Els Parcs Naturals

El delta de l'Ebre, amb 320 km2, és la segona zona humida més important de la Mediterrània occidental, després de la Camarga francesa. S'hi troben nombrosos hàbitats naturals força rars a la resta de Catalunya: grans llacunes d'aigua salobre (com la Tancada) o més dolces (com l'Encanyissada), quilòmetres de platges amb camps dunars (el Fangar) i erms salats (erms de la Tancada, punta de la Banya), surgències d'aigua dolça (els ullals), badies somes (el Fangar o els Alfacs), boscos de ribera i illes fluvials que, conjuntament amb els ecosistemes originats per l'home, arrossars i salines, constitueixen un paisatge únic de gran riquesa natural.

Aquesta diversitat d'ecosistemes, flora i fauna, ha motivat la protecció d'una important part del Delta - que l'any 1983 va ser declarada parc natural. És, de fet, un paradís ornitològic on es poden contemplar més de 300 espècies d'aus, algunes sedentàries, i altres migradores que hi passen l'estiu, o l'hivern, o bé hi són de pas. És l'únic hàbitat de tot Catalunya on es poden trobar algunes espècies, les més destacades són: l'agró blanc, el capó reial, el bitó, el martinet ros i el flamenc, a les quals s'uneixen desenes de milers d'ànecs i ocells limícols. El delta també és ric en moltes plantes rares, amfibis, peixos i invertebrats endèmics.

El Parc Natural compta amb una completa infraestructura de suport per al turista i l'estudiós: un ecomuseu d'interpretació del medi natural i agrícola del delta, diversos centres d'informació, un centre bibliogràfic i una estació biològica per acollir els científics, on hi ha un centre de recuperació de fauna silvestre.

A banda del innegable valor ecològic d'aquesta zona, paradís d'ornitòlegs o simples amants de la natura no es pot oblidar la bellesa d'unes platges salvatges. El Delta és també la lluita de l'home per colonitzar una terra dura i difícil cultivant arròs, els arrosars canvien de color segons l'estació i es perden en l'infinit entre petites cases i pobles. Imprescindible una passejada en qualsevol de les embarcacions que van a la desembocadura.

Els Ports de Tortosa-Beseit constitueixen un conjunt muntanyós molt abrupte, que té continuació natural al Maestrat de Castelló i de Terol. En els seus 800 Km2 s'inclouen onze municipis. El Mont-Caro és el cim més alt del massís, i el més alt de la demarcació de Tarragona, amb 1441 metres d'alçada i una vista privilegiada que abarca, en dies clars airejats pel mestral, des dels Pirineus, al nord, fins a les illes Balears, a llevant, i que cada hivern s'emblanquina amb alguna nevada ocasional.

Des de les poblacions d'Horta de Sant Joan fins a la Pobla de Benifassà i des de Beseit fins a Tortosa, els Ports són una de les àrees de muntanya mediterrània més interessants de la península pels seus relleus i paisatges agrestes i solitaris, les extenses masses forestals i la variada i rica fauna que hi habita. Entre els animals més remarcables, cal citar la cabra salvatge, símbol dels Ports, que motivà la declaració de l'indret com a reserva nacional de caça. Hi destaquen també aus com el voltor, l'àliga daurada, l'àliga cuabarrada o el nocturn duc, i moltíssimes espècies d'aus forestals. Entre els mamífers, l'esquiu gat salvatge, l'esquirol, o la llúdriga i el cranc de riu, que encara s'amaguen en rius d'aigües cristal.lines, com l'Ulldemó, l'Algars o el Matarranya, on neden diverses espècies de peixos.

Terra de les pinedes de pinassa i pi roig, també amb rouredes i alzinars, hi destaca, però, la fageda més meridional dels Països Catalans. Tots aquests boscos, i les zones culminars, sotmeses a vents forts i conseqüentment més nues de vegetació, inclouen, també, moltes espècies vegetals rares o endèmiques. Els cingles i canons guarden salts d'aigua com els de Barber, Cantavella, els Ullals o la Caramella, profunds barrancs i gorges, a més de nombrosos amagatalls en coves i valls.

Capricis d'un paisatge sorprenent i salvatge que captivarà viatgers i muntanyencs. Als Ports encara hi podem gaudir de la natura en el seu estat més pur. L'alta muntanya al nostre abast, roques nues, arrodonides i polides que se'ns dubte ens transmetran moltes i diferents sensacions. Endinsar-nos en els seus racons tranquilitzarà el nostre esperit i ens permetrà entrar en contacte amb les nostres arrels.

A l'interior de la comarca del Priorat, i visibles des de qualsevol dels cims de les serres més litorals, es poden distingir els relleus imposants de la serra del Montsant, la "Muntanya de la Pau", que acull als seus peus des del segle XII la Cartoixa d'Escaladei i que assoleix a la roca Corbatera (1163 m) la seva màxima alçària. La serra de la Llena, entre la Conca de Barberà i les Garrigues, serveix de corredor natural que uneix el Montsant i les més orientals muntanyes de Prades.

La serra del Montsant, amb gairebé 20 km de llarg, està formada per altíssims cingles coronats per blocs arrodonits de conglomerats, austeres formacions rocoses que amaguen, tot i l'aparent manca de bosc, plantes raríssimes i tota mena de formes de vida. Caldrà cercar senderons, balmes, ermites i barrancs per observar la fauna i flora d'una muntanya allunyada i salvatge.

La cara sud de la muntanya, més seca i afectada per incendis seculars, acull tota mena de plantes aromàtiques i pot tenyir-se sorprenentment de colors vius a la tardor tant pels conreus de vinya de la seva base com pels arbres caducifolis que neixen a les esquerdes dels cingles. La cara nord amaga carrascars, rouredes i pinedes de pi roig. Els cims i carenes, castigats pel vent, inclouen moltíssimes espècies vegetals interessants, com diverses orquídies, el salze de cingle o les magnífiques peònies. En total, hi podem trobar més d'un miler d'espècies de plantes superiors.

L'aïllament de la serra ha afavorit la permanència de nombroses espècies de fauna sensibles a la presència humana. Hi destaquen les aus rupícoles, que necessiten cingles i roquers per niar-hi, i entre elles, les amenaçades àliga daurada i àliga cuabarrada, o d'altres més humils com la merla blava i roquera, el còlit negre o el ballester. Per acabar, cal citar la importància del riu Montsant i alguns barrancs tributaris com a refugi de peixos i mamífers lligats als rius mediterranis.

Aquesta és la muntanya més emblemàtica de les comarques de Tarragona. La major part d'aquestes muntanyes només són accesibles a peu i aquesta segurament és una de les raons per les quals sembla que en aquest espai natural el temps s'atura. És un símbol de reflexió, d'austeritat i en elles només hi trobarem ermites i silenci.

Textos trets de: www.costadaurada.org