EL TEMPS

Als nostres lectors

Àlex Milian

Les eleccions espanyoles ja són ací. Hem entrevistat tots els caps de llista que s’han deixat entrevistar (alguns altres no hi són perquè no van trobar un moment a l’agenda) i us fem un recordatori d’aquelles coses que ens afecten molt directament i que el pròxim govern espanyol haurà de decidir, executar o suspendre: el TGV Barcelona-València, l’Estatut, el finançament...
Però la portada l’hem reservada a un tema econòmic i polèmic: els bancs i les caixes d’estalvis estan a mata-degolla. Els primers es miren les segones com una competència deslleial i odien la bona imatge que mantenen gràcies a l’obra social. Les caixes lluiten per fagocitar-ne unes altres, mantenir-se independents o contraatacar comprant bancs.

Editorial

On és la ideologia?

Al final d’aquests campanya electoral en què estem immergits, els ciutadans haurem sentit menys propostes programàtiques que mai, més ofertes de diners del que és normal –i sensat– i algunes bestieses mal dissimulades sota expressions políticament correctes (sobretot pel que fa a immigració i política hidrològica). Els debats soporífers i superficials Rajoy - Rodríguez Zapatero només hauran beneficiat el bipartidisme. Tot i que les previsions indiquen que cap d’aquests dos candidats no tindrà la majoria absoluta –i, per tant, són els partits frontissa que tenen més a dir i que cal escoltar amb més atenció–, els mitjans de comunicació, siguen televisions o no, centren gran part de la informació política al voltant del cara a cara televisiu (cal felicitar TV3 per haver-ne estat l’excepció). La conseqüència és un empobriment de les propostes polítiques, una dissolució del discurs ideològic i l’extensió de la grisor.
Tant el candidat del PSOE com el del PP volen convèncer els indecisos –que imaginen com una massa homogènia que acabarà tombant-se en bloc per decidir el resultat final– i tots dos dissimulen la seua veritable ideologia. Rajoy mira de semblar un corderet que no ha trencat mai cap plat –Zaplana, Acebes i companyia fan com si no hi foren– i Zapatero fa de capellà laic donant lliçons morals (sobre diàleg, tarannà i compromís) per atraure el centre-dreta que no escolta els bisbes.
La resta de partits, conscients que aquesta bipolarització de la política els perjudica, també es troben arrossegats a començar la campanya mesos abans de la data oficial. No tan sols amb imaginació i nous recursos –internet ofereix moltes possibilitats, però encara no se sap quina influència real acabarà tenint a casa nostra–, sinó també amb estratègies publicitàries molt cares que comencen molt abans dels quinze dies de campanya.
Aquesta eternització de la campanya té dues conseqüències negatives. La primera és que tota acció política és electoralista mesos abans de la cita amb les urnes. També l’acció de govern és –o pot ser jutjada com a– electoralista en el període de precampanya (però tots els partits ho han assumit i practiquen aquestes estratègies). Tot plegat reforça l’esmentada dissolució del discurs ideològic dels partits.
La segona conseqüència és que afebleix econòmicament les formacions polítiques –que són una de les bases del nostre sistema democràtic. La seua principal despesa és la campanya (i ara la precampanya). És cert que tenen finançament públic (que el 2008, a l’estat espanyol, serà de 82,1 milions d’euros), però l’encariment de les despeses de precampanya els endeuta o els hipoteca amb donants privats. I, novament, això els dilueix el discurs polític.