Poques hores després de les eleccions al Parlament de fa una setmana, Artur Mas es posava a treballar per bastir espais de relació entre el conjunt de les forces polítiques que van obtenir representació. Una relació que no presagia necessàriament una entesa però que és imprescindible per poder-hi arribar. En els darrers anys els espais de relació s’han anat empetitint i s’han anat pansint perquè la lògica i el sentit del tripartit els feia irrellevants. El resultat no és positiu per a cap país que vulgui progressar sobre la base de la democràcia (una altra cosa són models de país populistes o totalitaris).
Per això, sigui quina sigui la decisió de cadascun dels grups parlamentaris davant la investidura, l’acció d’Artur Mas és molt important. Simbòlica, per descomptat, però també pràctica. Anem per feina, ens diu.
En aquestes mateixes hores en què el futur president de la Generalitat teixeix espais de relació, a Girona es va celebrar una interessant trobada de directius a nivell de tot l’Estat. Em quedo amb el decàleg enumerat per Isidre Fainé com a recepta per ajudar a sortir de la crisi, que ve a ser aquest:
Obrir-se al món.
Ser millors amb els mateixos recursos.
Eliminar traves, ser més flexibles.
Més formació i millor educació.
Promoure I+D de qualitat.
Optimitzar les nostres infraestructures. Prioritzar les que siguin catalitzadores per al creixement. Que siguin palanca d’inversió, no pas centre de despesa.
Fomentar la cultura de l’empresa i l’emprenedor. No són el problema, sinó la solució.
Millorar la productivitat del sector públic. Donar millor ús als recursos. Adequat control de la despesa pública.
Hem de treballar més i millor.
Siguem capaços d’atraure talent. Les bones empreses atrauen els millors clients i els millors directius.
És molt probable que tots haguem pronunciat alguna frase de l’estil “els hiverns d’avui no són com els d’abans”, fent referència que abans eren molt més freds. Per Fires, recordar que de petits estrenàvem els abrics gruixuts i ara podem prendre fins i tot el cafè en una terrassa forma part de les converses inevitables d’aquells dies. Sempre em demano si quan pensem d’aquesta manera no serem víctimes d’una deformació inconscient de la nostra memòria, o realment tot això no són res més que proves fefaents del canvi climàtic.
El cas és que repassant el llibre d’en Gibert que ja he esmentat altres vegades (“Girona. Petita història de la ciutat i de les seves tradicions i folklore“) veig que a l’entrada de desembre hi escriu un paràgraf on es constata que aquesta mena d’apreciacions no són exclusives del nostre temps sinó que fa setanta anys ja es pensava d’una manera similar. Us en reprodueixo un paràgraf:
El millorament de l’hivern s’ha anat produint de manera ineluctable. Ho consignen les històries locals. Ja en temps dels nostres pares no solien ésser tan persistents i fortes les gebrades, tan copioses les nevades, ni tan llargs els dies de boira com en temps dels nostres avis. Sovint retreien aquests els caramells de gel que en forma de candela penjaven dels ràfecs de les teulades i dels balcons, i que havien de fer caure amb el mànec d’una escombra, les nevades de tres i quatre pams de gruix, i les “dargues” que baixaven pels rius. Llavors, una de les distraccions de la mainada era anar a l’areny a llençar pedres al riu gelat per veure com hi rebotien i, si s’enfonsaven, fer exclamacions davant el gruix de la capa de gel que el cobria
Els hiverns que evocaven els avis d’aquest paràgraf, de ben segur gent nascuda al segle XIX, són difícils d’imaginar. Però la sensació que abans feia més fred que ara veig que és rutinària, i que no som gens originals…
De la gran quantitat de dades interpretables que ha proporcionat la jornada electoral d’aquest diumenge 28 de novembre m’ha interessat especialment el resultat a la ciutat de Girona. Més enllà de les raons que són òbvies, m’interessa també perquèdiuen molt de la tendència cap al canvi que cada dia és més perceptible entre els nostres conciutadans. Aquest diumenge hi ha hagut enormes ganes de canvi: per primera vegada, CiU triplica el resultat del PSC. No és poca cosa, sobretot si tenim en compte que a la llista socialista hi ha els pesos pesants del socialisme de la nostra ciutat. L’anàlisi dels resultats dels col·legis electorals és molt suggerent, i si teniu ocasió de descarregar-vos el magnífic document que ha preparat l’àrea d’informàtica de l’Ajuntament de Girona no perdeu ocasió de fer-ho. Hi trobareu les dades exactes barri a barri. CiU ha guanyat en tots ells, menys en tres de concrets.
Què vol dir això? Només vol dir una cosa: que els gironins hem votat de forma rotunda per un canvi al govern de la Generalitat, perquè l’Artur Mas sigui el president del país, i perquè el tripartit deixi de ser la fórmula de govern. Traslladar els resultats a unes eleccions locals pot ser un bon divertimento però ni va més enllà d’això. Sí, però, que marquen tendència i confirmen o desmenteixen la validesa del treball que portem fent des de fa uns tres anys la gent que volem guanyar-nos la confiança de la majoria per fer possible que després de 32 anys de governar els mateixos hi hagi finalment un canvi polític a la casa de la vila. Crec que els resultats avalen el que hem fet fins ara. I que si el tripartit no és acceptat ni pels seus progenitors ni, encara menys, pels ciutadans sembla força lògic pensar que tampoc no és una bona fórmula de govern per a la ciutat de Girona.
Som al darrer dia de la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya, i a partir de les dotze del vespre no podrem demanar, formalment, el vot. S’inicia aquell període anomenat de “reflexió” en què s’espera que el ciutadà no sigui assetjat més del compte amb peticions de vot des de la tele, la ràdio, el carrer, el mòbil, el facebook, el twitter o la bústia de casa.
En aquestes hores, una bona part de la població que encara no ha decidit si anar a votar, o què votar concretament, ha de prendre la decisió més transcendent de la democràcia. Un vot és una eina poderosa.
Jo us demano que la feu servir. Una alta participació ens assegura el suport social necessari perquè les institucions exerceixi el seu sol. I, com diu l’Artur Mas, si hi ha mil raons per no anar a votar, n’hi ha un milió per fer-ho.
Però us demano també que voteu perquè canviïn les coses, perquè hi hagi un canvi en el Govern del país i en el joc de les majories i les minories que ha determinat la forma com s’ha governat Catalunya des de fa més de set anys. Fins avui, en les dues anteriors eleccions, el PSC ha presidit la Generalitat, els principals Ajuntaments i gairebé totes les diputacions. Ho ha fet i encara ho fa amb el suport d’ERC i ICV.
És el moment que tot això canviï. No cal que insistim en com està avui el país i quin és el respecte que se li té des de fora. Hi ha molta feina a fer, i no ens podem adormir ni distreure amb les febleses que han caracteritzat els dos darrers governs que ha tingut el país, víctimes de les contradiccions interiors i de les tensions entre els socis que han generat paràlisi i poca autoritat presidencial.
Ens cal un govern el més fort possible. Ens cal un president que no tingui les mans lligades per ningú. Ens cal un Parlament amb una majoria nítida i sòlida. No ens podem permetre el luxe de continuar embardissats en els equilibris d’una política excessivament partiditzada.
L’alternativa d’aquest diumenge és entre un país que continuï presidit per José Montilla o un país que sigui presidit, per primera vegada, per Artur Mas. Una tria entre un govern de canvi que proposa CiU, o un govern d’interncanvi de cromos entre els tres socis del tripartit. La tria pot ser directa i explícita (votant CiU o votant els socialistes) o indirecta i implicita (votant qualsevol formació que o bé tingui tradició de fer tripartits, a Catalunya i als Ajuntaments, o bé impedeixi que CiU sumi més diputats que la suma del tripartit).
Diumenge a les vuit del vespre han de ser moltes les voluntats i esperances introduïdes a les urnes escampades arreu del país. N’hi ha que volen convertir Catalunya en una mera província electoral espanyola i han vingut no pas per parlar-nos dels nostres problemes i les nostres solucions sinó dels seus objectius estatals. Zapatero fent costat a Montilla i Rajoy fent costat a Camacho demostren fins a quin punt els importa la identitat catalana: només fins que és útil als seus interessos espanyols. D’altres, afortunadament molts més, pensem a servir Catalunya sense necessitat de complaure l’inquilí de la Moncloa, sigui del partit que sigui.
Fa quatre anys les enquestes ens donaven una àmplia majoria. No tanta com la que ens donen els diaris que en publiquen avui (La Vanguardia, El País i El Mundo) però suficient com perquè més d’un es pensés que allò “ja estava fet”. I que es podia quedar a casa, o anar de cap de setmana lluny del col·legi electoral sense haver votat per correu, o votar altres opcions que inicialment no es pensava d’anar a votar.
Si no ens hi haguéssim trobat mai, avui estaríem eufòrics. I encararíem la recta final de la campanya amb una lícita però precipitada satisfacció. Res no ens faria pensar que algú seria tan poc considerat amb els resultats de la voluntat popular que investís president el qui en sortís clarament derrotat. Però ja ho han fet dues vegades. Per això no estem eufòrics, ni ho hem d’estar. Hem d’estar com en tota la precampanya i la campanya: amb la tensió del treball diari, a peu de carrer; amb humilitat i convicció en la victòria incontestable a les urnes; amb una actitud positiva i dialogant, sense insults i sense crispacions, sense calúmnies ni joc brut.
Si volem un canvi, no ens podem quedar amb les enquestes. Canvien cada dia, i amb una participació tan baixa com preveuen les variacions sobre projecció d’escons poden ser molt àmplies.
A tots aquells qui volen un canvi, que no volen que les coses continuïn en mans dels qui ens han governat fens ara, la manera de fer-lo possible és votar CiU i convèncer els qui sabem que no volen anar a votar perquè hi vagin. Que la participació sigui també una victòria.
En l’acte de lliurament del premi Bonmatí, el periodista Narcís-Jordi Aragó va tenir l’encert de recordar-nos dos articles de Manuel Bonmatí publicats a la revista “Presència” fa 43 i 41 anys on de forma magistral advertia la importància d’això que ara en diem el corredor mediterrani –que en Santi Vila no para de defensar, encertadament, en els seus actes electorals d’aquests dies– i suggeria com a solució sostenible i eficaç la construcció d’un tercer rail sobre la via d’amplada ibèrica. [Aquests dos articles els trobareu sota aquest text, en format PDF]. Llegiu-los i comproveu que la reivindicació que fa Aragó de l’obra periodística de Manuel Bonmatí té molt bons fonaments. I us semblarà que aquests articles es podien haver escrit perfectament els nostres dies.
S’ha tardat més de quaranta anys a entendre que calia anar en aquesta direcció. Tard. Quantes oportunitats no hem perdut per culpa d’aquesta inexplicable demora? I deixeu-me subratllar que d’aquests quaranta-tres anys que ens separen del primer article citat per Aragó, trenta-un han estat regits per Governs democràtics. Mirant l’estat de la N-II i els incompliments recurrents dels governs espanyols (tant li fa si manen els socialistes com els populars) em dol profundament que Girona pateixi les conseqüències d’una deixadesa política endèmica. I em dol perquè sovint aquests retards i incompliments s’han fet amb la indolència de diputats gironins a Madrid elegits en les llistes dels dos partits espanyols que han dirigit l’Estat.
En Manel Cuyàs ha estat guardonat amb el XXIXè premi Manel Bonmatí de periodisme que convoca anualment el Rotary Club de Girona pel seu article titulat La fi del “Girona rai” que va publicar al diari El Punt el dia 6 de juny d’enguany. Me n’alegro, primer per en Cuyàs. Ens coneixem de fa temps, de molt abans que ell acceptés l’encàrrec del president Pujol i jo decidís dedicar-me a la política, i tot el que aquest vespre ha dit d’ell en Narcís-Jordi Aragó ho subscric. Un bon periodista, un bon comunicador, un bon escriptor. A vegades carregat de sornegueria refrescant. I després, sobretot, perquè és un reconeixement a una crítica que ens fa molta falta.
Dos dies després que es publiqués l’article d’en Cuyàs jo en vaig publicar un altre, a tall de resposta complementària (de “reacció” per usar el verb d’en Cuyàs), titulat La crònica (pendent) del que s’acaba. Us recomano la lectura dels dos articles. Serà un plaer continuar el debat.
El primer dia de campanya l’hem viscut intensament acompanyant en Santi Vila des de quarts de nou del matí fins a quarts de deu de la nit. Només faltava l’enquesta del CIS per acabar de completar la intensitat de la jornada. Per ser el primer dia, hem tingut de tot, roda de premsa inclosa. Apostem per una campanya de proximitat, explicativa, de formes serenes i continguts profunds. Parlem força però també escoltem i debatem a propòsit de preguntes difícils de respondre amb les vaguetats característiques de les campanyes clàssiques. Al cap del dia tot plegat resulta esgotador des d’un punt de vista físic, però reconfortant des d’un punt de vista anímic: el canvi avança de la forma més sana que la democràcia pot oferir, amb serenor, amb rigor, amb convenciment.
D’aquí a poques hores hi tornarem. Un altre dia, una altra jornada de feina perquè l’Artur Mas pugui liderar el govern de canvi que Catalunya necessita.
Cordem-nos els cinturó perquè comença la campanya electoral. En quinze dies hi haurà eleccions i tindrem un Parlament renovat, que haurà d’elegir el president del Govern del país. En les dues darreres eleccions (2003 i 2006), el Parlament va escollir com a president el candidat del PSC-PSOE (primer Maragall i després Montilla) gràcies al pacte tripartit que ha permès a la coalició d’esquerres formada pels socialistes, per Esquerra i per ICV governar amb majoria absoluta la Generalitat. Si bé l’any 2003 era un pacte inèdit en la governació nacional, ja feia anys que existia en molts i significatius governs locals. No va ser, doncs, una flor d’estiu sinó que el tripartit venia de lluny i aspirava (i aspira) a anar encara més lluny. La cultura del tripartit no neix al Tinell, però és cert que el 2003 enceta una nova era.
El balanç de tota aquesta trajectòria és perfectament descriptible. No m’hi entretindré, perquè seria atiar un foc que no ens serveix per adreçar-nos al país i comprometre’ns a treballar per fer una Catalunya millor. Jo la vull completament lliure, sí, però millor. De més qualitat, excel·lent, internacional, democràtica, amb sectors privats potents, amb creació de riquesa i llocs de treball qualificats, amb solvència i prestigi intel·lectuals, amb una educació modèlica, amb recerca capdavantera. Amb drets i deures compartits. La conquesta de tot això és a les nostres mans, però és una conquesta quotidiana i constant, de ser-hi cada dia, que no para de posar maons en la construcció del país.
No se m’ocorre de res més ambiciós, de res més patriòtic, que voler que el teu país sigui millor. El conformisme i la resignació no són cap altra que garantia que la de la decadència. Fer una Catalunya millor depèn dels catalans, de ningú més. I això és el que a partir d’avui i fins al proper dia 28 haurem d’explicar la gent de CiU als ciutadans que ens vulguin escoltar: el programa, les propostes i les idees que ho poden fer possible.
L’evolució mensual de les dades de l’atur a la ciutat de Girona ofereix una fotografia ben enfocada de quina és la realitat sociolaboral més propera. Però la dada del mes d’octubre, que hem conegut fa molt poc, ens permet també traçar un primer balanç del que haurà significat per a la nostra ciutat l’era del president Montilla en termes d’atur. La garantia que han ofert els socialistes en aquests quatre anys ha estat la del progrés de l’atur amb una voracitat que espanta. El mes de novembre de l’any 2006, en què Montilla va ser investit president gràcies als vots dels diputats del PSC, ERC i ICV, l’atur a la nostra ciutat era de 2.920 persones. Quatre anys després, havent tancat ja el mes d’octubre, la xifra s’ha disparat fins als 6.646. O sigui, 3.726 ciutadans de Girona han passat a formar part de les llistes de l’atur durant el mandat del president Montilla. Moltes més de les que hi havia a l’atur quan va assumir la responsabilitat.
El nombre d’aturats del mes d’octubre torna a créixer en relació amb el mes de setembre. El diferencial interanual frega el 11%, de manera que les previsions optimistes que sovint es llencen des de l’entorn socialista en el sentit que “el pitjor de la crisi ja ha passat” queden rotundament desmentides per la realitat. La realitat, per desgràcia, empitjora si l’analitzem amb les ulleres de mirar de prop, dels nostres entorns més immediats.
Per acabar-ho d’adobar, en els primers llocs de la llista socialista hi figura el fins fa ben poc ministre de Treball del Govern espanyol.
Les dades que faig servir són del Departament de Treball de la Generalitat, i la il·lustració que acompanya aquest escrit és una captura de pantalla de l’Observatori del Treball, del mateix Departament.
desembre 4, 2010 
Publicat a: General 
Cap comentari » 
contingut rss
Darrers comentaris