maig 8, 2013
Un cronista de la premsa nacional senyalava, admiradament, com n’és de resplandent el moment actual de la nostra ciutat. “Girona va embalada”, concloïa el seu article. I, sense caure en cap mena de cofoisme ni d’autocomplaença, hem de viure amb orgull un moment que emociona i il·lusiona. Només qui, per analitzar la ciutat, encara porti les ulleres dels anys vuitanta pot gosar posar aigua al vi i intentar deslluir, per raons d’obscur agraïment polític, el moment que vivim.
Aquests dies, en la mirada de molts gironins, hi espurneja il·lusió. Continguda, perquè Girona mai no ha deixat de tocar de peus a terra, i matisada pels greus efectes d’una crisi molt severa. Però hi tenim dret, a gaudir d’aquest moment excepcional. I tenim dret a treure’n profit per al progrés de la nostra gent, per agafar-nos-hi ben fort com a suport que ens ajudi a sortir de la crisi. No podem negligir aquesta oportunitat històrica. Som més al mapa que mai, despertem un interès i una atracció creixents, ens visiten periodistes estrangers de mitjans d’alta difusió i influència i veiem incrementat l’interès turístic de Girona gràcies, també, a una millora de les comunicacions.
Hem de ser capaços de treure profit d’aquest moment, en benefici dels gironins. Perquè ningú no ha d’oblidar que la ciutat viu, econòmicament, del sector dels serveis, que és el principal ocupador laboral que tenim. Qui es dediqui a analitzar la ciutat i a crear opinió té el deure de saber-ho, altrament pot arribar a donar pèssims consells per al progrés econòmic i social, i desentendre’s de la lluita contra la crisi.
Amb il·lusió tenim més opcions per sortir del pou que no pas instal·lats en el ressentiment, la melangia i el plany permanents. O en la crítica sistemàtica. O en la intoxicació mediàtica (o viral) per treure valor al moment que vivim, no fos cas que encara beneficiés l’equip de Govern!
Aposto per aprofitar l’oportunitat. Per llegir Girona també en positiu, en un moment que Catalunya mira cap aquesta part del país amb admiració sincera. I crec que tots hauríem de fer el mateix, sense prejudicis.
Publicat a: General 
Cap comentari »
abril 30, 2013
La notícia de la designació del Celler de Can Roca com al millor restaurant del món va sacsejar d’una forma molt positiva la ciutat de Girona, les nostres comarques i tot el país. Catalunya torna a liderar la gastronomia mundial gràcies a les comarques gironines, i la nostra ciutat es veu catapultada a les pàgines de tots els diaris, televisions i digitals del món. La fotografia que il·lustra la portada d’avui de La Vanguardia, obra de David Ruano i Paco Amate, simbolitza molt bé el que representa aquesta fita per a tots nosatres. Els tres germans, en Joan, en Josep i en Jordi, caminant pel mig de les aigües de l’Onyar, sota les façanes acolories i amb la catedral al fons, il·luminen el camí amb les torxes que sostenen. Ells i la ciutat en un tot, i amb la flama encesa.
Les felicitacions que els gironins els adrecem estan carregades, també, d’agraïment. L’èxit és ben seu, se l’han treballat amb admirables dosis de sacrifici, talent, creativitat, risc, compromís. És un èxit merescut, inqüestionable. Però no se l’han volgut quedar només per a ells: sempre l’han compartit i sempre ens n’han fet partícips a tots els gironins, i a tot el país. Aquesta és una de les claus del seu èxit: l’arrelament al territori, el reconeixement de qui són fills i on han nascut com a persones i com a professionals. La interacció amb el seu entorn natural, productiu, creatiu. Per això hi ha un agraïment molt sentit de part de tots. Sempre que els hem necessitat, ells hi han sigut.
I gràcies al Celler, Girona és més al món que mai. Tota la nostra excel·lent gastronomia hi surt guanyant; la capacitat d’atracció de Girona es multiplica; el lideratge del país es reforça.
Ho hem de dir ben fort: felicitats, i moltes gràcies!
Publicat a: General Cap comentari »
abril 25, 2013
Encara no hem arribat a la meitat del mandat que ja hem celebrat sis sessions de la Taula de Mobilitat de Girona i hem presentat l’informe perquè la gent hi pugui fer aportacions i que ha de desembocar en l’aprovació d’un Pla de Mobilitat per a la ciutat que respongui a les exigències de la ciutat i els seus ciutadans. Sis sessions en mig mandat. Quantes se’n van celebrar en l’anterior mandat? Ho pregunto perquè d’ençà que governem no hem deixat de rebre contínues exigències dels qui havien governat la ciutat durant més de tres dècades perquè resolem en pocs mesos el que ells van ser incapaços de resoldre en trenta anys. Avancem, i avancem bé, com en d’altres àmbits. Deu regidors a l’equip de Govern han fet més en dos anys per la mobilitat que disset en quatre anys.
L’informe el podeu consultar des d’aquesta pàgina web, i conté informació actualitzada de la realitat de la mobilitat de Girona. És sobre aquestes dades que podrem definir polítiques, accions, inversions. I és important que hi hagi el màxim d’aportacions d’entitats i ciutadans, perquè allò que acabarem aprovant serà la referència que dirigirà la mobilitat dels propers anys. Hi ha dades més o menys previsibles, i d’altres més sorprenents. I no sempre agradables. Però l’estudi no l’hem encarregat perquè doni uns resultats determinats que convinguin a l’equip de Govern, sinó perquè ens aportin una fotografia el més precisa i nítida possible de la realitat que tenim (i que patim). No hem demanat un efecte photoshop , com no el vam demanar a l’estudi econòmico-social que vam presentar fa uns mesos (i que tampoc no s’havia elaborat mai en tots aquests anys anteriors). La realitat, per canviar-la, l’hem de conèixer de manera precisa i rigorosa, especialment en aquells aspectes que ens satisfan menys.
Publicat a: General Cap comentari »
abril 16, 2013
Fa dies que es nota molt de moviment a la ciutat. No és la primavera, que hi ajuda, sinó l’eclosió de diverses iniciatives que permeten pensar que la temporada alta d’interès cultural i turístic es va avançant en el calendari, i que podem plantejar-nos un allargament en benefici de la nostra economia.
Avui és un dia que es pot posar d’exemple d’aquesta ebullició. A les 10h del matí hem presentat el cartell del Temps de Flors del mes vinent. A les 11h, hem presentat el llibre del Celler de Can Roca, un veritable monument editorial a l’alçada del monument culinari dels germans Roca. A les 12h ha pres possessió, en un acte solemne a la sala de graus de lletres de la UdG, la nova presidenta del Consell Social, Rosa Núria Aleixandre. En paral·lel s’ha obert el fòrum industrial a l’escola politècnica de la UdG i s’ha presentat el concert commemoratiu dels 30 anys d’ofici de la Nina, que es farà el dia 18 de maig a l’auditori amb la GIOrquestra. I acabarem el dia amb la visita de l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, que farà una conferència al Tribuna de Girona.
A tot això hem d’afegir el festival Strenes, que omple de música i espectadors la nostra ciutat, i l’imminent Insomni que arriba enguany a la desena edició. Déu n’hi do. Girona bull més que mai.
Publicat a: General Cap comentari »
abril 10, 2013
Josep Ma Corredor és un dels intel·lectuals gironins que més influència va tenir a l’exili català i que més de prop va tractar i conèixer el mestre Pau Casals. Hem commemorat el centenari del seu naixement, gràcies a la iniciativa d’un grup reduït de gent que es va proposar el que durant anys ningú no havia entomat amb força: que la seva ciutat li dediqués el reconeixement a l’alçada de la seva figura. Corredor es va suïcidar el setembre de 1981 a Perpinyà, a l’emblemàtic i simbòlic Castellet. Des d’aleshores, poca cosa. I tanmateix l’enorme figura de Corredor mereixia molt més.
Al Museu d’Història de Girona acabem d’inaugurar una exposició commovedora, emocionant i il·lustrativa de la seva vida i la seva obra, lligada sobretot a Pau Casals i l’exili català. Us la recomano vivament, i us recomano que hi porteu els més joves, perquè coneguin en quines condicions s’han hagut de lliurar combats dificilíssims amb mitjans escassos i gairebé tot en contra, i que en cap cas han mermat la dignitat i el compromís de qui els lliurava. Sobre això també us recomano el llibre-catàleg que hem editat i en què podreu aprofundir encara més en l’obra i la vida d’aquest il·lustre gironí.
Però l’acte d’inauguració no ens va proporcionar només l’alegria de poder dedicar a Corredor un homenatge digne, sinó que va servir perquè la seva filla, maria Rosa, anunciés el que és el regal d’un tresor: les cartes i documents que conformen l’exposició, i també una seixantena de cartes inèdites de Pau Casals que ajudaran a aprofundir encara més en el coneixement de la figura del mestre i de les relacions entre els dos personatges. Un obsequi a tota la ciutat i a tot el país, gràcies al treball i a la fidelitat de Josep Ma Corredor i a la generositat de la seva filla que, emocionada, entén que és una justa correspondència a la gratitud que la ciutat ha expressat a la memòria del seu pare.
Justament avui que hem conegut la infame sentència del TSJC sobre el català a l’escola, és bo recordar que Corredor va fer de la defensa de la llengua catalana el seu compromís principal, per damunt de querelles polítiques i disputes internes.
L’agraïment a la Maria Rosa és perpetu, perque aquest és un gest d’un valor inestimable.
————–
La fotografia que il·lustra aquesta nota és la d’un document excepcional: una partitura del Cant dels Ocells feta i signada pel mateix Pau Casals. és un dels documents que es poden veure a l’exposició.
Publicat a: General 1 comentari »
març 9, 2013
Aquest matí de dissabte el govern municipal de Girona i el primer grup de l’oposició, el PSC, hem tancat un acord que ens permet desbloquejar l’aprovació dels pressupostos per al 2013 sense haver de recórrer a la mesura excepcional de la qüestió de confiança que jo vaig plantejar i que vaig fer incloure a l’ordre del dia del Ple Ordinari que celebrarem dilluns que ve. Estic content i satisfet. És l’escenari que ja hauria volgut –i vaig oferir– en l’aprovació inicial, però que aleshores no va ser possible. Vam aprovar-los inicialment gràcies a l’abstenció dels grups de la CUP i ICV, fruit de pactes que naturalment mantenim al marge del canvi de vot anunciat per la CUP (que, com el PP, dilluns hi votarà en contra).
A nivell pràctic això vol dir que tindrem pressupostos un mes abans del que hauria estat si haguéssim hagut de recórrer a la qüestió de confiança. I és una bona notícia per a la ciutat. Hem preferit acceptar un seguit de propostes que encaixen sense cap mena de contradicció amb el nostre programa de Govern a canvi de poder disposar de l’eina que fa rutllar la ciutat abans del previst. Anàvem a l’aprovació certa del projecte de pressupostos com a molt tard a mitjan abril, però sempre vaig dir –i ara aquella voluntat queda clarament confirmada– que no volíem fer servir la mesura excepcional per imposar un pressupost. És cert que el govern no té majoria, però que ningú no oblidi que l’oposició és encara més feble perquè difícilment pot articular una alternativa més sòlida i cohesionada que la plantejada per CiU.
Hem fet un servei a la ciutat. L’hem buscat, i en aquestes darreres hores jo el vaig demanar de manera explícita. I això passa per damunt de qualsevol altra consideració.
Algú es podrà preguntar per què aquestes incorporacions no van ser plantejades abans, fins i tot en el tràmit de l’aprovació. Jo també m’ho pregunto. No crec que les posicions fossin tan allunyades aleshores com per no haver fet l’esforç que ara hem estat capaços de fer per apropar-les. Però feliçment aquella porta que es va tancar s’ha reobert a finals de setmana i hem aprofitat l’escletxa. És el nostre deure, és el que esperen els ciutadans dels seus representants. Explorar escletxes sempre que hi hagi possibilitat –i voluntat, cosa no secundària– d’arribar a acords forma part del sentit més elevat i noble de la democràcia representativa.
La nostra voluntat sempre ha estat oferir l’acord. El termini per a l’acord s’acabava, per a mi, fins a l’hora mateixa de començar el Ple de dilluns. I jo diria que un cop superada la dificultat de la voluntat, que crec que ha estat la resistència més forta, la resta ha estat fàcil. No tenim reticències a incorporar matisos i prioritats en temes dels quals compartim la diagnosi.
Tanmateix és molt probable que no haguéssim arribat a aquest nou escenari sense que el grup més petit de tot l’Ajuntament, ICV, no hagués mantingut el seu compromís sincer, honest i responsable, de mantenir l’abstenció. Amb la seva abstenció no en fèiem prou, però malgrat això l’han mantinguda fins i tot a risc de quedar-se sols ajudant, de manera molt crítica si voleu però amb un elevat sentit de ciutat, un govern que bona part del seu electorat el percep ideològicament molt llunyà i fins i tot hostil. És probable que sense aquest gest les coses haguessin estat molt més difícils. I al final s’ha fet evident que les dues abstencions potser no eren suficients per tombar una votació però sí que han resultat determinants per mantenir un peu falcant la porta del diàleg per evitar que es tanqués irremeiablement.
Algú va dir que una societat que ha perdut la capacitat de donar gràcies i de demanar perdó ha entrat definitivament en la decadència. Per això no perdo mai l’ocasió de fer-ho quan toca. I ara toca donar les gràcies a tots els qui, siguin del PSC o de CiU, han treballat intensament fins avui mateix per l’acord.
Publicat a: General Cap comentari »
març 1, 2013
Al món local, la societat ens demana respostes ràpides i efectives als problemes que se li amunteguen al seu davant. Problemes que ens arriben a tots els responsables públics, siguem al govern o a l’oposició. La gent ens demana fonamentalment dues coses: solucions pràctiques als problemes d’ara mateix –cosa que no és incompatible amb la resolució estructural d’aquests problemes– i que siguem políticament més responsables, que ens posem tots plegats en la pell de les famílies i persones que ho passen malament.
Un Ajuntament disposa, per poder donar respostes efectives i palpables, d’una eina principal per damunt de totes les altres: els pressupostos. Sense pressupostos adequats, un Ajuntament té les mans lligades i esdevé una mera maquinària administrativa, que no aprofita prou els recursos que té a l’abast. Per això, tots els governs municipals porten a aprovació projectes de pressupostos que contenen partides destinades a fer front als problemes, perquè l’alternativa a la no aprovació de pressupostos anuals és la seva pròrroga. I en aquestes circumstàncies, uns pressupostos prorrogats no són, en cap cas, l’eina útil i efectiva que un ajuntament espera tenir a l’abast per encarar els problemes. Uns pressupostos prorrogats limiten absolutament l’acció del govern, impedeixen incloure-hi inversions, impedeixen promoure convenis amb entitats cíviques i socials, i obliguen a eixugar endeutament, encara que l’Ajuntament en qüestió –com és el cas de Girona– no tingui cap problema ni pel nivell d’endeutament ni pel retorn dels préstecs.
Un govern que té l’acció limitada a causa d’uns pressupostos prorrogats té menys capacitat de resposta als ciutadans. Una situació ideal per a determinats estils de fer oposició quan el govern no disposa de majoria suficient per aprovar-los tot sol, que és el cas de Girona. Hem buscat l’entesa, i hem dedicat moltes hores per arribar a acords de mínims amb diversos grups polítics. Ho continuarem fent, encara que avui és més difícil que ahir. Però que ningú s’equivoqui: negociarem a partir del que és la voluntat dels gironins. No la que alguns i algunes voldrien (o esperaven) que fos sinó la que van expressar nítidament els ciutadans a les urnes i que s’expressa en la representació que té cadascú. Negociarem sobre la base del Pla de Govern i dels compromisos adquirits, i en cap cas arribarem a acords que els contradiguin. Acceptarem, i ja ho hem fet, canvis de prioritats i incorporació de mesures que no teníem previstes però que encaixen en els nostres compromisos. Però no adoptarem els pressupostos d’altres grups, als quals els ciutadans van desplaçar del govern de la ciutat, per limitar-nos a posar-hi la nostra pinzellada. Per fer això que no ens hi busquin. No hem vingut a aplicar els pressupostos de l’anterior govern perquè ens vam presentar a les eleccions amb altres compromisos, i posar com a condició per donar suport als pressupostos situar-nos a la casella de sortida del darrer pressupost de l’anterior govern és no haver entès (ni respectar) el missatge dels ciutadans.
Així les coses, un govern té dues opcions. La primera, la pròrroga pressupostària, que suposa menys desgast polític i més comoditat per al Govern (no hi ha ple, no hi ha negociació), però que representa una veritable paràlisi per a la ciutat. La segona, una mesura excepcional prevista per la llei en casos com aquest: la qüestió de confiança. Suposa més desgast, suposar fer evident la feblesa aritmètica del govern, suposa haver d’assumir el risc extrem de la moció de censura. Però, en canvi, obre una oportunitat a l’aprovació automàtica dels pressupostos que portem a aprovació i permet al govern disposar de l’eina necessària. I qui en surt beneficiada, al final, és la ciutat.
No hem arribat al govern de la ciutat per viure-hi còmodament. I menys ara, que la gent pateix més que mai. Hem fet saber a tots els grups que necessitem disposar de bons pressupostos i que la pròrroga no era cap opció. Però tinc la sensació que això, a alguns i algunes, encara els ha esperonat més a bloquejar la nostra acció de govern. Han pensat que bloquejant el govern municipal desgastaven CiU i pensen que així recuperaran el favor dels ciutadans o en tindran beneficis partidistes. Pot ser que sí. Però del que no tinc cap dubte és que a qui més perjudiquen és a la ciutat.
I un darrer apunt. Quan algú fa tan evident el seu poder de bloqueig hauria de ser capaç de proposar alternatives sòlides i possibles; presentar projectes alternatius que tinguin capacitat de sumar més suports que els nostres, d’aplicar-se amb governs més forts i cohesionats que el nostre. Si no ho fa però persisteix en el bloqueig, en realitat demostra que li preocupa molt poc la paràlisi de la ciutat; li preocupa només retornar al govern al preu que sigui. I això no ho accepto de cap manera. Si s’opta pel bloqueig s’han de presentar alternatives millors, amb més suports.
Per primer cop en la nostra democràcia, la ciutat de Girona viurà una qüestió de confiança. A vegades he reconegut que tots tenim part de responsabilitat i, en primer lloc, el qui governa. Però ara, honestament, crec que la principal responsabilitat recau en qui aprofita l’avinentesa per clavar un calbot al Govern que acabarà retrunyint a la galta dels ciutadans de Girona.
Publicat a: General Cap comentari »
gener 22, 2013
Costarà però ho farem i ens en sortirem. A mesura que ens hi anem apropant farà l’efecte que encara costarà més i que les dificultats es multipliquen. Sense convidar a la temeritat, recomanaria que en féssim un cas relatiu perquè moltes d’aquestes dificultats s’inscriuran en l’estratègia definida per fer-nos ensopegar o perdre el temps, com passa en totes les situacions comparables a les que viu en aquests moments el nostre país.
Aquest dimecres 23 de gener, el Parlament de Catalunya ha d’iniciar sense complexos el camí cap a l’Estat propi, de manera nítida, ordenada, majoritària i respectuosa. Ha de ser un recorregut a pas ferm i decidit, sense esprints estèrils ni dreceres tàctiques: ho hem de fer amb mentalitat d’Estat modern i democràtic, empès pel desig de futur i benestar dels seus fills-
Per això la sessió no serà tan ordinària com la seva naturalesa descriu sinó que esdevindrà una fita reconeixible per sempre més quan contemplem la totalitat del camí fet. I aquesta emoció continguda que veig i llegeixo entre les línies d’articles de gent que porta tres i quatre dècades defensant que arribi aquest moment trobo que és la definició perfecta del temps que vivim. És la vigília que precedeix temps que volem millors i amb més llibertat, i la vivim esperançats, emocionats… però prudents.
He seguit amb interès i atenció tot el que els diferents partits han dit i decidit en relació a la proclamació de sobirania, però he procurat no ficar el dit en cap de les discrepàncies i contradiccions que aquest procés ha generat en diverses formacions, perquè tota aportació per l’èxit de l’empresa em sembla útil i necessària.
A partir de demà, Catalunya tindrà una fotografia ben enfocada del compromís dels diputats del seu Parlament amb l’oportunitat d’esdevenir un Estat. I aleshores començarem una altra fase del procés; ja haurem recorregut un tram més…
Publicat a: General Cap comentari »
gener 8, 2013
Us reprodueixo la carta pública que he adreçat a Mariano Rajoy i Ana Pastor amb motiu de la inauguració de l’estació del TAV a la nostra ciutat. L’han publicada els dos diaris que s’editen a Girona.
Benvolguts Sr Mariano Rajoy i Sra Ana Pastor,
La rigidesa protocol·lària no preveia que l’alcalde de Girona intervingués avui en l’acte d’inauguració de la nova estació del Tren d’Alta Velocitat. Però s’ha canviat el costum i tindré ocasió d’adreçar-me a vostes durant uns pocs minuts, cosa que els agraeixo. Malgrat que ho comprimiré en l’espai de temps de què disposaré, no seran suficients per explicar-los el que els vull dir, i per això confio que aquestes ratlles serviran perquè tinguin una opinió més precisa de com la ciutat contempla aquest esdeveniment.
He de dir que l’entrada en servei de la nova línia d’alta velocitat, que finalment connecta Girona amb la resta de ciutats del nostre entorn i ens obre un pas ràpid cap a Europa, és una notícia molt positiva, que saludo amb alegria perquè representarà un impuls llargament esperat. També és una bona notícia l’aplicació d’unes tarifes adequades, que aproparan més als usuaris un mitjà de transport cridat a coliderar la mobilitat del nostre temps.
És cert, tanmateix, que arriba molt tard. En la inauguració de l’estació de Lleida el 10 d’octubre de 2003, l’aleshores president de la Generalitat, Sr. Jordi Pujol, recordava que el TAV arribava “amb disset anys de retard”. A Girona hi arriba més de nou anys després, és a dir que el retard ultrapassa els 26 anys. Som la darrera de les capitals a tenir una connexió a la xarxa d’alta velocitat quan, només de mirar el mapa, això ja es fa difícil d’explicar per raons ferroviàries.
És per això i per raons que explicaré més avall que no puc saludar aquesta bona notícia amb l’eufòria i l’entusiasme que suggeririen la inversió i el desplegament de mitjans que l’han feta possible.
Tanmateix no sempre ha estat així. Girona és una ciutat que, amb la seva discreció característica i quan ha tingut la capacitat de prendre decisions per ella mateixa, ha estat sempre a l’avantguarda de les innovacions determinants per al progrés.
Ja al segle XV, Girona va ser la porta d’entrada a la península del coneixement mèdic més avançat gràcies al llegat del gironí Joan Bruguera, que va iniciar una privilegiada relació de la nostra ciutat amb la Universitat de Montpeller, centre del coneixement mèdic d’aleshores, vincle que encara avui roman vigent i en actiu.
El dia de Sant Esteve passat va fer exactament 135 anys que s’establia entre Girona i Barcelona la primera comunicació telefònica interurbana de la península ibèrica, gràcies a l’insigne enginyer gironí Narcís Xifra, aprofitant justament la línia de telègraf del ferrocarril que unia les dues ciutats.
I encara de la mà de Narcís Xifra i d’altres persones, Girona va esdevenir a finals del segle XIX el centre indiscutible de la tecnologia elèctrica, gràcies a la qual cosa la ciutat es va situar, com va recordar el 1976 l’aleshores historiador i després alcalde Joaquim Nadal, “a l’avançada de les ciutats del món en l’ús de la llum elèctrica per a l’enllumenat públic. I si no fou la primera de Catalunya a enllumenar un carrer, sí que fou la primera ciutat espanyola a fer una instal·lació global d’enllumenat elèctric dels seus carrers mitjançant la instal·lació de làmpares d’incandescència nodrides per corrent altern”.
Podria continuar. Podria enllaçar-ho, per exemple, amb el Celler de Can Roca i la seva destacadíssima posició en la gastronomia mundial. Tot això és només una demostració de la nostra voluntat de progressar, de prendre com a propis els grans avenços tecnològics, de ser pioners i de ser creatius. De demostrar que la nostra vocació de modernitat és contraposada a la lentitud exasperant amb què ha arribat el tren de gran velocitat a la nostra ciutat, el cor de la qual fa segles que batega al ritme del cor d’Europa.
Tot això ho vam fer des d’aquí, sense que en depengués la decisió de cap govern estatal. Vam merèixer l’avantguarda per mèrits i esforços propis, no pas com a resultat d’una planificació exterior que mai hauria prioritzat, com s’ha demostrat en les dècades posteriors, les nostres terres. Quan ens han planificat des del Govern espanyol, com en l’ocasió que ens ocupa avui, ens han situat a la cua.
L’acte d’avui no ha d’amagar els patiments soferts fins ara i els que encara caldrà suportar. Ni pot amagar el més flagrant dels incompliments: el soterrament del tren convencional i la rearticulació de la ciutat a partir de la desaparició del viaducte que es va inaugurar aquest estiu farà 40 anys.
Tenim assumptes pendents. Embarcar la ciutat en un gran projecte ferroviari per, després, deixar-lo a mig fer és un assumpte greu, molt seriós, que demana parlar-ne amb deteniment. Hem de parlar del patiment durant quatre llargs anys de la gent directament afectada i del de la ciutat en el seu conjunt, ara també perquè no es complirà amb allò promès i projectat. N’hem de parlar perquè això s’ha de rescabalar degudament, de tal manera que les pèrdues es compensin i que es reinverteixi en la reactivació sòcio-econòmica dels sectors perjudicats. Hem de concretar els compromisos ja parlats i establerts per a la desaparició de l’estació provisional, i calen compromisos en la reordenació de tot el sector, més enllà de les inicials i avui poc presentables expectatives urbanístiques. Per no dir que s’han d’aclarir les inquietants llacunes en matèria de seguretat que hem descobert aquests darrers dies.
Girona no es mereix que a partir de demà el Govern espanyol pensi que ja ha complert fent circular i aturar els AVE i més endavant els TGV. El seu compromís no ha d’acabar aquí. Deixar-ho a mitges i sense cap compensació –sisplau, no ens diguin que la compensació és l’estació— seria una actitud impròpia d’algú que es consideri responsable i seriós. I sobretot seria una ofensa innoble a tanta gent que avui no pot compartir l’alegria d’una inauguració que jutgen, amb raó, que no és seva.
No vegin en aquestes reclamacions cap altre interès que el de deixar-los clar que la nostra manca d’entusiasme no és, ben al contrari, manca d’interès amb el projecte ferroviari sinó una més que justificada fatiga. I no és, com ja es deuen haver imaginat, cap reticència ferroviària. De fet, el tren i Girona han tingut sempre una relació molt especial.
Els trens ens agraden, i és viva la memòria de la ciutat com a centre neuràlgic d’una xarxa de ferrocarrils que ens vinculava als nuclis de desenvolupament econòmic de les nostres comarques com Olot, Palamós, Sant Feliu de Guíxols i Banyoles, a més lògicament de Figueres i Blanes. Ens agraden tant que el passat mes de setembre els Ajuntaments de Girona i Figueres en vam llogar dos per facilitar la mobilitat dels nostres ciutadans a la festa nacional del dia onze a Barcelona. Uns trens que, gestionats per nosaltres, van arribar puntuals, van oferir un preu de bitllet sensiblement més econòmic que la tarifa comercial, i van generar un benefici de gairebé 2.500 euros que van ser donats al Banc dels Aliments de les comarques gironines.
Però d’això, com ja deuen estar al cas, en parlarem la setmana entrant.
Publicat a: General 1 comentari »
novembre 23, 2012
Hem esperat molt de temps per poder tenir una oportunitat com la que volem tenir a partir d’aquest diumenge. L’oportunitat no és la de poder triar opcions que apostin per un Estat propi, cosa que fa anys que en tenim l’ocasió, sinó la de poder-lo construir. I això darrer no havia passat mai. Mai abans havíem tingut tan a prop l’oportunitat de posar-nos a construir Estat. Que quedi clar que aquesta oportunitat és, encara, una incògnita: dependrà exclusivament dels vots d’aquest diumenge, no pas de les proclames i posicionaments previs. En aquest país som reis de les proclames i manifestos, i potser ara que ens hi hem posat de valent seria el moment de passar als fets.
I els fets demanen molta més responsabilitat i menys estètica que les proclames. Ara ens la juguem, i de debò. Si el president Artur Mas surt afeblit d’aquest moment històric, ¿algú dubta que en sortirà afeblit el procés de construcció de l’Estat propi? Ningú que pensi una mica ho pot posar en dubte. Si l’Artur Mas perd vots i escons, ¿creieu que Catalunya tindrà la força del lideratge que ens convé per fer avançar el procés? No dic que no es pugui intentar a través d’una suma parlamentària, però hem d’admetre, si som responsables, que això és així. Per tant, també és de coherència dir que si Artur Mas surt reforçat de les eleccions de diumenge, el procés rebrà un aval definitiu per tirar endavant.
En la intimitat del vot de cadascú hi ha la clau de l’èxit o el fre d’aquest procés. Sincerament crec que toca votar per l’Artur Mas. I ho crec perquè no veig cap altra solució per al meu país que la de disposar d’un Estat per governar-se bé. Segur que hi ha gent que ens votarà per primer i darrer cop, perquè esperen que tinguem la força suficient com per poder plantejar-se la tria política que farien en condicions normals. Davant d’aquesta gent em vull treure el barret. I els demano que ens ajudin a completar els suports que encara ens falten per arribar a la majoria necessària. Ells tenen una gran autoritat moral per demanar-ho.
Ara toca un vot en clau no només de país sinó en clau generacional. Pensem què respondrem als nostres descendents quan d’aquí a uns anys ens preguntin què va passar aquell 2012.
Publicat a: General Cap comentari »
Un cronista de la premsa nacional senyalava, admiradament, com n’és de resplandent el moment actual de la nostra ciutat. “Girona va embalada”, concloïa el seu article. I, sense caure en cap mena de cofoisme ni d’autocomplaença, hem de viure amb orgull un moment que emociona i il·lusiona. Només qui, per analitzar la ciutat, encara porti les ulleres dels anys vuitanta pot gosar posar aigua al vi i intentar deslluir, per raons d’obscur agraïment polític, el moment que vivim.
contingut rss
Darrers comentaris