L’enquesta que ha publicat el diari Ara sobre les properes eleccions municipals del dia 22 de maig a les quatre capitals de demarcació de Catalunya ha estat tot avui una notícia molt comentada. I és lògic que sigui així. És la primera vegada que una enquesta independent indica que CiU pot esdevenir la força més votada a la ciutat de Girona, des de les primeres eleccions locals democràtiques (de l’any 1979). Tècnicament ens movem en un empat tècnic decantat, segons l’enquesta, en favor de CiU per un marge de dos punts. Sobresurt també una dada interessant: també per primer cop el candidat de CiU –un servidor– és el preferit per a ocupar l’alcaldia de Girona en la comparació amb l’actual alcaldessa (PSC).
L’alegria per l’enquesta és comprensible, i jo mateix l’he expressada a totes les persones que avui han tingut l’amabilitat de parlar-me’n. Després de gairebé 32 anys a l’oposició i de veure-les de tots colors (recordo que la primera campanya en la qual vaig col·laborar va ser la de l’any 1983 amb en Joan Vidal i Gayolà de candidat), ningú no ens pot negar el dret a sentir-nos legítimament contents. Col·lectivament hem portat les coses en el punt on les volíem tenir a aquestes alçades del calendari, perquè l’única possibilitat d’aspirar a la victòria de debò –no pas la de les enquestes– és que partíssim d’una certa igualtat amb el partit que ha governat i governa encara Girona des de l’any 1979. Així les coses, el desafiament és major: ens hem de marcar el deure de guanyar les eleccions.
Dit això, convé recordar l’efimeritat de les enquestes. Són fotografies d’un moment molt singular, que potser es repeteixi o no. Si ens quedem amb la imatge ens aboquem a la melangia. El valor de l’enquesta, més enllà de la seva qualitat tècnica, és el significat que li volem donar. Per a mi en cap cas és un oracle. S’assemblaria més a un mapa de la previsió del temps per a la setmana que ve, sempre carregat de condicionals i advertiments circumstancials, que no pas una endevinació. Com a previsió de meteorologia demoscòpica les enquestes són instruments de gran utilitat, jo diria que imprescindibles en tot projecte polític. Com a eina per a les cases d’apostes, una operació d’alt risc, inassumible.
És per això que superada la lícita i lògica alegria, les ordres són les de redoblar els esforços, encara més. Lluny de complaences i satisfaccions, ara és més important que mai que multipliquem el treball que ens ha dut fins aquí. Si pensem que ja gairebé ho tenim al sac, si ho fiéssim tot a un comprensible canvi d’era en el qual ens deixem arrossegar dolçament, ens equivocaríem de manera greu. Hem arribat fins aquí amb enormes dificultats i grans febleses, i seria d’una frivolitat irresponsable i impròpia que, ara que falten menys de sis mesos per a les eleccions, ens dediquéssim a dilapidar els rèdits d’aquests esforços i sacrificis pensant que ja som al cap del carrer. Si calien esforços per arribar fins aquí en faltaran molts més per aconseguir allò que l’enquesta de l’Ara anuncia: ser la llista més votada.
Els homes i dones que avui, 6 de desembre, compleixen 50 anys van ser els votants més joves del referèndum de la Constitució espanyola; van estrenar nova majoria d’edat fixada als 18 anys i van ser cridats a votar per primer cop. Fa trenta-dos anys eren uns joves de 18 anys, segurament il·lusionats i amb una gran fe en el futur personal i col·lctiu. No sé quants devien ser, ni si hi ha estudis demoscòpics que indiquin quin grau d’abstenció i quines preferències es van donar en aquesta primera franja de votants. En canvi, és fàcil comprovar com a la ciutat de Girona, la població que va poder participar en el referèndum constitucional (persones de 50 anys o més) s’apropa al 30%. Ja fa un cert temps que no hi ha una majoria social que pertanyi a la mateixa majoria que va prendre les decisions del nostre futur.
Jo encara no tinc aquesta edat, però m’hi vaig apropant. Crec que em puc posar en la pell d’un d’aquells joves votants de fa 32 anys i contemplar el recorregut amb el mateix sentiment que deuen experimentar ells. En alguns aspectes, el balanç és indiscutiblement –i inevitablement!– satisfactori: només cal veure el contingut de l’únic diari de la província de Girona d’aquells temps per adonar-se de l’enorme progrés col·lectiu, gràcies a la democràcia [Portada Los Sitios del dia 6 de desembre de 1978]. No en tinc dubte. En d’altres, no pas menors, la frustració és absoluta. Parlem de Catalunya i parlem d’una Espanya que mai no ha existit però que, mirada amb ulls d’un jove d’aleshores, semblava un projecte que mereixia una oportunitat i un esforç col·lectiu.
Avui dubto que aquella Constitució superés la prova del referèndum. I dubto que se li dediqués a la nostra ciutat un espai tan destacat, amb estàtua inclosa. L’oportunitat ha estat fallida, i els esforços han estat massa grans i costosos per un retorn tan decebedor com el que tenim al balanç.
Quin és el camí que hem de recórrer a partir d’ara? M’interessaria conèixer l’opinió dels qui avui fan 18 anys, perquè quan en tinguin 50 i hagin de passar per la (sembla) inevitable crisi biològica tinguin a les mans un balanç equilibrat, viable. Haurem de treballar el futur tenint en compte més que mai la seva opinió i les opinions dels qui els vénen al darrera.
Poques hores després de les eleccions al Parlament de fa una setmana, Artur Mas es posava a treballar per bastir espais de relació entre el conjunt de les forces polítiques que van obtenir representació. Una relació que no presagia necessàriament una entesa però que és imprescindible per poder-hi arribar. En els darrers anys els espais de relació s’han anat empetitint i s’han anat pansint perquè la lògica i el sentit del tripartit els feia irrellevants. El resultat no és positiu per a cap país que vulgui progressar sobre la base de la democràcia (una altra cosa són models de país populistes o totalitaris).
Per això, sigui quina sigui la decisió de cadascun dels grups parlamentaris davant la investidura, l’acció d’Artur Mas és molt important. Simbòlica, per descomptat, però també pràctica. Anem per feina, ens diu.
En aquestes mateixes hores en què el futur president de la Generalitat teixeix espais de relació, a Girona es va celebrar una interessant trobada de directius a nivell de tot l’Estat. Em quedo amb el decàleg enumerat per Isidre Fainé com a recepta per ajudar a sortir de la crisi, que ve a ser aquest:
Obrir-se al món.
Ser millors amb els mateixos recursos.
Eliminar traves, ser més flexibles.
Més formació i millor educació.
Promoure I+D de qualitat.
Optimitzar les nostres infraestructures. Prioritzar les que siguin catalitzadores per al creixement. Que siguin palanca d’inversió, no pas centre de despesa.
Fomentar la cultura de l’empresa i l’emprenedor. No són el problema, sinó la solució.
Millorar la productivitat del sector públic. Donar millor ús als recursos. Adequat control de la despesa pública.
Hem de treballar més i millor.
Siguem capaços d’atraure talent. Les bones empreses atrauen els millors clients i els millors directius.
És molt probable que tots haguem pronunciat alguna frase de l’estil “els hiverns d’avui no són com els d’abans”, fent referència que abans eren molt més freds. Per Fires, recordar que de petits estrenàvem els abrics gruixuts i ara podem prendre fins i tot el cafè en una terrassa forma part de les converses inevitables d’aquells dies. Sempre em demano si quan pensem d’aquesta manera no serem víctimes d’una deformació inconscient de la nostra memòria, o realment tot això no són res més que proves fefaents del canvi climàtic.
El cas és que repassant el llibre d’en Gibert que ja he esmentat altres vegades (“Girona. Petita història de la ciutat i de les seves tradicions i folklore“) veig que a l’entrada de desembre hi escriu un paràgraf on es constata que aquesta mena d’apreciacions no són exclusives del nostre temps sinó que fa setanta anys ja es pensava d’una manera similar. Us en reprodueixo un paràgraf:
El millorament de l’hivern s’ha anat produint de manera ineluctable. Ho consignen les històries locals. Ja en temps dels nostres pares no solien ésser tan persistents i fortes les gebrades, tan copioses les nevades, ni tan llargs els dies de boira com en temps dels nostres avis. Sovint retreien aquests els caramells de gel que en forma de candela penjaven dels ràfecs de les teulades i dels balcons, i que havien de fer caure amb el mànec d’una escombra, les nevades de tres i quatre pams de gruix, i les “dargues” que baixaven pels rius. Llavors, una de les distraccions de la mainada era anar a l’areny a llençar pedres al riu gelat per veure com hi rebotien i, si s’enfonsaven, fer exclamacions davant el gruix de la capa de gel que el cobria
Els hiverns que evocaven els avis d’aquest paràgraf, de ben segur gent nascuda al segle XIX, són difícils d’imaginar. Però la sensació que abans feia més fred que ara veig que és rutinària, i que no som gens originals…
De la gran quantitat de dades interpretables que ha proporcionat la jornada electoral d’aquest diumenge 28 de novembre m’ha interessat especialment el resultat a la ciutat de Girona. Més enllà de les raons que són òbvies, m’interessa també perquèdiuen molt de la tendència cap al canvi que cada dia és més perceptible entre els nostres conciutadans. Aquest diumenge hi ha hagut enormes ganes de canvi: per primera vegada, CiU triplica el resultat del PSC. No és poca cosa, sobretot si tenim en compte que a la llista socialista hi ha els pesos pesants del socialisme de la nostra ciutat. L’anàlisi dels resultats dels col·legis electorals és molt suggerent, i si teniu ocasió de descarregar-vos el magnífic document que ha preparat l’àrea d’informàtica de l’Ajuntament de Girona no perdeu ocasió de fer-ho. Hi trobareu les dades exactes barri a barri. CiU ha guanyat en tots ells, menys en tres de concrets.
Què vol dir això? Només vol dir una cosa: que els gironins hem votat de forma rotunda per un canvi al govern de la Generalitat, perquè l’Artur Mas sigui el president del país, i perquè el tripartit deixi de ser la fórmula de govern. Traslladar els resultats a unes eleccions locals pot ser un bon divertimento però ni va més enllà d’això. Sí, però, que marquen tendència i confirmen o desmenteixen la validesa del treball que portem fent des de fa uns tres anys la gent que volem guanyar-nos la confiança de la majoria per fer possible que després de 32 anys de governar els mateixos hi hagi finalment un canvi polític a la casa de la vila. Crec que els resultats avalen el que hem fet fins ara. I que si el tripartit no és acceptat ni pels seus progenitors ni, encara menys, pels ciutadans sembla força lògic pensar que tampoc no és una bona fórmula de govern per a la ciutat de Girona.
Som al darrer dia de la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya, i a partir de les dotze del vespre no podrem demanar, formalment, el vot. S’inicia aquell període anomenat de “reflexió” en què s’espera que el ciutadà no sigui assetjat més del compte amb peticions de vot des de la tele, la ràdio, el carrer, el mòbil, el facebook, el twitter o la bústia de casa.
En aquestes hores, una bona part de la població que encara no ha decidit si anar a votar, o què votar concretament, ha de prendre la decisió més transcendent de la democràcia. Un vot és una eina poderosa.
Jo us demano que la feu servir. Una alta participació ens assegura el suport social necessari perquè les institucions exerceixi el seu sol. I, com diu l’Artur Mas, si hi ha mil raons per no anar a votar, n’hi ha un milió per fer-ho.
Però us demano també que voteu perquè canviïn les coses, perquè hi hagi un canvi en el Govern del país i en el joc de les majories i les minories que ha determinat la forma com s’ha governat Catalunya des de fa més de set anys. Fins avui, en les dues anteriors eleccions, el PSC ha presidit la Generalitat, els principals Ajuntaments i gairebé totes les diputacions. Ho ha fet i encara ho fa amb el suport d’ERC i ICV.
És el moment que tot això canviï. No cal que insistim en com està avui el país i quin és el respecte que se li té des de fora. Hi ha molta feina a fer, i no ens podem adormir ni distreure amb les febleses que han caracteritzat els dos darrers governs que ha tingut el país, víctimes de les contradiccions interiors i de les tensions entre els socis que han generat paràlisi i poca autoritat presidencial.
Ens cal un govern el més fort possible. Ens cal un president que no tingui les mans lligades per ningú. Ens cal un Parlament amb una majoria nítida i sòlida. No ens podem permetre el luxe de continuar embardissats en els equilibris d’una política excessivament partiditzada.
L’alternativa d’aquest diumenge és entre un país que continuï presidit per José Montilla o un país que sigui presidit, per primera vegada, per Artur Mas. Una tria entre un govern de canvi que proposa CiU, o un govern d’interncanvi de cromos entre els tres socis del tripartit. La tria pot ser directa i explícita (votant CiU o votant els socialistes) o indirecta i implicita (votant qualsevol formació que o bé tingui tradició de fer tripartits, a Catalunya i als Ajuntaments, o bé impedeixi que CiU sumi més diputats que la suma del tripartit).
Diumenge a les vuit del vespre han de ser moltes les voluntats i esperances introduïdes a les urnes escampades arreu del país. N’hi ha que volen convertir Catalunya en una mera província electoral espanyola i han vingut no pas per parlar-nos dels nostres problemes i les nostres solucions sinó dels seus objectius estatals. Zapatero fent costat a Montilla i Rajoy fent costat a Camacho demostren fins a quin punt els importa la identitat catalana: només fins que és útil als seus interessos espanyols. D’altres, afortunadament molts més, pensem a servir Catalunya sense necessitat de complaure l’inquilí de la Moncloa, sigui del partit que sigui.
Fa quatre anys les enquestes ens donaven una àmplia majoria. No tanta com la que ens donen els diaris que en publiquen avui (La Vanguardia, El País i El Mundo) però suficient com perquè més d’un es pensés que allò “ja estava fet”. I que es podia quedar a casa, o anar de cap de setmana lluny del col·legi electoral sense haver votat per correu, o votar altres opcions que inicialment no es pensava d’anar a votar.
Si no ens hi haguéssim trobat mai, avui estaríem eufòrics. I encararíem la recta final de la campanya amb una lícita però precipitada satisfacció. Res no ens faria pensar que algú seria tan poc considerat amb els resultats de la voluntat popular que investís president el qui en sortís clarament derrotat. Però ja ho han fet dues vegades. Per això no estem eufòrics, ni ho hem d’estar. Hem d’estar com en tota la precampanya i la campanya: amb la tensió del treball diari, a peu de carrer; amb humilitat i convicció en la victòria incontestable a les urnes; amb una actitud positiva i dialogant, sense insults i sense crispacions, sense calúmnies ni joc brut.
Si volem un canvi, no ens podem quedar amb les enquestes. Canvien cada dia, i amb una participació tan baixa com preveuen les variacions sobre projecció d’escons poden ser molt àmplies.
A tots aquells qui volen un canvi, que no volen que les coses continuïn en mans dels qui ens han governat fens ara, la manera de fer-lo possible és votar CiU i convèncer els qui sabem que no volen anar a votar perquè hi vagin. Que la participació sigui també una victòria.
En l’acte de lliurament del premi Bonmatí, el periodista Narcís-Jordi Aragó va tenir l’encert de recordar-nos dos articles de Manuel Bonmatí publicats a la revista “Presència” fa 43 i 41 anys on de forma magistral advertia la importància d’això que ara en diem el corredor mediterrani –que en Santi Vila no para de defensar, encertadament, en els seus actes electorals d’aquests dies– i suggeria com a solució sostenible i eficaç la construcció d’un tercer rail sobre la via d’amplada ibèrica. [Aquests dos articles els trobareu sota aquest text, en format PDF]. Llegiu-los i comproveu que la reivindicació que fa Aragó de l’obra periodística de Manuel Bonmatí té molt bons fonaments. I us semblarà que aquests articles es podien haver escrit perfectament els nostres dies.
S’ha tardat més de quaranta anys a entendre que calia anar en aquesta direcció. Tard. Quantes oportunitats no hem perdut per culpa d’aquesta inexplicable demora? I deixeu-me subratllar que d’aquests quaranta-tres anys que ens separen del primer article citat per Aragó, trenta-un han estat regits per Governs democràtics. Mirant l’estat de la N-II i els incompliments recurrents dels governs espanyols (tant li fa si manen els socialistes com els populars) em dol profundament que Girona pateixi les conseqüències d’una deixadesa política endèmica. I em dol perquè sovint aquests retards i incompliments s’han fet amb la indolència de diputats gironins a Madrid elegits en les llistes dels dos partits espanyols que han dirigit l’Estat.
En Manel Cuyàs ha estat guardonat amb el XXIXè premi Manel Bonmatí de periodisme que convoca anualment el Rotary Club de Girona pel seu article titulat La fi del “Girona rai” que va publicar al diari El Punt el dia 6 de juny d’enguany. Me n’alegro, primer per en Cuyàs. Ens coneixem de fa temps, de molt abans que ell acceptés l’encàrrec del president Pujol i jo decidís dedicar-me a la política, i tot el que aquest vespre ha dit d’ell en Narcís-Jordi Aragó ho subscric. Un bon periodista, un bon comunicador, un bon escriptor. A vegades carregat de sornegueria refrescant. I després, sobretot, perquè és un reconeixement a una crítica que ens fa molta falta.
Dos dies després que es publiqués l’article d’en Cuyàs jo en vaig publicar un altre, a tall de resposta complementària (de “reacció” per usar el verb d’en Cuyàs), titulat La crònica (pendent) del que s’acaba. Us recomano la lectura dels dos articles. Serà un plaer continuar el debat.
El primer dia de campanya l’hem viscut intensament acompanyant en Santi Vila des de quarts de nou del matí fins a quarts de deu de la nit. Només faltava l’enquesta del CIS per acabar de completar la intensitat de la jornada. Per ser el primer dia, hem tingut de tot, roda de premsa inclosa. Apostem per una campanya de proximitat, explicativa, de formes serenes i continguts profunds. Parlem força però també escoltem i debatem a propòsit de preguntes difícils de respondre amb les vaguetats característiques de les campanyes clàssiques. Al cap del dia tot plegat resulta esgotador des d’un punt de vista físic, però reconfortant des d’un punt de vista anímic: el canvi avança de la forma més sana que la democràcia pot oferir, amb serenor, amb rigor, amb convenciment.
D’aquí a poques hores hi tornarem. Un altre dia, una altra jornada de feina perquè l’Artur Mas pugui liderar el govern de canvi que Catalunya necessita.
desembre 10, 2010 
L’enquesta que ha publicat el diari Ara sobre les properes eleccions municipals del dia 22 de maig a les quatre capitals de demarcació de Catalunya ha estat tot avui una notícia molt comentada. I és lògic que sigui així. És la primera vegada que una enquesta independent indica que CiU pot esdevenir la força més votada a la ciutat de Girona, des de les primeres eleccions locals democràtiques (de l’any 1979). Tècnicament ens movem en un empat tècnic decantat, segons l’enquesta, en favor de CiU per un marge de dos punts. Sobresurt també una dada interessant: també per primer cop el candidat de CiU –un servidor– és el preferit per a ocupar l’alcaldia de Girona en la comparació amb l’actual alcaldessa (PSC).
Publicat a: General 
2 comentaris » 
contingut rss
Darrers comentaris