dijous, 21 agost de 2014

Bob Wills & His Texas Playboys : honor al Rei del Western Swing!

Descobrir un nou gènere musical és obrir les portes d'entrada a un nou món i, de tant en tant, aquests nous mons resulten estar plens d'autèntiques delícies. Quan va nàixer aquest bloc de bibliotecaris musicals els propòsits eren diversos, però un dels més clars va ser precisament el de difondre els descobriments musicals més interessants que anem fent. Entendre la música com un enorme continent ple de sorpreses. Només fent una ullada als descriptors que ajuden a recuperar els articles de l'AMPLI s'hi pot trobar qualsevol tipus de música, de qualsevol època o lloc i presentada des de diferents punts de vista personals o professionals. Doble intenció: trobar i compartir. Musictecaris actuant com a simples i persistents mecanismes sinàptics que entenen aquest art, aquesta expressió bàsica, com un dels recursos més valuosos que tenim per treure-li el suc a la vida. 

Avui ens acostem al Western Swing, una música d'alta qualitat artística i a la vegada tan fresca, sincera i divertida que la fa màgica, eterna i universal. Un altre regal sonor de la cultura popular més autèntica. 


Bob Wills i els seus Playboys de Texas 


Per anar aclarint la terminologia direm que la música Western pròpiament dita neix com una forma de la música folklòrica dels USA per i per a gent establerta a l'Oest del país i les praderies canadenques. Directament relacionada amb les antigues balades angleses, escoceses i de folk irlandès, la música Western celebrava la vida del cowboy de les àmplies praderies de l'Oest d'Amèrica del Nord, amb una rellevant influència també de la música mexicana del Sud-Oest del país. La música Western comparteix arrels similars a la música hillbilly o folk dels Apalatxes, desenvolupada en les muntanyes Apalatxes, separada però paral·lela al gènere western. La indústria musical de mitjans del segle XX, va unir els dos conceptes sota el nom de Country & Western per passar més endavant a ser coneguda simplement com música Country.


Els Playboys, de festa major 

El Western Swing s'origina a final dels anys 1920 als territoris del Sud-Oest dels Estats Units com una evolució de la música de les string bands, bandes d'instruments de corda populars, quan aquestes van rebre la influència dels nous mitjans (ràdio, jukebox, etc) en una cultura popular relativament aïllada. Alguns autors atribueixen al nostre protagonista d'avui, el violinista Bob Wills, a l'oest de Texas, l'inici de la fusió del folklore granger amb el blues i el jazz. En l'època de major popularitat de l'estil (anys 1935-1945), les bandes més famoses van ser Bob Wills and The Texas Playboys, The Light Crust Doughboys, Milton Brown and His Musical Brownies y Spade Cooley and His Orchestra.


Bàsicament es tracta de música de ball, la qual cosa marca la principal diferència entre aquest estil i les formes de folklore de l'Est dels USA com per exemple el hillbilly, i també principal motiu pel qual es va convertir en un estil molt popular entre la classe treballadora blanca que va omplir multitud de sales i clubs de Texas, Oklahoma i Califòrnia durant els anys 1930 i 1940 fins que l'impost federal especial sobre clubs nocturns de 1944 les va portar al declivi. 



El moviment va ser, paral·lelament, una derivació del mateix jazz, ja que les bandes de Western Swing estaven molt més relacionades en el seu concepte musical amb Benny Goodman, Tommy Dorsey, i altres, que amb els grups de hillbilly amb els que els executius de les discogràfiques i els mitjans els solien comparar a causa de la seva instrumentació i influencies. De fet, la majoria dels membres d'aquestes bandes, havien tocat anteriorment en grups de swing o de jazz tradicional. Per a alguns, però, la influència més sorprenent és la de l'anomenat Gypsy jazz de Django Reindhart, Stephane Grappelli  i altres grans músics, un estil nascut als anys 30 als voltants de Paris. 

La música interpretada per les bandes de Western Swing era realment una harmònica amalgama de música rural, hillbilly, polka, dixieland i blues, barrejada amb swing,  interpretada per una string band combinada amb saxòfons, bateries i, de forma característica, steel guitars. 
El so distintiu del gènere, l'aportava l'electrificació dels instruments de corda, i especialment de la Lap Steel Guitar, instrument derivat de la tècnica hawaiana anomenada slack key. 

Amb l'evolució del gènere a través de les següents dècades, es van introduir també elements propis del Bebop jazz. L'enfocament de la música de les bandes de Western Swing es diferenciava en molts aspectes del de les big bands de jazz de la seva època, i no només pel que fa a la influència folk. Tendien a usar ritmes de baix molt sincopats i el paper dels arranjaments era també molt diferent, ja que la majoria no eren grans lectors de partitura; finalment, les improvisacions solien tenir un caràcter més col·lectiu, a l'estil del que era usual en les bandes de Hot jazz

Bob i el jazz

El Western Swing va arribar a ser extremadament popular a l'Oest en els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, i es va estendre per la Costa Oest dels Estats Units durant la guerra. A principi dels anys 40, les emissions radiofòniques dels Light Crust Doughboys es difonien en 170 emissores diferents del sud i sud-oest, i eren escoltades per milions de oients. Des del 1934 al 1943, Bob Wills and The Texas Playboys van tocar cada nit al "Cain s Ballroom" de Tulsa, reunint aforaments de fins a 6,000 persones, concerts que eren emesos cada dia per l'emissora KVOO-AM. Existia a més un extens circuit de locals i sales de ball que gaudien de gran èxit. Al "Venice Pier Ballroom" tocava regularment un grup liderat per Jimmy Wakely, en el qual estava també el violinista Spade Cooley, que li succeiria com a líder de la banda. Milers d'aficionats al ball acudien tots els dissabtes a les seves sesions. Quan Bob Wills va tocar en el mateix local durant tres nits, abans de desfer la seva banda per incorporar-se a l'exèrcit durant la guerra, es van formar cues de més de 15,000 persones. Davant el risc que l'estructura del local col·lapsés pel pes dels espectadors, la policia va suspendre la venda de tiquets a les 11 pm. Altres fonts indiquen que van arribar a entrar al local 8.600 persones. D'acord amb les fonts disponibles, no eren inusuals les multituds de diversos milers de persones  en les sessions de ball de Western Swing a l'àrea de Los Angeles. 


El 1944 es va establir una taxa específica del 30% per als "dancing nightclubs". Tot i que el tipus es va reduir posteriorment al 20%, la majoria dels locals de ball van tancar les portes o van penjar el cartell de "No Dancing Allowed" (No està permès ballar). El baterista de jazz Max Roach considera que aquest impost va ser realment la causa de la desaparició de les sales de ball, ja que se superposava a les pròpies taxes locals, cosa que va fer inviable el manteniment de la major part dels locals. 

Encara que la major part de les bandes van desaparèixer a finals de la dècada de 1950, el Western Swing va exercir una gran influència en el rockabilly i el rock and roll. La música de Bill Haley al començament dels anys 1950, es cataloga amb freqüència com western swing i la seva banda, entre 1948 i 1949, es deia "Bill Haley and The 4 Aces of Western Swing". Músics com Willie Nelson, Waylon Jennings i Asleep at the Wheel van contribuïr a convertir Austin (Texas) en un important centre de Western Swing a començament dels 70s. En aquesta ciutat se celebra anualment el South by Southwest Festival. També el grup Commander Cody and The Lost Planet Airmen han exercit un paper clau en aquesta revitalització. Fins i tot hi ha una publicació, Western Swing Monthly, dirigida expressament als músics i aficionats al gènere. En la seva pel·lícula del 1982, Honkytonk Man, Clint Eastwood  fa trobar-se al seu protagonista amb Bob Wills (interpretat per Johnny Gimble, un dels Texas Playboy originals), mentre està gravant en un estudi. 

El 2011, el Parlament de Texas va adoptar una resolució designant al Western Swing com a símbol de l'estat, "State Music of Texas"



Bob Wills 

Bob i el seu violí

El nom de Bob Wills anirà sempre associat amb el Western Swing. Tot i que no va ser l'únic creador del gènere, Bob el va popularitzar i va canviar les seves normes. En aquest procés, de fet, va canviar les normes de la música popular. Bob Wills and The Texas Playboys van ser una orquestra de ball amb una secció de corda d'estil country que tant tocaven cançons pop com temes de jazz. La seva música va expandir i esborrar les barreres entre gèneres. Va ser també un dels músics més famosos i apreciats del seu temps; durant els anys 40 la banda era una de les més populars del país i els músics integrants dels Playboys eren dels millors d'aquella època. La seva popularitat va anar declinant quan ho va fer també el Western Swing, però la seva influència és enorme. Des dels primers honky tonkers fins als revivalistes contemporanis, generacions d'artistes country així com alguns musics de rock i jazz li han un deute significatiu. 

Bob Wills era un inconformista, i el seu esperit va infondre a la música popular americana del segle XX un toc rebel i virtuós. 

Finalitzem l'homenatge dedicat a aquests artistes extraordinaris amb un parell de delicioses actuacions i una selecció del millor del seu llegat musical des de la plataforma Spotify..


Ida Red

Deep Water 

dimecres, 20 agost de 2014

Destil·lant Dansa. El Pont Major balla

Si la Biblioteca Salvador Allende estarà #ensolfa al setembre, la Biblioteca Just M. Casero ha estat #endansa. La Casero l'ha ballat perquè el Centre Cívic Pont Major - Sala Regàs, ha estat "Destil·lant Dansa". Abans de convertir-se en centre cívic, la Sala Regàs era una de les diferents destil·leries que es podien trobar al barri de Pont Major, situat al nord de Girona. 
Centre Cívic Pont Major 

"Destil·lant Dansa" té dues vessants diferents. D'una banda és un projecte que neix amb la voluntat d'adreçar-se als grups de dansa amateurs, semi-professionals o professionals de la ciutat per oferir-los l'espai i la infrastructura necessària on presentar peces de dansa de petit format i d'uns quinze o vint minuts de durada, on tots els estils són benvinguts. I de l'altra és un projecte d'intervenció comunitària que es basa en la convicció que la dansa ha de ser i pot ser un instrument a l'abast de tothom. 


Biblioteca Just M. Casero 

 I de l'altra, "Destil·lant Dansa" evoluciona més enllà de la proposta escènica i s'adreça al barri de Pont Major. Durant el curs s'ha dut a terme un treball d'intervenció social amb diferents grups del barri, principalment dones i joves. A través de la dansa, el moviment i l'expressió corporal, s'han dissenyat accions concretes amb l'objectiu de treballar aspectes com: la promoció de la salut global, l'autoconeixement, l'autoestima, l'expressió i la gestió de les emocions, el descobriment i el cultiu del potencial creatiu. L'objectiu complementari del projecte és que les dues línies d'acció (l'escènica i la social) estiguin en retroalimentació constant. Per tal d'aconseguir la interacció de les dues línies del projecte, es va decidir que els mateixos ballarins que organitzaven els espectacles, s'encarreguessin de les sessions formatives. I per implicar als grups formatius, se'ls va convidar als espectacles com a públic i com a ballarins.  Itzà. Estudi de Dansa i Espai al Cos, són els coordinadors de l'espai. 


Logo

Enguany, s'han programat tres nits de "Destil·lant Dansa", totes amb l'entrada gratuïta. El programa d'aquestes nits consistia en tres o quatre actuacions de grups, més una activitat final de dansa col·lectiva. La darrera sessió va incloure, a més, l'exhibició de dos dels grups dels tallers formatius.  


-Divendres 31 de gener


Públic assistent


Kinnara - Fusió tribal
Impàs Dansa - Cop de Puny

Cop de peu

Art Movement - Break Dance

Head Spin

Roda de dansa africana amb Fabrice Hoffman

Donant voltes


-Divendres 28 de març

Danscapacitats - Ballavida
Poeti Maohi - Danses de la Polinèsia
Capoeira Canigó - Roda da Capoeira
Con Tacón Flamenco - Flamenc
Roda da Rio Abierto amb Maria Pineda


-Divendres 30 de maig


Sold Out



Kebira Qantara - Dansa del ventre

Art Movement - Break Dance

Bboys & Flygirls

Nahla - Dansa Oriental Creativa

Verd maragda

Mar González - Dansa Odissi de la Índia i Fusió Tribal
Honey - Dansa Contemporània
Sònia Vilarroya - Sessió conjunta de Zumba

La Biblioteca Just Manel Casero ha volgut col·laborar amb "Destil·lant Dansa" perquè pensa que aquest projecte li permetra arribar a més col·lectius del barri i alhora podrà endegar noves propostes relacionades amb el fons musical de la biblioteca. Per a la primera edició de "Destil·lant Dansa", la biblioteca ha preparat diferents propostes. 
Entrada de la biblioteca


Per a la primera sessió va preparar una selecció de fons musical.


Exposició de fons

Per a la segona sessió, es va passar la pel·lícula Beat Street a un grup de joves del barri. 



                                                    Trailer

I per a la última sessió va preparar un punt de llibre que contenia la música que s'havia utilitzat per les sessions de dansa. Podeu escoltar -i ballar- la playlist aquí


Per marcar el pas i les pàgines


L'any que ve, més. 


Convocatòria oberta

dilluns, 18 agost de 2014

Agraw : el portal de la cultura Amazigh


noia berber 
(ca. 1900) 

L'evolució del món, especialment a partir de l'aparició d'internet,  ens ha portat cap a un principi de segle XXI on la tendència a la uniformitat sembla evident. Una de les conseqüències és la progressiva i ràpida desaparició de les cultures minoritàries, una tragèdia comparable a la desaparició constant d'espècies vegetals i animals. Si desapareix la diversitat biològica desapareix la vida. Si desapareix la diversitat cultural desapareix la cultura mateixa. En aquest sentit, ignorar, menystenir o directament exterminar cultures minoritàries, algunes d'elles més que mil·lenàries,  és simplement una irresponsabilitat amb conseqüències devastadores.

Sempre hem sentit dir que la intolerància es cura viatjant. Gràcies també a internet tenim la oportunitat d'aturar aquesta tendència uniformitzant i una oportunitat per revertir-la. Podem accedir cada dia més a una informació preciosa sobre altres cultures, properes o molt llunyanes, de les quals no en sabem pràcticament res, i enriquir-nos com a persones dignes del segle XXI ampliant el nostre coneixement sobre la dimensió de la naturalesa humana a través de les seves manifestacions artístiques, els seus costums i maneres de viure, pensar i sentir.

Presentem avui als lectors de l'AMPLI, a través d'un portal web, una aproximació als amazigh o berbers, una d'aquestes antiquíssimes cultures de la que en tenim notícia documentada des del segle X a.C..



Els amazigh o berbers són un poble del nord de l'Àfrica. Tradicionalment han parlat les llengües de la branca berber de la família afroasiàtica. La paraula berber que sovint s'usa per a referir-se a aquest poble prové de la paraula llatina barbarus (bàrbar), mentre que el poble mateix s'autoanomena amazigh (persona lliure). Malgrat que històricament han circulat moltes teories sobre el seu origen, actualment, gràcies al fet que les restes arqueològiques del nord d'Àfrica són abundants i de gran qualitat, es pot afirmar que els amazics estan presents en el territori on es troben avui des de la més remota antiguitat. Per tant, se'ls considera la població autòctona del nord d'Àfrica.

Habiten en grups compactes, generalment a la muntanya, al Marroc (Rif, Atles i Sus) i a Algèria (Cabília, Aurès, Mzab i Ahaggar), però també a Tunísia (illa de Jerba, Matmata i altres zones del sud), Líbia (majoritàriament al djebel Nefussa), Egipte (oasi de Siwa), Mali (nord-oest), Níger (nord-oest), i algunes tribus molt limitades a Mauritània (rodalies de Nouakchott), el Txad i Burkina Faso.

(font: Viquipèdia)

Rarament són nòmades —llevat de grups com els tuareg—, habiten generalment en cases de tipus mediterrani amb terrassa i, els de l'interior, en tendes de planta quadrangular. L'estructura social es basa en la família patriarcal; organitzats en cabiles, són governats per un consell d'ancians (gama'a) i regits per una llei pròpia (qanun) o conjunt de tradicions orals. Són de religió musulmana, deformada sovint per supersticions locals o barrejada amb restes de paganisme. La poligàmia hi és poc corrent. La majoria de berbers són musulmans sunnites, per bé que hi ha hagut tradicionalment minories jueves, i sedentaris, excepte els tuaregs. Estan presents a la regió des de la prehistòria. A partir del segle XI van començar a assimilar-se als àrabs.

La llengua berber o tamazight és un conjunt de parlars del nord d'Àfrica. El guanche de les Canàries n'és un d'ells. La parlen uns 12 milions de persones. Al començament s'escrivia amb un alfabet (abjad) propi, el tifinagh, derivat de l'antic libi-púnic, i conservat pels tuaregs. Aquest va ser gradualment substituït (però mai no del tot) per, primer i durant poc temps, l'alfabet llatí i, després, per l'alfabet àrab. Al segle XX s'ha recuperat l'alfabet llatí, tot i que ara hi ha una revifalla del tifinagh.


alfabet tifinagh 

Encara que la llengua oficial a l'escola sigui l'àrab, al carrer es parla una barreja d'àrab i amazigh. El fet que els berbers visquin en zones aïllades entre elles, la forta arabització lingüística i cultural de moltes àrees tradicionalment berbers, i que alguns d'ells siguin nòmades (els tuaregs), ha afavorit la dispersió dels dialectes del berber. Amb la islamització dels berbers i la invasió de tribus àrabs, el berber ha hagut de competir amb desigualtat amb l'àrab. Car, l'àrab clàssic, com a llengua de l'Alcorà, es considerava una llengua sagrada. A més a més, després de la independència dels països del nord d'Àfrica, l'àrab fou adoptat com a llengua d'estat, però el berber continuà marginat. Actualment, el berber s'estudia a 300 escoles, sobretot de les zones berberòfones, i existeixen noticiaris televisius parlats en les tres varietats marroquines. Des del 2011 és llengua oficial al Marroc.


Agraw : el portal dedicat a la Cultura Amazigh


Agraw és una fantàstica porta d'entrada (en anglès) al món dels berbers: abundants articles (notícies, arts i cultura, història i civilització, societat, entrevistes, retrats) vídeos (clips, concerts, pel·lícules, documentals), fotografies (festivals i esdeveniments, teatre, ciutats i llocs, artesania) i ... música. La secció de música està ordenada per les diferents àrees geogràfiques (Rif, Kabilia, Sous, Alt Atlas, Atlas, Chawi, Tuareg, Canàries, Libia)  i dintre de cada una hi trobem els principals artistes amb una selecció d'enregistraments que es poden escoltar sencers en streaming. Des d'intèrprets de música tradicional fins a cantants o grups moderns que mantenen ben viva la seva identitat musical.

Us deixem amb un dels millors: el grup Tinariwen, tuaregs de Mali.





dimecres, 6 agost de 2014

Música a la fresca al jardí de la BJSV (...i dos)

Eva Rosa 


Les vesprades del divendres 11 i 25 de Juliol, el jardí de la biblioteca Josep Soler Vidal es va convertir en un auditori per acollir aquestes dos magnífiques experiències.


Sessió de DJ a càrrec d’Eva Rosa
Aquesta es la Playlist de 25 temes que va punxar l'Eva Rosa: Sonidosdelreves a la BJSV juliol 2014



I l'Eva ens va conduir pel més suggerent del panorama independent dels darrers mesos guiada pel seu fi instint, i nosaltres que confiem amb ella i ens deixem endur.

Recordeu que aquí us podeu descarregar els podcasts d'El sonido de las montañas al revés



Concert de guitarra Fingerstyle i harpguitar a càrrec de Cristóbal Pérez
Cristóbal ens va regalar una tarda nit plena d'acords suaus i generosos, deixant caure les seves melodies amb bon humor i guanyant-se la complicitats dels assistents, que ben bé eren de totes les edats.






La guitarra arpa es un instrument que acostuma a tenir 6 cordes més altres 4 o 10 per als baixos, si bé no es massa conegut molta gent com en Cristòbal intentar divulgar el seu us i el seu só.





L'espai infantil també hi va ser present durant l'audició.
L'any que ve, en tindrem més!


Lo Jaume i Maite Pinteño


dilluns, 28 juliol de 2014

L'iPunt del Tricentenari 8 : Agost. L'aportació musictecària




L’iPunt del Tricentenari és una iniciativa que consisteix en una col·lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i estableix ponts entre la música de cada època i l’actual. L’objectiu és convertir una selecció commemorativa de la literatura catalana de 1714 fins a l’actualitat, en una porta d’accés de continguts musicals diversos. S’inclouran  obres  representatives dels diferents períodes, en trams de 25 a 50 anys, fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment. La selecció musical es fruït de la col·laboració del músic Rafel Plana i el col·lectiu de musictecaris de l'associació AMPLI .

També s’imprimiran 30.000 exemplars dels  i-punts que es difondran des de les 10 biblioteques públiques participants  en el projecte #Ensolfa : Biblioteca Pública de Tarragona, Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, Biblioteca Pública de Lleida, Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, Biblioteca  Salvador Allende de Girona, Biblioteca Pública de Banyoles, Biblioteca Vallcarca-Els Penitents de Barcelona.

Després dels articles dedicats a l'iPunt 1, l'iPunt 2,  l'iPunt 3, l'iPunt 4, l'iPunt 5, l'iPunt 6 i l'iPunt 7 presentem els fonaments de la selecció musical corresponent al vuitè tram històric.

1914-1939     Primo de Rivera 1923


1. Orfeó Català  A las barricadas  d'Angel Miret i Valeriano Orobón Fernández
Aquesta popular cançó de la Guerra Civil Espanyola té el seu origen en una cançó polaca del 1883, anomenada La Varsoviana, que fou escrita per un poeta polonès. L’adaptació espanyola fou elaborada per Àngel Miret, que va fer els arranjaments musicals, i per Valeriano Orobon, que va escriure la lletra. Incloem una versió de l’Orfeo Català que també va interpretar aquesta cançó, la qual es va convertir en himne de la CNT. Joan Puchades 

2. Hidrogenesse  El vestir d'en Pascual
Dels cabarets de Berlín, al Paral·lel de Barcelona amb una versió glam d'un cuplet també molt conegut. Un dels pocs que sobreviu a la Guerra Civil i arriba fins els nostres dies, cantat per Núria Feliu, Guillermina Motta i Hidrogenesse. Jaume Collell va dedicar un llibre al compositor d'aquesta peça -que també és l'autor de Fumando Espero, Joan Viladomat 'el músic de l'americana vermella'. Joan Viladomat i la Barcelona descordada dels anys vint. Aquesta obra és la biografia d'un dels músics més excepcionals i desconeguts d'aquest país, i, alhora, la història de la Barcelona del Paral·lel. Joan Collell explica sobre "El vestir d'en Pasqual": "Per tot plegat a l'acadèmia de Viladomat ja no s'hi veu tanta concurrència. Convé abandonar el principal i traslladar les classes a alguna habitació de la tercera planta, on hi ha l'habitatge familiar. Ara, la placa de sempre que diu "Mestre Viladomat" és a la porta de casa. El senyor Pasqual, propietari del pis, s'allotja en una de les habitacions. Aquest és un tracte habitual entre amos i llogaters. Vés a saber si l'home és l'inspirador d'"Elàstics blaus", el cuplet més estrafolari del compositor, que amb el pas del temps ocupa un lloc permanent a la llista dels títols més aplaudits de la cançó catalana. En els pentagrames manuscrits originals hi figura la classificació de foxtrot. Entre les claus de sol i fa del piano el tema desplega una eclosió rítmica tan característica que s'assimila a les formes més genuïnes del xarleston, alhora que combina als cops de taló i punta de l'acrobàtic claqué americà" (p. 46-50). Lidia Noguerol

3. Maurice Ravel (London Symphony Orchestra & Arpád Jóo)  Boléro  
Avui ningú ho diria, però quan es va estrenar, el 1928, aquesta composició va suscitar cert escàndol pel seu caràcter experimental. Concebuda originalment com un ballet, aquesta peça, molt coneguda, consta d' un tema i un contra tema que es van repetint una vegada i una altra amb un tempo immutable des del principi fins al final, mentre diferents instruments s'hi van afegint fins arribar al crescendo final.  Jean Echenoz parla a la novel·la "Ravel" de la composició del "Bolero" i dels últims deu anys de la vida del seu autor. Lidia Noguerol

4. Ute Lemper  Die Dreigroschenoper: Morität von Mackie Messer
Lletra de Bertolt Brecht i música de Kurt Weill, per a una cançó molt popular. Composta durant la convulsa República de Weimar, formava part de "L'òpera dels tres rals". Aquesta obra explica les aventures del fascinerós Mackie Messer. Frank Sinatra la va versionar en anglès amb el títol de "Mack The Knife" i Rubén Bladés en castellà com a "Pedro Navaja". A l'iPunt podeu escoltar aquesta cançó cantada per Ute Lemper, coneguda per la seves interpretacions de Kurt Weill. Atenció a com canta les erres. Lidia Noguerol

5. The Clash  Spanish Bombs
Inclosa a l'àlbum "London Calling", és un homenatge del grup de punk britànic a la Guerra Civil Espanyola. La musictecària Miss Danger va dedicar un post molt divertit a aquesta cançó. Per saber més coses de la relació de Joe Strummer amb Andalusia, podeu mirar el documental "Quiero tener una ferretería en Andalucía". Lidia Noguerol

6. Billy Stewart  Summertime Single Version
Versió de la cançó "Summertime", de l'òpera de George i Ira Gershwin "Porgy and Bess". Billy Stewart va convertir pel segell Chess de Chicago, aquesta cançó de bressol en un desgasta soles, amb el seu singular scat-singing -cantar síl·labes sense sentit- que encara avui és capaç d'encendre les pistes de molts allnighters de soul i r&b. Lidia Noguerol

7. The Durutti Column  For belgian friends
The Durutti column es van donar a conèixer  a The Factory, el club de Manchester fundat per Tony Wilson on també es van popularitzar els Joy Division. Mentre que la banda de Ian Curtis portava per nom el qualificatiu que els nazis feien servir per referir-se a les dones jueves que eren utilitzades com a esclaves sexuals als camps de concentració nazis, The Durutti Column homenatjaven amb el seu nom al revolucionari anarquista espanyol Buenaventura Durruti i a la seva columna de milicians en la guerra civil espanyola. La banda mai va assolir la popularitat d’altres bandes del mateix segell (Factory records), però ens van deixar un bon grapat de cançons, algunes de les quals fou força coneguda als anys 80, com és el cas d’aquest “For belgian friends. Joan Puchades 

8. Louis Amstrong  West End Blues
L’any 1928 Joe “King” Oliver va composer aquest tema que fou enregistrat el mateix any per Louis Amstrong en el seu disc Hot Fives And Sevens, Vol. 3
Mentre Catalunya patia la dictadura de Primo de Rivera, als Estats Units emergien moviments socials que començaven a reivindicar els drets de les minories, tot i que l’esclavitud continuava molt present al país nord-americà. Però la música va donar protagonisme a moltes minories, i músics com Louis Amstrong començaven a escriure les primeres línies d’una historia que amb els anys aniria creixent fins a convertir-se en llegenda. Joan Puchades 


9. Al Tall  Per culpa 
Del ja llegendari disc “Quan el mal ve d’Almansa”, aquesta cançó parla de la Guerra Civil i les seves conseqüències, així com de la represàlia i certes actituds pròpies d’aquells moments, com el canvi de bàndol. Les cançons d’Al tall són un retrat de diferents èpoques del nostre país, a més d’un vehicle de recuperació de la nostra música popular. Una banda imprescindible. Joan Puchades 

10. Eduard Toldrà i Soler  Soneti de la rosada 
La Biblioteca de Catalunya conserva el fons personal d’Eduard Toldrà, que fou considerat una de les grans figures del Noucentisme musical. A més de compositor, fou també violinista, professor de violí i de direcció d'orquestra a l'Escola Municipal de Música de Barcelona i, posteriorment, director titular de l'Orquestra Municipal de Barcelona. Aquest “Sonetí de la rosada” fou creat per Toldrà l’any 1922. Joan Puchades 

11. Julian Cope The Armenian Genocide
El primer genocidi planejat i desenvolupat sistemàticament contra un grup de població per raó del seu origen, religió o llengua. Es calcula que 1 milió i mig d'armenis van ser deportats i exterminats de forma implacable i calculada durant el triunvirat dels generals Talat, Enver i Cemal que va dirigir l'imperi otomà des del 1908 fins al 1918.  La República de Turquía, creada per Mustafa Kemal 'Atatürk', un dels companys dels generals esmentats, mai ha reconegut el genocidi. Actualment, estan sortint a la llum documents que apunten a alguns generals de l'Imperi Germànic, aliats dels otomans durant la I Guerra Mundial, com a freds autors i assessors del disseny tècnic de la massacre. L'inclassificable músic i musicòleg Julian Cope ens presenta una sentida narració d'aquesta tragèdia del 1915. Josep Lluís Villanueva

12. Hüsnü Senlendirici  Izmir'in Kavaklari
Durant els 600 anys de l'Imperi Otomà, les comunitats grega i turca, cristians i musulmans, comunitats jueves o armènies i moltes altres comunitats de diferents orígens, costums, creences i llengües varen conviure en una harmonia admirable especialment en grans aglomeracions urbanes com Constantinoble, Tessalònica o Izmir (Esmirna). Amb la decadència de l'imperi i l'aparició dels nacionalismes romàntics, el segle XIX i part del XX van convertir els territoris otomans en un enorme camp de batalla amb continues guerres i massacres de tota mena. El 1922 els generals en el poder als seus respectius països,  Kemal i Venizelos, van acordar una brutal neteja ètnica expulsant milers de musulmans fora de Grècia i de cristians fora de Turquia. Les cançons però encara són testimoni de que ambdós comunitats en formaven, en realitat una sola. La cançó İzmir'in kavakları (Els àlbers d'Izmir) n'és només un exemple, ambdós comunitats la reconeixen com seva. Aquesta versió moderna està interpretada pel virtuós clarinetista gitano-turc Hüsnü Selendirici, nascut a Pèrgam, a prop de la ciutat d'Izmir, a la costa egea oriental, juntament amb el Trio Chios : Markellos Poupalos (guitarra, oud i veu), Manolis Stathis (buzuki) i Stamatis Poupalos (violí), músics de la costa egea occidental. Josep Lluís Villanueva 

13. Roberto Murolo  Dicitencello vuje
La cançó napolitana és, resumint, un tresor musical de valor incalculable que no para de creixer des del segle XIII. Centenars de cançons precioses que han cantat centenars d'artistes de primera fila així com milions de persones, napolitanes o no  al llag dels temps i per tot arreu. He seleccionat una de les meves favorites que data de l'any 1930. Dicitencellu vuje (Digues-li) és una desesperada cançó d'amor d'una bellesa impressionant. El protagonista parla amb una amiga de la noia a qui estima amb bogeria: "dígues-li que l'amor per ella m'aturmenta l'ànima" però al final de la cançó el noi no pot dissimular més i entre llàgrimes confessa que és ella, i no l'amiga, qui l'està matant d'amor. La passió napolitana al màxim. Tota una òpera concentrada en 3 minuts i mig en la versió pura i despullada del millor dels intèrprets de la canzone napuletana, l'etern Roberto Murolo. Josep Lluís Villanueva

14. Ferrante & Teicher  Theme From "Lawrence Of Arabia" de Maurice Jarre 
Un dels personatges més famosos de la I Guerra Mundial va ser l'oficial britànic Thomas Edward Lawrence, qui durant els seus anys destinat a l'Aràbia va aconseguir agrupar les tribus àrabs per lluitar contra els turcs i per la seva independència, convertint-se en un mite vivent. El 1962, s'en va fer una celebrada i molt premiada pel·lícula amb actors com Peter O'Toole, Anthony Quinn, Omar Sharif i Alec Guinness. La banda sonora de Maurice Jarre contenia un tema que molt aviat es va convertir en clàssic de la música ambiental de tots els temps. Presentem una versió en autèntic muzak a carrec de Ferrante & Teicher, un duet professional de l'Easy Listening més estricte. L'èpica heroica convertida en deliciosa melodia d'ascensor. Josep Lluís Villanueva

15. Gökmen  Dı Nav Çanakkaleye
La I Guerra Mundial va tenir molts episodis de gran crueltat però un dels moments més significatius del dramàtic absurd que significa tota guerra és, tal vegada, la coneguda com la batalla de Gal·lípoli o campanya dels Dardanels, una operació militar que es desenvolupà a la península de Gal·lípoli entre 1915 i 1916. L'operació s'inicià com un esforç conjunt del Regne Unit i França per obrir un nou front a l'est contra l'imperi otomà, aliat de les potències centrals, i finalment capturar la seva capital, Constantinoble. A Turquia l'operació es coneix com a Çanakkale Savaşları, per raó de l'escenari on va tenir lloc (la província de Çanakkale). A Çanakkale, en ple Mediterrani Oriental, van morir 8.141 homes provinents... d'Austràlia i Nova Zelanda !!!, com a soldats de la Commonwealth .... La cançó interpretada per l'aşık (cantant i interpret de saz) kurd, Gökmen, és una de les moltes que rememoren aquesta bogeria.  Josep Lluís Villanueva


Terrassa del Café Español,  al Paral·lel de Barcelona (ca.  1920-1930)
foto: Joan Gaspar 

divendres, 25 juliol de 2014

Guies per llegir i escoltar #3: Charlie Parker


Des de la Biblioteca Vallcarca i els Penitents us presentem la tercera de les Guies per llegir i escoltar. El contingut d'aquestes guies relaciona els llibres amb els CD's de l'artista que es troben a la biblioteca.També es detallen els estils musicals associats al músic, tot apropant la seva obra al públic no expert que vulgui orientar la seva escolta. 

Els protagonistes de la nostra guia són Charlie Parker, també conegut com a Bird,  i l'estil que va revolucionar el jazz a principis dels anys 40: el Bebop. 




Charlie Parker és un dels més músics més determinants en l'evolució de la música durant el segle XX. Format en els ambients musicals de la seva Kansas City natal, va transformar el jazz del seu temps i el va impulsar a velocitat meteòrica amb la seva singular forma de tocar el saxo.

Màxim exponent d’una generació revolucionària, juntament amb Dizzy Gillespie, Thelonious Monk o Kenny Clarke, va assentar les bases del futur del jazz amb un llenguatge musical innovador. El seu estil, clarament hereu del blues i del so de Kansas City, partia d'una visió personal de les harmonies que provenien del jazz més tradicional. 

Bird es lliurava a la improvisació frenètica d'excels virtuosisme, donant a la interpretació d'un tema el mateix grau d'importància que al lliure desenvolupament dels solistes o a les parts rítmiques que sovint adquirien un marcat protagonisme. 

Amant dels excessos, l'alcoholisme i l'addició a l'heroïna van provocar ràpidament el seu deteriorament físic. Durant, els últims anys de la seva carrera, Parker ja no era capaç de tocar de forma tan inspirada. No obstant, dos anys abans de la seva mort l'any 1955, va realitzar juntament amb Dizzy Gillespie, Bud Powell, Max Roach i Charles Mingus, un dels millors concerts de la història del jazz: Jazz at Massey Hall (1953). 



Si voleu descobrir el millor Bird i els músics que el van acompanyar durant aquells musicalment revolucionaris anys 40, escolteu la playlist que hem realitzat. Una oportunitat per assaborir els plaers del seu art i del jazz d'una època que obria el pas al futur d'aquest gènere amb determinació i una força inaudita.






Lo primero que le llegaba al público de su música era la velocidad a la que tocaba. Pongan esos discos a dieciséis revoluciones por minuto y escucharán unas estructuras mínimas perfectas. Nadie ha superado su autoridad, la decisión con la que atacaba el instrumento o la fuerza que desprende su lirismo. 

Robert George Reisner. Nostalgia de Charlie Parker. Global Rhythm, 2009


Guies per llegir i escoltar # 1. Miles Davis
Guies per llegir i escoltar # 2. Soul: els orígens



dimecres, 23 juliol de 2014

L'iPunt del Tricentenari 7 : Juliol. L'aportació musictecària



L’iPunt del Tricentenari és una iniciativa que consisteix en una col·lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i estableix ponts entre la música de cada època i l’actual. L’objectiu és convertir una selecció commemorativa de la literatura catalana de 1714 fins a l’actualitat, en una porta d’accés de continguts musicals diversos. S’inclouran  obres  representatives dels diferents períodes, en trams de 25 a 50 anys, fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment. La selecció musical es fruït de la col·laboració del músic Rafel Plana i el col·lectiu de musictecaris de l'associació AMPLI .

També s’imprimiran 30.000 exemplars dels  i-punts que es difondran des de les 10 biblioteques públiques participants  en el projecte #Ensolfa : Biblioteca Pública de Tarragona, Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, Biblioteca Pública de Lleida, Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, Biblioteca  Salvador Allende de Girona, Biblioteca Pública de Banyoles, Biblioteca Vallcarca-Els Penitents de Barcelona.


Després dels articles dedicats a l'iPunt 1 , l'iPunt 2,  l'iPunt 3, l'iPunt 4, l'iPunt 5 i l'iPunt 6, presentem els fonaments de la selecció musical corresponent al setè tram històric.

1889 - 1914     Modernisme (1892 : primera festa modernista al Cau Ferrat de Sitges)


1. Johan Cruyff   Oei Oei Oei (Dat Was Me Weer Een Loei) 
L’any 1899 es la data fundacional del F.C.Barcelona. Una de les figures cabdals de la seva història es l’holandès Johann Cruyff, fitxat com a jugador el 1973. L’idiosincràsia i el carisma del jugador arribaran molt més enllà del que hom es podia esperar. El 1969 canta aquesta cançó sobre una escapada nocturna escrita per Peter Koelewijn, i que es popularitzaria desprès a Barcelona.  Jaume Vilarrubí

2. Hypnotic Brass Ensemble  War 
L'"Hypnotic Brass Ensemble" és una formació al·lucinant de metalls, formada per 8  dels fills del trompetista de jazz Phil Cochran, que també té treballs que deixen sense alè. Hip hop, rock i funk contagiós per commemorar l'esclat de la I Guerra Mundial, el 1914. Una curiositat: Aquesta cançó també forma part de la banda sonora de la pel·lícula "Els jocs de la fam". Lidia Noguerol

3. Maurice Ravel  Jeux d'eau
Ravel, un dels escassíssims representants de l’impressionisme a la música, era un pianista excepcional. Capaç d’incorporar totes les novetats formals, tècniques i sensibles de la seva època, era també un artista capaç d’inventar-ne de noves. La creació està cronològicament en aquest període, però la seva influència el fa plenament contemporani i internacional. Juliàn Figueres

4. Chuck Berry  School Days
La coneguda com  Setmana Tràgica van ser les revoltes populars que succeïren a Barcelona, i altres ciutats industrials catalanes, entre el 25 de juliol i el 2 d'agost de 1909. Una violència social extrema va envaïr la ciutat de Barcelona amb gravíssimes conseqüències de tota mena entre les que destaquen la crema de convents, esglésies i escoles, molt majoritàriament controlades per l'Església Catòlica. Un cop sufocada la rebel ió, certs sectors socials, àvids de revenja, van apuntar cap a l'escola laica com a incitadora de l'odi al sistema polític i religiós. Seguint l'acusació formulada en una carta que li dirigiren els prelats de Barcelona, va ser detingut Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna, a qui acusaren de ser l'instigador de la revolta. Malgrat les protestes internacionals, el 13 d'octubre va ser afusellat al castell de Montjuïc juntament amb quatre acusats més. Cap d'ells no havia estat dirigent destacat durant la revolta. Josep Lluís Villanueva

5. Claude Debussy  La catedral submergida
Debussy és un dels artistes clàssics més singulars de la història. Dotat d’una sensibilitat extraordinària, sovint incapaç de rematar les seves obres, va saber frenar el virtuosisme romàntic oferint tocs impressionistes, obrint l’harmonia. “La catedral submergida”, per a piano sol, basta per entendre per què la música és important a les nostres vides. Julián Figueres

6. Erik Satie  (Aldo Ciccolini, piano)  Gnossiennes:  No.1 
Anem a França i al piano, el so d’una època! Més transportable, més íntima i més universal alhora. Satie, inventor de la forma “gnosienne” (de la mateixa manera que va inventar la forma “gymnopedie”, abocava al piano la seva imaginació més curiosa). Se les considera danses, però si intenteu ballar-les veure que són quelcom més. Al seu estudi no tenia piano: la música estava al seu cap. Julián Figueres

7. Henry Mancini  The Party 
Ignoro si a les festes modernistes de Sitges, hi anava algú tan maldestre com el personatge que interpreta Peter Sellers a la pel·lícula de Blake Edwards coneguda a les nostres contrades com "El guateque". Dedico el "main theme" d'aquesta pel·li a la primera festa modernista que va tenir lloc al "Cau Ferrat" de Sitges, propietat de Santiago Rusiñol. Henry Mancini és l'autor de la banda sonora d'aquesta pel·lícula. "The Party" té l'estil "lounge" i lleuger de Mancini, que adorna la composició amb tocs humorístics i un sitar  psicodèlic. Lidia Noguerol

8. Erik Satie (Reinbert de Leeuw, piano) Gnossiennes: No. 5
Erik Satie va ser un dels precursors del minimalisme musical i la música repetitiva, i fou considerat un dels pianistes més influents de la història. A finals del segle XIX va crear les Gnossiennes, un seguit d’obres classificades com a  danses. El pas del temps ha popularitzat aquestes peces, ja que han estat força presents al cinema, la ràdio i la televisió. La No. 5 de les Gnossiennes es coneix com a Modéré, i fou la primera que Satie va composar, l’any 1989. Joan Puchades


9. Scott Joplin (Marvin Hamlisch, adaptació)  The Entertainer 
Scott Joplin fou un pianista estadounidenc i un dels més emblemàtics representants del Ragtime. Japlin va composar The Entertainer: a rag-time two step l’any 1902, sense saber que es  convertiria en una peça conegudíssima arreu del món. La cançó (adaptada per Marvin Hamlisch) formava part de la banda sonora de El Golpe, pel·lícula de George Roy, guanyadora de 7 premis Òscar l’any 1973. The Entertainer va ser molt popular als EEUU durant els anys 30, època en que la pel·lícula estava ambientada.  Joan Puchades

10. Enric Morera i Viura - Cobla La Principal de La Bisbal La Santa Espina 
Enric Morera i Viura fou un músic i compositor català molt prolífic. Es va convertir en un exponent del nacionalisme musical català, fins al punt que escrivia en català (en lloc de fer-ho en italià, com era habitual) les anotacions sobre tempos, dinàmica,… Aquest fet suposava una limitació pels intèrprets d’altres llengües. Morera va escriure 50 partitures per a escena, obres simfòniques i poemes corals, però foren les seves Sardanes (56 per a cobla i un nombre més reduït de Sardanes corals) les obres que més el van donar a conèixer. La Santa Espina és una de les peces més populars d’aquest compositor nascut a Barcelona, l’any 1865. Joan Puchades

11. Teverano  Musical Express
El detonant dels fets de la Setmana Tràgica va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, a on el dia 9 del mateix mes havia començat la Guerra de Melilla....
Melilla ...  paraula normalment associada a la mili o a una tanca metal·lica plena de persones que la volen saltar. Però de sobte, la primera associació mental que he tingut ha estat una frase que vaig escoltar fa molts anys a la tele en la boca del mestre Josep Maria Bardagí. Era la primera emissió d'un nou programa musical, el llegendari Musical Express, dirigit per l'Àngel Casas del 1980 al 1983 que, no sé perquè se'm va quedar gravada a la memòria per sempre més. El director del programa estava entrevistant al compositor de la sintonia del mateix, sintonia que estava interpretada per 'Teverano', un nou supergrup liderat per Bardagí on també tocaven el Kitflus, el Jordi Clúa i el Francesc Rabassa, tots ells veterans músics de l'escena progressiva catalana, amb un paper protagonista pel violí de Pere Bardagí.  L'Àngel Casas li preguntava pel significat de l'estrany nom de la nova banda, a la qual cosa el mestre va respondre que es tractava d'un fragment d'una frase d'una carta d'un amic (no recordo qui ni sobre què) que deia : nos veremos en Melilla este verano ... així d'absurd, però així d'impactant en el meu cervell com per no oblidar-ho mai més encara que no tingués absolutament cap sentit ... fins al dia d'avui. Teverano només van enregistrar un àlbum introbable durant dècades que finalment va ser reeditat en CD. Josep Lluís Villanueva

12. La Trinca  In Secula Seculorum
Després de l'assassinat de Ferer i Guàrdia, a més a més, arreu de Catalunya també es van tancar totes les escoles laiques, també les anomenades "neutres", i diverses entitats titllades de lliure-pensadores. L'escola .... caramelet sempre cobejat pel poder ... La Trinca van publicar un àlbum vitriòlic com a resposta al cop d'estat del guardia civil Tejero el febrer del 1981. Va ser una reacció artística immediata i memorable com poques vegades he vist en el món de la música (una altra d'impagable, per exemple, és la del grup sureny Lynyrd Skynyrd publicant el Sweet Home Alabama com a resposta al Souther Man de Neil Young). Tot l'album de La Trinca, amb el genial títol Opus 10 (realment era també el seu desè àlbum), estava farcit de cançons extraordinàries. Música alegrement implacable en contra de tots els valors encarnats pel règim franquista. Un per un, tots els símbols de la España més eternament carcamal quedaven triturats sense compassió. Un d'ells, com no, l'Església Catòlica, tradicionals propietaris naturals de l'escola al nostre país. Poques vegades en la història han cedit part del seu monopoli. Josep Lluís Villanueva 

13. The Alan Parsons Project  La Sagrada Familia
El 1891 van començar les obres de la façana del naixement del temple expiatori de la Sagrada Família de Barcelona. Anteriorment, l’any 1882 es quan van començar de veres amb l’adquisició del terrenys on s’erigirà. El 1987 el grup britànic The Alan Parsons Project van dedicar un àlbum sencer a la figura de Gaudí, el seu primer single va ser aquest que porta per títol: La Sagrada Família. Jaume Vilarrubí

14. Francesco De Gregori  Titanic
Durant la matinada del 14 al 15 d’abril de 1912 s’enfonsa el que llavors era el major transatlàntic del mon, tothom coneix la història. L’extraordinari cantautor romà Francesco de Gregori li dedica l’any 1982 aquest LP i un dels primers singles. Jaume Vilarrubí

15. Pérez Prado  Perfidia
Sempre hem sabut que "Spain is different". Quan els imperis colonials assolien la seva màxima expressió, "el reino" perdia les seves últimes colònies a ultramar. La desfeta de Cuba al ritme d'un famós mambo de Pérez Prado. En fi, sempre quedaran les obres de la "Generació del 98".  Lidia Noguerol 



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...