Cada mort a la carretera comporta una tragèdia familiar irreparable, de la qual no som del tot conscients fins que ens toca de prop. Per això cada desgràcia, sobretot si es produeix en circumstàncies evitables, ens commou profundament. El risc a la carretera no estalvia ningú, i fins i tot massa sovint les víctimes no hi han tingut la menor responsabilitat. Per això cal que no oblidem que la lluita contra la sinistralitat no es guanya mai de manera definitiva, que hi cal batallar-hi cada dia i amb eines noves que ens ajudin a reduir a la mínima expressió la gravetat dels accidents. I que quan l’estadística ens vagi a favor, retinguem dues premisses indispensables: que per a la família que rep el cop les estadístiques no serveixen per a res, perquè ningú no els tornarà el seu ésser estimat; i que hem d’evitar el risc de baixar la guàrdia. En aquest sentit us recomano l’entrevista a la nova directora general de trànsit, Eugènia Domènech, que li fan al diari Ara (@diariARA).

Les notícies sobre els radars a les carreteres, les retirades de punts al carnet o les campanyes per prevenir les distraccions al volant van substituint, cada vegada més, les notícies que fins no fa pas tants d’anys eren habituals cada setmana: la del nombre de morts a les carreteres que semblava no tenir fi. Malgrat les desgràcies recents, ningú no pot discutir que en poques dècades s’ha revertit una situació alarmant. Hi han intervingut molts factors: la millora de les carreteres, la millora dels vehicles, la tecnologia, els controls, les campanyes de conscienciació… Avui, que tenim un parc mòbil molt superior al que teníem fa quaranta anys, i que les nostres carreteres són usades per milions de persones al llarg de l’any, les dades ens indiquen que el nombre de víctimes mortals ha canviat radicalment.

Avui, en les efemèrides gironines que diàriament difon el servei d’arxiu de l’Ajuntament de Girona es reprodueix una portada del diari Los Sitios de fa 44 anys per recordar que tal dia com avui el ministre d’Obres Públiques va inaugurar el pont de l’Alferes Huarte de Girona. Era el tema principal de la primera pàgina, al costat d’una altra notícia destacada relativa a l’estança de Franco a La Corunya.  Repassant la portada em fixo amb una notícia que, de produir-se avui, obriria sens dubte la portada de qualsevol mitjà: el cap de setmana havien mort 10 persones a les carreteres gironines.  És la notícia que ocupa menys espai a la portada. Però aquesta dada d’un sol cap de setmana, si la comparem amb les dades de morts a les comarques gironines en tot el 2014, ens explica el canvi profund que s’ha operat en seguretat viària. L’any passat, segons l’anuari estadístic del Servei Català de Trànsit, 20 persones van perdre la vida a les carreteres gironines en accidents interurbans. Fa 44 anys, en un sol cap de setmana es van produir la meitat de les morts en el moment de l’accident que avui es produeixen en tot un any. Tenint en compte l’increment de vehicles que hi ha a les carreteres, aquesta reducció ens ha d’esperançar molt. Avui som un dels països amb la relació més baixa de mortalitat per cada milió d’habitants, i hem d’aspirar a més.

El Maig francès del 68 va representar una experiència revolucionària transformadora, un dels factors que va influir més poderosament en el pensament contemporani, la cultura i la política que havien de marcar les dècades posteriors. Va ser, alhora, una factoria d’icones gràfiques que han passat a la història. L’eslògan “Soyez réalistes, demandez l’impossible” (“sigueu realistes, demaneu l’impossible”) és a criteri d’alguns analistes “el més bell, el més profund i el més explícitament surrealista”. Ha fet fortuna i és evocat encara avui pels qui es volen fer entendre enmig de la confusa retòrica de què a vegades s’envolta tot procés transformador.

Però a Catalunya, alguns revolucionaris (que es presenten almenys com a tals) n’han encunyat una versió pròpia. Enlloc de convidar-nos a canviar-ho tot ara que el camí que hem recorregut ens ha conduït a un atzucac ens conviden a negar la realitat (a no ser realistes, per tant) i negar que hi ha un Estat que ens impedeix dotar-nos de mesures per combatre la pobresa o per evitar que es mati tanta gent a les carreteres “nacionals”; a negar el dèficit fiscal, els incompliments de l’Estat o la baixa inversió a Catalunya… i a demanar per tant només allò possible. “No sigueu realistes, demaneu el possible” ens diuen. No accepteu la realitat, negueu-la o abaratiu-la, i demaneu només allò possible…

Si podem, sí; si no podem, no. Curiosa revolució, aquesta. La revolució de les coses possibles.  Deu ser cosa del seny revolucionari, que ve a ser com la Tirallonga de monosíl·labs de Pere Quart-Joan Oliver. “I tu, què vols” ens és preguntat avui pel poder (el que pot de debò, el que pot decidir si posem un impost a les nuclears o a les operadores de telefonia)  I el nou pretès revolucionari respon tot de coses… i acaba amb un revelador “Ei, si pot ser”.

Aquest “ei, si pot ser” defineix perfectament l’ambició de qui el pronuncia. Perquè, si se’ns respon que no pot ser aleshores els socialistes ens diuen que ni amb el 80% dels vots podrem; els de Podem ens diuen que no hi ha consens; els d’Unió ens diuen que ja ho veieu, que no hi ha res a fer i que per tant més val que ens esperem…

Rebel·lem-nos contra aquestes revolucions preventivament resignades, no ens deixem ensarronar. No tinguem por de pensar de manera elevada, per damunt de murs constitucionals que ens empetiteixen i de mentalitats tancades. Siguem realistes, demanem allò que ens diuen que és impossible (i que tantes nacions avui independents saben que era perfectament possible)

L’Estat ha resolt, finalment, la convocatòria del 1,5% cultural a través de la comissió mixta que integren els ministeris de Foment i de Cultura i que es va reunir el passat dia 16 de juliol. En total, l’Estat hi destina 47milions d’euros que van a parar a un total de 93 nous projectes que han de “garantir la conservació i promoure l’enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d’Espanya i dels béns que els integren”. De l’import que es destina a cada comunitat autònoma se n’hauria de desprendre el nivell d’inversió en obra pública que hi executa l’administració de l’Estat, perquè aquest és el criteri que marca la Llei de Patrimoni Històric; de fet, la llei marca que s’hi destini l’1% però des del 2013 es va incrementar mig punt i per això avui parlem del 1,5%. Fet i fet, allò que ha resolt aquesta comissió té a veure directament amb els diners que el mateix Estat està dedicant per executar obra pública, i òbviament amb les sol·licituds que s’hagin presentat per part de projectes aspirants a rebre una subvenció que a vegades cobreix la major part de l’import total del projecte.

De la resolució de la comissió se’n desprèn el que ens temíem: per import total, Catalunya ocupa la cinquena posició del rànquing quan, en termes d’habitants, és la segona de l’Estat. De fet, si deixem de banda els “territoris” i parlem de les “persones”, que és una comparativa que alguns reclamen de fer servir sempre (recorden allò que els territoris no paguen impostos, sinó les persones?), els catalans passem a la tretzena posició; és a dir, en termes d’inversió en conservació del patrimoni cultural a través del 1,5% els catalans formem part de la cua de la llista. En aquest programa, l’Estat es gasta per cada ciutadà de Catalunya 0,65 cèntims, i en canvi destina 8,18 euros per a cada ciutadà de la Rioja, 3,33 euros per a cada càntabre; 2,77 per a cada ciutadà de Castella i Lleó; 1,94 euros per a cada ciutadà de Galícia… i així fins arribar a la tretzena posició que ocupem els catalans. No cal dir que la comunitat de Madrid supera la de Catalunya en import global i, per tant, també en import per habitant.

La Natàlia Molero ens ha deixat després d’una intensa i convençuda lluita contra la malaltia, a la qual va plantar cara amb la millor versió del caràcter que li coneixíem: amb valentia i coratge, amb fe i esforç, amb una profunda convicció que, de qualsevol de les maneres, hi ha un futur per al qual val la pena lluitar. De cop, per més que ja feia setmanes que en temíem el desenllaç, s’està fent un immens buit entre nosaltres i a la ciutat que sempre va estimar apassionadament. Mirem enrere i trobem un bagatge tan lluitat que hauria de fer envermellir aquells que s’autoinvesteixen de primers intel·lectuals de la ciutat i mai posen les coses fàcils a gent com la Natàlia. En el seu cas, per ser dona que es reivindicava amb fermesa i des d’una feminitat irrenunciable; per estimar-se com a persona i cultivar un estil carregat de personalitat insubornable; pel que escrivia i opinava, als diaris, a la ràdio o a la televisió, amb una convicció natural absoluta; per la seva feina que va fer sempre amb el coratge d’una dona que havia de vèncer prejudicis masclistes provinents dels llocs més insospitats; per ser nacionalista i esperançadament independentista. O per ser de Convergència i ser lleial a un partit al qual va servir des de diferents responsabilitats, entre les quals la de regidora de l’Ajuntament en un temps molt difícil per al partit. Li va tocar plantar cara a un determinat règim polític que té, encara ara, les arrels profundament incrustades en un sistema cultural i mediàtic que tendeix a menysprear tot allò que no li riu les gràcies. La Natàlia hi va plantar cara sempre, com ho ha fet aquests mesos amb la malaltia que se l’ha endut. Per això s’ha guanyat un lloc de respecte entre els ciutadans de Girona que han sobresortit i han deixat petja, i d’això me’n sento doblement orgullós: com a alcalde, i com a company i amic d’un projecte compartit que, també gràcies al seu empeny, és la principal font d’esperança per a un gran nombre catalans.

Els meus records de la Natàlia arrenquen de molt lluny, de quan va començar a publicar els seus primers articles d’opinió. Encara guardo el llibret que em va fer a mans el dia que ens vam veure per primer cop, amb el seu primer text que li havien publicat. Però sobretot guardo el record de la darrera vegada que ens vam veure, de la conversa sobre tantes coses i de les seves esperances sobre la vida que s’aferrava a retenir, i sobre el país i el moment tan il·lusionant que vivim. Quan ja acabàvem, em va agafar la mà amb un agraïment que em va commoure, perquè era jo qui em sentia profundament agraït de compartir una estona amb ella ateses les dificultats que l’envoltaven. Li vaig fer un petó amb tota la tendresa de la qual vaig ser capaç, i ens vam acomiadar.

La Natàlia ha gaudir de molt bons amics i amigues. Sobretot, però, ha gaudit d’una família que ens ha ensenyat què vol dir estimar sense condicions. La mare, la germana, els fills, han estat al seu costat en tot moment i per a tot,malgrat la duresa i la crueltat de la situació, i li han brindat un darrer tram de la seva massa curta vida carregada dels valors i sentiments que la Natàlia va observar sempre: bondat i amor.

La Natàlia no s’ha rendit. El seu cos ha estat derrotat una malaltia voraç, massa aviat i en un moment injust. Però la seva ànima continua lliure, com ella volia que també fos el seu país.

Descansa en pau, amiga.

A les eleccions municipals hi decidirem com volem que sigui el govern i la governança de Girona per als propers quatre anys. En aquests darrers anys, i per primer cop en més trenta anys, CiU ha tingut l’oportunitat de governar la ciutat; ho hem fet amb dedicació, honestedat i eficiència. I ho hem hagut de fer en minoria, en un context de crisi profunda i amb una oposició dividida i temptada de posar pals a les rodes. Tanmateix, la Girona que tenim avui és més activa, avança adequadament i atrau més interès que la Girona que vam trobar-nos en arribar al govern. Ens hi juguem si continuem per aquest camí o reculem i tornem a l’únic model de govern alternatiu al nostre: una forma de coalició de partits d’esquerres, amb un model de govern que coneixem prou bé.

Dels resultats de la nostra primera experiència al govern de Girona aquí us en proporciono alguns exemples, sense voluntat de ser exhaustiu (trobareu tota la informació a les memòries que es publiquen cada any, de manera puntual i per part de totes les àrees de l’ajuntament, d’ençà que governem la ciutat):

• Hem reduït més de 10 punts l’endeutament municipal
• Hem congelat taxes i impostos municipals
• Hem acumulat un superàvit pressupostari de 900.00€
• Hem reduït 1,2 milions d’Euros anuals la despesa en serveis i consums de l’Ajuntament, renegociant contractes i traient a concurs públic compres que no s’hi havien dut mai.
• Hem incrementat en un 60% les ajudes socials, i hem atès totes les necessitats derivades dels Serveis Socials en matèria d’habitatge, alimentació, medicaments i energia.
• Hem incrementat el servei de teleassistència
• Hem obert el primer menjador per a la gent gran a Santa Eugènia
• Hem obert les finestres municipals amb auditories i publicació de dades accessibles al ciutadà
• Hem incorporat la participació ciutadana als Plens municipals i en la decisió de la despesa pressupostària de barris, per valor de 3,2 milions d’euros
• Hem obert el ple als ciutadans i el retransmetem en directe per Internet des de l’inici del nostre mandat, per primera vegada a la història.
• Hem posat de moda la ciutat i l’hem fet més atractiva, amb més visitants i major dinamisme econòmic i laboral del sector dels serveis.
• Hem facilitat l’aposta industrial per Girona, i gràcies al treball conjunt hem donat un suport fonamental per a la inversió de més de 100 milions d’euros per a Girona aconseguida per la Nestlé
• Hem millorat les Fires de Girona, des del pregó a l’oferta musical de la Copa, que ha rebut el premi a la millor proposta de festa major de Catalunya el 2014
• Hem omplert el calendari de festivals al llarg de l’any, que han desestacionalitzat l’oferta cultural i l’han començat a descentralitzar
• Hem creat nous carrils bici i hem estès la girocleta
• Hem elaborat, consensuat i aprovat el primer Pla de Mobilitat
• Hem posat en marxa els plans especials de les Pedreres i la Devesa
• Hem elaborat els estudis previs per als plans especials de Sant Narcís i l’Eixample
• Hem presentat la proposta de pla especial fluvial dels 4 rius i una sèquia
• Hem impulsat que la Clínica Girona es quedi a la ciutat i contribueixi a reactivar el sector de l’accés sud de la ciutat, al carrer de Barcelona
• L’atur ha canviat clarament de tendència. El darrer govern tripartit va acumular un augment de més del 150% de l’atur en el seu mandat; en aquests darrers quatre anys l’atur ha disminuït de més del 8%.
• El nombre de contractes laborals signat aquest mes d’abril passat és un 47% superior al de l’abril del 2011, quan governava el tripartit.
• El deute de la Generalitat amb l’Ajuntament s’ha reduït dràsticament. Ens el vam trobar a 18 milions d’euros (de l’època dels tripartits) i ara el tenim a menys de 7 milions.
• Hem posat Girona al costat del país en el seu procés cap a l’Estat independent, i hem treballat per ajuntar en aquest projecte gent de procedència diversa.

Tot això i molt més és en l’actiu del que hem impulsat els 10 regidors de CiU en aquests escassos 4 anys de què hem disposat. Ara ens adrecem als gironins i les gironines demanant-vos el vostre suport; que ens doneu la fortalesa suficient per poder garantir que continuarem avançant, sumant per Girona, activant la ciutat en benefici dels seus ciutadans. Per això hem començat per la llista, sumant gent que, més enllà de les lògiques dels partits, ens hem posat de seguida d’acord per fer de Girona la prioritat de la nostra política. Avancem, Reagrupament i gent independent, al costat de la gent d’Unió i de Convergència, us proposem una candidatura plural, rica en diversitat de perfils i profundament compromesa amb Girona.

S’acaba la campanya

Ara ja toca dir, finalment!, adéu a la campanya electoral. I és bo que, a poques hores de les eleccions, en fem una primera valoració.

La campanya que hem decidit fer ha estat neta, austera i propositiva. ens hi havíem compromès i ara ja podem demostrar, per la via dels fets comprovables, que ho hem fet. Per desgràcia no ha estat la d’altres candidatures, algunes de les quals han incorporat les maneres, el llenguatge i les tàctiques característiques dels inefables capitans del seu partit. Nosaltres ens hem mantingut fidels al compromís d’austeritat i de respecte perquè governem la ciutat de la mateixa manera i ho volem continuar fent. La brega per la brega no és positiva per Girona, i en tot cas no l’ha de fomentar el qui té veritable vocació de governar per a tots els ciutadans.

Però d’això ja en parlarem més a fons després de les eleccions. Perquè allò que se sembra, es recull.

Hi ha una coincidència força generalitzada que l’edició del “Girona temps de flors” d’enguany ha estat excepcional. No només perquè s’esqueia el 60è aniversari sinó per l’eficàcia i l’interès dels muntatges, especialment els del riu Onyar i l’antic cinema Modern. El llibre de la Lara Pujol [twitter] i Joan Altés que vam presentar divendres és un testimoni preciós de l’edició d’enguany que us recomano molt; les fotografies i el disseny són espectaculars. El temps ens ha acompanyat, i també l’esforç de tantes persones que s’aboquen intensament perquè cada edició  sigui un èxit i la gent que ens visita se’n torni a casa havent gaudit d’una experiència única. Una experiència que saben que només la poden tenir a Girona. Gràcies a tothom que ho fa possible, i a tota la gent que estima Girona: als qui hi vivim i als qui ens visiten.

M’he vist aquest matí en una foto al diari abraçat afectuosament amb en Joan Olòriz. L’expressió de tots dos reflecteix una dimensió humana que hi ha  en la política, i que és –en el meu cas i segur que en el cas d’en Joan també– allò que ens va portar al seu dia a tenir un compromís. Fer política és servir al proïsme. Cadascú a la manera que creu millor i més eficaç, i per això no sempre coincident amb la manera de l’altre. I per això, a més del valor de les conviccions i del compromís, ens cal també el del respecte, que potser és el que a alguns i algunes els costa més. No és pas el cas d’en Joan, al contrari. Les discrepàncies són, en alguns punts, molt grans; en d’altres, jo les veig més salvables del que alguns pensarien; i en d’altres, senzillament no existeixen.

En Joan Olòriz s’ha acomiadat després de quinze anys de regidor d’ICV a l’ajuntament de Girona. La seva trajectòria arrenca a l’època de la clandestinitat i de la mà del PSUC. No em va sorprendre que en el seu discurs de comiat esmentés el Guti, referent imprescindible però massa oblidat d’una esquerra política avui més televisiva i xarxalitzada que no pas llegida. Al Guti vaig tenir la sort de poder-lo sentir en diversos debats al Parlament de Catalunya quan jo hi havia anat a cobrir alguna informació, i es guanya el respecte de tothom. Respecte, un valor tristament escàs en alguns cercles de la política d’avui i que, per desgràcia, alguns profetes associen a la vella política caduca.

Respectar l’altre és més important, a vegades, que les pròpies conviccions i per descomptat que els propis objectius partidistes. en Joan Olòriz s’ha mantingut fidel sempre a una expressió que li he sentit moltes vegades: en política no val tot. I quan hem hagut de parlar privadament per alguna desviació d’aquest principi ho hem fet ràpidament i amb eficàcia.

Per això el trobarem a faltar al Ple de l’Ajuntament. Les discussions poden ser tan profundes com respectuoses, i per descomptat sense necessitat de recórrer a falsedats, a insídies ni a propagació de rumors amb l’objectiu de desacreditar la reputació de l’adversari polític. N’hi ha que no paren de fer-ho i em temo que aquest mal estil, més propi d’altres tradicions polítiques que no pas la de Girona, el tindrem present en el proper mandat. Encara, doncs, el trobarem més a faltar.

Considero en Joan un amic. A vegades li he consultat coses que no gosaria consultar-les a gaire ningú més. Quan no ens hem entès en projectes de rellevància per a la ciutat, m’ha sabut més greu en el seu cas que en el d’altres. Quan es produeix, valoro el seu suport per damunt d’altres, perquè com deia el seu darrer eslògan electoral, és  “de debò”. M’hauria agradat tenir-ne més, però els temps no ens han estat propicis.

Sé que, feliçment, no el perdrem de vista. Un polític format a la vella escola del PSUC en èpoques molt difícils no plega mai de fer política. Els exemples d’en Luis Herrera i d’en Francesc Pararols ho confirmen. Pot canviar la trinxera però no la lluita. I així com he agraït aquests anys dedicats a la ciutat, des de responsabilitats de govern i d’oposició, li agraeixo a l’avançada la feina que continuarà fent pel proïsme des de la seva nova posició.

Molta sort en la vida, que espero que sigui llarga, saludable i feliç. I un agraïment profund i sincer. Pel que has ofert i pel que has ensenyat. I pel que he rebut i he après.

Els Ajuntaments han de fer almenys dues coses a l’hora: gestionar i estalviar, i invertir per millorar i créixer. En aquest mandat que estem acabant, l’eficiència en la contractació ha estat una exigència des del primer dia, i gràcies a aquest criteri s’ha aconseguit un estalvi per als gironins extraordinari: almenys 1,2 milions d’euros a l’any. En un mandat sencer, si els preus es mantinguessin constants –amb un IPC com l’actual– això representaria més de 4,4 milions d’euros. És una gestió que ens ha permès complir la promesa de no pujar impostos municipals ni taxes en tot els quatre anys, i alhora poder invertir en projectes de futur per a la ciutat. Aquests 1,2 milions que hem estalviat aquest 2014 i estalviarem aquests 2015 en la factura de determinats serveis els veníem pagant de més fins a l’arribada de CiU al govern.

Hem tret per primera vegada a concurs de manera centralitzada serveis molt rellevants per a un Ajuntament d’una ciutat com és Girona. Això ens ha permès reduir despesa fixa i aprofitar-nos de les millores competitives de les empreses proveïdores.

Les quantitats es desprenen d’aquests serveis que figuren en el quadre que acompanya aquest escrit. Tots els contractes i les seves quantitats són verificables, un a un.  Totes es poden contrastar amb els serveis econòmics municipals. I totes descriuen de manera ben precisa  l’actitud d’uns i altres respecte a la despesa pública. El govern de CiU ha aprimat les factures que el govern del PSC pagava massa grasses.

Per això hem pogut activar Girona, per això Girona ha millorat.  I per això diem que cal que Girona continuï en bones mans

La ciutat flamenca de Gant acull periòdicament un dels esdeveniment més importants del sector de la flor i la planta, Floraliën (aquí el seu compte a Twitter). El seu president, Michael Vermaerke, ha estat a Girona per assistir a la presentació del muntatge que ens han ofert per a la 60 edició del nostre Temps de Flors, concretament al monestir de Sant Daniel. Com que som en plena celebració del Mil·lenari del Monestir de Sant Daniel, els nostres amics flamencs ens han obsequiat amb un muntatge preciós elaborat amb mil azalees perfectament instal·lades al claustre romànic de Sant Daniel. Una meravella que no us podeu perdre. Gant i Girona hem començat a col·laborar gràcies a les flors. Ens han convidat a participar a la propera edició, que es fa l’any vinent, i estarem encantats que Girona hi tingui una molt bona presència que faci honor a la importància del nostre Temps de Flors i a la ciutat en general. Gant també es promou com a “ciutat de festivals” i basa gran part de la seva activitat socioeconòmica en el turisme cultural, el patrimoni, el comerç i una potent universitat. Serà tot un honor per a Girona tornar la visita a Gant amb motiu d’un dels seus grans esdeveniments.

Les dades oficials de l’atur a la ciutat de Girona constaten amb claredat i rigor dues circumstàncies radicalment diferents a les que teníem al final del mandat del tripartit municipal: avui tenim menys aturats que aleshores, i sobretot avui tenim una tendència oposada a la d’aleshores. En aquells quatre anys l’atur es va disparar un 156%. En els quatre anys en què hem tingut l’oportunitat de governar la ciutat, l’atur s’ha reduit d’un 8,7%.

Dit en termes absoluts, el mes d’abril de 2011 a Girona hi havia 7.302 persones a l’atur. Al mes d’abril d’aquest 2015, la xifra va baixar a 6.667. Un total de 635 persones menys a l’atur. Insuficient, sí. Però tanmateix innegable i un evident canvi de tendència.

L’atur i l’ocupació és la primera preocupació i prioritat de tot govern. No s’hi pot fer demagògia ni populisme, perquè és probablement la matèria més delicada i la que fa patir més la gent. No admet mentides, ni manipulacions, ni politiqueria. Per això, d’ençà que vaig ser escollit alcalde el dia 1 de juliol de 2011, cada ple municipal de l’Ajuntament de Girona l’obro llegint un informe de la situació socioecònomica de la ciutat, donant compte del nombre d’aturats del mes anterior i de les tendències del mercat laboral. Mai cap altre alcalde, en els 32 anys anteriors, tots de governs d’esquerres, havia pres una iniciativa semblant. I això que en els quatre anys anteriors als del nostre govern es va produir la pitjor destrucció de llocs de treball de la nostra història recent.

Sostenir, com ha fet algú, que l’atur a Girona ha crescut en relació a fa quatre anys és una falsedat inacceptable. Si és fruit de la ignorància de les dades revela una manca absoluta de rigor, impròpia de qui vulgui governar la ciutat. Si és per mala fe, encara és pitjor perquè demostra una insensibilitat total en un tema que fa patir molta gent, només per tal d’obtenir algun grapat de vots. I si després de comprovar les dades no es rectifica, l’error i la mala praxi esdevenen profundament inquietants.

Les dades són ben entenedores, només cal entendre la diferència entre “més” i “menys”. Entre “pujar” i “baixar”. Un cop s’entén això, les dades demostren el que es comprova en les infografies que acompanyen aquest escrit. Totes són fetes a partir de les dades oficials disponibles i consultables per tothom.

Els qui hagin escoltat atentament l’informe que cada mes llegeixo al Ple sabran que mai, mai, deixo de dir que aquest canvi de tendència i aquesta recuperació laboral no ens permet encara superar la crisi i els seus efectes. Al contrari: recordo la precarietat de molts contractes i la seva temporalitat. Però també és cert que sense recuperació laboral no hi pot haver sortida de la crisi. I que no podem escatimar cap projecte que representi la creació de llocs de treball.

I aquesta és l’oportunitat que hem de saber aprofitar. El govern de la ciutat del proper mandat ha de continuar garantint que no es deixaran perdre oportunitats, que no es deixaran escapar iniciatives empresarials que generin feina. Que tenim gent a l’atur de poca formació que ha de trobar feina en el sector serveis, en el sector industrial o en la construcció.