens proporcionen una imatge del país que hauria d’avergonyir-nos, sobretot quan ens n’adonem que no són aquestes qüestions les que estan al centre del debat públic, monopolitzat gairebé en exclusiva pel cèlebre viatge a Ítaca del senyor Mas o pels entrebancs que hi posa el senyor Rajoy.

I és que tots dos tenen moltes coses a guanyar, amb la flamarada patriòtica. La més important: eludir les seves responsabilitats en el desastre econòmic en què estem ficats tot desviant l’atenció de la població. Per això és important recordar que el lema de la vaga del dia 14 ho diu ben clar: “Que no ens prenguin el futur. Hi ha culpables. Tenim solucions”. Sí, hi ha culpables. Els primers de tots, els mercats. I, immediatament després, els responsables polítics que hi col·laboren, destinant el diner públic a unes obligacions financeres més que hipotètiques en comptes d’adreçar-los a les necessitats de la població. Els nostres impostos paguen el deute dels bancs però no l’educació de la  nostra  canalla, ni la nostra sanitat ni les pensions de la nostra gent gran. Això és escandalós. Això podria ser delictiu. Això és el que fan, sense pensar-s’hi gaire, CiU i el PP. I és contra això, que s’ha convocat una vaga general.

Ara que circula tant l’expressió “dret a decidir” –afortunadament, perquè és una delícia veure com es converteix en majoritari un pensament que sempre has defensat- a ICV-EUiA  remarquem que aquest dret s’ha de poder exercir sense restriccions: davant de l’Estat, però també davant dels mercats. Per quina raó els ciutadans i les ciutadanes, que aviat es pronunciaran sobre els drets nacionals de Catalunya, no haurien de fer el mateix en matèria de drets socials i econòmics? Com que invoquem la democràcia per justificar un referèndum d’autodeterminació, constatem, també, que aquest raonament nostre és impecablement democràtic.

El 14 de novembre veurem qui defensa de debò els ciutadans i les ciutadanes, els treballadors i les treballadores. El futur del país no serà diferent de la suma dels futurs de totes les persones que l’integren, i aquests milions de futurs depenen de com sortim de la crisi, o de si en sortim. El 14 de novembre farem vaga, perquè ens neguem a callar.

Una diputada què passa comptes

 

Llegeixo en aquest mateix Diari amb astorament  i indignació les declaracions  que el diputat de CIU i alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, va fer  en una entrevista de Catalunya Ràdio segons les quals  “no hi ha marxa al Parlament”,  i que  el seu grup només li havia encarregat la formulació d’ una pregunta que, al final,  va descartar presentar perquè  no tenia temps.

Em pregunto què deuen de pensar els seus companys i companyes de grup, d’una cosa així.

En un context  de precampanya on justament jo , com  candidata a encapçalar la llista d’ICV-EUiA  a Tarragona em trobo fent balanç de govern davant de les nostres agrupacions locals i davant de la ciutadania que ens vulgui escoltar, ens hagi votat o no, trobo que aquestes declaracions sinceres palesen una manera d’entendre la política i el funcionament de les institucions democràtiques que se situa als antípodes del que avui reclama unànimement la ciutadania i també defensem des d’ICV-EUiA

Les persones escollides  en unes eleccions tenim l’obligació de treballar. I no només per a aquells que ens han votat sinó per a tota la gent del territori que representem. Naturalment, amb el nostre programa a la mà, tenim també l’obligació de tirar endavant les propostes que hem dut  a les eleccions i sumar-nos  o esmenar aquelles que,  no formant part del nostre programa originari,  considerem positives i que poden ajudar a millorar la vida dels nostres conciutadans.

Aquesta tasca pot ser diferent en funció que se sigui diputat del grup que dona suport al Govern o bé de l’oposició, això és lògic, però en cap cas s’ha de defugir aquesta feina i responsabilitat, encara què el nostre sistema electoral no estableixi l’obligació de la rendició de comptes, l’accountability, com es diu en anglès.  Aquesta és una qüestió ètica, i està per sobre de diferències ideològiques.

A l’oposició cal fer una tasca de control i seguiment  rigorós del govern i de fer arribar la veu i les justes demandes de la ciutadania, dels col.lectius i dels territoris què veuen vulnerats els seus drets bàsics al treball, a l’educació, a la salut a la mobilitat,... ja sigui en forma de mocions, de propostes de resolució o de preguntes què interpel·lin al govern sobre l’abast i les conseqüències de les seves decisions o, sovint, de la manca de decisions.

És en aquest sentit que el nostre grup parlamentari ha plantejat la feina durant aquests 21 mesos de legislatura, durant els quals de cap manera he tingut temps d’avorrir-me perquè, a diferència de l’única pregunta que el diputat Vila d’Abadal no va arribar a fer, jo en vaig presentar 342 per ser contestades en comissió i 547 per escrit. Tot aquest gruix  de feina recull problemàtiques de les  sis comarques del Camp de Tarragona i les quatre de Terres de l’Ebre.

Tot i que per l’aritmètica parlamentària, a ICV-EUiA només hem tingut dret a una pregunta al Govern en cada Ple, jo mateixa n’he fet quatre. Una altra cosa és el que s’ha aconseguit , i aquí cal reconèixer que el balanç és mes decebedor,  perquè de les 65 propostes de resolució que he presentat, moltes  de les quals no han prosperat per la suma de vots CIU PP o l’abstenció del PP, d’aquelles què sí que s’han aprovat bé per unanimitat o perquè CIU es quedava en minoria, el Govern n’ha passat olímpicament . Ha ignorat el mandat parlamentari aprofundint un dèficit democràtic més què afavoreix la desafecció i la manca de credibilitat del sistema.

És així com, en aquesta legislatura, si bé aconseguíem en una moció blindar la prohibició de cap transvasament d’aigua de l’Ebre i d’altres rius de les conques internes de Catalunya, de la resta  de la moció, què incloïa l’elaboració del Pla Integral de Protecció del Delta, mai no se’n ha sabut res més.

El mateix podríem dir dels compromisos envers els afectats per la fallida de la secció de crèdit de la Cooperativa de l’Aldea. Hi ha una resolució parlamentària que es va aprovar per majoria i què s’ha incomplert.

Podríem parlar de totes les  resolucions  o esmenes al pressupost que hem presentat sobre construcció i/obres d’ampliació o millora d’escoles i Instituts de la demarcació, com l’IES de Segur de Calafell què tot i aprovar-se , tampoc no s’han dut a terme. Això ha passat  fins i tot  en aquells punts que no implicaven cap partida econòmica, sinó que depenien de la voluntat política o la fermesa de negociació de CiU davant l’estat espanyol. Aquí tampoc hi ha hagut cap resposta.

Hi ha moltes coses que cal explicar durant  aquests dies i durant la campanya, encara què CIU  només vulgui parlar d’un tema. Sobretot , a mi em queda un gran dubte:  si en aquesta legislatura,  amb 62 diputats , el govern  de CIU ha menystingut les decisions de la cambra, ara que el president Mas demana  per a  la propera una “àmplia i solida” majoria,  en què es pot convertir el nostre Parlament ?

Aquest govern, que acusa tothom de no complir els compromisos i no assumeix mai cap responsabilitat, ha estat el primer a ignorar la voluntat parlamentària quan no li convenia el que s’havia decidit. És aquesta, la seva democràcia? Els ciutadans ho han de saber, per poder, després, actuar en conseqüència.

El perquè d’una decisió ?

 

Amb la urgència que ens ha imposat l’agenda què marca el president Mas, amb

l’anunci d’eleccions anticipades, he decidit tornar-me a presentar per encapçalar la llista d’ICV a Tarragona i ho he fet per diferents motius.

Aquestes eleccions  a dos anys d’acabar la legislatura què encetàvem el 2012 i després de 21 mesos d’un govern de CIU amb el suport del PP , què ha fracassat en el tres objectius que s’havia proposat a l’iniciar la legislatura : mantenir l’estat del benestar, reduir l’atur a la meitat i aconseguir un millor finançament mitjançant el pacte fiscal, són un repte per al país i també per a la nostra formació Iniciativa per Catalunya Verds.

 A l’escenari de profunda transformació social, derivat de la crisi econòmica i de les polítiques d’austeritat i patiment s’ha sumat un escenari de transformació nacional del qual la manifestació de l’11 de setembre passat va ser un punt d’inflexió a partir del qual cal donar una  resposta  des de la política i la radicalitat democràtica.

Perquè avui a Tarragona, vivim pitjor què fa 21 mesos, amb més desigualtat, amb més atur del qual un 36% és de llarga durada colpejant especialment els joves quasi el 48 % i les comarques del Baix  Penedès, el  Tarragonès i la Ribera d’Ebre, però també avui a Tarragona molta gent s’ha organitzat per rebel·lar-se, per denunciar la situació i per proposar alternatives, per què no es volen resignar.

 Per què la nostra coalició ICV-EUiA què ha estat la única oposició al govern de CIU-PP  durant aquests 21 mesos, ha estat sola al Parlament però no ens hem sentit sols perquè a fora al carrers de Tarragona, de Reus, de Tortosa, de Valls i altres ciutats de la demarcació diferents plataformes, moviments  i ciutadans i ciutadanes també han plantat cara: contra els desnonaments com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, o contra les retallades a l’educació  i la salut públiques o en defensa del transport públic.

La gent d’ICV.EUiA hem estat  al seu costat, formant-ne part , com estem al costat dels sindicats, en la defensa dels drets dels treballadors què ara més què mai estan en risc, perquè la gent d’ICV-EUiA som també part d’aquesta Tarragona combativa, què no es resigna i què vol una altra política . I perquè sabem que sòls no podem donar la batalla, què cal construir una unitat política i social més àmplia per , com diu el professor Navarro lluitar contra aquest atac  al carrer i a les institucions.

 

Durant aquests 21 mesos he volgut ser la veu de la gent del nostre territori al Parlament, del territori i la de totes les persones què pateixen les conseqüències en la seva vida quotidiana d’aquestes polítiques injustes i antidemocràtiques. Denunciant  quan calia i fent propostes per millorar les condicions de vida als nostres pobles i ciutats, defensant  el patrimoni natural de tots de les agressions en benefici d’un quants, proposant alternatives per crear ocupació i riquesa al territori a partir de les seves potencialitats o per canviar un model energètic insostenible i injust.

L’experiència  i el treball parlamentari, encara què ha estat  ple de les derrotes que ha  imposat la majoria de CIU i el PP lluny de desil.lusionar-me m’ha donat més força, més convenciment en el nostre projecte polític i  amb la necessitat  de que hem de convèncer a la gent que hi ha alternativa, què hi ha una altra manera de sortir de la crisis, què hi ha una altra manera de fer política, què potser ara no tenim temps però que cal més què mai teixir un ampli front d’esquerra nacional, perquè la Catalunya del futur sigui un estat just, solidari, sostenible i pròsper.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

QUÈ VOLEM SER A TARRAGONA QUAN SIGUEM GRANS ?

L’anunci fet pel Govern el passat 7 de setembre, amb  tota la posada en escena de gran esdeveniment ,  de la instal·lació d’un macroprojecte de turisme, oci i joc en els terrenys que la Caixa té al costat del Port Aventura, he de reconèixer que em va deixar perplexa i què passat el primer moment de sorpresa inicial l’escepticisme i tots els dubtes i prevencions em van atacar com una mena de pepitos grillos de la consciència.

La notícia què ,com a conill del barret es treia el Govern ,davant del fracàs del seu intent d’atraure l’Eurovegas - aquí Artur la lideeresa Esperanza te la va jugar- i què jo vaig viure com una victòria del seny, de la defensa de la terra i de la mobilització social en la que ICV  ens havíem implicat des de l’inici. L’anunci   i les declaracions posteriors d’algun conseller desdient-se del què havien dit  sobre Eurovegas  semblava  una mena de pataleta : “No, si mai ens havia agradat, no representa el model què volíem per a Catalunya,  si el nostre ara és millor etc. “

Però el cert és què en aquest cas CIU ha repetit els tics de falta de transparència, d’opacitat, de consulta al territori, què  vol dir alguna cosa més que parlar amb el President de la Diputació i amb l’alcalde de Salou, ambdós de Convergència i ens ha deixat més ombres què llums sobre la viabilitat i realitat d’aquesta promesa de 20.000 llocs de treball tan necessaris per al nostre territori.

Perquè  res s’ha explicat del finançament del projecte, si sabem que darrera hi ha l’empresari  Enrique Banyuelos  un empresari lligat a la bombolla immobiliària i a un dels pelotazos urbanístics del país Valencià què aportarà un 20% de la inversió inicial i la resta ?  Ens ve a la memòria un altre projecte privat en el que es va acabar posant diner públic amb personatges com de la Rosa, Prenafeta, etc.

És alarmant observar, també, com qüestions tan bàsiques quan es pretenen construir 12.000 habitacions  com l’abastiment d’aigua, els residus, la mobilitat  i en aquest cas la proximitat dels terrenys amb la indústria química què augmenta exponencialment el risc i dificulta els problemes de protecció civil, no s’hagin explicat o fins i tot no sàpiguen com resoldre-les, bé almenys pel que fa a l’aigua ( Conseller Recoder)

Això si mentre tant l’alcalde de la ciutat  i altres polítics de la demarcació els hi preocupa què es digui Barcelona World,  fixa’t !!Més enllà dels 6 casinos i el que comporta el joc, més enllà del model turístic tancat què no posa en valor el territori, més enllà de les qüestions medi ambientals.   A mi no m’estranya , és la història  repetida del nostre territori, per això jo em pregunto si més enllà de les discussions nominals els i les polítiques de CIU, PSC i PP tenen clar què volen per al futur del nostre territori, què volem què siguem quan siguem grans ?

EL PP JUGA AMB ELS DRETS DE LES DONES

Article publicat al Diari de Tarragona

Amb l'Arga Sentis i l'Alba Benedicto 

Com que el PP ha traït el seu propi electorat incomplint sistemàticament el programa que va dur a les eleccions, cau ara en la temptació de satisfer aquests votants apel·lant als seus prejudicis més arrelats, que tenen a veure, lamentablement, amb els drets de les dones, convertits un altre cop en moneda de canvi: per tapar les destrosses que els dogmes ultraliberals causen en el nostre país, les doctrines ultraconservadores tonen a estar a l’ordre del dia pel que fa a la salut reproductiva i a les nostres opcions vitals. No poden, ni volen, dominar l’economia, i es volen consolar dominant el nostre cos. Per fer-ho, no dubten a passar per sobre del consens social i de drets ja consolidats. 

Amb tot, l’abast de la reforma anunciada no s’ha concretat més enllà del principi amb que la justifiquen (el dret a la vida “d’un concebut no nascut”) i dels canvis dels terminis per a supòsits. Tot aquest garbuix el fonamenten en creences morals –les seves-  obviant qualsevol raonament científic i oblidant que no és el govern qui ha de determinar ni la racionalitat ni la consciència de les persones. La reforma que es prepara representa una clara involució en drets i un retorn al passat, cosa que suposaria deixar a milers de ciutadanes i professionals de la sanitat en una situació d’inseguretat jurídica, ja que retornar a una llei de supòsits pot provocar major qüestionament legal i, malgrat que estiguin despenalitzats, sempre poden ser objecte d’encausament judicial.

Legislar l’avortament sobre supòsits, a sobre, és fomentar la injustícia social, la manca d’equitat i les desigualtats de tota mena. El fet de no garantir l’accés a l’avortament lliure i gratuït situa a moltes dones en una clara vulnerabilitat social. A sobre, tornar a una llei d’aquest tipus ens col·locaria a la cua d’Europa, al mateix nivell que Polònia, Malta o Irlanda. La majoria de països europeus han regulat l’avortament amb una llei de terminis.  

Apel·lem, doncs, a la responsabilitat del Ministre de Justícia per a legislar a partir del consens social i no obeint els dictats dels sectors ultraconservadors i radicals amb ideologies fonamentalistes que estan al marge dels valors democràtics, de la igualtat de gènere i del respecte a les llibertats personals. Però si Gallardón no ens vol fer cas ens trobarà mobilitzades, i haurà de tornar a sentir els vells eslògans, aquells que consideràvem feliçment superats. “Nosaltres parim, nosaltres decidim!” “Sobre la meva sexualitat decideixo jo!”

 http://flic.kr/p/bxZvk9