En l’acte de lliurament del premi Bonmatí, el periodista Narcís-Jordi Aragó va tenir l’encert de recordar-nos dos articles de Manuel Bonmatí publicats a la revista “Presència” fa 43 i 41 anys on de forma magistral advertia la importància d’això que ara en diem el corredor mediterrani –que en Santi Vila no para de defensar, encertadament, en els seus actes electorals d’aquests dies– i suggeria com a solució sostenible i eficaç la construcció d’un tercer rail sobre la via d’amplada ibèrica. [Aquests dos articles els trobareu sota aquest text, en format PDF]. Llegiu-los i comproveu que la reivindicació que fa Aragó de l’obra periodística de Manuel Bonmatí té molt bons fonaments. I us semblarà que aquests articles es podien haver escrit perfectament els nostres dies.
S’ha tardat més de quaranta anys a entendre que calia anar en aquesta direcció. Tard. Quantes oportunitats no hem perdut per culpa d’aquesta inexplicable demora? I deixeu-me subratllar que d’aquests quaranta-tres anys que ens separen del primer article citat per Aragó, trenta-un han estat regits per Governs democràtics. Mirant l’estat de la N-II i els incompliments recurrents dels governs espanyols (tant li fa si manen els socialistes com els populars) em dol profundament que Girona pateixi les conseqüències d’una deixadesa política endèmica. I em dol perquè sovint aquests retards i incompliments s’han fet amb la indolència de diputats gironins a Madrid elegits en les llistes dels dos partits espanyols que han dirigit l’Estat.
En Manel Cuyàs ha estat guardonat amb el XXIXè premi Manel Bonmatí de periodisme que convoca anualment el Rotary Club de Girona pel seu article titulat La fi del “Girona rai” que va publicar al diari El Punt el dia 6 de juny d’enguany. Me n’alegro, primer per en Cuyàs. Ens coneixem de fa temps, de molt abans que ell acceptés l’encàrrec del president Pujol i jo decidís dedicar-me a la política, i tot el que aquest vespre ha dit d’ell en Narcís-Jordi Aragó ho subscric. Un bon periodista, un bon comunicador, un bon escriptor. A vegades carregat de sornegueria refrescant. I després, sobretot, perquè és un reconeixement a una crítica que ens fa molta falta.
Dos dies després que es publiqués l’article d’en Cuyàs jo en vaig publicar un altre, a tall de resposta complementària (de “reacció” per usar el verb d’en Cuyàs), titulat La crònica (pendent) del que s’acaba. Us recomano la lectura dels dos articles. Serà un plaer continuar el debat.
El primer dia de campanya l’hem viscut intensament acompanyant en Santi Vila des de quarts de nou del matí fins a quarts de deu de la nit. Només faltava l’enquesta del CIS per acabar de completar la intensitat de la jornada. Per ser el primer dia, hem tingut de tot, roda de premsa inclosa. Apostem per una campanya de proximitat, explicativa, de formes serenes i continguts profunds. Parlem força però també escoltem i debatem a propòsit de preguntes difícils de respondre amb les vaguetats característiques de les campanyes clàssiques. Al cap del dia tot plegat resulta esgotador des d’un punt de vista físic, però reconfortant des d’un punt de vista anímic: el canvi avança de la forma més sana que la democràcia pot oferir, amb serenor, amb rigor, amb convenciment.
D’aquí a poques hores hi tornarem. Un altre dia, una altra jornada de feina perquè l’Artur Mas pugui liderar el govern de canvi que Catalunya necessita.
Cordem-nos els cinturó perquè comença la campanya electoral. En quinze dies hi haurà eleccions i tindrem un Parlament renovat, que haurà d’elegir el president del Govern del país. En les dues darreres eleccions (2003 i 2006), el Parlament va escollir com a president el candidat del PSC-PSOE (primer Maragall i després Montilla) gràcies al pacte tripartit que ha permès a la coalició d’esquerres formada pels socialistes, per Esquerra i per ICV governar amb majoria absoluta la Generalitat. Si bé l’any 2003 era un pacte inèdit en la governació nacional, ja feia anys que existia en molts i significatius governs locals. No va ser, doncs, una flor d’estiu sinó que el tripartit venia de lluny i aspirava (i aspira) a anar encara més lluny. La cultura del tripartit no neix al Tinell, però és cert que el 2003 enceta una nova era.
El balanç de tota aquesta trajectòria és perfectament descriptible. No m’hi entretindré, perquè seria atiar un foc que no ens serveix per adreçar-nos al país i comprometre’ns a treballar per fer una Catalunya millor. Jo la vull completament lliure, sí, però millor. De més qualitat, excel·lent, internacional, democràtica, amb sectors privats potents, amb creació de riquesa i llocs de treball qualificats, amb solvència i prestigi intel·lectuals, amb una educació modèlica, amb recerca capdavantera. Amb drets i deures compartits. La conquesta de tot això és a les nostres mans, però és una conquesta quotidiana i constant, de ser-hi cada dia, que no para de posar maons en la construcció del país.
No se m’ocorre de res més ambiciós, de res més patriòtic, que voler que el teu país sigui millor. El conformisme i la resignació no són cap altra que garantia que la de la decadència. Fer una Catalunya millor depèn dels catalans, de ningú més. I això és el que a partir d’avui i fins al proper dia 28 haurem d’explicar la gent de CiU als ciutadans que ens vulguin escoltar: el programa, les propostes i les idees que ho poden fer possible.
L’evolució mensual de les dades de l’atur a la ciutat de Girona ofereix una fotografia ben enfocada de quina és la realitat sociolaboral més propera. Però la dada del mes d’octubre, que hem conegut fa molt poc, ens permet també traçar un primer balanç del que haurà significat per a la nostra ciutat l’era del president Montilla en termes d’atur. La garantia que han ofert els socialistes en aquests quatre anys ha estat la del progrés de l’atur amb una voracitat que espanta. El mes de novembre de l’any 2006, en què Montilla va ser investit president gràcies als vots dels diputats del PSC, ERC i ICV, l’atur a la nostra ciutat era de 2.920 persones. Quatre anys després, havent tancat ja el mes d’octubre, la xifra s’ha disparat fins als 6.646. O sigui, 3.726 ciutadans de Girona han passat a formar part de les llistes de l’atur durant el mandat del president Montilla. Moltes més de les que hi havia a l’atur quan va assumir la responsabilitat.
El nombre d’aturats del mes d’octubre torna a créixer en relació amb el mes de setembre. El diferencial interanual frega el 11%, de manera que les previsions optimistes que sovint es llencen des de l’entorn socialista en el sentit que “el pitjor de la crisi ja ha passat” queden rotundament desmentides per la realitat. La realitat, per desgràcia, empitjora si l’analitzem amb les ulleres de mirar de prop, dels nostres entorns més immediats.
Per acabar-ho d’adobar, en els primers llocs de la llista socialista hi figura el fins fa ben poc ministre de Treball del Govern espanyol.
Les dades que faig servir són del Departament de Treball de la Generalitat, i la il·lustració que acompanya aquest escrit és una captura de pantalla de l’Observatori del Treball, del mateix Departament.
Poc abans d’assistir a l’homenatge als difunts que realitza cada any l’Ajuntament el dia de Tots Sants al cementiri de Girona havia acabat de llegir el passatge que sobre aquesta diada escrigué Josep Gibert al seu interessant llibre “Girona. Petita història de la ciutat i de les seves tradicions i folklore” que vaig comprar fa un temps. És un llibre rar, amb un tiratge molt limitat –el meu és el número 104 d’un total de 425 exemplars– i d’un interès fora del comú. Va sortir de la impremta on es va enllestir, a Barcelona, justament el dia de Sant Narcís de l’any 1946. Si en teniu l’oportunitat no perdeu l’ocasió d’aquirir-lo.
En parlar dels orígens del “cementiri general” (1829) explica que hi foren enviades les restes dels difunts enterrats en els cementiris conventuals de la ciutat i esmenta el cas concret, en una nota a peu de pàgina, d’un personatge prou important en el seu temps que havia estat enterrat l’any 1795 a Sant Domènec. Es tracta de Domingo de Iriarte, diplomàtic que va negociar com a plenipotenciari del rei la pau de Basilea per la qual s’acordaven els termes de l’armistici entre la República revolucionària francesa i el Regne borbònic espanyol i es posava fi a l’anomenada Guerra Gran. Gibert fa una lleugera descripció de la làpida, i no m’ha estat difícil de localitzar-la aquest migdia.
És la que es veu a la fotografia, acompanyada d’un retrat del personatge en qüestió. Sobre el terreny i amb una mica de paciència, la inscripció encara es pot llegir. Fa tot l’efecte d’una làpida deixada de banda, sense cap informació que n’expliqui el seu sentit. Ocupa l’espai de quatre nínxols i és de marbre rosa. Pel que sembla és la mateixa làpida que hi havia al convent de Sant Domènec i que es va traslladar al cementiri general conjuntament amb les restes del dissortat diplomàtic.
La raó per la qual Iriarte té sepultura al nostre cementiri és simple: va morir a Girona el dia 22 de novembre de l’any 1795, pocs mesos després de signar la pau i en ple viatge de retorn. Va ser un any difícil per a Girona a causa dels efectes de la guerra, amb gran quantitat de morts i penúries diverses. La publicació madrilenya El Mercurio de España del mes de desembre del mateix any informa detalladament de la mort del personatge:
“El Exc Sr D Domingo de Yriarte (…) regresando enfermo de Basilea a España a convalecer de su dolencia, se agravó en la ciudad de Gerona, donde acogido, asistido y auxiliado personalmente com singular esmero por el Ilmo Sr. Obispo de aquella Diócesis D. Tomás de Lorenzana, que usó la generosa atención de alojarle en la casa episcopal, falleció en los brazos del mismo Prelado el 22 de Noviembre próximo pasado, á los 48 años, 8 meses y 16 dias de edad, con general sentimiento. (…)”
El cas d’Iriarte fa pensar en la relativitat de la importància humana. Segur que en el seu temps Iriarte era un personatge rellevant; les seves distincions i el seu protagonisme en un episodi no pas menor dels primers anys de la història contemporània així ho confirmen (encara que la monarquia i l’Estat als quals servia foren desastrosos i decadents).
El PP ja ha triat. Entre presentar polítiques que afavoreixin la recuperació econòmica i la creació de llocs de treball, o centrar els seus esforços a anar contra la llengua catalana, els dirigents han optat per aquesta segona opció. És un greu error. És evident que amb decisions com aquestes van contra els interessos generals del país, van contra el sentir de la gent i van contra allò que tothom qui aspira a Governar té clar. Tenim problemes econòmics molt greus, els empresaris i els treballadors ens reclamen que prenguem mesures efectives… i el PP s’entreté recorrent als tribunals disposicions lingüístiques que mai han estat un problema i portant al Constitucional les coses que aprova el Parlament de Catalunya.
Potser pensen que els problemes d’un aturat català són d’usos lingüístics. Potser pensen que els problemes que té avui una empresa catalana és un reglament municipal que regula aquests usos. Potser els grans estrategues populars han arribat a la conclusió que “allò que importa la gent” és el que és objecte de debat a determinades cadenes de televisió i ràdio.
Aquesta deriva radical i populista els allunya clarament dels problemes de la gent. No els preocupa ni el patiment de les famílies que són a l’atur ni les dificultats de creació de riquesa, ni la qualitat de les infraestructures, ni el model educatiu o social. La seva obsessió és la llengua catalana i el progrés del seu ús social.
No se’n sortiran perquè la fermesa del conjunt del país és superior a la seva radicalitat obsessiva. Però és inevitable que tot això causi danys difícils de reparar. Caldrà temps i paciència, i molta astúcia. Per això ens caldrà un govern sòlid, preparat, allunyat de les reaccions abrandades però ineficaces.
El monumental quadre “El gran dia de Girona” l’exhibició del qual es va inaugurar ahir a l’auditori Irla de la seu de la Generalitat a la nostra ciutat [notícia al Punt i al Diari de Girona], proporcionarà als amants de les emocions fortes una sacsejada garantida. La tela més gran de l’art català penja de forma permanent d’una de les parets de l’antiga capella de l’antic hospital de Santa Caterina, un indret cèntric, accessible i magistralment rehabilitat i reformat. Serà, sens dubte, un atractiu turístic que hem d’explotar. Ahir mateix vaig felicitar la tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament i alhora comissària de l’exposició per la feina feta. Ha estat una operació d’èxit, amb moltes complicitats –la Caixa de Girona, curiosament, i els seus dos darrers presidents, han estat fonamentals– i amb un objectiu compartit, que beneficia la ciutat i el país.
El que ens suggereix l’obra de Ramon Martí i Alsina des del punt de vista metafòric i del moment en què ens trobem és molt. Personalment em motiva molt. La resistència dels gironins davant d’un invasor potent i persistent estava condemnada, aparentment, al fracàs però tanmateix es van redoblar els sacrificis i els esforços per fer-hi front. Sí, al cap de tres mesos d’aquell gran dia la ciutat va capitular… però el nostre futur no l’havien d’escriure els francesos: l’hem escrit i l’hem fet generació rere generació, gironins de soca-rel amb gironins nouvinguts. I és això el que sempre m’ha fet sentir optimista davant l’esdevenidor de Girona.
Per a l’equip de Govern de Girona, la forma de respondre a la crisi que pateixen famílies, empreses i negocis de la ciutat és congelar els impostos i apujar algunes taxes de forma aparentment moderada. En vam parlar en el ple d’ahir al vespre, en què els vots del tripartit van ser suficients per aprovar un projecte que des de l’oposició no veiem clar. El company Albert Riera [bloc i facebook] va ser l’encarregat de manifestar en nom de CiU els dubtes que ens genera la proposta portada al ple, que s’haurà de ratificar quan hagi passat un mes d’ençà que es publiqui al Butlletí Oficial i es torni a portar al ple. Val la pena que llegiu les notícies que apareixen a la premsa d’avui [El Punt , Diari de Girona , GironaInfo, ], per situar-vos una mica en el debat que vam tenir.
M’interessa especialment ressaltar la reflexió que vénen realitzant els responsables municipals, especialment l’alcaldessa i la tinent d’alcalde d’Hisenda, quan se’ls demana que facin més per ajudar a superar la crisi. Sempre diuen que el que fan és tot el que poden fer: no apujar els impostos i moderar el creixement de les taxes. No les traiem d’aquí. Gairebé els hauríem de donar les gràcies!
En realitat, tenen molt més marge. Si volen, és clar. Ho va dir l’Albert al final de la seva rèplica: “Gastin menys!”. I si gasten menys , tenen marge per aplicar bonificacions fiscals majors. La llista de malbarataments econòmics és llarga: l’última ens va arribar ahir en forma de resposta municipal, on es quantifica la despesa que l’Ajuntament ha assumit en el lamentable conflicte judicial per l’erroni concurs de mèrits a l’àrea d’Urbanisme, que puja a més de 22.000 euros!
Un Ajuntament té en general poc marge per fer front a les crisis globals, però en té. Del que estic convençut és que un Ajuntament que no redueixi significativament la despesa no en té cap, de marge. Se’l menja per culpa de la seva pròpia incompetència. Quantes despeses es podrien estalviar amb una millor gestió? O amb més rigor per part dels regidors responsables? Insistim sempre amb el cas del Xalet Tarrús perquè és una de les vergonyes de la política municipal catalana: que l’Ajuntament s’hagi de desprendre de 1,4 milions d’euros sense res a canvi, directament destinats a les butxaques d’uns particulars com a compensació de la injustícia que es va cometre per culpa d’errors reiterats del regidor d’Urbanisme, i que no s’assumeixi ni una sola responsabilitat política, lesiona greument les finances municipals.
Presentarem al·legacions, però som pessimistes. No ens van acceptar les de la incineradora, que eren clamoroses i demanaven el que l’Ajuntament s’ha vist obligat finalment a fer…
Llegiexo la notícia que el jutge ha empresonat una persona acusada d’haver robat dues vegades en un restaurant i una en una casa de Girona. La crònica afirma literalment que “el delinqüent és un vell conegut de la policia a causa del llarg historial d’antecedents policials que acumula. En el seu currículum delictiu, hi figuren diversos robatoris en habitatges i també a l’interior de vehicles, a més d’algunes agressions a agents de l’autoritat”. El que més em sorprèn és que aquest “vell conegut” de la policia tingui només 20 anys. A quina edat s’ha de posar un a delinquir per arribar a complir 20 anys i gaudir ja de l’etiqueta de veterà?
No crec, tristament, que la notícia exageri. És probable que aquest noi tingui un reguitzell de conflictes. Vés a saber l’origen d’aquesta carrera delictiva: a vegades no hi ha res a fer, per més esforços que s’hi dediquin. Però en molts casos, més dels que s’imagina en general, una tasca preventiva ben feta evita fracassos com aquest i un percentatge de nois i noies es poden estalviar de veure’s abocats al desastre. Insisteixo que no sempre és possible, perquè hi ha multitud de factors que hi intervenen. Però més enllà de la culpabilitat que té qualsevol delinqüent en l’acte d’anar contra la llei –pel qual ha de pagar la condemna que entre tots hem determinat que pagui– i que la primera responsabilitat recau en ell, no podem pensar que no hi ha un punt de fracàs col·lectiu quan algú de 20 anys ja és considerat un “vell conegut” de la policia.
novembre 19, 2010 
En l’acte de lliurament del premi Bonmatí, el periodista Narcís-Jordi Aragó va tenir l’encert de recordar-nos dos articles de Manuel Bonmatí publicats a la revista “Presència” fa 43 i 41 anys on de forma magistral advertia la importància d’això que ara en diem el corredor mediterrani –que en Santi Vila no para de defensar, encertadament, en els seus actes electorals d’aquests dies– i suggeria com a solució sostenible i eficaç la construcció d’un tercer rail sobre la via d’amplada ibèrica. [Aquests dos articles els trobareu sota aquest text, en format PDF]. Llegiu-los i comproveu que la reivindicació que fa Aragó de l’obra periodística de Manuel Bonmatí té molt bons fonaments. I us semblarà que aquests articles es podien haver escrit perfectament els nostres dies.
Publicat a: General 
1 comentari » 
contingut rss
Darrers comentaris