Gràcies

És un dia de trucades i sms donant ànims i força per continuar. Avui les llàgrimes del Pedro, al mig d’un carrer de Vielha, m’han donat la magnitud de fins a quin punt el sentiments ens acompanyen en aquesta feina.

Les eleccions no han anat bé, es obvi, la pèrdua de cinc diputats és un mal resultat, especialment si el comparem al de les altres dues forces que han compartit tasques de govern amb nosaltres i a qui els resultats els han acompanyat raonablement bé en el cas d’ERC i molt bé en el cas d’ICV.

També és veritat que la victòria de CiU és prou amarga. Volien un plebiscit contra el govern amb una majoria per sobre de 50 escons i els catalans han respost votant un Parlament encara més fraccionat i deixant les portes obertes a nous pactes per un govern catalanista i d’esquerres.

A l’Aran les coses han anat raonablement bé en el context general. Especialment sabent que la Convergència Aranesa ha posat tota la seva maquinaria a tot drap per aquestes eleccions. Al CGA la prioritat, des de feia dies eren aquestes eleccions. Tot i així, la diferència ha estat únicament de 100 vots en relació al 2003. Efectivament una avantatja pírrica.

És veritat que alguns avui fan una festa grossa perquè Aran ja no té diputat al Parlament. Veient el que diuen i escriuen els càrrecs de confiança del Síndic, és fàcil fer-se una idea de quin grau de crispació política i maledicència cou a les cuines dels convergents. Alguns militants viuen malament aquests atacs que des d’allà etziben contra la meva persona. Sempre responc el mateix: “Ens fan més forts”. Mai com ara havia sentit tant la proximitat i l’alè de tantes i tantes persones que ens fan costat. Què repudien la calumnia i l’oportunisme. L’utilització grollera de les institucions, encara que sigui disfressats de nacionalistes.

Tinc que agrair-los a tots i a totes els que han ajudat, especialment als companys i companyes amb que hem fet porta a porta i tots els que d’una manera o altra han col•laborat a la campanya. A tots els que ens fan arribar el seu suport. A tots aquells que truquen insistentment per donar ànims... Es per ells pels que, malgrat les dificultats, hem de seguir endavant. Per les llàgrimes del Pedro i sobretot per no decebre tantes i tantes esperances de bona gent que han dipositat les seves il•lusions en el nostre projecte. Per tots ells seguirem lluitant!

Últim dia

No puc estar-me, malgrat que ho faci restant uns minuts a la campanya, de comentar i rebutjar els últims esdeveniments.

Especialment les dues últimes intervencions del Sr. Mas apel·lant a una futura crisi social si no governa, i mostrant el rerefons discriminador vers la procedència del candidat Montilla, per atribuir tot seguit al seu partit el dret d’aquesta candidatura. Tot plegat no és un discurs nou. En absolut! És una constant d'apropiació indeguda del país que trobem al carrer, a les institucions i a les converses privades.

CiU ha tingut sempre una concepció de Catalunya propera a la d’una finca privada. Sota aquest principi només una determinada ideologia, un determinat carnet, o una determinada adscripció de grup dóna dret a governar aquest país. En aquestes contrades la pràctica sectària encara s’ha vist incrementada per la gestió del poder des del CGA. La llista d’evidències d’aquesta forma de fer, de menysprear, és tan llarga que requerirà un post exclusiu.

El més preocupant, tal i com deien ahir els companys en un acte a Naut Aran, és la impunitat de la mentida, “el bulo” com a forma de desprestigi del contrari. Votar en contra dels altres, dels "il·legítims". Una pràctica adobada amb les tècniques dels conservadors americans a partir de la qual es mobilitza un vot poc reflexiu, que actua sota l’impuls de l'enuig.

La mentida sobre la imposició del Parc Nacional, sobre la manca d’inversions al territori o sobre els Plans Territorials, escampada per Carlos Barrera, pot tenir un efecte electoral. Potser sí. Però després d’aquesta campanya, si CiU no aconsegueix la majoria, em pregunto: Com podrà el Síndic d’Aran negociar res per al nostre país? Amb quina credibilitat? En tenia poca i llavors ja no en tindrà cap.

Possiblement algú haurà de posar seny en la política aranesa, posar les institucions per sobre de la batalla partidària, fer del Síndic d’Aran una figura respectada per tots dintre i fora. Avui lamentablement, el Síndic, fa de hooligan d’un partit en contra dels interessos del país.

El voluntariado y Aran

Un país saludable democráticamente es aquel que sabe salvaguardar sus instituciones por encima de la contienda política partidista. Las instituciones representan a todos los ciudadanos por igual y han de ser, además, las garantes de algunos valores fundamentales como el respeto a la pluralidad. Resulta sorprendente que después de tantos años de gobierno la convergencia aranesa todavía no lo haya asumido. Posiblemente porque el exceso de poder confunde. El voluntariado en Aran ha sido históricamente manipulado por este mal gobierno. De hecho, algún voluntariado muy arraigado en Aran ha prácticamente desaparecido, o al menos su espíritu, por la falta de tacto de un gobierno, acostumbrado a tratar el país como su finca particular. Repartir panfletos a los voluntarios, sembrar la discordia entre las sensibilidades políticas de un colectivo forzosamente plural, es no entender la idiosincrasia de Aran. Efectivamente, los voluntarios no son “idiotas” por utilizar el lenguaje de este gobierno... Por ello, sus quejas, que nunca serán públicas porque en Aran existe miedo a hablar públicamente y a la represalia, son más dolorosas. La virtud de un gobernante es saber encontrar el equilibrio en las palabras y los gestos. Lamentablemente, el gobierno de Aran está en manos de un radicalismo trasnochado que no aporta nada a nuestro país y además de proyectar una mala imagen, genera desencanto social. Sólo hay que preguntar a los voluntarios.

Demanda occitana

Sovent los papièrs electorals, paperèts o pas, son pus utiles aprèp l'eleccion, aprèp lo 1er de novembre pels catalans e per las catalanas de la deputació de Lleida/Lhèida. http://democraciaoccitania.blogspot.com/ En resumit : Ai legit ambe interès l'article publicat en pagina 15 dins lo jornal d'ièr, Segre de la Val d'Aran. « - Les paperetes seran en català, aranès i castellà [..] » 1 - seriá ben que cada ciutadan e cada ciutadana de la deputació de Lleida posquèsse mandar una còpia dels documents a Mn Jacques Chirac [ Jacques Chirac - L'Élysée - F.75000 Paris ], la realitat del poder es aital que cal escriure a París ; mas podètz escriure tanben als prefèctes de Tolosa, Montpelhièr, Bordèu, Lemòtges, Clarmont, Lyon e tanben als elegits d'Occitània, TOTES e TOTAS ! 2 - la mandadissa es gratuïta per Jacques Chirac dempuèi lo burèu de poste de Sant Beat ; aquò se sóna "service public". 3 - la causa es importanta, los de la Val d'Aran ne sábon pas l'importança, mas sabem nosautres aquí dins l'Occitània granda que lo camin serà long per poder aver una dignitat lingüistica ; mas zo farem ambe l'ajuda dels catalans e de las catalanas ! Mercés de publicar aiçò, e segur que se los ciutadans e las ciutadanas de Catalonha vòlon far un comentari personal, zo pòdon far sul men blòg : http://democraciaoccitania.blogspot.com Ben coralament, Jacme Delmas F.31500 Tolosa de Lengadòc 0033684475847

Predicadors

Cau parlar des nacionalismes de carton pèira, des que non son capables d’aufrir arren mès que paraules. En cau parlar soent e longament. Se cau rebellar damb tota era contundéncia contra aqueri sauvapàtries que tot eth dia balhen leçons de nacionalisme e se l’apròprien coma un dògma de fe. Sò temptat de méter en foncionament un “nacionalistomètre”, ei a díder: medidor de nacionalisme en sang. Serie un ahèr interessant pr'amor que poderíem deishar de discutir dera entelèquia e passar dirèctament a auer era pròva scientifica de qui ei blos de sentiment. Ara, Barrera mos acuse de hèr politica catalana. E tant que hèm politica catalana, e espanhòla, e europèa quan calgue. Mancarie mès! Nosati haram politica aquiu a on i age interèssi des ciutadans d’Aran tà deféner. Çò que resulte susprenent ei qu’es qu'acusen agen tan pòga memòria tà non rebrembar que quan es deputats aranesi èren de CiU e parents, es critiques non existien. Aqueri òc, aqueri hègen çò que calie! Ara coma que i son es dera oposicion, aguesti non servissen as interèssi deth país qu’ad eri les convien. Auràn de minjar cues de pança! Totun, e ara seriosament, repassi mentaument es aportacions ath país des que mès prediquen e, suspresa, non en tròbi cap qu’ age era mès mendra autoritat morau tà parlar-ne. Es sues aportacions ath muscle culturau e civic deth país o ben non existissen o van estacades a un salari. En voleràn parlar? Possiblament non, seguiràn pujadi en pulpit, en tot predicar e criticar, en hèr aquerò que se ditz oposicion dera oposicion. En tot cas ací òc que poderíem díder aquerò de: “pera manca d’òbres les coneisheratz”.

Els reptes del nostre turisme

La reunió amb la Federació d’Hosteleria de Lleida i la UGT van ser molt interessants. Un bany de realisme per conèixer de prop la realitat de les nostres terres des de la perspectiva de dos punts de vista tant transcendents. El turisme, va quedar palès, i molt especialment el turisme d’interior és el gran oblidat. Necessita atenció, diàleg i recursos. La trobada es va centrar en els problemes derivats de la futura aplicació de la Llei Integral d’Actuació Ambiental aprovada per CiU i PP al 1998 i que ha suposat un autèntic mal de cap per al sector. Cal diàleg, i un programa ambiciós per fer avançar un sector que pot quedar encallat si no troba en l’administració el recolzament necessari. El nostre "palmarès" d’aquests tres anys de govern ha estat bo. Planificació al territori, suport al sector i diàleg. Ara cal a més a més diners, la proposta de 1.000 m€ d’inversió per la propera legislatura ha estat molt ben rebuda, especialment si la comparem amb les xifres actuals que tot just arriben als 20 m€.

Al Pirineu fets i no paraules

Escoltar alguns responsables de CiU parlar del Pirineu per desqualificar el govern fa feredat. És com si la seva amnèsia els hagués esborrat de la memòria els 23 anys de govern de Convergència i Unió. Sortosament, aquesta és una amnèsia interessada i no col·lectiva que no afecta als ciutadans. No vull, a diferència del que han fet els responsables de CIU, fer una crítica banal i barroera. El conjunt del país ha avançat en aquestes últimes dècades i els Pirineus també, com no podria ser d’altra manera. Però posaré com exemple l’Aran, per portar les coses al terreny dels fets, i desmentir a aquells que volen desqualificar la tasca d’aquests tres anys de govern. Un territori l’Aran, amb quatre dèficits endèmics importants: l’ensenyament, les comunicacions, les instal·lacions sociosanitaries i culturals, i la planificació urbanística. Doncs bé, cap d’aquestes mancances havia vist un progrés tant notable com en aquesta última etapa de govern progressista. Construcció de les noves escoles de Vielha i Les, millora integral de la carretera c-28, construcció de la residència geriàtrica, juntament amb una inversió de 1,7 m€ en infraestructures sanitàries i nova construcció d’un cinema-teatre a Vielha amb el programa de construcció d’equipaments culturals. Podria continuar parlant del tren de la Pobla, de les millores a les carreteres de c -14, c -13, c -12 o c -28. Unes millores a les que cal sumar les inversions pactades amb l’estat a la N-260 i N-230. Però es obvi que no es tracta de cansar al lector, sinó de fer evident que la tàctica de CIU és repetir mi vegades una mentida per convertir-la en una veritat. Allà on els convergents fan pujar els colors dels que fa alguns anys que ja estem en política a les terres pirinenques és quan parlen de la manca de diàleg amb el territori. És una de les falsedats més grans. El debat del Pla Territorial és l’evidència més clara. El Pirineu necessitava eines de planificació per harmonitzar el seu creixement amb la preservació dels seus entorns, que són, d’altra banda el seu actiu turístic més important. Les reunions per discutir el Pla Territorial amb el territori han estat fetes en nombroses ocasions al si de l’IDAPA, on per cert, i davant de les reiterades acusacions de sectarisme, seria bo recordar que al seu capdavant, hi han hagut persones amb militància política a CIU. Per no citar el Pla d’Estacions de Muntanya pactat amb el sector amb un grau ben alt de satisfacció. En mil dies, s’ha fet de forma dialogada allò que en 23 anys, volgudament, no van fer els governs dels que el Sr. Artur Mas va formar part. Endreçar el territori, posar les bases per un creixement al servei de les persones, que faci que, a diferència del que ha passat fins ara, el Pirineu no sigui la segona costa Daurada i el fals desenvolupament urbanístic no esdevingui “pa per avui i gana per demà”. L’herència del sr. Felip Puig al Pirineu és la construcció indiscriminada d’urbanitzacions, un model en el que evidentment, només guanyen uns pocs. La gestió del Sr. Nadal serà haver posat les eines per un creixement sostenible que estigui al servei de les persones que viuen i volen continuar vivint al Pirineu. Confrontant aquests models no és estrany que CiU es vulgui carregar la Direcció General del Paisatge, com el símbol d’una forma d’entendre el territori, preservant el seus valors naturals per convertir-lo en un dels principals elements de benestar de les persones i dels actius turístics del país. Les preguntes que haurien de respondre els responsables polítics de CiU són: en qui pensen quan fa aquestes propostes? Potser els hi sap greu que s’aturin determinades formes d’especulació? Repetir la mentida pot ser una bona estratègia electoral però es un flac favor al Pirineu i als Pirinencs. A la muntanya el que ens cal són menys paraules i més fets.

Nacionalpopulisme

Eth nacionalpopulisme esdeven era basa deth pensament politic des nòsti adversaris. Cau inventar enemics exteriors e alendar un sentiment de proprietat exclusiva deth territòri. Ei ua formula qu'a foncionat en un bon grapat de dictadures a on eth nacionalisme a estat er esturment tà esvitar era autocritica e eliminar es disidéncies. Rebrembatz es “boni e mali catalans”, e es carnets de catalanitat... Ère era consigna en anterior Govèrn dera Generalitat e ara mès grossièrament , ac apliquen ací . Es desfilades militares mès aparatoses e es bandères mès granes sòlen èster aquiu a on era democràcia ei mès febla. En Aran aué patim d’aguest mau. Ei eth mau d’aqueri que quan eth Govèrn dera Generalitat ère deth sòn color politic amplien es sòns balcons de senheres, e quan non, mauparlen dia e net ath que considèren er enemic dera sua pàtria. Non cau hèr sonque liéger es panflets institucionaus que criden as joeni a rebellar -se. Criden a bastir País... Quin País? Eth sòn? O eth de toti? Pr'amor qu'eth país de toti aurie d’èster eth país que respècte era opinion, era pluralitat, era discrepància. Un país respectuós damb es pòbles vesins, capable de projectar-se coma un país dubèrt, culte, e tolerant. Intelligent e auançat. Malerosament , eth nacionaupopulisme va ena direccion contrària, ei eth país excludent, autista e insolidari. Ei eth país d’aqueri que ja non distinguissen entre es sòns interèssi e es interèssi generaus. Ei eth país dera pòur ara represàlia, deth sectarisme, e der amiguisme. Ei per’mor d’aquerò que cau guanhar es propères eleccions, perque sonque era alternància balharà ath nòste país era dimension reau des sues possibilitats.

Campanha

Era campanha a començat damb ua hòrta viruléncia, non tant en debat dera politica catalana, que tanben, tot e que semble qu’en aqueres instàncies i a mès calma , que non pas en debat dera politica casalèra .

Tant ei, ja i èm acostumats. Totun , m’agrade aguest ambient preelectorau . Era tension dera gent, es prolegomèns de çò que serà ua longa campanha des municipaus e a on, maugrat era dificultat e es moments complicats que mos demoren, sò segur que serà apassionant. Cada dia tròbi gent que me manifèste es ganes de cambi, d 'un nau temps, de naues manères de hèr politica. Deth besonh de recuperar un ton mès apatzat e ua forma de hèr dialoganta en Conselh Generau.

Auram de besonh era illusion e era aportacion de molti e moltes ciudadans anonims en favor deth cambi. Non serà facil. Era maquinària deth poder ei plan poderosa. Comparat damb era nòsta petita estructura, semble era luta de David contra Goliat. Mès , possiblament, aquiu, ei a on resulte mès interessanta era confrontacion, pr'amor que fin finau, coma tot ena vida, ena politica çò que compde ei era illusion damb qué vam a deféner eth nòste projècte, era nòsta idèa de país. Sò segur qu’era fòrça de molta e molta gent silenciosa mos harà multiplicar eth nòste esfòrç, maugrat era diferéncia astronomica de mieis.