L’europarlamentari Raimon Obiols, a través de l'Associació Nou Cicle, ha fet arribar a Tribuna Catalana el document "La qüestió del Partito Democratico", sobre el projecte de nou partit polític de centreesquerra europeu.
Entrevista concedida per l'expresident Pasqual Maragall a la revista L'Avenç, en què afirma: "El Zapatero federalista de Santillana ha deixat pas a un Zapatero felipista".
Conferència del director de VilaWeb, Vicent Partal, a l'acte "Per un acord TV3-Canal 9 amb plenes garanties. Per fer possible que totes les nostres televisions arriben a tots els Països Catalans" (17/04/2007).
Entrevista concedida al diari Gara, en què ETA afirma: "Si desapareixen els atacs, estem disposats a assumir compromisos ferms en un escenari sense violència"
Manifest presentat el 15 de març de 2007 contra la tercera hora de castellà i pel compliment integral del model d'escola catalana a l'Educació Infantil, Primària i Secundària.
Conferència de l'expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol el 15 de febrer, com a cloenda del cicle 'El catalanisme: moviment impulsor de Catalunya durant el segle XX'.
Text llegit per Ardanza i Garaikoetxea a la manifestació per l'arxivament de la causa penal contra el lehendakari Ibarretxe per haver-se reunit amb Batasuna.
Transcripció en brut de la interpel·lació sobre política lingüística que ha fet la diputada M. Mercè Roca (GP d’Esquerra) i que ha respost el vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira
Nou manifest que la Plataforma pel Dret de Decidir va aprovar el 16 de desembre del 2006 en assemblea extraordinària i que suposa el full de ruta de l'entitat.
Document sobre l'acord entre PSM-Entesa Nacionalista i Alternativa EU-EV pel qual es constitueix una coalició electoral per les properes eleccions autonòmiques a Mallorca
Document que recull els 15 punts en els quals es basa l'acord entre el Bloc Nacionalista Valencià (BNV) i Esquerra Unida (EU) per presentar-se en coalició a les properes eleccions a les Corts Valencianes
24/05/2007 · Crònica de Cultura i mitjans de comunicació De tant en tant, La Vanguardia no pot evitar que sota la pell de xai s’endevini el pelatge fosc de llop espanyolista. L’últim exemple ha estat l’estranya enquesta a autors que escriuen en castellà, demanant-los si els havien convidat a Frankfurt. La pàgina era capciosa: ningú ha estat convidat oficialment encara a la Fira, escrigui en català, castellà o urdú, així que molts compradors de La Vanguardia en llegir com els il•lustres Mendozas, Vila-Matas i Zafones de torn deien que no havien rebut cap invitació, devien arribar a la conclusió que se’ls havia marginat.
24/05/2007 · Crònica de Cultura i mitjans de comunicació De tant en tant, La Vanguardia no pot evitar que sota la pell de xai s’endevini el pelatge fosc de llop espanyolista. L’últim exemple ha estat l’estranya enquesta a autors que escriuen en castellà, demanant-los si els havien convidat a Frankfurt. La pàgina era capciosa: ningú ha estat convidat oficialment encara a la Fira, escrigui en català, castellà o urdú, així que molts compradors de La Vanguardia en llegir com els il•lustres Mendozas, Vila-Matas i Zafones de torn deien que no havien rebut cap invitació, devien arribar a la conclusió que se’ls havia marginat.
La polèmica resulta doblement artificial: molts d’aquests autors, bé sigui per fair play, bé sigui per desídia, ja havien anunciat al sector que preferien retirar-se discretament del focus d’atenció i deixar que els autors catalanoparlants fossin els que representessin la cultura pròpia a Frankfurt.
Quan el director Antich s’omple la boca amb la suposada posició central dins del catalanisme que ocupa el diari dels Godó, fóra bo que expliqués de quina manera pàgines com la de l’altre dia situen el debat en la racionalitat. Mentrestant, des del departament de Cultura i des de l’Institut Ramon Llull, mantenen un discurs exquisit, cosmopolita i modern, on es defineix què és cultura catalana sense essencialismes, però sense assumir cap renúncia.
24/05/2007 · Barcelona El jutjat núm.2 de Badalona ha ordenat a la Guardia Civil que investigui l’actuació dels Mossos d’Esquadra en el desafortunat incident que va provocar la mort del suposat delinqüent Sergio Carmona. La premsa seriosa i la que aquests dies ha protagonitzat el circ mediàtic contra els Mossos no n’ha fet cap comentari. Continua la covardia i l’acomplexament d’anys, i s’admet que la nostra policia sigui vexada i no se li permet ésser un cos policial adult que s’autoinvestiga. I ja és la segona vegada en pocs dies, ja que en el cas de l’afer de la comissaria de les Corts, una altra jutge ja va demanar a la Policía Nacional que fes la investigació i visionés els vídeos.
24/05/2007 · Barcelona El jutjat núm.2 de Badalona ha ordenat a la Guardia Civil que investigui l’actuació dels Mossos d’Esquadra en el desafortunat incident que va provocar la mort del suposat delinqüent Sergio Carmona. La premsa seriosa i la que aquests dies ha protagonitzat el circ mediàtic contra els Mossos no n’ha fet cap comentari. Continua la covardia i l’acomplexament d’anys, i s’admet que la nostra policia sigui vexada i no se li permet ésser un cos policial adult que s’autoinvestiga. I ja és la segona vegada en pocs dies, ja que en el cas de l’afer de la comissaria de les Corts, una altra jutge ja va demanar a la Policía Nacional que fes la investigació i visionés els vídeos.
Què pretenen els jutges que han pres aquestes decisions? Són conscients que posen en qüestió una de les nostres institucions nacionals, la nostra policia? I si ho fan, per què no actuen arreu, per exemple, al País Basc, demanant a l’Ertzaintza que investigui els centenars de casos no de maltractaments sinó de tortura dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat, com ja ha demanat el lehendakari Ibarretxe i el seu conseller de Justícia, així com les entitats internacionals de defensa dels Drets Humans? O és que actuar sota el “Todo por la patria” és tenir carta blanca? Una vegada més, s’està demostrant que per consolidar la democratització i adequació a un Estat plural hi ha una institució que ho impedeix, el poder judicial, l’últim baluard en molts casos de “l’Espanya eterna”. Els propis jutges haurien de saber que part de la Policía Nacional i Guardia Civil que actua a Catalunya està farta que se la faci servir de carn de canó de “l’ancient régime”.
Caldria estudiar, finalment, si no cal retocar la Llei Orgànica de Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat, que permet interpretar, per part d’uns jutges insensibles amb la realitat nacional de Catalunya, que es pot actuar tal com ho estan fent, desprestigiant i posant en dubte la policia de Catalunya. Si fos així també hi hauria uns responsables polítics catalans que en el seu moment no van fer el que calia per modificar aquesta llei que avui suposadament permet aquestes actuacions.
24/05/2007 Max Cahner (Bad Godesberg, Alemanya, 1936) és editor, polític i historiador de la literatura. Va impulsar la nova època de la revista "Serra d'Or" (1959), va crear Edicions 62, Curial Edicions Catalanes i la Gran Enciclopèdia Catalana. Entre 1980 i 1984 va ser conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Filosofia i Lletres, ha exercit de professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona, així com va ocupar el càrrec de president de la Universitat Catalana d'Estiu entre 1985-87 i 1992-94. En motiu del seu 70è. aniversari, la Fundació Ramon Trias Fargas i Publicacions de l'Abadia de Montserrat han editat el llibre Servir Catalunya. Homenatge als 70 anys de Max Cahner.
24/05/2007 · Vàlència S’esgota la campanya electoral valenciana més important de l’última dècada quan tot just semblava que començava a arrencar. L’absència de debats –i fins i tot, pel que respecta al president Camps, l’absència d’entrevistes–, la por dels uns i dels altres a perdre alguna part del seu electorat tradicional i, també, la incertesa per un seguit d’enquestes del tot contradictòries, ha generat una sensació d’esmorteiment només alterada els últims dies: el PP, amb l’apel•lació al “vot útil” i un “valencianisme”
24/05/2007 · Vàlència S’esgota la campanya electoral valenciana més important de l’última dècada quan tot just semblava que començava a arrencar. L’absència de debats –i fins i tot, pel que respecta al president Camps, l’absència d’entrevistes–, la por dels uns i dels altres a perdre alguna part del seu electorat tradicional i, també, la incertesa per un seguit d’enquestes del tot contradictòries, ha generat una sensació d’esmorteiment només alterada els últims dies: el PP, amb l’apel•lació al “vot útil” i un “valencianisme”
exacerbat, ha atacat el coll dels dos partits regionalistes que podrien furtar-li alguns valiosíssims milers de vots, mentre el PSPV-PSOE clama obertament perquè aquells que van fer-li costat el 14 de març de 2004 tornen a fer-ho ara, amb motiu dels comicis que han de determinar el color de la Generalitat Valenciana.
El Partit Popular ho tenia fàcil: només calia ‘vendre’ el cúmul d’esdeveniments internacionals que tenen com a seu el País Valencià i afegir-hi unes gotes de victimisme en relació al Govern estatal, a fi de mobilitzar el seu electorat, convençut que no passava res, quan hi havia governs socialistes. Si aquest triomfalisme s’acompanya d’un anunci com el que poques hores abans de l’inici de la campanya va fer el candidat Camps –qui va condicionar l’arribada de la Fórmula 1 a València a una victòria dels populars el proper diumenge–, l’aposta encara és més clara. O futur o passat, o epicentre del món o comunitat en blanc i negre, han insistit a repetir. Aquest discurs, de fet, no sols homogenitza el seu electorat, sinó que n’afegeix alguns nous votants indecisos i, el gran problema dels socialistes, desmotiva alguns sectors del rival que poden ser providencials en el resultat final.
El PSPV-PSOE, al seu torn, ha optat per reduir al màxim el seu nom i potenciar-ne el cognom. Aquestes han estat les eleccions en què més clarament s’ha demostrat que l’històric PSPV és això, pura història, i que els socialistes valencians demanen que els ciutadans voten PSOE, sense embuts de cap tipus. No és casualitat que aquests dies, quan per obligació Canal 9 ha hagut d’incloure informacions referents als socialistes, els locutors s’hi hagen referit com Partit Socialista del País Valencià. Els complexos per la seua nomenclatura –en el 95% de les seues intervencions, els responsables socialistes parlen de “Comunitat Valenciana”, i l’allau de ministres ha estat total–, els han pagat cars a la televisió pública, entestada a transmetre la idea, sempre en boca dels populars, que el PSPV “aspira a construir els Països Catalans”. L’eix de la campanya socialista ha estat la millora dels serveis públics i de l’estat del benestar en general, amb incentius de 3.000 euros per fill, 150 euros pels joves al transport públic o la garantia que cap pensió de jubilació serà inferior als 600 euros. A més, els socialistes no se n’amaguen i reconeixen l’evidència que diumenge no seran el partit més votat: aquest dijous mateix, al diari conservador ‘Las Provincias’, el presidenciable Joan Ignasi Pla fa una predicció segons la quals els populars obtindran 47 escons, per 40 o 41 els socialistes i 10 o 11 el Compromís pel País Valencià. En aquesta mateixa entrevista, el líder del PSPV-PSOE advoca per la reciprocitat de les emissions de TV3 i Canal 9, perquè, segons explica, vol que “els catalans escolten com parlem els valencians”. Fins i tot no rebutja un transvassament de l’Ebre –la ministra Cristina Narbona se n’oposa, de ple–, i diu que seria factible aconseguir-lo si la relació amb aragonesos i catalans és sincera i oberta. Tot plegat, picades d’ull als sectors centristes del PP, aquells que poden sentir-se ofesos pel to opositor del partit de Mariano Rajoy a àmbit estatal. Difícilment, però, els socialistes foradaran l’espai dels conservadors, tenint en compte que es ‘vox populi’, com reconeix el propi Pla, que a la seua formació li caldrà un pacte postelectoral amb Esquerra Unida i Bloc, si vol ser president. Un “tripartit” el risc del qual el PP no deixa d’alertar-ne.
Precisament, la coalició Compromís pel País Valencià –a més dels dos partits ja esmentats, hi conviuen Els Verds del País Valencià, Els Verds – Esquerra Ecologista i Izquierda Republicana, la formació històrica de Manuel Azaña– és la gran novetat d’aquests comicis. Hi ha hagut més actes conjunts que no semblava en un principi i és fácil que superen els 250.000 vots –van tenir 268.000, per separat, EUPV i Bloc, al 2003–, però encara és una incògnita saber com reaccionaran els votants del Bloc Nacionalista davant la clara preponderància del discurs d’EUPV al si del pacte preelectoral. L’acte central, celebrat el passat diumenge a València, va comptar amb la destacada presència de Gaspar Llamazares, coordinador general d’IU. A més, no hi ha Compromís a les ciutats, tret del Baix Vinalopó i algun altre cas esporàdic. A València ciutat, sense anar més lluny, el Bloc s’ha integrat dins de la candidatura de la socialista Carmen Alborch. En canvi, és clar que el Compromís captarà electors que al 2003 van votar socialista. Alguns, perquè aleshores presentien que el Bloc no accediria a les Corts; d’altres, perquè pensen que aquesta opció és força més progressista que no el PSPV-PSOE. Als setze punts pactats pel Compromís hi ha una moratòria urbanística que els socialistes, en tot cas, ja s’han afanyat a qüestionar, si els electors opten per un canvi a la Generalitat.
Diumenge sabrem si el PP es consolida com a partit hegemònic al País Valencià o no. Les enormes disputes internes –a la circumscripció d’Alacant, on s’atrinxeren els zaplanistes, hi ha destacats militants que comenten en privat que no votaran Camps, per com ha dut el procés de confecció de llistes–; la dèria urbanística –hi ha previstos vora un milió d’habitatges i 90 camps de golf, pels pròxims anys, al llarg i ample del país, i aquest ha estat, juntament amb la presència o no d’ANB, l’eix de la campanya a nivell estatal–; els dotze anys de governs conservadors –tot i que el propi Joan Ignasi Pla no s’està de repetir en públic que el PP no pateix cap desgast després de tres legislatures en el poder, dotze anys al Consell són dotze anys al Consell–; els casos de corrupció –els alcaldes d’Alacant, Luis Díaz Alperi, i de Torrevella, Pedro Ángel Hernández Mateo, apareixen a les llistes a les Corts malgrat estar imputats en processos judicials relacionats amb la seua etapa al poder, i passaran a ser aforats; o el president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, que es presenta a la reelecció quan torna a estar de plena actualitat la seua relació amb Hisenda i l’ús que hauria fet de la seua posició de privilegi–; o el País Valencià dual que avui dia existeix –aparador esportiu mundial i alhora amb desenes de milers de xiquets estudiant en prop de 1.000 barracots, i també seu de l’accident de metro més tràgic ocorregut mai a Europa, que el 3 de juliol passat va costar la vida de 43 persones, però no cap càrrec institucional, ni tampoc suficient perquè el president Camps rebera els familiars de les víctimes, tot i que aquestes no s’han estat de demanar-li-ho–; si el presidenciable Camps és capaç de revalidar la seua majoria absoluta en aquestes circumstàncies, el PP podria prolongar-se al poder per anys i panys.
Evitar-ho és tan senzill com que els socialistes mobilitzen una part del seu electorat menys fidel, aquell que tan sols visita les urnes en circumstàncies molt concretes. Si aquest 2% o 3% de l’electorat global valencià considera que la situació és d’extrema emergència, diumenge hi haurà canvi de color al Consell; si s’estimen més anar a la platja tot pensant que la cosa no va tan malament, el PP vorejarà el 50% dels vots i la majoria absoluta.
Pot ser, fins i tot, que no vagen a la platja: potser es quedaran a casa, mirant per la televisió el gran premi de Montecarlo, que casualment se celebra la mateixa jornada electoral, tot agraint que l’any vinent València aculla una cita ben semblant.
24/05/2007 · Carles Toronjo i Manyé Que la societat del coneixement és quelcom fonamental per al desenvolupament present i futur de qualsevol país, és un fet que, a dia d’avui, no hauria de sorprendre ningú. És més, crec que tothom ho té ben present i no hi han escèptics al respecte. D’aquí que, tots els sectors de la societat, actualment, tractin i analitzin un tema d’avantguarda com aquest. Dijous passat, fou el torn d’una de les entitats culturals més rellevants del país, Òmnium Cultural. Marta Aymerich, directora de l’Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerques Mèdiques (AATRM),
24/05/2007 · Carles Toronjo i Manyé Que la societat del coneixement és quelcom fonamental per al desenvolupament present i futur de qualsevol país, és un fet que, a dia d’avui, no hauria de sorprendre ningú. És més, crec que tothom ho té ben present i no hi han escèptics al respecte. D’aquí que, tots els sectors de la societat, actualment, tractin i analitzin un tema d’avantguarda com aquest. Dijous passat, fou el torn d’una de les entitats culturals més rellevants del país, Òmnium Cultural. Marta Aymerich, directora de l’Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerques Mèdiques (AATRM),
pronunciava una conferència-col·loqui, a la seu nacional de l’entitat, sobre els reptes, les oportunitats i els riscos que el nostre país té en els àmbits de la recerca i la tecnologia sota el títol “Catalunya i la nova societat del coneixement: hi estem preparats?”. Una excel·lent conferència, plena d’idees de pes que paga la pena que siguin ressaltades.
Com a principal repte de país, va destacar la potenciació i la consolidació que havia d’experimentar la societat del coneixement a Catalunya per tal que el conjunt de catalans i catalanes poguéssim continuar fruint del nivell de benestar i qualitat de vida, que a hores d’ara tenim. Un repte, òbviament, que compartim amb la resta de ciutadans europeus i que, per assolir-lo, serà necessari que el sector públic i privat -les universitats i les empreses- col•laborin entre ells amb la participació de l’administració com a element catalitzador per tal que es creïn pols de desenvolupament econòmic en el país a partir de la recerca i el desenvolupament. Amb l’objectiu d’innovar i continuar generant riquesa en el país.
Una conclusió-repte que s’emmarcava en un conjunt de sis més: la necessitat d’atreure talent cap a Europa, de potenciar les universitats del país, d’equiparar el nivell TIC europeu amb el que tenen els competidors del vell continent, de millorar el diàleg entre les universitats i la societat, així com, amb el territori i, finalment, que la petita i mitjana empresa del país –majoritària a Catalunya- tingués una participació més gran en la recerca i el desenvolupament tecnològic.
Reptes que el país ha d’afrontar en una situació que es podria qualificar d’aprovat justet pel que fa a si Catalunya es troba o no preparada per a la societat del coneixement, segons Marta Aymerich. Una valoració sostinguda en base a l’estat de deu factors que són necessaris per a la creació d’un clúster o conjunt d’empreses interconnectades i properes, geogràficament parlant, que a partir del desenvolupament d’estratègies i iniciatives poden millorar la seva competitivitat i incrementar la seva productivitat. Esmentats factors crítics són: el teixit empresarial, la cultura emprenedora, la base científica, la capacitat d’atracció de personal clau, els recursos humans qualificats, la infraestructura tecnològica, la disponibilitat de finançament, les xarxes i aliances efectives, l’entorn polític i els serveis de suport al teixit empresarial.
Una societat del coneixement que està basada en l’economia del coneixement, és a dir, aquella que té com a finalitat proporcionar valor afegit als productes i serveis que crea, que genera i que desenvolupa. On hi ha tres agents que interactuen entre ells: les universitats (responsables de la recerca), les empreses (propiciadores de la innovació o d’explotar les idees, la recerca) i l’administració, com a element imprescindible per a la col•laboració entre els dos primers. I que, en base a la innovació i la recerca, pretén incrementar la productivitat, crear més riquesa per a la pròpia societat, el país.
En una setmana que també ha estat marcada per la campanya “Fes un clic al català”. Una iniciativa promoguda per l’empresa informàtica Microsoft i recolzada pel govern de Catalunya amb l’objectiu de fer del català la llengua d’ús de bona part dels ordinadors del país. Amb aquesta finalitat, la multinacional nord-americana ha ofert la possibilitat, a tots aquells que així ho hagin volgut, de descarregar, d’una manera gratuïta, les llibreries necessàries per tal de catalanitzar diferents sistemes operatius de Windows (XP i Vista), així com, versions del programa ofimàtic Office (2003 i 2007) de la companyia de Bill Gates. L’èxit ha estat notable, no només per l’aposta d’aquesta companyia, que s’afegeix a la d’altres del sector tecnològic, per la plena presència de la nostra llengua en aquest camp sinó també per la resposta que ha rebut per part de la societat catalana, en aconseguir que el nombre de descàrregues se situï a prop de les deu mil. Una xifra, una iniciativa i unes idees que fan goig de llegir.
24/05/2007 · Barcelona A aquest pas, el bisbe de Vic Romà Casanova pot batre tots els rècords eclesials. En només tres anys i mig, el successor del Venerable Torres i Bages ha aconseguit que capellans, religioses, religiosos i laics critiquin obertament el seu estil i la seva actuació. Creador de conflictes innecessaris, Romà Casanova suscita crítiques gairebé unànimes, tant a l’interior de l’Església com en la societat civil i en la classe política. Un dels pocs aliats que té és el conegut líder de Plataforma per Catalunya, l’ultradretà Josep Anglada.
24/05/2007 · Barcelona A aquest pas, el bisbe de Vic Romà Casanova pot batre tots els rècords eclesials. En només tres anys i mig, el successor del Venerable Torres i Bages ha aconseguit que capellans, religioses, religiosos i laics critiquin obertament el seu estil i la seva actuació. Creador de conflictes innecessaris, Romà Casanova suscita crítiques gairebé unànimes, tant a l’interior de l’Església com en la societat civil i en la classe política. Un dels pocs aliats que té és el conegut líder de Plataforma per Catalunya, l’ultradretà Josep Anglada.
Ara el conflicte també comença a estendre’s pel territori de la diòcesi. Un dels focus encesos és a Sant Vicenç de Castellet. El juliol de l’any passat va decidir nomenar com a rector de Sant Vicenç el capellà David de Vargas Pino, personatge ben controvertit. Primer va ser seminarista del Seminari de Barcelona i en va ser expulsat. Va anar a parar a la diòcesi de Castelló, on el bisbe Reig, tristament famós per la seva ideologia reaccionària i les seves actuacions despòtiques, el va acceptar. Ordenat capellà va ser enviat a Manlleu, on ja va crear molts problemes fins i tot de tipus econòmics. En només uns mesos s’ha guanyat les ires dels feligresos, fent fora els que treballaven a la comunitat des de fa temps i impulsant misses “rocieres”. Si els pares no van a missa, els fills no poden fer la comunió, sagrament pel qual han de pagar religiosament 65 euros, tot introduint-los en un sobre amb el nom de cadascú. Com és lògic, la bona gent de Sant Vicenç ha esclatat i han començat les protestes, també als mitjans de comunicació. Les notícies negatives sobre el comportament de David de Vargas han començat a difondre’s per tot arreu. Malgrat les crítiques raonades i justificades, de Vargas manté, tossudament, que “tinc el suport i les benediccions del bisbe”.
Romà Casanova va ser nomenat després d’un procés ple d’irregularitats. De perfil gris i més aviat limitat, va esdevenir famós quan en les primeres declaracions públiques va negar que l’Església Catalana existís. En l’acte de presa de possessió es va dur a terme una manifestació inèdita, mai vista enlloc, de protesta amb pancartes prou eloqüents que titllaven Rouco i Carles de “botxins de l’Església catalana”. Pel que sembla no serà l’única manifestació que el bisbe de Vic haurà d’afrontar.
24/05/2007 · Maria Obelleiro Foron dous os principais asuntos que protagonizaron a campaña de eleccións municipais que está a piques de concluír. Urbanismo e vivenda, en primeiro lugar, e benestar social, en segundo lugar, centraron uns debates nos que non atoparon abeiro nin o Estatuto nin o financiamento dos concellos.
24/05/2007 · Maria Obelleiro Foron dous os principais asuntos que protagonizaron a campaña de eleccións municipais que está a piques de concluír. Urbanismo e vivenda, en primeiro lugar, e benestar social, en segundo lugar, centraron uns debates nos que non atoparon abeiro nin o Estatuto nin o financiamento dos concellos.
A diferenza dos anteriores comicios e debido ao cambio político en Madrid e na Xunta, nas eleccións do 2007 xa non se diserta tanto sobre poder. Desta vez, fálase máis do que se pretende facer con el. O debate máis candente da campaña electoral centrouse no urbanismo que, logo de irromper en Madrid, se presentou na Galiza. O protagonismo do asunto vén dado porque, por vez primeira, deixouse ver ás claras a conexión directa entre certos empresarios e o poder municipal, escasamente fiscalizado até o de agora. O urbanismo está a desenvolver unha función fundamental na sociedade actual por dous motivos. Por unha banda, actúa como instrumento que pode facilitar a calidade de vida dos cidadáns e mellorar as condicións de acceso á vivenda. Pola outra banda, trátase dunha poderosa arma para facer negocio co solo. Hoxendía, a trascendencia do urbanismo aumenta en cidades como Vigo e Lugo, onde están por aprobarse os Planos de Ordenación Municipal, e Ourense, cidade na que o PXOM está recorrido xudicialmente.
A campaña das municipais do 2007 non se amosou allea ao urbanismo, especialmente en Vigo, onde nas últimas datas tamén se fala de emprego, centros para maiores ou escolas infantís. O PXOM de Vigo é un tema polémico co que o PSOE presionou até o final, mantendo unha postura pouco coherente xa que os principais problemas urbanísticos da cidade se deron na súa etapa de Goberno, cando se legalizaron numerosos edificios e aparcadoiros que estaban fóra da lei co plano xeral vixente por aquel entón, o do 1993. Porén, o novo Plano Xeral significaría unha oportunidade para adaptar á legalidade esas construcións. En caso de non facerse, veríanse na obriga de derrubar os edificios afectados, polo que o concello tería que afrontar unhas indemnizacións que non pode asumir. Abel Caballero, candidato socialista á alcaldía da cidade, sinalou que o plano se aprobaría unha vez pasasen as eleccións, alongando a polémica durante todos estes meses.
En Lugo, o PXOM contou con 6.500 alegacións, sen que o alcalde, Xosé López Orozco, puidese sacalo adiante malia a ampla maioría coa que conta. En Ourense, o PP aprobou un Plano Xeral que recibiu cinco recursos xudiciais á totalidade e unha ducia de parciais dos que xa foron saíndo unhas sentenzas que anulan boa parte do ordeamento. O actual alcalde ourensán deseñou un PXOM no que se prevé a construción de 50.000 vivendas e no que se prohíbe fomentar a autoconstrucción no perímetro rural da cidade, co obxectivo de obrigar os cidadáns a mercar vivenda no centro. Nos 12 anos de Goberno do PP en Ourense, non se licitou nin unha soa vivenda de promoción pública.
Malia os conflitos que xurdiron ao redor dos diferentes Planos Xerais, os debates non xiraron en torno a temas técnicos ou de importancia para a cidadanía, senón que, en moitos casos, a discusión foi levada a un tema de formas. O PSOE introduciu na axenda a incompatibilidade entre ser promotor e alcalde. Polo PP preséntanse dous candidatos dos sete que aspiran á alcaldía das sete cidades galegas que son promotores, o de Santiago, Xerardo Conde Roa, e o de Ourense, Enrique Nóvoa.
Durante a campaña, os partidos non trataron o tema estatutario no referente aos concellos. Non se falou nin das deputacións, nin dos financiamentos dos concellos, que están a sufrir o problema da atomización e da falta de recursos.
Pola súa banda, os nacionalistas fuxiron do debate urbanístico e introduciron a temática social, subliñando a importancia da vivenda, xa que Galiza foi a comunidade onde máis medrou o prezo no último ano. O BNG propuxo un pacto, que contou coa aprobación do PSOE, polo que se reservará o 40 por cento do solo para construír vivendas protexidas. O PP votou en contra. Á vez que os populares se opuñan á iniciativa, os medios de comunicación recollían a publicidade coa que o PP defendía que tanto en Santiago, onde ten ínfimas posibilidades de gañar, como en Ourense reservarían a metade de todo o que se constrúa para a vivenda pública.
O BNG intrduciu na súa axenda a construción de centros de día, a creación de escolas, bibliotecas, ludotecas e pisos de acollida para mulleres como unha das prioridades dos concellos. Estes temas foron incorporados a última hora tanto polo PP como polo PSOE, que até o momento estaban máis centrados en políticas de infraestruturas e equipamentos públicos para o rural.
Problemas cos censos
A poucos días da celebración das eleccións, seguen a darse casos paradigmáticos do caciquismo de hai anos. O PP levou a cabo unha campaña de cambio masivo de domicilios nos concellos onde vía peligrar o poder. En Ourense, o alcalde, que vive en Cudeiro, censou na súa casa 16 persoas, ao igual que outros membros da candidatura, que tamén deron de alta familias enteiras.
Outra das prácticas que se veñen producindo tradúcese na ocupación de casas en ruínas, en estacións de tren e mesmo nunha Casa da Cultura, onde hai persoas censadas para poder votar.
Nesta campaña tamén se deron a coñecer casos nos que os carteiros rurais recolleron varios votos por correo, malia que a normativa dita que os sufraxios sexan depositados nunha oficina de Correos en persoa.
Os prognósticos
As vindeiras eleccións lembraranse por ser as primeiras municipais na historia de Galiza nas que o PP non dirixe a Xunta. Progresivamente, a esquerda foi gañando terreo nas municipais. No 1999, deuse un primeiro cambio coa chegada ao poder do BNG ás alcaldías de Ferrol, Vigo e Pontevedra. Os socialistas obtiñan por aquel entón a alcaldía de Lugo, Santiago e A Coruña.
No 2003, a maioría de esquerdas produciuse en vilas intermedias. Nese contexto, o PP viuse na obriga de recorrer ao transfuguismo para recuperar alcaldías emblemáticas, como a de Sada ou Bueu. Nese mesmo ano, os populares perderon parte da súa cota de poder nas deputacións.
Agora, haberá que ver cómo responde o PP, que nos anteriores comicios municipais acadou o 41,5 por cento dos votos, por un 27 por cento do PSOE e polo 19,5 por cento do BNG. Os analistas coinciden en apuntar que sen posuír o poder central nin o autonómico, aos populares resultaralles difícil conservar algúns feudos tradicionais.
24/05/2007 · Sant Feliu de Guíxols La desorientació i el desprestigi d’una part de l’acció i la classe política permet que, sense complexos ni vergonya, a diferents ciutats i pobles de Catalunya es presentin algunes candidatures a les eleccions municipals més pròpies d’Andratx a les Illes o al País Valencià o la Costa del Sol.
24/05/2007 · Sant Feliu de Guíxols La desorientació i el desprestigi d’una part de l’acció i la classe política permet que, sense complexos ni vergonya, a diferents ciutats i pobles de Catalunya es presentin algunes candidatures a les eleccions municipals més pròpies d’Andratx a les Illes o al País Valencià o la Costa del Sol.
Aprofitant una ciutat desorientada, sense estratègia de futur però amb molt bona gent com Sant Feliu de Guíxols, i tenint en compte que el principal comerç de la ciutat són més de cent botigues immobiliàries, el constructor més important de la ciutat, anomenat Luque, té la gosadia a cara descoberta de fer una candidatura amb l’eslògan AMICS, sense afegir-hi, naturalment, dels negocis immobiliaris, i diu “Fem ciutat, no política”.
Una ciutat com Sant Feliu, que ens els darrers anys ha tingut un regidor d’Urbanisme honest i rígid que ha impedit desastres urbanístics, té el perill d’una opció GIL a la Costa Brava. Tot per la pasta. Els ganxons esperen que el seny i la responsabilitat de tots impedeixi que la ciutat pugui avergonyir-se d’una candidatura com AMICS que, tot i el dret que té de presentar-se, significa una vergonya pels ciutadans demòcrates d’aquesta ciutat.
24/05/2007 · Tribuna Mallorca El Bloc ha presentat una maqueta de Mallorca amb la representació del conjunt d'espais que en aquests moments es troben amenaçats per diversos projectes urbanístics, comercials o purament especulatius. Es tracta de 35 àrees rurals i espais naturals que per distintes circumstàncies han quedat excloses de les proteccions derivades de les diverses Lleis i Plans.
24/05/2007 · Tribuna Mallorca El Bloc ha presentat una maqueta de Mallorca amb la representació del conjunt d'espais que en aquests moments es troben amenaçats per diversos projectes urbanístics, comercials o purament especulatius. Es tracta de 35 àrees rurals i espais naturals que per distintes circumstàncies han quedat excloses de les proteccions derivades de les diverses Lleis i Plans.
Són Cala Blanca (Andratx), la Real- Son Espases (Palma), Son Real (Santa Margalida), Cala Carbó (Pollença), L’Ullal (Pollença), Sa Ràpita (Campos), Montport (Andratx), Regana (Llucmajor), Vallgornera (Llucmajor) Ses Covetes (Campos) , Cala Murada (Manacor), Son Vairet (Calvià), Ses Fontanelles (Palma), Port Verd (Son Servera), Muleta (Sóller), Es Crever (Marratxí), Son Bosc (Muro), Port Adriano (Calvià), S’Estany den Mas (Manacor), Can Tàpera (Palma), Sa Cabana (Palma), Es Llobets (Llucmajor), Son Baco (Campos), Sa Vinyola (Campos), Cala Marçal (Felanitx), Can Frasquet (Manacor), Ses Olleries (Santa Eugènia), Biniali (Sencelles), Santa Eulàlia (Santa Margalida), Ca na Lloreta (Alcúdia), Can Porquer (Pollença), Camp de Mar (Andratx), Ses Algorfes (Calvià), Son Saletes (Sencelles) i Ruberts (Sencelles).
Biel Barceló, candidat del Bloc a la presidència del Govern, afirma que "és urgent assegurar la seva protecció" i ha presentat el Bloc "com l'única garantia contra la destrucció territorial de Mallorca". En aquest sentit, el cap de llista ha anunciat la reforma de les Directrius d’Ordenació del Territori per eliminar la possibilitat d’incrementar en un 10% l’àrea urbanitzada; la derogació de la Llei de camps de golf per impedir la creació de nous; la revisió del Pla Territorial de Mallorca; la temporització de la concessió de llicències i el reforçament de la disciplina urbanística.
El Bloc també ha recordat que aquesta legislatura de governs de PP i UM ha suposat una destrossa de Mallorca mai no vista fins ara. Així, s’han construït set noves autopistes, s’han tramitat una dotzena de nous camps de golf (molts dels quals incorporen noves urbanitzacions) i s’han realitzat més urbanitzacions que en qualsevol altra legislatura.
24/05/2007 · València Quan el mal ve d'Espanya. El País Valencià més enllà dels tòpics (Columna) és el títol del llibre amb què l'activista Toni Gisbert s'estrena com a escriptor. Gisbert, coordinador d'ACPV, vol que aquesta actualització de la dita faci que el llibre "entre més directament. Està adreçat a un públic ampli, no exclusivament a gent que ja té preocupacions nacionalistes". L'assaig, escrit des d'un cert optimisme nacional, vol desmuntar molts dels tòpics que s'han bastit sobre la societat valenciana -regió agrícola, on mengen paella cada diumenge, que sempre estan de gresca...- i que han acabat projectant una imatge totalment falsa tant arreu dels Països Catalans com arreu del món.
24/05/2007 · València Quan el mal ve d'Espanya. El País Valencià més enllà dels tòpics (Columna) és el títol del llibre amb què l'activista Toni Gisbert s'estrena com a escriptor. Gisbert, coordinador d'ACPV, vol que aquesta actualització de la dita faci que el llibre "entre més directament. Està adreçat a un públic ampli, no exclusivament a gent que ja té preocupacions nacionalistes". L'assaig, escrit des d'un cert optimisme nacional, vol desmuntar molts dels tòpics que s'han bastit sobre la societat valenciana -regió agrícola, on mengen paella cada diumenge, que sempre estan de gresca...- i que han acabat projectant una imatge totalment falsa tant arreu dels Països Catalans com arreu del món.
Amb el llibre, Gisbert afirma: "Espere, per exemple, a ajudar a eliminar la mania d'alguns catalans del Principat de parlar sistemàticament en castellà quan vénen al País Valencià; o amb l'actitud de molts valencians d'apropar-se com menys millor a la ciutat de València perquè es pensen que aquesta ciutat ‘no té solució'", exposa en una entrevista al setmanari Presència. El coordinador d'ACPV remarca que els constants atacs del PP a la unitat de la llengua han possibilitat, de retruc, "una base jurídica favorable a la unitat de la llengua que abans no es tenia".
L'assaig tracta sobre l'origen dels tòpics sobre els valencians, la perversió de les falles, la utilització política de la història, les crítiques a les tesis de Fuster, l'enfortiment de les relacions econòmiques entre Catalunya i el País Valencià... De fet, Gisbert es mostra convençut que els Països Catalans "som una realitat articulada econòmicament" i posa com a exemple el fet que, avui en dia, es planteja públicament la necessitat d'estrènyer relacions entre els diferents territoris de l'Arc Mediterrani , un debat que en plena Batalla de València hauria estat impensable.
24/05/2007 · Barcelona Bona part de l’èxit que Ciutadans-Partido de la Ciudadanía va recollir a les passades eleccions autonòmiques es va deure a una campanya que se sustentava fonamentalment en la polèmica. I si aquesta no existia calia crear-la. Ja feia anys que ho intentaven, des del Manifiesto de los 2.300, i sempre amb el tema lingüístic com a bandera. Finalment, el suport explícit de determinats mitjans de comunicació, el doblegament d’altres a l’hora de donar veu a qui fins aleshores no hi tenia més legitimitat que el PACMA, les declaracions i actituds provocadores dels seus líders i, també, algunes protestes en els seus actes molt ben aprofitades van donar tres diputats a aquesta formació.
24/05/2007 · Barcelona Bona part de l’èxit que Ciutadans-Partido de la Ciudadanía va recollir a les passades eleccions autonòmiques es va deure a una campanya que se sustentava fonamentalment en la polèmica. I si aquesta no existia calia crear-la. Ja feia anys que ho intentaven, des del Manifiesto de los 2.300, i sempre amb el tema lingüístic com a bandera. Finalment, el suport explícit de determinats mitjans de comunicació, el doblegament d’altres a l’hora de donar veu a qui fins aleshores no hi tenia més legitimitat que el PACMA, les declaracions i actituds provocadores dels seus líders i, també, algunes protestes en els seus actes molt ben aprofitades van donar tres diputats a aquesta formació.
Ara, passada la marea, sembla que els seus diputats, més desorientats que una altra cosa, no passen de la categoria d’ornament al Parlament català i el partit es descompon internament. Tret de l’estirabot recent d’un programa de Telemadrid, la frenada que han fet els mitjans que aleshores els dedicaven portades cada dia i l’absència, per insostenible i absurda, de la qüestió lingüística i identitària en el debat públic posa les coses força difícils a Ciutadans. Paradoxalment, gaudien de més projecció abans d’entrar al Parlament que a hores d’ara.
I és que passar d’una campanya en què una sola idea, encara que falsa, pot bastir-ho tot, a haver d’actuar com una formació seriosa, amb un programa treballat i creïble i amb el sentit últim de la millora de les condicions de vida dels ciutadans no és gens fàcil. Ja ho va demostrar fa pocs dies la candidata a l’alcaldia de Barcelona, Esperanza García, en un fòrum per on han passat tots els altres cinc alcaldables i en què ella va batre el rècord de ser la més breu, amb un sorprenent quart d’hora de conferència. La cara, les mirades i les respostes de la candidata durant el torn de preguntes evidenciaven que aquell era dels pitjors moments que li havia tocat passar en púbic. Haver de parlar d’assumptes que no permeten la demagògia i que s’escapen de la lògica anticatalana quan no és té cap idea sobre la matèria pot arribar a posar molt nerviós al ponent, certament.
Ara, a pocs dies de les eleccions, i veient com el tema identitari pràcticament no ha entrat en escena, Ciutadans recorre a la vella fórmula, la de la provocació directa i la victimització, tan coneguda també pels seuscompanys de viatge de Basta Ya. D’una banda, llança un logo de darrera hora amb un eslògan tan poc imaginatiu com “Catalunya és Espanya” i, d’una altra, la magnificació d’una pintada mal feta, amb molt poca destresa i amb un llenguatge molt poc habitual, a la casa del seu president i que han corregut a titllar d’atac feixista, amenaça i intimidació. Una fórmula que, donada la urgència del tema i les magres perspectives de les enquestes, esdevé com a mínim sospitosa.
24/05/2007 · Palma Quan tan sols falten cinc dies per a les eleccions al Parlament de les Illes Balears, el Govern presidit per Jaume Matas no ha tingut cap mena de mania en adjudicar 34 llicències de ràdio i 10 canals de TDT que completen el mapa àudiovisual de les illes. La gran majoria de llicències, com no podia ser d’altra manera, i a diferència del cas català, afavoreixen clarament els grups mediàtics que s’han caracteritzat per donar un suport incondicional a la política del Govern dels darrers quatre anys. Així, en el previsible cas que perdi el poder, sap que comptarà amb un important altaveu mediàtic que li possibilitarà erosionar el nou equip de govern.
24/05/2007 · Palma Quan tan sols falten cinc dies per a les eleccions al Parlament de les Illes Balears, el Govern presidit per Jaume Matas no ha tingut cap mena de mania en adjudicar 34 llicències de ràdio i 10 canals de TDT que completen el mapa àudiovisual de les illes. La gran majoria de llicències, com no podia ser d’altra manera, i a diferència del cas català, afavoreixen clarament els grups mediàtics que s’han caracteritzat per donar un suport incondicional a la política del Govern dels darrers quatre anys. Així, en el previsible cas que perdi el poder, sap que comptarà amb un important altaveu mediàtic que li possibilitarà erosionar el nou equip de govern.
Amb aquesta mentalitat, l'empresari català Jacinto Farrús, que ja gestiona per concessió el servei de noticies d'IB3/PP3 i és el propietari de Canal 4 TV, ha aconseguit vuit llicències radiofòniques i una de TDT. Casualment, Farrús va començar a créixer en el sector televisiu mallorquí després d'incorporar a l'excap de premsa de Jaume Matas, Javier Mato.
En segona posició entre els afavorits, la cadena Cope ha rebut quatre llicències de ràdio i una de televisió, amb Popular TV. Qui també ha sumat quatre llicències radiofòniques ha sigut Recoletos Medios Digitales, editora d'El Mundo, diari obertament hostil al mallorquinisme. Onda Cero i el grup Serra també han rebut quatre llicències de ràdio cadascun.
L'empresa familiar de l'exvicepresident del Govern estatal Rodrigo Rato, propietària de Radio Balear, ha rebut dues noves freqüències, les mateixes que Radio Intereconomía, de l'exdiputat del PP Julio Ariza.
En l'àmbit televisiu, Matas ha atorgat el caramel més llaminer a Guaita Produccions -vinculada a l'hoteler Francisco Miralles, propietari d'ACH, i el grup de premsa gratuïta Bon Dia, addicte al PP-, ja qui li ha donat cinc dels deu canals disponibles.
24/05/2007 · Barcelona Les colles de diables i dimonis dels Països Catalans atemoreixen a grans i petits en milers de cercaviles i correfocs. Els petards, les espurnes, les banyes, les forques... Tota una indumentària per fer festa des de temps immemorials. Ara, però, en comptes de ser elles les que fan por, són aquestes colles les que es veuen amenaçades. El Parlament europeu va aprovar, el novembre de l’any passat, una nova normativa per regular el mercat europeu d’articles pirotècnics, amb l’objectiu de reduir el número d’accidents pel seu mal ús. De retruc, però, els exigents criteris que estableix la normativa poden comportar també la desaparició de les gairebé 100 colles de diables infantils que existeixen actualment.
24/05/2007 · Barcelona Les colles de diables i dimonis dels Països Catalans atemoreixen a grans i petits en milers de cercaviles i correfocs. Els petards, les espurnes, les banyes, les forques... Tota una indumentària per fer festa des de temps immemorials. Ara, però, en comptes de ser elles les que fan por, són aquestes colles les que es veuen amenaçades. El Parlament europeu va aprovar, el novembre de l’any passat, una nova normativa per regular el mercat europeu d’articles pirotècnics, amb l’objectiu de reduir el número d’accidents pel seu mal ús. De retruc, però, els exigents criteris que estableix la normativa poden comportar també la desaparició de les gairebé 100 colles de diables infantils que existeixen actualment.
La nova normativa estableix que qui encengui petards de classe 1, la més inofensiva, com a mínim ha de tenir 12 anys, mentre que l'edat mínima per llançar petards de la classe 2 -de baixa perillositat i baix nivell de soroll- és de 16 anys. Les colles de diables catalanes -una especificitat arreu d'Europa i que, com a tal, la norma no ha contemplat- utilitzen carretilles de les classes 3, mentre que les colles infantils feien servir, després d'haver seguit un curset formatiu, carretilles de la classe 2.
Si la normativa s'aplica fil per randa, però, suposarà la desaparició de totes les colles infantils, formades per nens i nenes de menys de 12 anys i que, per tant, legalment no podran llençar ni una ceba. Segons el president de la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, Francesc Montoya, això provocaria que "la continuïtat dels diables grans es trobaria en perill", motiu pel qual s'està mobilitzant bona part dels grups de cultura popular del país.
La federació ha mantingut reunions amb el delegat del Govern de l'Estat a Catalunya, Joan Rangel, per negociar una excepció per a les colles de diables, possibilitant que la canalla de 10 anys ja pugui llençar petards de la classe 2. La nova llei europea permet que cada Estat reguli certes excepcions, punt on els diables catalans estan disposats a incidir, argumentant les estrictes normes que ja segueixen per evitar cap accident i que fins i tot les companyies asseguradores consideren que realitzen activitats de baix risc. És per aquest motiu que estan elaborant un document que explica el funcionament de les colles de diables infantils, que són "les primeres interessades en què ningú prengui mal", ja que l'objectiu d'encendre els petards és per fer festa i que tothom s'ho passi bé.
La Federació de Diables i Dimonis de Catalunya detecta en Rangel una voluntat de parlar sobre el tema i trobar-hi una solució satisfactòria. En cas contrari, la iniciació al món del foc festiu entre els infants dels Països Catalans no es podrà donar fins que siguin adolescents, una etapa en què molts ja no volen implicar-se en cap entitat.
24/05/2007 · Barcelona Francesc Marc Àlvaro a la Vanguardia reflexiona sobre la importància que s'ha donat a la utilització del kubotan per part d'un Mosso quan en realitat "fins avui, ni vostè ni jo teníem una idea exacta de les armes que podia utilitzar un agent destinat a evitar i reprimir disturbis. Tampoc feia falta, la veritat." I afirma que el més greu "no és el punxó sinó l'escàndol que alguns han escenificat al descobrir-lo."
24/05/2007 · Barcelona Francesc Marc Àlvaro a la Vanguardia reflexiona sobre la importància que s'ha donat a la utilització del kubotan per part d'un Mosso quan en realitat "fins avui, ni vostè ni jo teníem una idea exacta de les armes que podia utilitzar un agent destinat a evitar i reprimir disturbis. Tampoc feia falta, la veritat." I afirma que el més greu "no és el punxó sinó l'escàndol que alguns han escenificat al descobrir-lo."
Per Àlvaro volem "fer la truita sense trencar els ous" i afegeix "La quadratura màgica del cercle pren de la realitat només allò que es pot projectar una imatge bondadosa del governant. Si per alguns fos, mai no hauríem tingut policia pròpia, només uns quants mossos decoratius per desfilar a la Diada i acompanyar al president a les festes majors." A més a més, sosté la hipòtesi que "ens pesa la irresponsabilitat que una part de la societat té a l'hora de mirar-se al mirall i assumir les contrapartides més espinoses de l'exercici de la llibertat".
Finalment Àlvaro afirma que no es pot treballar sota sospita i sense convicció en un moment que la inèrcia general sigui condemnar l'actuació de la policia autonòmica: "Potser ajudaria que Saura hi posés una mica de convicció en la defensa del cos"
24/05/2007 · Bilbo El periodista del diari Gara Iñaki Iriondo reflexionava dimecres en aquest diari sobre el desenvolupament de la campanya de les eleccions municipals i forals a Euskadi i Navarra. I ho feia queixant-se que la qüestió central sigui, a ulls de la majoria de mitjans i forces polítiques, el fet de “si determinades sigles de l’esquerra abertzale puguin o no presentar-se a les eleccions”. Per Iriondo, “això no va així”, sinó que el moll de l’os és que “desenes i desenes de milers de basques i bascos veuen conculcat el seu dret de sufragi passiu i actiu”. “No és cosa de llistes –diu- [...] sinó de condicions democràtiques”.
24/05/2007 · Bilbo El periodista del diari Gara Iñaki Iriondo reflexionava dimecres en aquest diari sobre el desenvolupament de la campanya de les eleccions municipals i forals a Euskadi i Navarra. I ho feia queixant-se que la qüestió central sigui, a ulls de la majoria de mitjans i forces polítiques, el fet de “si determinades sigles de l’esquerra abertzale puguin o no presentar-se a les eleccions”. Per Iriondo, “això no va així”, sinó que el moll de l’os és que “desenes i desenes de milers de basques i bascos veuen conculcat el seu dret de sufragi passiu i actiu”. “No és cosa de llistes –diu- [...] sinó de condicions democràtiques”.
Davant d’aquesta situació, el periodista descriu els tres tipus de resposta que detecta. Per una banda, la dels qui “van imposar i mantenen aquesta situació d’apartheid”, que defensen sense embuts que una part de la ciutadania no tingui dret a elegir ni a ser elegida. En un segon grup hi ha “els qui diuen rebutjar aquesta situació antidemocràtica però que, per diverses raons, en campanya s’hi acomoden i després, durant quatre anys, se n’aprofiten ocupant més càrrecs dels que els pertoquen segons la voluntat popular expressada a les urnes”, i els critica que en lloc plantar cara a la llei i no participar en uns comicis no democràtics s’hagin plegat.
I hi ha un tercer grup, format “pels qui pateixen més directament aquesta legislació d’excepció, veient com passen a ser ciutadans de segona a la seva pròpia terra”. I d’entre aquests, n’hi ha alguns “que consideren que la seva protesta s’ha de fer de manera activa enfront de qui l’ha creat i de qui se n’ha aprofitat”. “I ara –lamenta Iriondo- resulta que el fet que un grup de ciutadans protesti davant del ministre de Justícia o davant dels qui han expressat la seva satisfacció per l’exclusió o han governat a municipis on la majoria absoluta de vots fou anul.lada fa quatre anys, aquesta és la major conculcació de drets que es produeix en aquesta campanya”.
Seguidament, Iriondo distingeix entre els fets en què hi ha hagut ús de la violència i els que no. En els que n’hi ha hagut, els danys contra persones han estat mínims, així com contra béns. Hi ha hagut interrupcions d’actes o protestes davant de candidats, però “en cap cas es pot parlar d’una conculcació de drets ni mínimament assimilable a la que pateixen els qui s’han vist exclosos antidemocràticament de les urnes”. Iriondo explica que “l’ocupació d’un escenari aliè pot durar uns segons, però per contra, l’ocupació d’una regidoria o d’una alcaldia aliena pot durar tota una legislatura”. I això porta a la qüestió de la legitimitat de les institucions que sorgeixin d’aquests comicis.
Finalment, el periodista considera sorprenent que els qui critiquen tant la Llei de Partits com les propostes de l’esquerra abertzale “no ofereixin cap tipus d’alternatives per restablir el respecte a la voluntat popular”, cosa que porta a preguntar-se “si els discursos d’aquests partits en defensa d’unes eleccions vertaderament lliures coincideix després amb els seus fets”.
24/05/2007 · Barcelona En un article al diari El Punt, el periodista Manuel Cuyàs ironitza sobre tots els fronts oberts que té ara mateix oberts la policia de Catalunya, i proposa obrir una investigació per determinar-ne la raó: "... jo si fos dels Mossos obriria una tercera línia d'investigació per esbrinar com és que en plena campanya electoral tot són problemes a la policia del conseller Joan Saura."
24/05/2007 · Barcelona En un article al diari El Punt, el periodista Manuel Cuyàs ironitza sobre tots els fronts oberts que té ara mateix oberts la policia de Catalunya, i proposa obrir una investigació per determinar-ne la raó: "... jo si fos dels Mossos obriria una tercera línia d'investigació per esbrinar com és que en plena campanya electoral tot són problemes a la policia del conseller Joan Saura."
Per Cuyàs és incomprensible que ens preocupi menys que un okupa trenqui el nas a un mosso d'un cop de puny que el fet que aquest portés un punxó defensiu. O que quan els Mossos detenen un grup de carteristes que actuaven al metro des de feia mesos també es critiqui perquè "va ser el «regal» electoralista i de mala llei que Joan Saura va fer a la seva dona, Imma Mayol, candidata a l'alcaldia de Barcelona".
Finalment el periodista conclou que "un govern i una oposició amb cara i ulls haurien de sortir com un sol home a defensar el cos policial propi.". Però com que estem en període de campanya ja se sap..." les enquestes asseguren que ICV, la formació del matrimoni Saura i Mayol, puja en intenció de vot, al contrari dels altres partits i això sí que no pot ser. Saura s'hauria de sentir una víctima però ni ell surt a defensar el cos que dirigeix per si pot arreplegar el vot d'algun antisistema." I després de les eleccions pensa Cuyàs "els maltractaments a comissaria cauran en picat i els okupes no trobaran ningú que els compadeixi per punxats que siguin. "
23/05/2007 · David Bajona - secretari del CEEC Quan algunes persones, per tossuderia, sentit d’estat o visió estratègica, s’han entestat a fer passos endavant per a que el nostre país disposés d’un cos de policia propi, modern i democràtic alguns, com el que subscriu aquestes línies, ens felicitàvem que al país hi hagués gent que aguantés determinats costos personals per fer-lo avançar en la que és la primera de les potes d’un país, la seguretat. Els Sellarès, Bosch, Gordo, Delort i tants altres que han posat la construcció de la institució per davant de les seves legítimes aspiracions personals o professionals. Independentment del seu color polític, pensàvem alguns que feien un alt servei al seu país.
23/05/2007 · David Bajona - secretari del CEEC Quan algunes persones, per tossuderia, sentit d’estat o visió estratègica, s’han entestat a fer passos endavant per a que el nostre país disposés d’un cos de policia propi, modern i democràtic alguns, com el que subscriu aquestes línies, ens felicitàvem que al país hi hagués gent que aguantés determinats costos personals per fer-lo avançar en la que és la primera de les potes d’un país, la seguretat. Els Sellarès, Bosch, Gordo, Delort i tants altres que han posat la construcció de la institució per davant de les seves legítimes aspiracions personals o professionals. Independentment del seu color polític, pensàvem alguns que feien un alt servei al seu país.
Però potser ens equivocàvem, perquè, de què serveix una policia adulta, que ja s’ha fet gran, amb més de dotze mil homes i dones a les seves files, amb un organigrama complex i amb diferents funcions, si el país segueix segrestat en la preadolescència? No és psicològicament assumible per la nostra política, els nostres mitjans de comunicació, la nostra opinió publicada, una policia que fa de policia i no de mainadera progre? Però no és estrany que això succeeixi en un context en què gairebé tothom es pregunta què fa el seu país per ell, i només una exigua minoria intenta fer alguna cosa per al seu país.
Dia a dia les notícies negatives sobre el cos de mossos d’Esquadra han omplert pàgines de diaris, temps de tertúlies i minutatges televisius fins que els titulars han esdevingut estat d’ànim. Avui alguns diaris, fins i tot diaris gratuïts, ja fan titulars com “Mossos sota sospita”. És inacceptable. Ja n’hi ha prou. Diguem la veritat: abans dels Mossos els hagués tremolat el pols i alguna cosa més.
Si el país no vol tenir una policia de veritat que ho digui. Però si no és així potser que els pressupostos públics deixin d’amamantar aquells que posen en qüestió un dels pilars fonamentals, no només de la reconstrucció nacional, sinó de la normalitat democràtica de Catalunya. La normalitat democràtica a Catalunya depèn en aquests moments més dels professionals dels Mossos d’Esquadra que d’aquells que s’havien acostumat a fer crítiques del Dragon Khan i ara busquen tema. Els Mossos no són del Govern, ni són el Govern, si algú vol criticar els seus responsables polítics que ho faci alt i fort, però que no utilitzi per a fer-ho els policies de la brigada mòbil, ni els de seguretat ciutadana, ni els d’informació ni els de trànsit perquè d’ells depenen coses força serioses i per això disposen d’una divisió d’afers interns efectiva i rigorosa, més del que alguns els agradaria, que duu al jutge aquells que s’han extralimitat.
Més confiança per tant en la nostra policia i els seus professionals, i menys desprestigi gratuït, al que col·laboren fets innecessaris com que la Guàrdia Civil hagi d’investigar els mossos per decisió d’un jutge. Feu-vos grans o ens plegaran, ells, i els que no esperem cobrar de l’administració per defensar el país.
22/05/2007 · Miquel Sellarès, president del Centre d'Estudis Estratègics (CEEC) Catalunya té un problema molt seriós. Després de dècades d’una certa democràcia espanyola, no té sentit d’Estat i el seu principal repte no és l’enemic exterior, que també, sinó la manca de capacitat i estratègia nacional per defensar els eixos fonamentals de la seva construcció nacional. L’autoodi, els complexos i l’autoflagel·lació sembla ser la nostra manera de fer.
22/05/2007 · Miquel Sellarès, president del Centre d'Estudis Estratègics (CEEC) Catalunya té un problema molt seriós. Després de dècades d’una certa democràcia espanyola, no té sentit d’Estat i el seu principal repte no és l’enemic exterior, que també, sinó la manca de capacitat i estratègia nacional per defensar els eixos fonamentals de la seva construcció nacional. L’autoodi, els complexos i l’autoflagel·lació sembla ser la nostra manera de fer.
Fa uns mesos es va posar en qüestió la immersió lingüística. Després, i no per casualitat, s'ha intentat i s'intenta destruir l'espai comunicatiu català, amb l'objectiu de desprestigiar el seu vaixell insígnia, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, amb campanyes contra la seva financiació pública. I ara, fa unes setmanes, els toca el rebre als Mossos d'Esquadra, la Policia de Catalunya. I si en el cas de la immersió lingüística, la societat, la classe política i els mitjans de comunicació van reaccionar amb fermesa, en el cas de TV3, aquesta unanimitat ja es va debilitar. L'estratègia de l'Estat i dels poderosos mitjans de comunicació privats van debilitar, per tant, aquest espai, tot i la defensa de la societat civil compromesa i d'una part de la classe política.
Què ha passat amb els Mossos? Quin és el seu pecat original? Que van sorgir d'una societat acomplexada en el tema de la seguretat i d'una classe política que li va costar anys entendre la importància de tenir una part del poder polític, el coercitiu, i que aquest era un eix irrenunciable de la sobirania i la construcció nacional.
No per casualitat, abans del circ mediàtic i polític d'aquests dies, el PP i Ciudadanos van demanar que s'ajornés el desplegament dels Mossos un o dos anys. Amb coherència i responsabilitat, el Govern d'Entesa no ho va acceptar, i tampoc, per patriotisme, CiU, derrotant conjuntament la proposta de PP i Ciudadanos. Però el punt de mira estava i està centrat en els Mossos. La crònica de la Brunete Mediàtica de Tribuna Catalana ho ha explicat, quant a la premsa i mitjans de comunicació espanyols. Tenen carta blanca i tot s'hi val, contra la Policia de Catalunya. Els Mossos són el seu objectiu, perquè mai no han acceptat la seva existència i sobirania.
Ara, el que no podíem esperar és que una part de la nostra premsa, i fins i tot TV3, amb el circ mediàtic de Josep Cuní, entrés en aquesta frivolitat i irresponsabilitat. Això és greu i no es pot entendre d'uns bons professionals d'Els Matins de TV3 i d'altres programes de la cadena. Caldria que, de tot plegat, se'n fes un recull àudiovisual per passar-lo a l'Escola de Policia de Catalunya, perquè els futurs policies sabessin què els espera, ja que veurien com se'ls exigirà allò que no es va fer, per covardia o coincidència, amb els cossos i forces de seguretat de l'Estat, o que no es fa amb cap altra policia de l'Europa occidental.
Però això fins i tot pot arribar a ser bo, perquè la nostra policia ha de ser diferent i, ja que se li exigeix, i perquè va implícitament en ells des de la seva creació, pot arribar a ser la policia més transparent del món, com s'ha demostrat aquests dies amb l'actuació d'Afers Interns, amb els comandaments policials i polítics, que han donat la cara i han sofert un assetjament mai acceptat per cap altra policia. La nostra policia ja és madura, ha passat la revàlida.
Però la nostra societat i els seus poders mediàtics, públics i privats, haurien de reflexionar. Construir institucions nacionals costa anys. Destruir-les, o desprestigiar-les, es pot fer amb molt poc temps.
Amb tot, tenim més de 12.000 homes i dones joves, policies preocupats per la imatge de la seva feina i el seu servei a la societat, però que no accepten ser carn de canó de maniobres desestabilitzadores polítiques o irresponsables, i tenen la voluntat d'esforçar-se, enllestir el desplegament a tot el Principat, construir en els propers 4 o 5 anys un cos policial de 18.000 efectius, que són i volen ésser la Policia de Catalunya amb majúscules.
I si un petit tant per cent d'aquests professionals s'equivoquen o delinqueixen, caldrà que siguem extremadament rigorosos amb ells, i apartar-los del servei públic. Però tenen i han de tenir el dret de la presumpció d'innocència i el policia, quan actua, des de la comissaria o des del carrer, ha d'estar segur que té al darrere les institucions i la societat.
Ai d'aquella policia que desconfia de que les seves institucions i la seva societat li pugui donar l'esquena.
23/05/2007 · Barcelona El President de Catalunya, José Montilla, ha sortit en defensa de l'actuació dels Mossos d'Esquadra, la Policia de Catalunya, durament criticats pels sectors més espanyolistes i recalcitrants d'Espanya, amb l'ajuda dels quintacolumnistes catalans, àvids de retallar la minsa autonomia amb què encara compta la nació. El president, en un acte a Girona, ha posat en evidència que el país compta amb "uns bons professionals que tenen el reconeixement internacional, tenen el reconeixement social i tenen el suport del govern i del seu President". Montilla, amb fermesa i convicció, proclama: "Tenim una bona policia, que està fent bé la seva feina".
23/05/2007 · Barcelona El President de Catalunya, José Montilla, ha sortit en defensa de l'actuació dels Mossos d'Esquadra, la Policia de Catalunya, durament criticats pels sectors més espanyolistes i recalcitrants d'Espanya, amb l'ajuda dels quintacolumnistes catalans, àvids de retallar la minsa autonomia amb què encara compta la nació. El president, en un acte a Girona, ha posat en evidència que el país compta amb "uns bons professionals que tenen el reconeixement internacional, tenen el reconeixement social i tenen el suport del govern i del seu President". Montilla, amb fermesa i convicció, proclama: "Tenim una bona policia, que està fent bé la seva feina".
José Montilla ha fet públic, una vegada més, el compromís del Govern de culminar el desplegament policial el 2008, ja que consideren que "la seguretat i la nostra policia són coses molts serioses". Montilla exposa que el Govern de Catalunya "treballa fermament perquè els ciutadans tinguin garantida la seguretat necessària per exercir plenament les seves llibertats".
Les contundents paraules del President Montilla s'han rebut amb satisfacció entre els comandaments i el conjunt del cos policial, que trobava que les institucions a què serveixen mantenien un silenci que començava a ser greu per la pròpia policia. Ara, la Policia de Catalunya desitjaria que la societat civil i els mitjans de comunicació, com ja han començat a fer alguns, reconduïssin la situació i les informacions fora del circ mediàtic i polític d'aquests dies.
23/05/2007 · Ivan Mambrillas El cronista és a Espanya, on s’hi estarà fins diumenge, raó per què la setmana passada va haver de demanar el vot per correu. Doncs bé: a causa de la proverbial ineficàcia de Correus ─podríem haver-ne dit proverbial desídia dels seus treballadors, però ja se sap que, a vegades, és el mal funcionament de l’estructura allò que impedeix la competència dels individus─ qui això signa ahir va haver de desplaçar-se a l’oficina del barri barceloní on acompleix el seu ‘exili’ per implorar el dret a vot. El funcionari, interrogat a propòsit del motiu de la demora, va alçar els muscles.
23/05/2007 · Ivan Mambrillas El cronista és a Espanya, on s’hi estarà fins diumenge, raó per què la setmana passada va haver de demanar el vot per correu. Doncs bé: a causa de la proverbial ineficàcia de Correus ─podríem haver-ne dit proverbial desídia dels seus treballadors, però ja se sap que, a vegades, és el mal funcionament de l’estructura allò que impedeix la competència dels individus─ qui això signa ahir va haver de desplaçar-se a l’oficina del barri barceloní on acompleix el seu ‘exili’ per implorar el dret a vot. El funcionari, interrogat a propòsit del motiu de la demora, va alçar els muscles.
Passin, si us plau, la nota autobiogràfica d’un cronista que, aprofitant el privilegi d’aquesta tribuna, no se n’ha pogut estar (i que, amb tot, finalment va poder votar) i, si volen, agraeixin-li que no els reporti els torts del seu periple ─ferroviari i aeri─ fins a Espanya.
Diumenge que ve, ja ho saben vostès, triem els futurs estadans dels nostres ajuntaments. A Lleida, un cop superada la bacanal caragolera, ja ens veiem en cor de dibuixar-los el panorama electoral: per primera vegada des de la fi de la dictadura feixista, Antoni Siurana, exconseller d’agricultura, no encapçalarà la llista dels socialistes lleidatans. El seu hereu, Àngel Ros, regidor d’economia fins que Siurana va ser nomenat conseller, ha gaudit de més tres anys, encapçalant el tripartit municipal, per fer-se conèixer entre els votants que no van poder votar-lo.
A més del PSC, ICV i PP presenten nous alcaldables. Mercé Rivadulla, l’única dona candidata, succeeix Francesc Pané, ara número 4, al capdavant de la llista dels postcomunistes. I el sempre audaç Zapater Zapater, l’únic número u que no ha estat mai regidor, substitueix la no menys audaç Pilar Arnalot en la mai prou ben ponderada proposta electoral del PP. Xavier Sàez, el candidat d’ERC, és doncs, el candidat més veterà ─des de 1991 que tracta de ser paer.
Però a més dels consabuts partits, els censats a Lleida poden optar per nou fomacions més. Ciutadans- Partido de la ciudadanía, que es disputa amb el PP i Plataforma per Catalunya (una altra inquietant novetat) l’espai fa anys abandonat, i mai del tot cobert, pel Grup Freixes, la Candidatura d’Unitat Popular, que n’és de l’esquerra independentista de Lleida, jove i tanmateix molt bregada, i l’Organització de Veïns Independents, per referir els ‘extrapaerials’ més visibles.
Dimecres que ve, els (esperem ja païts) resultats. Tan de bo que, llavors, les diverses manifestacions del funcionariat espanyol no ens en destorbin la crònica.
23/05/2007 · Roger Buch, politòleg Acabarem aquesta sèrie de cròniques preelectorals fent-nos la següent pregunta: Seria possible, sense disposar d'enquestes, preveure els resultats d'una candidatura en un municipi determinat? Predir el comportament electoral és impossible, perquè depèn de la suma de voluntats individuals que en darrera instància sempre són lliures. Mai podem preveure res al 100%, però com més dades i informacions disposem, més fàcil serà endevinar les tendències de vot.
23/05/2007 · Roger Buch, politòleg Acabarem aquesta sèrie de cròniques preelectorals fent-nos la següent pregunta: Seria possible, sense disposar d'enquestes, preveure els resultats d'una candidatura en un municipi determinat? Predir el comportament electoral és impossible, perquè depèn de la suma de voluntats individuals que en darrera instància sempre són lliures. Mai podem preveure res al 100%, però com més dades i informacions disposem, més fàcil serà endevinar les tendències de vot.
Exposem a continuació alguns elements, que més enllà de presentar un bon programa que normalment es mira poca gent, ens poden servir per preveure-ho. La combinació dels punts forts i de punts febles de cada candidatura ens pot permetre fer una mica de futorologia.
Haver guanyat les darreres eleccions Els electors són conservadors i normalment acostumen a repetir el seu vot. Conèixer els resultats de les eleccions anteriors és la millor manera de predir el futur. Hi ha molts electors que sempre voten el mateix partit o, en tot cas, varien entre poques opcions.
Haver fet una bona obra de govern Les candidatures que han estat governant ja tenen la campanya feta: només cal que ensenyin els canvis que hi hagut al municipi: els parcs nous, els jocs infantils que casualment es renoven cada quatre primaveres o les millores en equipaments són la carta de presentació del partit que ha governat. Si la percepció es que s'ha fet una bona feina des de l'ajuntament, és fàcil que es torni a repetir. En algunes convocatòries, els canvis d'alcaldies importants a Catalunya han estat ben pocs.
Que el partit vagi bé a nivell nacional Totes les candidatures es ressenten poc o molt de les tendències dels partits a nivell nacional. En principi si un partit va generalment a l'alça o a la baixa, es reflecteix en tots els municipis, sobretot en els grans. Per exemple, en les eleccions de 2003 el PSC va baixar a la majoria de municipis de l'àrea metropolitana i ERC va pujar també a tots, seguint la tendència general de tot Catalunya.
Fer una bona campanya electoral Una bona campanya amb recursos sempre ajuda, sobretot perquè si no es fa, els altres sí que la faran. Però una campanya amb finançament però sense cap bon contingut a oferir no serveix per a gaire: la inversió econòmica en una campanya electoral no sempre és proporcional amb els vots que s'obtindran. En algunes ocasions el PP gasta tant diners en la campanya a Catalunya com CiU o el PSC per acabar obtenint resultats semblants a ERC i ICV, que se'n gasten molts menys.
Despendre una imatge engrescadora La percepció que tenen els ciutadans de cada candidatura depèn de diversos factors. Els partits que han estat fora del govern poden haver fet una oposició més o menys seriosa, però la majoria de ciutadans no fa un seguiment minuciós de la vida política municipal. Es més important el lideratge que exerceix el cap de llista tant a nivell extern com intern. És un bon líder extern aquell candidat capaç de connectar amb els electors i que genera als ciutadans la percepció de que podria ser un bon alcalde perquè inspira confiança i transmet il·lusió per treballar. Però també és necessari un lideratge intern per motivar els militants del propi partit que, en definitiva, seran els que faran campanya i en municipis petits ajudaran a crear un estat d'opinió ciutadà favorable al projecte.
La bona imatge d'una candidatura també depèn de que no hi hagi hagut baralles internes. Són molt habituals els conflictes per decidir el cap de llista i la imatge de desunió pot acabar passant factura.
Una candidatura plural i il·lusionada La tria dels candidats també és un element que pot aportar vots. Si en un extrem trobaríem les candidatures fantasma com les que el PP té en molts pobles de Catalunya, en un altre extrem trobaríem llistes amb candidats il·lusionats amb el propi projecte, fet que comportarà la seva implicació activa en la campanya electoral. En pobles petits i mitjans és recomanable que els candidats pertanyin a diferents famílies i colles d'amics, perquè si són molt endogàmiques, acaben anant a buscar els vots en els mateixos ambients.
Uns competidors en baixa forma Els propis resultats evidentment també depenen de l'estat dels competidors. No té el mateix mèrit treure un resultat semblant en municipis amb uns contrincants en estat de gràcia, que fer-ho contra candidatures en baixa forma. Competir amb adversaris que han fet una bona obra de govern des de l'ajuntament és molt complicat. Haver d'enfrontar-se fa uns anys contra alcaldes emblemàtics com Joaquim Nadal a Girona o Antoni Farrés a Sabadell, per exemple, no era pas una tasca senzilla.
En definitiva, si heu governat bé, teniu una candidatura il·lusionada amb un candidat que té un bon lideratge intern i extern, el vostre partit creix a nivell nacional, teniu diners i imaginació per fer una bona campanya, vau guanyar les darreres eleccions i els vostres rivals estan en baixa forma..., no en dubteu pas: segur que guanyarem les eleccions de carrer!
Ens retrobem aquest diumenge a la nit a Tribuna per comentar els resultats!
23/05/2007 · Barcelona Putin ha restaurat dins de Rússia l’autoritat de l’Estat després del caos de l’època de Ieltsin i una vegada assentades les bases del seu poder a l’interior, reprèn la tradicional, de fa segles, política imperial cap a l’exterior.
23/05/2007 · Barcelona Putin ha restaurat dins de Rússia l’autoritat de l’Estat després del caos de l’època de Ieltsin i una vegada assentades les bases del seu poder a l’interior, reprèn la tradicional, de fa segles, política imperial cap a l’exterior.
El cas més recent és el d’Estònia, però podem fer memòria recent en els casos de Geòrgia i Ucraïna. I la nova potència que li dóna els importants ingressos de les seves exportacions de gas i petroli permeten recuperar el camí imperialista que suposa altra vegada enfrontar-se amb els interessos globals dels Estats Units, en ocasió del desplegament d’onze míssils antimíssils i una instal·lació de radar a Polònia i Txèquia.
Ahir va produir-se un nou esquitx en negar-se el Kremlin a extradir a l’acusat de ser l’assassí de Litvinenko, un exagent secret que havia parlat més del compte i que va ser enverinat a Londres. Tot plegat porta a una confrontació de la nova Rússia imperial amb el seu rival mundial, els Estats Units, per una part, i amb diversos estats membres de la Unió Europea, és a dir, amb la UE, per l’altra. Es parla novament d’una nova edició de la guerra freda entre Rússia (abans era la URSS) i Occident.
El conflicte més recent i més estrambòtic és el que porta l’imperi rus a amenaçar i desestabilitzar la petita Estònia, estat bàltic membre de la UE. La causa aparent de l’enfrontament ha estat el trasllat d’una estàtua que recorda els soldats soviètics des del centre de la capital estoniana a un cementiri militar. Rússia ha obert la caixa dels trons arribant a mobilitzar a la població estoniana d’origen rus (els manifestants cridaven “Mori Estònia” i “l’URSS per sempre”) i atacar l’ambaixador i l’ambaixada d’Estònia a Moscou. En aquest tema hi ha de rerafons la interpretació del que va significar la invasió russa-soviètica dels estats bàltics durant la Segona Guerra Mundial. El parlament rus ha qualificat les autoritats estonianes de feixistes i ha parlat de la necessitat de canviar el govern estonià. Rússia ha tallat els enllaços ferroviaris amb Estònia i s’han llençat crides a boicotejar els productes estonians. El ministre rus d’Afers Estrangers ha acusat la UE i la OTAN de reescriure la història. Pels bàltics la invasió soviètica, conseqüència del pacte Ribbentrop-Molotov (1939) va ser l’inici de mig segle d’ocupació amb milers de persones represaliades i deportades cap el gulag i l’arribada de centenars de milers d’emigrants russos al seus territoris. Pels russos es tracta d’un èxit de la “Gran guerra patriòtica” (nom amb què a Rússia es designa la Segona Guerra Mundial). El secretari general de l’OTAN ha manifestat que “el desplaçament d’una tomba o d’un monument de la Segona Guerra Mundial és un afer interior de Estònia”. Tant la OTAN com la UE com els Estats Units han demanat a Rússia que compleixi les seves obligacions internacionals i respecti la independència d’Estònia.
No és la primera vegada que l’imperi rus ataca una de les seves excolonies, ja que fa uns mesos va passar quelcom de semblant amb Geòrgia després que fossin detinguts cinc oficials russos acusats d’espionatge en aquella república caucàsica. Rússia va deportar milers de georgians i va decretar un embargament comercial total suspenent les connexions aèries i els intercanvis postals. I en el cas d’Ucraïna li va tancar el subministrament de gas fa uns mesos per un desacord sobre preus després que el seu candidat presidencial hagués perdut les eleccions davant l’actual president, pro-occidental.
L’imperi rus estén novament el seu poder sobre les seves excolònies i no dubta a amenaçar, represaliar i intervenir en la política interior dels seus veïns, siguin del Bàltic, del Càucas o de l’Europa oriental.
L’acte de fermesa i dignitat nacional d’Òmnium Cultural, el treball constant de la Plataforma pel Dret a Decidir, la Plataforma Sobirania i Progrés i altres entitats professionals, cíviques i intel·lectuals del país fa temps que envien missatges a la societat i a la classe política per renovar, al segle XXI, la idea i els continguts d’una nova Solidaritat Catalana.
Som-hi!. Hem de mobilitzar l'esquerra independentista, només així podrem ser forts als ajuntaments de tota la nació i només així podrem consolidar Esquerra, l'única formació política que té com a marc nacional els Països Catalans. Necessitem sumar vots al llarg i ample del territori, combatent l'abstenció, per demostrar que de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar som un mateix poble. Aquesta és la nostra nació i aquesta és, conjuntament amb la justícia social, la nostra principal raó d’ésser. Des de la recuperació d'aquesta democràcia de baixa qualitat -en el millor dels casos- el regionalisme principatí va abandonar a la seva sort la resta dels Països Catalans.
La candidatura que encapçala Xavier Trias, i de la qual formo part, ha treballat a fons una proposta valenta de canvi que pivota al voltant de les solucions al problema de l’habitatge -amb la construcció del Barri del Morrot-, el salt cap endavant en serveis socials de tota mena, tot proposant la universalització de molts dels serveis i la concertació dels mateixos amb la societat civil i, és clar, fer de Barcelona la veritable capital de la catalanitat, fugint de multiculturalismes que tenen per objectiu amagar Catalunya i de tebiors culturals que contribueixen a la dilució de la nostra identitat.
Es tracta d'un mercat molt peculiar. Normalment cada 4 anys, s'obre el "mercat de somnis". Te'l pots trobar en una o altra plaça de la teva vila, envoltat de guardaespatlles i periodistes, i qualsevol paret, plafó o fanal és bo per anunciar-se.
...
Si desitja inserir publicitat en aquest web posi's en contacte amb PubliCAT! media
24/05/2007 · Crònica de Cultura i mitjans de comunicació
24/05/2007 · Vàlència
24/05/2007 · Carles Toronjo i Manyé
24/05/2007 · Barcelona
24/05/2007 · Maria Obelleiro
24/05/2007 · Sant Feliu de Guíxols
24/05/2007 · València
24/05/2007 · Barcelona
24/05/2007 · Palma
24/05/2007 · Barcelona
24/05/2007 · Barcelona
24/05/2007 · Bilbo
24/05/2007 · Barcelona
23/05/2007 · David Bajona - secretari del CEEC
22/05/2007 · Miquel Sellarès, president del Centre d'Estudis Estratègics (CEEC)
23/05/2007 · Barcelona
23/05/2007 · Ivan Mambrillas
23/05/2007 · Roger Buch, politòleg
23/05/2007 · Barcelona
