Un xic de llum

Unes quantes fotos del vol Sabadell-Lleida-Sabadell de finals de febrer.

(més…)

Diumenge passat em van convidar a fer un vol Sabadell-Lleida-Sabadell, amb la EC-JOB, una Cessna 152 S de l’Aeroclub Barcelona-Sabadell.

Això és l’aproximació a l’aeroport de Lleida-Alguaire:

I aquest és l’aterratge a Sabadell, més o menys a la una del migdia:

Demà o demà-passat penjaré algunes fotografies del vol.

Acabo d’adonar-me que el Windows 7 integra icones de progrés (de còpia o procés de fitxers, per exemple) a la icona de l’aplicació que hi ha a la barra de tasques. Un bon detall.

Quarts de nou del vespre a l’estació de Sants. Tren cap a La Garriga aturat a la via 8, possiblement espatllat. A la mateixa via, a la part central de l’estació, un tren amb destinació a Terrassa. Cap indici de quan passaran els trens de la C1 (perdó, ara se’n diu R1). Al cap d’una estona entra un nou tren a la mateixa via 8, al final, amb destinació a Arenys de Mar.

Pugem a aquest tren, que no es mou (ni pot, és clar, té 2 trens més al davant). Per la deficient megafonia anuncien un tren cap a Blanes a la via 10. Alguns passatgers hi van. Altres no. Ningú sap quin tren sortirà abans. En resum: un merder així recorda les millors èpoques de l’estació de Rodalies de la Barceloneta.

Senyors administradors de rodalies: en primer lloc, reviseu els protocols: en un entorn com Rodalies, on no hi ha marge d’error, per què han entrat no un, sinó dos, trens a la via 8 quan n’hi havia un d’espatllat al davant? Per què és impossible treure un tren espatllat? No hi ha manera de desfrenar-lo i remolcar-lo amb una màquina de maniobres que hi hagi a prop?

I, finalment, la informació segueix essent deficient: incomprensible (ja sigui per problema de la megafonia o de la persona que parla), i insuficient: quan sortiran els propers trens cap a les diferents destinacions, i per quina via.

Solució: tornar a casa amb altres mitjans.

Alaa Al Aswani: Chicago
Traducció de Pius Alibek
Edicions de 1984, primera edició, novembre del 2008
ISBN: 978-84-92440-12-2
Valoració: 3

Uns quants estudiants, investigadors i metges d’origen egipci i de diverses edats viuen a Chicago.

Alguns estan totalment integrats a la societat americana, fins al punt que han perdut totes les arrels amb els seus orígens, i gairebé en reneguen. D’altres, acabats d’arribar, han de trobar la fórmula per adaptar-s’hi sense renunciar als seus principis, o reinterpretant-los amb l’ajut de la distància i els costums del país que els ha acollit. Uns s’adonen que hi ha una manca clara de llibertat i democràcia a Egitpe i volen contribuir a impulsar-hi canvis. Altres prefereixen mantenir-se’n totalment al marge.

Interessant des del punt de vista de la convergència i xoc de cultures, com a noveŀla coral és una mica fluixa. Això sí, és de lectura còmoda i relativament engrescadora.

Joan Majó: No m’ho crec!
La magrana, abril del 2009
ISBN 978-84-9867-519-1
Valoració: 3

Exposició de les causes de l’actual crisi financero-econòmica, i algunes línies d’actuació per sortir-ne, tant globalment com per Catalunya i Espanya.

He trigat 9 mesos a llegir-lo des que va ser escrit i publicat, i realment m’ha aportat ben poca informació nova pel que fa a les causes de la crisi: no goso dir que ha quedat obsolet, perquè em sembla que no és això, però en el darrer any ens ha arribat força informació al respecte.

Més interès tenen les pinzellades suggerides pel que fa als motors econòmics que haurien d’ajudar a canviar l’economia espanyola: segons Joan Majó, cal intentar aprofitar els canvis que hi haurà al sector de l’automòbil arran del desenvolupament i construcció de cotxes elèctrics, la revolució energètica i mediambiental, la gestió del coneixement i les TIC, i els serveis a les persones en sentit ampli (incloent-hi la formació i atenció a persones grans, per exemple).

Un dels records d’infantesa coŀlectivament idealitzats per la família més propera és una coca de pebre que feien (o potser encara fan) a un forn de Montblanc, a la Conca de Barberà.

Feia temps que hi pensava, i avui m’he atrevit a provar-ho: només cal barrejar aigua i farina, amb una mica de sal, fent una massa homogènia espessa. Pasteu-la bé amb les mans, com si féssiu pa, i després esteneu-la amb l’ajut d’un corró de cuina. La massa ha de quedar ben fina, d’entre 2 i 4 miŀlímetres de gruix. Poseu-la a una safata de forn; l’he untada amb una mica d’oli, però no tinc clar que calgui.

Poseu-hi sal i pebre al damunt. Amb l’ajut del corró o amb les mans pressioneu una mica el pebre i la sal contra la massa perquè s’hi enganxin. Coeu-ho al forn, a uns 240 graus, durant uns 10 o 12 minuts. Ha de quedar seca i un punt de res torrada; la que us ensenyo és massa torrada del centre; en canvi. és gairebé perfecta de les vores.

Tot i la improvisació i poca pràctica me l’he cruspida per berenar, i m’ha quedat prou bé per repetir-ho més endavant. Em cal controlar una mica més la cocció, això és clar.

Al claustre de la catedral de Tortosa hi ha diversos rellotges de sol. La visita va ser al voltant de les cinc de la tarda a mitjan desembre, pràcticament sense ombres.

(més…)

Herta Müller: La bestia del corazón (Herztier)
Traducció de Bettina Blanch Tyroller
Ediciones Siruela, 2009
ISBN: 978-84-9841-373-1
Valoració: 2

Un grup de joves lluita per evitar ésser engolits pel sistema dictatorial de la Romania de Ceucescu. Encara amb els fantasmes de la segona guerra mundial, en una societat atemorida per les investigacions policíaques, reprimida per la manca de llibertats i falsament esperançada pels rumors de malaltia del dictador. De los muertos de las fugas no se hablaba igual que de las enfermedades del dictador. Éste salía el mismo día por la televisión y ahuyentaba la proximidad de la muerte con un discurso más largo. Mientras hablaba se le encontraba otra enfermedad que lo acercaba más a la muerte.

És una noveŀla dura, seca, obsessiva. M’ha costat molt d’avançar i acabar-la. Transmet la desolació i desesperació (sentiment que identifico amb el títol) possiblement volgudes per l’autora, però esdevé repetitiva i difícil de llegir.

Vaig triar el llibre a cegues, sense cap criteri sobre l’autora, atret per la recent concessió del premi Nobel. Amb això vull dir que no es pot generalitzar la impressió que m’ha causat el llibre a la resta de l’obra de l’autora, que desconec. Possiblement en busqui alguna altra obra.

Ahir a la tarda, a quarts de set, a Arc de Triomf vaig agafar un tren que només arribava a Badalona. Es va quedar a la via 3, la que és a tocar de la platja.

En desconec el motiu -possiblement tècnic i puntual, perquè aquest tren no consta als horaris oficials- però em va fer pensar quantes vegades, els matins, no l’hauria volgut al revés: un que sortís de Badalona. Senzillament per poder-hi pujar.

31/12: Doncs no és tan excepcional, avui n’hi tornava a haver, tant al matí (sortint de la via 3) com a la tarda en tornar. Però no són a cap horari oficial.