Crítica de LA VISITA DE LA VELLA DAMA, per Carles Armengol.
Les titelles humanitzades de Dürrenmatt
Friedrich Dürrenmatt sempre ha estat un autor d’arguments durs, humor inesperat i un alt component simbòlic. La visita de la vella dama és una de les seves peces cabdals, juntament amb Els físics, Enric V o Ròmul el Gran. Feia anys que la peça no es representava a Barcelona (recordo una versió del CDN, amb María Jesús Valdés, l’any 2000) i sembla ser que l’espera ha valgut la pena. El públic s’ha tornat a trobar amb un text madur i extremadament crític, amb unes reflexions que encara valen a dia d’avui i amb un clàssic modern que potser no té el reconeixement d’altres.
La gran aportació de Jordi Palet i la companyia Farrés Brothers ha estat la de barrejar l’art titellaire amb l’obra del dramaturg suís. Tot i que Dürrenmatt deia que “jo descric homes, no titelles”, és cert que algunes de les seves obres s’han representat amb màscares o amb recursos que deshumanitzen als personatges. I és que la base del seu teatre voreja sempre la farsa, però amb la tragèdia de rerefons Aquest cop, la tragèdia la planteja l’extravagant i enigmàtica Clara Zachanassian, un personatge venjatiu que Vicky Peña interpreta des d’un punt quasi expressionista i amb la imatge d’una gran nina de porcellana (un cop més, un ninot al servei d’una trama que està per sobre del destí dels seus protagonistes). En definitiva, un espectacle que cal veure, tant per la seva estètica com pel seu lirisme o per les interpretacions de Peña i del gran Xavier Capdet.
Crítica d’ ADOSSATS, per Carles Armengol
Estrident radiografia familiar
En els darrers anys ens han arribat diverses obres que volen radiografiar la família catalana actual. Alguna ho fa fet amb un llenguatge poètic (L’hort de les oliveres), alguna altra ha optat per la comèdia dramàtica (Vilafranca) i d’altres, com Avui no sopem o la que ara mateix ens ocupa, s’han decantat més per la comèdia de situació. En totes elles s’han usat tòpics i zones comunes, i encara que cadascuna parteix d’uns objectius diferents al final dóna la sensació que les conclusions són més desesperançades que optimistes. A Adossats ens trobem dos germans que han encarat la vida de forma molt diferent i que ara no saben afrontar la vellesa del pare, amb el que mai han tingut comunicació real. De fet, la manca de diàleg és el que vol impregnar tota l’obra, malgrat que els personatges no parin de parlar i de discutir-se durant una hora i mitja.
Les situacions que descriu Madaula en el seu text resulten divertides i la composició dels personatges -tòpics a part- és efectiva i aconsegueix el que es proposa. Ara bé, hi ha moments en que les estridències superen la credibilitat, i els girs de guió que hi ha cap al final no ajuden gaire al conjunt. D’altra banda, els actors compleixen bé amb la seva tasca, sobretot un Jordi Bosch pletòric que sembla passar-s’ho d’allò més bé. En resum, una comèdia costumista entretinguda a la que no val la pena buscar massa les pessigolles… i és que si haguéssim de treure alguna conclusió de la seva radiografia familiar potser hauríem de canviar el gènere i acabar parlant de drama.
Critica de MAFIA
Nota: 8 sobre 10
MAFIA de The Mamzelles Teatre va ser l’obra guanyadora del cicle DespertaLab2017, una beca creada per la Sala Atrium i la Nau Ivanow. I ara, podem tornar a gaudir d’aquesta obra de teatre a la Sala Atrium, una peça que ens sitúa a Calàbria als anys 90, a una petita cuina durant una calorosa nit d’estiu.
A l’obra de Mafia coneixerem la figura del “HOME”: Salvatore Maritzzo. Ell és un dels homes més poderosos de Calàbria. Les seves quatre filles estan esperant als homes de família per poder començar a sopar però, llavors, algú els hi dóna una noticia que farà que les seves vides canviin completament…
Quatre dones a la cuina esperant als homes. Així és com dóna el tret de sortida aquesta proposta. Cadascuna d’elles amb una personalitat molt ben definida i un vincle molt important i fort amb el seu pare. Però, de sobte, es troben soles, abandonades i amb una terrible amenaça que posarà en perill les seves vides.
A “Mafia” ens trobem amb una obra original, sorprenent i molt dinámica on les quatre integrants de The Mamzelles defensen correctament els seus papers. D’entre elles, les que destaquen més són la Júlia Molins i Paula Ribó amb una interpretació molt ben definida i colpidora.
El ritme de l’obra és ascendent, encara que al principi està entretallat amb una ús excessiu de la música, la perfomance i les coreografies. Aquestes interrupcions, juntament amb la barreja de castellà i italià, fan que al principi costi una mica entrar a l’obra i que el ritme sigui inestable. Però, ràpidament, aquesta situació es solventa i ens trobem inmersos en una trama emocionant i disparatada que ens fa somriure i morir-nos de fàstic al mateix temps.
Els moments de la música electrònica, tot i que trobo que són una mica excessius, li dónen un contrapunt molt original a l’obra, a més de donar-li l’ènfasi i la intensitat a l’escena que s’està representant.
Però, sincerament, el discurs feminista que se li vol donar a aquesta obra trobo que està ficat una mica amb “calçador”. Durant l’obra quasi bé no es denuncia la situació de les dones que esperen a casa, queda en un segon pla i, després, al finalitzar l’obra es pretén donar un discurs que no s’ha notat gairebé en cap moment.
En definitiva, Mafia és una obra que et remou per dintre, que et deixa amb la boca oberta i que fa que t’ho passis d’allò més bé. Té elements molt originals i frescos que fan que Mafia marqui la diferència.
Crítica: CYRANO… una nit per enamorar-se de les paraules
El Teatre Borràs acull l’obra “CYRANO”, basada en el clàssic d’Edmond Rostand “Cyrano de Bergerac”.
Aquest nom s’ha fet més famós per l’obra de Rostand que no pas per la pròpia producció poètica del dramtaturg Hercule-Savinien de Cyrano de Bergerac, coetani de Molière, però sí, Cyrano va existir abans que se’l conegués per l’obra d’un altre dramaturg francès, que el va fer enorme.
Cyrano és un poeta lliure, rehivindicatiu, un soldat orgullós, digne i entranyable a la vegada, passional però capaç d’empassar-s’ho tot per tal de fer feliç una dona; Roxanne. Una de les històries més famoses de la literatura universal sobre el tema de la bellesa aparent i la que portem dins, sobre l’etern dilema; què és més important? l’aspecte físic o allò que no es veu?
L’obra d’Edmond Rostand fou estrenada a Paris l’any 1.897 i, ni llavors ni ara, mai han deixat de ser actuals els temes que plantejava; l’amor no passa de moda i els sentiments són atemporals.
Aquest cop, sota la dirección de Pau Miró, amb Lluc Castells a l’ escenografia i Sílvia Pérez Cruz posant música a tanta emoció, la grandesa del personatge de CYRANO es multiplica amb la interpretació de LLUÍS HOMAR; un duet INMENS.
Lluís Homar, recentment guardonat amb el Premi Butaca al millor actor, es calça el perspicaç i romàntic nas de Cyrano i, de la mà de 4 únics actors més, esplèndids tots ells –Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori- torna a triomfar a dalt de l’escenari pel goig dels afortunats espectadors.
Amb el mateix equip que Terra Baixa, ens porten aquesta particular adaptació teatral, que, per altra banda, no canvia ni una gota el significat de l’obra original. Una excel·lent traducció del text, una acurada i simplista escenografia, neta, despullada d’elements superflus però que no se’n deixa cap d’essencial. Tot queda explícit i tot hi és, a la vegada que gairebé bé no hi ha res. Tot és subtil i elegant; les veus, els gestos, els pensaments.
Aquest “CYRANO” és absolutament imprescindible dins del panorama teatral actual de la ciutat de Barcelona. Una nit de paraules que no té importància on es pronuncien, de persones que és igual si són homes o dones, de pors i de traumes, d’orgull i sobretot d’amor. La historia d’un heroi que no és el Príncip Blau i d’una princesa que s’enamora primer d’una cara i després d’una ànima, que xiuxiuega sota les arbres.
Sense gèneres, sense formes ni guarniments… només paraules i sentiments.
Cyrano, amb Lluis Homar, és una obra sense “peròs”, a la que li posarem un 10 amb tota la nostra emoció i eufòria, que encara ens dura quan pensem en l’espectacle hem vist. Sense “peròs” ni tampoc excuses per no anar-la a veure. Feu-vos un regal i no us la deixeu perdre… seria un pecat.
CYRANO al Teatre Borràs de Barcelona fins el 22 de febrer de 2018
Crítica de “LES NOIES DE MOSSBANK ROAD”, per Andreu Gomila.
Crítica de ” LES NOIES DE MOSSBANK ROAD”
ON PODEM ANAR?
Badalona 19 de desembre de 2017
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Vigílies nadalenques que no es podrien presentar millor, concerts nadalencs arreu, representació teatral de primera línia, microteatre per primera vegada a Badalona i la presència d’un grup de percussió, reconegut internacionalment i creat per un badaloní.
Concert de Nadal, dimecres 20 de desembre, a tres quarts de vuit del vespre, a l’església dels Pares Carmelites, a càrrec de les corals infantils i juvenils de l’Orfeó Badaloní.
Concert de Nadal, dimecres 20 de desembre, a les vuit del vespre, al Decumanus del Museu Municipal, a càrrec dels cors de l’Orfeó Badaloní.
Concert de Nadal, dimecres 20 de desembre, a les nou del vespre, a la cripta de l’església de Sant Josep, a càrrec de la Coral Betúlia, pro-marató de TV3.
Coetus, una orquestra de percussió ibèrica, és potser la millor de l’Estat, uneixen la rica diversitat de la música de la península Ibèrica, la tradició i les noves formes expressives, els nou llenguatges. Cants de celebració, de treball, de bressol… un desplegament d’instruments de percussió espectacular i autèntica pirotècnia sobre l’escenari. El seu director Aleix Tobias, aconsegueix reunir diversos instruments de percussió, la gran majoria desconeguts, i crea una música inspirada en ritmes tradicionals. Amb arrels totalment badalonines, no us perdeu aquest espectacle que s’ofereix divendres 22 de desembre, a les nou del vespre, a la sala Enric Borràs del teatre Principal.
Nadales a la Sopa de Pedres, dissabte 23 de desembre, a les dotze del migdia, a càrrec de la Capella de Música de Badalona (Orfeó Badaloní) i a dos quarts d’una del migdia, a càrrec de la Coral Betúlia, a la plaça de la Vila.
Concert de Nadal a l’Òptica Hispano, dissabte 23 de desembre a la una del migdia, a càrrec de la coral Corxeres de l’Orfeó Badaloní. (Avda. De Marti Pujol, 21)
Concert de Nadal, dissabte 23 de desembre, a les vuit del vespre, a l’església dels Pares Carmelites, a càrrec de la Capella de Música de Badalona (Orfeó Badaloní).
Concert del cor DEXCOR del Conservatori de Badalona, dissabte dia 23, a l’església de Santa Maria de Badalona, a tres quarts de nou del vespre, amb obres de J.S.Bach, J.Lamarca i B.Britten , amb direcció de Montserrat Pi i Anna Puigmartí al piano.
Dissabte 23, a les nou del vespre, al Teatre Zorrilla, es representarà E.V.A. Amb aquest espectacle, la històrica companyia catalana, T de Teatre celebra els seus 25 anys de vida, a través dels quals s’han creat deu espectacles, s’han representat més de 2.500 funcions i han convocat a més d’un milió d’espectadors. E.V.A. és l’escala visual analògica del dolor i també és una comèdia dramàtica en què quatre històries creuades de quatre excompanyes d’escola ens fan reflexionar sobre el dolor, la seva poètica i les seves formes que pren el dolor físic, el crònic, el somàtic, el neuropàtic, el dolor vital, el moral, el quotidià, el de l’ànima…
Organitzat per Amics de la Música de Badalona (Orfeó Badaloní), diumenge 24, a les nou del vespre, s’interpretarà el Cant de la Sibil-la, al Monestir de Sant Jeroni, amb Gloria Llorente, com solista, Paolo Rios al violoncel i Jordi Membrado, orgue i direcció.
Abans de la missa del gall, el mateix diumenge 24, a tres quarts les dotze de la nit, a l’església de Sant Josep, tindrà lloc el Cant de la Sibil-la, a càrrec de Maria Guirado (solista), Paolo Rios (violoncel) i Jordi Membrado (orgue i direcció).
Microteatre: peça teatral d’uns 15 minuts de durada. .Aquesta és la proposta innovadora que ofereix la Dramàtica del Círcol per als dies 25 i 26 de desembre a les nou del vespre, com la ja clàssica vesprada del dia de Nadal. Onze actors, quatre directors i dos dramaturgs badalonins. Quatre petites representacions conduïdes per dues mestres de cerimònies excepcionals, que ens mostraran relats d’amor i desamor amb altes dosis d’humor i d’ironia. Un petit tastet de l’obra d’en Marc Torrecillas, l’autor badaloní que fa anys que treballa el gènere del microteatre i l’ha portat arreu de la nostra ciutat i de tot Catalunya.
Jaume Arqué
Amics del Teatre Zorrilla
BON NADAL PER A TOTHOM!!
Recomanació de Carles Armengol. LENI, a la sala Muntaner.
La responsabilitat de l’artista
Leni Riefenstahl és una de les artistes més controvertides del segle XX. Les seves pel·lícules de propaganda per al règim nazi (El triomf de la voluntat i Olympia) i la seva suposada amistat amb Hitler van marcar la seva vida fins al final. Durant anys va estar litigant amb tots aquells que insinuaven la seva col·laboració amb crims de guerra, cosa que ella sempre va negar. L’obra de Valeria Schulzova i Roman Oleksak ens planteja una entrevista fictícia entre la cineasta i un dels presentadors estrella de la televisió americana, Johnny Carson, i a partir d’aquí obre interrogants molt interessants. On comença i on acaba la responsabilitat de l’artista? Fins a quin punt els artistes són víctimes o col·laboradors de les circumstàncies que els hi toca viure? Es pot demanar responsabilitats a algú per com es va utilitzar la seva obra?
Pavel Bsonek ha volgut centrar tot l’espectacle en la complexitat i el magnetisme d’aquests dos personatges, deixant que s’enfrontin a escena com si fos en un ring de boxa. En aquest sentit, tant Montse Guallar com Sergi Mateu són dos actors prou experimentats com per aguantar un combat d’aquest tipus… tot i que hi ha moments en que el ritme, i també l’embolcall escenogràfic, no acaben d’ajudar a les seves composicions. Crec que un xoc de trens d’aquesta categoria mereixia un plantejament escènic diferent, amb un acabat més rodó i una millor dosificació de la tensió dramàtica. Ara bé, no es pot negar que és una obra generadora de debat, necessària i fins i tot inspiradora.
Crònica de EL LLARG DINAR DE NADAL, de Thornton Wilder que es representa al Maldà.
EL LLARG DINAR DE NADAL
Premi Butaca 2017, al millor espectacle de petit format
Se m’ha fet llarga l’espera, però ha valgut la pena perquè avui al Maldà, La Ruta 40 festejava les 100 representacions d’aquesta obra. I ho han fet de la millor manera que saben, fent teatre. Normalment dels tretze personatges, sis els interpreten sis actors que fan doblet. Doncs bé avui han volgut que els que ho han fet en temporades anteriors, estiguessin presents pel que hem gaudit en escena de 13 actors cada un en el seu paper. Dit això, l’obra tracta del pas del temps d’una família en el dinar de Nadal durant 90 anys i on de generació en generació afloren els records dels que ens han deixat, dels que han nascut, riuen, ploren i també expressen les seves divergències i els somnis que no s’han complert. Tot això tractat amb una delicadesa i tendresa indescriptible que m’ha deixat tocat. Una magífica posada en escena sense cap canvi el poc més d’una hora que dura l’obra. Pel que fa a la interpretació no vull perquè no seria just, destacar a ningú perquè la feina de tots sense excepció és immillorable així com la direcció per part d’Alberto Díaz. Per als que no l’hagueu vist, és un imprescindible i us aconsello que us doneu pressa perquè ja hi ha moltes sessions exhaurides, i no us passi com a mi l’any passat.
Crítica de HIMMELWEG (Camilo al cielo)
Himmelweg. La manipulació de la realitat
Sala Atrium
01 DES.
Dit així, podríem considerar que el text de Juan Mayorga, parla del que estem vivint i patint en els darrers temps. Tergiversacions, mentides en tota regla, manipulació protagonitzada no per actors ni actrius sinó per informadors, dirigents, professionals del dret…. Un cop més, el teatre, i no només els clàssics, plantegen problemes de sempre.
En aquest cas es tracta de l’Holocaust, d’un camp d’extermini dirigit per un comandant amant dels llibres i del teatre – curiós, no? – que organitza una “comèdia” amb la participació obligada d’un cap de la comunitat jueva tancada al camp, per fer creure els observadors internacionals, que res del que es diu dels lacais de Hitler, és cert.
L’espectacle comença amb imatges reals d’aquell temps d’infaust record, sobre la paret d’un despatx, que també representa l’exterior de l’edifici just al costat d’un bosc, també mig real i mig mentida. Una escenografia acurada on no hi trobes a faltar res.
La innocència dels nens, representada pels clàssics jocs de baldufa o de nines, forma part d’una teatralització que et deixa dubtes sobre si la cooperant de Creu Roja acaba creient el que està veient. Molt ben aconseguida la barreja de l’entrevista enregistrada de la cooperant, amb les seves paraules en directe, en la part més “bonica” del muntatge, que ens porta fins l’aparició dels homes i dones de fusta, un altre dels cops d’efecte del muntatge.
Raimon Molins, en el que en podríem dir la segona part, ens dedica un monòleg del nazi trastornat, en una exhibició de poder escènic que manté el públic pendent de cada gest. No és fàcil aquest llarg monòleg, que et porta cap a la realitat, molt distant del que semblava a primera vista. Si ens permetem la llicència de parlar d’una tercera part, diríem que és on queda aclarida del tot, la farsa organitzada. Si es tractés de teatre de titelles, cridaríem a la Patricia Mendoza, per avisar-la i que s’adoni de la veritat. Lamentablement, la cooperant ja no torna, perquè de fet, tot allò havia passat molt abans de la seva visita.
Guillem Gefael, fa el seu paper, l’encomanat pel comandant del camp o pel director del muntatge – el mateix Raimon Molins – doncs Himmelweg – el camí del cel – és una d’aquelles situacions de teatre dins el teatre. Molt creïble, no sabem si patir per la seva situació de mentida o si creure que la farsa el pot salvar del pitjor.
Bon espectacle el que ofereix la Sala Atrium, que et fa pensar – bàsic – i associar-ho amb el nostre paisatge, on no hi ha camps de concentració, però a data d’avui, hi ha innocents privats de llibertat. El teatre sempre fa aquest servei públic i per això no podem viure sense teatre, fer-ho, seria una comèdia.
