Xile al cor!

 

Han passat tres decades des de que la dictadura va acabar a Xile fruit d’un plebiscit històric. Ahir en un altre referendum els xilens han votat que no al model ferotgement neoliberal implantat pel general Augusto Pinochet, fins ara vigent. Els resultats han estat aclaparadors, no deixa el mínim dubte de la voluntat d’acabar amb un sistema econòmic protegit constitucionalment. El 78% dels vots a favor de derogar la Constitució de 1980 i apostar per una nova que defensi l’estat social de dret plenament democràtic.

Per a la meva generació el cop d’estat de l’11 de setembre de 1973 ens marcà profundament. Un sistema democràtic era destruït i el president democràticament escollit assassinat. Com a demòcrata era molt dur i com a català doblement dur -el dia de la nostra festa nacional, encara prohibida, i amb un president també assassinat per colpistes- tenia 19 anys, lluitava clandestinament i Franco encara no havia mort!

En la foscor les darreres paraules d’Allende ens obriren l’esperança:

 "(...)En aquests moments passen els avions. És possible que ens disparin. Però que sàpiguen que som aquí, com a mínim amb el nostre exemple, que en aquest país hi ha homes que saben complir amb l'obligació que tenen. Jo ho faré per mandat del poble i pel mandat conscient d'un President que té la dignitat del càrrec entregat pel seu poble en eleccions lliures i democràtiques. En nom dels interessos més sagrats del poble, en nom de la Pàtria, us crido per a dir-vos que tingueu fe. La història no s'atura ni amb la repressió ni amb el crim. És una etapa que serà superada. Aquest és un moment dur i difícil: és possible que ens esclafin. Però el demà serà del poble, serà dels treballadors. La Humanitat avança cap a la conquesta d'una vida millor. (...)"

(...)"Segurament Radio Magallanes serà silenciada i el metall tranquil de la meva veu no us arribarà. És igual. La seguireu sentint. Sempre seré al vostre costat. Com a mínim el meu record serà el d'un home digne que va ser lleial a la Pàtria."(...)

 

Ahir el poble de Xile va caminar  per “las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.”

Ahir, avui i sempre Xile al cor.

Combatre el feixisme és també desemmascarar les seves mentides.

 

 

El feixisme ni dialoga ni pots dialogar amb ell. Ho sabem no solament per la constatació empírica del present. Ho sabem per les lliçons terribles que la història ens ha ensenyat. D’ací que per combatre les seves mentides, cal ciència i d’ella, la història, no és la menys important.

Cada cop és més habitual per part de l’extrema dreta l’ús de la pseudohistòria heretada del franquisme i renovada mitjançant les subvencions de la FAES els darrers anys. Mentides amb les que el franquisme es rentava la cara per amagar el cop d’estat i la guerra civil del que era hereu. Tot el que els historiadors hagin pogut escriure no els hi serveix. Ells van a la seva. Ho hem vist aquests dies en el debat de la moció de censura protagonitzada per VOX.

El fet més preocupant, però no sorprenent, es que la dreta i els anomenat liberals de ciudadanos els hi comprin l’argumentari. Els primers perquè tenen les mateixes arrels de les que no s’han emancipat, perquè a diferencia de la dreta europea no provenen de l'antifeixisme sinó d’aquest. I ciudadanos, bé, que és ciudadanos més enllà d’un conglomerat a la baixa d’oportunismes variats?

Cal donar més veu als historiadors i que aquests donin un pas endavant i s’allunyin un xic de l’acadèmia i s’adrecin més al conjunt de la ciutadania. Tot el mon pot parlar de historia, com de qualsevol altre tema, però ningú ho pot fer millor que els historiadors amb un bagatge contrastat d’investigació i amb voluntat de divulgació.

Caldrà insistir en reforçar la història contemporània en els currículums d’ensenyament obligatori i post obligatori i promoure que els mitjans públics creïn i difonguin programes i documentals amb continguts històrics ben fets i rigorosos. El feixistes no els veuran però donarem instruments a la ciutadania per a que es vacuni de les seves mentides.

Que ragi de nou la Font del Bisbe!

 

 

Torno a escriure en aquest bloc. La font del Bisbe torna a rajar. No se si en les properes setmanes farà un rajolí o tindrà un cabal important, però hi tornem. He passat com molt de vosaltres un cert moments de desconcert o  més aviat davant la qüestió que ha esdevingut més important per a tots nosaltres, la pandèmia de la COVID, he tingut i tinc poc a dir, ni soc epidemiòleg ni tertulià. Faig com la majoria obeir a les autoritats i protegir-me i protegir els meus.

No he pas oblidat, al contrari, la repressió de l’Estat als independentistes catalans, ni la preocupació per l’esdevenidor del nostre país, però no ens enganyem, sense solucionar la pandèmia sanitària i les seves conseqüències econòmiques tot lo altre esdevé fum. És cert que es poden fer dos coses alhora, però la vida m’ha fet escèptic davant de la gent que ni una sola cosa sap fer bé.

Com a professor jubilat, a més, pateixo pel mon de l’educació en plena pandèmia. Pels meus companys i perquè a la meva família hi ha  – fill i gendre- que es troben donant classes. Cert que la sanitat pateix i ha patit molt, tot el meu reconeixement i col·laboració, però parlo del que conec i serè molt curos en dir a altri que sap millor que jo el que crec que hauria de fer.

Bé, us emplaço, si voleu en propers dies  a llegir-me. Escriure de nou d’educació i de política que son els temes que al llarg de la meva vida he conegut i après, sobre tot dels meus errors.

La Pandèmia

Vivim temps de pandèmia, però ens costa de ser-ne conscients de la magnitud de la tragèdia. Hi haurà temps per esbrinar perquè hem arribat ací i de fer la crítica i autocrítica necessàries per aprendre de les lliçons d’una realitat complexa i líquida. Complexa per un model econòmic que ens pot donar benestar a curt termini però que dificulta en temps de bonança les inversions a llarg termini. Líquida perquè l’estat nació ha quedat petit però es resisteix a transformar-se i la mundialització solament ha arribat a les mercaderies però no a satisfer les necessitats de les persones.

Ara el que toca es parar el virus per a donar-nos temps a investigar i posar en circulació les medicines per a facilitar la curació més ràpida i de més abast i alhora preparar la vacuna que ens faciliti la immunitat a les onades del virus ens anys propers. És urgent millorar la logística en la fabricació, compra i distribució de materials sanitaris imprescindibles que avui manquen i destinar a les persones que es troben en primera línia de la lluita contra la pandèmia tots els mitjans que necessitin.

Reordenar el sistema econòmic per a que transiti del màxim benefici dels propietaris dels mitjans de producció a assolir la cobertura de les necessitats de tots els ciutadans, la major part dels quals estaran fora -transitòriament, però per un temps indeterminat-  dels sistema productiu, no serà fàcil. L’economia de guerra convencional no és un bon exemple, com no ho és tampoc considerar-nos tots com a soldats, però no tenim exemples clars, especialment que puguin transformar a contrarellotge, en setmanes més que en mesos, el sistema vigent.

Precisament no ho és, perquè no tenim davant un exercit convencional, el virus es sembla més a una guerra de guerrilles, que es mou més bé en zones urbanes. Deien els experts en aquest combat que cal buidar la peixera per a que els peixos -el guerrillers- no puguin sobreviure. Buidar els carrers de forma veritable i eficient sembla avui l’únic camí. Buidar la peixera. Ara bé no oblidem el que deia en els paràgrafs anteriors, perquè aïllar no és suficient sense serveis sanitaris forts i ben abastits i sense dedicar tots els recursos a la investigació que ens porti al guariment i la prevenció futura.

Una nova entrada al Bloc: la darrera de l’any.

Fa un temps que no escric en aquest bloc. No pas perquè no tingui coses a dir de ben segur, però el fet d’abandonar una activitat política molt intensa m’ha portat a reordenar el meu temps, modificant no solament les prioritats del que fas, que també, sinó per la complexitat en gestionar temes pendents. Un d’ells ja el coneixeu, ha esdevingut el publicar un llibre on recullo aquests anys intensos entre Girona i Madrid, però hi han d’altres com la mateixa política en que costa de trobar el meu paper. Sempre, afortunadament, et sorprenen nous esdeveniments, que apareixen com un raig de llum, el naixement del meu primer net ha estat un d’ells i el més important.

Darrerament he pogut anar a Lledoners i no em puc estar d’escriure no tant les meves impressions, com més aviat l’estat estat d’ànim que m’ha produït,  el detall de les converses, unes més llargues d’altres més curtes, amb l’Oriol Junqueras, el Raül Romeva i en Jordi Cuixart, resten en el meu cap. Tots compartim la indignació per les sentències, cada dia ens costa més racionalitzar positivament la ràbia que ens provoquen els botxins que serveixen aquets estat espanyol venjatiu, i és quan parles amb ells que t’adones del perquè el tenen tancats. Quan més necessaris son per a nosaltres més perill tenen per a ells, els repressors.

També he pogut veure a na Dolors Bassa a la seva presó de Puig de les Basses i estic pendent d’anar a veure a la Carme Forcadell. Acompanyat per en Josep maria Terricabras, vàrem tenir una llarga i intensa conversa, animada en certs moments, dura en altres, però sempre amb una Dolors ferma , tant, que a voltes ens feia sentir que era ella la que ens animava a nosaltres i no al revés. L’adversitat a voltes es superes forjant el teu el caràcter i enfortint les conviccions. Que lluny dels predicadors de les xarxes que pontifiquen sense arriscar res!

I acabem l’any amb un bri d’esperança, la sentencia del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que al reconèixer la Immunitat d’Oriol Junqueras , en presó amb els altres condemnats pel Suprem, fa efectiva la de Carles Puigdemont i Toni Comín. Camins complexes que situen el front Judicial per la Unitat d’Espanya en dificultats. Sortirà Junqueres, ara es difícil de saber, malgrat que en el final de la negociació per a formar govern a Madrid, ha sortit l’informe de l’advocacia de l’estat que va en aquets sentit. De l’acord per a la investidura de Pedro Sánchez en parlarem l’any vinent.

Feliç 2020!

Espanya ingovernable

Els que em coneixen saben que fa mesos que deia que hi haurien noves eleccions. No pas per a portar la contra als que els hi semblava senzill que s’arribés a un acord, sinó pel coneixement que en aquests darrers anys he fet dels protagonistes i del seu entorn.  Ja l’acabament de la legislatura anterior fou el resultat d’una provocació del PSOE als independentistes, trencant bruscament el diàleg amb una peregrina excusa, no podien acceptar de cap manera el relator, quan curiosament era una proposta de la vicepresidenta Carmen Calvo.

Pedro Sánchez no es tant un polític líquid a l’europea, com gasós a l’espanyola. M’explicaré, intenta ocupar tot l’espai possible aprofitant la manca d’ideologia de bona part dels seus rivals,  a la seva dreta fragmentació i oportunisme i a l’esquerra, l'eterna lluita entre democràcia assembleària i lideratge fort. És un oportunista a la manera dels polítics del segle XIX espanyol, els que trepitjaven el mateix escenari, el Congrés, a la Restauració, la primera. Te un entrebanc, com ha tingut sempre aquesta mena de política espanyola, l’encaix de Catalunya.

L’independentisme català que ha entrat amb força, te més d’una vintena d’escons, li ha impedit el que volia, acostar-se a una majoria natural amb Ciudadanos. Cal sumar per altres motius, la desena de bascos, on la presència de Bildu és més que incòmoda, provocant que l’unitarisme espanyol aliat amb el neofeixisme està tant desfermat que fins i tot al PNB el veuen ara com a forassenyat! D´ací aquests cants per a canviar el sistema electoral espanyol, seguint la idea que si no hi som al Congrés no existim….Involució democràtica per defensar la unitat d’Espanya, la monarquia i el sistema econòmic extractiu.

I què hem de fer? Aprofitar les encletxes del sistema i com hem fet fins ara, impedir la involució, no deixar-los fer. Ser forts a Madrid per defensar Catalunya. Amb contradiccions, cercant el mal menor per a dividir la santa Aliança, defensar els drets de les persones i confrontar-nos a les elits. Això i la  denuncia de la repressió és el que ens ha de portar al pacte o a fer ingovernable el seu sistema.

Com a independentista no em sento decebut ni cansat.

Hi haurà qui es sorprengui si afirmo que com a independentista no em sento decebut ni cansat. Ara sembla que ets més independentista quan més rondinaire et manifestes. Mai he cregut que l’insult o l’exhibició de la greuge et fan més radical, al meu parer son manifestacions d’impotència. Però de fet, si miro al meu voltant trobo més gent que cerca el respecte i la col·laboració, que aquells que fan de la superioritat moral, bandera.

No menystinc els problemes que tenim per a preveure el camí a seguir en el marc d’una continuada repressió, però si hem estat capaços de romandre en peus després de la repressió desfermada des de l’octubre del 17, no tinc cap dubte sobre la nostra capacitat col·lectiva per trobar noves vies en el futur. Tard o d’hora l’espai neoconvergent s’estabilitzarà i ajudarà a aclarir molts dels dubtes que la seva divisió externalitza; la cohesió d’ERC és imparable i el proper congrés en serà fidel testimoni i no dubto que la CUP revisant amb coratge la seva trajectòria trobarà nou camí i lideratges.

L’orgull del comportament dels presos i el paper dels exiliats han vertebrat la resistència, no han estat un escull sinó un referent. No es confrontant els uns contra els altres que aconseguim una via més combativa. Amb els seus errors, amb missatges a voltes diferents, tots i cada un d’ells representa el millor dels que ens van portar a l’1 d’octubre. I si vàrem perdre davant d’un estat sense escrúpols, no es la seva responsabilitat sinó de la correlació de forces a les que ens vàrem enfrontar. Ni nosaltres en fórem prou ni el nostre adversari era prou dèbil.

Es cert que hi ha gent que menysprea els partits, això no és nou, ni es d’ara, ni circumscrit a Catalunya…però per combatre la temptació, solament cal veure les societats sense partits on el messianisme religiós o el populisme de partit únic els han substituït. Tots en planyeríem si caiguéssim en aquest error! Les eleccions ens assenyalen la diversa força de cada un dels partits  i proporcionen la formula magistral que ens ha de permetre la unitat d’acció i un bon govern. Que el soroll de la minoria no ens faci perdre el camí a la majoria.