Hauríem –tots- de reconèixer que respecte del turisme s’han esvaït molts tòpics, tant d’aquells que veien el sector com la “gallina d’ous” de l’economia menorquina i que haguessin urbanitzat pràcticament tota la costa (i ara tot l’interior), com d’aquells altres que s’aferraven a l’equilibri entre agricultura, indústria i serveis per frenar el tsunami especulador i depredador de territori. Avui no tenim ni una cosa ni l’altra. No tenim un equilibri intersectorial que ens faci no-dependents del turisme ni tenim un territori devastat de xalets i urbanitzacions. Tenim emperò potencialitats: paisatge i illaïtat. I també la capacitat de repensar el nostre model econòmic a partir d’aquest eix vertebrador que, tanmateix, és qui dóna valor afegit a la nostra oferta turística. Aquesta, em pensava, era la gran línia de consens per a un treball constructiu a favor de totes les nostres empreses, camp, indústria, serveis. Però no, ara resulta que el PP ha fet seu el leitmotiv més retrògrada: Menorca està excessivament protegida. La protecció, diuen, és la causa de la crisi a Menorca. Tornen afirmar –falsament- que és el territori ocupat (per xalets, hotels rurals, camps de golf, noves instal·lacions lúdiques, infraestructures sobredimensionades,…) i no el territori ordenat i cuidat qui dóna valor diferencial a l’illa. Tornen al vell discurs fracassat.

Alguns pensam d’una altra manera i diem que és precisament el territori la palanca de canvi més important que tenim per transformar el turisme i fer front als nous reptes. Una transformació que no farem amb més formigó sinó amb innovació, capital humà i tecnologia.

                                                                          -  

Aquestes són les preguntes i les respostes que el Diario Menorca em va fer i  va utilitzar per a redactar el reportatge publicat dilluns dia 31 de gener. Vista la divergència amb la resta de formacions polítiques, he cregut que valia la pena exposar la meva posició de forma completa per així, qui vulgui, poder-la llegir i conèixer amb més detall. 

DM:  Ha estat un encert o una errada?

Jo diria que ni una cosa ni l’altra. És el resultat d’un moment molt concret de la història mogut més per la urgència i les pors que no per la reflexió serena i calibrada. Es vivia el traspàs d’una dictadura a una democràcia, d’una societat dividida entre l’enrenou de sables i els anhels de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Jo hagués preferit altres solucions menys innovadores i enrevessades que imitessin models de federalisme asimètric prou madurs aleshores a Europa o al Estats Units.

Des del meu punt de vista emperò l’error no el cometen els redactors de la Constitució, ens agradi o no, sinó els que posteriorment interpretaren el model autonòmic com un “cafè per a tots”, és a dir el PSOE primer i el PP posteriorment. Aquesta és la forma triada pel nacionalisme espanyol per anar acabant amb les ànsies sobiranistes de les nacionalitats històriques.

DM:  S’ha d’avançar per aquest camí? O s’hauria d’assajar un altre?

Una opció de circumstàncies és retornar a la lletra constitucional i llegir una altra vegada aquella diferència que estableix a l’article 2 entre regions i nacionalitats, entre les autonomies regides per l’article 151 i les regides pel 143. Aquesta fórmula diferenciava clarament entre la descentralització administrativa de les regions que es sentien i es volien espanyoles, i l’aspiració sobiranista dels territoris que ja havien redactat el seu propi estatut.

L’Estat de les autonomies és inviable, efectivament. Però ho és a causa d’una lectura perversa de la Constitució i d’una posició ideològica que no vol que territoris con Euskadi, Catalunya o Galícia, o les Illes Balears per citar el nostre cas, tenguin un nivell d’autogovern diferenciat de la resta, d’acord amb la voluntat del seu poble i capaç de respondre a les seves necessitats i aspiracions.

El que no es pot fer és utilitzar el moment de crisi i de dèficit per retallar o acabar amb l’autogovern. El dèficit no l’han ocasionat les comunitats autònomes, ans el contrari comunitats com Catalunya i les Illes pagam el dèficit que ha ocasionat l’Estat central. Seguem clars: les comunitats autònomes gestionen la meitat de la despesa pública i són les grans prestadores de serveis bàsics com la sanitat i l’educació, però en canvi el seu dèficit representa només el 2% de tot el dèficit públic. En canvi el dèficit de l’Estat central és més del triple que el de les comunitats.

DM: Quines deficiències destacaries? Com podríem solventar-se?

La llista és llarga. La primera el “cafè per a tots”. Facem del federalisme asimètric –i del dret a l’autodeterminació- el nou guió autonòmic.

La segona, la burocràcia que suposa voler compaginar estructures pròpies del centralisme, com les províncies i el delegacions de govern, amb descentralització i l’autonomia.

La tercera, la distribució no horitzontal de les competències. Transferir competències no pot ser sinònim d’engreixar l’administració. No es pot transferir Cultura, o Agricultura, o Medi Ambient, i mantenir els ministeris centrals.

La quarta, assumir els principis del federalisme fiscal. No es pot ser responsable de la despesa però no de la fiscalitat.

La cinquena. No té sentit tenir, i mantenir, una cambra parlamentària com el Senat dient que “hauria de ser” la cambra territorial i de les autonomies i en canvi la conservam com a cambra de segona lectura. Una segona lectura no hauria de ser necessària quan tenim un congrés de 350 parlamentaris amb dedicació completa, amb secretaris i assessors.

DM: Com es presenta el futur?

No facem més demagògia. L’associació entre dèficit/crisi i autonomisme/federalisme és falsa i intencionada. Mirem sinó estats federals com Alemanya o Canadà. Posem totes les cartes damunt la taula, i reconeguem que és el centralisme i la desconfiança cap a les autonomies el que ha generat una estructura cara, ineficaç i insostenible.

                                                                             -

Ja ha començat la campanya. Quin oi! Quin oi la campanya bruta, vull dir. I sinó mirin vostès aquesta foto. No noten res estrany? Candidats del PP, al Consell i al Parlament i a l’Ajuntament de Maó, envoltant al president de l’AECC de Maó (que també és militant del PP). La foto incita moltes preguntes.

Primera. Un militant visible i destacat del PP hauria de ser president d’una entitat plural que agrupa efectats i familiars pel càncer? Crec que no hauria de ser cap problema. Vivim en una democràcia prou madura per comprendre que la gent pot i ha de militar alhora en espais socials ben diferents.

Segona. Una entitat com AECC hauria demanar el suport dels partits polítics a les seves propostes i peticions? I tant què sí! I fins i tot diria que l’entitat hauria de publicitar quines entitats han recollit les seves propostes i quines no ho han fet.

Tercera. Una entitat com AECC, amb el seu president enmig i l’anagrama per bandera, hauria de fer una roda de premsa amb els candidats del PP per a dir que “el PP estudiarà la viabilidad de la radioterapia en Menorca”. No, mai hauria de fer açò. Fer-ho suposa traicionar als socis de l’entitat que, segur, n’hi haurà del PP, però també del PSOE, i del PSM, i d’EM, i del vot en blanc. La foto ben calculada tant pel PP com per Pedro Orfila és insultant, indignant i de la més absoluta manca de sensibilitat amb qui pateix una enfermetat i lluita cada dia per guanyar-la. És tan indignant que no dubtaria ni un minut a fer tots els retrets tant a Pedro Orfila, com a Antònia Gener, Santiago Tadeo, i a aquesta senyora ara candidata del PP a Maó. Retrets de dimissió a Orfila. I retrets al PP que, esper, facin també els socis d’AECC.

Ja ha començat la desfeta: tot val per al PP per obtenir una presidència per a qui a partir d’avui serà una possibilitat més indigna que mai.

                                                                             –