Els exlibris d’Andreu Murillo a les obres de Joan Fuster

No Comments Andreu Murillo i Tudurí,POST-IT (nota adhesiva),TREBALLS I PUBLICACIONS

 

El Nosaltres, els valencians que es veu a la imatge és el llibre de Joan Fuster que l’agost de 1964 Ramon Bastardes, impulsor d’Edicions 62, regalà a Andreu Murillo i Tudurí. Bastardes havia vingut a Menorca a preparar una edició de la revista Serra d’Or dedicada a l’illa, que sortiria publicada el novembre d’aquell mateix any. L’assaig de Fuster va suposar per a l’historiador i polític menorquí l’inici del seu procés personal de «recobrament»; és a dir, de presa de consciència de la situació de repressió, marginalitat i colonialisme, cultural i polític, en la qual es trobava Menorca. Arran d’aquest «despertar» Murillo es posaria a escriure la versió menorquina de Nosaltres, els valencians, que inicialment titulà Els menorquins, gent d’illa. Finalment, l’any 1972 donà per acabada l’obra amb el nom d’Els menorquins, a semblança del llibre Els mallorquins que l’any 1967 havia publicat Josep Melià i Pericàs.

 

Murillo vol que quedi constància sobre a qui pertany aquell llibre de Nosaltres, els valencians tan cabdal en el seu pensament i la seva obra, i per açò el va marcar amb un exlibris elaborat per ell mateix. En aquest, «l’exlibris murillo», hi trobam la imatge d’un caragol marí acompanyada d’una frase que diu «veniu-me darrere… amb un caragol bufant». Segons el Diccionari de Francesc de Borja Moll «caragol bufant» és una forma menorquina de dir com es pot «fer fàcil una cosa difícil». Així, l’expressió completa utilitzada per Murillo vindria a dir una cosa així com que «junts podem fer possible allò que ara es percep com una tasca impossible».

 

 

Aquest no és l’únic exlibris que creà i que utilitzarà Andreu Murillo. En Els Països Catalans: un debat obert (Diversos autors. València: Ed. Tres i Quatre, 1984), en el qual també participà Joan Fuster, en trobam un altre amb un gravat d’un ullastre creat per Murillo a partir de la tècnica de les planxes de linòleum.

Els exlibris s’han utilitzat al llarg del temps com una marca, que se sol posar a la portada o al full de guarda inicial, per tal d’indicar la propietat del llibre. No tots els llibres d’Andreu Murillo tenen exlibris, però aquests dos són una bona mostra de la significació i l’interès que va tenir l’obra de Joan Fuster per a ell.

Per cert, els exlibris també formaren part de la biblioteca personal de Joan Fuster. A qui li interessi, pot trobar més informació en el microreportatge elaborat per #espaijoanfuster: «Exlibris utilitzats per Joan Fuster en la seua biblioteca»

 

50 anys d’«Els menorquins» d’Andreu Murillo

No Comments Andreu Murillo i Tudurí,ARTICLES,Joan Fuster,La nació dels menorquins,POST-IT (nota adhesiva),TREBALLS I PUBLICACIONS

i la gestació del menorquinisme polític

 

Foto: Andreu Murillo en un acte electoral l’any 1979. Font: Arxiu familiar d’Andreu Murillo.

 

 

Enguany es commemora el 100 aniversari del naixement de l’escriptor i assagista Joan Fuster (Sueca, 1922-1992), esdeveniment que alhora coincideix amb els 60 anys de la publicació del seu llibre Nosaltres, els valencians (1962) i amb els 50 anys de la finalització de l’obra Els menorquins (1964-1972, inèdita) escrita per l’historiador i assagista menorquí, Andreu Murillo i Tudurí (Maó, 1930-2007). De fet Els menorquins és la versió menorquina de l’assaig de Joan Fuster Nosaltres, els valencians, en el qual el suecà va voler donar resposta a l’envit que Jaume Vicens Vives havia fet l’any 1954 en Notícia de Catalunya (o Nosaltres els catalans, en la seva denominació inicial) perquè cada territori dels Països Catalans respongués a les preguntes bàsiques de «qui som», «on ens trobem» i «cap a on anem». Per la seva banda, Josep Melià i Pericàs publicà l’any 1967 Els mallorquins, la quarta peça del quartet nacionalitari.

Efectivament, Andreu Murillo, motivat per les respostes de Joan Fuster i de Josep Melià a l’envit de Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya (1954), començà a escriure l’any 1964 la versió menorquina de Nosaltres, els valencians, que inicialment va titular Els menorquins, gent d’illa. Com en les altres tres obres esmentades, l’objectiu de Murillo és afirmar la personalitat pròpia de l’illa fonamentada en la seva catalanitat i analitzar la realitat amb la voluntat de projectar un futur de recobrament. Tot i que les quatre obres s’escriuen en moments històrics i contextos socioculturals diferents, totes elles parteixen d’una mateixa situació marcada pels anys de repressió, provincianisme i colonització cultural i política.

L’escriptura d’Els menorquins per part de Murillo coincideix, com ell mateix explica, amb l’inici del seu propi desvetllament nacionalitari, que comença precisament amb la lectura de Nosaltres, els valencians. A «La penetració del pensament nacional de Menorca» (SUS, Balears!, núm. 12, 2001) Murillo ho explica així: «El meu descobriment teòric del nacionalisme […] es va produir arran de la lectura d‘un llibre apassionant: Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster». Un llibre que va arribar a les mans de Murillo l’any 1964 a través de Ramon Bastardes, aleshores un dels membres de l‘equip d‘Edicions 62, que publicà Nosaltres, els valencians, que havia vingut a Menorca a recollir materials per al número monogràfic de la revista Serra d’Or.

(més…)

La civadera i el cànter

No Comments ARTICLES,POST-IT (nota adhesiva),Temps d'educar

 

La civadera? Sí. I no em refereixo a una vela ni a un recipient on es guarda la planta herbàcia que es diu civada, tot i que el seu origen etimològic sigui possiblement el mateix i tengui a veure amb el civader o morral –una bossa d’una ansa- que s’omple amb farratge perquè pugui menjar el cavall. El Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll ens diu que a Menorca el mot «civadera» s’utilitza per a referir-se a una «senalla amb cobertora, on els treballadors del camp se’n duen els comestibles». Jo –ferrerienc i panxa-roja que som- tenc associada la civadera a la imatge d’una bossa (de roba) o senalla (d’espart) d’una sola ansa i amb cobertura, que mon pare, home d’arrels del camp i manobre d’adopció,  utilitzava per a dur el berenar i/o fins i tot el dinar a la feina. El cànter d’aigua se suposava que el trobaria allà, i tots hi beurien a galet.

La paraula «civadera» la trobam en la cançó menorquina recollida per Francesc d’Albranca al seu Folklore menorquí de la pagesia (Revista de Menorca: Ciències, arts i lletres. Any XVIII, Època 5ª, Tomo IX, Quadern X – 1914 Octubre):

 

«En Pere es una bandera,

a la cara li vui di,

que ha perdud sa civadera

i ses ‘varques pes camí.»

 

Bé, idò, amb la civadera creuada al costat és com m’agrada partir…. amb un tros de pa, i de formatge vell, i de sobrassada vella també,… i un trinxet mallorquí (com aquell que Joan Mas sempre portava quan havíem d’escalar el Teix). L’aigua ara cada un porta la seva, en una cantimplora.

La civadera, ella i el seu ús, podrien ser avui també l’expressió d’una forma de viure –la vida, clar- que potser caldria recuperar: senzilla, pràctica, austera, sana, autòctona, col·laborativa, de quilòmetre zero, sostenible,.. a ritme d’illa, simplement. A ritme de vida, només.

 

Joan F. López Casasnovas, i el fusterisme

No Comments ARTICLES,Joan Fuster,POST-IT (nota adhesiva)

 

 

El maig de 1994 la revista Pissarra dedicava el seu núm. 71 a l’escriptor i assagista valencià Joan Fuster. La publicació comptà amb col·laboradors de tots els Països Catalans, i de Menorca hi va participar Joan F. López Casasnovas.

 

Enguany, arran del centenari del naixement de Fuster, Pissarra ha tret un nou número, el 160 (que correspon al gener-juny del 2022), dedicat a l’escriptor suecà que, de nou, ha comptat amb la participació de López Casasnovas, amb un article titulat «Joan Fuster i la realitat».

 

Ara que han començat a celebrar-se els actes de l’Any Fuster a Menorca, he pensat que era necessari recordar –i reivindicar i agrair- el «fusterisme» d’en Joan López amb el fragment final del seu article, tan lúcid i compromès com sempre:

 

«En fi, davant la insolència de tant d’espanyol “antinacionalista”, sempre podem adduir que som molts els homes del món -i, ai!, a la mateixa Europa i tot- que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho. Personalment sempre he tingut aquest mateix sentiment i, davant anys de paràlisi forçada per un Estat que se’ns manifesta constantment en contra, no és estrany que molts ciutadans del nostre país hagin decidit transitar del nacionalisme forçat a l’independentisme.»

 

(Joan F. López Casasnovas. «Joan Fuster i la realitat». Palma: Pissarra. Revista d’ensenyament de les Illes, núm. 160, gener-juny 2022.)

 

 

 

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories