Podem anomenar a Artur Mas president electe de Catalunya? Aquesta reflexió sorgia ja durant la pròpia nit electoral en espais com Twitter. Però per molt que les fórmules nord-americanes ens semblin més o menys atractives, el cert és que, de moment, Artur Mas serà un dels 135 membres de la cambra catalana quan prengui possessió del seu escó.
“Mas president, Mas president”. Els assistents de l’Hotel Majestic repetien a una sola veu aquest càntic. No ja projectant, com havien fet al llarg de la campanya, sinó afirmant el que serà una realitat a finals de mes. Artur Mas serà, segurament, el 129è president de la Generalitat de Catalunya. Així, en condicional. Per a això, encara es necessita un tràmit. I per això, només podem aventurar-nos a anomenar-lo futur president de la Generalitat.
Futur president, president electe… petites diferències, gairebé imperceptibles en el seu significat per al ciutadà mitjà però que, com tota paraula, no pot desenganxar-se dels seus importants matisos. Artur Mas, però també José Luis Rodríguez Zapatero o qualsevol dels presidents de comunitats autònomes només són elegits presidents per les seves respectives cambres. La sessió d’investidura els converteix el presidents i ho són oficialment des del moment en què el BOE i els diaris oficials de cada comunitat publiquen el seu nomenament.
Això és així perquè, a diferència de règims presidencials com el dels Estats Units, la ciutadania no tria directament el seu president. Encara que en aquest mateix país els ciutadans elegeixen un col·legi electoral que nomenarà el president, és una elecció d’un candidat o un altre. Així, Barack Obama va ser designat president electe des de la nit del 4 de novembre fins que va jurar el càrrec a les escales del Capitoli a Washington DC
El terme president-elect s’usa d’aquesta manera, encara que no sempre ha estat així. Se solia designar el president d’aquesta manera quan el col·legi electoral l’havia triat formalment i fins a la seva presa de possessió, però la pràctica es va imposar. En sistemes parlamentaris com el britànic, per exemple, tampoc hi ha la denominació de primer ministre electe. Resulta forçat, ja que és el cap de l’Estat qui el designa. Així, Prime Minister-Designated, Prime Minister-in-waiting o incoming Prime Minister són termes usats similars al lacònic “futur president”.
Fins a la seva investidura, seguirem escoltant aquest efectiu sobrenom. Ni el 2003 ni el 2006 l’etiqueta va prendre tant sentit. Però és, precisament, la naturalesa del nostre sistema polític la que ens porta a anar amb compte amb les etiquetes. Els tràmits parlamentaris estan per les dures i per a les madures. Mas té la lliçó apresa.
En aquests moments, més de 250.000 persones es veuen afectades per la vaga salvatge que estan portant a terme els controladors aeris. Una sèrie de baixes massives ha suposat la paralització de l’espai aeri espanyol. Precisament en l’inici d’un pont de cinc dies. La situació és greu i el president ha de donar la cara. Zapatero pot fer d’aquesta situació una victòria política. La pregunta a hores d’ara és, ho farà?
Per què ara?
Els controladors aeris no han començat avui a protestar per la seva situació laboral. Fa mesos que fent-ho. Però la privatització del 49% d’Aena ha estat el detonant. Els controladors estan executant una vaga il·legal i ho fan perquè saben de la debilitat política de Zapatero. I perquè és una mesura de pressió extraordinària.
Què pot fer Zapatero?
Aquesta situació pot ser una victòria política i comunicativa si la gestiona bé. En primer lloc, Zapatero hauria de comparèixer aquesta mateixa nit davant els espanyols. Hauria de fer en roda de premsa des de La Moncloa i hauria d’anunciar una per una les mesures que s’estan prenent. Informar la ciutadania què està passant, perquè i què es proposa.
El discurs hauria de ser greu, solemne i dur. Però sobretot, proper. Les històries que avui s’estan vivint en els aeroports són les d’il·lusions truncades: anar a veure la família, trobar-se amb la parella, conèixer a la neboda acabada de néixer o passar uns dies de descans a una capital europea després de mesos d’estrès i treball . Hi hauran sortides de lluna de mel. I algú que necessiti arribar a l’altra punta d’Espanya perquè un familiar està a punt de morir. Això ha d’estar en el discurs i en el centre de les mesures. La connexió emocional amb els afectats ha de ser total.
Els canals online oficials de Moncloa haurien d’estar traient fum a aquestes hores, retwiteando els comunicats oficials d’Aena i aconsellant als ciutadans què han de fer. I sobretot, reforçar els missatges del Govern. Si el comitè de crisi del ministre Blanco està treballant han de comunicar-ho.
I més enllà de la comunicació, han de prendre mesures.
El referent
Zapatero faria bé de parar cinc minuts i veure aquest vídeo de l’anunci d’acomiadaments massius en els controladors aeris que es van posar en vaga el 1981. El discurs de Reagan és brillant. Remet a la llei i explica per què pren la dràstica decisió. És contundent, resolutiu i es posa al nivell del que opinen la majoria de ciutadans: el dret a la vaga no pot ser contrari a la llei.
El paper de Rajoy
Malament ha començat Rajoy situant-se en l’equidistància en les primeres declaracions sobre la vaga encoberta i salvatge dels controladors aeris. Rajoy hauria de posar-se al servei del president del Govern i donar-li tot el suport perquè es prenguin mesures dràstiques i contundents contra els que vulneren la llei.
La situació anirà avançant en les pròximes hores. Els controladors han aconseguit el màxim impacte. El Govern pot gestionar bé la crisi i comunicar-ho a la ciutadania o deixar que la situació d’impotència en un moment de descans s’imposi. Hores decisives. Deixarà Zapatero tot el protagonisme, una altra vegada més, el ministre Blanco?
El secret està en el sofregit. M’ho repetia cada dissabte la meva àvia quan la ceba, tallada ben fina, irrompia al mar d’oli bullint de la paella. El sofregit és la base, insistia ella. Si fas bé aquest pas, la salsa només pot sortir bona. Quina lliçó em va donar la meva àvia. Segueixo intentant aplicarla sempre que puc.
De fet, els sofregits en política són la base del plat principal. Si cremem la ceba electoral, el plat ens quedarà amarg. Si no encertem amb la sal, ens quedarà sense ànima. Et preguntaràs, què tenen a veure els sofregits amb la política? Molt més del que creus.
Com en una bona salsa marinera, la base importa. En política, el sofregit no es fa amb oli. Ni ceba. El sofregit d’una campanya electoral són les dades, l’històric electoral. Els resultats que, com els que ens han donat les eleccions del diumenge passat, ens donen una radiografia del present i s’han d’usar per projectar la futura campanya electoral.
Tenim el detall del que han votat les meses electorals. Gairebé carrer per carrer. Podem veure els seus canvis. L’històric elecció rere elecció. El nostre sofregit polític el fem amb aquestes (i altres dades). La biblioteca.
Per això, després de les victòries i les derrotes, després de les celebracions i les decisions dràstiques, ara és el moment d’analitzar bé el que ens diuen aquestes dades. Calibrar la magnitud del que ha passat i observar com es pot plantejar l’acció política durant els propers quatre anys per aconseguir els nostres objectius.
La base de les eleccions de 2014 està en aquest sofregit. Per això és important tenir un bon equip de cuiners que ni es passin amb la sal ni cremin la ceba. Com deia la meva àvia, el secret està en el sofregit.
En poques hores hem sabut que les dues autoritats principals de Catalunya no seguiran en la primera línia de la política. Ni Montilla ni Benach prendran possessió del seu escó. Deixaran pas a una nova generació de líders en els seus partits. I tinc la sensació que els catalans no hem sabut entendre el que han aportat al país.
És una visió personal, en sóc plenament conscient. De fet, m’allunyo avui de l’anàlisi habitual d’aquest blog amb aquest post. Però crec que la importància del moment ho mereix. Les apostes polítiques que representaven Montilla i Benach han estat severament castigades en aquestes eleccions i la seva decisió és coherent amb el que han dit les urnes. Com ells mateixos han expressat, el seu moment ha passat. Opten per retirar-se a temps. Diuen haver entès el missatge.
Catalunya deixa enrere una etapa i en comença una de nova. Els protagonistes d’aquesta etapa, cadascú en el seu àmbit, marxen i deixen una gran herència. Més enllà de les conjectures del moment, ens han fet una mica millors. Sé que això és discutible, que els indicadors econòmics poden no semblar coherents amb això. Però crec, sincerament, que Montilla i Benach han fet un servei a la nostra societat que agrair.
M’agradaria començar per Ernest Benach. Amb ell he compartit moments molt interessants. Moments inoblidables per a un jove que tot just comença la seva carrera. Ha estat un orgull compartir idees i reflexions sobre el poder d’Internet en la política amb la segona autoritat del país. Ha fet molt per obrir una institució com el Parlament a la ciutadania i encara que això no arribi a la majoria de la població, en uns anys veurem l’encert de la seva aposta estratègica.
De Benach molts recordaran una polèmica absurda sobre el seu cotxe oficial. Una cosa que no haguessin criticat d’altres polítics o d’altres autoritats. Sempre ha existit una doble moral. Per a molts, Benach serà el president de l’Audi. Per a tants d’altres, l’artífex d’una cosa estratègica: apropar la política als ciutadans gràcies a Internet. No cal ser un guru per fer-ho. Només es necessiten ganes, voluntat i decisió. Ell les ha tingut.
De fet, aquesta és la pròpia metàfora de l’abisme entre la manera tradicional de veure la política i la política 2.0. Mentre a la xarxa som molts els que agraïm el seu lideratge, al carrer són altres tants els que es queden amb l’anècdota. No saben res més d’ell. No han volgut acostar-se a algú que sí que ha fet l’esforç.
Per tot això, gràcies Ernest. Gràcies per tenir aquesta sensibilitat cap als ciutadans als que has representat. Podem sentir-nos honrats d’haver tingut el teu judici en la presidència de la casa de tots.
Mai serem justos amb Montilla. No vull prendre el tot per la part, com algú em va recriminar a la xarxa aquest mateix diumenge, però els comentaris sobre el president que he sentit tantes vegades mostren un racisme latent pel fet que la principal autoritat del país ni nasqués a Catalunya ni parlés perfectament el català. No vull ser polèmic, però és així.
Però, per mi és un motiu d’orgull poder dir que aquest país al que tanta gent critica, és capaç de tenir a un immigrant andalús com a president. Montilla representa com ningú a una societat oberta, integradora i plural com és la catalana. Per molt que tants es neguin a veure-ho.
No serem justos amb la seva gesta. No serem justos amb la seva contribució. I no sabrem valorar el sostre de vidre que va trencar Montilla al convertir-se en el 128è president de la Generalitat.
A Montilla li ha mancat carisma. El que de cop li sorgeix en el cos a cos. Li va faltar obrir-se a la societat… encara que li va tocar viure un mal moment. Una desafecció tan gran, que els catalans no volien líders sinó solucions. Pot semblar contradictori, però crec que els set anys de tripartit, i especialment el mandat de Montilla, ha estat viscut per molts com l’emancipació del fill: vol viure sense pares, encara que més d’hora que tard, entén el valor de tenir-los.
Montilla ha donat estabilitat al govern de la Generalitat. Ha servit dignament al país. I ha sabut deixar-ho amb la mateixa dignitat. Algun dia serem justos amb ell i oblidarem les absurdes polèmiques sobre la seva capacitat com a orador, el seu domini de la llengua o el seu origen. Ha servit dignament al país. No és una quelcom menor.
Afrontem una nova etapa política: nous líders, noves metes. Agraint el servei d’aquests dos grans patriotes, cadascú a la seva manera, només espero dels nous líders del país que assumeixin i exerceixin els seus càrrecs amb la mateixa dignitat. Gràcies, Molt Honorables.
El van rebre entre aplaudiments. L’hereu polític de Jordi Pujol arribava al seu despatx de Conseller en cap envoltat d’una marea de funcionaris i curiosos: havia guanyat per primera vegada unes eleccions. Un mes i tres dies més tard, abandonaria el Palau. Pasqual Maragall prenia possessió del càrrec i donava per acabats els 23 anys de govern de Convergència i Unió. El diumenge, quan Mas era aplaudit al Majestic, vaig pensar en aquell moment. En aquells aplaudiments a la Plaça de Sant Jaume.
Li ha costat. Molt. Set anys separen aquests crits a les portes de Palau i el brindis amb gots de plàstic a la seu de Convergència amb un Pujol que l’assenyalava “Ell. Ell és el president “. Aquests set anys de travessia en el desert són, segurament, els que l’han fet arribar. Ja tocava.
I què ha passat pel camí? Una etapa única a la política catalana. Un nou Estatut aprovat, dos governs en coalició, dos presidents del PSC, incomptables crisis entre els seus membres i incomptables encerts també. Set anys d’ajustaments i desajustaments. De prosperitat i de crisi. Dues legislatures de suflés, Dragon Khan, corones d’espines … i de la calma aparent del govern de Montilla. Dues legislatures de polítiques d’esquerra que van ser un buf d’aire fresc. Com ho serà el govern d’Artur Mas.
Mas arribarà a ser el 129è president de la Generalitat per la seva perseverança, més que per la seva campanya -que ha estat bona-. Pel seu patiment, més que pels seus mítings. Pel seu propi canvi vital, més que per un o altre jingle de campanya. Mas ha canviat… i ho ha fet al mateix ritme que Catalunya.
La crisi, la fórmula del tripartit, la figura del president Montilla, la sentència del Tribunal Constitucional … tot això són coses molt importants per explicar el desastre de PSC i ERC, la irrupció de SI i el millor resultat mai obtingut pel PP a Catalunya en unes eleccions autonòmiques. En el fons, però, serà la figura de Mas el que ho expliqui. Com en el seu dia ho va ser la de Maragall.
Mas es va vestir de president en la nit electoral. Més que mai. El contundent resultat li dóna suport. Té una majoria social que li dóna suport. La seva èpica ha triomfat. Necessitarà donar-li contingut al vestit i deixar d’aparentar ser president per exercir-ne. Té reptes difícils i resultats incerts. Necessitarà explicar-se bé. Sort, president.
Les paraules se les enduu el vent… fins que queden escrites. Us proposo recordar algunes de les frases més memorables de la campanya electoral de les eleccions catalanes que ja ha arribat al seu final:
Us proposo una cosa. Potser no servirà de molt, però qui sap, podem començar a fer-ho i potser arrosseguem a algun dels nostres contactes a la urnes. O els recordem que demà triarem els nostres representants al Parlament de Catalunya. Ho fem?
La qüestió és usar Foursquare quan anem a votar. Als Estats Units el mateix servei va posar en marxa la iniciativa #ivoted per donar a conèixer quanta gent votava i feia check-in en arribar al lloc de votació. Et proposo que fem el mateix. De fet, que fem dues coses amb això:
1. Donar d’alta el col legi electoral.
Pots configurar avui mateix o abans d’anar a votar el venue en Foursquare del col·legi electoral. Entra amb el teu compte, busca’l i si no existeix, a dóna-ho d’alta. És molt senzill:
Seleccioneu Voting Booth “en l’apartat de categoria de l’espai. Primer hauràs de seleccionar la categoria “other”
2. Fes check-in
Quan arribis demà al col·legi electoral, pots fer check-in i en fer-ho, incloure el hashtag #jovoto a l’apartat de comentaris. Comparteix-lo amb els teus contactes en xarxes socials. Que els teus contactes sàpiguen que has votat i has exercit el teu dret al vot. Pots aprofitar per mobilitzar-los.
La jornada de reflexió de les eleccions catalanes de 2006 va ser atípica. El fet que caigués en dia laboral -dimarts, 31 d’octubre-, li va donar un caràcter molt diferent. Fins i tot la tradicional foto dels candidats de La Vanguardia va ser diferent: vam poder veure als candidats dels cinc partits amb representació parlamentària -Artur Mas, José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Piqué i Joan Saura- posant junts en les obres del tren d’alta velocitat.
Aquesta jornada de reflexió va ser atípica i va donar un contingut informatiu comú. Però … què fan els nostres polítics quan l’espectacle de la campanya acaba? La resposta més comuna: descansar. Relaxar-se amb les seves famílies i gaudir d’un dia sense presses, flaixos i declaracions. Fan bé? Haurien de fer alguna cosa més?
Una forma de comunicar atributs del candidat sense fer un acte de campanya. Sense violar la llei, la jornada de reflexió pot ser un moment comunicatiu rellevant. Una altra cosa és que la pesada llosa de la tradició ens impedeixi arrossegar al candidat del menjador de casa i les sabatilles a una acció que comuniqui quin tipus de president vol ser.
Sarkozy no va dubtar a fer-ho el mateix dia de les eleccions. Quin millor president podia tenir França que un home a cavall? Això devien pensar els seus assessors, que no van dubtar a aprofitar el descans del futur president en la campanya francesa per aconseguir una photo-op del candidat muntat a cavall. De cop, el candidat a president s’atribuïa tota la imatge de poder, de direcció i lideratge que se li pot demanar a un president de la República. Reclamant la tradició centenària de monarques, dictadors i generals en posició de gesta, Sarkozy va voler despertar en els francesos la imatge de Napoleó.
I avui? Quines coses podrien fer avui els candidats dels partits amb representació parlamentària? A aquesta pregunta vaig resposta a la II Marató de Comunicació i us recordo a continuació les meves sis idees per als candidats.
La bicicletada d’Artur Mas
Artur Mas podria haver aprofitat aquesta jornada electoral per fer esport. Ell i José Montilla són els candidats amb més edat, i encara que l’experiència és un grau incalculable, ens agrada veure en els nostres líders amb vitalitat. Mas podria agafar la bici en algun poble del cor de Catalunya, a Osona, el Bages o el Ripollès. Envoltat de verd i acompanyat. Reforçar dos dels seus flancs: la percepció que ell i CiU no es preocupen pel medi ambient i aquesta idea de líder solitari, sense equip. Una cosa falsa que podria visualitzar practicant un esport que tant necessita d’un equip com el ciclisme.
La visita social de José Montilla
Molt s’ha parlat de l’escola dels fills de Montilla, un centre privat i alemany. I si José Montilla deixés el despatx per un dia i donés una valuosa lliçó als seus fills? El president podria visitar a títol personal i sense càmeres una organització amb vocació i acció social i ensenyar als seus fills la importància de la cooperació, el desenvolupament i l’ajuda als que pitjor ho passen. Conèixer d’aquesta faceta del president reforçaria el seu flanc esquerre i humanitzaria la imatge freda del candidat.
Les galetes de Joan Puigcercós
El candidat d’ERC té una imatge molt tosca. Dura. Violenta. Ja sigui per la seva expressió facial, la duresa de la seva barba o la imatge que ha construït (o destruït) Polònia, no és percebut per les seves bondats. Les declaracions sobre els impostos a Andalusia no l’han ajudat molt. No obstant això, Puigcercós és un gran pare de família. Per què no aprofitar aquesta realitat? Potser Puigcercós podria passar el dia a la seva terra natal, Ripoll, i acostar-se a un poble proper com Camprodon. Aquest meravellós poble català té, a més d’un fantàstic centre històric, a una empresa extraordinària. Les galetes Birba, artesanes i delicioses, es fabriquen al poble. I si Puigcercós visités un centre econòmic per al poble com aquest, a títol personal, i deixés els seus fills jugar a fer galetes? Una foto d’aquest moment comunicaria molt de Joan Puigcercós.
El Facebook d’Alicia Sánchez-Camacho
La candidata del PPC actualitza personalment el seu Facebook. Compte coses personals, es relaciona amb el seu electorat. Per vèncer la imatge negativa que la seva lluita contra a immigració ha generat, podria fer de la xarxa l’espai per semblar més humana. Sánchez-Camacho podria passar aquest dissabte al Raval. Comprar a la Boqueria alguna cosa per sopar, entrar pel carrer Església i prendre alguna cosa en alguna terrassa. Compartir xerrada amb els propietaris dels negocis i acabar anant cap al mar per la Rambla del Raval.
El passeig fins al Fòrum de Joan Herrera
Joan Herrera, el candidat d’ICV-EUiA, podria passar-te a aquest dissabte passejant amb bicicleta pel litoral de Barcelona, sempre que el temps ho permeti. Podria fer-ho amb Lluc, si fill. D’aquesta manera podria simbolitzar en el més petit dels Herrera el futur i els motius pels quals el candidat ecosocialista es presenta a les eleccions. La foto perfecta la tindria descansant una mica sota les plaques solars del Fòrum i mentre li ensenya a Lluc per a què serveix aquesta gran estructura.
Albert Rivera va al cinema
Després de parlar sobre llengua, llengua i més llengua al llarg de la campanya, Albert Rivera podria anar al cinema aquest dissabte amb la seva parella. Un bon moment per descansar. L’important en aquest cas és l’elecció de la cinta… i l’idioma. Rivera podria fer d’això un missatge. L’elecció no és fàcil ja que encara que ell renegui de la llei del cinema aprovada pel Parlament de Catalunya, el tindria prou difícil per veure cinema en català. Com la majoria de pel·lícules comercials no està doblada a aquesta llengua, Rivera hauria d’anar a veure una que ja fa diverses setmanes en cartellera: Herois. Una bonica història el títol ja és de per si un missatge. En català, és clar.
Quan queden poques, molt poques, hores per al final de la campanya electoral, recull els tweets finals de campanya dels candidats. Artur Mas, Joan Puigcercós i Albert Rivera ens demanen el vot.
Artur Mas (CiU)
Catalunya ha de canviar. Treballaré cada dia amb rigor, il·lusió, entusiasme i humilitat per aixecar el país i aconseguir una Catalunya millor
Joan Puigcercós (ERC)
2 raons: després del TC i el 10J cal avançar nacionalment amb un referèndum d’independència i perquè cal no retrocedir en polítiques socials
Albert Rivera (Ciutadans)
Si vols, llibertat, convivència iq la política estigui al servei dels ciutadans, Rebela’t, Vota Ciutadans (C’s)
Com en el cas de les entrevistes de campanya, tots els partits amb representació parlamentària van ser convidats a participar. Recollim en aquest post els rebuts. Aprofito aquest post per agrair la paciència i la col·laboració dels equips dels candidats.
“Sóc més partidari de la seducció que de la imposició”
Artur Mas és el candidat de Convergència i Unió a presidir la Generalitat. Ho és per tercera vegada consecutiva. No ho va aconseguir el 2003 ni el 2006, tot i haver guanyat en aquestes dues ocasions les eleccions. Les eleccions de diumenge són la seva autèntica prova de foc. Ho aconseguirà a la tercera?
Aquesta sembla ser la definitiva. Les enquestes auguren un bon resultat a la coalició que presideix i, ja sigui en solitari o amb alguns suports puntuals, sembla tenir assegurada la governabilitat del país. No hi ha millor veredicte que les urnes, com és evident, però l’espiral del canvi sembla imparable.
En l’aire queden els efectes de l’abstenció en les aspiracions presidencials d’Artur Mas. El resultat final. El repartiment dels escons. L’efectiva mobilització de tots els que, en les hores finals de la campanya, afirmen que votaran per ell i per Convergència i Unió.
Els reptes que l’esperen a Mas si arriba a ser Molt Honorable -i a jutjar per les enquestes i per la seva actuació en el debat a sis sembla estar molt a prop d’aconseguir-ho- són molts i difícils. Per això, el candidat respon en escrupolosos 140 caràcters al qüestionari remès als sis candidats dels partits amb representació parlamentària.
Si Artur Mas arriba a president…
Quina serà la primera mesura que posarà en marxar per acabar amb la crisi?
Fer una administració més austera i aliada del nostre teixit productiu perquè es pugui crear feina, que és la primera de les polítiques socials.
Quina solució proposa per acabar amb l’atur?
Ajudar a les nostres empreses i emprenedors, no posar traves al seu creixement, reduir costos contractació, mercat laboral propi, reforma SOC.
S’han de multar a les persones que no retolen els seus negocis en català?
Totes les lleis tenen el seu règim sancionador, però jo sóc més partidari de la seducció que de la imposició.
…Independència?
Proposem el dret a decidir dels catalans, sense més límit el de la nostra cohesió com a poble. Ara creiem que és el moment d’un nou pacte fiscal que és el que genera més consens social i polític.
Utilitzarà internet per comunicar-se directament amb els ciutadans durant el seu mandat?
Sí, ja fa temps que s’ha demostrat que és una eina molt útil, no només per fer arribar el nostre missatge, sinó també per escoltar el que ens diu la gent.
