Creació digital, l’espectacle és a punt de començar

Date octubre 5, 2011

Ahir al  migdia hem presentat el festival internacional de vídeo i art digital, que comença demà. És la novena edició. En recordo els orígens perquè el vam acollir a la casa de cultura de Girona quan jo n’era el director i quan en aquest país encara havia sectors que contemplaven amb desinterès arrogant la creació sobre nous suports.

El VAD és avui una manifestació de qualitat, amb propostes de qualitat i interessants. L’espectacle és garantit, l’impacte també. Enmig de l’oferta que es pot degustar us en recomano una d’espectacular, el mapping sobre la façana de la casa Masó. Teniu diverses opcions de visualització, que trobareu, al costat de més informació, en aquesta web.

Cartell, pregoner i Fires

Date setembre 28, 2011

Hem presentat el cartell de Fires i hem anunciat el nom del pregoner. L’autor del cartell és en Joan Mateu, un dels artistes joves gironins de més projecció internacional. És fill de Salt però fa temps que viu a Girona, al revés que el pregoner, en Martí Anglada, que és fill de Girona (de can Birulés de les bicicletes de la Gran Via) i que durant molts d’anys ha voltat món. M’alegro que en Martí hagués acceptat la proposta que li vaig fer de ser el pregoner d’aquestes fires. Porta Girona al cor, i després d’una llarga i brillant trajectòria professional la seva visió, la seva evocació de la ciutat serà molt interessant. Cartellista i pregoner són diverses expressions de Girona que es donen la mà, que formen part de la nostra identitat, i són expressions totes elles vàlides i necessàries.

En Joan Mateu va dir que el cartell segurament portarà polèmica. Tota obra creativa té un punt de sacseig que no volem defugir. El cartell d’en Joan Mateu és excepcional; proposa una interpretació molt particular –però alhora molt suggerent i amb molt de joc, sobretot mirat des del moment actual– de la Catedral de Girona. I una de les seves funcions és reclamar mirades, perquè el cartell que no és mirat difícilment pot aconseguir el seu propòsit. S’admeten moltes lectures, discussions, lloances.

Cent anys de l’escola Bruguera

Date setembre 18, 2011

Dissabte passat dia 17 de setembre l’escola Joan Bruguera de Girona va celebrar el seu primer centenari. Vaig tenir l’honor de ser-hi com a alcalde, acompanyant la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, al costat dels mestres, familiars, alumnes i exalumnes que s’hi van congregar. Els alumnes han protagonitzat per a l’ocasió un libdup extraordinari, que us aconsello que no us perdeu. Les referències al passat eren inevitables, sobretot perquè en la memòria de molts dels presents encara persisteix el record de la celebració del 75è aniversari. Però és igualment inevitable que pensem també en el futur: per això vaig voler remarcar l’aposta per al futur que van fer els responsables d’impulsar el projecte educatiu i l’edifici del Bruguera. No va ser una decisió qualsevol. Tenia un profund sentit d’avantguarda, de canvi, de projecció cap al futur. Es va aprofitar el centenari dels setges de napoleònics per reclamar a l’Estat un acte de generositat envers la ciutat, i aquest va cedir els terrenys i la inversió necessària per tirar endavant el projecte. La crònica de l’època també és digna de ser llegida. La del Diario de Gerona trobareu en aquest enllaç.

[La foto la vaig fer des de l'interior d'una aula de l'escola. Són uns vitralls excepcionals]

Tenim dret a salvar els nostres futurs amenaçats

Date setembre 11, 2011

Fa pocs dies hem conegut la xifra de l’atur a la ciutat de Girona corresponent al mes d’agost i és una mala dada: després d’uns mesos de descens gradual hem experimentat un increment notable i contundent, de 245 persones. Tenim 523 aturats més dels que no hi havia avui fa un any (un creixement de 8% en un any), amb un gran impacte sobre el sector serveis: dels 7.100 persones a l’atur que tenim a la ciutat de Girona el mes d’agost, 4.567 corresponen a aquest sector. Malgrat les lleugeres millores dels darrers mesos, la situació no convidava tampoc a l’optimisme perquè ens continuàvem movent en xifres insostenibles. És evident que el problema de la manca de feina ha deixat de ser circumstancial i té elements estructurals que preocupen.

Aquests dies també hem conegut la sentència en contra de la immersió lingüística, i l’acord a què han arribat els dos partits principals de l’Estat espanyol –el PSOE i el PP– per fer una modificació de la Constitució per la via ràpida, trencant el que era el consens bàsic del 1978. Aquestes actituds tampoc no són circumstancials sinó que han esdevingut estructurals en la relació entre Catalunya i Espanya i són definitives. Amb motiu de la commemoració de la diada nacional de Catalunya tots aquests elements els hem tingut presents en les nostres reflexions.

Com a país tenim el dret a decidir què volem ser i què volem fer. Tenim, ho sabem  prou bé, els nostres futurs amenaçats. En el terreny social i econòmic, la situació d’espoli persistent és una amenaça intolerable al nostre futur, al futur de les noves generacions, que ja no podem continuar aguantant. En el terreny nacional, els trenta anys d’intent dialogat d’arribar a espais d’entesa han estat una inversió sense resultats. No pas inútil –al contrari, han tingut la gran utilitat de demostrar que aquest no és el camí– però sí sense resultats que ens permetessin superar l’atzucac.

Arribats a aquest moment, la nació ens espera. No pas la d’avui i encara menys la d’ahir; em refereixo a la nació de demà, la dels nois i noies que demà comencen el curs escolar i universitari. Espera que anem més enllà de la retòrica i de la diagnosi, cada dia més precisa i irrefutable, i emprenguem camins perceptibles, compartibles i ambiciosos, encara que els haguem d’anar fent pas a pas, quilòmetre a quilòmetre.

En tenim el dret i en tenim el deure.

Unió local per convertir el corredor mediterrani en prioritat absoluta

Date setembre 7, 2011

Els alcaldes de les capitals del traçat del corredor mediterrani a la península Ibèrica ens hem reunit avui a Castelló de la Plana per subscriure un decàleg en el qual reclamem que la Unió Europea consideri aquesta via una prioritat absoluta i que ho resolgui d’aquesta manera. Amb l’alcalde de la capital de la Plana com a amfitrió –i amb el company Enric Nomdedéu, del Bloc, regidor a l’Ajuntament– i amb el president de la Generalitat valenciana presidint l’acte, els alcaldes i alcadesses de Girona, Barcelona, Tarragona, Palma, Castelló de la Plana, València, Alacant, Múrcia, Almeria, Granada, i Màlaga, hem subscrit aquest decàleg, que us convido a llegir i compartir:  Decàleg per al corredor mediterrani

Hi ha espai per a la política catalana a Madrid?

Date setembre 3, 2011

A les properes eleccions espanyoles els catalans ens hi juguem molt. Però no és el que ens hi hem jugat sempre, sinó quelcom nou. Fins ara ens hi hem jugat pressupostos, inversions, polítiques sectorials. El balanç de les tres dècades de democràcia és tan descriptible com decebedor, i ara que s’ha produït el pacte entre els dos grans partits de l’Estat espanyol per reformar la Constitució queda clar que hem arribat al final del camí, que no hi ha recorregut polític a compartir. Només es pot compartir allò que es dissenya junts, que es planifica junts i que obeeix als interessos respectius. Res d’això –tot al contrari– no s’ha produït en aquesta darrera ocasió. No hi ha espai per a la política catalana a Madrid que no sigui el d’apuntalar un Estat que no ens accepta com som i que combat la nostra identitat, amb especial interès a diluir la llengua catalana. I que no té cap interès especial, en canvi, a donar-nos els recursos econòmics que ens pertoquen i poder plantar cara a una crisi que s’agreuja cada dia que passa.

El que ens hi juguem és una altra cosa. Diuen que ens han pres la mida, que l’escenari del xoc de trens que encertadament apuntava Duran i Lleida és una broma, o que en tot cas ha de servir perquè descarrilem nosaltres. Ens hi juguem la raó, que no és poca cosa. Si bo i tenint raó en la nostra reivindicació històrica serem incapaços de fer-la respectar ara que el tronc de l’espanyolitat s’ha posat d’acord, novament, a senyalar que el seu camí és l’únic possible. Com sempre.

Per això cal prendre decisions. S’han acabat ja moltes etapes. En cal encetar una de nova, que passa per reforçar a Madrid les prioritats d’una Catalunya que només té una única sortida a la crisi i a la seva existència com a nació, que és el seu dret a decidir lliurement. L’Oriol Pujol ha fet un pas endavant, amb la claredat i la valentia que el caracteritzen, i s’ha ofert a ser una veu destacada en aquesta nova etapa catalana a Madrid. Seria una bona representació de la nova etapa que cal encetar, entre altres coses perquè a la seva capacitat de treball i fermesa nacional s’hi suma un element de major transcendència: és la persona que dirigeix el partit, i és per tant la persona que ha de tenir més clar el que s’ha de fer per avançar en el camí del dret a decidir com a nació.

Temporada Alta com a referència

Date setembre 3, 2011

Hem presentat la vintena edició del festival de tardor Temporada Alta, a Girona i a Barcelona. Com és habitual des de fa uns anys, la rebuda i acceptació han estat molt grans i és d’agrair. També ho és, si cal d’una forma més destacada enguany, l’esforç que fan els patrocinadors del festival.

Vint edicions permeten fer un balanç ràpid del que ha estat l’aportació de Temporada Alta al paisatge cultural, social i econòmic gironí, i n’hem de fer una reivindicació agraïda. Girona és capital teatral del sud d’Europa, i Girona és referència. Hem de conrear aquesta via, que necessita les dosis precises d’excel·lència, internacionalització i identitat, tal com es veurà el en programa que vam presentar ahir. És clar que sense Salvador Sunyer tot això seria diferent, si és que hauria existit, i per això l’agraïment s’ha de fer extensiu a ell i el seu equip.

Alhora, Temporada Alta ens ensenya camins útils en molts d’àmbits. Si obrim la mirada més enllà dels límits municipals, hi sortim guanyant. Si prioritzem inversions en allò que sabem que és viable i sostenible, hi sortim guanyant. Si posem la millor gent a dirigir i organitzar, hi sortim guanyant. No ens ha de fer por el futur, encara que ens fa molt de respecte perquè les circumstàncies aniran empitjorant. Ens hauria de fer por no tenir la valentia de dir les coses com són i de prendre les decisions correctes.

Dos mesos a l’alcaldia

Date setembre 1, 2011

Avui fa exactament dos mesos que vaig ser investit alcalde de Girona. Els mesos, de moment, solen ser de trenta dies, o sigui que portem uns seixanta dies al Govern. I encara que un d’aquests dos mesos ha estat el d’agost, hem començat a posar en marxa les polítiques de canvi que la ciutat reclamava després d’una llarga etapa. Vénen els mesos de la tardor i l’hivern, i s’anuncia un agreujament de la situació econòmica general que repercutirà en la situació econòmica i financera dels municipis. També el de Girona. Els pressupostos del 2012 s’hauran de fer amb menys diners dels previstos, entre altres raons pels errors del govern espanyol en el càlcul de les aportacions del 2008 i del 2009, que ara ens fan pagar. El desafiament és prestar els mateixos serveis amb molts menys recursos, i això sempre és més complicat que tirar d’un pressupost generós i d’un pressupost inflat pel mal cap dels gestors socialistes de Madrid. Les vaques flaques han vingut per quedar-se tristament una bona temporada, de manera que cal afinar el llapis i prendre decisions compromeses. No es poden consolidar inversions en equipaments que sabem que no podrem sostenir, i tirar pel dret pensant que la factura  ja la pagaran els qui vindran després de nosaltres és un greu error. Ja n’hi ha prou d’una determinada manera de fer les coses. I això demana, sí, redefinir i replantejar. Altrament no hi hauria canvi.

Per una nova moratòria en les liquidacions dels municipis a favor de l’Estat

Date juliol 20, 2011

Pere Macias, diputat de CiU al Congrés, ha formulat avui al president del Govern espanyol una proposta molt important per als Ajuntaments, que tristament l’encara president Zapatero ha declinat: oferir una nova moratòria als municipis en el calendari de retorn dels diners en favor de l’Estat com a conseqüència de les liquidacions dels exercicis 2008 i 2009. En aquells anys, els diners que l’Estat va avançar als Ajuntaments van ser més dels que finalment va recaptar i ara en demana el retorn. Més enllà que es trasllada als Ajuntaments les conseqüències d’una mala gestió i mala previsió pressupostària del Govern espanyol, el que és evident és que a més de patir un mal finançament els municipis no poden continuar suportant tanta càrrega. El risc és molt alt, i les exigències de l’Estat poden ser l’estocada a les magres finances de molts municipis. És cert que l’Estat ha acordat un pagament d’aquestes quantitats en una periodificació a 60 mesos, però la proposta de Pere Macias té tot el sentit del món: concedir un període de carència de dos anys, quan previsiblement els esforços de contenció del deute i reconducció del dèficit començaran a donar resultats positius.

És important saber l’opinió de l’encara president espanyol, però també seria important saber què en pensa el partit que és la principal alternativa al Govern de l’Estat i que segons totes les enquestes gaudirà d’una amplíssima majoria a partir de les eleccions generals.

Sobre els fets d’ahir a la plaça del Poeta Marquina

Date juliol 15, 2011

És notícia i no n’havia de ser senzillament perquè no s’havia d’haver produït. Ahir a la tarda, poc abans de les vuit del vespre, m’adreçava a peu –com sempre que puc– cap a un acte públic en el qual participava el conseller de Sanitat del Govern del país. Com a alcalde tinc el deure i el dret d’assistir-hi. Em van informar que hi havia gent concentrada protestant per la política sanitària. Hi tenen tot el dret, i vaig pensar que ells també pensarien que jo tenia tot el dret a accedir sense problemes al local. La realitat va ser tota una altra: l’accés estava bloquejat i per motius que desconec la gent em va començar a insultar i a sacsejar-me quan jo intentava accedir al recinte, ajudat per uns agents de la policia municipal de Girona que van tenir una actuació exemplar. Gràcies a ells les coses no van ser pitjors.

Em van llençar almenys dues llaunes de coca-cola plegades, que no em van arribar a tocar però que vaig notar a frec del meu cap. Em van llançar objectes diversos, entre ells pals de pancartes, em van empènyer i em van clavar una coça que duc senyalada a la cama. La majoria de la gent que m’envoltava lluïa adhesius de CCOO. Vol dir això que aquest sindicat és l’organitzador i l’instigador dels incidents? No, de cap manera. Agraeixo que els seus dirigents se n’hagin desmarcat, però trobo incorrecte que se’m vulgui fer dir coses que no he dit. Avui he rebut la solidaritat dels màxims responsables del sindicat a Girona i Catalunya, que és el que esperava i és el que tocava. M’han aclarit que ells no són partidaris de cap mena de violència, i d’això no en tinc dubte. Però he reiterat el que vaig veure amb els meus ulls, mirant a la cara dels qui m’envoltaven i em sacsejaven.

Aquest migdia els portaveus dels grups municipals de CiU, PSC, PPC i ICV a l’Ajuntament de Girona han signat una nota de rebuig als incidents, i tant la cap de l’oposició, Pia Bosch, com la portaveu del PPC, Concepció Veray, i el d’ICV, Joan Olòriz, m’han expressat la seva solidaritat personal, que agraeixo molt. Hi ha actituds que no poden tenir cabuda malgrat que entre nosaltres tinguem discrepàncies, a vegades molt profundes, sobre les polítiques governamentals.

I és cert: l’actitud d’uns quants no pot tacar la de la majoria.