Enyoro la unitat del Procés

La unitat dels partits polítics durant el 2012 al 2014 va ser àmplia i va marcar un avenç en el procés nacional com mai, una unitat compartida entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. Fins a cinc organitzacions polítiques diferents (amb suports puntuals del PSC), que van ser prou aptes per parir una Comissió pel Dret a Decidir al Parlament, diferents declaracions de sobirania, exigències pel traspàs de competències per celebrar un referèndum, una llei de consultes populars i de participació ciutadana entre moltes contestacions a les agressions continuades per part del Govern espanyol i del Tribunal Constitucional. No era una unicitat feta a base de llistes úniques ni d’experiments, era una unitat d’acció per reivindicar els nostres drets nacionals amb respecte per la pluralitat i la diferència, fet al qual atribueixo l’èxit del procés durant aquest període privilegiadament viscut al Parlament.

Aquesta unitat tampoc era en solitari doncs al mateix temps es creava el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que aplegava més de quatre mil entitats d’ideologia i naturalesa molt diversa i que seria una base democràtica i social de suport a la tasca política. A l’altra banda un Estat espanyol amb molt poques ganes de piular més enllà d’un refractari no sense arguments i un acolloniment considerable per la il·lusió majoritàriament sobiranista.

La impossibilitat de diàleg amb el Govern espanyol, el no rotund a cada una de les iniciatives empreses unitàriament, les amenaces y les humiliacions ens havien de dur forçosament a un replantejament de l’estratègia.

Malgrat tot, després de l'exitós procés participatiu del 9 de novembre el carro començà a anar pel pedregar, ens vam empassar una conferència poc encertada del president en la que s’aventura a fer propostes en solitari i sense consens amb les altres organitzacions, però també vam presenciar unes relacions tibants entre CiU i ERC; Junqueras diu que no a la llista única (que no vol dir unitària); una CUP desorientada per les punyalades entre els socis de govern mirant de no sortir gaire esquitxada; una ICV-EUiA que intueix un daltabaix de la unitat i que fa mutis per la banda. Durant la conferència Mas ens estampa la proposta de convertir les eleccions en un plebiscit, en un referèndum, i és aquí, a partir d’aquest moment on comencem a barrejar els interessos de cada partit polític incompatibles amb la necessitat de fer un bloc del sí i del no.

Substituir unes eleccions per un referèndum té riscos: cap o pocs agents polítics dins la comunitat internacional ens ho reconeixeran ni tan sols Alex Salmond, com a molt poden llegir si les forces independentistes són majoritàries o no per continuar endavant amb el procés però per ser llegits en clau plebiscitària no són necessàries “unes plebiscitàries”. En segon lloc en la nostra llei electoral, espanyola per cert, els vots no tenen el mateix valor a les Garrigues que al Barcelonès (si jo fos de Barcelona m’emprenyaria) i en tercer lloc perquè unes eleccions al Parlament puguin ser un plebiscit pur es necessita la conformitat del 100% dels partits polítics per definir un clar bloc del sí i del no, fet que no es dóna a Catalunya (només les reconiexen tres partits de set).

I des de la conferència de Mas poc consens i poques negociacions, en Mas diu que llista única amb la societat civil al capdavant però amb polítics, Unió es trenca per la meitat, ERC diu que d’acord però sense polítics, la CUP que d’acord a anar sense polítics però que ara s’ho han de pensar i decidir-ho millor en assemblea. L’ANC ha tingut un immerescut maldecap amb tanta pilota sobre el terrat i la resta, la gent, ens ho mirem des de fora amb cara d’emoticona perplexa i ruboritzada.

Davant de tanta desesperació i soroll semblaria que el millor és la calma, el bon diàleg, les negociacions discretes però segures en espais reconeguts i respectats per tots. Si bé accepto que CDC, ERC i CUP vulguin considerar les eleccions un plebiscit i no és pas el meu objectiu “ser un dissolvent per les plebiscitàries” com alguns titulars poc afortunats m’adjudicaven, crec que no se’ns pot exigir als ciutadans no amortitzar les eleccions per lliurar-nos de la corrupció, de les privatitzacions i de les polítiques d’austeritat executades pel govern de CiU amb el suport d’ERC.

Si hom vol votar en clau d’independència o en clau d’aturar el consorci sanitari de Lleida és un dret intrínsec inalienable i inqüestionable. Les eleccions seran el que la gent vulguin que siguin.

Enyoro els temps de la unitat social i política dins i fora del Parlament, siguem diversos, siguem plurals, presentem-nos a les eleccions cadascú amb la formació que consideri convenient, amb punts de programa pactats, fulls de ruta consensuats, i tots els pactes preelectorals que vulgueu que veritablement suposin una ruptura i una superació de les eleccions del 2012. Poseu la societat civil a les vostres llistes polítiques com heu fet sempre, si voleu feu-ho ara amb més intensitat per deslliurar-nos de gent corrupta i acomodada però deixem de banda les llistes úniques no unitàries i busquem la unitat d’acció pel bé del procés. En el respecte per la diferència i per la unitat està la clau que ens ha fet avançar com mai, som a temps de revertir-ho.

Tenim camí a recórrer plegats, en aquest moment el Procés Constituent no subordinat a l’Estat, el referèndum i la República Catalana són les iniciatives rupturistes que més consens generen entre els ciutadans i les formacions polítiques, inclosa la gent del Sí que es pot!.

Els països bàltics van aconseguir la independència cantant, fent vies agafats de la mà però abans van haver de suportar els tancs i la violència. El nostre procés es preveu pacífic de moment i així el volem, això implica com deien els zapatistes anar més lents perquè anem lluny. 

Pintures Rupestres del Cogul en marxa

Ahir quan agafava el tren cap al Parlament a les 8:00 sabia que m'esperava un matí de bogeria però que alguna cosa important podia passar. Efectivament, a les 10:00 havia des ser present a la comissió d'agricultura però també havia d'estar pendent del que passava a la sala 4 a la comissió de cultura. 

En una sala havia d'atendre a les diferents organitzacions agràries que venien a explicar-nos el seu posicionament sobre la Llei d'Interprofessionals Agràries, llei que més endavant quan s'aprovi, si ho aconseguim, us explicaré amb detall l'exèrcit Pancho Villa que tenim al govern. Vosaltres sabeu de què va la llei? Doncs un 95% de les organitzacions agràries tampoc, crec que ni el mateix govern sap quins beneficis té (i els té!) ja que no ha publicat un trist powerpoint sobre la mateixa. 

En fi, us prometia explicar-vos la fita important assolida ahir al Parlament i això tenia lloc a l'altra sala. Mentre discutia sobre la importància de que els catalans tinguem les nostres pròpies interprofessionals sobre la raça bruna, la meva companya Dolors Camats (que també fa de diputada matxaca quan toca) era a la comissió de cultura, mirant d'endarrerir el debat sobre la nostra Proposta de Resolució per posar en funcionament el Centre d'Interpretació de les Pintures Rupestres del Cogul. 

Dues hores de compareixences i debat agrari pendent de que la Dolors em digués quan havia de sortir i fer els 100 metres llisos d'una sala a una altra. A les 11:50 vaig rebre l'avís, "la teva proposta es debat en 10 minuts", i un altre whats a sota "perdó, en 3 minuts" (emoticona de preocupació, d'aquella amb el cap blau), hòsties! Córre Vilà. Vaig sortir esprintant cap a la sala 4 deixant tots els estris a la sala 1, hi entro tot just un minut abans que el president de la Comissió de Cultura em donés pas per presentar la proposta. 

Em faltava l'aire però tot indicava que avui l'aprovaríem i seria un dia joiós per al Cogul i per a les Garrigues, per extensió també per al territori. Valia la pena... -Vilà, concentra't-. Mig ofegada vaig tartamudejar perquè era tan important que les Pintures del Cogul tinguessin un Centre d'Interpretació digne, no em vaig haver d'esforçar gaire perquè el company Jaume Moya havia escrit una excel.lent exposició de motius quan treballàvem la proposta amb tècnics experts i sobretot amb la bona gent del Cogul i el seu entranyable alcalde desmemoriat Jaume Mor. 

Malgrat tot vaig fer-me pesada en deixar paleses dos emocions: en primer lloc la meva indignació perquè La Roca dels Moros és l'únic conjunt de Catalunya que no gaudeix d'un Centre d'Interpretació, ni de personal professional ni d'un sant remei de Déu a diferència dels dos altres grans conjunts del Montsià i del Priorat. En segon lloc el meu agraïment a la gent senzilla del Cogul, al seu alcalde i a l'Associació d'Amics de les Pintures Rupestres del Cogul per haver susbtituit amb tanta dignitat, la feina que la nostra administració no ha sabut fer durant dècades. 

Un cop més triomfa la mobilització de la gent, sumada a la feina institucional, si m'ho permeteu un tàndem perfecte que ens ha possibilitat guanyar unes quantes batalles al territori durant aquesta legislatura. 

Anècdota: quan vaig acabar la meva intervenció demanant suport a tots els grups per impulsar la Roca dels Moros, la senyora Carina Mejías de C'S em va voler fer una brometa "has dit moros, ara faré un comunicat dient que la representat d'ICV ha dit moros", no vaig poder riure més aviat volia plorar, ella pensa que ser moro és alguna cosa negativa. Li vaig dir "ets tu qui fa una mala interpretació de la paraula moro", no va contestar.