Aquesta setmana Europa Press signava una informació relacionada amb l’estat de l’adopció internacional a Espanya en la qual aportava interessants xifres al respecte. Alguns mitjans de comunicació illencs n’han extret d’aquesta font les dades relacionades amb la nostra comunitat autònoma, les quals aquests mitjans han transformat en conclusions com aquestes: “Las adopciones internacionales tramitadas desde el archipiélago balear han descendido vertiginosamente durante este año, respecto a las que hubo en 2009, al sufrir un descenso del 80 por ciento después de que algunos países hayan establecido cupos en éstas, algo que ha ocasionado que, hasta el momento, se haya efectuado sólo una quincena desde las Islas.” Altres mitjans, en canvi, han justificat la baixada d’adopcions per l’actual situació de crisis econòmica. Les dues coses –les quotes i la crisis- deuen ser certes, segurament. Però hi ha altres elements a tenir en compte que massa vegades s’obvien, tal vegada perquè són qüestions que efecten més a la qualitat que a la quantitat. Un d’aquests elements té a veure amb la qualitat de les Entitats Col·laboradores d’Adopció Internacional (ECAI). Depèn d’elles que tot procés d’adopció es faci amb garanties i fidelitat al menor. Com per tot arreu, hi ha entitats modèliques i n’hi ha d’altres de nefastes. A Balears tenim un exemple d’aquesta darrera versió: Infància i Futur (IF). Una entitat (ECAI quan pot, ONG mai, empresa de serveis sempre) dirigida per Antoni Mercadal i Veny que durant molts anys ha actuat –i actua- amb total impunitat gestionant gran part de les adopcions internacionals que es porten a terme a Rússia. Ho fa, vull creure, dins els marges de la legalitat; però amb el més mínim compromís amb allò que s’anomena interès del menor. Els infants en mans d’aquesta entitat són poca cosa més que una mercaderia. Així les coses, a hores d’ara encara no s’han resolt el caramull de denúncies interposades a IF, però prest o d’hora açò haurà de concloure i aleshores serà hora de valorar públicament la seva actuació. I també la de l’administració que les acredita. Què n’ha de dir l’administració competent (consells insulars) de tot açò? Té Infància i Futur la confiança de l’administració per seguir gestionant adopcions? Quines garanties tenen les famílies al respecte?

També hi ha alguna bona noticia, emperò. Fa dos anys que ha nascut a les Illes l’Associació Balear d’Adopció (AIBA) per a informar, assessorar i defensar a les famílies adoptants o en procés de ser-ho. Algú amb més pes que jo hauria de dir que qualsevol persona que vulgui adoptar, abans de fer cap tràmit, hauria de passar per l’Associació. Allà els informaran de qui és qui, i què és què. Segur que AIBA pot ser molt útil perquè ningú caigui en mans d’una psudo-ECAI, per anomenar-les alguna cosa.                                                                         

Comentaris d’aquest post-it només a través del facebook          

Fa una calor insuportable. Tenc la casa oberta de bat a bat, però les cortines no fan cap gest alliberador. La gelera és l’únic lloc fresc (fred) de la casa. +4 graus. Hi vaig i bec directament del bòtil d’aigua. Segur que els meus nivells líquids al cos no arriben al 60 % imprescindible per a viure, dignament. És curiós com una cosa feta de tres insignificants àtoms, dos d’hidrogen i un d’oxigen, sigui tan gustosa. Què diguin el que vulguin: l’aigua no tindrà sabor però en moments com aquests té molt de gust. Aaaaaaaaaaaaaaaah! Amb “h” final, com què és muda! Bé, tanc la genera, i la porta aixeca el taló d’una gran escena: sis ulls plens de curiositat i transparència em sorprenen sigil·losos des del seu racó de joc. Sorpresa, por, desconcert, bellesa. Eren els meus tres fills, que avui compleixen els vuit mesos de vida. Dos ulls per a cada un, una sola mirada. “Tenia molta set!!!”, vaig contestar emocionat.

sabem que els polítics tenen vida privada perquè alguns la fan pública

No és un error. És la mateixa foto repetida dues vegades. Una publicada al Diario Menorca i l’altra a l’UH-Menorca. És evident idò què no hi ha dos fotoperiodistes captant el mateix instant de cames alçades, sinó què és una filtració (intencionada o no, malintencionada potser) d’algun dels quarantanyeros. Deixant de banda la intencionalitat (difícil d’esbrinar, per altra banda) tant del filtrador com del divulgador, la publicació de la fotografia comentada dels tres càrrecs públics gaudint d’una jornada festiva privada és paradigmàtic. És un exemple significatiu de la desorientació (deguda al mercat, diuen uns) del periodisme de rigor (que no rigorós) i del desvarieg d’alguns responsables públics. Quin interès públic pot tenir saber que Pilar Carbonero i Antoni Camps tenen 40 anys i surten de festa junts? Podria repetir quasi textualment algunes respostes ridícules pronunciades pels defensors de les tesis grogues: “a la gent li agrada”; “açò humanitza la política”; “els polítics també saben oblidar les diferències i fer festa junts”; “l’activitat política converteix en públic algunes activitats privades”;…… En definitiva, que saber que la persona que ostenta la responsabilitat de batllessa i la persona que ostenta la responsabilitat de conseller del CIM mengen i fan festa com la resta de la vulgar ciutadania és una gran aportació a la humanitat. Ara ja som més feliços, i segur que demà tot serà diferent. Vat aquí el kitsch de la qüestió.