Iceta Gavicagogeascoa és molt jove, només té 42 anys, per la qual cosa té per davant en principi una llarga carrera episcopal, ni més ni menys que 33 anys com a mínim. Nascut a Gernika, és euskaldun a més de parlar moltes altres llengües. Té un curriculum impecable: entre d'altres mèrits acadèmics, és doctor en Teologia i màster en Economia, a més de doctor en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Navarra, de l'Opus Dei. La dades és ben significativa, com també el fet que va iniciar els seus estudis eclesiàstics al Seminari de Pamplona, però es va traslladar a Còrdova on va ser ordenat. En aquesta ciutat andalusa exercia de responsable d'economia i vicari general. És a dir, no va estudiar a cap seminari del País Basc, sinó que va decidir voluntàriament anar a Andalusia. Salvant les distàncies, seria una situació equivalent als capellans catalans que, per raons ideològiques, van marxar al Seminari de Toledo per estudiar-hi i ser ordenats. Consideraven que els seminaris catalans eren un "focus perillós", favorables a les tesis d'obertura del Concili Vaticà II.

D'altra banda, convé subratllat que el nou bisbe auxiliar era un desconegut entre el clergat d'Euskadi i de Bilbao, on, per cert, hi ha un gran planter de capellans amb prestigi que ben segur serien escollits bisbes, si es respectessin les consultes que teòricament es fan per triar els candidats a formar part de les ternes. Però, sospitosament, el Vaticà ha nomenat Iceta, d'un perfil molt diferent al de la majoria del clergat basc. El seu nomenament s'afegeix al de l'actual bisbe de Palència, José Ignacio Munilla, també basc. Tots dos són joves. I tots dos corresponen a un estil molt allunyat al de l'Església basca liderada durant molts anys per Setién i en l'actualitat per Uriarte. No endebades, darrere d'aquests dos nomenaments s'endevina una aposta dels sectors més integristes espanyols per donar la volta a l'Església basca i reconvertir-la dràsticament, tot fent-la passar per l'adreçador. Rouco i els seus adlàters han ordit un pla estratègic molt clar per capgirar el perfil propi de l'Església basca i de la catalana. Mouen les peces amb visió de futur i amb intelligència; ningú no podrà dir que Munilla o Iceta no siguin bascos. El seu objectiu, a llarg termini, és ben clar. Ja ho van intentar amb Ricardo Blázquez, però la jugada els va sortir malament. Ara tornen a la càrrega. És el que, sens dubte, també intentaran amb l'Església de casa nostra, amb els relleus del bisbe de Girona i Lleida.

14/02/2008 · María Obelleiro
A Rede Galiza Non se Vende comezou a súa andaina en outubro do 2006, cando varias asociacións ecoloxistas e colectivos cidadáns galegos entraron en contacto. Daquel encontro naceu a Rede Litoral Vivo, con máis de corenta colectivos. Perante a necesidade de estender a rede para reclamar a xestión sustentábel e solidaria dos recursos naturais alén do mar, creouse a Rede Galiza non Se Vende. A plataforma vén sumarse ao resto das que operan no Estado.

14/02/2008 · María Obelleiro
A Rede Galiza Non se Vende comezou a súa andaina en outubro do 2006, cando varias asociacións ecoloxistas e colectivos cidadáns galegos entraron en contacto. Daquel encontro naceu a Rede Litoral Vivo, con máis de corenta colectivos. Perante a necesidade de estender a rede para reclamar a xestión sustentábel e solidaria dos recursos naturais alén do mar, creouse a Rede Galiza non Se Vende. A plataforma vén sumarse ao resto das que operan no Estado.

O novo órgano inclúe máis de sesenta colectivos que fornecen unha visión de conxunto das agresións ao patrimonio natural galego. Xan Duro, coordinador xeral de Verdegaia, sinala que a plataforma está aberta a "calquera colectivo que asuma que o país vai mal polo que camiño que segue", pero advirte que nin partidos políticos nin sindicatos teñen cabida na entidade.

As rúas de Santiago acollen a Rede Galiza Non se Vende o domingo 17 de febreiro. Con saída dende a Alameda, percorrerá Doutor Teixeiro, o Hórreo, a Rúa do Vilar e rematará na praza da Quintana, onde Mabel Rivera e Séchu Sende lerán o manifesto. Segundo revela o colectivo Fusquenlla, "membros de Burla Negra teñen preparadas algunhas sorpresas para amenizar a marcha e darlle un aire festivo-reivindicativo". Membros da comisión de traballo prevén unha grande afluencia, xa que aseguraron a súa presenza un bo número de colectivos que mesmo alugaron autobuses para desprazarse. "Cremos que vai ser unha manifestación moi concorrida", apuntan.

"Urbanismo caótico, infraestruturas de transporte irracionais, piscifactorías, campos de golf, portos deportivos, encoros, parques eólicos indiscriminados...", cita o manifesto da Rede Galiza Non se Vende. Adela Figueroa sinala que nesta manifestación Adega "focaliza a urxencia de derrogar o Plano Acuícola". A urbanización descontrolada da costa, os portos deportivos, Reganosa, a minaría a ceo aberto, o transporte por estradas e autovías... A presidenta de Adega enumera os puntos contra os que se erixe a asociación. "Queremos recuperar a nosa riqueza, por iso reclamamos un modelo de desenvolvemento sustentábel que se faga efectivo", apunta. Figueroa amósase a prol dun urbanismo "concentrado, unha cidade non difusa". A presidenta de Adega fai un chamamento á poboación, "sen participación cidadá, non hai desenvolvemento sustentábel".

Pola súa banda, o coordinador xeral de Verdegaia, Xan Duro, sinala que un dos obxectivos da plataforma "é ofrecer unha panorámica do que hai, a rede é un altofalante no que loitan todos os colectivos".

A Rede Galiza Non se Vende revela que unha das causas do "caos" actual na xestión do litoral é o tecido de competencias que abrangue o Ministerio de Medio Ambiente e o de Fomento, as Consellarías de Pesca, de Industria, de Política Territorial e de Medio Ambiente e mesmo os concellos. Esta transversalidade podería estenderse alén da xestión do litoral, xa que tamén afecta aos demais casos.

O "Manifesto por un Litoral Vivo" cualifica de "escandaloso" o grao de incumprimento da lexislación de protección ambiental e do patrimonio. "De pouco servirá termos unha aplicación mellor se persiste o desleixo actual na súa aplicación, particularmente cando afecta ás propias Administracións e ás grandes empresas", engade o documento da plataforma.

Na páxina web de Salvemos Monteferro, un dos colectivos que pertencen á Rede Galiza Non se Vende, pódese ver que a convocatoria da manifestación tacha os grupos políticos de "silenciosos, cómplices e coautores da catástrofe". Tamén apunta que "todos eles préganse como nunca á avaricia dos grandes intereses económicos que subvencionan os seus partidos e subornan as ideas que din que representan".

Pola súa banda, Xan Duro acusa tanto a Administración como as grandes empresas de "dilapidar o patrimonio en base ao caos urbanístico". O coordinación xeral de Verdegaia sinala que a Administración "non fai nada, non pon freo á destrución". Duro apunta que se sente "defraudado" polas expectativas de mudanza da nova Xunta.

Adela Figueroa recoñece que a política ambiental da Xunta "ten luces e sombras". A presidenta de Adega lembra que o Goberno galego vén de lanzar unha liña de actuación en defensa dos ríos, "pero aínda detectamos moita contaminación". Tamén engade que a política agro-forestal "ten que ser máis eficaz". Figueroa sinala como grandes retos a política de residuos e a lei da paisaxe.

A Consellaría de Medio Ambiente e Desenvolvemento Sostible rexeitou pronunciarse sobre a manifestación, "nós non contestamos ás reivindicacións, pero respectámolas". Non obstante, a Consellaría deu a coñecer as liñas de actuación nas que traballa. Este ano construiranse 34 depuradoras, executaranse obras de abastecemento, así como o Plano de Control de Vertidos e a limpeza dos ríos.  Unha das iniciativas estrela vai ser o programa "Parques para vivir". A consellaría tamén vai acometer proxectos de carácter educativo e ambiental. O Plano de Xestión de Residuos, o programa de control de calidade do aire, o da mellora ambiental e redución das emisións nas industrias e o plan de calidade ambiental son outros puntos nos que traballará a consellaría. A sostibilidade é un dos obxectivos prioritarios. Imprímelle un forte pulo ao Centro de Investigación e Información Ambiental de Galicia (Cinam) e conta cos programas de Acción contra o Cambio Climático, Educación para a Sostibilidade e a Avaliación Ambiental Estratéxica. A consellaría fomentará iniciativas ambientais municipais que teñan por obxecto a incorporación de espazos naturais ao patrimonio público e apoiará os colectivos e o asociacionismo ambiental.

Al País Valencià, l'anomenat “espai nacional” apareix dividit en tres candidatures diferents, a les taules electorals. D'una banda, el Bloc Nacionalista Valencià, la formació majoritària dins d'aquest espectre, va de la mà d'Iniciativa del Poble Valencià (IPV) i d'Els Verds - Esquerra Ecologista. D'una altra, Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), tota sola. I, per últim, la coalició Per la República Valenciana, que inclou tres formacions amb un pes gairebé insignificant: Esquerra Nacionalista Valenciana, Sobirania Valenciana – Estat Valencià i República Valenciana – Partit Valencianista Europeu. Analitzem-les de prop, a continuació.

El Bloc ha aprofitat la malmesa situació d'Esquerra Unida (EUPV) i ha acordat llistes conjuntes amb IPV, formació constituïda per l'antic corrent Esquerra i País i amb el suport de la plataforma Projecte Obert, on s'inserten desencantats comunistes de volada com ara els ex-coordinadors generals Joan Ribó i Alfred Botella. IPV, que s'intitula ecosocialista i ja ha fet veure la seua “germandat” amb ICV, representa un 30% d'EUPV, un percentatge que ascendeix fins el 35-40% si hi sumem Projecte Obert i independents que encara -com la pràctica totalitat d'afiliats d'IPV- mantenen el carnet d'Esquerra Unida. En qualsevol cas, són temps de mudances, de trànsit, cap al que serà un camí en comú del nacionalisme i l'ecosocialisme. Al Bloc tenen clar que aquesta estratègia els permetrà superar EUPV en un termini curt. Potser al març encara recolliran més vots les candidatures d'Esquerra Unida, ni que siga pel grau de coneixença de la seua marca, però tot indica que EUPV perdrà l'única acta de diputat que ara conservava i quedarà no sols fora de les Corts espanyoles, sinó també en minoria al grup parlamentari de les valencianes -on Bloc i IPV sumen quatre diputats, per només tres d'EUPV, un fet que duu a pensar en una probable expulsió, un cop passades les eleccions- i, encara pitjor, amb un pes municipal molt afeblit. A Esquerra Unida ha fet molt de mal la desfeta a València i Alacant, ciutats on tenien regidors que ara han perdut, després de la contesa del maig proppassat.

 Justament, la candidatura Bloc-Iniciativa-Verds és liderada per Isaura Navarro, que ha estat la darrera diputada d'EUPV a Madrid. Aquesta, Isaura Navarro, era la proposta que el coordinador general d'IU, Gaspar Llamazares, va fer a EUPV, però que la direcció valenciana va rebutjar i que al remat, al consell polític federal, va esdevenir derrotada. En saber-se el resultat, Navarro va afanyar-se a assegurar que concorreria als comicis sota el pacte Bloc-IPV.

Al 2004, Esquerra Unida va mantenir la seua acta de diputat per tan sols 2.300 vots. Un marge escàs que dificulta i molt que al 2008 el reediten, encara més tenint en compte que vora el 40% d'aquell partit avui s'hi presenta separadament, amb el Bloc. Igualment, però, és gairebé impossible que els nacionalistes i IPV recullen aquesta acta, perquè els 78.000 sufragis que fa quatre anys va sumar EUPV van distar molt dels poc més de 20.000 que va signar el Bloc, a la circumscripció de València, que és l'única on els partits minoritaris tenen alguna probabilitat d'èxit. Pel que respecta a ERPV, el seu sòl electoral és baix (15.000 paperetes a tot el País Valencià) i no resultarà difícil de millorar-lo. En aquest cas, però, allò que veritablement crida l'atenció és que Esquerra Republicana duga com a cognom, en aquesta ocasió, l'expressió “País Valencià, Sí”, tot just la traslació autòctona de Nafarroa Bai. Una marca, la de “País Valencià, Sí”, registrada per Joan Francesc Peris (coportaveu d'Els Verds del País Valencià) però que ERPV ha fet seua per lluir-la aquest 2008. Segurament, l'objectiu és que siga el primer pas d'un projecte més ambiciós, a l'estil balear i amb intenció de perdurar en el temps. Serà ell, el temps, qui dicte si és possible que tot aquest espai nacional camine unit. Ara fa dos anys, amb motiu de la reforma estatutària valenciana, el Bloc va negar-se a què ERC defensara les seues esmenes al Congrés dels Diputats, i va estimar-se més que ho fera el Bloc Nacionalista Gallec. La sintonia entre ERPV i Bloc és, de fa anys, nul·la. Mentre els primers parlen sense embuts de “Països Catalans”, els segons piquen l'ullet als sectors més moderats del PP i del PSPV-PSOE, a fi de crear un “tercer espai” capaç d'arribar a acords amb els uns i amb els altres, per bé que majoritàriament ho fan amb els socialistes.

 En última instància, els electors poden votar Per la República Valenciana, l'enèssim intent de l'activista Víctor Baeta per tal de fer-se sentir al panorama polític valencià. Esquerra Nacionalista Valenciana va apostar al seu dia per accedir a l'Entesa, amb Esquerra Unida i Els Verds.

Al capdavall, doncs, un mapa massa fragmentat, sobretot atenent al fet que la representació en aquesta mena de comicis és la més cara de totes. En temps de crisi econòmica i de predomini bipartidista, els nacionalistes del País Valencià enfilen la via de l'atomització, tot just el camí més irregular per poder fer arribar una veu, una de sola, a la carrera de San Jerónimo. Coses de la política.

Convé assenyalar que el ministre, en aquesta ocasió, comunicativament, se’n va sortir: els lleidatans vam acabar sabent que les obres començaran enguany i finiran el 2010 ─és clar, doncs, l’efecte ‘inspirador’ que, sobre els nostres governants, tenen els dies previs a la campanya electoral: gràcies a aquest ‘preperíode’, els terminis (bé siguin relatius a la construcció d’un Parador, bé ho siguin a l’arribada de l’AVE a Barcelona) deixen de constituir un misteri. Però, a més del quan, Clos va tenir prou traça per revelar-nos el com (això és, com serà l’edifici) i el qui (o sia, qui pagarà què): 53 habitacions, 17 a la primera planta, 18 a la segona i a la tercera (una de les quals serà una suite), que podran acollir 106 hostes; a la planta baixa hi haurà les dependències dels serveis, mentre que les capelles de l’església esdevindran menjadors i sales de reunions; al pati, cobert, hi haurà la recepció, i al terrat, un spa (que és, segons ens expliquen, una piscina amb hidromassatge). I, perquè els lleidatans irredempts no se’n queixin, el vestíbul de l’entrada del carrer Cavallers (que és on els susdits, cada 11 de setembre, honoren els caiguts del 1707) restarà obert al públic. Dels 19,1 milions d’euros que costarà la conversió, el ministeri de Turisme en costejarà 17; de la resta, que correspon a la urbanització de l’entorn del Roser, se’n farà càrrec la Paeria.

Els lleidatans ens n’hem de felicitar ─diuen: el govern de l’estat sufragarà els costos d’una rehabilitació tan peremptòria com inassumible per als migrats cabals de l’ajuntament. Que l’edifici perdi els seus usos públics, i que la seua dimensió de símbol nacional sigui potinejada ─i admesa, només, a guisa de ‘concessió’─ són penyores, inevitables, que cal pagar en pro de la salubritat del nostre casc antic.

Entre les diverses formes que adopta la manipulació ideològica, aquesta, la de presentar com a ineluctable allò que podria ser d’altra manera, no és la menys coneguda. Si el govern d’esquerres i catalanista de Lleida hagués volgut mantenir el caràcter públic de l’edifici, hauria pogut fer-ho. Però si el que pretenia era rehabilitar el Roser al més aviat possible i a risc d’haver-hi de renunciar, tranvestir-lo en un hotel que, per més luxós que es vulgui, remet a una imatgeria rància i nacionalment hostil, tan sols era una possibilitat (la pitjor?) entre d’altres. Hauria estat menys ofensiva la d’un hotel ─si és que d’això es tracta─ que s’apropiés de la potència simbòlica de l’antic convent per fer-ne imatge i reclam.

I si el lector es pregunta qui, entre els polítics locals, s’oposa a la conversió del Roser en un Parador, sàpiga que només ho fan els qui encara no són dins l’ajuntament. I malament rai, no ser-hi: ahir, la policia va impedir als membres de la CUP d’accedir a la Paeria per assabentar-se d’això que el cronista, tan interessadament com ha sabut, els acaba d’explicar.

Ara bé, el fet curiós i paradoxal és que McCain està guanyant les primàries i els caucus no en base a l'electorat republicà, sinó als electors independents, aquells que no estan adscrits a cap partit. Cal dir, però, que McCain és declarat partidari de l'intervencionisme en la política internacional i de mantenir-se a l'Iraq el temps que faci falta mentre la gran majoria dels electors independents són contraris a continuar la guerra de l'Iraq.

Si mirem als inicis, la cursa de les primàries va començar a Iowa, on van guanyar el republicà Huckabee i el demòcrata Obama, va seguir Wyoming, amb victòria del republicà Romney i New Hampshire, on van guanyar Clinton i McCain. A continuació a Michigan i Nevada, el triomf va ser per Clinton i Romney, a Carolina del Sud, per McCain i Obama, A Florida, per McCain i Clinton i en el Super Dimarts (5 de febrer) dia que votaven 22 estats, entre els quals els dos mes importants en població, Califòrnia i Nova York, Clinton i Obama quasi van empatar en nombre de delegats mentre entre els republicans guanyava de manera clara McCain. Així, doncs, el joc encara està obert entre Clinton i Obama pels demòcrates mentre els republicans ja es pot dir que han escollit a McCain.

És interessant, però, analitzar el fenomen McCain ja que és considerat poc conservador pels mateixos conservadors i entre l'electorat republicà ha quedat en molts estats empatat amb Romney, abans que aquest es retirés de la cursa. La raó de la seva victòria es basa en quedar-se amb una gran majoria de vots de electors independents. Aquesta lògica s'ha complert, per exemple, en el cas de Florida, el de New Hampshire i el de Carolina del Sud.

I és que Mc Cain té un atractiu evident amb el seu parlar franc i clar, amb la seva independència i llunyania de les estructures del Partit Republicà i alguns dels seus postulats ideològics. Tot això atreu molts votants independents que veuen en ell un patriota abans que un representant de partit i provoca el rebuig d'una part considerable dels republicans. La contradicció es troba reflectida, per exemple, en una enquesta entre aquests electors independents que voten McCain feta pel diari "Los Angeles Times" i publicada el passat mes de gener que mostra que el 66% volen una retirada total i ràpida de l'Iraq, completament al contrari que McCain, el qual va declarar el gener que si feia falta les tropes nord-americanes s'estarien a l'Iraq cent anys mes.

En un article publicat a l'esmentat diari de Los Angeles es diu que el president Bush al cantó de McCain sembla un pacifista, per assenyalar les postures de duresa en el passat de McCain en política internacional en referència als problemes creats per l'Iraq, Corea del Nord, Sèrbia (Kosovo), Iran, a les seves intervencions en favor de actuar al Darfur (Sudan) i Ruanda i a la seva postura de plantar cara a Rússia i la Xina.

De fet, el quasi candidat republicà a la presidència segueix la seva tradició familiar ja que el seu pare va ser un almirall de quatre estrelles que va defensar sempre la guerra del Vietnam i el seu avi, també almirall de quatre estrelles, va ser partidari incondicional de la política intervencionista del president Roosevelt. Per tot plegat, McCain sembla ser un partidari clar de l'imperialisme nord-americà. De moment, en els dos últims mesos, diu el diari de Los Angreles, uns 17.000 periòdics nord-americans han demanat oficialment votar per McCain.

El Principat té un dèficit de 18.595 milions d'euros, és a dir, que a cada català, Espanya li costa 2.622 euros l'any, el doble que el 1995. Representa un 10,2% del PIB. Si l'Estat espanyol fos federal, com proclamava Zapatero en l'anterior campanya electoral, es fixaria un màxim de dèficit per cada territori. En el cas alemany, per exemple, aquest no pot superar el 4% per llei, un percentatge que coincideix amb l'objectiu que s'han marcat els republicans per a la negociació del nou finançament.

A la pràctica, el dèficit fiscal no només suposa que Catalunya es queda sense els diners necessaris per fer les inversions que correspondrien per assegurar el seu progrés, així ha quedat demostrat amb la manca d'infrastructures vitals i amb el col·lapse de serveis bàsics com l'ensenyament o la sanitat, sinó que, a més, el poder adquisitiu dels catalans va baixant progressivament.

En aquest sentit, l'informe de la Fundació Josep Irla denuncia que al final del procés de retribució dels impostos, algunes comunitats amb un elevat superàvit fiscal acaben tenint un nivell de renda per habitant -i per tant de benestar- superior al d'algunes comunitats amb un dèficit fiscal molt accentuat, com és el cas de Catalunya. Mentre el Principat és el quart territori després de Madrid, País Basc i Navarra en PIB per habitant, passa al novè lloc en renda per càpita en poder de compra.

Pel que fa a les Illes Balears la situació és més desastrosa encara. Presenten dèficit superior al 13% del PIB en tots els anys considerats, situant-se el darrer any estudiat, el 2005, en un 16,9% del PIB. Al País Valencià, el dèficit se situa aproximadament en un 2% del PIB cada any, tot i que altres territoris amb un nivell de riquesa per habitant similar al del País Valencià tenen superàvit fiscal amb l’Estat espanyol.

Mentrestant, a menys d'un mes de les eleccions espanyoles, el ministre d'Economia Pedro Solbes es compromet a crear un equip de treball per publicar les balances fiscals. No fixa terminis, però sí que deixa clar que els resultats d'aquest hipotètic càlcul no tindrà cap valor per al seu executiu, si és que repeteix a la Moncloa, a l'hora de negociar el finançament per a Catalunya. Primer caldrà veure qui calcula les balances, si un organisme oficial del govern espanyol o estudiosos del món universitari propers als interessos del PSOE i el PP, és a dir, qui pot amagar el gran forat que posaria en evidència aquest sistema de solidaritat tan insolidari amb alguns territoris. Per acabar, també caldrà veure si les dades serveixen per alguna cosa més que per acusar Catalunya de victimista.

A l'article "Nuevo racismo y noticias. Un enfoque discursivo", publicat a Inmigración, género y espacios urbanos. Los retos de la diversidad, Teun Adrianus van Dijk escriu a la pàgina 37 el paràgraf següent referint-se al nou racisme, el qual es caracteritza, entre d'altres aspectes, per no ser explícitament racista (a diferència del racisme clàssic):

"Lo mismo es cierto especialmente en relación con el papel de los medios de comunicación en los asuntos étnicos, por las siguientes razones: a) La mayoría de los lectores blancos tienen pocas experiencias cotidianas con las minorías. b) Los lectores blancos tienen pocas fuentes alternativas de información sobre las minorías. c) Las actitudes negativas para con las minorías les convienen a la mayoría de los lectores blancos. d) Las cuestiones étnicas proporcionan, en mayor grado que otros temas, una identificación positiva aunque polarizada para gran parte de los lectores blancos, en términos de «nosotros» y «ellos». e) Los medios de comunicación enfatizan esa polarización grupal centrándose en varios problemas y amenazas para «nosotros», y así implican activamente a gran parte de los lectores blancos. f) Los grupos minoritarios no tienen suficiente poder para oponerse públicamente a esa información sesgada. g) El discurso dominante (de los medios de comunicación) sobre temas étnicos es prácticamente consensuado. h) En concreto, hay poco debate respecto al «nuevo» racismo. i) Los disidentes «antirracistas» tienen poco acceso a los medios de comunicación"

Si canviem alguns elements lèxics (o n'afegim un), obtindrem un nou text que creiem que és suficientment interessant:

"Lo mismo es cierto especialmente en relación con el papel de los medios de comunicación en los asuntos nacionales, por las siguientes razones: a) La mayoría de los lectores españoles tienen pocas experiencias cotidianas con personas sobiranistas o independentistas. b) Los lectores españoles tienen pocas fuentes alternativas de información sobre el soberanismo y el independentismo. c) Las actitudes negativas para con el sobiranismo y el nacionalismo les convienen a la mayoría de los lectores españoles. d) Las cuestiones nacionales proporcionan, en mayor grado que otros temas, una identificación positiva aunque polarizada para gran parte de los lectores españoles, en términos de «nosotros» y «ellos». e) Los medios de comunicación enfatizan esa polarización grupal centrándose en varios problemas y amenazas para «nosotros», y así implican activamente a gran parte de los lectores españoles. f) Los grupos minoritarios no tienen suficiente poder para oponerse públicamente a esa información sesgada. g) El discurso dominante (de los medios de comunicación) sobre temas nacionales es prácticamente consensuado. h) En concreto, hay poco debate respecto al nacionalismo español. i) Los disidentes «sobiranistas o independentistas» tienen poco acceso a los medios de comunicación"

Creiem que algunes de les afirmacions que resulten dels canvis de mots o afegitons són benvolents amb els mèdia espanyols perquè el que analitza van Dijk sobre el nou racisme en els mitjans de comunicació és encara més acusat en el cas del discurs mediàtic espanyol sobre els sobiranismes i independentismes catalans i basc. En posarem diversos exemples. Les experiències dels lectors espanyols amb els sobiranismes i independentismes basc i català no és que sigui reduït, sinó que és nul. O l'accés dels sobiranistes i independentistes als mèdia espanyols no és que sigui escàs, sinó que simplement no hi ha cap via per fer públic aquest discurs, llevat que els mèdia espanyols l'utilitzin per criticar-los i, en el limit, per criminalitzar-los políticament.

Amb tot això no estem afirmant, ni tan sols suggerint, que els mèdia espanyols practiquin un racisme "nacional", sinó que les estructures de reproducció de com a mínim alguns discursos, en aquest cas el discurs nacional espanyol, són similars.