Unió no fa la força

Un dels principals avantatges d’aquest final de trajecte en el procés sobiranista que fa temps que remenem, és que cada cop les postures s’han anat clarificant més. S’ha acabat el temps de marejar la perdiu i la indefinició política en la qüestió nacional, de la que molts han viscut amablement durant massa temps, ja no porta enlloc. Tan aviat com es comencen a concretar d’una manera punyent les possibles sortides amb què encarem el procés, queda més nítidament clara la buidor de certes propostes que s’han anat venent ampul·losament durant dècades. Conceptes que ningú no ha sabut delimitar, en el cas espanyol, com federalisme o, encara més esotèric, confederalisme, es desfan com un terròs de sucre quan t’adones que no hi ha ningú per federar-se o que, per confederar-se, primer has de ser un estat sobirà. Hem arribat al mur en què Espanya fa anys, segles, que ens ha arraconat i només podem fer dues coses: o abaixar els braços i sotmetre’ns o saltar-lo.

Són també els que s’han empatxat de descriure el procés amb terminologia matemàtica. Segons ells, cal cercar la solució al ‘problema’ de l’encaix català a l’estat espanyol, a la disputa territorial. Són gent amb mentalitat espanyola, sotmesa a un marc de reflexió que no contempla la sortida més òbvia. No s’adonen que ja hi ha una gran majoria de catalans que no hi veuen un problema d’encaix a Espanya, simplement perquè ja no entenen que hàgim d’encaixar res. Sobretot quan s’ha fet palès que quan diuen encaixar volen dir, realment, encaixonar. On és doncs el problema? Com dèia aquell, bon vent i barca nova!

Fa tres-cents anys vam perdre les nostres estructures d’estat per la força de les armes. Ara les recuperarem amb la força de les urnes. Voleu res més poètic?

Els Sís anèmics d’ICV i d’Unió d’aquests darrers dies, no fan sinó despullar dues formacions que han viscut parasitant el sistema de partits català. La seva insignificància política és proporcional a la seva demagògia nacional. Uns i altres, en els extrems de la gesticulació. Uns i altres vivint de la indefinició permanent. Uns i altres furgant la roda des de dalt del carro. Uns i altres matisant per espuris interessos electorals. 

Ha arribat l’hora de polítics valents, coherents i dignes. Queden avisats.

La fractura

Haig de reconèixer que em posa especialment de mal humor la dedicació amb què alguns dependentistes s’escarrassen en oposar-se al procés sobiranista –cosa ben legítima– amb mentides indecents. Mentides que proven de fer ferida en allò més subtil de la natura humana. Mentides que apel·len, sense vergonya, als sentiments. Als sentiments d’un poble que ha vist com els seus li eren trepitjats sense contemplacions pels qui ara bramen constitucions i ordenaments. 

D’altra banda, gent prou enraonada, perd els papers d’una manera escandalosa quan perilla l’espanyolitat de la “región desafecta”. Escassos d’arguments, l’única raó que saben esgrimir és el d’una fractura social que només ells proven d’atiar, per sort sense massa èxit. 

Però seria bo que no menystinguem aquest nou lerrouxisme, per molt que ens sembli que ningú no es pot creure les seves mentides, per molt que sigui evident una convivència gairebé modèlica.  

Saben perfectament que els catalans, estiguem per la independència o per la dependència, som prou madurs i assenyats per conviure amb la mateixa harmonia amb què hem viscut mentre eren ells qui tallaven el bacallà. Catalunya, que ha rebut allaus migratòries des dels seus orígens, ha sabut acollir gents, cultures i parlars diversos i ho ha fet amb un grau envejable de cohesió social. Durant anys els independentistes hem estat en minoria social i ho hem acceptat amb resignació, sense estirabots. Per què ara, que els dependentistes semblen ser la minoria, hauria de ser diferent? Que potser seran ells els qui no acceptaran la voluntat del poble? Que potser només hi ha fractura, divisió, quan són ells la minoria? Que potser no hi ha hagut sempre gent que s'ha sentit només catalana?  

No fa massa li llegia a un abrandat nacionalista espanyol que fins i tot ha estat regidor del PSC a comarques: “El dia que s’arribi a una situació de guanyadors i perdedors voldrà dir que una part dels catalans s’haurà imposat a l’altra i que el país tornarà a omplir-se de vencedors arrogants i de vençuts atemorits”. He volgut reproduir la frase sencera perquè em costaria trobar-ne una de més bèstia i més injusta. La fictícia uniformitat social que gosa defensar es fonamenta, precisament, en la submissió d'un poble que ha estat derrotat, humiliat, espoliat i reprimit. És d’un cinisme colpidor insinuar que és aquest poble, repetidament vençut, qui ara pretén fer vençuts. La democràcia mai no en fa de vençuts. Qui se senti vençut per la decisió d’un poble és que té un problema greu de valors democràtics, de tolerància, de convivència. 

Que no pateixin: ningú no serà obligat a ser català com hem estat obligats nosaltres a ser espanyols.

Catalunya no és Escòcia

Sovint ens etziben que Catalunya no es pot comparar amb Escòcia en cap cas, sobretot ara que les enquestes han capgirat les expectatives escoceses. Ho diuen aquesta colla de bocamolls que no saben com negar l’evidència d’uns processos d’autodeterminació confluents. Són els mateixos, de fet, que gosen prohibir la presentació d’un llibre perquè “manipula la història” sense adonar-se del ridícul que representa dir això… d’una novel·la! 

El fet és, tanmateix, que certament Escòcia i Catalunya no s’assemblen massa i la seva història ha estat sovint divergent, començant pel fet mateix de les incorporacions mútues als estats respectius. Mentre a Escòcia fou un acord del seu Parlament, el 1707, en el nostre cas fou, i segueix sent, un acte de pur “derecho de conquista”, ara farà 300 anys. Ho podem endolcir tant com vulguem, però la realitat és així de crua i els rsultats que se'n van derivar així ho han anat demostrant al llarg dels segles. 

He tingut l’oportunitat de tornar a visitar Escòcia recentment i us puc assegurar que, venint de Catalunya, és sorprenent la manca d’excitament independentista (o unionista) a poques setmanes d’un referèndum pel que, d’altra banda, s’ha registrat més del 90% del cens. L’interès hi és, doncs, però al carrer tot és força normal. No hi ha gaire més banderes d'allò que estem acostumats, ni pancartes a dojo, ni cap família no es discuteix mentre dina, encara que no sigui Nadal. Potser hi ajuda el fet que diaris i, sobretot, la televisió en fan una cobertura exquisida. La BBC n’ha fet dos debats gloriosos, el segon retransmès al món sencer. La STV en fa sovint en diferents formats.
Potser és que això de la democràcia els ve de lluny i una votació, per molt transcendent que sigui, és una votació. És el que té estar acostumat a la democràcia. Sempre m'ha sorprès que, a les 11 de la nit, siguin capaços d'aturar els recomptes i continuar l'endemà al amtí, com la cosa més normal del món.

Fins i tot entenc els qui dubten de deixar el Regne Unit. A Escòcia mai no se li ha discutit el seu estatus nacional: tenen seleccions nacionals, ningú els confon amb un anglès o un gal·lès, han perdut la llengua, sí, però en bona part per desídia seva i, sobretot, tenen un dèficit fiscal del 0,3%. És clar que tota nació ha de pretendre governar-se i Escòcia, que mira més el model socialdemòcrata nòrdic, veu Westminster molt lluny, també ideològicament, però per mi que el que encoratja el poble escocès és que, passi el que passi, Escòcia ja hi ha sortit guanyant. Si guanya el No, ja els hi han promès un estat gairebé confederal amb una Devo Max de grans dimensios. Si guanya el Sí, tindran tot un estat per ells sols. 

És clar doncs, que no podem comparar els dos processos. Nosaltres només podem guanyar. Si perdem serem sotmesos, represaliats, sense cap mena de pudor. Cal tenir ben present això: no és només el que hi guanyarem amb la independència sinó tot el que perdrem si ens deixem derrotar de nou.

La generositat té doble tall

Haig de confessar que sóc dels que pensen que no ens hauríem d’obsessionar tant amb la consulta. De si la podrem fer, si la voldrem fer, o si l’hem de fer tan sí com no. Ja sé que aquest és el debat que avui remou tertúlies i que gairebé ha substituït el “bon dia”. Bé, a Vilafranca no. Aquí l’ajuntament ha provat de treure’ns de l’avorriment mirant d’entendre què coi han fet al pàrquing a tocar de la muralla. Però això són figues d’un altre paner.

La qüestió és que el sobiranisme s’ha polaritzat entre els qui no veuen amb bons ulls una consulta il·legal i els que no acceptaran que ens l’embeinem a la primera de canvi. Ja em perdonaran els amics d’ERC o de la CUP, però jo sóc més del parer que si no la podem fer amb les mínimes condicions potser valdria més que ens ho rumiéssim. Ja sé que tard o d’hora la legalitat a la que ens haurem de cenyir haurà de ser estrictament la internacional i que, per tant, la DUI serà inevitable. De fet, no fa tant, alguns de nosaltres ho defensàvem amb vehemència mentre, per cert, alguns dels que ara no accepten recular ni un mil·límetre s’ho miraven amb displicència. Els temps han canviat i ara, potser, ens cal actuar amb intel·ligència perquè si bé és cert que un dia o altre haurem de trencar amb la legalitat espanyola, també ho és que només tindrem una oportunitat de fer-ho: si la vessem, haurem begut oli.

Entenc per tant els raonaments dels qui argumenten que ja hem demanat prou i que és hora d’actuar com a subjectes de ple dret internacional i, vist el que podem esperar, tirar pel dret com han fet la majoria de nacions que s’han independitzat. Però també m’han de reconèixer que una consulta de fireta, amb col·legis tancats i amb poques garanties jurídiques, una consulta que no haurà servit per contar-nos de debò, ens pot deixar en una posició internacional feble. No podem fiar-ho tot a la sensacional però hipotètica fotografia de la Guàrdia Civil emportant-se les urnes.

D’arguments, doncs, n’hi ha per totes bandes. Cal que siguem ben conscients, però, que l’única força imbatible de què disposarem serà la unitat. I és des d’aquesta unitat indispensable que la generositat haurà de venir de totes bandes. I si CDC es queda sola defensant el pla B, aquesta vegada que baixi del burro i accepti la majoria. Si ens equivoquem, que sigui tots junts.

Certeses

Ara resulta que tot el devessall argumental de l’unionisme nostrat, aquell que ho és però no se’n vol dir, es resumeix en què això de la independència té un munt d’«incerteses». I ja sabeu, ens diuen mentre bavegen, que la incertesa és el pitjor enemic del catalanet. Apel·len, amb murrieria gens innocent, a la genètica catalana que suposadament ens fa un poble covard, incapaç de jugar-nos-la si ens hi van les garrofes, una nació que vol fer truites sense trencar ni un sol ou. 

La immensa majoria d’aquests aprenents d’oracle, però, veig que ja no viuen amb els pares i que, en el seu moment, van llençar-se a la incertesa de començar una vida per si sols encarant amb extrema valentia els perills del món real. Fins i tot, els més audaços, van gosar engegar negocis i empreses, una cosa que com tothom sap, és d’una certitud cartesiana. O en el súmmum de la valentia, fregant la temeritat, molts han format una família, el paradigma de les certeses, vaja. Es ben bé que en el fons ens donen la raó: no hi ha res més encoratjador que  tenir un projecte, si és compartit millor, amb totes les incerteses que vulgueu. Un projecte de millora, de futur, de transparència, de democràcia, de justícia social. Un projecte de país. 

Tampoc no han tingut en compte, els amics dependentistes, que la genètica catalana ha sofert tantes mutacions en els darrers anys que potser la por ja no funciona, sobretot des que s'ha acabat això de bombardar Barcelona cada 50 anys. I és que, avui, el poble català disposat a fer el pas, a saltar el mur, està format per gent diversa, d’orígens diversos, de llengües diverses i d’ideologies diverses. Tots, però, compartim la il·lusió i l’oportunitat, potser la darrera, de construir un país nou. La catarsi judicial i tributària en què ens han volgut enfangar aquests darrers mesos –i les que vindran– no han fet sinó constatar, lluny del seu interès en desmoralitzar-nos, la ferma decisió del poble català a fer net i començar sense hipoteques. Segurament el nou país no sarà tan perfecte i immaculat com ens l'imaginem, però el podem fer de zero, sense llast, sense herències.

Però no deixem els amics i les seves incerteses. Perquè si una cosa sí que ens ha quedat ben clara és la certesa absoluta del que ens espera si ens quedem a l’Estat espanyol. Qualsevol pot fer la llista dels adéus: adéu a la regeneració democràtica, al corredor mediterrani, al català a l’escola, a la Generalitat entesa com el nostre govern, a les infraestructures, al Prat, a Rodalies, a la Sanitat, a l’ensenyament, a un finançament just…

Això sí que són certeses. I, de fet, són les que compten!