novembre 8, 2010
L’evolució mensual de les dades de l’atur a la ciutat de Girona ofereix una fotografia ben enfocada de quina és la realitat sociolaboral més propera. Però la dada del mes d’octubre, que hem conegut fa molt poc, ens permet també traçar un primer balanç del que haurà significat per a la nostra ciutat l’era del president Montilla en termes d’atur. La garantia que han ofert els socialistes en aquests quatre anys ha estat la del progrés de l’atur amb una voracitat que espanta. El mes de novembre de l’any 2006, en què Montilla va ser investit president gràcies als vots dels diputats del PSC, ERC i ICV, l’atur a la nostra ciutat era de 2.920 persones. Quatre anys després, havent tancat ja el mes d’octubre, la xifra s’ha disparat fins als 6.646. O sigui, 3.726 ciutadans de Girona han passat a formar part de les llistes de l’atur durant el mandat del president Montilla. Moltes més de les que hi havia a l’atur quan va assumir la responsabilitat.
El nombre d’aturats del mes d’octubre torna a créixer en relació amb el mes de setembre. El diferencial interanual frega el 11%, de manera que les previsions optimistes que sovint es llencen des de l’entorn socialista en el sentit que “el pitjor de la crisi ja ha passat” queden rotundament desmentides per la realitat. La realitat, per desgràcia, empitjora si l’analitzem amb les ulleres de mirar de prop, dels nostres entorns més immediats.
Per acabar-ho d’adobar, en els primers llocs de la llista socialista hi figura el fins fa ben poc ministre de Treball del Govern espanyol.
Les dades que faig servir són del Departament de Treball de la Generalitat, i la il·lustració que acompanya aquest escrit és una captura de pantalla de l’Observatori del Treball, del mateix Departament.
Publicat a: General 
Cap comentari »
novembre 1, 2010
Poc abans d’assistir a l’homenatge als difunts que realitza cada any l’Ajuntament el dia de Tots Sants al cementiri de Girona havia acabat de llegir el passatge que sobre aquesta diada escrigué Josep Gibert al seu interessant llibre “Girona. Petita història de la ciutat i de les seves tradicions i folklore” que vaig comprar fa un temps. És un llibre rar, amb un tiratge molt limitat –el meu és el número 104 d’un total de 425 exemplars– i d’un interès fora del comú. Va sortir de la impremta on es va enllestir, a Barcelona, justament el dia de Sant Narcís de l’any 1946. Si en teniu l’oportunitat no perdeu l’ocasió d’aquirir-lo.
En parlar dels orígens del “cementiri general” (1829) explica que hi foren enviades les restes dels difunts enterrats en els cementiris conventuals de la ciutat i esmenta el cas concret, en una nota a peu de pàgina, d’un personatge prou important en el seu temps que havia estat enterrat l’any 1795 a Sant Domènec. Es tracta de Domingo de Iriarte, diplomàtic que va negociar com a plenipotenciari del rei la pau de Basilea per la qual s’acordaven els termes de l’armistici entre la República revolucionària francesa i el Regne borbònic espanyol i es posava fi a l’anomenada Guerra Gran. Gibert fa una lleugera descripció de la làpida, i no m’ha estat difícil de localitzar-la aquest migdia.
És la que es veu a la fotografia, acompanyada d’un retrat del personatge en qüestió. Sobre el terreny i amb una mica de paciència, la inscripció encara es pot llegir. Fa tot l’efecte d’una làpida deixada de banda, sense cap informació que n’expliqui el seu sentit. Ocupa l’espai de quatre nínxols i és de marbre rosa. Pel que sembla és la mateixa làpida que hi havia al convent de Sant Domènec i que es va traslladar al cementiri general conjuntament amb les restes del dissortat diplomàtic.
La raó per la qual Iriarte té sepultura al nostre cementiri és simple: va morir a Girona el dia 22 de novembre de l’any 1795, pocs mesos després de signar la pau i en ple viatge de retorn. Va ser un any difícil per a Girona a causa dels efectes de la guerra, amb gran quantitat de morts i penúries diverses. La publicació madrilenya El Mercurio de España del mes de desembre del mateix any informa detalladament de la mort del personatge:
“El Exc Sr D Domingo de Yriarte (…) regresando enfermo de Basilea a España a convalecer de su dolencia, se agravó en la ciudad de Gerona, donde acogido, asistido y auxiliado personalmente com singular esmero por el Ilmo Sr. Obispo de aquella Diócesis D. Tomás de Lorenzana, que usó la generosa atención de alojarle en la casa episcopal, falleció en los brazos del mismo Prelado el 22 de Noviembre próximo pasado, á los 48 años, 8 meses y 16 dias de edad, con general sentimiento. (…)”
El cas d’Iriarte fa pensar en la relativitat de la importància humana. Segur que en el seu temps Iriarte era un personatge rellevant; les seves distincions i el seu protagonisme en un episodi no pas menor dels primers anys de la història contemporània així ho confirmen (encara que la monarquia i l’Estat als quals servia foren desastrosos i decadents).
Publicat a: General 1 comentari »
octubre 29, 2010
El PP ja ha triat. Entre presentar polítiques que afavoreixin la recuperació econòmica i la creació de llocs de treball, o centrar els seus esforços a anar contra la llengua catalana, els dirigents han optat per aquesta segona opció. És un greu error. És evident que amb decisions com aquestes van contra els interessos generals del país, van contra el sentir de la gent i van contra allò que tothom qui aspira a Governar té clar. Tenim problemes econòmics molt greus, els empresaris i els treballadors ens reclamen que prenguem mesures efectives… i el PP s’entreté recorrent als tribunals disposicions lingüístiques que mai han estat un problema i portant al Constitucional les coses que aprova el Parlament de Catalunya.
Potser pensen que els problemes d’un aturat català són d’usos lingüístics. Potser pensen que els problemes que té avui una empresa catalana és un reglament municipal que regula aquests usos. Potser els grans estrategues populars han arribat a la conclusió que “allò que importa la gent” és el que és objecte de debat a determinades cadenes de televisió i ràdio.
Aquesta deriva radical i populista els allunya clarament dels problemes de la gent. No els preocupa ni el patiment de les famílies que són a l’atur ni les dificultats de creació de riquesa, ni la qualitat de les infraestructures, ni el model educatiu o social. La seva obsessió és la llengua catalana i el progrés del seu ús social.
No se’n sortiran perquè la fermesa del conjunt del país és superior a la seva radicalitat obsessiva. Però és inevitable que tot això causi danys difícils de reparar. Caldrà temps i paciència, i molta astúcia. Per això ens caldrà un govern sòlid, preparat, allunyat de les reaccions abrandades però ineficaces.
Publicat a: General Cap comentari »
octubre 24, 2010
El monumental quadre “El gran dia de Girona” l’exhibició del qual es va inaugurar ahir a l’auditori Irla de la seu de la Generalitat a la nostra ciutat [notícia al Punt i al Diari de Girona], proporcionarà als amants de les emocions fortes una sacsejada garantida. La tela més gran de l’art català penja de forma permanent d’una de les parets de l’antiga capella de l’antic hospital de Santa Caterina, un indret cèntric, accessible i magistralment rehabilitat i reformat. Serà, sens dubte, un atractiu turístic que hem d’explotar. Ahir mateix vaig felicitar la tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament i alhora comissària de l’exposició per la feina feta. Ha estat una operació d’èxit, amb moltes complicitats –la Caixa de Girona, curiosament, i els seus dos darrers presidents, han estat fonamentals– i amb un objectiu compartit, que beneficia la ciutat i el país.
El que ens suggereix l’obra de Ramon Martí i Alsina des del punt de vista metafòric i del moment en què ens trobem és molt. Personalment em motiva molt. La resistència dels gironins davant d’un invasor potent i persistent estava condemnada, aparentment, al fracàs però tanmateix es van redoblar els sacrificis i els esforços per fer-hi front. Sí, al cap de tres mesos d’aquell gran dia la ciutat va capitular… però el nostre futur no l’havien d’escriure els francesos: l’hem escrit i l’hem fet generació rere generació, gironins de soca-rel amb gironins nouvinguts. I és això el que sempre m’ha fet sentir optimista davant l’esdevenidor de Girona.
[Enllaç a l'escrit del bloc de Genís Barnosell sobre el quadre]
Publicat a: General Cap comentari »
octubre 20, 2010
Per a l’equip de Govern de Girona, la forma de respondre a la crisi que pateixen famílies, empreses i negocis de la ciutat és congelar els impostos i apujar algunes taxes de forma aparentment moderada. En vam parlar en el ple d’ahir al vespre, en què els vots del tripartit van ser suficients per aprovar un projecte que des de l’oposició no veiem clar. El company Albert Riera [bloc i facebook] va ser l’encarregat de manifestar en nom de CiU els dubtes que ens genera la proposta portada al ple, que s’haurà de ratificar quan hagi passat un mes d’ençà que es publiqui al Butlletí Oficial i es torni a portar al ple. Val la pena que llegiu les notícies que apareixen a la premsa d’avui [El Punt , Diari de Girona , GironaInfo, ], per situar-vos una mica en el debat que vam tenir.
M’interessa especialment ressaltar la reflexió que vénen realitzant els responsables municipals, especialment l’alcaldessa i la tinent d’alcalde d’Hisenda, quan se’ls demana que facin més per ajudar a superar la crisi. Sempre diuen que el que fan és tot el que poden fer: no apujar els impostos i moderar el creixement de les taxes. No les traiem d’aquí. Gairebé els hauríem de donar les gràcies!
En realitat, tenen molt més marge. Si volen, és clar. Ho va dir l’Albert al final de la seva rèplica: “Gastin menys!”. I si gasten menys , tenen marge per aplicar bonificacions fiscals majors. La llista de malbarataments econòmics és llarga: l’última ens va arribar ahir en forma de resposta municipal, on es quantifica la despesa que l’Ajuntament ha assumit en el lamentable conflicte judicial per l’erroni concurs de mèrits a l’àrea d’Urbanisme, que puja a més de 22.000 euros!
Un Ajuntament té en general poc marge per fer front a les crisis globals, però en té. Del que estic convençut és que un Ajuntament que no redueixi significativament la despesa no en té cap, de marge. Se’l menja per culpa de la seva pròpia incompetència. Quantes despeses es podrien estalviar amb una millor gestió? O amb més rigor per part dels regidors responsables? Insistim sempre amb el cas del Xalet Tarrús perquè és una de les vergonyes de la política municipal catalana: que l’Ajuntament s’hagi de desprendre de 1,4 milions d’euros sense res a canvi, directament destinats a les butxaques d’uns particulars com a compensació de la injustícia que es va cometre per culpa d’errors reiterats del regidor d’Urbanisme, i que no s’assumeixi ni una sola responsabilitat política, lesiona greument les finances municipals.
Presentarem al·legacions, però som pessimistes. No ens van acceptar les de la incineradora, que eren clamoroses i demanaven el que l’Ajuntament s’ha vist obligat finalment a fer…
Publicat a: General 6 comentaris »
octubre 17, 2010
Llegiexo la notícia que el jutge ha empresonat una persona acusada d’haver robat dues vegades en un restaurant i una en una casa de Girona. La crònica afirma literalment que “el delinqüent és un vell conegut de la policia a causa del llarg historial d’antecedents policials que acumula. En el seu currículum delictiu, hi figuren diversos robatoris en habitatges i també a l’interior de vehicles, a més d’algunes agressions a agents de l’autoritat”. El que més em sorprèn és que aquest “vell conegut” de la policia tingui només 20 anys. A quina edat s’ha de posar un a delinquir per arribar a complir 20 anys i gaudir ja de l’etiqueta de veterà?
No crec, tristament, que la notícia exageri. És probable que aquest noi tingui un reguitzell de conflictes. Vés a saber l’origen d’aquesta carrera delictiva: a vegades no hi ha res a fer, per més esforços que s’hi dediquin. Però en molts casos, més dels que s’imagina en general, una tasca preventiva ben feta evita fracassos com aquest i un percentatge de nois i noies es poden estalviar de veure’s abocats al desastre. Insisteixo que no sempre és possible, perquè hi ha multitud de factors que hi intervenen. Però més enllà de la culpabilitat que té qualsevol delinqüent en l’acte d’anar contra la llei –pel qual ha de pagar la condemna que entre tots hem determinat que pagui– i que la primera responsabilitat recau en ell, no podem pensar que no hi ha un punt de fracàs col·lectiu quan algú de 20 anys ja és considerat un “vell conegut” de la policia.
Publicat a: General 1 comentari »
octubre 7, 2010
Aquest matí hem explicat a la premsa la posició del grup municipal de Convergència i Unió davant la decisió de l’alcaldessa de Girona de desistir del concurs per encarregar el projecte executiu de la macroincineradora de Campdorà. Vull recordar que CiU tenia raó quan denunciava que el finançament d’aquesta operació no estava garantit. No se’ns va fer cas. Tampoc amb el xalet Tarrús (que ha costat 1,4 milions d’euros d’indemnització a uns particulars!), amb el pavelló de la Devesa o amb el pàrquing de la plaça del Pallol.
El projecte, a més, té altres interrogants. Com és possible que es passi dels 74 milions d’euros als 170 milions en només dos anys i sense haver posat un sol rajol?
Per què el conseller Baltasar pressionava el dia 30 de setembre perquè es tirés endavant una operació que no té el finançament garantit? És vergonyós que un membre d’un govern que ja és a les acaballes enviï un escrit a l’Ajuntament que ha de tramitar una obra de 170 milions d’euros dient “des del Departament creiem necessari no endarrerir el procediment i, per tant, creiem important que s’adjudiqui aquesta contractació”. A quins interessos serveix, el conseller? Com és possible que pressioni l’ajuntament a gastar 6,6 milions d’euros en redactar un projecte per una obra que no té cap finançament garantit? No és una manera de malbaratar els recursos públics?
El text que hem distribuït a la premsa és aquest:
L’alcaldessa de Girona ha signat un decret desistint formalment del concurs per a la redacció del projecte per construir la macroincineradora de Campdorà, deu mesos després que CiU advertís de la precipitació del procés i els dubtes sobre el finançament d’una operació que havia de tenir un cost d’uns 170M€.
El decret de desistiment obliga l’Ajuntament a retornar la fiança a les set empreses que van presentar-se al concurs, que en total puja a la xifra d’uns 1,2 milions d’euros, i també retornar-los tota la documentació que havien fet arribar abans del 10 de juny. Quatre mesos d’espera inútil i de feina feta en va per culpa d’una planificació errònia per part de l’Ajuntament, que ha ignorat els reiterats advertiments i les al·legacions presentades pel grup municipal de CiU. El ridícul de l’Ajuntament davant d’aquestes empreses, alguna d’elles estrangera, és gran i preocupant, i representa un dany en la credibilitat municipal que s’hauria pogut evitar.
El desenllaç final d’aquest accidentat projecte dóna una vegada més la raó a la posició que ha defensat CiU en tot moment, com en el cas del xalet Tarrús, el pavelló de la Devesa o el pàrquing del Pallol.
Una repassada al calendari que ens ha portat fins aquí ho acaba de confirmar:
Abril de 2008, la revista De Debò del grup municipal d’ICV a l’Ajuntament de Girona, desvetlla amb un punt d’inquietud el projecte de construir una nova incineradora a Campdorà:
“el Pla espera en un calaix la seva aprovació mentre el PSC i l’Alcaldessa mediten si li donen el vist-i-plau. Per responsabilitat política, fins ara hem esperat discretament a obtenir el suport dels socis de Govern. Mentrestant, ICV-EuiA ha anat teixint complicitats amb totes les institucions per aconseguir encara més consens. La Generalitat ja té aprovada una partida de 79 milions d’euros per construir el parc tecnològic a Campdorà. Serà, sens dubte, la inversió més gran de la legislatura de la qual el municipi no n’haurà de pagar res i obté un equipament clau que permetria reduir considerablement els costos de tractament”.
23 de juliol de 2008. En una resposta al Parlament a una pregunta de CiU, el conseller Baltasar situa la inversió en els 74 milions d’euros.
8 de juny de 2009. Generalitat i Ajuntament anuncien un acord per construir una macroincineradora a Campdorà, i emeten un comunicat titulat: “El Complex Tecnològic de Residus de Campdorà serà un referent modèlic en la gestió dels residus municipals a Catalunya”. L’alcaldessa i la directora de l’ARC parlen de les bondats de la planta, donen tota mena de detalls tècnics i expliquen:
“l’Agència de Residus de Catalunya, a través del contracte–programa amb la Generalitat, farà una inversió superior a 100 milions d’euros en el Complex Tecnològic. La fase d’execució de les obres es pot allargar fins a finals del 2012 i el finançament anirà exclusivament a càrrec del Govern de la Generalitat. Possiblement el Complex Tecnològic entrarà en funcionament l’any 2013“.
8 de setembre 2009, aprovació al Ple de l’Ajuntament de Girona de les modificacions al Pla General per permetre la construcció de la macroincineradora. CiU vota en contra i adverteix de l’error d’aquesta inversió.
13 de gener de 2010. S’aproven al Ple de l’Ajuntament els plecs de condicions per treure a concurs el contracte per tal de redactar el projecte executiu de la futura incineradora, valorat en 6,6 milions d’euros. CiU hi vota en contra i el seu portaveu adverteix:
“El millor seria aturar aquest precipitat inici de la contractació del projecte de macroincineradora, a l’espera d’aclarir els nombrosos dubtes i discrepàncies que s’han fet evidents (…) no fos cas que les presses es convertissin en noves hipoteques”.
13 d’abril de 2010. Convocatòria del concurs per adjudicar el contracte, després de fer una rectificació en part dels plecs de clàusules. CiU torna a denunciar en el ple la “precipitació del procés”, adverteix que “les presses no són mai bones”, alerta de la disfunció entre la durada dels treballs i el calendari de pagament de les subvencions i suggereix que s’apliqui “un principi de prudència i que no es comprometin inversions amb diner públic abans d’haver filat molt prim”. Igualment, CiU denuncia que en cap cas queda justificada la xifra de 6,6 milions d’euros amb què es valora el cost de la redacció del projecte, i que continua essent incomprensible que el pes de l’oferta econòmica en el conjunt de punts sigui tan sols del 20%.
9 de juny de 2010. Té lloc una reunió a l’Agència de Residus de Catalunya on també participen representants de l’Ajuntament i d’un seguit d’entitats bancàries, per avaluar les opcions de finançament. En aquesta reunió es constata, segons consta a l’informe dels serveis econòmics:
- La dificultat per obtenir recursos per part de les entitats financeres atesa la situació dels mercats
- L’elevat cost financer per tal d’assegurar l’operació a 15 anys (7-8%)
- La necessitat de prioritzar actuacions per part de la Generalitat, atès l’elevat volum del seu endeutament
10 de juny, data límit perquè les empreses interessades presentin ofertes. S’hi presenten un total de 7 empreses, que en conjunt dipositen a l’ajuntament un total de 1,2 milions d’euros en concepte de fiances respectives per poder optar al concurs.
15 de juny de 2010, a l’inici de la Mesa de Contractació, i just abans de l’obertura dels sobres per examinar les diferents propostes, l’alcaldessa anuncia la suspensió de l’acte i demana als serveis ecnonòmics i jurídics l’elaboració d’un informe que estudiï el finançament de les obres del complex
L’informe és el que es va elaborar a resultes de la reunió del dia 9 de juny a l’ARC, on ja es parla d’una inversió necessària de 170 milions d’euros.
17 de juny de 2010, a la vista d’aquest informe, l’alcaldessa signa un decret suspenent “temporalment i pel termini màxim d’un mes” l’obertura de sobres amb les ofertes de les empreses fins que s’aclareixi la viabilitat financera de tota l’operació.
25 de juny de 2010 CiU entra per registre un paquet d’al·legacions senyalant un seguit de deficiències, que són presentades posteriorment als mitjans de comunicació en una roda de premsa. CiU torna a qualificar d’inviable el projecte i exigeix a l’alcaldessa que actuï amb responsabilitat evitant que es gastin diners públics en un projecte que no té garantit el finançament. les al·legacions seran, totes, rebutjades per decret d’alcaldia del 7 de juliol següent, i també serà desestimat, el dia 1 de setembre, el recurs de reposició que CiU va presentar en contra la desestimació de les al·legacions.
7 juliol de 2010. El mateix dia que es desestimen les al·legacions de CiU es produeix una reunió entre el president de la Generalitat, José Montilla, el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, i l’alcaldessa de Girona, Anna Pagans, per tractar del finançament de la incineradora. L’alcaldessa diu en sortir, tal com recull la premsa de l’endempa, que garanteix l’interès de Montilla per l’operació. La premsa explica que Montilla ha d’intercedir per trobar finançament per al complex de Campdorà
8 de juliol de 2010: Segon decret de l’alcaldia; ara acorda la “prorroga de la suspensió temporal atorgada pel decret d’alcaldia del 17 de juny” (…) “fins a tenir garantida la subvenció que ha d’atorgar l’Agència de Residus de Catalunya“. el nou termini és el 30 de setembre següent
13 de juliol de 2010. Al ple municipal, CiU torna a demanar a l’alcaldessa que retiri el projecte d’una vegada, però s’hi torna a negar.
30 de setembre de 2010. El mateix dia en què s’acaba la segona pròrroga decretada per l’alcaldessa arriba a l’Ajuntament un escrit del conseller de Medi ambient de data 28 de setembre, on comunica que el finançament dels 170 M€ s’haurà de fiar al futur contracte programa que s’ha de signar el 2011, però manté el caràcter prioritari de la inversió i s’insisteix en la necessitat de fer el concurs: “des del Departament creiem necessari no endarrerir el procediment i, per tant, creiem important que s’adjudiqui aquesta contractació“. Tercer decret de l’alcaldia per “prorrogar novament la suspensió temporal” fins al dia 8 d’octubre “data en la qual es preveu que s’hagi estudiat la proposta de finançament referida“.
6 d’octubre de 2010. Quart decret d’alcaldia, ara per decretar el “desestiment” del concurs convocat. S’acorda retornar la documentació i les fiances a les empreses que es van interessar pel projecte.
Publicat a: General Cap comentari »
octubre 5, 2010
El setembre ha estat un mes dolent, en termes d’ocupació. El nombre d’aturats en el conjunt del país ha augmentat, i també ho ha fet el de la ciutat de Girona. Són ja gairebé 6.600 (concretament 6.598) les persones de la nostra ciutat que es troben en situació d’atur, una xifra lleugerament superior a la del mes d’agost. En tan sols un any (de setembre a setembre), el nombre de gironins que han passat a formar part de les llistes de l’atur ha crescut de 443 persones, xifra que confirma la gravetat de la situació.
En segons quins cercles, molt propers als partits que ens governen, hi ha una certa tendència a opinar que “el pitjor de la crisi ja ha passat”. No crec que ho facin per ingenuïtat, ni per bondat davant el patiment de tantes famílies. Ho fan per fer veure que les escasses i tardanes mesures que emprenen els governants comencen a tenir efecte. I, tristament, això no és cert. El pitjor de la crisi arriba cada mes que l’atur augmenta, i cada vegada que una família es queda sense la prestació, que és desnonada o ha de recórrer als serveis socials per poder alimentar els seus membres. Fa uns mesos vaig escriure que sense recuperació de l’ocupació no hi ha sortida possible. Em sembla que això ja és indiscutible.
El tripartit s’ha mostrat incapaç de gestionar correctament la crisi i de combatre els seus efectes més devastadors per a les persones. El mes en què José Montilla va prendre possessió com a president de la Generalitat, el novembre de 2006, a la ciutat de Girona hi havia 2.920 persones a l’atur. Ara, quan ha signat el decret de convocatòria d’eleccions per al dia 28 de novembre, a la nostra ciutat n’hi ha 6.598. És a dir, 3.678 persones més que fa quatre anys… però la política governamental continua essent la mateixa.
El tripartit acostuma a escoltar poc les opinions dels altres, i encara menys a acceptar les crítiques (ja no parlem de l’autocrítica, inexistent al seu peculiar diccionari). Altrament, i bo i acceptant que la crisi és global i que un govern de competències i finançament limitats com el nostre té un marge de maniobra parcial, les coses ens haurien anat diferent.
Diem que calen canvis, i parlem també de tot això. De canviar la resignació indolent davant la tragèdia de l’atur, de rebel·lar-s’hi amb totes les energies i recursos disponibles, i amb la màxima imaginació i complicitat, per capgirar la situació com un mitjó.
Publicat a: General 1 comentari »
setembre 28, 2010
Tothom que vulgui fer vaga, que en faci. Hi té tot el dret, i ningú no el pot vulnerar ni de forma directa ni subtilment. Tothom que no vulgui fer vaga, que no en faci. Hi té tot el dret, i ningú no el pot vulnerar ni de forma directa ni subtilment. La llibertat és la conquesta principal de la democràcia; seria molt trist que amb motiu de la vaga general algú no se sentís lliure d’anar a treballar, o de no anar-hi.
Tanmateix no cal ser naïf. Només cal veure de quina manera el Govern espanyol, amb dos conspicus membres del PSC, ha deixat tirats els usuaris del servei de trens de mitja distància (com el que relliga Girona amb Barcelona) i no ha previst cap servei mínim en tot el dia. Veient això, és evident que la llibertat dels qui volen anar a treballar/estudiar demà en tren ha quedat injustament afectada. No em val la resposta que hi ha donat el conseller Nadal, interpel·lat per un ciutadà a través del Twitter: “Els serveis mínims de Rodalia els fixa el Govern de Catalunya i els de MD no pq no tenim la competència.Era un traspàs sòlid!” Tenir o no tenir competència no és la condició per estar o no concernit en la resolució activa del problema.
Em preocupa també la poca informació ciutadana que s’està donant sobre els serveis públics que demà estaran oberts o no. El web de l’Ajuntament de Girona no diu ni una ratlla al respecte, a diferència, per exemple, del de Barcelona. Falten menys de vuit hores perquè comenci la vaga general, i no hi ha cap aclariment sobre els serveis mínims que hi haurà a la ciutat (siguin o no competència municipal: el ciutadà necessita trobar tota la informació de servei allà on més la demanda). Potser penjaran una nota demà mateix, però faran tard. Ni tan sols anant a l’opció “Mobilitat i transport” que apareix al menú principal s’obté la més mínima informació sobre els autobusos. És al web del bus on apareix una nota al respecte, on es recull una afirmació inquietant: “És possible que els autobusos que realitzen el servei mínim es vegin afectats per alguna incidència i pateixin retards importants”. Què vol dir? Quina incidència? I per què han de patir retard, si faran la mateixa ruta de sempre?
Quins serveis mínims municipals hi haurà? A quines hores? Jo crec que són informacions bàsiques que els ciutadans han de conèixer àmpliament, i de forma eficient, i un dels principals canals d’informació que existeix avui és la web corporativa. Fins i tot crec que hauria d’haver anat més enllà dels serveis municipals i oferir informació als gironins de la resta de serveis mínims que els afecten (salut, transports nacionals, educació, universitat…)
Publicat a: General 1 comentari »
setembre 28, 2010
Lluís Medir, que ha estat alcalde de Palafrugell en diferents períodes de la democràcia local, publica un article avui al Diari de Girona titulat “Vaga general i ajuntaments” que he llegit amb molta atenció. Es fonamenta en una preocupació general que jo també comparteixo, per bé que discrepo que l’eina de la vaga general, en el moment del procés de reformes ja aprovades i en el delicat moment econòmic que travessem, és la que convenia emprar. M’ha interessat especialment la seva visió del finançament municipal justament en el context que acabo d’esmentar.
Cito el paràgraf en què descriu, amb claredat descarnada, la situació:
Els Ajuntaments han esperat, en va, la normalització dels seus recursos econòmics. S’han succeït les legislatures, s’han alternat els governs dels grans partits i, finalment, ens hem trobat front a la crisi amb tota la feina per fer. Tot i aquesta realitat, ningú no nega la importantíssima tasca de substitució realitzada en els temes més diversos, tots ells fonamentals per les nostres poblacions. Ara, a l’hora de les retallades, tracten els Ajuntaments com si els haguessin normalitzat el seu finançament: la tisorada es més dura que la que es donen a si mateixos i els resultats no s’han fet esperar, ja els tenim en el relat dels mitjans de comunicació. En pocs mesos, si no canviem les coses, la retallada en despesa corrent i la quasi total paràlisi de les inversions per els propers dos anys significaran una aturada en l’evolució de les nostres viles i un risc de pèrdua de les polítiques socials que tan bons resultats estan donant. Alhora, l’afebliment de l’acció de govern als municipis significarà una nova dificultat en les polítiques actives de creació de llocs de treball i un problema afegit a la bona marxa de les empreses d’àmbit local.
La preocupació que es desprèn d’aquestes ratlles és gran. Carregar sobre els ajuntaments una responsabilitat excessiva en la correcció del dèficit públic és un error i una injustícia, de la qual els ciutadans que reben serveis bàsics patiran les conseqüències. Dit això: ha arribat el moment de fer punxa al llapis i repensar la despesa municipal, buscar noves maneres de prestar –o ampliar, si cal– determinats serveis de forma col·laborativa, cogestionada, sense apriorismes (ni ideològics ni corporatius).
Publicat a: General Cap comentari »
L’evolució mensual de les dades de l’atur a la ciutat de Girona ofereix una fotografia ben enfocada de quina és la realitat sociolaboral més propera. Però la dada del mes d’octubre, que hem conegut fa molt poc, ens permet també traçar un primer balanç del que haurà significat per a la nostra ciutat l’era del president Montilla en termes d’atur. La garantia que han ofert els socialistes en aquests quatre anys ha estat la del progrés de l’atur amb una voracitat que espanta. El mes de novembre de l’any 2006, en què Montilla va ser investit president gràcies als vots dels diputats del PSC, ERC i ICV, l’atur a la nostra ciutat era de 2.920 persones. Quatre anys després, havent tancat ja el mes d’octubre, la xifra s’ha disparat fins als 6.646. O sigui, 3.726 ciutadans de Girona han passat a formar part de les llistes de l’atur durant el mandat del president Montilla. Moltes més de les que hi havia a l’atur quan va assumir la responsabilitat.
contingut rss
Darrers comentaris