Un pensament xinès

Tao Te Ching Lo más blando del mundo vence a lo más duro. La nada penetra donde no hay resquicio. Por esto conozco la utilidad de la no-acción. Enseñanza sin palabras. Eficacia en la no-acción. Pocos en el mundo llegan a comprenderlo.

Sobre l'esquerra

Us convido a llegir aquest article sobre el futur de l’esquerra de ULRICH BECK. La seva lectura després de veure a la 2 de tve Voces contra la globalización: Otro mundo es posible ? Em sembla imprescindible. De fet aquests dies m’han frapat algunes notícies que, per altra banda són freqüents, i fins i tot, passen inadvertides al gruix dels diaris. La Vanguardia de fa uns dies anunciava com el 60% de xinesos no poden posar-se malalts, és a dir, no poden literalment, pagar al metge. La mort d’un infant a un hospital de Sichuan a qui va ser negat el tractament mèdic perquè la seva família no tenia recursos per pagar-lo va ser el detonant d’importants aldarulls. Amb la Lin vam tenir l’oportunitat de visitar un hospital xinès, on efectivament, has de passar per una guixeta i pagar quan entres i quan surts. Per als europeus l’euro sanitari pot ser una mesura racionalitzadora de la despesa mèdica, a Xina és la diferència entre la vida i la mort.Hi penso sovint en aquesta Xina que a casa ens fem nostra. En en un país amb una cultura mil·lenària, maltractat per la historia i pels seus governants d’una forma tan cruel, avui, després d’un passat comunista, és la cara del capitalisme més descarnat. Possiblement allà hi ha també algunes pistes per saber on va la nostra economia i en definitiva on va el món. L’article de BECK és en aquest sentit premonitori. Serem capaços de fer-hi alguna cosa? ¿Por qué no reconocer la diversidad de trabajos autónomos precarios y hacer que esta autonomía precaria sea previsible para los individuos, gracias a unapolítica social de protección básica (prestaciones de salud y pensiones independientes de las ganancias, financiadas por todos)? ¿Y por qué no hacerposible que las personas tengan por un lado mayor independencia, allanarles elcamino y crear un marco de condiciones para ello, y por el otro reforzar lascompetencias del Estado y fundar de nuevo la cultura democrática y la igualdadsocial? Llegir tot

Chapeau! Ségolène

La victòria de S. Royal a les primàries del PSF em va donar una bona alegria, per dos motius fonamentals. El primer, perquè la Ségolèn Royal, a qui vaig poder conèixer gràcies a una invitació de la Maria Badia, quan estavem en la precampanya del referèndum pel tractat de la Constitució Europea en una visita seva a Barcelona, em sembla una dona amb conviccions i una forma d’entendre la política que pot donar un nou aire al encotillat ambient de la política europea. Més encara si la candidata del PSF passa a ser la primera dona que presideix la República Francesa. La segona perquè m’agrada la seva proposta, malgrat la polèmica, sobre “la democràcia participativa”, que com era obvi, en una França políticament traumatitzada, va caure com una autèntica bomba. Benvinguda doncs, Ségolèn, que el terratrèmol amb l’epicentre a Lourdes i la victòria contundent de la Royal, siguin premonitoris de nous aires i de noves sacsejades en la política europea.

LA MEMÒRIA

L’atzar, i les mans d'en Claudio han portat fins a mi aquest vell acordió. Quanta memòria a les seves notes, als seus plecs més íntims. M’agradaria recuperar-lo. Potser, fins i tot fer-lo servir...
A partir de demà començarem la seva restauració.

Terra --no somnis-- i també mar immensa: coses tangibles. I una llengua comuna; i la gent que la parla.

Nau Pacte entà ua Entesa Nacionau e de Progrès

Vengui dera ràdio, un còp mès entà respóner as atacs de Carlos Barrera, Síndic d’Aran. Sanitat, papèr deth deputat aranés en Parlament e un long eca que, se voletz, podetz escotar deman dimars en programa de Meddia Aranés. Fòrça gent me truquèc aguesti dies darrèri tà manifestar era sua indignacion pera volada cuerta deth Síndic, que semble incapable de moderar eth lenguatge e balhar-li ath sòn discors un ton mès institucionau e mens “hooliganian”. Tant ei! Sabi, e atau ac è dit ena ràdio, qu’er objectiu Convergent serà, en aguesti mesi, eth “linchament” deth cap dera oposicion. Totun, ja vedem que maugrat era intensitat dera sua dedicacion ad aguesti menestèrs, es resultats son fòrça discrèts. Es ciutadans ja non s’enluèrnen dauant eth populisme intranscendent. Les cau mès consisténcia e, Convergéncia, aumens es sòns dirigents, ja non l’an. Digui es sòns dirigents pr'amor qu'è parlat damb fòrça gent aguesti dies, entre es quaus i a gent de Convergéncia, a on i compdi quauque amic, e cèrtament, era alura prepotenta e sobrada dera sua direccion a pòc a veir damb eth pensament des sues bases. Maugrat açò, non pogui deishar de pensar en coma, dempús d’ua campanha coma era qu’an amiat a tèrme contra eth tripartit, se setiaran ara tà negociar damb eri. Ei vertat qu’en politica cau ua dòsi de pragmatisme que permet superar es desacòrds, autrament, cicatrizar es blesures costarà. Er anonci de Carod, ager, siguec era confirmacion deth desir de fòrça gent. Un govèrn de quèrres entà contunhar era òbra sociau iniciada per aguest govèrn, eth desvolopament der Estatut, e er impuls des politiques sociaus. Un nau rèpte sense es trebucs dera negociacion der Estatut. Un govèrn pragmatic e agil, capable d’aparéisher coesionat dauant era ciutadania. Tanplan qu’èm illusionadi. Se daurís un nau orizon tà hèr politica, especiaument en Aran. EI ERA ORA DETH CAMBI

Gràcies

És un dia de trucades i sms donant ànims i força per continuar. Avui les llàgrimes d'en Pedro, enmig d’un carrer de Vielha, m’han donat la magnitud de fins a quin punt el sentiments ens acompanyen en aquesta feina.

Les eleccions no han anat bé, es obvi, la pèrdua de cinc diputats és un mal resultat, especialment si el comparem al de les altres dues forces que han compartit tasques de govern amb nosaltres i a qui els resultats els han acompanyat raonablement bé en el cas d’ERC i molt bé en el cas d’ICV.

També és veritat que la victòria de CiU és prou amarga. Volien un plebiscit contra el govern amb una majoria per sobre de 50 escons i els catalans han respost votant un Parlament encara més fraccionat i deixant les portes obertes a nous pactes per un govern catalanista i d’esquerres.

A l’Aran les coses han anat raonablement bé en el context general. Especialment sabent que la Convergència Aranesa ha posat tota la seva maquinària a tot drap per aquestes eleccions. Al CGA la prioritat, des de feia dies eren aquestes eleccions. Tot i així, la diferència ha estat únicament de 100 vots en relació al 2003. Efectivament un avantatge pírric.

És veritat que alguns avui fan una festa grossa perquè Aran ja no té diputat al Parlament. Veient què diuen i escriuen els càrrecs de confiança del Síndic, és fàcil fer-se una idea de quin grau de crispació política i maledicència cou a les cuines dels convergents. Alguns militants viuen malament aquests atacs que des d’allà etziben contra la meva persona. Sempre responc el mateix: “Ens fan més forts”. Mai com ara havia sentit tant la proximitat i l’alè de tantes i tantes persones que ens fan costat. Que repudien la calumnia i l’oportunisme. La utilització grollera de les institucions, encara que sigui disfressats de nacionalistes.

He d'agrair-los a tots i a totes els que han ajudat, especialment als companys i companyes amb els qui hem fet porta a porta i tots els que d’una manera o altra han col•laborat a la campanya. A tots els que ens fan arribar el seu suport. A tots aquells que truquen insistentment per donar ànims...És per ells pels que, malgrat les dificultats, hem de seguir endavant. Per les llàgrimes d'en Pedro i sobretot per no decebre tantes i tantes esperances de bona gent que han dipositat les seves il•lusions en el nostre projecte. Per tots ells seguirem lluitant!

Últim dia

No puc estar-me, malgrat que ho faci restant uns minuts a la campanya, de comentar i rebutjar els últims esdeveniments.

Especialment les dues últimes intervencions del Sr. Mas apel·lant a una futura crisi social si no governa, i mostrant el rerefons discriminador vers la procedència del candidat Montilla, per atribuir tot seguit al seu partit el dret d’aquesta candidatura. Tot plegat no és un discurs nou. En absolut! És una constant d'apropiació indeguda del país que trobem al carrer, a les institucions i a les converses privades.

CiU ha tingut sempre una concepció de Catalunya propera a la d’una finca privada. Sota aquest principi només una determinada ideologia, un determinat carnet, o una determinada adscripció de grup dóna dret a governar aquest país. En aquestes contrades la pràctica sectària encara s’ha vist incrementada per la gestió del poder des del CGA. La llista d’evidències d’aquesta forma de fer, de menysprear, és tan llarga que requerirà un post exclusiu.

El més preocupant, tal i com deien ahir els companys en un acte a Naut Aran, és la impunitat de la mentida, “el bulo” com a forma de desprestigi del contrari. Votar en contra dels altres, dels "il·legítims". Una pràctica adobada amb les tècniques dels conservadors americans a partir de la qual es mobilitza un vot poc reflexiu, que actua sota l’impuls de l'enuig.

La mentida sobre la imposició del Parc Nacional, sobre la manca d’inversions al territori o sobre els Plans Territorials, escampada per Carlos Barrera, pot tenir un efecte electoral. Potser sí. Però després d’aquesta campanya, si CiU no aconsegueix la majoria, em pregunto: Com podrà el Síndic d’Aran negociar res per al nostre país? Amb quina credibilitat? En tenia poca i llavors ja no en tindrà cap.

Possiblement algú haurà de posar seny en la política aranesa, posar les institucions per sobre de la batalla partidària, fer del Síndic d’Aran una figura respectada per tots dintre i fora. Avui lamentablement, el Síndic, fa de hooligan d’un partit en contra dels interessos del país.

El voluntariado y Aran

Un país saludable democráticamente es aquel que sabe salvaguardar sus instituciones por encima de la contienda política partidista. Las instituciones representan a todos los ciudadanos por igual y han de ser, además, las garantes de algunos valores fundamentales como el respeto a la pluralidad. Resulta sorprendente que después de tantos años de gobierno la convergencia aranesa todavía no lo haya asumido. Posiblemente porque el exceso de poder confunde. El voluntariado en Aran ha sido históricamente manipulado por este mal gobierno. De hecho, algún voluntariado muy arraigado en Aran ha prácticamente desaparecido, o al menos su espíritu, por la falta de tacto de un gobierno, acostumbrado a tratar el país como su finca particular. Repartir panfletos a los voluntarios, sembrar la discordia entre las sensibilidades políticas de un colectivo forzosamente plural, es no entender la idiosincrasia de Aran. Efectivamente, los voluntarios no son “idiotas” por utilizar el lenguaje de este gobierno... Por ello, sus quejas, que nunca serán públicas porque en Aran existe miedo a hablar públicamente y a la represalia, son más dolorosas. La virtud de un gobernante es saber encontrar el equilibrio en las palabras y los gestos. Lamentablemente, el gobierno de Aran está en manos de un radicalismo trasnochado que no aporta nada a nuestro país y además de proyectar una mala imagen, genera desencanto social. Sólo hay que preguntar a los voluntarios.