Xavier Sabaté Ibarz

Aviat farà dos anys de l’acord del President de la Generalitat i del primer secretari del PSC Pere Navarro a partir del qual ambdós es comprometien en nom del Governi del PSC respectivament a impulsar dos grans acords per bé que el referit a l’ampliació del CRT ( Consorci Recreatiu i Turístic ) de Vila-.seca i Salou va ser el que més va transcendir. I era lògic per la novetat i la dimensió que a les nostres comarques suposava la creació d’uns 10.000 llocs de treball segons els nostres càlculs ( no em vaig arribar a creure mai la xifra de 17.000 dels promotors ). Aquell dia el sr. Mas va dir ” El Camp de Tarragona ho té tot per triomfar i ho farà» i jo m’ho creia . Però tres anys més tard ja no em crec res del que digui Artur Mas que ens ha enganyat tantes i tantes vegades als tarragonins i les tarragonines. Avui tenim més atur, més pobresa, menys inversions privades i menys , moltes menys de públiques que fa cinc anys. Però el sr. Mas parla , com diu l’ex-alcaldessa de Cadiz “seguidito” i fa bones pauses i encara hi ha gent que se’l creu.

Bé, doncs el sr, Mas i el sr. Junqueras que estan disposats a tot per aconseguir la investidura del primer i que no s’hagin de tornar a convocar eleccions ( i més desprès del pànic que els va agafar diumenge a la nit en veure els resultats) ara diu que ho aturen. Ja els dic jo que això és la mort definitiva del projecte perquè els inversors estan fins a la barretina. I allò que em fa més gràcia és l’eufemisme “ buscarem més consens”. Em donen ganes de fer com Rossini que un cop a l’òpera de Milà en plena funció es va posar dempeus i va moure el barret saludant. Quan  li van preguntar què estava fent va respondre: “ saludo vells coneguts “ en referència a fragments que sentia copiats literalment d’obres seves anteriors. Doncs bé, això de “ buscar més consens” un servidor ja ho ha sentit en altres ocasions parlant de parcs eòlics o del Logis Penedès per posar només dos exemples importants a les comarques tarragonines de centenars de milions d’euros d’inversió i aturats definitivament. Es veu que el consens encara no l’han trobat o devia estar molt amagat.
Com que anem sobrats d’inversions, aquí no arriben les del Mas Blau del Prat de Llobregat que sí mereix l’atenció del conseller Puig i del President de la Generalitat que en plena campanya electoral es van omplir la boca amb la inversió d’Amazon. Ara, els treballadors de Covestro de Tarragona encara deuen esperar. Doncs ja veuen senyores i senyors electors, això estava embastat ja fa dies però han esperat que passessin les eleccions, no fos cas. En un territori que té uns índexs d’atur superiors a la resta de Catalunya, les nostres comarques no interessen al Govern del país que ha passat cinc anys sense tenir ni un sol conseller d’aquestes comarques. L’ampliació del CRT comportava nous hotels, centres de convencions i l’establiment de tres casinos i l’acortd establia tot un seguit de condicions entre les quals es fixaven mesures per evitar el blanqueig de capitals i el frau fiscal, controlar les transferències de fons, increment de sancions, i un fons social destinat als treballadors, part del qual específicament per a les treballadores i a les necessitats de les entitats socials del territori. Tot plegat compensava amb escreix la rebaixa que únicament per a l’impost del joc s’establia perquè la resta d‘impostos quedava igual i fins i tot s’aplicava la màxima taxa turística )

Però Pere Navarro i Artur Mas van signar també un segon important document referit a la potenciació de la indústria. que entre altres coses comprometia al govern de la Generalitat a “ potenciar la industria com a sector clau per la sortida de la crisi i motor de la reactivació económica “, l’obligació que la Generalitat concentrés ” les seves línies creditícies i inversores cap al foment de l’activitat productiva” i la potenciació dels centres tecnològics. També figurava el foment de la marca Catalunya, un pla de treball per al retorn dels joves talents emigrats a Catalunya, així com l’acceleració de la construcció del Corredor Ferroviari del Mediterrani i dels accessos viaris i ferroviaris als ports de Barcelona i Tarragona, una major participació del Govern i les administracions locals en l’aeroport de Barcelona i el traspàs dels de Girona, Reus i Sabadell a la Generalitat.Tot això llegit avui l’hauria de posar vermell al sr. Mas perquè no ha fet res. Més ben dit, encara s’ha de posar a la feina.

S’ho ha passat pel clatell perquè ara l’interessa ser President com sigui, posant així els seus interessos per davant  dels dels ciutadans de les nostres comarques.Però per ser Mas President que es fotin les comarques del Sud. La investidura de Mas té un preu: 10.000 treballadors i treballadores, persones que continuaran a l’atur. A canvi de la presidència es venen el projecte i les esperances de milers de famílies de trobar feina. I quin pèssim missatge als inversors. Qui confiarà en un país que desprès de dos anys fa marxa enrere en projectes ja tramitats ?.

En fi, tornanat a Rossini, em ve a la memòria un altre vell conegut incompliment signat personalment per Artur Mas amb el PSC ( i van tres ). També hi era personalment un servidor. Era el 2010 tal dia com demà 23 de desembre i mirin la foto que vista avui és tan suggerent que l’he escollit per encapçalar aquest article. Ja feia bé Laia Bonet de mirar cap a un altra banda….. Era una altra signatura que també permetia fer president al sr. Mas. Del contingut d’aquell acord tampoc n’ha volgut parlar mai més el sr. Mas que es va oblidar del PSC i es va amistançar – ja m’entenen que ho dic en sentit figurat – amb la sra. Sànchez Camacho del PP durant dos anys també eixorcs i antisocials per al nostre país. No saben el que fan els que firmen amb Mas ara. És un perill constant aquest home.

Saltar-se la llei, abús de poder i manca de fair play

L’Alcalde de Reus i candidat al Senat així com el Delegat del Govern al Camp de Tarragona i el Conseller Vila han demostrat aquesta campanya que ja practiquen allò de saltar-se la llei i fer el que els dóna la gana. Al mateix temps, abusen del poder en lloc de servir als ciutadans. No hi havia cap motiu per no esperar una setmana a la inauguració de les obres d’un tram de la carretera TV-3141 Reus-Cambrils.

És la lectura que fem de la resolució de la Junta Electoral ue hem rebut aquest matí relativa a la inauguració d’aquestes obres

Al mateix temps demostren els dos representants del Govern Provisional de la Generalitat i de l’Ajuntament de Reus deuen pensar que els ciutadans es mouen per una inauguració d’unes obres de remodelació o perquè els veuran més a la foto.

Qualifiquem aquesta actitud de Junts pel Sí/Democràcia i LLibertat/CDC com a lamentable i intolerable.

Si la Justícia pogués castigar la misèria i la mediocritat desitjaríem que se’ls apliquès tot el rigor.

Xavier Sabaté

Coordinador de la Campanya del PSC al Camp de Tarragona

En primer lloc caldria que la coalició guanyadora de les eleccions del 27s aclarís si continuen considerant que erren un plebiscit, cosa difícil perquè si ho hagués estat hauria continuat el mateix govern que hi havia com passa en tots els referèndums. Aquí rau un dels inconvenients de gestionar l’actua situació. Però abans de continuar concedim ni que sogui a nivell teòric que això ho era ja que així ho han plantejat. Llavors és clar que no es pot declarar la independència unilateralment perquè no han arribat al 66 %  les persones que han optat per les opcions independentistes. Dic el 66 perquè són els dos terços que la majoria de països democràtics – Catalunya també al seu Estatut com les Illes Balears o Galícia – determina per canviar els seus Estatuts o la Constitució espanyol que requereix 3/5. De fet, els vots dels ciutadans que han optat per opcions independentistes no han arribat, com tothom sap, ni al 50 %.

En aquest cas, és obvi , com ha declarat el representant de la CUP, que no es pot declarar una DUI perquè la majoria del poble de Catalunya no li dóna suport. Els dirigents de Junts pel Sí saben que amb aquest resultat no poden anar a Brusel.les, ni a veure Obama, ni a Saragossa afirmant que el poble de Catalunya vol la independència perquè creuran més els resultats de les eleccions que no pas la paraula d’Artur Mas. Menys encara el creuran si repassen la seva primera reacció  la nit electoral quan va dir que com que havia guanyat Junts pel sí havia guanyat Catalunya. Va ser una impròpia declaració de qui encara és President i que ho hauria de ser de tots els catalans. No es pot apropiar del nom de Catalunya perquè per sort, Catalunya som tots els homes i dones que hi vivim, votem o no al sr. Mas i la seva multicolor coalició.

Però si van ser unes eleccions ordinàries, en primer lloc cal felicitar sincerament la coalició guanyadora i reflexionar els qui no vàrem guanyar perquè és obvi que els catalans no ens van atorgar la confiança majoritària.

Llavors, els legítims vencedors haurien de deixar de parlar com fins ara ad nauseam del nou president, si serà un o altre i aclarir-nos si podran formar un govern que sigui el màxim d’estable possible, si estan pensant o no en preparar els pressupostos per l’any que ve i com seran. Ens haurien d’assegurar també que el país no restarà aturat, els seus serveis bàsics, la defensa dels més febles serà una prioritat, que les (poques) inversions previstes són objecte de la seva preocupació ( CRT de Vila-seca i Salou, químiques, Seat ) i si treballen perquè en vinguin de noves perquè les persones aturades han de tenir no només esperança sinó realitats.

I mirant a casa nostra, si ens poden clarificar o no que les nostres comarques tarragonines no continuaran essent les més maltractades de Catalunya com ho han estat els darrers cinc anys. Números canten i estan publicats.

Finalment, què pensen fer de les relacions de Catalunya amb Espanya que el Govern del PP es va encarregar fa ja nou anys des de l’aprovació de l’Estatut del 2006 d’enverinar, si continuarem com fins ara a la grenya o tenen pensat buscar algun tipus d’aliança. Perquè això de la independència per la qual tenen tot el dret a lluitar, si ve, va per llarg .

Però em temo que la inestabilitat ha vingut per quedar-se un llarg període de temps i que tots aquests problemes que tenim continuaran per bastant de temps empantanats.

Avui tot va tan de pressa que qui perd oportunitats desprès ja no les recupera perquè altres les cacen al vol.

Article publicat a l’edició d’avui del Diari Més, pag. 25

Una de las peores consecuencias de la actual situación política en Catalunya es el intento de los nacionalistas independentistas de trazar una frontera entre ellos y los mal denominados “unionistas”. Supuestamente, los únicos defensores de la catalanidad serían los partidarios de la independencia; al otro lado, los “unionistas” serian partidarios del arrinconamiento de la cultura y la lengua catalanas a favor del castellano.

Si los socialistas somos hoy la diana preferida de los nacionalismos  catalán y español es precisamente porque impedimos los reduccionismos y el fomento de los dos bandos que unos y otros han creado. Entre esas simplificaciones, la cuestión de las lenguas es una de ellas.

La inmersión lingüística en Catalunya, que se ciñe a la enseñanza primaria, no a la secundaria ni a la universidad, ha demostrado excelentes resultados educativos y sociales y ha contribuido a recorrer una parte del camino de la normalización de la lengua catalana que siempre hemos defendido los socialistas. Significa, simplemente, que el catalán es la lengua vehicular en este tramo de la enseñanza, en la que el castellano no desaparece, sino que se imparte como asignatura específica y es lengua habitual en otros espacios comunicativos del propio ámbito escolar. Este sistema genera un amplísimo consenso social y entre los profesionales de la educación. Ha permitido que el catalán sea conocido por la práctica totalidad de la población, evitando su marginalidad. Pero sobre todo ha conseguido evitar una doble red escolar que con mucha probabilidad habría  significado ya desde la infancia una división de la población catalana por razón de lengua. Finalmente, la inmersión es un contrapeso que equilibra la situación del catalán  en el propio ámbito escolar y en otros de la sociedad en los que  todavía no ha alcanzado la plena normalización. Pero es un aliado del bilingüismo, no su enemigo. Porque sin un catalán normalizado, tampoco será posible el bilingüismo.

Pretender, como algunos hacen que el castellano corre peligro en Cataluña es simplemente no conocer la realidad pues tiene una presencia asegurada en cualquier ámbito que se quiera analizar, incluido el escolar, donde los informes internacionales ponen de manifiesto que los alumnos dominan las dos lenguas por igual al terminar la primaria. No sucede lo mismo con el catalán que tiene una presencia menor en las redes, en los medios de comunicación, en la justicia, en la sanidad, en los patios escolares o en las propias instituciones del Estado que  todavía no ha asumido el plurilingüismo  a pesar de que la Constitución actual en su artículo 3 dice: “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. ¿ Cómo es posible, por ejemplo, que en cuatro países europeos haya más universidades que enseñan el catalán que en la propia España salvando, naturalmente Cataluña ?

El plurilingüismo es una cuestión pendiente que los socialistas catalanes hemos pretendido solucionar en diversas ocasiones, la última con una proposición de ley (Ley Orgánica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Lingüística de España) que presentamos en 2012 en el Senado y que el PP se encargó de rechazar con su mayoría absoluta. Fue una nueva oportunidad de encontrar solución  para el 47% de los ciudadanos españoles que viven en territorios bilingües o multilingües.

Para que Cataluña recupere la confianza en el Estado, va a ser imprescindible que la Constitución nueva a la que aspiramos, que debe garantizar una mejor convivencia entre todos los españoles, asuma el plurilingüismo con todas sus consecuencias.

Mientras tanto, sería bueno  dejar de utilizar las diferentes lenguas que hablamos en España como arma política. El PP ha sido  y es campeón mundial en esa cuestión. Y en Catalunya hasta tenemos un partido, Ciutadans, que nació en base a una supuesta e inexistente discriminación del castellano en Catalunya, donde es la lengua habitual de numerosos ciudadanos que la usan con normalidad en todos los ámbitos de la vida pública.

Otra cosa es que en Cataluña no se haya sabido asumir, valorar y hasta aprovechar las ventajas culturales pero también económicas de tener una lengua como el castellano , también propia y que añade riqueza cultural, humana e incluso económica

Pero nada de esto desmiente el hecho que el catalán padece, todavía hoy, una situación de normalización defectuosa en numerosos ámbitos. Pretender que quienes luchamos desde hace años por esa normalización estamos apostando por un monolingüismo que excluya el castellano es, simplemente, una falsedad, no exenta en muchos casos de intencionalidad política, para alimentar el planteamiento binario al que aludíamos al principio de este artículo, que beneficia a los extremistas de uno y otro bando.

Intentar arrastrar al PSC, y con él al PSOE, a posiciones que renieguen de la defensa del catalán como patrimonio colectivo de catalanes y españoles es lo contrario de la defensa del federalismo. Y es, además, un profundo error político.

El federalismo al que aspiramos no será real si no contempla la normalización generosa de todas las lenguas del Estado y eso comporta la defensa por parte de todas las instituciones del Estado de todas las lenguas.

Alicia Romero, diputada del PSC

Xavier Sabaté, Presidente del PSC- Camp de Tarragona

El darrer dijous de campanya vaig assistir a un debat organitzat pel Col.legi d’Advocats de Tarragona. El títol era  “L’endemà del 27”

En primer lloc els ciutadans veuran que han estat unes eleccions parlamentàries. Així les va convocar el President i va tenir molta cura en aclarir que així eren jurídicament perquè no fossin impugnades. Per tant, s’escull un Parlament a mitjans d’octubre i el President o Presidenta del Parlament  haurà de consultar els diferents caps de llista.

En el cas de la que encapçala Romeva ja serà un problema i no només perquè sembla que el candidat que hauria de formar govern si guanya és qui va de número quatre sinó perquè Artur Mas acaba de declarar en la recta final de la campanya a la CNBC que està «preparat per plegar» si no obté la majoria .

Per tant, si no obté la majoria no sabem quin candidat a la presidència presentaria la candidatura Junts pel Sí.Ens plantem al novembre i suposem que tenim nou govern català a meitat de mes quan el sr. Rajoy convocarà eleccions  eleccions generals i per tant, amb un govern en funcions a Espanya amb qui s’haurà de parlar d’una o altra manera però que serà molt poc útil no esperar que es constitueixi el nou cap al gener.

Mentrestant, ningú no entendria que el govern català autonòmic ( ho dic perquè la CUP diu que no investirà Mas i tampoc cap govern que sigui autonòmic ) no preparés els pressupostos. La provisionalitat que ja dura cinc anys no es pot perllongar més si som un país seriós. No em canso de citar l’exemple del President suec que fa menys d’un any va anunciar que avançava eleccions perquè no podia aprovar pressupostos i el clamor social en contra va ser tan ample que va haver de desistir. Li van recordar que a Suècia no s’avancen eleccions des de 1958. El President ( socialdemòcrata per cert ) va convocar tots els partits va acceptar  els pressupostos de l’oposició i va pactar amb ells que durant vuit anys, sí, vuit, mantindrien algunes polítiques considerades essencials pel futur del país. I es van evitar eleccions avançades entre els aplaudiments de les forces econòmiques i socials, mitjans de comunicació i universitats.

A Catalunya portem tres eleccions en con anys i n’anuncien unes altres en un any i mig.Em vaig adonar al debat que la resta de companys de taula només parlaven a cada torn del sí o el no a la independència i que jo m’esforçava per introduir la governabilitat del país, de com és imprescindible respondre a les amenaces del present per a milions de catalans i catalanes i els reptes del futur que són inajornables.Em vaig adonar també de l’engany que suposa la dicotomia del sí i del no i vaig resumir la nostra postura dient:

1 – El nostre candidat no marxarà com Mas insinua que pot fer. Miquel Iceta es queda.

2 – Procurarem que hi hagi un govern d’esquerres  que es comprometi en un programa clarament de progrés. I un programa  que propugni una reforma a fons de la Constitució en sentit federal: respecte a la personalitat nacional de Catalunya, a les seves competències, a la seva llengua i cultura i a un finançament just

3- Ens comprometem a elaborar un pressupost de la Generalitat al més aviat possible perquè el país no pot quedar aturat però sobretot perquè el sistema productiu, les polítiques socials que afecten a milions de catalans i catalanes, la lluita contra el canvi climàtic i la seguretat no tenen espera.

4- Que les Comarques de Tarragona no poden tornar a quedar les últimes en els pressupostos com fa cinc anys han estat i he citat plans atur, Escoles dignes , Sanitat Pública, Escoles bressol, Nuclears i política energètica i pel que fa a la ciutat de Tarragona el nou Palau Justícia i l’actual Presó.

5 – Ens posarem de seguida a redactar la nova Constitució. Som socialistes i catalanistes per les mateixes raons

6 – Ni insubmissió ni desobediència. Tothom tindrà dret en la nova Catalunya que desitgem a desitjar, expressar i lluitar pel que vulgui, faltaria més. Naturalment amb un respecte escrupolós al pluralisme i a la neutralitat dels poders i dels mitjans públics.

Catalunya no pot caure en la mediocritat, la frivolitat ni en l’esperpent. I em temo que si no hi som en els tres camps ens falta molt poc. Mirem les batalles de banderes, els despropòsits de declaracions com fer botifarra d’Artur Mas o d’ignorar la Constitució de Mariano Rajoy. Em sento avergonyit de tanta falta de rigor i d’altura de mires.Em sap freu i m’agradaria que la poguéssim recuperar. La que vàrem aprendre de presidents com Tarradellas o Maragall ara que alguns se’n volen apropiar indignament.

Per Catalunya però sobretot per les dones i homes que hi viuen, diumenge cal votar PSC

A partir del 28, al PSC tenim una altra feina molt important i és la de la reconstrucció o refundació de la nostra organització. És quelcom molt complex. Alguns han cregut que això es feia canviant alguna cara. Seria una mala fórmula. Com ho seria repetir constantment visca el socialisme o frases buides de contingut com “hem de ser al carrer” o similars. No només no volen dir res sinó que són inútils i demagògiques si no van acompanyades d’una veritable reconsideració del discurs i de  com som capaços de fer una veritable connexió i inserció en els moviments socials, única manera de demostrar que ens interessem per transformar la societat. Com que ara no és així,  les campanyes electorals demostren amb els actes que s’organitzen, en la capacitat de convocatòria i en l’agenda dels nostres candidats, que estem molt lluny de la societat i que  no serveix apel.lar als principis quan no van acompanyats de pràctica perquè no som creïbles i no connectem.

Així que, com que som molts els i les qui volem continuar aportant esforç i capacitat – poca o molta, la que tinguem – , continuarem al peu del canó per fer un partit molt més gran, més obert, més ampli, sense por a la incorporació de noves persones i de noves sensibilitats, tolerant, sense excloure ningú. Un PSC gran que no estigui més que al servei de la societat, del conjunt d’homes i dones als quals volem i hem servir. és a dir, a les persones que viuen del seu treball i que esperen que siguem útils de veritat.

Essent la seguretat la primera necessitat a cobrir per part d’un Estat, quina idea té el sr. President de la Generalitat actual que aspira a repetir ? La paraula exèrcit no apareix al seu programa. Quan parlen de seguretat diuen quelcom tan concret com “S’obren diversos escenaris entre els quals podrem escollir, en funció del model de sobirania, del país i, també, en funció dels costos, interessos i compromisos que es vulguin assumir d’acord amb la política internacional que s’adopti”

Tampoc no sabem res del servei d’intel.ligència per prevenir entre altres coses el terrorisme tampoc, la coordinació de cossos de policia amb altres països menys. De fet, en cinc anys el sr. Mas no ha convocat cap Junta de Seguretat de Catalunya que és l’encarregada de coordinar tot això com li atribueix l’Estatut. La darrera la va convocar el President

Què podem esperar en matèria d’energia si l’informe del consell per la transició Nacional diu “ les centrals nuclears catalanes podrien gaudir d’una extensió de vida de 20 anys més, qüestió fonamental perquè el sistema elèctric català sigui un sistema econòmicament competitiu”. Però si això és així, el problema d’augment de residus nuclears és molt gran i tampoc no ens diuen què en pensen per emmagatzemar-los. Però allò més preocupant és que no hi hagi cap menció al sistema energètic i elèctric en particular de l’Estat al qual estem interconnectat i del qual som interdependents. Res, cap menció al Centro de Control Eléctrico de Red Eléctrica (Cecoel)  des d’on es controla tota la distribució elèctrica cada dia. Un simple clic del ratolí de l’ordinador ens deixa a les fosques.

Tampoc no sabem res de com pensen gestionar l’aigua que compartim i que ve d’altres comunitats de l’Estat. L’Ebre passa per sis CCAA abans d’arribar a Catalunya i ja no diguem la majoria del seus afluents, com la majoria dels del Segre que tampoc no neixen a Catalunya ? Aquesta incertesa en tants i tants aspectes en què som interdependents amb la resta d’Espanya situen la separació com una quimera.

La independència pot ser respectable però al menys que es plantegi de forma adequada, seriosa i rigorosa. No es pot dir que ja desobeirem les lleis perquè seria el pitjor començament del nou estat. Com poden construir aquest nou país dient que es pot incomplir l’ordenament jurídic ?

Nosaltres volem un canvi real, que refaci les relacions de Catalunya amb Espanya en aspectes fonamentals com el respecte a al nostra capacitat i voluntat d’autogovern, a les nostres competències en el marc de l’Europa del segle XXI. Però això ha d’anar acompanyat de com pensem que es pot defensar millor les persones que viuen a Catalunya, els seus drets, com podem resoldre els seus problemes, quin ha de ser el paper dels poders públics , dels governs diversos.

És possible que no tinguem tota la raó els socialistes, però al menys sabem que hi ha un camí viable i el volem recórrer.

Catalunya necessita un canvi profund. En les seves relacions amb la resta de pobles d’Espanya, però encara més en els seus objectius de govern i en les formes de com es treballa per dur-los a terme.

En la relació amb la resta de poble s d’Espanya perquè fa massa anys que dura la broma d’un PP que les va espatllar carregant-se l’Estatut que havíem votat els catalans i les catalanes com la nostra llei màxima. No va parar fins que va aconseguir la majoria de magistrats que havien de decidir al Tribunal Constitucional favorable als seus interessos, no va parar fins que va aconseguir un clima contra la nostra llengua i la nostra cultura a la resta d’Espanya amb campanyes que signava amb les seves pròpies sigles. Tot plegat per interessos partidistes exclusivament. Així de lamentable. Per això necessitem un canvi profund i definitiu de les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya, perquè mai no  torni a passar, perquè quedi ben clar a una nova Constitució que tenim assegurat el respecte a la nostra personalitat, a la nostra llengua, als nostres recursos, a la nostra voluntat d’autogovern com a nació que som. Això no ens ho assegurarà qui vol continuar governant el país. Ara s’amaga però ja el coneixem per les seves obres. En cinc anys ja n’ha donat suficients proves de a qui ha preferit servir i no ha estat precisament a les persones sinó a altres interessos.

Per això  necessitem uns nous objectius de govern i un nou protagonista. Catalunya ha de girar cap a l’esquerra de forma possible però clara i decidida. En aquest tombant de la història els poders públics han d’assumir més que mai la defensa de les persones i posar l’economia i l’empresa al seu servei. El Govern ha de fer-se càrrec de satisfer els drets dels catalans i les catalanes  i ara hem vist que el dret a la salut, a l’educació i a les prestacions socials que havíem conquerit s’han de recuperar perquè la dreta que pretén continuar governant ens ha fet retrocedir ocupant llocs de la cua dels països avançats. I perquè nous drets com l’aigua i l’energia  també estan en perill per a milers i milers de famílies que estan en risc de caure en la pobresa o que ja hi són.

Encara podríem afegir que Catalunya necessita un canvi profund en les formes de relació i de convivència social. Això vol dir també un nou Govern amb un nou President que fomenti la unitat, és a dir,  el reconeixement de la diversitat i del pluralisme, única manera de caminar junts per objectius nobles; que vetlli per mitjans de comunicació públics al servei de tothom, que fomenti l’esperit crític, que doni suport a la solidaritat aquí i al món, a la lluita col.lectiva contra el canvi climàtic.

Aquest és un projecte  il.lusionant, no de frustració, d’avenç, no de recular. En molts moments de la història els moviments que pretesament eren els més revolucionaris han provocat grans aturades i llargues èpoques de retrocés.

Diumenge Catalunya es pot inclinar per un camí o per un altre. O pel de més llibertat, de més independència respecte dels grans poders, de més respecte cap a la nostra personalitat i la nostra nació a través de la fermesa i de plantar-nos des de l’exigència.

La dreta pujoliana evolucionada a Artur Mas i els seus pactes amb el PP en matèria laboral, social, energètica, econòmica no ens garanteix que pensarà més en els ciutadans si no ho ha fet aquests cinc anys passats. En el debat de política general de 2012 vaig  començar el meu discurs dient-li a Artur Mas: “ sap quants cops va usar ( vostè  ) la paraula “catalans “ ahir ? 2 i Catalunya ? més de 100. Perquè vosté parla molt del país i poc dels i les qui l’habiten ? i la paraula “dones” ? zero “ Aquesta és una de les qüestions.

Però n’hi ha una altra. Sé que hi ha molta gent que pensa que ara no és moment de plantejar les coses d’aquesta forma, que ara cal trencar amb Espanya i que creuen que de tot això ja en parlarem quan haguem trencat amb la resta de pobles d’Espanya. Doncs l’altra qüestió és la pregunta que l’altre dia vaig sentir a Iceta i que jo ja formulava el 2 de novembre de 2012 quan estàvem en plena campanya electoral “ i mentrestant ? “

Han passat 3 anys i en poden passar uns quants més i  Catalunya no ha fet més que recular en gairebé totes les llistes de valoració de l’atenció sanitària, de l’educació, de la pobresa, de l’atenció social, de la investigació, de la lluita contra el canvi climàtic, de la indústria. Quant de temps més haurem d’esperar, amics independentistes de bona fe ? El sr, Mas ja sap que uns quants i que amb molta probabilitat no ho veurem els qui avui vivim.

Fem una opció valenta de canvi que valgui la pena  votant el PSC per la nostra nació catalana però sobretot per les persones que hi vivim i per les que hi viuran.

Admès que el catalanisme és plural, que no n’hi ha un de sol ni cap de veritable, he de dir amb sinceritat que a banda de la CUP que, s’hi podrà estar d’acord o no amb el seu programa econòmic i social però el té definit, no sé quin catalanisme representen altres moviments que es defineixen – i he de reconèixer que ho són – transversals.

Però altres no tenen altre objectiu que la separació d’Espanya – parlo poc ja d’una quimèrica independència que no existeix al món de la globalització i de la sra. Lagarde -. Per exemple, mentre escric aquestes línies llegeixo que un grapat de treballadors del món de la cultura també reclamen la independència i especifiquen que són “ de colors polítics diversos “, la qual cosa  em reafirma en la creença que el pluralisme del catalanisme també hi és entre els independentistes.

Però el fet més complex és la candidatura on figuren l’encara President i el Cap de l’oposició, tot un fet insòlit en la història de la democràcia mundial. He de reconèixer que Artur Mas se n’ha sortit amb la seva i ha aconseguit l’anonimat que buscava desesperadament per ocultar tot el que ja sabem. Però ha assolit també una certa transversalitat aplegant i mobilitzant moltes persones que no han estat mai d’acord amb el neoliberalisme que representa. Un President que ens ha fet més dependents dels poders econòmics, industrials, energètics, bancaris, sanitaris o mediàtics.

En aquests casos, diguem-ne “ transversals “  el catalanisme es redueix – i ho dic sense cap mena de voluntat de molestar – a la separació d’Espanya . I ho respecto profundament però em sembla poc.

Escoltant a Valls els discursos institucionals de la Diada que vaig inaugurar quan era Delegat del Govern perquè abans no se’n feia cap d’institucional de la Generalitat,  ni l’alcalde vallenc, ni el Delegat del Govern ni la pròpia Presidenta del Parlament es van referir en cap moment als problemes dels catalans i les catalanes, els ho asseguro

Des del respecte més profund als altres, els socialistes no concebem altre catalanisme que el social. Per cert, el nostre cal re-actualitzar-lo sempre.L’independentista o el conservador de dretes no cal actualitzar-lo mai. Ni els avenços de la tècnica, ni les conquestes o els retrocessos socials són cap problema: “ ara la independència, desprès ja en parlarem “.

Però, i si no arriba o tarda uns anys. Mentrestant què fem ? Prolonguem cinc, deu anys més les polítiques reaccionàries que ens imposen i “colen” amb l’excusa que tota, tota la culpa és de fora i que ja vindrà la terra promesa ? I si no arriba mai ?

Alguns poden esperar, altres ni un minut més. Els nens i nenes que no tindran beca de menjador, els nois i noies que no poden accedir a la Universitat, el nostre clima que empitjora cada estiu, els qui no tenen recursos per apartar-se de les llistes d’espera sanitàries tampoc no poden esperar. Val la pena que el 27 fem una aposta de canvi de veritat que no representa la llista sense programa  i amb un líder que no vol ni pot donar la cara.

Fa cinc anys d’aquesta història que mai no s’hauria iniciat sense la impugnaciñó de l’Estatut per part del PP que va donar lloc a la sentència del TC que tots coneixem.  Però Artur Mas no pot pretendre enganyar-nos més. Ell plegarà i ens deixarà un país ben trinxat. Quan parla amb els mitjans estrangers diu que això de la independència s’iniciarà el 27. Però quants anys durarà tot això, sr. Mas ? Quanta incertesa, quanta provisionalitat econòmica, institucional, social haurem de suportar encara ?

Mario Benedetti deia allò de “ se senten passes d’algú que no arriba mai “

Apel.lo a la gent d’esquerres que ara “ provisionalment “ pensen que poden donar  suport a una llista que no ho és d’esquerres. Quan el conflicte de la relació amb Espanya en un sentit o en un altre estigui resolt,  com seran els 11 de setembre sense cap reivindicació a fer a Espanya, quines cadenes demanarem segar, quina Catalunya lliure reivindicaran.

Les cadenes són les que lliguen les persones i en tenim moltes de lligades. I la Catalunya lliure no existeix mentre al nostre costat veiem tanta injustícia i necessitat. La independència menrtestant em sembla poc, molt poc.

Avui m’he permès – amb el seu permís – copiar i enganxar el text de la magnífica intervenció de Diana Salvadó ahir a Tarragona en la presentació de la 3a via: Diàleg i acord. Diana és una de les persones del PSC que escriu millor avui en dia. Li surt així per dues raons: perquè és capaç i perquè ho sent, qualitats aquestes que no abunden en política com és fàcil, molt fàcil de veure si mirem al nostre voltant. Per Diana el compromís social que expressa de múltiples maneres i en diverses activitats, no són tertúlies de bar ni frases fetes o copiades, ni consignes repetides sense rumiar. Diana té idees pròpies i, el que és més important,  elaboració de pensament autogen. Per això li surten textos com aquest

Bona tarda a tothom,

Abans que res, vull donar les gràcies a l’organització d’aquest acte per proposar-me de participar-hi. Tenir a disposició un altaveu com aquest és un honor i un punt de nervis a l’estómac. Segurament, no us diré res de nou i, donat el meu particular perfil, basaré la intervenció en la meva pròpia experiència, personal i intransferible. Intentaré organitzar adequadament el que penso i explicar-ho de manera comprensible.

Vinc de l’ensenyament i sóc professora de Tecnologia a l’institut Priorat de Falset. Tot i que el nostre institut és prou tranquil, sense problemes conductuals greus, fa anys que hi funciona un servei de mediació, amb força èxit. Tant els professors com els alumnes poden formar part, voluntàriament, d’aquest servei i la seva feina consisteix a fer mediació en les situacions de conflicte. La mediació és l’acció de qui intervé entre dues o més persones per a posar-les d’acord.

I em pregunto: per què allò que tants bons resultats educatius i de millora de la convivència ens està donant als instituts no s’ha fet servir en la nostra situació política actual? Per què en l’àmbit polític s’ha acceptat com a escenari habitual de relació el de la confrontació i l’atac quan, en similars situacions de confrontació i atac, la reacció de les persones adultes és fer mediació? Hi ha alguna mena d’interès a no fer-ho, sembla clar.

Cal tenir en compte un altre fet: és necessari un agent extern al conflicte per a mediar-hi. Perquè mediar significa interposar. Significa blocar. Els mediadors saben que es posaran al mig de l’embolic i que els tocarà rebre de les dues bandes. Han de ser hàbils en les respostes donades i ràpids en el canvi d’estratègia. Em sembla que tots els que hem decidit quedar-nos al mig (penso en integrants variats del nostre ecosistema polític) no hem tingut aquestes qualitats.

De fet, però, no teníem l’equipació necessària. Durant la transició, l’organització territorial de l’Estat va passar de puntetes, perquè tothom sabia que era un tema amb molt males puces. Per altra banda, a més de no tenir preparada l’equipació correcta, els partits del govern d’entesa havíem gastat molta munició defensant un estatut que volia donar moltes respostes i reconstruint un país que també era nostre.

Dos fets que se sumen, doncs: la manca de voluntat negociadora i la inexistència o la inoperància dels agents d’interposició i mediació.

Ens ha fet falta, també, més destresa en la coneixença i l’ús de les eines adequades. Els professors de tecno disposem d’un espai de treball pràctic, el taller. Al taller de tecnologia acostumem a tenir les eines ordenades per funcions i ensenyem als nostres alumnes que no s’ha de fer servir el mànec d’un tornavís pla per a clavar un clau, encara que el clau sigui molt petit. La independència fa pensar en un tipus determinat d’organització territorial, com n’hi ha d’altres. Per si mateixa, la independència no és garantia ni d’èxit ni de fracàs. Cal veure com es farcirà perquè la independència és una eina per a organitzar “exteriors”, no “interiors”. Hi ha països independents amb monarquies i amb repúbliques, amb sistemes sanitaris públics o no, amb sistemes impositius i legislacions ambientals molt diversos. La independència no ve acompanyada per cap adjectiu qualificatiu i, per tant, no se sap en quina mena de ser independent acabaràs convertint-te. O sigui, que una de les eines que hi ha dins de la caixa es diu independència, com una altra que es diu república, socialisme, mercats, ecologia… N’hi ha moltes més d’eines. A fora, a la tapa d’aquesta caixa d’eines que us dic, i que no proporciona el Departament d’Ensenyament, hi diu “eines per a la igualtat, la llibertat i la fraternitat”.

Em centro, però, en el nostre dia a dia. Els no partidaris de la independència (que no vol dir, de cap manera, que siguem partidaris de la dependència) interessem mentre som “subjectes potencials a convèncer”. Quan ens mantenim, pel motiu que sigui, en la posició de no veure-ho clar, passem a ser “els contraris”, amb una mica de sort, o “els enemics a batre” en la majoria d’ocasions. Qui sosté que els no independentistes donem suport al PP usa un argument tant dèbil que desnaturalitza, ja d’entrada, la discussió que es pogués produir. Lamentablement, no hi ha interès a fer servir eines, menys encara en una situació com l’actual en què prevalen, només, els retrets. La sensació que tinc és d’esgotament. Esgotament potser no és la paraula perquè ve d’esgotar i jo no em sento gens esgotada, acabada o finiquitada ni argumentalment ni políticament ni socialment. Em sento cansada. Cansada. Més encara perquè veig els dies a venir. A les campanyes electorals l’ambient es tensa però se n’entenen les regles del joc, se sap on es va i es comprèn quin és el paper de cadascú. Ara la campanya, em fa la sensació, serà una prèvia obligatòria però molt carregosa que alguns poden pensar que ens podríem estalviar i passar directament a obrir les urnes. Però no és això el que més m’amoïna. Em preocupa més que, passat l’estrés habitual de les campanyes, la incertesa continuarà. Sigui quin sigui el resultat, la incertesa pot ser que continuï. Això cansa.

Penso, quan dic això del cansament, en un cas recent: el de la carta que Felipe González ens va adreçar als catalans l’altre dia. En aquest escrit, l’expresident s’hauria pogut estalviar la referència a èpoques passades, més que res perquè ha amagat el contingut important de la missiva. També perquè el nostre món d’avui, el de 2015, no té res a veure amb aquell altre món que esmenta. La Itàlia i l’Alemanya dels anys trenta es caracteritzen per la victòria dels extrems i per la desaparició del diàleg i perquè el nazisme va guanyar en unes eleccions democràtiques de l’època. No és comparable, és clar que no. Però ja posats, deixeu-me que digui una cosa que penso des de fa temps tot i que segurament serà políticament incorrecte. Tan de bo ens poguéssim comparar, aquí a l’Estat espanyol, a Catalunya, ens poguéssim comparar, dic, amb el nazisme. El nazisme va ser una forma de totalitarisme que va perdre una guerra (o dues) i que va ser jutjat i condemnat i que, en conseqüència, va ser arraconat fora de la llei per les institucions democràtiques que el van succeir. Això, a casa nostra, no va passar, i així estem, en una societat que no va tancar el seu tristíssim passat franquista. Vam fer com els nens petits quan s’amaguen: ens vam tapar la cara amb les mans per no veure-ho. No ens diguem més si som o no som nazis perquè això és massa fàcil de cridar, massa fàcil de girar en contra de tothom. Diguem-nos el que som: una societat amb uns tics totalitaristes consentits que ens han portat, en bona part, a ser en el lloc on som ara. No vam resoldre el passat i ara ha vingut a posar-se entre cames, entorpint-nos el present i comprometent el futur.

D’aquest article, també, em va cridar l’atenció la il·lustració que acompanyava el text. S’hi representava una parada de cereals conreada en forma de laberint. Enmig del camp, una màquina recol·lectora feia un gran caminal que desfeia el laberint. Això és la mediació, això és l’entesa, això és el kit complet de la caixa d’eines que esmentava abans i a la que li podem dir, ja posats, federalisme.

Continuem amb el tema.

Suposo que coneixeu una aplicació que us recomano anomenada El teu vot. És una aplicació que, a partir de la resposta a una enquesta, mostra la situació de cadascú en l’escenari polític català actual. Vaig fer l’enquesta l’altre dia i els percentatges de la meva simpatia política van ser la CUP en un 77 per cent, CSQP en un 74 i el PSC en un 70. El resultat, us ho dic de veritat, no em va sorprendre. Malgrat el blanc o negre que es vol imposar, les coincidències existeixen i són molt significatives. Aquest resultat marca el meu comú denominador, el que comparteixo amb una quantitat de gent que m’importen perquè són “els meus semblants”. La independència per al president Mas és un escut per no donar comptes de la seva gestió, però és una excusa que neda en un caldo de cultiu previ, el que us deia abans, d’arrels profundes, molt tèrbol i difícil de pair encara ara. La coincidència que mostra aquesta aplicació m’indica la necessitat, amb independència o sense, de revisar la nostra organització social i de resoldre temes que fa massa temps que tenim pendents. Tornarem a fer servir la caixa d’eines i triarem el DIÀLEG i l’ACORD, com no podia ser d’altra manera. Quin diàleg? El que ens permeti la discussió i el confrontament de projectes, de plantejaments i d’idees. Quin acord? Aquell que hem d’obtenir des de la consciència de la renúncia necessària a una part del tot que tu vols. La renúncia, com la discussió, ha de ser suficientment petita, o dimensionada almenys, per tal que es vegi en i l’acord aconseguit una millora respecte la posició inicial. Estic cansada i em dolen les ferides, però veig en aquests temps on ens trobem una oportunitat que no hem de desaprofitar. Insisteixo, amb independència o sense.

Si penso en l’enquesta i reflexiono el per què d’aquest denominador comú, m’adono que sóc aquí davant vostre, parlant en aquest moment, perquè tinc com a interès bàsic la transformació cap a millor de la meva societat. I qui mana més en aquest desig meu? La meva ànima social? La meva ànima nacional? Ja hi som, una altra vegada, amb la tria!! Sóc enginyera informàtica però també filòloga, catalana. I m’he fet gran amb aquesta creu, la de l’ambigüitat, la del dubte, la de voler ser al mateix temps a totes bandes. Escric poesia quan em vaga però també provo de programar plaques arduino. Per què he de renunciar a res, si és possible combinar-ho? Vull un Estat fort, es digui com es digui, amb un govern competent i sensible que governi i amb unes institucions públiques tan resistents que siguin capaces de torejar amb elegància les embestides particularistes de tots, del Mas de torn, del Rajoy de torn. Caram… tots dos de dretes…

Perquè clar que importa de quin costat ets. Clar que sí. Les persones, quan governen, porten a la pràctica les seves idees i no és secundari tenir en compte de quin cantó de carrer véns. Vegeu, sinó, què passa a casa dels nostres veïnes: les persones que hi ha al capdavant de València, d’Aragó i de les Balears són diferents i volen fer servir a consciència les eines que el sistema els proporciona. Ja s’està notant.

Per això, des de la meva esquerra, he decidit posar la política en el centre de la meva vida. Fer política és participar, discutir, dialogar, arribar a punts d’acord i pactar. Per què costa tant de practicar? “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”. Això ho deia Espriu a Sepharad i tothom ho aplaudia. Sembla que quan ens ho diem entre nosaltres, els catalans, la petició no s’acull amb la mateixa convicció.

Perquè es diuen i es diran coses molt greus que queden a la pell i en el record. Família, amics. Sabeu que no exagero. El procés ja té víctimes perquè jo me’n sento una. Des de bon començament vaig saber que era una víctima assegurada perquè tinc peròs per a totes dues bandes i això em fa ser un blanc segur. En una batalla “normal” pots protegir-te perquè “només” tens un enemic: en la situació actual, els atacs vénen des de massa bandes. Hem superat l’estadi del “decidir” i ara s’espera que ja hagis triat bàndol. Si t’has quedat al mig, per imperícia o per algun altre motiu tan difícil de defensar, els uns i els altres et diuen… doncs què esperaves. Jo no vull triar bàndol i m’està costant aguantar el tipus perquè decidir que no vols renunciar a ningú és la tria més difícil. Però el dubte no és una debilitat ni la certesa absoluta un símptoma de fortalesa. Cal dir-ho més vegades fins que ens ho creguem.

Hem triat no triar i aquesta és una autèntica declaració de principis. Perquè, cada vegada més, no triar cap bàndol és realment una opció. Això no vol dir que no ens importa el que passi: vol dir que omplirem de contingut el nostre ample camí del mig i que repassarem les eines. Posem dreta l’espinada, acomodem-nos i busquem com sentir-nos confortats nosaltres amb nosaltres mateixos. Com que som gent prudent però no covarda, sabem que no tenim la raó però que tampoc anem errats del tot. Sabem que l’única via és el diàleg i l’acord.

L’única via.

Moltes gràcies.

S’atansa el 27 i augmenta la confusió a Catalunya . Al final, sembla que s’imposa el simplisme de “ o la llei o la insurrecció “. Fins i tot Felipe González ha caigut en aquest reduccionisme en l’article “ A los catalanes” que ( comparacions inadequades a banda ), si hagués titulat “ A algunos catalanes” potser no hauria tingut tantes crítiques.El cas és que som molts catalans i catalanes que no combreguem amb aquesta dicotomia que tant plau a nacionalistes espanyols que s’entesten en refregar-nos la Constitució com intocable i sagrada i a alguns catalans que només propugnen la insurrecció sabent com saben que de diàleg per marxar no n’hi haurà a l’altra banda del Sènia.Això els dóna vida: aplega entre els independentistes sectors socials que són capaços de prescindir de cap altra idea que no sigui la independència ( en realitat es refereixen a la separació  d’Espanya perquè independència al segle XXI ni els xinesos com els ho recorda aquests dies la sra. Lagarde ).

Però de retruc també dóna vida al sr. Rajoy i al sr. Rivera que no desitgen altra cosa que la tensió de cara a les eleccions estatals de desembre. Uns la insurrecció i els altres la llei.
I em dol que milers de progressistes i gent d’esquerres justifiquin cinc anys de paràlisi de cap acció de govern a Catalunya ni en el terreny social, ni econòmic, ni mediambiental, ni humanitari ,ni cultural ,ni esportiu ,ni investigador, ni sanitari ni educatiu.

I no només paràlisi sinó reculada només salvada en alguns casos per l’extraordinari dinamisme de la societat catalana i per l’onada de l’impuls dels govern Maragall i Montilla tan infamats ( no s’ho han pogut carregar tot ) i dels ajuntaments d’esquerres. Però encara pitjor és que de no canviar les coses, ens esperen uns anys iguals o més estèrils encara.Per això el dilema no és insurrecció o la llei intocable. Hi ha una altra posició que defensa el PSC: construir una nova Catalunya i una nova Espanya superant la situació actual d’immobilisme del PP i l’aventurisme de l’independentisme sense alternativa possible i eixorc durant ves a saber quant temps més mentre esperem la terra promesa anys i panys.

Ni vull fer-li un favor al PP ni vull una generació com a mínim d’incerteses. L’alternativa no és “llei o insurrecció” sinó canviar la llei. I és aquesta la aposta del PSC, una actitud ferma de canvi radical de la situació actual, per disminuir les dependències que ens ha incrementat el sr. Mas amb l’ajut de Junqueras, per una Catalunya plural, sense mitificacions castrants i a favor de les persones que hi viuen i de les que hi viuran.