Hi va haver una època en que els creadors d’opinió suaven tinta tractant-nos de convencer que el capitalisme era un bon sistema i que el model de societat que creava era superior al de la competència (el socialisme de matriu soviètica). Era l’època del There is no way like the American way, de les visions edulcorades de la realitat, de l’efectisme consumista, de l’autoindulgència i de l’estigmatització de l’adversari ideològic. No podien fer veure que tot anava bé, però sí mirar de fer-nos creure que allò que puntualment no funcionava era un simple desajust que el mateix sistema s’encarregaria d’arreglar. Estàvem en guerra (tèbia) i no es podia regalar ni un sol argument a l’enemic, per això la maquinària propagandista, amb Hollywood al capdavant, funcionava a tota pastilla. Va arribar un moment, però, en què la classe treballadora dels països del capitalisme desenvolupat va deixar de considerar plausible el model soviètic i, per exptensió, el socialisme. El nivell de consum al qual podien aspirar, el paper garantista dels estats (sobretot a Europa) i els ja difícls de dissimular fracassos de l’Unió Soviètica van aconseguir el canvi de paradigma.

L’any 1977 al Baix Empordà s’hi va constituir un nou municipi a partir de la unió de tres pobles que estaven a tocar: Fonteta, Peratallada i Vulpellac. Era important deixar clar que ningú es menjava ningú i que tothom mantindria la pròpia personalitat. Per això van decidir batejar la entitat creada amb una nova paraula feta a partir de la primera, la segona i la tercera sil·laba de cada un dels pobles seguint l’ordre alfabètic. D’aquí en sorgí aquest nom de resonàncies genuïnes però inventat fa quatre dies: Forallac.

A les antípodes d’aquest esforç per fer prevaldre el sentit comú i adaptar l’estructura legal i política a la realitat quotidiana hi ha el cas de Can Rosal, al Berguedà. Aquest petit poble, sorgit ara fa 150 anys a l’entorn d’una fàbrica i una parada de tren, manté una activitat social, cultural i comercial destacable i ha sobreviscut a la fi de l’activitat econòmica que en va ser la gènesi i a la trista fi de la línia ferroviària. Tot i així, els límits municipals no s’han modificat des d’abans de la seva fundació i el poble es manté dividit entre tres municipis -Berga, Avià i Olvan- la frontera dels quals talla el nucli urbà en tres trossos.

Com tants d’altres, l’Ajuntament de Manresa deu molts diners (l’equivalent al pressupost de tot un any i una mica més). Això és així per raons externes (mal finançament) i internes (mala gestió). Així, en època d’ingressos alts i algun superhàbit no tan sols no es va rebaixar el deute acumulat sinó que, arrossegats per l’eufòria general, es continuà sol.licitant tants crèdits com els volgueren concedir. I quan es va haver arribat al sostre legalment autoritzat es va optar per continuar endeutant-se però de forma indirecta, amb sistemes semblants als del peatge a l’ombra utilitzat per fer autovies i obra pública. D’aquesta manera, es van donar concessions per a la gestió de determinats serveis (l’Aparcament de la Reforma o l’Ateneu de les Bases) amb la condició que l’empresa adjudicartària fes tota l’inversió inicial que l’Ajuntament li retornaria amb escreix, amb molt escreix. Les empreses avançaven els diners de l’obra que després havien de gestionar i l’administracio els n’assegurava el retorn amb interessos i un més que lucratiu marge de negoci. Risc zero per la concessionària i una obra que ens hagués pogut costar 10 ens acabarà costant 20. Com és sabut, els polítics que signaren aquestes concessions abusives van anar plegant de les seves funcions però l’ajuntament i els veïns i veïnes seguim fent front a les penoses obligacions contretes. 

No us heu preguntat mai a qui votaríeu (o on militaríeu) si en lloc de fer-ho aquí ho féssiu en qualsevol altre país? O encara més, a qui votarien els militants i votants d’una determinada opció política si tinguessin una altre ventall de propostes al davant. A quí votaríem, per exemple, la gent de la CUP si fóssim en un context polític com l’alemany, posem per cas? No crec que hi hagués unanimitat. Uns, molts, votarien a Die Linke, l’esquerra de tradició comunista, d’altres a Die Grünen (els verds) que encara conserven un cert to alternatiu, també hi hauria simpatitzants del Piratenpartei, per allò de l’horitzontalitat i la participació directa, i segur que serien colla els que ni s’acostarien als col.legis electorals per considerar aquestes propostes polítiques excessivament institucionalistes. Algú podria pensar que aquesta diversitat de punts de vista converteix a la CUP en un projecte dèbil i erràtic. Ni de bon troç. De fet, és  aquest, precisament, l’objectiu de la Unitat Popular: aplegar sectors i persones amb punts de vista diferents. I és que si tots veiéssim les coses de la mateixa manera, la unitat no tindria cap mèrit ni caldria ser proclamada.

Analistes polítics de prestigi o d’estar per casa (jo mateix) ja fa dies que  pronostiquem que, davant l'empenta creixent de l'independentisme català, l’Estat espanyol optarà tard o d'hora per fer una contra-oferta, per oferir la famosa tercera via. Així ho demanen i esperen lobbies internacionals diversos, sectors empresarials amb molts contactes a Madrid i algun nacionalista español de tarannà pragmàtic. Tots cerquen desesperadament l'aparició d'una proposta de refundació de l'Estat que permeti evitar el què per a ells és el mal major, la independència. La dificultat, pensàvem, rau en l’enorme distancia que separa allò que una part del sobiranisme d’aquí estaría disposat a acceptar a canvi de renunciar a la independència i allò que el gruix de l’opinió pública española estaría disposada a "cedir" per evitar-la. El què no encaixa en aquest esquema, però, és l’actitud del govern espanyol, que lluny de preparar el terreny per a la contra-oferta que alguns esperen, opta per tensar la corda tot retallant encara més l’autogovern i la normalitat nacional catalana. En lloc d’una refundació en clau plurinacional sembla que prefereixen desmantellar alguns dels èxits parcials aconseguits els darrers 35 anys, com TV3 o l’ús prioritari del català a l’escola. 

Un dia d’estiu es pot anar de la platja de Sant Aubin sur Mer (rebatejada com a Sword) fins a la ciutat de Caen en un agradable passeig matinal per la vora del canal. L’any 1944 britànics i canadencs tardaren dos mesos justos a fer aquest mateix recorregut. Aquesta dada és prou significativa de la duresa dels combats de la batalla de Normandia que es va iniciar un 6 de juny d’ara fa setanta anys amb 5 desembarcaments anfibis precedits per tropes aero-transportades i paracaigudistes. No seré jo, per tant, qui posi en questió la complexitat de l’operació ni el sacrifici d’aquells que hi van prendre part. Sí que sembla oportú, però, ara que veurem a reines i presidents commemorant els fets, recordar com de tard va arribar aquest segon front, a quins interessos responia aquest retard i qui n’hagué de pagar el preu.

L’anunci a publicar podria dir una cosa així:

 

“Oportunitat. Es ven antiga situada a la Plaça Major d’una ciutat de 77.000 habitants ubicada en un punt estratègic del país. Excel·lent situació, al bell mig del perímetre medieval, a tocar de l’ajuntament, a dos minuts caminant de l’edifici monumental més emblemàtic del municipi, a set minuts de l’estació de ferrocarril, a tres minuts d’un aparcament, a vuit minuts d’un centre espiritual que acull milers de visitants cada any i a cinc minuts del centre comercial. Bones perspectives de negoci, sobretot si tenint en compte que el recent tancament del principal l’hotel de la ciutat ha convertit l’Alberg de Joventut, uns apartaments que es lloguen per dies i alguna modesta pensió en l’única oferta hotelera del centre històric. L’edifici necessita reformes estructurals i en aquest sentit els serveis d’urbanisme de l’Ajuntament asseguren que posaran totes les facilitats per fer realitat un projecte de rehabilitació integral de l’edifici: s’eximirà del 90 % del preu de la llicència d’obres, es tramitaran ajudes econòmiques i financeres i es deixaran fer totes les modificacions internes que es creguin convenients mentre es conservi el celler soterrat, el pati de darrera i l’actual aspecte de la façana. No es preveuen dificultats de cap mena per aconseguir llicència d’activitats per a fonda o hotel amb una dotzena habitacions ben il·luminades i un bar-restaurant a la planta baixa que comptaria amb permís de terrassa i un jardí privat amb vistes a Montserrat a la part posterior. Amb més de cent anys d’història a l’esquena l’establiment s’ha mantingut en funcionament fins aquest any mateix tot i que els darrers temps només en funcionava l’espai de bar-restaurant. Bon preu”

No, no patiu, no tornaré a parlar del teatre Conservatori. I sí, ja sé que en aquesta legislatura a Manresa s’haurà elaborat un pla general (el POUM) que haurà de servir per millorar la ciutat física els propers quinze o vint anys. El POUM, però, només són memòries i planols que poden traduir-se en transformacions físiques però que també poden quedar oblidats en un calaix de forma indefinida. Per fer urbanisme des d’un Ajuntament la bona planificació és indispensable però en cap cas és suficient, cal també decisió política i d’això, en aquesta legislatura, no n’hem tingut gaire. Per això els resultats, si no hi posen remei a la recta final, són tant minsos. Hi ha jugat en contra, de la capacitat de la regidoria d’urbanisme d’aconseguir partides en els pressupostos, una comprensible desconfiança popular cap a l’obra pública causada pels greus errors del nostre passat recent. I també és cert que en l’actual conjuntura (i amb el marc legal vigent) l’equip de govern no podia portar a terme grans operacions de transformació urbana que comportessin compres de terrenys o inversions importants. Podia aspirar, això sí, a tirar endavant intervencions en sòl municipal que permetessin guanyar espai públic de qualitat invertint quantitats relativament modestes de diners. En aquest sentit, de possibilitats n’hi havia i n’hi ha, cinc com a mínim: 

Als que pensem que la República Catalana no ha de ser un Estat tancat en ell mateix sinó una eina per participar en projectes i estructures de cooperació i solidaritat transnacional -ja siguin d’abast continental, mediterrani o mundials- comprovar el fracàs de l’actual Unió Europea ens sap greu. I parlo de fracàs no només per allò de sobres conegut i publicat: la incapacitat per evitar la bombolla especulativa i del deute, les injustes receptes econòmiques imposades o la inhibició alhora de defensar els drets dels pobles i les persones; penso, també, en la construcció europea més quotidiana, la que ajudaria a sentir que junts som millors que separats. En posaré tres exemples ben prosaics: La TDT, la Guingueta d’Ix i el Cannabis (els “porros”).

La canalla d’ara potser no sabran de què els parlo, però els que com jo van tenir sort de pujar veient Westerns per la tele els dissabtes a la tarda i jugant a indis i americans a l’hora del pati segurament m’entendran. En aquella mena de pel.lícules els indis s’enfrontaven a un terrible dilema: si no feien res, si es limitaven a protestar pacíficament i a dialogar amb el ben plantat capità de cavalleria, els colons, els buscadors d’or i el ferrocarril els prenien la plana, primer, la vall, després, i finalment la muntanya. Però si en canvi, davant la passivitat dels capdills més veterans, alguns joves guerrers es pintaven la cara i atacaven la granja més propera, la premsa de l’est s’afanyava a mostrar-los com a salvatges i sanguinaris i el mateix capità bon jan amb qui havien fumat unes pipes s’encarregava de destruir-los el campament i enviar-los encadenats a la reserva. L’única opció intel·ligent, l’única que tenia possibilitats d’èxit, era arribar a un acord entre totes les tribus, fixar una bona bona estratègia d’atac i escollir el camp de batalla més propici per anar a trobar als homes de blau. 

 

Mentre esperem a veure si en Mas opta per posar-se al costat del poble i la democràcia o del govern del Regne i l’oligarquia espanyolista, convé seguir acumulant arguments a favor del referèncum i la Independència i contrarestant els de l’adversari, per fluixos que aquests ens semblin. Com quan els líders del PPSOE afirmen que tenint en compte que la Independència de Catalunya afectaria a la resta de l’Estat (i és evident que això és així) tots els ciutadans del Regne tindrien dret a decidir-ho. En realitat, a la vida són constants les decisions que prenen terceres persones i ens afecten de manera directa, des del company que decideix deixar l’equip i ens deixa amb la davantera tocada, fins a la parella que n’ha trobat un altre de més simpàtic. Les persones fem molt poques coses totes soles. Necessitem als altres, per tirar endavant els nostres projectes, però no per això tenim cap dret a prendre per ells les decisions que els pertoquen. Tenim dret, com a màxim, a ser tinguts en compte i tractats amb consideració, tal com passarà, sens dubte, amb l’Estat Espanyol i els seus habitants el dia que els catalans i catalanes deixem de formar-ne part. És segur que hi haurà, si el procés ha estat democràtic i respectat, alguna mena d’acord de cooperació i solidaritat potent i de llarga durada. Al capdavall, respecte per les decisions dels altres i consideració rebuda quan aquestes ens afecten són les dues cares de la mateixa moneda. 

A Manresa hi ha una pila de gent que treballa per la ciutat des del seu àmbit laboral o associatiu. Persones que contribueixen a que la ciutat sigui millor des de l’activisme cultural, esportiu, sindical, polític o professional. La majoria, però, centren la seva activitat en el seu espai concret i renuncien, per manca de temps, energia o ganes, a tenir una visió més global de la ciutat, a participar en tot o gairebé tot allò que hi passa, a opinar amb coneixament de causa sobre temes diversos, a atrevir-se a expressar opinions pròpies encara que no siguin del temes del seu ram ni tinguin assegurada la bona acollida. Tenen, aquesta visió àmplia de la ciutat i aquesta militància manresanista, algunes (algunes!) persones implicades en la política municipal i alguns (alguns!) periodistes locals. For de polítics i periodistes especialitzats, als quals aquest manresanisme se’ls hauria de suposar, són poques i es troben molt a faltar les persones amb aquesta actitud ciutadana, disposades a fer de contrapès als mitjans i a la política institucional, però sense ambicions –que se sàpiga- d’ocupar, ells mateixos, les cadires del saló de plens. A mi, així d’entrada, me’n venen al cap dues, d’aquestes persones, amb perfils personals i ideològics, en principi, ben diferents. 

El teló que s’enfila, el vellut vermell de la platea, el mirall il·luminat dels camerinos, la promesa prèvia implícita, el silenci compartit, les llotges arrodonides, la motllura en forma de T i de C, el sorollet que fa el projector en engegar, el vell galliner, l’esclat d’aplaudiments, l’olor de detergent potent dels labavos, la salutació còmplice amb els habituals, les valoracions a posteriori al vestíbol, l’infantesa i la joventut de tants de nosaltres… Els entenc perfectament, als defensors del temple. Entenc que hi hagi una setantena d’entitats de la ciutat i una pila de manresans i manresanes disposades a defensar aquest vell temple de la cultura escènica, aquesta caixa atrotinada però encara útil: el Teatre Conservatori. No me n’esperava menys.

M’amoïna, en canvi, que siguin tants pocs els que s’atreveixin a defensar públicament (en privat la cosa canvia…) l’altre plat de la balança, l’alternativa que es voldria potenciar si s’aterrés l’actual edifici. Preocupa que siguin tant pocs els que alcin la veu en defensa d’una altra gran institució civilitzatòria: l’àgora, la plaça. Aquell espai obert i horitzontal per definició, sense guions previs ni litúrgies prefixades, de tots i de ningú; el lloc on ens trobem sense voler o expressament, per badar, per menjar i beure, per fer-la petar, per mirar i per ensenyar-nos, per protestar, per comprar i vendre, per escoltar, per ballar, fins i tot, pel què sigui.

L’any 1978 no va ser un bon any. El recordem, sobretot, pel mundial de futbol organitzat per la dictadura militar argentina, perquè una pel·lícula dolentota (Grease) va eclipsar-ne una de bona (The deer hunter –El caçador-) i perquè el nomenament del polonès Karol Woytila com a Papa de Roma va acabar amb el miratge de la democratització de l’església catòlica iniciat amb el Concili Vaticà II. En aquest context internacional de desgracies i retrocessos aquí ens arribaven dos invents anunciats amb gran cagarel·la: la televisió en color (per veure el mundial) i la Constitució espanyola, que presentaven com l’única alternativa possible a una altra dictadura d’origen militar, la franquista. Ara, amb la perspectiva del temps, resulta evident que aquella no era l’única manera de deixar enrere aquella malaurada etapa històrica i que aquell pack de renúncies no era imprescindible. En realitat, amb el context intern i extern del moment, la dictadura tenia els dies comptats i tampoc hauria sobreviscut al seu fundador encara que els antifranquistes haguessin estat bastant més exigents. Però parlar és fàcil, a pilota passada, i és comprensible que aleshores, quan no havien passat ni 40 anys de la derrota de 1939 i amb els tancs, les presons i les porres encara en mans dels mateixos franquistes, més d’un pensés que valia més això que res, que era una sortida acceptable i que més endavant ja es modificaria tot allò que calgués modificar. 

Hi ha una cosa encara més manresana que el misteri (que no miracle) de la Llum: la discreció, les vergonyes, la por al ridícul. Per això va sorpendre que els grups municipals del PSC i de CiU donessin suport a la proposta del PP per sol·licitar que les festes de la LLum siguin declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat, així, amb majúscules. Una proposta que a alguns ens va semblar poc realista i pretenciosa perquè pensem que ni en la forma ni en el fons aquesta festivitat reuneix determinades característiques imprescindibles per merèixer tal categoria. Si parlem del fons, es tracta d’una història d’heroïsme col.lectiu i implicacions religioses bonica però en cap cas excepcional. Si parlem de la forma, la Llum ha arribat al segle XXI sense conservar pràcticament cap element litúrgic o festiu original o sorprenent i només els goigs, que ben pocs manresans sabrien cantar sencers, tenen una antiguitat remarcable.