El difícil camí

Divendres vinent se celebrarà a Vilafranca i a una trentena més de pobles i viles del nostre país, una nova edició de la Marxa de Torxes per la Independència, en el nostre cas ja serà la vuitena. Vuit anys en què les reivindicacions han canviat ben poc però que, en canvi, el convenciment popular que la independència és a les nostres mans ha anat creixent d’una manera clara i inequívoca i és ara un clam transversal amb gent de tota mena i ideologia que senten el moment històric que viu aquest país.

Ara, però, que ho tenim tan a prop, haurem de sortir al carrer, no com el passat 10 de juliol on el crit unànim d’independència ressonà pels carrers de Barcelona, sinó que  caldrà recordar als nostres polítics i als qui volen ser-ho que el poble reclama unitat d’acció. I fa bé, perquè és evident que la fragmentació de l’espai sobiranista difícilment donarà els fruïts desitjats, però també perquè poc es pot esperar de qui posa els interessos personals, les ànsies d’esdevenir diputat, la necessitat de protagonisme, per davant dels interessos del país.

Es diu sovint avui en dia que en política qui és capaç de controlar el relat, qui té les eines per imposar el seu missatge, ja té mitja victòria al sac. És evident que qui disposa de mitjans, de relacions, de favors que l’amplifiquen el missatge acríticament, es veu amb cor d’acusar els altres de la seva pròpia feblesa.

Aquests dies se’ns demana, se’ns exigeix, a Reagrupament, d’oblidar-nos dels nostres plantejament per arribar a una unitat trencadissa, mentre no s’exigeix res a qui, precisament, sembla nascut per impedir-la. Se’ns exigeix pràcticament la dissolució en una nova organització bastida sobre interessos espuris. No seré jo qui em faci ressò de tantes veus que apunten maniobres obscures de CiU i ERC per desballestar una candidatura Reagrupament-Laporta que preveien que els faria mal, però ja és ben curiós que els nous defensors a ultrança de democràcies internes aparents, declaracions unilaterals i regeneracions democràtiques que mai no s’han aplicat a sí mateixos, siguin gent que fins fa dos mesos han estat vivint còmodament i exclusiva sota el paraigua de les estructures de partit de les que només se n’han queixat quan s’han vist exclosos de llocs preferents a les llistes.

Potser sí que a Reagrupament no hem fet les llistes com ens hagués agradat, però és que, de fet, les llistes, qui va al Parlament, ens és ben bé igual perquè l’important és què s’hi va a fer, quin missatge es donarà des de la tribuna d’oradors, quina seriositat en el projecte polític i en els plantejaments públics. Per això tenim llistes però les tenim a disposició des del primer a l’últim lloc. Quina diferència amb els qui ara ens volen donar lliçons de democràcia mentre arrepleguen tots els caps de brot que sempre han sospirat per una acta de diputat.

Divendres a la Marxa de Torxes, i dissabte a Barcelona, haurem de tornar a sortir al carrer amb la consciència clara que la unió de l’independentisme és vital per l’èxit aclaparador que ens mereixem. No hi podem renunciar. Però també haurem de tenir clar qui és qui no la vol i quins són els interessos que s’hi amaguen. 

Quo vadis PSC?

Darrerament s’estan produint una sèrie de moviments dins del PSC, tant nacional com comarcal, que no ens poden passar desapercebuts i que demostren que, finalment, alguna cosa es mou al món  impertorbable dels socialistes catalans. La bassa d’oli permanent, la manca de la més mínima crítica interna i la sensació de funcionament “inasequible al desaliento”, han estat, durant dècades, la marca de la casa de can PSC. Una marca creada a pols a partir d’un control intern ferri i de l’ampli catàleg de col·locacions, prebendes i favors que han pogut oferir impunement.

L’evidència que, de fa temps, els socialistes s’havien quedat sense projecte, que només reciclaven vells eslògans amanits amb l’amenaça d’una dreta que, a casa, feia anys que ja no feia por, no semblava que tingués cap efecte en un PSC que seguia aparentant estar ungit amb la veritat divina. Havien trobat la fórmula màgica: fer polítiques de dretes però dient-se l’esquerra.

La realitat és tossuda, però, i tard o d’hora els ciutadans havien de cansar-se de la mateixa salmòdia, de les mateixes expectatives caducades que només pretenien conservar tanta administració i l’estol d’amics que hi tenen col·locats.

A mesura que el PSC ha anat perdent la capacitat d’influir, l’hegemonia del relat, les idees s’han anat substituint per aparell i ha estat aleshores quan el PSOE, que restava camuflat sota les faldilles d’un catalanisme de cinturó metropolità, he emergit barroerament. Maldestre, ha demostrat que la seva funció mai no havia estat catalanitzar un sector ampli dels nouvinguts d’origen espanyol (més que res perquè ja fa temps que són catalans), sinó la de controlar el sector nacionalment compromès del PSC.

Mentre la societat avança amb fermesa cap a la plena sobirania, el PSC ha seguit entossudit a negar l’evidència d’uns canvis socials que no tenen marxa enrere. Molts ciutadans d’aquest país, que han begut de la font socialdemòcrata, assistien avergonyits al cúmul de despropòsits que els socialistes catalans s’han hagut d’empassar. L’evidència que l’Espanya federal només existeix en un món de fantasia i que el nostre encaix a Espanya és impossible, ha posat al descobert les mancances d’un corpus doctrinal que el PSC ha usat de parapet. Sempre hem dit que amb la mort d’en Pallach no només es va perdre un gran polític.

El PSC s’ha quedat sense discurs, sense un projecte de futur amb què engrescar els ciutadans d’aquest país. Tanta falsedat, tant fingiment els ha passat factura. Però no sé si, com a societat, ens podem permetre d’ubicar el PSC amb el PP i Ciudadanos. Benvingudes doncs les dissidències.

El PSC té ara una gran responsabilitat, especialment perquè encara atresora un nombre important de suport ciutadà. El que no pot fer, si és que vol recobrar un espai necessari a la societat catalana, és fer nosa. No pot, en ares d’un indissimulat espanyolisme d’una elit de la maquinària del partit, dilapidar el seu rèdit social negant-se a què aquest país aconsegueixi les màximes cotes de llibertat nacional. És l’hora d’assumir els errors i refer el camí errat.

Un mes i uns quants dies

A risc de fer-me pesat voldria també afegir-me a l’estol de catalans que aquests dies valorem el resultat real de la demostració de voluntat nacional que aquest poble va fer tot just fa una mica més d’un mes. No voldria, tanmateix, col·laborar a alimentar l’espectacle de confusió que tots plegats estem donant i que de ben segur ha començat a descoratjar molts dels ciutadans que el 10 de juliol van omplir els carrers de Barcelona amb la innocència per bandera.

I és que ens hem obsedit amb la unitat com si fos la panacea que hagués de resoldre tots els mals nacionals que pateix aquesta vella nació. Ja ho he dit més d’un cop que la unitat no pot ser mai un objectiu per sí mateixa, sinó que hauria de ser un dels mecanismes que ens ha de dur a recobrar les nostres llibertats nacionals. Sembla, però, que ni uns ni altres van entendre ben bé el que el crit unànim d’independència significava realment.

Al meu parer, el que cal és la unitat en un objectiu nacional avui més clar que mai. Això no ha de significar invariablement que els agents polítics hagin d’anar plegats, sinó que l’assoliment d’un estat propi ha de ser un objectiu transversal que amari totes les formacions d’obediència nacional. A la transició l’objectiu de recuperar les institucions arrabassades pel franquisme era present a gairebé totes les formacions i, malgrat les diferències, la sensació d’objectiu comú, de període constituent, va aconseguir il·lusionar tot un poble. Ara ens cal una nova transició. Una transició cap a la independència en què, també, la gran majoria de formacions hi haurien de participar si volem escoltar el mandat inapel·lable del poble. Potser el que cal no és la “gran coalició” sinó la gran il·lusió, la generositat de tots plegats d’arraconar momentàniament les lògiques diferències per bastir un nou país que després ja construirem des de la diversitat política.

Per això la mesquinesa política serà la temptació a vèncer especialment en els partits que aspiren a governar aquest país. Ja sabem que quan s’acosten eleccions tot és aparença, tot gesticulació, tot relatiu i efímer. I és ben trist que sigui així, però mentre nous actors no aconsegueixin, des del Parlament, canviar aquesta dinàmica cal tenir-ho present i denunciar-ho desacomplexadament. Els crits del 10J anaven especialment dirigits a aquestes formacions que han esdevingut el paradigme de l’immobilisme.

ERC, que s’ensuma la patacada, juga de nou al gat i la rata, a amagar l’ou. I aquest cop potser no li funcionarà. Hauria de pensar que l’electorat, desencisat, reclama claredat i compromís. Potser no cal que s’integri a cap coalició salvadora, però cal que es comprometi amb la independència posant-hi dates, full de ruta i estratègia. Les lletanies ja no valen en un món de descreguts.

CiU, a l’altra banda, ja assaboreix el retorn triomfal i no està disposada que la realitat li espatlli el guió bucòlic que ha dibuixat. Un guió fet d’eufemismes, mitges tintes i paradisos increïbles. Ja em direu, sinó, qui pot creure en negociar el concert econòmic amb tot el que ha plogut! Farien bé, però, els de CiU de no malparlar massa d’un moviment ciutadà que ha empès la il·lusió d’aquest poble. Ara ens acusen, als independentistes, de només fer soroll tornant a la vella màxima pujoliana del silenci, el peix al cove i l’ambició tancada a l’armari. No s’adonen, no han entès, que els temps han canviat, que ara ja no ens val gestionar les engrunes d’un estatut escapçat amb què ens han despullat de poder real. Ara cal ser valents i posar la nació per davant dels interessos de partit.

Ara, més que mai, que tot està per fer, però que realment tot és possible.

La credibilitat d'Esquerra

En uns moments en què la nostra societat es veu remoguda per una profunda crisi de valors democràtics, avalada amb impunitat per un sistema de partits esclerotitzat, és encara més important, més determinant, la credibilitat de qualsevol proposta política que pretengui arribar a una ciutadania cansada d’espectacles esperpèntics.

Més enllà de les propostes, la gent de carrer hem après a valorar un element per sobre de tots els altres; un element que, de mancar, invalida qualsevol de les altres propostes desesperades per aparentar una normalitat circumspecta. Aquest element és la confiança, la credibilitat en el missatge. Un element, certament escàs en aquests temps agitats on s’ha començat a sacsejar el tauler i ningú no sap ben bé qui en restarà dempeus i qui serà esborrat sense miraments.

En aquest moment, doncs, de pretesa sinceritat catàrtica, és quan l’actuació d’ERC no para de sorprendre’ns. És cert que, quan les obres no t’avalen, és fa difícil d’engrescar ningú amb el mateix missatge, les mateixes promeses que tants cops s’han vist arraconades en ares de la “realpolitik”.

I és cert també que, com apuntava fa uns dies en Vicent Sanchis, les errades d’estratègia d’Esquerra han diluït la seva obra de govern. Ara, no s’entén aquesta persistent inclinació dels seus dirigents a no encertar ni el lloc ni el moment, a prendre’ns per idiotes. Fa uns mesos sentia en Puigcercós esgargamellant-se i li sentia gairebé les mateixes propostes que en la passada campanya electoral li havia sentit. Propostes, per cert, que dormen el somni dels justos després de passar pel carrer Nicaragua. 

Ho hem tornat a veure aquestes darreres setmanes on ERC ha fet el ridícul més clamorós al Parlament amb una patètica renúncia a la Vegueria Penedès a canvi de vés a saber què. El més vergonyós han estat, a més, les excuses infantils que han provat de balbucejar mentre, arrogants, repartien culpes a tort i dret.

Tanmateix Esquerra, un partit que ha cremat els seus líders com ninots de falla, és encara necessària en qualsevol procés d’alliberament que vulguem unitari i transversal. ERC ha de reconèixer que s’ha equivocat, i molt, i acceptar la mà estesa que el sobiranisme de carrer li estén. Entendre que el país és l’important i, amb humilitat, afegir-se al clam popular per la independència. Amb fets, amb treball, amb empenta i generositat. Prou de paraules buides. Prou de compromisos que no comprometen. Prou de maniobres fosques. Volem la independència i la volem ara. Ja no ens valen subterfugis. O hi són o no hi són. Esquerra, que té un gavadal de patriotes a les seves files delerosos de tornar a formar part de la història d’aquesta nació, ha de baixar del cotxe oficial i deixar de girar l’esquena al país.

Oblidem-nos d’un referèndum impossible; oblidem-nos d’unes consultes que van provar de capitalitzar; oblidem-nos d’una IP que sabien estèril però d’on esperàven el manà electoral.

ERC ha de sortir al carrer de nou i fer camí plegats. El camí és ample i hi cabem tots si el destí és el mateix. 

El primer pas

Haig de confessar que poques coses m’han produït una alegria tan gran com la prohibició, aquest passat dimecres, de les curses de braus al nostre país. La meva militància antitaurina ha estat sempre a l’alçada de la incapacitat de comprendre com els éssers humans, a ple segle XXI, en una societat que es fa dir civilitzada, podien tractar com si fos un espectacle la brutal tortura d’un animal. Que algú que ha rebut, si fa no fa, una educació similar a la meva pugui gaudir de veure com es masega, com és fa patir un animal, és una cosa que escapa la meva capacitat de comprensió. No s’hi valen d’altres argumentacions, ni falses llibertats ni inventades tradicions: hi ha un punt previ ineludible que és el fàstic que ens hauria de provocar el patiment innecessari d’un animal, la immoralitat que com a societat toleràvem. Sortosament, això s’ha acabat.

Fan gràcia els defensors de les “llibertats”, com si aquí no hi hagués res prohibit i de molta menys transcendència. Diu el ciudadano Rivera que espera que ara no hauríem de consumir foie: hi puc estar d’acord però no és el mateix. El que discutiríem és que algú gaudís en veure com s’empapussen els ànecs, com si vitoregéssim quan se’ls introdueix l’embut al coll.

És per això que és intolerable qualsevol mena de patiment animal: ni corridas, ni correbous, ni tantes altres salvatjades que es produeixen sovint. La qüestió no és del nivell de dolor, de què considerem sofriment animal. La qüestió és l’alçada moral i ètica d’una societat que permet i gaudeix d’un espectacle de sang, terror i dolor. Aquí no hi ha graus. La societat que volem construir ha de basar-se en fer moralment intolerable la tortura per plaer de cap ésser viu.

La reacció furibunda dels espanyols, d’altra banda, demostra que no hem estat nosaltres els qui n’hem fet una lectura política. Fixeu-vos que els vots favorables a la tortura coincideixen amb l’espanyolisme més o menys indissimulat. Evidentment que la prohibició dels toros implica un posicionament nacional: nosaltres volem construir una societat moderna on la tortura hi sigui bandejada. És clar, doncs, que estem parlant de projectes nacionals diferents. No passa res. Cadascú té el seu.

I aquí rau el veritable moment històric d’aquesta votació. Al meu modest entendre, la prohibició del toros a Catalunya representa el primer acte de sobirania real que els catalans hem estat capaços de fer gairebé en els darrers 30 anys. Davant la pressió espanyola, de la premsa, de les institucions, de tot el gruix de la Brunete mediàtica, finalment per primer cop no ens hem arronsat i hem demostrat al món que tenim un projecte de país diferent.

Aquest hauria de ser l’exemple que ens ha de dur a la sobirania nacional. El primer moment en què hem estat capaços de no renunciar al nostre model d’ètica. Perquè, tinguem-ho clar, si reclamem, si necessitem la independència, és senzillament perquè volem construir el nostre propi projecte de societat, amb els nostres valors i les nostres prioritats. Perquè certament som una nació i nosaltres som els qui decidim. Decidim ser, decidim independència.