Als que pensem que la República Catalana no ha de ser un Estat tancat en ell mateix sinó una eina per participar en projectes i estructures de cooperació i solidaritat transnacional -ja siguin d’abast continental, mediterrani o mundials- comprovar el fracàs de l’actual Unió Europea ens sap greu. I parlo de fracàs no només per allò de sobres conegut i publicat: la incapacitat per evitar la bombolla especulativa i del deute, les injustes receptes econòmiques imposades o la inhibició alhora de defensar els drets dels pobles i les persones; penso, també, en la construcció europea més quotidiana, la que ajudaria a sentir que junts som millors que separats. En posaré tres exemples ben prosaics: La TDT, la Guingueta d’Ix i el Cannabis (els “porros”).

La canalla d’ara potser no sabran de què els parlo, però els que com jo van tenir sort de pujar veient Westerns per la tele els dissabtes a la tarda i jugant a indis i americans a l’hora del pati segurament m’entendran. En aquella mena de pel.lícules els indis s’enfrontaven a un terrible dilema: si no feien res, si es limitaven a protestar pacíficament i a dialogar amb el ben plantat capità de cavalleria, els colons, els buscadors d’or i el ferrocarril els prenien la plana, primer, la vall, després, i finalment la muntanya. Però si en canvi, davant la passivitat dels capdills més veterans, alguns joves guerrers es pintaven la cara i atacaven la granja més propera, la premsa de l’est s’afanyava a mostrar-los com a salvatges i sanguinaris i el mateix capità bon jan amb qui havien fumat unes pipes s’encarregava de destruir-los el campament i enviar-los encadenats a la reserva. L’única opció intel·ligent, l’única que tenia possibilitats d’èxit, era arribar a un acord entre totes les tribus, fixar una bona bona estratègia d’atac i escollir el camp de batalla més propici per anar a trobar als homes de blau. 

 

Mentre esperem a veure si en Mas opta per posar-se al costat del poble i la democràcia o del govern del Regne i l’oligarquia espanyolista, convé seguir acumulant arguments a favor del referèncum i la Independència i contrarestant els de l’adversari, per fluixos que aquests ens semblin. Com quan els líders del PPSOE afirmen que tenint en compte que la Independència de Catalunya afectaria a la resta de l’Estat (i és evident que això és així) tots els ciutadans del Regne tindrien dret a decidir-ho. En realitat, a la vida són constants les decisions que prenen terceres persones i ens afecten de manera directa, des del company que decideix deixar l’equip i ens deixa amb la davantera tocada, fins a la parella que n’ha trobat un altre de més simpàtic. Les persones fem molt poques coses totes soles. Necessitem als altres, per tirar endavant els nostres projectes, però no per això tenim cap dret a prendre per ells les decisions que els pertoquen. Tenim dret, com a màxim, a ser tinguts en compte i tractats amb consideració, tal com passarà, sens dubte, amb l’Estat Espanyol i els seus habitants el dia que els catalans i catalanes deixem de formar-ne part. És segur que hi haurà, si el procés ha estat democràtic i respectat, alguna mena d’acord de cooperació i solidaritat potent i de llarga durada. Al capdavall, respecte per les decisions dels altres i consideració rebuda quan aquestes ens afecten són les dues cares de la mateixa moneda. 

A Manresa hi ha una pila de gent que treballa per la ciutat des del seu àmbit laboral o associatiu. Persones que contribueixen a que la ciutat sigui millor des de l’activisme cultural, esportiu, sindical, polític o professional. La majoria, però, centren la seva activitat en el seu espai concret i renuncien, per manca de temps, energia o ganes, a tenir una visió més global de la ciutat, a participar en tot o gairebé tot allò que hi passa, a opinar amb coneixament de causa sobre temes diversos, a atrevir-se a expressar opinions pròpies encara que no siguin del temes del seu ram ni tinguin assegurada la bona acollida. Tenen, aquesta visió àmplia de la ciutat i aquesta militància manresanista, algunes (algunes!) persones implicades en la política municipal i alguns (alguns!) periodistes locals. For de polítics i periodistes especialitzats, als quals aquest manresanisme se’ls hauria de suposar, són poques i es troben molt a faltar les persones amb aquesta actitud ciutadana, disposades a fer de contrapès als mitjans i a la política institucional, però sense ambicions –que se sàpiga- d’ocupar, ells mateixos, les cadires del saló de plens. A mi, així d’entrada, me’n venen al cap dues, d’aquestes persones, amb perfils personals i ideològics, en principi, ben diferents. 

El teló que s’enfila, el vellut vermell de la platea, el mirall il·luminat dels camerinos, la promesa prèvia implícita, el silenci compartit, les llotges arrodonides, la motllura en forma de T i de C, el sorollet que fa el projector en engegar, el vell galliner, l’esclat d’aplaudiments, l’olor de detergent potent dels labavos, la salutació còmplice amb els habituals, les valoracions a posteriori al vestíbol, l’infantesa i la joventut de tants de nosaltres… Els entenc perfectament, als defensors del temple. Entenc que hi hagi una setantena d’entitats de la ciutat i una pila de manresans i manresanes disposades a defensar aquest vell temple de la cultura escènica, aquesta caixa atrotinada però encara útil: el Teatre Conservatori. No me n’esperava menys.

M’amoïna, en canvi, que siguin tants pocs els que s’atreveixin a defensar públicament (en privat la cosa canvia…) l’altre plat de la balança, l’alternativa que es voldria potenciar si s’aterrés l’actual edifici. Preocupa que siguin tant pocs els que alcin la veu en defensa d’una altra gran institució civilitzatòria: l’àgora, la plaça. Aquell espai obert i horitzontal per definició, sense guions previs ni litúrgies prefixades, de tots i de ningú; el lloc on ens trobem sense voler o expressament, per badar, per menjar i beure, per fer-la petar, per mirar i per ensenyar-nos, per protestar, per comprar i vendre, per escoltar, per ballar, fins i tot, pel què sigui.

L’any 1978 no va ser un bon any. El recordem, sobretot, pel mundial de futbol organitzat per la dictadura militar argentina, perquè una pel·lícula dolentota (Grease) va eclipsar-ne una de bona (The deer hunter –El caçador-) i perquè el nomenament del polonès Karol Woytila com a Papa de Roma va acabar amb el miratge de la democratització de l’església catòlica iniciat amb el Concili Vaticà II. En aquest context internacional de desgracies i retrocessos aquí ens arribaven dos invents anunciats amb gran cagarel·la: la televisió en color (per veure el mundial) i la Constitució espanyola, que presentaven com l’única alternativa possible a una altra dictadura d’origen militar, la franquista. Ara, amb la perspectiva del temps, resulta evident que aquella no era l’única manera de deixar enrere aquella malaurada etapa històrica i que aquell pack de renúncies no era imprescindible. En realitat, amb el context intern i extern del moment, la dictadura tenia els dies comptats i tampoc hauria sobreviscut al seu fundador encara que els antifranquistes haguessin estat bastant més exigents. Però parlar és fàcil, a pilota passada, i és comprensible que aleshores, quan no havien passat ni 40 anys de la derrota de 1939 i amb els tancs, les presons i les porres encara en mans dels mateixos franquistes, més d’un pensés que valia més això que res, que era una sortida acceptable i que més endavant ja es modificaria tot allò que calgués modificar. 

Hi ha una cosa encara més manresana que el misteri (que no miracle) de la Llum: la discreció, les vergonyes, la por al ridícul. Per això va sorpendre que els grups municipals del PSC i de CiU donessin suport a la proposta del PP per sol·licitar que les festes de la LLum siguin declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat, així, amb majúscules. Una proposta que a alguns ens va semblar poc realista i pretenciosa perquè pensem que ni en la forma ni en el fons aquesta festivitat reuneix determinades característiques imprescindibles per merèixer tal categoria. Si parlem del fons, es tracta d’una història d’heroïsme col.lectiu i implicacions religioses bonica però en cap cas excepcional. Si parlem de la forma, la Llum ha arribat al segle XXI sense conservar pràcticament cap element litúrgic o festiu original o sorprenent i només els goigs, que ben pocs manresans sabrien cantar sencers, tenen una antiguitat remarcable. 

Aparentment, el debat sobre el possible enderroc del teatre Conservatori enfronta dues prioritats, la urbanística i la cultural. Uns veuen la ciutat sobre el paper i observen que la connexió entre un centre històric amb problemes i un passeig que encara funciona es veu interrompuda per un immoble d’aspecte extern poc reeixit i funcionalitat discutible. La solució, entenen, és construir en algun altre lloc un equipament escènic de capacitat semblant però amb prestacions i característiques del segle XXI i enderrocar el vell edifici. Els altres, la gent del món del teatre i l’activisme cultural en general argumenten que la ciutat és com és, que a efectes pràctics arribar del passeig a la plaça Sant Domènec tampoc és tan complicat i que, encara que vell i atrotinat, el teatre encara funciona. A més, hi afegeixen, aquest ens du a tots records personals i col·lectius insubstituïbles. Hi hauria encara un altre argument a favor de preservar l’edifici, el del seu valor patrimonial. Perquè, si bé és cert que no està inclòs en el catàleg i que ni la façana ni l’estructura ho recomanen, també ho és que el seu interior, típic d’un teatre de meitats del segle XIX, amb motllures de guix i formes arrodonides, és el darrer de tota una colla del seu estil que hi havia a la ciutat i que han anat desapareixent. Si el destruïm borrarem definitivament el testimoni d’una època i d’una forma d’entendre el lleure i els escenaris. 

Quan l’any 1953 Fred Zinnemann va solicitar col·laboració a l’exèrcit dels Estats Units per rodar una adaptació de la novel·la d’en James Jones From here to eternity, va haver d’acceptar tres restriccions del guió: 1. No hi podien sortir escenes de tortura i maltractaments a la presó militar. 2. L’oficial corrupte havia de ser adequadament castigat. 3. El desertor havia de tornar a la caserna en saber que els japonesos estaven atacant la base (Pearl Harbor, desembre de 1941). Els militars podien admetre que hi havia casos com el d’en “Fatso”, el sergent penitenciari maltractador interpretat per l’insuperable Ernest Borgine, però no podia permetre que d’això se’n fes espectacle. Podien acceptar l’existència d’oficials corruptes, però havia de quedar clar que tard o d’hora eren enxampats i castigats. I podien arribar a reconèixer que hi havia algun desertor entre els seus homes, però no podia ser per covardia ni per manca de patriotisme, sinó per amor, per lleialtat a un amic o per algun problema amb la justícia, o per tot plegat, com en el cas d’en Robert E. Lee Prewitt (Montgomery Clift).

 

L’anella verda de Manresa, aquest entorn forestal i agrícola que envolta la ciutat, té diverses interrupcions, llocs on infrastructures i urbanització trenquen la continuïtat de camps, boscos i senders. En molts casos, aquests obstacles creats per l’home (espècie, no gènere) s’afegeixen a l’accidentalitat geològica i provoquen un veritable tall en aquesta continuïtat paisatgística que hem decidit protegir, conservar i millorar. Un d’aquests punts és la vall del Cardener, amb totes les carreteres, fàbriques, vies de tren, polígons i barris perifèrics que conté. Travessar el conjunt d’obstacles que separen la desembocadura de la Riera de Rajadell fins al camí dels fòssils, el que mana a l’antiga pedrera de Manresa i d’allà als boscos de darrera Bufalvent, és complicat, incòmode, perillós i lleig. És per això que, tenint en compte que és objectiu de la revisió del POUM millorar aquesta anella verda, cal que el nou Pla General inclogui les modificacions necessàries per millorar tota aquesta entrada Sud de la ciutat, des de sota la Seu fins a l’inici del terme municipal de Catsellgalí. Set mesures són sobre la taula, algunes ja estaven previstes, d’altres són de consens i alguna encara està en discussió. 

Pico ferro fred, en soc conscient, la decisió ja està presa. Tot i així, m’ha vingut de gust deixar per escrit les raons per les quals crec que la CUP faria bé d’acceptar la proposta de EH Bildu i participar plegats a les eleccions europees.

Als Països Baixos si un habitatge porta més d’un any buit injustificadament és permès ocupar-lo i només es retornarà al propietari legal si aquest es compromet a posar-lo a lloguer. A Dinamarca tenir un pis buit ni que sigui unes setmanes és motiu de sanció. A Alemanya la llei obliga a rehabilitar i mantenir útils els edificis i, en cas de no fer-ho, l’administració pot arribar a expropiar-los o a decretar-ne un lloguer forçós. Al Regne Unit hi ha una agència pública específicament creada per tractar el problema dels pisos buits (Empty Homes Agency) i els ajuntaments poden penalitzar als propietaris dels immobles que es trobin en aquesta situació. Què tenen en comú aquests quatre països que disposen de polítiques actives contra el mal ús d’un bé social bàsic com és l’habitatge? Moltes coses, ja ho sabem. Una d’elles, la presència des dels anys setanta del segle XX (i abans, en algun cas) del moviment Squatter, dedicat a ocupar immobles en desús i conegut a casa nostra amb l’horrible nom d’okupa. En tots aquests casos l’ocupació va posar el problema de la manca d’habitatges assequibles damunt la taula i va obligar a governs diversos a admetre que els propietaris tenen obligacions amb la col.lectivitat que no poden ometre.

Gueto: en el sentit Elvis-Presleyà de la paraula, barri estigmatitzat amb composició socio-econòmica homogènia i per sota de la mitjana. En aquest sentit, el barri vell de Manresa, tot i fer encara una certa funció de centre administratiu, cultural i comercial i tot i haver atret un significatiu nombre de joves amb currículum, és un barri amb injustificada però evident mala reputació i amb la renta per càpita i el nivell d’estudis més baix de la ciutat.

Gentrificació: Procés a partir del qual una determinada zona de la ciutat que ha perdut el seu ús i composició originals (el nucli històric, una antiga zona industrial o portuària, un barri obrer en decadència…) atreu residents (i turistes) amb poder adquisitiu mitjà-alt i els veïns “de tota la vida” n’han d’acabar marxant. En molts casos, aquests barris passen una fase intermèdia en la qual esdevenen refugi i centre d’atracció per a joves amb inquietuds més o menys avantguardistes.

A Escòcia una pila de col.lectius (des del Scottish Socialist Party fins als Verds, passant per trotskistes diversos, branques sindicals, grups d’opinió, anti-militaristes, ecologistes de base o entitats en defensa dels drets civils) s’han coordinat per tirar endavant una campanya amb el lema “Another Scotland is possible” (http://radicalindependence.org/). Saben que hi haurà un referèndum, creuen que el Sí pot guanyar i pensen que la Independència pot ser una magnífica oportunitat per canviar una pila de coses que no els agraden i per conservar–ne algunes altres que, ara com ara, sota l’ombra de Londres, estan en perill. Com que entenen, lògicament, que determinats canvis socials no els impulsarà la moderació social representada pel partit majoritari al país, l’SNP, s’han posat d’acord per treballar en dos sentits: per una banda per ajudar a que el Sí guanyi, pas necessari per aconseguir tota la resta, i  per això  treballen conjuntament amb Yes Scotland (l’equivalent a l’ANC, si voleu); alhora, treballen per aplegar una majoria social potent, integrant fins i tot a part del laborisme escocès, amb l’objectiu d’elaborar un programa de màxims per l’endemà de la independència. Així, parlen de nacionalitzar l’indústria petrolieria, de fer fora les bases de l’exèrcit britànic (sobretot les que allotgen submarins nuclears), de proclamar la república, de reconvertir la flota pesquera amb criteris de sostenibilitat, de garantir i reforçar drets socials a través d’un sistema públic encara més extens, de re-negociar de dalt a baix les relacions amb la UE o d’abandonar-la, de convertir-se en un país d’acollida enlloc d’una fortalesa, de prioritzar relacions internacionals amb l’àrea escandinava i l’Amèrica socialista, etc…. No els resulta fàcil posar-se d’acord. Es tracta, sovint, de sectors, moviments, col.lectius i partits amb punts de vista allunyats i fins i tot enfrontats, però saben que només així, aplegant al gruix de l’esquerra del país, tenen alguna possibilitat d’influir en la configuració de la futura Escòcia independent. Aïlladament, mantenint velles rivalitats i sectarismes, poden cridar tant com vulguin i exigir la lluna, però no seran capaços de plantejar una agenda social amb possibilitats de fer-se realitat.

La consulta del 9 de novembre es farà, no ho dubteu, perquè s’ha de fer i perquè es pot fer; perquè així ens hi hem compormès i perquè tenim capacitat per fer-la, de sobres. Algú dubte que el govern de la Generalitat, amb els dos terços del Parlament, amb centenars d’ajuntaments, amb l’ANC i Òmnium Cultural, amb un bon gruix d’entitats de tota mena i amb milions de persones disposades a mobilitzar-se tenen capacitat humana i tècnica per fer una consulta sobre el tema que sigui amb totes les garanties democràtiques? Si volem fer una cosa tan senzilla com una consulta, res ni ningú no ho podrà evitar. Bé, sí, ho poden impedir amb l’ús de la força, és clar, amb una intervenció més o menys violenta. En aquest cas, però, haurien guanyat una batalla, la de la consulta, però haurien perdut definitivament la guerra, la credibilitat democràtica del Regne d’Espanya s’acabaria d’ensorrar i el procés cap a la independència arribaria al punt de no retorn. Així les coses, queda només una opció per barrar el pas al dret a decidir: que nosaltres mateixos ens en desdiem. Però qui, hores d’ara, es podria fer enrera? La gent, que es mobilitza de forma progressivament massiva des d’aquella manifestació de juliol del 2010? Les entitats compromeses? L’ANC? No, arribats a aquest punt, els únics que podrien deixar-se espantar són el govern o la majoria parlamentària, els polítics, en definitiva. Aquests són els únics que podrien acabar cedint davant les pressions insistents que estan fent determinats sectors poderosos tan de dins el país com de fora. Per això és als partits polítics a qui cal vetllar de més a prop en tot aquest procés. És a ells a qui cal exigir fermesa i coherència, no només per fer alguna mena de consulta-enquesta que faci bullir l’olla del conflicte institucional, sinó per convocar un veritable referèndum d’autodeterminació com el d’Escòcia d’uns dies abans i com tants altres que s’han fet al món. Un referèndum amb un cens homologable, amb observadors internacionals – si Espanya veta els de Nacions Unides, hi ha altres personalitats i institucions disposades a venir- i amb caràcter vinculant, per descomptat, com no es pot ser d’altra manera quan l’opinió del poble s’expressa amb totes les garanties democràtiques.