Salvador Molins (PPCC) <smolins9@gmail.com>	19.23 (Fa 10 minuts)

Hola, he pensat que sense una estructura complicada però els homes del MxI moviment per la Independència que ja va definir l’ANC en els seus començaments hauríem de coordinar-nos de fet, d’alguna manera ja ho fem, hem d’assolir la consciència de formar un sol cos, el poli rabiut de la pel·lícula ja que l’ANC moltes vegades fa de poli bo, respectuós i mesurat, suposo que d’alguna manera és el que ha de fer per no escampar massa el ramat dels partits. Seria bo un potent MxI on tots els independentistes hi fossim com a elements ferms i potents.

Com pots veure el tema de la Declaració de la Independència unilateral va agafant força i això crec que és gràcies a tants i tantes dones i homes com tu i com jo. El Tena hi va donar una bona empenta i jo no m’he quedat curt, amb menys potència perquè sóc més desconegut i petit.

Ara ja toca parlar de la constitució de l’Havana i la de Reagrupament, jo veig més potent la primera, però la segona també té algunes coses bones quan parla dels PPCC i com a element pedagògic breu.

Hi ha una altre tema que he intuït al conèixer fa dos dies aquest jutge Santiago Vilanova, aquest home té la preparació suficient per reorganitzar el Poder Judicial Català en una setmana i no crec exagerar, com ell segur que hi han més jutges, notaris i advocats, deuen estar aplegats en una sectorial de l’ANC.

Han. hem de construrir ja els tres poders catalans d’estat: el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial, com si fossin a l’ombra … rebels!

El que ja ens cal ara són les decisions -d’estat-.

Mas va començar a parlar d’Estructures d’Estat, podem començar per les lleis a l’estil del que serà l’estat català independent, no fent cas de la legalitat espanyola, començar a trencar passant d’ells i de les seves lleis i dels seu joc brut entre “Constitución, leyes, juezes i policías” l’aparent bon rotllo “de las instituciones, derechos y demás” i l’amenaçant patacada de “la Ley” “la desautorización”, la “suspensión”, la “prisión”, … quan no l’ “indulto a los suyos” o la “culpabilización” dels nostres.

Calen lleis catalanes rebels … i passar d’ells! ja!!!

Salvador Molins, BIC, CA, MxI, ANC, SI

Fotografia: Concentració a Berga (Josep Soler, SI i ANC)
del dia de la Declaració de la Sobirania Catalana

El fet de pensar només que tenim la raó pot portar al paroxisme de voler fer creure a Espanya que ells també sortiran guanyant amb un estat català i que serem més amics que mai. Pensen que els espanyols ballaran d’alegria quan perdin el seu 20% del PIB i el seu pes a la UE quedi a l’altura del de Polònia. Una Catalunya independent deixaria Espanya amb un poder més reduït en el Consell de la UE, donat que el vot de cada estat depèn en part de la seva població (ho serà de forma absoluta a partir de 2017). El vot espanyol equival al 9,09% de la població de la UE, donats els seus més de 46 milions d’habitants, el que significa que es troba a només tres percentuals per sota d’Itàlia i quatre del Regne Unit. El nostre trencament amb Espanya els deixaria allunyats del grup principal com són Alemanya (16%) i França (gairebé 13%). Quedaria només tres punts per sobre d’una “potència” com Romania.

La quantitat de la seva població també condiciona la presència dels diferents estats en la composició del Parlament Europeu. Actualment Espanya té 54 escons i Polònia 51. Amb 7,5 milions d’habitants  menys el  número d’eurodiputats s’aniria igualant entre ambdós i la quantitat de funcionaris espanyols es podria reduir, donat que sempre hi ha relació directa entre la “grandària” de cada estat i la presència dels seus connacionals en la burocràcia europea. Tot plegat, deixaria Espanya en grans dificultats per a reivindicar un paper “líder” en la direcció europea i l’aproparia a la segona divisió tant en termes de població com de PIB.

Però no només existeixen raons econòmiques que fan que mai pugui arribar-se a cap acord amb Espanya que posi en qüestió, ni que sigui mínimament, la seva unitat territorial. Hi ha poderoses raons d’ordre de mentalitat col.lectiva que constitueixen un obstacle insuperable per poder arribar a un consens amb qualsevol govern de Madrid sigui del color que sigui. Un dels catalans que millor, i més finament, va saber copsar l’ànima castellana fou el gran periodista i escriptor Agustí Calvet, que ha passat a la història amb el pseudònim de Gaziel. En el seu “Castella endins”, amb quatre frases, ens dibuixa la pedra angular sobre la qual s’ha fonamentat la política espanyola dels darrers tres segles: “Castella no ha pogut entendre mai , acceptar ni consentir que en l’Espanya feta a la seva imatge pugui haver-hi un altre esperit diferent, encara que aquesta diferència sigui involuntària, fatal, i tan legítima com la seva; perquè segons ella (i a veure qui la convenç del contrari!) qualsevol altra forma de ser és una heretgia”.

Nosaltres, en ser un poble que el poder polític no l’hem exercit des de fa centúries (ha estat el veí el que ho ha fet) el veiem com una cosa aliena i l’associem de forma inconscient al totalitarisme. Tot plegat fa que tinguem distorsionat el seu autèntic significat. Entre la nostra gent està mal vist aquell que tingui ambició de manar. Generalment s’acostuma a dissimular aquesta vocació amb frases com “si m’ho demanen, m’hi posaré” o “estic a disposició de la gent”. Un aire de falsa modèstia embolcalla sempre la política catalana.

Si realment hom fes una autèntica pedagogia del que significa la direcció d’una societat moderna no tindríem capat el sentit del poder. Moisés Naím, en el seu exitós llibre La fi del poder, el defineix d’aquesta manera: “El poder és la capacitat de dirigir o impedir les accions actuals o futures d’altres grups d’individus. O, altrament dit, el poder és allò amb el que aconseguim que altres tinguin conductes que, d’una altra forma, no haurien adoptat.” Si això ho traslladem a la causa de la independència de Catalunya, vol dir que cal tenir poder per intentar avortar les iniciatives d’Espanya contra nosaltres. Exactament com també és imprescindible si volem modificar les actituds neutres respecte al nostre objectiu. Volem eixamplar la base independentista? Demostrem que estem disposats a prendre el poder. El capteniment dubitatiu es decanta sempre a favor del que demostra fermament i obertament que vol guanyar. Ningú fa costat als que sempre es lamenten que no els deixen fer. En política, el poder serveix per canviar les coses i la raó per consolar als que perden.