EL TEMPS

Als nostres lectors

Àlex Milian

Els mots desafecció, perplexitat i desencís surten, des de fa dos anys, en moltes de les anàlisis polítiques i sociològiques que individualment o col·lectivament intenten radiografiar el Principat. No és només la política ni n’és la responsable la crisi econòmica. Els culebrots del finançament i l’Estatut ja haurien d’haver acabat amb la paciència dels catalans, però de tan llargues i infructuoses que són les negociacions semblen haver esgotat l’esperança, la capacitat de reacció. Amb un reportatge i quatre entrevistes (a Miquel Àngel Essomba, Ferran Requejo, Xavier Rubert de Ventós i Ferran Sàez), cerquem les claus d’aquesta situació i mirem més enllà del futur pròxim: quin és l’horitzó del catalanisme a mig termini?

Editorial

Baltasar Porcel

Amb la mort de Baltasar Porcel ha desaparegut un pilar fonamental de la nostra cultura, un escriptor sòlid i potent que ha contribuït, des de les acaballes del segle XX, a enfortir el panorama global de la literatura catalana, el seu ressò, la seua infiltració en l’escena internacional. Des de les arrels fortament soterrades en la terra d’Andratx, Porcel va absorbir històries locals, mites mediterranis i literatura universal per generar algunes de les pàgines més inspirades de les nostres lletres. La seua presència i la seua energia han estat omnipresents en alguns moments de la història catalana recent i sobre les seues facetes d’articulista i de representant institucional –onze anys al capdavant de l’Institut Català de la Mediterrània– es va bastir una imatge polièdrica de treballador incansable i d’opinador controvertit, a més de novel·lista.
Ha recordat el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, que el seu nom ha estat el que més ha sonat a l’hora de parlar d’un potencial candidat català al Nobel de Literatura. Què més se li pot demanar a un novel·lista que excel·leixi en la seua obra? La mort l’ha enxampat en un moment creatiu especialment dolç, ja que havia concatenat diverses novel·les rodones, creadores d’un món propi cada cop mes ric i fabulós, amb un estil arrelat en la novel·la del XIX i alhora totalment contemporani.
Des del treball individual de la creació literària, Porcel ha posat molts granets de sorra a la platja de la nostra cultura, des d’Andratx fins a Fraga, Alacant i Barcelona. A València hi va portar a escena les seues primeres obres de teatre, Els condemnats, el 1960, i La simbomba fosca, poc després. A Barcelona, s’hi va instal·lar, sense deixar mai l’esperit andritxol que sempre nodria les seves fabulacions, i va iniciar el seu treball periodístic, primer amb articles al Diari de Barcelona, després com a entrevistador de fons a Serra d’Or, i finalment com a columnista diari a La Vanguardia durant més de vint anys.
Des de l’Institut Català de la Mediterrània va fer una bona feina per aconseguir una Catalunya oberta i ambiciosa. La Barcelona que el segle XXI aspira a ser capital de la Mediterrània, a promoure el diàleg –la trobada– entre cultures i religions, fins i tot allà on s’hi troben més enfrontades, és també hereva de la seua feina a l’Institut.
Després de la mort de Porcel, cal aferrar-se a la seua obra literària, divulgar-la i reivindicar-la, per no haver de recordar que ja té punt i final.