Sort del PSC

Opinar de política local sempre és un risc. No només perquè sovint hi ha massa interessos propers, sinó perquè habitualment hi ha el factor humà, llargues coneixences que dificulten la crítica distant que la premsa nacional pot exercir amb tranquil·litat. 

Haig de confessar, tanmateix, que aquesta Vilafranca no és la que m’esperava quan fa tot just un parell d’anys vaig defensar amb vehemència la necessitat d’un relleu a l’alcaldia de la vila. Una necessitat que va trobar el suport responsable de la CUP i d’ERC però que no ha anat gaire més enllà. Vilafranca, ja ho dèiem aleshores, no necessitava només un canvi d’alcaldia, sinó que reclamava que un nou projecte de ciutat pogués treure la vila del sopor, la paràlisi i, sobretot, de la sensació que el PSC resistia a costa del que fos per mantenir-se al poder.

Han passat dos anys i la il·lusió ha esdevingut avorriment. No és que CiU ho hagi fet malament. No li sabria retreure res de vital. Però tampoc no ho ha fet bé del tot. Aquell canvi esperat no s’ha produït. No s’han fet les reformes estructurals que trenta anys de PSC demanaven. CiU ja ho té això: és poc valenta. Però de vegades cal desmuntar per construir de nou.

Totes les enquestes, en canvi, li donen uns resultats excel·lents. Ja hi poden comptar, però que no s’enganyin: gran part del mèrit és del PSC. Mai no havia vist una manera més barroera i immoral de fer política que la d’aquest PSC farcit de càrrecs que han viscut eternament de la mamella del partit. La rancúnia, la bilis, la mentida constant, la demagògia barata... és tan evident, que avergonyeix fins i tot antics militants. Al seu parer tot s’hi val a l’hora d’atacar el contrincant que en la seva follia esdevé enemic a mort. Mals auguris pels dies que s’acosten.

En temps d’eleccions sabem que cal relativitzar-ho tot, que tots els partits proven de sortir a la foto i branden el que tenen més a mà. Però no tot hauria de valdre. Hi hauria d’haver un punt de seriositat i, sobretot, de respecte pels ciutadans que sovint ens sentim tractats com a menors d’edat. 

N’hem tingut un exemple aquestes darreres setmanes amb el surrealista ple de pressupostos que el PSC va forçar. Creia que en trauria el rèdit que no és capaç de treure al carrer. Un ple que mai no s’hauria d’haver celebrat i que va mostrar qui s’arronsa quan cal mullar-se i qui dóna la cara. El pim-pam-pum posterior contra la CUP, no només del PSC i ICV, sinó d’una ERC que aquest cop no va estar a l’alçada del repte, només va demostrar la valentia d’una formació incòmoda, la CUP que, malgrat un cert populisme que hauria de controlar, ha fet una tasca responsable, constructiva i persistent. I ho dic des de grans coincidències però també des de grans desacords. 

La política municipal hauria de ser això: compromís amb el carrer, valentia política, dedicació, responsabilitat i coherència. Però també mà estesa i predisposició a l’acord. Una acció constructiva pel bé comú que no esperi rèdits partidistes. 

Ara s’acosten dies de campanya on caldrà estar a l’aguait. Esperem que les formacions que hi concorren sàpiguen estar a l’alçada del repte i que treballin per guanyar-se, si no el vot, al menys el nostre respecte.

Publicat a El 3 de Vuit

Comencem a omplir els buits

És cada dia més clara la urgència històrica d’una reformulació intel·ligent de l’independentisme. Al menys d’una manera d’entendre’l que, és cert, ha donat uns fruits evidents però que ha tocat sostre i que, de no ser capaç de reinventar-se, pot dur el sobiranisme a petrificar-se, a convertir-se en una altra fona des d’on apedregar el contrincant. Ho veiem aquests dies en l’acció política de l’independentisme desacomplexat al Parlament on els arguments del sobiranisme són usats per crear confrontació, per tensar, i tot per treure’n uns tristos rèdits electorals a les properes municipals. No han entès que quatre diputats poden també ser un fracàs. No han entès la lliçó que el poble va donar aquest passat 28N. 

No em dol admetre que l’estratègia potser era equivocada, que només esperonant els convençuts no arribarem a la majoria social necessària per trobar una sortida digna i a temps per aquest país. Ens hem capficat en fer de l’independentisme un projecte polític quan no havia de passar d’objectiu a compartir. Mentre la llibertat del país sigui usada per tallar ponts, per “marcar paquet” que deia aquell, ni tan sols ens acostarem a l’objectiu. Això sí: ni un pas enrere. 

Però la credibilitat ens la guanyarem amb coherència i no pas cercant botiflers a cada cantonada. Cal fer de la independència de la nació un objectiu de consens, un punt de trobada. Cal saber que tant si votes CUP com si votes CiU, estàs votant independència. Només així serem prou forts, prou cohesionats, per encarar amb garanties un procés que no pot ser fàcil. Emancipar-se mai no ho és, de fàcil, però arriba un moment en què és indefugible.

Ens cal aquesta força, el convenciment, la generositat i el patriotisme per oblidar-nos del tacticisme que tant ens ha ferit. Segurament ens caldrà retornar a la societat civil i des del treball sincer i constructiu començar a bastir de nou un projecte guanyador, fiable i durador que no depengui de líders messiànics ni de conjuntures polítiques. És més, caldrà segurament dur l’independentisme més enllà de l’àmbit polític per tal que esdevingui un anhel comú. Ja ho vam saber fer amb la lluita per la democràcia. Ara ens hi torna a anar la pell.

No hem de menystenir l’enorme consens social de què gaudeix avui l’independentisme, però l’hem de saber refermar i donar-li forma. Cal dibuixar amb claredat i realisme aquest immens espai buit, aquesta dimensió desconeguda, que va dels arguments incontestables a favor de la independència a l’absoluta seguretat que una Catalunya independent serà un estat capdavanter. És aquest forat negre que hi ha al bell mig el que hem de mirar d’il·luminar. El forat de la inseguretat, de la por, de la incertesa. La boira espessa del “ja m’agradaria”, el temor esclau a una Espanya exhausta però fatxenda.

Ens cal doncs treballar per assegurar que probablement serà difícil, que serà intens, però que sabem que des de l’endemà mateix de la independència tenim els passos previstos. Que ningú no pateixi, que ningú no dubti. Comencem a treballar en els mecanismes, en els protocols, en els compromisos. Comencem a bastir aliances, a assegurar viabilitats. No haurem guanyat fins que tothom tingui ben clar que l’endemà de la proclamació aquest país aixecarà les persianes com cada dia. Perquè seguirem sent un país normal... però lliure.

Publicat a Penedès Digital

Aprendre dels errors

El fracàs inapel·lable de l’independentisme aquestes passades eleccions a la nostra comunitat autònoma, just en un moment on la presència social del sobiranisme està en el punt més àlgid de la nostra història, hauria d’haver fet repensar estratègies, canviat missatges. Hauria d’haver provocat una reflexió profunda del perquè la societat no ha donat suport a les múltiples opcions que advocaven inequívocament per la independència. Lluny d’això, l’espiral d’autojustificacions em fa témer que estem lluny de repensar d’arrel prejudicis, idees preconcebudes, que han guiat el moviment independentista en aquests darrers anys.

Per començar hauríem de deixar d’excusar-nos tot esgrimint que els catalans van preferir un govern fort, possibilista, que evités un tercer tripartit. Segurament CiU ha engreixat substancialment el seu suport sota aquest pensament, però també ho és que molts dels catalans que el 10J van sortir al carrer tot cridant “independència” no han percebut que el moviment independentista estigués prou madur. No han confiat en uns fulls de ruta que els semblen, a hores d’ara, poc creïbles. Tampoc no han vist que l’expressió política del sobiranisme fos prou seriosa i encara ho és menys l’espectacle de la confusió que unes prematures eleccions municipals estan provocant entre les formacions polítiques. Veure ara plegats els qui fa poc s’apedregaven no afavoreix la confiança.

Un altre dels mites que s’han anat escampant és el de la santíssima unitat. Segurament una candidatura independentista unitària hagués aconseguit uns millors resultats dels que el moviment disgregat ha aconseguit. Però també és cert que aquesta unitat era impossible si preteníem construir-la des de les dinàmiques d’uns partits que fan del corporativisme la seva raó de ser, parapetant-se rere cada estendard.

Cal doncs que encarem amb esperit crític aquest nou moment. No podem seguir estavellant-nos contra les roques de la unitat entesa com a bé suprem. Menys encara si s’esgrimeix com a reclam electoral per amagar d’altres febleses. Anar junts per fer què, és el que es demana la gent. El procés d’independència d’aquest país sorgirà d’una majoria social indiscutible –que probablement ja hi és– i de l’acceptació, per part de les formacions polítiques, que l’emancipació nacional és un bé superior que cal posar per davant d’altres consideracions en el moment de l’alliberament. Aquest procés ha de provocar un moviment unitari en el sentit de compartir un mateix objectiu, però que difícilment confluirà en una única formació. Cal tenir-ho clar per no distreure’ns en tasques inútils. No ens cal anar units si anem al mateix lloc.

Finalment, cal assumir que hem d’anar tancant l’etapa del convenciment, de l’argumentari. Pocs són els que en aquest moment no reconeixen que la independència és l’únic camí. Cal fer un pas més i començar a concretar-ne les vies. Cal definir el què, el com i el quan. Afirmar la seguretat jurídica, la viabilitat econòmica, donar resposta a tots els dubtes, desterrar les pors.  Només arraconant tanta retòrica i elaborant un full de ruta creïble, seriós, assumible, honest, transversal i compartit serem capaços de superar l’atzucac en què ens estem arrecerats.


Publicat a: El 3 de Vuit

Un nou full de ruta?

L’ensulsiada electoral del sobiranisme a les passades eleccions autonòmiques ha forçat a una redefinició -si més no aparent- dels objectius prioritaris d’aquest país. L’independentisme ha enfangat les rodes d’un carro que amb un esforç titànic s’havia dut fins a límits impensables fa tan sols uns anys. D’altra banda, ens volen fer creure que les urnes han beneït la mítica moderació catalana i ha elevat als altars del pragmatisme aquest seny que tant de mal ens ha fet com a nació.

Així podem entendre declaracions a tort i dret que avalen la bondat intrínseca de la proposta convergent d’acceptar un pacte fiscal amb Espanya com a nou full de ruta del nacionalisme català. Una proposta que pretén ressituar en l’eix nacional el malestar econòmic que pateix la societat catalana i que es vanta de ser àmpliament compartida. Diuen els apologetes -el darrer, Rubert de Ventós-, que tot són avantatges perquè si surt bé tindrem recursos i veurem que amb calers podríem fer un país de bandera; i si surt malament tothom entendrà que només ens queda la independència exprés com a recurs de supervivència.

Al meu entendre, tanmateix, la proposta que s’arrecera, això sí, en el coneixement profund de la psicologia catalana poc avesada al pas valent, té dos perills immediats de no poca importància. D’una banda s’ha plantejat sempre des d’una òptica dicotòmica: o tenim pacte fiscal o ens diuen que res de res. Però cal esperar de la intel·ligència espanyola aquell riboteig, aquella dimensió desconeguda que tothom interpreta com més l’interessa. Més encara quan parlem de calers i d’esforç fiscal, que ja sabem que es presta a la comptabilitat creativa. Ens podem trobar doncs amb un acord precari que li doni la volta a la famosa instrucció tot procurant “que se note el cuidado sin que se consiga el efecto”. I un catalanisme exhaust s’agafaria a un ferro roent tot esperant que amb un cove encongit, el peix sembli més gran.

L’altre temor, que no ens hauríem de permetre, és que de nou deixem les nostres aspiracions nacionals en mans dels espanyols. Novament renunciem a actuar des dels nostres propis interessos, des de les nostres necessitat de país. Difícilment la nació se’n sortirà si no és capaç de repensar les estratègies atenent a la seva pròpia naturalesa. Difícilment aconseguirem la majoria social suficient des del vassallatge, des de la subordinació. Cal actuar amb perspectiva d’estat. Negociar, si convé, de tu a tu. Bastir les complicitats i les estructures del nou estat que volem construir. Aquest ha de ser l’objectiu: un full de ruta que posi la nació per davant dels interessos de partit i que abandoni l’engany permanent del qui dies passa anys empeny.

És d’això del que parlen?

Publicat a: www.e-criteri.cat

Seguim cavant

Diu la dita que quan has caigut en un clot, el primer que has de fer és deixar de cavar: fer-lo més profund no t’ajudarà a sortir-ne. Malgrat l’obvietat, aquesta sembla ser que ha estat la recepta que les forces polítiques sobiranistes d’aquest país han decidit aplicar per remuntar el revés electoral que tots plegats vam patir el passat 28N.

No s’explica sinó l’espectacle que l’independentisme està donant aquests dies, exemplificat a Barcelona però estès a tot el país,  en què sembla que les rebaixes també han arribat amb força a la coherència política. Tot i la meva tendència a l’adjectiu desmesurat, no he sabut trobar el mot precís que sigui capaç de descriure la vergonya i la decepció davant de tanta retòrica espúria.

No saber llegir el perquè de la victòria aclaparadora de CiU l’any en què més independentistes han sortit al carrer és enfilar de dret cap a un nou desastre que el país no pot permetre’s. Que les eleccions municipals s’havien convertit per moltes formacions en una manera de mantenir viu l’interès, de seguir comptant amb una finestra mediàtica, era un mal menor que ens havíem acostumat a tolerar amb una certa despreocupació. El que no s’havia vist fins ara és la batalla descarnada per encapçalar projectes, per posar amics, per quotes de poder, per llocs a les llistes, per percentatges, per coalicions, per ambicions desmesurades i arrogàncies impresentables. I el programa? Ah, el programa bé.

És cert que bona part del fracàs del sobiranisme a les passades eleccions al Parlament es deu a la percepció que hi van primar els interessos individuals abans que la generositat patriòtica. També és cert que una unitat apedaçada a darrera hora no hagués resolt la situació. Però no podem elevar l’anècdota a categoria. De fet, el que va decidir la gent a votar, de moment, regionalisme va ser la sensació que no tot és prou honest al món de la política catalana, aquell “tots són iguals” que, gratuït si voleu, tan ha desmoralitzat la nostra societat.

Que ara ERC hagi fet sumes i vegi perillar regidors i alcaldes, que Solidaritat cregui que farà el miracle només amb la cara de Laporta o que Reagrupament pensi que amb uns quants regidors pot salvar els mobles és comprensible però no és suficient per justificar el desencís d’unes negociacions piulades al Twitter on el mercantilisme ha ofegat la política.

No tinc clar encara si l’independentisme, com a moviment transversal, ha de ser present a les eleccions municipals. I menys si li cal un projecte unitari com ens volen fer creure. Hi ha sobiranisme des de la CUP fins a Unió; una distància ideològica insalvable a no ser que ens oblidem del programa. I aquesta és precisament la mare dels ous. Les formacions polítiques independentistes s’haurien de marcar com a prioritat la recuperació de la confiança de la societat i això només és possible si la ciutadania percep un treball seriós en la confecció de projectes polítics pensats i elaborats des dels propis municipis. Uns projectes de país, és clar, però sobretot de redreçament. Només d’aquesta manera, recuperant la confiança dels ciutadans, el sobiranisme esdevindrà un objectiu compartit capaç d’esdevenir hegemònic.