La Independència és el dret inalienable de Catalunya a recuperar la seva plena sobirania. No volem altres solucions enganyoses, només la independència.
“Em fa dubtar molt que després de nombroses declaracions i resolucions aprovades pel Parlament, s’hagi acceptat com si res que el TC les anul·lés i que l’única resposta sempre sigui que obeiran el mandat del 27S, però mai diuen que no s’obeirà al TC i la resolució o declaració independentista aprovada s’aplicarà.“
ARA SERIA EL MOMENT IDONI PER UNA D.U.I. (Declaració Unilateral d’Independència):
Tal com van anant les coses, i aprofitant el desgavell de les “espanyes” per fer un govern, crec que és ara seria el moment idoni en què el Parlament hauria de proclamar la independència i exercir-la de ple, amb ocupació efectiva i clara de tot el territori català i les seves infraestructures, totes i de tot tipus, per part dels mossos i del poble si calgués. Un altre moment com aquest crec que ja no el podrem gaudir. I, evidentment, la fórmula seria la única acceptada pel dret internacional, que és la D.U.I., i que és la que obligaria als estats a intervenir d’una manera o d’altra. Qualsevol altra fórmula interna, tipus R.U.I., com es planteja ara crec que ens faria retrocedir al 2.012.
Em fa dubtar molt que després de nombroses declaracions i resolucions aprovades pel Parlament, s’hagi acceptat com si res que el TC les anul·lés i que l’única resposta sempre sigui que obeiran el mandat del 27S, però mai diuen que no s’obeirà al TC i la resolució o declaració independentista aprovada s’aplicarà.
És una pena tant donar voltes per anar a parar sempre al mateix lloc i no avançar realment cap pas cap a la independència real. Em fan patir molt les reiterades afirmacions del President dient que ens deixarà a les portes de la independència, i després què, Toc- toc ?
Visca Catalunya Independent de les Espanyes!!!
Vicenç Mariner
(Ho ha publicat al Facebook de l’UPDIC)
El factor incertesa és viu en tots dos casos, però ara mateix una DUI és guanya (68 diputats) i la RUI es perd per falta de participació (Els del “no” no hi participaran).
La DUI es pot fer demà mateix només cal posar d’acord els partidaris del Sí a la Independència i partidaris de l’Estat Independent en forma de República: Puigdemont, Junqueras i la CUP, amb 72 diputats al darrere, quatre més dels 68 diputats imprescindibles que conformen majoria.
La RUI està envoltada d’incerteses, dificultats i prohibicions, la manca de censos, l’edat dels votants, els perills de tupinada com la flagrant del vot exterior del 27S, etc, observadors internacionals, tants per cent exigits de participació i de marge percentual exigible injustament al cantó del “Sí”. En resum, Multitud de dificultats insalvables.
Tant la DUI com la RUI necessitaran igualment un cop fetes la fermesa absoluta i ple convenciment dels catalans independentistes i dels seus capdavanters.
Preparem-nos doncs per aquesta fermesa i no ens refiem de les múltiples incògnites i dificultats reals que suposa convocar i guanyar una RUI d’incerta participació dels qui volen Catalunya sotmesa a Espanya.
Els Referèndums en països de nivell de vida bo i exempts de confrontacions bèl·liques recents es perden, es perden al Quebec, es perden a Escòcia i també hi ha molt risc de que per una causa o altra es perdin a Catalunya o no tinguin prou validesa al no poder assolir el nivell de participació que pugui exigir la comunitat internacional o que ens puguem autoexigir nosaltres mateixos tan acostumats a autoflagel·lar-nos en tots sentits.
Ara és l’hora de la DUI. No ho dubteu, siguem guanyadors, no pas perdedors!
Salvador Molins Escudé, Conseller de Catalunya Acció, partidari de la DUI, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, simpatitzant del partit polític UPDIC -Unim-nos per a Declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa.
N’hi ha que persistentment i pesadament ens diuen i rediuen que no correm, que ho tenim a tocar però que no vulguem còrrer, que no exigim massa, i jo els dic que si no anem de cara barraca ho podem perdre, que no ens encantem ni fugim d’estudi amb excuses de mal pagador, que el canti de tant anar a la font es pot trencar i que per aquest mateix motiu no ens podem encantar i anar fent amb un processisme de quatre en quatre anys, de pastanaga en pastanaga, de ara a la Generalitat i ara a l’Ajuntament, dels 72 i els Podem, processisme automista dels quatre anys per fer de dia i desfer de nit …
Res d’anar a poc a poc, perquè la Independència s’ha de fer i d’estructures d’estat ja fa trenta anys que en tenim, sols que les obeïm als nostres carcellers, l´’únic que falta és la decisió i determinació de sols obeir al nostre Poble no pas a un Poble que ens és enemic declarat i aliè.
Per tot això, catalans “Fins al final. Sense por i sense vacil·lar. A totes!”
DIARI AVUI EL PUNT - OPINIÓ - 1 agost 2016 2.00 h
A totes!
PEP RIERA
“Sacrificar les vacances serà una broma al costat del que som capaços
Hi ha poques coses més molestes que haver d’aixecar-se de l’hamaca, deixar el flotador en un racó i canviar-te el banyador pels pantalons llargs per haver de reincorporar-te a la feina quan l’únic que tenies davant era la perspectiva de molts dies de desconnexió laboral. És cert que, en les feines vocacionals, costa menys reincorporar-se a la feina a deshora, com de tant ens passa als periodistes. Però no em queixo per mi, no. Penso en els magistrats del Tribunal Constitucional que a l’hora que vostè llegeix aquestes línies tenen l’hamaca buida i el flotador guardat i estan reunits per l’emergència que ha causat la votació de dimecres al Parlament de Catalunya. Se’ls ha encarregat que prenguin una decisió exemplar per salvar la democràcia espanyola, que es veu que està en perill. (Ara em desviaria de tema, o potser no tant, i plantejaria si no són més amenaça les pràctiques del ministre de l’Interior o les votacions dels catalans.)
Posats en aquesta tessitura de qualificatius tremendistes, si ja s’ha qualificat d’intent colpista la votació i aprovació del Parlament, també podríem dir que el que ara volen executar Rajoy i el TC és l’equivalent a la purga que Erdogan està fent a Turquia. D’entrada, Forcadell i Puigdemont a la presó. Si jo fos membre del Tribunal Constitucional, pensaria que d’haver d’interrompre les vacances a enviar càrrecs electes a la presó hi ha un tram que ni legalment ni democràticament (ni humanament) m’atreviria a recórrer. Però jo no sóc membre del TC, és clar. I no s’hauria de descartar que els que en són, com alguns periodistes, ho siguin vocacionalment i hagin arribat encantats a la reunió d’avui i amb ganes de fer una bona feina que satisfaci els seus caps.
Estiguem preparats per a qualsevol cosa. Perquè tot és possible, fins i tot el pitjor. La comparació amb Erdogan per ser un pèl forçada formalment però no en el fons. Però si aquesta vegada els espanyols volen entendre alguna cosa (i sembla que l’han intuït, si fem cas del nerviosisme, l’histerisme i les corredisses dels unionistes dimecres al Parlament, en què vam poder veure fins i tot Coscubiela aplaudit pel PP i C’s), és que els independentistes ja hem demostrat que estem disposats a molt més del que es pensaven per arribar on volem.
El contingut del que es va aprovar al Parlament no és especialment rellevant; el que ho és, és el fet d’haver-ho fet. Així m’ho van fer veure uns amics més savis que jo. És l’acte que determina un abans i un després.
Coneixem quines poden ser les conseqüències, però estem disposats a assumir-les.
Sacrificar les vacances serà una broma al costat del que som capaços.
Com diu un amic: “Fins al final. Sense por i sense vacil·lar. A totes!”
Pep Riera
———————
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció. ho repeteixo i m’ho faig meu i extensiu a tots els catalans que ens comprometem amb la Independència del nostre Poble, amb la Independència de Catalunya:
“Fins al final. Sense por i sense vacil·lar. A totes!”
La DUI -la Declaració unilateral d’Independència- homologada pel tribunal de Dret Internacional de la Haia és el camí imprescindible que hem de seguir.
Hi ha una altra DUI personal i política imprescindible, i tots n’hem d’esdevenir conscients i corresponsables. Em refereixo a la Determinació Unilateral d’assolir la Independència de cadascun de nosaltres, una determinació tal que es faci contagiosa a tots els independentistes fins arribar a tots els 72 diputats de JxSí i la CUP com a mínim, i d’aquests també es contagiïn els capdavanters dels Partits, de l’AMI, d’Òmnium i de l’ANC, i tots els membres del govern català.
Seria bo que l’ANC donés mostres de capacitat de reacció i es fes present ni que fos simbòlicament o per comunicat dels seu Secretariat i Pressident a la manifestació de 11S per la DUI que està preparant el Partit Polític extraparlamentari UPDIC -Units per Declarar la Independència Catalana-.
Si volem la Independència amb fermesa no podem defugir ni la DUI, ni cap tipus de desobediència civil, com molt bé ho exposa Josep Pinyol en el seu post d’avui al seu blog de Vilaweb:
Referèndum? Dissabte 16 la majoria de membres de l’ANC van votar a favor d’exigir la celebració d’un referèndum d’independència a les institucions catalanes. Eleccions Constituents? Dilluns 18 de juliol la Comissió d’Estudi del Procés Constituent va ratificar el full de ruta que va guanyar les eleccions el passat 27 de setembre: procés constituent participatiu, aprovació de lleis de desconnexió amb el Regne d’Espanya, convocatòria d’eleccions constituents. El Tribunal Constitucional ha donat la mateixa resposta a aquestes dues preguntes: l’amenaça de multes, inhabilitacions, delicte de desobediència i finalment la presó a la Mesa del Parlament si incompleix la seva sentència contra la resolució del 9 de Novembre. Davant aquesta advertència la Mesa del Parlament no ha inclòs les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent en l’ordre del dia del proper ple.
Ja és hora d’encarar els fets i deixar-nos de subterfugis: el Regne d’Espanya usarà la violència d’Estat contra els representants electes de la majoria independentista tant si convoquen eleccions constituents com referèndum sobre la independència. Fins ara hem enterrat el cap a terra com els estruços per no veure la realitat. Tant als nostres representants com a la majoria de membres de les entitats sobiranistes els sembla impossible que hi torni a haver presos polítics per acomplir el mandat democràtic a un país de la Unió Europea al segle XXI.
Aquesta és la disjuntiva: o bé ens esporuguim davant les amenaces espanyoles i continuem amb succedanis, anomenant referèndum a una nova consulta tipus 9-N, o considerant eleccions constituents a unes eleccions autonòmiques. O bé entrem de ple en la «fase gandhiana» de la marxa vers la independència. Una fase marcada per la desobediència conscients de les lleis espanyoles que ens neguen el dret a l’autodeterminació i per l’acceptació de les seves conseqüències, és a dir inhabilitacions, multes i empresonaments.
Des de fa mesos he defensat, pràcticament en solitari, des de Tribuna.cat la desobediència civil feta des de les institucions com l’única via que tenim. L’única manera de generar la pressió internacional necessària sobre el Regne d’Espanya perquè aquest accepti celebrar un referèndum vinculant sobre la independència. Només el diputat Joan Tardà ha fet pedagogia de l’escenari gandhià en públic i a la direcció d’ERC. Dimarts 19 de juliol el professor de Teoria Política a la UPF, Josep Costa ha coincidit amb aquesta posició en un article a El Punt-Avui. Sustenta l’alternativa de la Desobediència Civil en la filosofia de John Rawls, un dels teòrics de la democràcia i la justícia social amb més influència als Estats Units i al món anglosaxó del segle XX. Assenyala que aquesta via és un procés llarg i que l’èxit no està garantit. Paradoxalment la reforma de la Llei del Tribunal Constitucional ens força a aquesta via; no es deixa cap altra alternativa que la rendició davant les amenaces de les institucions espanyoles.
Per aquesta raó és inútil discutir si eleccions constituents o referèndum. Les institucions, per un cantó, i l’ANC, Omnium i les altres entitats per l’altra, han de preparar la resposta a les advertències i amenaces del Tribunal Constitucional. Al proper Ple del Parlament constatarem si els diputats independentistes introdueixen les conclusions de la Comissió del Procés Constituent en l’ordre del dia i es mantenen fidels al mandat democràtic i a la resolució del 9 de novembre, o bé es deixen intimidar pels tribunals espanyols.
Tanmateix el moment crucial serà al setembre, a la manifestació o manifestacions de la Diada Nacional i a la moció de confiança del President Puigdemont.
L’Onze de Setembre de 2014 estava marcat per la convocatòria de la consulta del 9-N, la data i la pregunta de la qual estava fixada des del desembre anterior. La Diada Nacional de 2015 va ser el primer gran míting electoral de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre. En totes dues convocatòries hi havia unitat entre les forces polítiques i les entitats que s’havien posat d’acord en uns reptes d’enorme transcendència. Aquests desafiaments proporcionaven una èpica que cridava els catalans a ser protagonistes al carrer del seu propi futur. A totes dues avinenteses l’hostilitat de l’Estat espanyol i dels mitjans de comunicació madrilenys era omnipresent i absoluta. Tota acció provoca una reacció en sentit oposat i aquesta afavoria l’assistència de milions de persones. Aquesta vegada aquesta unitat política no es dóna sinó que l’ANC exigeix la convocatòria d’un referèndum a les institucions. Aquest fet que dificultarà de manera notable la mobilització de la ciutadania.
Hi ha un alt risc de començar un mes de setembre transcendental sense la demostració de força i contundència amb què es va començar els cursos polítics de 2014 i 2015. Si no hi ha canvis de darrera hora, l’ANC centrarà l’Onze de Setembre en la reivindicació del referèndum sobre la independència. Amb aquesta exigència es posa el focus en una divergència interna sobre el full de ruta, quan el problema real és la confrontació amb l’Estat espanyol. Les divisions, des de la investidura del President de la Generalitat a l’esmena a la totalitat als pressupostos, han afeblit l’entusiasme de centenars de milers de militants independentistes. La reivindicació del referèndum evocarà les confrontacions passades i fer-ho en cinc llocs diferents, farà perdre l’espectacularitat de les passades Diades nacionals.
En canvi convocar el poble de Catalunya a protestar contra les amenaces del Tribunal Constitucional de multes, inhabilitacions, delicte de desobediència i finalment la presó dispararia el ressort col·lectiu de la dignitat del poble català.
Cridar els ciutadans manifestar al carrer la seva determinació de portar la independència fins a les darreres conseqüències ompliria novament els carrer de milions d’estelades.
Demostraria al Govern espanyol que la majoria del poble català està disposat a ocupar de manera permanent la plaça de Catalunya de Barcelona, a convertir-la en la nostra plaça Tahir o la nostra plaça Maidan, en el moment la detenció d’un càrrec electe per acomplir el mandat democràtic de les urnes. Milions de catalans es mobilitzarien com l’Onze de Setembre de 2012, 2013, 2014 i 2015 si entrem en una nova etapa de confrontació amb l’Estat espanyol que comportarà multes, inhabilitacions i la presó.
En la nova etapa el Regne d’Espanya infringiria el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i la Convenció Europea de Drets Humans. Catalunya seguiria l’exemple de Mahatma Gandhi per aconseguir la independència de l’Índia, que es va assolir perquè l’any 1943 hi havia més de 100.000 presos per desobediència civil. Una nova etapa que reproduiria l’estratègia de desobediència civil de Rosa Parks i Martin Luther King envers la constitució d’Alabama i altres estats segregacionistes del sud dels Estats Units. El seu empresonament va commocionar la consciència democràtica dels nordamericans i va forçar la intervenció de les institucions federals americanes. De manera anàloga la desobediència civil institucional ha de commoure els demòcrates europeus i obligar a les institucions europees a deixar de considerar el conflicte català com un afer intern espanyol. La nova etapa haurà de tenir present l’estratègia de Nelson Mandela que des de la presó de Roben Island va aconseguir una pressió internacional tan forta que va doblegar el règim de l’apartheid de Sudàfrica.
Ni eleccions constituents, ni referèndum d’independència; dissortadament en el conflicte amb el Regne d’Espanya el poble català no té altre camí que la desobediència civil.
El pressupost de despesa de la Generalitat autonòmica el 2015 (sense comptar els interessos a pagar pel deute públic) era de 21.677 milions, quan els catalans vam pagar en impostos un total de 78.239 milions. A més a més el govern autonomista havia de pagar 1.713 milions d’interessos en un sol any pels préstecs que té; una xifra molt superior a les retallades miserables en sanitat des del 2011 (1.439 milions d’un total de 4.950 milions en retallades) fetes pels estúpids autonomistes que pretenien i pretenen dialogar amb Espanya mentre Espanya ens espolia més de 16.000 milions anuals dels impostos pagats pels catalans. Des del 2011 ja ens han espoliat 80.000 milions més i el total tolerat, i durant molts anys silenciat, pels diversos governs autonomistes supera els 300.000 milions d’espoliació fiscal. A més resulta que més d’un 70% dels diners que deu la Generalitat autonòmica (deute total = 72.274 milions) són diners que els nostrats governants han demanat al govern espanyol. O sigui que els governants autonomistes s’endeuten demanant a Espanya préstecs sobre els mateixos impostos que s’han deixat fotre a la cara i sense piular. I aquests inútils autonomistes, ara processistes per tal d’allarga la comèdia, tot i tenir una majoria absoluta legítima encara ens vénen explicant historietes sobre desconnexions, processos que no constitueixen res i estructures que no suporten una ventada per tal d’evitar proclamar la independència i acabar amb aquest desastre. És clar que ells segueixen vivint molt bé a les seves còmodes i ben retribuïdes poltrones.
En base a dades del 2015, un Estat Català independent recaptaria impostos per un valor total de 78.239 miions sobre un PIB (riquesa generada) de 215.101 milions. Això és una pressió fiscal del 36,37%.
La pressió fiscal mitjana de la Unió Europea és del 40%. Dinamarca es situa al 50,8%, Bèlgica i França al 47,9 %, Finlàndia a un 44%, Àustria al 43,8%, Itàlia i Suècia al 43,7 % i Alemanya al 39,5%.
El frau fiscal anual a Catalunya, impostos que no es paguen i per tant no es recapten, tirant pel cap baix és d’uns 8.490 milions.
És a dir, en un estat independent i sense frau fiscal recaptaríem 86.729 milions. I això amb un pressió fiscal del 36,3%, per sota de la mitjana de la UE del 40% i molt per sota dels països del Nord d’Europa.
Revestim-nos de la fermesa dels cubans, ells van plantar-se davant dels EEUU i nosaltres no som capaços de plantar-nos davant de la quincalleria dels capdavanters de JxSí, de la Cup i de totes les comparses que els riuen les gràcies. Això ho hem d’esbandir i acabar de seguida.
Ens cal coordinar l’alternativa als pseudo independentistes, i un dels pols d’aquesta alternativa gira entorn de Jordi Fornas Prat, ex batlle de Gallifa, i del partit que ell va crear i encapçala, l’UPDIC -Units per Declarar la Independència catalana”.
Naturalment que aquesta alternativa té altres pols, com potser Solidaritat, i de moment masses franc tira facebocaires
com jo.
Com quan es van unir els partits de Companys i Macià algun dia no llunyà haurà de madurar i fer-se realitat aquesta coordinació dels partidaris de la DUI.
Mentrestant UPDIC no es faci fort i els altres pols tampoc, mentre no qualli aquesta força i aquesta unió, la culpa de tot -aquest encallament persistent no és de JxSí ni la Cup, sinó nostra, dels Independentistes partidaris de la DUI i de la urgent Independència.
Revestim-nos de la força dels cubans i sotraguem aquesta adormida terra nostra!
DUI ja! Catalans! tota la resta són marrades i jocs tàctics per a encallar Catalunya.
Els vells partits i les seves coalicions no tenen força ni dignitat per fer el pas final i només resten pendents de les cadenes i llasts que per a ells representa espanya, estant lligats a espanya amb un gruixut cordó umbilical fet de pagues mensuals,vacances pagades i pagues extres.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i simpatitzant de l’UPDIC, soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.
El nostre nom no deixa dubtes sobre les nostres intencions, tenim clar que l’únic camí que porta a la independència és la Declaració de Independència, evidentment unilateral (DUI). Aquí expliquem com hi volem arribar i quin projecte de país tenim per la Catalunya lliure i sobirana. També hi trobareu…
«La famosa desconnexió ha esdevingut una broma de mal gust i els únics desconnectats de la realitat seuen a l’hemicicle del parc de la Ciutadella»
Si ara preguntem quin és el “full de ruta” per arribar a la creació d’un estat català no crec que hi hagi ningú que pugui tenir cap resposta. Dels divuit mesos, de la declaració d’independència o de la Constitució catalana que s’hauria de refrendar a les urnes ja no se’n canta ni gall ni gallina. La famosa desconnexió ha esdevingut una broma de mal gust i els únics desconnectats de la realitat seuen a l’hemicicle del parc de la Ciutadella. La cascada interminable de propostes i contrapropostes amb què ens castiguen dia sí i dia també els protagonistes d’aquesta pel·lícula anomenada “El procés”, només és comparable a la genial escena de la cabina del germans Marx. Fins i tot, algunes de les veus que més han justificat les accions dels seus protagonistes principals comencen a demanar clemència per tal que no ens continuïn bombardejant amb idees estrambòtiques. Ningú no sap on som.
L’horitzó de la independència sempre es marca segons els interessos d’aquest o de l’altre partit. Si fa quatre dies tot depenia d’uns pressupostos autonòmics, ara la moció de confiança del setembre ha esdevingut pràcticament el ser o no ser de l’independentisme. Tinc la sensació que tot plegat només intenten aguantar-ho a base d’eslògans dels membres del govern, com el darrer de Carles Puigdemont que deia a Sant Feliu de Guíxols que “estem a punt de ser independents”. President, una cosa és intentar aixecar la moral de victòria col.lectiva i una de ben diferent tractar els catalans com a lectors del Cavall Fort.
En un ambient com aquest, on tothom sembla tenir un màster en “com fer la independència”, no ens ha de sorprendre que visquem una cerimònia de la confusió. Cadascú a la seva. Hem passat per llistes unitàries, votacions plebiscitàries, proclamacions d’inici del procés, manifestacions multitudinàries, elaboracions de constitucions i festeigs amb la declaració d’independència que, al final, ningú al Parlament té el coratge de proposar obertament. Ara és el torn de l’anomenat RUI. Sembla que s’hagi descobert la sopa d’all i tothom hi diu la seva segons quins siguin els seus interessos.
Fa quatre dies els que deien que en Mas era l’home que ens havia de portar a Ítaca ara diuen que se’n vagi cap a casa. Són els mateixos que diuen que en Puigdemont sí que ho té clar i és l’home ideal perquè sempre ha estat independentista. Com si haver estat sempre seguidor del Barça signifiqués que pots jugar al costat de Messi o Iniesta. Sobre la CUP hem passat de dir que eren els que aguantaven el tipus i els que tenien més sentit patriòtic (recordem l’acord per celebrar el 9-N) a afirmar que són uns traïdors i uns còmplices d’Espanya, amb manifestació inclosa davant la seva seu. Esquerra neda i guarda la roba i els vots li van caient al sarró. Són els grans beneficiats parlamentaris de tot plegat. S’acosta el moment de repartir cadires i per això no veureu cap fissura entre ells.
L’ANC va proposar en el seu dia declarar la independència el 23 d’abril de 2014, i ara els seus associats votaran si estan o no a favor de convocar l’anomenat RUI per no se sap ben bé quan. Curiosament això contradiu el full de ruta de Junts pel Sí al qual donaven suport de forma entusiasta no fa ni un any. En canvi, l’altra entitat insígnia, Òmnium Cultural, i per boca del seu president, afirmava fa quatre dies que calia consensuar un altre full de ruta. Veritablement, entendre la política independentista s’ha convertit en un desafiament només a l’abast dels genis de la política.
Després de tot plegat, no són pocs els independentistes que es rumien llençar el barret al foc farts de tanta comèdia que veuen que no porta enlloc. Quan una situació política es converteix en un embolic col.lectiu el més assenyat es aturar-se per reflexionar. I fer-ho al marge de les dinàmiques dels actors que ens han portat a l’actual batibull conceptual. Clarificar idees, valorar les nostres possibilitats, decidir si estem disposats a encarar el conflicte amb Espanya i quins costos pot tenir, definir com han d’actuar els nostres dirigents per assolir l’èxit i no fer el ridícul… Aquestes són només algunes de les coses que l’independentisme ha de resoldre seriosament i rigorosament abans d’encarar la recta final. Sense això, derrota segura.
Els que ens deien que els independentistes viviem en un món irreal són els mateixos que ara volen fer-nos travessar el desert fins el 2020
Resposta: No els ho permetem!
La DUI és el camí correcte a la Independència i la porta al reconeixement internacional.
RUI – DUI RES A VEURE
Sobre el Referèndum Unilateral d’Independència (RUI)
1. És molt difícil que un Govern que no sap fer una DUI, tenint majoria absoluta d’independentistes (72 diputats de 135), faci un Referèndum de forma unilateral (RUI). Començo per la qüestió fonamental: no tenen el que cal tenir per fer una cosa, i diuen que en faran una altra molt més complicada.
2. No hi ha experiència en Dret comparat d’un Referéndum unilateral consumat amb èxit. L’Estat previ et pot boicotejar el Referèndum: la legalitat de la convocatòria serà dubtosa, l’escrutini també, i amb la campanya de la por la participació no arribarà al 50% (només cal que els contraris no vagin a votar).
3. En cas de no poder fer un Referèndum (amb consentiment i sota supervisió internacional, cas Montenegro) el Tribunal de la Haia va sentenciar el 2010 que la DUI és legal.
Sobre la Declaració Unilateral d’Independència (DUI)
1. Demà es pot fer al Parlament de Catalunya. Cal tenir el que cal tenir per fer-ho. 72 persones que vam votar per fer la Independència, exactament.
2. El Dret Internacional accepta la DUI per Sentència del Tribunal de la Haia de 2010.
3. No és un invent català de metàfores estranyes que al món no entén ningú. De fet, ni nosaltres.
No et deixis enganya per la nova “pastanaga” dels regionalistes espanyols. RUI no és DUI.
No costa tant. ES DIU DUI.
Visca la Terra Lliure.
——————–
Ells no la faran mai. em refereixo a JxSí, la CUP, l’ANC i demés figurants de fet. Els partidaris de la DUI hem de sumar-nos sense por i sense complexos com escrivia Hèctor Bofill fa pocs dies.
Tristament, ells -JxSí i la CUP- no faran mai una DUI, hem de crear una nova alternativa que inevitablement ha de sumar tots els desavinguts partidaris de la DUI.
“Marta Rovira (ERC): “La DUI és la Llei de transitorietat jurídica”
“No, Sra. Rovira, la DUI i la Llei de Transitorietat Jurídica són dos conceptes diferents en un procés d’independència, i com bé reflecteixen els gràfics del full de ruta de JxS que vostè deu conèixer. Ja està bé d’amagar la DUI als catalans, de voler evitar-la i d’embolicar la troca. La Llei de Transitorietat l’aprova el Parlament un cop s’ha fet la DUI. La DUI és l’acte parlamentari legítim i solemne que visualitza davant del món la independència de Catalunya respecte d’Espanya, i per tant el fet que es trenca una legalitat existent sobre el territori, l’espanyola, i que se’n crea una de nova: la legalitat catalana. I la Llei de Transitorietat pretén cobrir de forma temporal fins a les primeres eleccions (les conegudes com a constituents) els aspectes fonamentals perquè els ciutadans del nou estat no quedin desamparats.” (Josep Castany)
Sempre m’he preguntat com pot ser que la panolis de la Marta Rovira d’ERC, tingui els seus prosèlits (?) Com pot ser que es deixin enredar i com pot ser que els fanàtics de la mentida hagin renuciat a la veritat? Però com és que no veuen que cada cop que la Marta Rovira, obra la boca, fa el mateix tuf a mentida que fa en Junqueras?
