En realitat, l’article es podria fer extensiu als polítics en general. Però ens centrarem en el líder de l’oposició. El detonant? La crisi dels controladors. La mateixa que el va enxampar a l’aeroport de Lanzarote. Per què no va aprofitar el moment per conquerir el cor dels espanyols? Rajoy té un problema per acostar-se a la gent, per promocionar-se. I Lady Gaga pot ajudar-lo.

Ens pot agradar més o menys la seva música, però no podem negar que Lady Gaga sap a la perfecció com promocionar-se. Entén la manera d’arribar a tot tipus d’audiències, com gestionar el seu fans com si es tractés d’un autèntic CRM i sempre té un as guardat a la màniga per captar l’atenció de mitjans i públic. Just el que li falta a Rajoy.

Com ha aconseguit Stefani Joanne Angelina Germanotta convertir-se en Lady Gaga? Com ha passat de ser una novaiorquesa normal i corrent a moure masses -online i offline- i vendre milions de discos? Com pot Rajoy incrementar els seus seguidors?

1. Defineix el teu caràcter, visió i model

Els fans de Lady Gaga l’admiren perquè saben que no es tracta només de música. És un tot. Un continu coherent que respon a la visió que Stefani Germanotta tenia: volia ser una estrella coneguda arreu del món. De Rajoy sabem que vol ser president … però a costa de què? Quina visió i model té per a Espanya? Posar en evidència l’ajudaria. Com a qualsevol polític en campanya: els ciutadans hem de saber quina visió tenen per al país / comunitat autònoma / municipi.

2. Creativitat al poder

Gaga no és una altra estrella musical, és ella. Rajoy ara mateix és un altre polític més. Per això, la creativitat en tot el que es fa és molt important. Lady Gaga desborda creativitat i això és un actiu. Rajoy, com qualsevol altre candidat, ha de perdre la por per introduir tints creatius en la seva manera de comunicar la seva proposta a la ciutadania.

Lady Gaga és famosa per les seves excentricitats. Rajoy no ha de vestir-se amb carn crua, però potser si pensar en com sorprendre. No seria una excentricitat que el líder de l’oposició recolzés al president?

3. Fixa el camí. I fes-ho tu

La nord-americana té una capacitat molt clara per a fixar l’agenda musical. Els seus canvis d’estil, les seves excentricitats, les seves accions… són recollides pels mitjans, admirades pels seus seguidors i copiades per altres artistes, programes de televisió, etc.

A Rajoy li marquen el pas molt sovint. Fins i tot quan vol dur la iniciativa, perd després en el cos a cos. Un candidat ha d’intentar fixar sempre el camí, portar la iniciativa i fer-ho amb seguretat. Fins a les últimes conseqüències. Per a això, necessitarà la visió i la creativitat de la que hem parlat, però sobretot ganes i il.lusió per fer-ho. Sense això, poc pot fer un candidat.

4. Reinventa’t

Gaga va passar de ser una post-adolescent amb tot just 12 persones a l’auditori a omplir estadis. Barcelona i Madrid aquesta setmana, sense anar més lluny. Com? Reinventant-se. Rajoy ha perdut dues eleccions i vol assaltar la Moncloa a la tercera. Si ho fa, ho farà pel desgast d’un govern que no ha sabut gestionar la crisi i amb un lideratge en hores molt baixes. Però no per haver-se reinventat.

Rajoy hauria de seguir l’exemple d’Artur Mas, que a la tercera ha aconseguit guanyar les eleccions amb possibilitat de governar gràcies a una conscienciosa tasca en canviar el seu missatge, el seu lideratge i la seva manera d’arribar a la ciutadania.

Aquí entra també l’estil, la imatge i la marca pròpia. Una cosa en el que Rajoy sembla no tenir molt clar. L’hem vist amb un iPad per reforçar la seva part més moderna, però la seva oratòria al Congrés és vuitcentista. Reinventar-se també passa per semblar diferent als ulls dels que no li han atorgat la seva confiança en dues ocasions.

5. Parla als teus seguidors. Estima’ls.

Gaga ho té molt clar. Els seus little monsters i el codi que comparteix amb ells són la clau de la confiança que li han brindat. Per això, no només s’ha dotat d’aquest llenguatge comú, ha fet de la Xarxa la manera d’apropar-s’hi. Per això, la seva pàgina de Facebook té ja més de 24 milions i mig de seguidors. Rajoy, en un missatge impersonal, demanava perdó als que encara esperem que ens accepti a Facebook. Al seu perfil.

Entendre que has de parlar als teus seguidors sempre és la clau. Gaga no deixa de fer-ho. Rajoy només ho fa en campanya. En el cas de Rajoy (i de qualsevol polític), el que a Gaga serien seguidors, per a ell serien ciutadans. Són el centre de tot. I res no té sentit sense ells.

Les xarxes ofereixen una oportunitat única per apropar-se als ciutadans. Però també posar les seves preocupacions en el centre de l’agenda. Tenir valentia per rebutjar el que no agrada (com la corrupció) i donar veu als ciutadans anònims que sostenen el país. O el que és el mateix, ser capaç d’il·lusionar per sentir-se part d’un tot. Com els fans de Gaga.

Lady Gaga ha demostrat que pensar bé el que vols comunicar i fer un esforç per canviar la manera de fer-ho és valuós. Sense deixar de banda el que han après en el passat, els referents que t’han nodrit i sabent adaptar-lo als nous temps. Els polítics ancorats en el passat no tenen futur … si no és que aprenguin el valor del canvi.

Foto de NokiaConnectZA

Malgrat el fantasma de Facebook Places, Foursquare no té por i segueix a pas ferm. El servei de geolocalització ha arribat als 5 milions d’usuaris, el que no deixa de ser un nombre petit en comparació al creixement registrat en el mateix període per altres llocs com Twitter, però mostra un interès creixent de l’usuari per dir on és. O millor dit, per jugar, guanyar i compartir amb la seva localització.

Realment, aquest és el punt. El benefici. Ja sigui la diversió per aconseguir ser el mayor d’un determinat lloc o els premis que un mayor pot obtenir. En companyies com Starbucks, on els seus mayor als Estats Units tenen cafè gratis, o més a prop, a Caja Mediterráneo, on els mayor dels centres de l’Obra Social guanyaran obsequis per la seva fidelitat, ho han entès. Per això, la proposta de geolocalitzar el vot llançada en motiu de les eleccions catalanes del passat 28 de novembre tenia una part molt interessant. I per aquí va venir el repte.

Quan fem check-in a Foursquare? Quan percebem un benefici. Ja sigui real o simbòlic. Ser mayor d’un espai és un benefici simbòlic. Són diverses les guerres per un mayor obertes al món… I ser-ho i tenir regals o descomptes, un benefici simbòlic. Així, centrant-nos en el primer, la proposta d’usar l’etiqueta #jovoto en fer check-in en la jornada electoral perseguia un benefici simbòlic: mostrar l’orgull per votar. Però tenia un altre punt important, en compartir la geolocalització, podíem recordar als nostres contactes la jornada electoral i mostrar com un usuari en fer-ho es pot convertir en model per altres usuaris.

Amb una mica de retard, aquesta és l’anàlisi de la iniciativa. Així, la jornada electoral es va tancar amb 83 check-in i uns 80 espais donats d’alta a Foursquare. És un nombre baix, però si ho comparem amb el nivell de check-in realitzats a l’Hotel Majestic durant la nit electoral, o a la seu del PSC a Nicaragua, viem que si tots els col·legis electorals haguessin estat en un únic lloc, aquests haguessin estat localització trending durant la jornada.

Els check-in es van distribuir de forma molt asimètrica al llarg del territori català. Si prenem com a base les set vegueries catalanes, ens trobem que el 70% dels check-in es van registrar a les comarques de Barcelona. La segona vegueria més activa va ser la de Girona amb el 15% del total. En tercera i quarta posició, empaten al Camp de Tarragona i la Catalunya Central. L’Alt Pirineu registrar l’1% dels check-in i no es va registrar activitat a Lleida i les Terres de l’Ebre.

El poder de Barcelona ens arriba també per les dades referents únicament a la ciutat comtal. El 27% dels check-in es van registrar només a la ciutat. Va ser, sens dubte, la ciutat més activa. En la seva demarcació, trobem altres llocs especialment actius, com Sabadell, Badalona o Sant Cugat del Vallès. Si ens movem de la capital catalana, ciutats com Girona o Reus també mostren una elevada activitat en comparació amb la tònica general, així com localitats més petites com L’Escala.

Al llarg de la jornada electoral, el hashtag #jovoto va ser trending topic a Espanya, al costat d’altres relacionats amb les eleccions com #28N. En total, es van registrar 611 tweets de 440 usuaris. El volum de les mencions va generar alguna situació curiosa, com va comentar @Ganyet en la seva secció a “El Món a Rac 1″, el programa de ràdio matinal líder a Catalunya. Ganyet va comentar que Jovoto és una comunitat online per creatius amb seu a Berlín i a Nova York, que cedeix el seu espai per poder crear. Un espai per als nous talents creatius que a vegades no troben el seu lloc en la indústria. Els de Jovoto es van sorprendre al veure un repunt tan gran de les seves mencions a Twitter… en català.

Janquim també li va dedicar un espai a la iniciativa de geolocalitzar el vot en el 3cat24, on també va parlar d’altres anècdotes viscudes a la xarxa durant la jornada electoral.

Haurem recuperar el hashtag en les pròximes eleccions municipals i mostrar que som més els que ens acostem a les urnes que els que decideixen no donar el seu vot. Gràcies a tots i totes per la vostra participació i per compartir el vostre orgull per exercir el dret a vot.

Han lluitat per elles durant 15 dies. Imatges que transmetessin el missatge. Fotos que sabessin comunicar la capacitat d’un o altre candidat per liderar el país. Estampes que havien de mostrar el suport, la capacitat, el poder… La il·lusió, la unió. La força de les seves ofertes polítiques.

Aquestes són 72 imatges de la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya. Encara que si m’hagués de quedar amb una, seria la que es mostra sobre aquestes línies. Mas i la seva dona són la imatge d’aquesta campanya. La foto d’aquestes eleccions. Et convido a conèixer les fotos restants.

Podem anomenar a Artur Mas president electe de Catalunya? Aquesta reflexió sorgia ja durant la pròpia nit electoral en espais com Twitter. Però per molt que les fórmules nord-americanes ens semblin més o menys atractives, el cert és que, de moment, Artur Mas serà un dels 135 membres de la cambra catalana quan prengui possessió del seu escó.

“Mas president, Mas president”. Els assistents de l’Hotel Majestic repetien a una sola veu aquest càntic. No ja projectant, com havien fet al llarg de la campanya, sinó afirmant el que serà una realitat a finals de mes. Artur Mas serà, segurament, el 129è president de la Generalitat de Catalunya. Així, en condicional. Per a això, encara es necessita un tràmit. I per això, només podem aventurar-nos a anomenar-lo futur president de la Generalitat.

Futur president, president electe… petites diferències, gairebé imperceptibles en el seu significat per al ciutadà mitjà però que, com tota paraula, no pot desenganxar-se dels seus importants matisos. Artur Mas, però també José Luis Rodríguez Zapatero o qualsevol dels presidents de comunitats autònomes només són elegits presidents per les seves respectives cambres. La sessió d’investidura els converteix el presidents i ho són oficialment des del moment en què el BOE i els diaris oficials de cada comunitat publiquen el seu nomenament.

Això és així perquè, a diferència de règims presidencials com el dels Estats Units, la ciutadania no tria directament el seu president. Encara que en aquest mateix país els ciutadans elegeixen un col·legi electoral que nomenarà el president, és una elecció d’un candidat o un altre. Així, Barack Obama va ser designat president electe des de la nit del 4 de novembre fins que va jurar el càrrec a les escales del Capitoli a Washington DC

El terme president-elect s’usa d’aquesta manera, encara que no sempre ha estat així. Se solia designar el president d’aquesta manera quan el col·legi electoral l’havia triat formalment i fins a la seva presa de possessió, però la pràctica es va imposar. En sistemes parlamentaris com el britànic, per exemple, tampoc hi ha la denominació de primer ministre electe. Resulta forçat, ja que és el cap de l’Estat qui el designa. Així, Prime Minister-Designated, Prime Minister-in-waiting o incoming Prime Minister són termes usats similars al lacònic “futur president”.

Fins a la seva investidura, seguirem escoltant aquest efectiu sobrenom. Ni el 2003 ni el 2006 l’etiqueta va prendre tant sentit. Però és, precisament, la naturalesa del nostre sistema polític la que ens porta a anar amb compte amb les etiquetes. Els tràmits parlamentaris estan per les dures i per a les madures. Mas té la lliçó apresa.

En aquests moments, més de 250.000 persones es veuen afectades per la vaga salvatge que estan portant a terme els controladors aeris. Una sèrie de baixes massives ha suposat la paralització de l’espai aeri espanyol. Precisament en l’inici d’un pont de cinc dies. La situació és greu i el president ha de donar la cara. Zapatero pot fer d’aquesta situació una victòria política. La pregunta a hores d’ara és, ho farà?

Per què ara?

Els controladors aeris no han començat avui a protestar per la seva situació laboral. Fa mesos que fent-ho. Però la privatització del 49% d’Aena ha estat el detonant. Els controladors estan executant una vaga il·legal i ho fan perquè saben de la debilitat política de Zapatero. I perquè és una mesura de pressió extraordinària.

Què pot fer Zapatero?

Aquesta situació pot ser una victòria política i comunicativa si la gestiona bé. En primer lloc, Zapatero hauria de comparèixer aquesta mateixa nit davant els espanyols. Hauria de fer en roda de premsa des de La Moncloa i hauria d’anunciar una per una les mesures que s’estan prenent. Informar la ciutadania què està passant, perquè i què es proposa.

El discurs hauria de ser greu, solemne i dur. Però sobretot, proper. Les històries que avui s’estan vivint en els aeroports són les d’il·lusions truncades: anar a veure la família, trobar-se amb la parella, conèixer a la neboda acabada de néixer o passar uns dies de descans a una capital europea després de mesos d’estrès i treball . Hi hauran sortides de lluna de mel. I algú que necessiti arribar a l’altra punta d’Espanya perquè un familiar està a punt de morir. Això ha d’estar en el discurs i en el centre de les mesures. La connexió emocional amb els afectats ha de ser total.

Els canals online oficials de Moncloa haurien d’estar traient fum a aquestes hores, retwiteando els comunicats oficials d’Aena i aconsellant als ciutadans què han de fer. I sobretot, reforçar els missatges del Govern. Si el comitè de crisi del ministre Blanco està treballant han de comunicar-ho.

I més enllà de la comunicació, han de prendre mesures.

El referent

Zapatero faria bé de parar cinc minuts i veure aquest vídeo de l’anunci d’acomiadaments massius en els controladors aeris que es van posar en vaga el 1981. El discurs de Reagan és brillant. Remet a la llei i explica per què pren la dràstica decisió. És contundent, resolutiu i es posa al nivell del que opinen la majoria de ciutadans: el dret a la vaga no pot ser contrari a la llei.

El paper de Rajoy

Malament ha començat Rajoy situant-se en l’equidistància en les primeres declaracions sobre la vaga encoberta i salvatge dels controladors aeris. Rajoy hauria de posar-se al servei del president del Govern i donar-li tot el suport perquè es prenguin mesures dràstiques i contundents contra els que vulneren la llei.

La situació anirà avançant en les pròximes hores. Els controladors han aconseguit el màxim impacte. El Govern pot gestionar bé la crisi i comunicar-ho a la ciutadania o deixar que la situació d’impotència en un moment de descans s’imposi. Hores decisives. Deixarà Zapatero tot el protagonisme, una altra vegada més, el ministre Blanco?

El secret està en el sofregit. M’ho repetia cada dissabte la meva àvia quan la ceba, tallada ben fina, irrompia al mar d’oli bullint de la paella. El sofregit és la base, insistia ella. Si fas bé aquest pas, la salsa només pot sortir bona. Quina lliçó em va donar la meva àvia. Segueixo intentant aplicarla sempre que puc.

De fet, els sofregits en política són la base del plat principal. Si cremem la ceba electoral, el plat ens quedarà amarg. Si no encertem amb la sal, ens quedarà sense ànima. Et preguntaràs, què tenen a veure els sofregits amb la política? Molt més del que creus.

Com en una bona salsa marinera, la base importa. En política, el sofregit no es fa amb oli. Ni ceba. El sofregit d’una campanya electoral són les dades, l’històric electoral. Els resultats que, com els que ens han donat les eleccions del diumenge passat, ens donen una radiografia del present i s’han d’usar per projectar la futura campanya electoral.

Tenim el detall del que han votat les meses electorals. Gairebé carrer per carrer. Podem veure els seus canvis. L’històric elecció rere elecció. El nostre sofregit polític el fem amb aquestes (i altres dades). La biblioteca.

Per això, després de les victòries i les derrotes, després de les celebracions i les decisions dràstiques, ara és el moment d’analitzar bé el que ens diuen aquestes dades. Calibrar la magnitud del que ha passat i observar com es pot plantejar l’acció política durant els propers quatre anys per aconseguir els nostres objectius.

La base de les eleccions de 2014 està en aquest sofregit. Per això és important tenir un bon equip de cuiners que ni es passin amb la sal ni cremin la ceba. Com deia la meva àvia, el secret està en el sofregit.

Foto: Parlament de Catalunya (Xavier Prat)

En poques hores hem sabut que les dues autoritats principals de Catalunya no seguiran en la primera línia de la política. Ni Montilla ni Benach prendran possessió del seu escó. Deixaran pas a una nova generació de líders en els seus partits. I tinc la sensació que els catalans no hem sabut entendre el que han aportat al país.

És una visió personal, en sóc plenament conscient. De fet, m’allunyo avui de l’anàlisi habitual d’aquest blog amb aquest post. Però crec que la importància del moment ho mereix. Les apostes polítiques que representaven Montilla i Benach han estat severament castigades en aquestes eleccions i la seva decisió és coherent amb el que han dit les urnes. Com ells mateixos han expressat, el seu moment ha passat. Opten per retirar-se a temps. Diuen haver entès el missatge.

Catalunya deixa enrere una etapa i en comença una de nova. Els protagonistes d’aquesta etapa, cadascú en el seu àmbit, marxen i deixen una gran herència. Més enllà de les conjectures del moment, ens han fet una mica millors. Sé que això és discutible, que els indicadors econòmics poden no semblar coherents amb això. Però crec, sincerament, que Montilla i Benach han fet un servei a la nostra societat que agrair.

M’agradaria començar per Ernest Benach. Amb ell he compartit moments molt interessants. Moments inoblidables per a un jove que tot just comença la seva carrera. Ha estat un orgull compartir idees i reflexions sobre el poder d’Internet en la política amb la segona autoritat del país. Ha fet molt per obrir una institució com el Parlament a la ciutadania i encara que això no arribi a la majoria de la població, en uns anys veurem l’encert de la seva aposta estratègica.

De Benach molts recordaran una polèmica absurda sobre el seu cotxe oficial. Una cosa que no haguessin criticat d’altres polítics o d’altres autoritats. Sempre ha existit una doble moral. Per a molts, Benach serà el president de l’Audi. Per a tants d’altres, l’artífex d’una cosa estratègica: apropar la política als ciutadans gràcies a Internet. No cal ser un guru per fer-ho. Només es necessiten ganes, voluntat i decisió. Ell les ha tingut.

De fet, aquesta és la pròpia metàfora de l’abisme entre la manera tradicional de veure la política i la política 2.0. Mentre a la xarxa som molts els que agraïm el seu lideratge, al carrer són altres tants els que es queden amb l’anècdota. No saben res més d’ell. No han volgut acostar-se a algú que sí que ha fet l’esforç.

Per tot això, gràcies Ernest. Gràcies per tenir aquesta sensibilitat cap als ciutadans als que has representat. Podem sentir-nos honrats d’haver tingut el teu judici en la presidència de la casa de tots.

Mai serem justos amb Montilla. No vull prendre el tot per la part, com algú em va recriminar a la xarxa aquest mateix diumenge, però els comentaris sobre el president que he sentit tantes vegades mostren un racisme latent pel fet que la principal autoritat del país ni nasqués a Catalunya ni parlés perfectament el català. No vull ser polèmic, però és així.

Però, per mi és un motiu d’orgull poder dir que aquest país al que tanta gent critica, és capaç de tenir a un immigrant andalús com a president. Montilla representa com ningú a una societat oberta, integradora i plural com és la catalana. Per molt que tants es neguin a veure-ho.

No serem justos amb la seva gesta. No serem justos amb la seva contribució. I no sabrem valorar el sostre de vidre que va trencar Montilla al convertir-se en el 128è president de la Generalitat.

A Montilla li ha mancat carisma. El que de cop li sorgeix en el cos a cos. Li va faltar obrir-se a la societat… encara que li va tocar viure un mal moment. Una desafecció tan gran, que els catalans no volien líders sinó solucions. Pot semblar contradictori, però crec que els set anys de tripartit, i especialment el mandat de Montilla, ha estat viscut per molts com l’emancipació del fill: vol viure sense pares, encara que més d’hora que tard, entén el valor de tenir-los.

Montilla ha donat estabilitat al govern de la Generalitat. Ha servit dignament al país. I ha sabut deixar-ho amb la mateixa dignitat. Algun dia serem justos amb ell i oblidarem les absurdes polèmiques sobre la seva capacitat com a orador, el seu domini de la llengua o el seu origen. Ha servit dignament al país. No és una quelcom menor.

Afrontem una nova etapa política: nous líders, noves metes. Agraint el servei d’aquests dos grans patriotes, cadascú a la seva manera, només espero dels nous líders del país que assumeixin i exerceixin els seus càrrecs amb la mateixa dignitat. Gràcies, Molt Honorables.

El van rebre entre aplaudiments. L’hereu polític de Jordi Pujol arribava al seu despatx de Conseller en cap envoltat d’una marea de funcionaris i curiosos: havia guanyat per primera vegada unes eleccions. Un mes i tres dies més tard, abandonaria el Palau. Pasqual Maragall prenia possessió del càrrec i donava per acabats els 23 anys de govern de Convergència i Unió. El diumenge, quan Mas era aplaudit al Majestic, vaig pensar en aquell moment. En aquells aplaudiments a la Plaça de Sant Jaume.

Li ha costat. Molt. Set anys separen aquests crits a les portes de Palau i el brindis amb gots de plàstic a la seu de Convergència amb un Pujol que l’assenyalava “Ell. Ell  és el president “. Aquests set anys de travessia en el desert són, segurament, els que l’han fet arribar. Ja tocava.

I què ha passat pel camí? Una etapa única a la política catalana. Un nou Estatut aprovat, dos governs en coalició, dos presidents del PSC, incomptables crisis entre els seus membres i incomptables encerts també. Set anys d’ajustaments i desajustaments. De prosperitat i de crisi. Dues legislatures de suflés, Dragon Khan, corones d’espines … i de la calma aparent del govern de Montilla. Dues legislatures de polítiques d’esquerra que van ser un buf d’aire fresc. Com ho serà el govern d’Artur Mas.

Mas arribarà a ser el 129è  president de la Generalitat per la seva perseverança, més que per la seva campanya -que ha estat bona-. Pel seu patiment, més que pels seus mítings. Pel seu propi canvi vital, més que per un o altre jingle de campanya. Mas ha canviat… i ho ha fet al mateix ritme que Catalunya.

La crisi, la fórmula del tripartit, la figura del president Montilla, la sentència del Tribunal Constitucional … tot això són coses molt importants per explicar el desastre de PSC i ERC, la irrupció de SI i el millor resultat mai obtingut pel PP a Catalunya en unes eleccions autonòmiques. En el fons, però, serà la figura de Mas el que ho expliqui. Com en el seu dia ho va ser la de Maragall.

Mas es va vestir de president en la nit electoral. Més que mai. El contundent resultat li dóna suport. Té una majoria social que li dóna suport. La seva èpica ha triomfat. Necessitarà donar-li contingut al vestit i deixar d’aparentar ser president per exercir-ne. Té reptes difícils i resultats incerts. Necessitarà explicar-se bé. Sort, president.

Foto d’Alberto Estévez (EFE)

Les paraules se les enduu el vent… fins que queden escrites. Us proposo recordar algunes de les frases més memorables de la campanya electoral de les eleccions catalanes que ja ha arribat al seu final:

• “Montilla, et farem papilla” Carmen de Mairena
• “Menys atur i més Artur!” Josep-Antoni Duran i Lleida
• “La recepta de les patates braves és teva?” José Montilla
• “Defensem el tripartit perquè, si no, estè Artur Mas” Joan Herrera
• “A CiU són per fora estatutaris, per dins soberanistes i amb cor independentista” José Montilla
• “Les promeses de Zapatero es compten per enganys” Joan Puigcercós
• “Montilla i Mas haurien de prendre sopes, que aguditzen la creativitat” Carme Ruscalleda
• “José Luis, Artur Mas no es de fiar” José Montilla
• “Montilla no ha sabut mai què es Catalunya perquè no ha sortit de Cornellà” Joan Laporta
• “Per a alguns, la immersió és un gra que volen reventar, però és el nostre ADN i no deixarem que el toquin” Artur Mas
• “Gilipolles! De què rieu amb la que està caient?” Antoni Llena
• “CiU omple el Sant Jordi, però els seus amics van buidar un altre Palau” Carme Chacón
• “A Andalusia no paga ni Déu” Joan Puigcercós
• “El PSOE és el cosí de Zumosol del PSC, tot i que el suc està caducat” Artur Mas

Quines frases més recordareu de la campanya?

Us proposo una cosa. Potser no servirà de molt, però qui sap, podem començar a fer-ho i potser arrosseguem a algun dels nostres contactes a la urnes. O els recordem que demà triarem els nostres representants al Parlament de Catalunya. Ho fem?

La qüestió és usar Foursquare quan anem a votar. Als Estats Units el mateix servei va posar en marxa la iniciativa #ivoted per donar a conèixer quanta gent votava i feia check-in en arribar al lloc de votació. Et proposo que fem el mateix. De fet, que fem dues coses amb això:

1. Donar d’alta el col legi electoral.

Pots configurar avui mateix o abans d’anar a votar el venue en Foursquare del col·legi electoral. Entra amb el teu compte, busca’l i si no existeix, a dóna-ho d’alta. És molt senzill:

• Inclou totes les dades: adreça, etc.
• Posa “Col·legi electoral” abans del nom oficial de l’escola. Jo ho he fet així: “Col·legi Electoral CEIP Font Rosella”
• Seleccioneu Voting Booth “en l’apartat de categoria de l’espai. Primer hauràs de seleccionar la categoria “other”

2. Fes check-in

Quan arribis demà al col·legi electoral, pots fer check-in i en fer-ho, incloure el hashtag #jovoto a l’apartat de comentaris. Comparteix-lo amb els teus contactes en xarxes socials. Que els teus contactes sàpiguen que has votat i has exercit el teu dret al vot. Pots aprofitar per mobilitzar-los.

M’ajudes? Geolocalitzem nostre vot!

Foto de jimmothy05 a Flickr