EXIT THROUGH THE GIFT SHOP

Posted in Cine - Estrena amb les etiquetes , , , , , on 10 octubre 2010 by Martí

Exit Through The Gift Shop

Director: Banksy

Intèrprets: Thierry Guetta, Banksy, Shepard Fairey, Space Invader.

Gènere: Documental, comèdia. USA, 2010. 85 min.


Thierry Guetta és un humil botiguer francès que viu a Los Ángeles i que està obsessionat en grabar-ho absolutament tot amb la seva càmera de vídeo. Arran d’aquesta afició, es submergeix en el món de l’art urbà, on acaba de coneixent a alguns dels artistes més populars de tot el món, com “Space Invader”, Shepard Fairey o, sobretot, Banksy. Aquest últim decideix començar a col·laborar estretament amb ell, ja que el veu un bon aliat per la seva feina, però l’ambició de Thierry comença a créixer i anar més enllà.

Banksy és un dels personatges més admirats i misteriosos que existeixen actualment en el món de l’art alternatiu o “underground”, més concretament en el conegut com “street art”, aquell que s’aprofita de tot el mobiliari urbà per exhibir les seves creacions. En la modernitat, aquesta especialitat va molt més enllà dels graffitis, ja que també es fa ús d’altres materials com plantilles, pósters o adhesius. Com que, tot i ser inofensiva, es tracta d’una modalitat artística il·legal, la gran majoria d’artistes es mantenen en l’anonimat, i aquest és el cas de Banksy, qui mai ha fet pública la seva cara (i el film no és una excepció, com es pot comprovar). És per aquest misteri que rodeja el personatge que Exit Through The Gift Shop ha aixecat tanta expectació entre els ambients més alternatius i “indies” de tot el món, i el resultat és un (fals?) documental realment sorprenent i divertit, i que compta amb un rerefons carregat d’ironia i mala llet.

Abans que res, cal deixar molt clar que Exit Through The Gift Shop no és un film sobre Banksy, tot i que el podem veure en acció en un parell d’ocasions, sinó sobre la figura de Thierry Guetta, que acaba sent el personatge que realment té una evolució clara al llarg de tota la pel·lícula. Banksy actua com a còmplice d’aquesta història, i ho fa, amb gran astúcia, tant davant com darrere la càmera. I dic això per recuperar aquest dubte expressat abans sobre si el producte que estem veient és real o no, ja que és una incògnita que planeja constantment sobre l’espectador. Sigui com sigui, Banksy construeix un retrat extraordinàriament realista sobre el concepte d’art contemporani i la figura de l’artista com a fenomen social. Un retrat que amaga una forta reflexió crítica sobre la cultura “pop”, posant en dubte el valor i la validesa de tot allò que avui dia podem considerar com a art.

Resulta complicat definir si Exit Through The Gift Shop és un muntatge orquestrat de principi a fi o només de forma parcial, però, en el fons, això respon precisament al missatge de la pel·lícula, a aquesta capacitat que el gran públic té per deixar-se portar per la corrent sense saber ni tan sols si el que va a veure és autèntic o li estan prenent el pèl. Des de la seva posició d’artista rebel i alternatiu, però sense oblidar que ell també se n’ha beneficiat, Banksy ataca directament al concepte d’art com a negoci, a l’enaltiment d’un artista sense saber qui és, a les modes i a la falta de criteri. I ho fa amb un gran sentit de l’humor, molt irònic i subtil (propi de la seva condició britànica), deixant que l’espectador es vagi adonant que la successió de fets que està veient es converteix en un complet despropòsit. Això sí, el director mai s’involucra directament en el que passa durant la segona meitat del film, sinó que va movent els fils a distància.

El film es divideix en dues parts força marcades. Durant la primera hora, de la mà de les filmacions domèstiques de Thierry Guetta, il·lustra el moviment del “street art”, centrant-se sobretot a Londres i Los Àngeles i presentant-ne els màxims exponents i algunes de les seves creacions més emblemàtiques. La última mitja hora pren un camí totalment diferent i es centra en mostrar tot el que Banksy vol transmetre’ns des de sota de la seva caputxa sobre l’art modern. El més curiós és que el film fins i tot sembla pretendre convèncer a l’espectador que el que està veient és tot real i que no hi ha de buscar res més, però tot respon a l’estratègia de Banksy per fer-nos reflexionar sobre el que veiem. En el fons, Banksy acaba donant a entendre que, tot i que el que fa ell està considerat il·legal, potser caldria plantejar-se si pagar una fortuna per un quadre d’un tio a qui han convertit en suposat artista de la nit al dia no resulta igual de reprovable.

En tot cas, sembla que, al final, el propi Banksy s’acaba rient del món on ell pertany, plantejant-se si la seva popularitat està realment justificada. Una prova més que Exit Through The Gift Shop (el propi títol té un immens significat) és un joc de miralls en què els reflexos amaguen moltes coses darrere. L’espectador que surti havent-se cregut de dalt a baix tot el que ha vist, exemplificarà a la perfecció allò que el film vol posar en evidència. I és que aquella frase tan recorrent de “això també ho sé fer jo i no sóc cap artista” que molts tenim davant l’art contemporani potser no és tan lleugera com sembla. Potser sí que, amb una mica de morro i els recursos necessaris, qualsevol persona mínimament creativa pot convertir-se en el nou “hype” de l’art modern en qüestió de setmanes i obrir una exposició on acudeixin mil·lers de persones, les quals, possiblement, sortiran passant per la botiga de regals.

Deixa un comentari »

MACHETE

Posted in Cine - Estrena amb les etiquetes , , , , , , , , , on 8 octubre 2010 by Martí

Machete

Directors: Robert Rodríguez, Ethan Maniquis

Intèrprets: Danny Trejo, Michelle Rodríguez, Robert de Niro, Jessica Alba, Steven Seagal, Lindsay Lohan, Jeff Fahey, Don Johnson, Cheech Marin.

Gènere: Acció, comèdia. USA, 2010. 100 min.


Després de veure com els federals li mataven la dona i la filla per no cedir a les seves pressions per aturar una operació corrupta, Machete, ja retirat com a federal, torna disposat a recuperar la seva vida com a jornaler o jardiner. Un dia, un home el recull per contractar-lo per matar al senador John McLaughlin, un republicà radical que recolza l’expulsió de tots els immigrants de Texas. Tot i que Machete no vol tornar-se a involucrar en aquests assumptes, al final és obligat a acceptar.

El món dels tràilers sembla seguir, a excepció de casos comptats, uns cànons força definits que condueixen a un objectiu molt clar: que l’espectador es vegi atret i acudeixi al cinema a veure la pel·lícula quan aquesta s’estreni. Alguns tràilers aconsegueixen precisament el contrari, però d’altres generen l’expectació suficient per arrossegar la gent a les sales. El que ja no és tan habitual és que un tràiler d’una pel·lícula inexistent i ideat en clau d’humor tingui tal repercussió que acabi provocant el rodatge i estrena del film, sense que el director ho tingués del tot previst. Aquest és el cas de Machete, que ha vist la llum dos anys després de precedir la projecció de Planet Terror.  El resultat era una incògnita, ja que l’èxit de dos minuts de tràiler no garanteix un bon producte de més d’hora i mitja, però haig de dir que no m’ha decepcionat gens i que, en el fons, ofereix exactament el que es pot esperar, ni més ni menys.

Machete és d’aquells films que exigeix una predisposició molt concreta de l’espectador que s’asseu a la butaca del cinema. És una pel·lícula que busca l’excés de forma deliberada, però controlada, i amb una gran capacitat d’autoparodiar-se que li permet prendre’s llicències que estarien absolutament fora de lloc en qualsevol altra producció. Una mentalitat molt semblant a la que el mateix Robert Rodríguez va aplicar a Planet Terror, però sense ser una pel·lícula tan “bruta” com aquella que formava part de Grindhouse (2008). En tot cas, Rodríguez és d’aquells realitzadors que, dintre de les seves limitacions, té la virtut de rodar cinema per plaer i com a ell li dóna la gana, sovint sense prendre’s gaire seriosament a si mateix. A Machete, les ferides provoquen el triple de sang del normal, la taxa d’armes per habitant és desorbitada i els cotxes tenen suspensions que els permeten elevar-se a dos metres del terra. I si no fos així, segurament ens hauria decebut.

Deixant de banda les delirants i deliberades exageracions del film, s’ha de dir que Machete sorprèn amb una història més elaborada i complexa del que es podria esperar. És veritat que, per resoldre-la, tira de recursos més o menys rigorosos quan li convé i que cobreix intel·ligentment les seves mancances amb tocs d’humor genials i passats de rosca, però és que tampoc pretén amagar res. El film és conscient de les seves aspiracions i no vol anar més enllà de les seves possibilitats, quedant-se en un gran entreteniment de ritme vertiginós i contingut fet a mida i satisfacció d’un públic força concret. És per això que Machete és una pel·lícula amb una autenticitat molt superior a una gran nombre de pel·lícules comercials. Una altra cosa és que agradi més o menys, però el propi Robert Rodríguez és conscient que l’objectiu no és precisament agradar a tothom, i és això el que li dóna la llibertat per anar al seu aire.

No obstant, també s’ha d’apuntar que Rodríguez va aprofitar la decisió de rodar el film per afegir reclams a la producció, i aquests no són altres que el repartiment de luxe que presenta Machete. Als ja coneguts Danny Trejo, Jeff Fahey i Cheech Marin, que ja apareixien al fals tràiler, s’hi han afegit Jessica Alba i Michelle Rodríguez en tot el seu esplendor, Robert de Niro, Steven Seagal, Don Johnson i Lindsay Lohan. Tots ells se sumen a la mentalitat del film, amb actuacions que tendeixen a l’exageració i estereotipatge dels seus personatges. El posat imponent de Seagal t’enganxa des de la seva primera aparició, igual que l’obscuritat de Don Johnson. Per la seva banda, Lindsay Lohan fa una paròdia de si mateixa, en un paper que no es diferencia en excés de la seva vida real. I tot i que Danny Trejo no seria l’actor amb més carisma del món, aconsegueix dibuixar un Machete entranyable, en el que acabarà sent el personatge més destacat de la seva carrera.

Machete no és d’aquelles pel·lícules per recomanar obertament, però també et permet definir bastant clarament a qui li pot agradar i a qui no. Els amants del cinema de Tarantino i Rodríguez, aquells qui van gaudir com criatures amb Grindhouse, tenen una cita obligada amb Machete. El somriure quan comencen a sonar les guitarres de Chingón (el grup del propi Robert Rodríguez), que condueixen una banda sonora formidable, ja t’indica que t’has de posar còmode i deixar-te portar, disposat a encaixar tots els deliris que facin falta i sense miraments pel que fa a formalitats cinematogràfiques. Al cap i a la fi, la pel·lícula de Machete havia de ser tal com ha resultat ser finalment i intentar canviar-la és un error. Per fer les coses diferents, ja hi ha altres pel·lícules.

Deixa un comentari »

SALESMAN PETE

Posted in Animació, Curtmetratges amb les etiquetes , , , on 29 setembre 2010 by Martí

Sovint oblidada per la seva poca difusió a nivell comercial, la producció de curtmetratges d’animació viu una molt bona època. Aquest és un nou exemple, procedent de l’escola francesa d’animadors, força prolífica. Salesman Pete explica la història d’un simple venedor amb pintes de pringat a qui es va introduir un xip que li dóna poders especials i que li permet complir altres missions, com combatre el crim. En aquest cas, ha d’impedir el robatori d’una misteriosa pedra verda que té uns estranys efectes per qui la toca. Tot plegat, força absurd i sense massa context, però realment molt divertit.

El curt, que concentra un munt d’escenes d’acció trepidant, fa gala d’una direcció excel·lent i una qualitat d’animació espectacular, amb un estil que recorda lleugerament al de Los Increíbles.  Bones dosis d’humor absurd acaben d’afegir els ingredients adequats perquè Salesman Pete resulti un curtmetratge endimoniadament entretingut.

Font: Blogdecine

Deixa un comentari »

TRUE GRIT – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , , on 28 setembre 2010 by Martí

Joel i Ethan Coen estan en forma. Seguint un ritme quasi a l’estil Woody Allen, els dos germans més singulars de Hollwyood presenten la seva quarta pel·lícula de forma consecutiva en els últims quatre anys, demostrant no només la seva especial inspiració, sinó també la seva enorme versatilitat, ja que No Es País Para Viejos (2007), Quemar Después de Leer (2008) i Un Tipo Serio (2009) no tenien res a veure entre si. Ara, tornen per endinsar-se de ple al gènere western amb True Grit, un “remake” de la pel·lícula homònima de 1969, dirigida per Charles Portis i protagonitzada per John Wayne. Tot un repte, però amb la confiança que dóna la talentosa trajectòria dels Coen.

El repartiment és imponent. A dos habituals de les pel·lícules dels Coen com Jeff Bridges o Josh Brolin, s’hi afegeixen Matt Damon i una desconeguda Hailee Steinfeld, que apunta a convertir-se en un gran descobriment. True Grit explica la venjança d’una nena de 14, que presencia com el seu pare és assassinat per un fugitiu. Amb l’ajuda d’un antic agutzil, intentarà trobar el botxí del seu pare per matar-lo, però es trobarà amb l’oposició d’un home que també busca aquest fugitiu, però amb l’objectiu d’empresonar-lo. Una història de pur western en què els Coen prometen donar una nova mostra de la seva gran qualitat. Tot i ser un “remake”, no dubteu que True Grit portarà el seu inconfusible segell i que sonarà pels Oscars de l’any que ve.

L’estrena als nostres cinemes no està prevista fins a principis de 2011. Aquest és el primer tràiler:

2 Comentari »

CLONfidential: Boromir VS Tomas Ujfalusi

Posted in CLONfidential amb les etiquetes , , on 21 setembre 2010 by Martí

El de Tomas Ujfalusi és el nom més repetit durant aquests dies en el món del futbol al nostre país, i no per una causa gaire agradable. Segurament ha aparegut per la televisió més vegades que al llarg de tota la seva carrera, i potser per això la meva impressió inicial de que aquesta cara em recordava molt a alguna altra s’ha acabat materialitzant. Està clar que les pintes del defensa txec no haurien desentonat del tot a la Tierra Media, ja que, amb la vestimenta adequada, hagués pogut passar perfectament com el germà de Boromir (Sean Bean). Això sí, a Ujfalusi no li fa falta espasa, amb els peus ja en té prou per atacar els rivals…

Deixa un comentari »

I’M STILL HERE – El gran engany de Joaquin Phoenix i Casey Affleck

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , on 18 setembre 2010 by Martí

L’increïble avanç de la societat de la informació està canviant el món. Qualsevol fet potencialment atractiu que surt publicat en una punta del món arriba a l’altra en qüestió de poques hores, cosa que, a banda de grans avantatges, comporta grans inconvenients com la sobredimensió de qualsevol informació. Es tracta d’un escenari ideal perquè qualsevol engany pugui ser percebut com a real amb molta facilitat, i Joaquin Phoenix (Gladiator, Señales, En la Cuerda Floja) i Casey Affleck (El Asesinato de Jesse James por el Cobarde Robert Ford, Adiós Pequeña Adiós) ho han aprofitat a la perfecció per tramar una d’aquelles estafes que possiblement faran història.

Fa dos anys, el popular actor portoriqueny va sorprendre tothom dient que es retirava com a actor per concentrar-se en la seva faceta com a cantant de hip hop. Phoenix va desaparèixer de l’escena pública durant uns mesos i, quan va reaparèixer, en una entrevista al programa de David Letterman, ho va fer amb una imatge i actitud delirants. Llarga cabellera despentinada, barba espessa i ulleres de sol, i donant respostes sense sentit i pràcticament monosil·làbiques. A partir d’aquí, Phoenix només era notícia per les seves sortides de to i excentricitats, però tot va començar a canviar quan Casey Affleck va començar a aparèixer darrere seu amb una càmera de vídeo.

En efecte, Affleck estava filmant un documental sobre el canvi de vida de Phoenix, però faltava saber si tot plegat no era més que un engany, tot i que la veracitat de Phoenix feia dubtar. Fa un parell de dies, Affleck va confirmar que tot plegat era una gran mentida i que I’m Still Here era un fals documental, però rodat sense que ningú més que ells dos ho sabés. La pel·lícula va triomfar al passat festival de Venècia i arribarà a les sales comercials al llarg d’aquesta tardor-hivern. Fins i tot ja es parla d’un Oscar a Joaquin Phoenix per la seva genial interpretació de si mateix. Caldrà veure el film, però si ens ha enganyat a tots durant dos anys, se’l mereix.

Nota de l’autor: Aquest és el post número 500 de M.A.Confidential

5 Comentari »

GAME OF THRONES – La HBO no descansa

Posted in Avanços, Sèries TV amb les etiquetes , , , , on 16 setembre 2010 by Martí

A escassos dies de l’estrena de la seva sèrie estrella d’aquesta tardor, Boardwalk Empire (aquest proper diumenge 19), la prestigiosa cadena americana HBO ja ha presentat el primer avanç de la seva gran aposta per la primavera de 2011. Es tracta de Game of Thrones, una adaptació de la primera novel·la de la saga moderna A Song of Ice and Fire (Cançó de Gel i Foc), que l’escriptor nordamericà George R.R. Martin va començar a escriure el 1991. La història, ambientada en un món fictici i inspirada en l’època medieval, explica les guerres entre els set regnes que habiten un continent anomenat “Westeros” per a aconseguir el màxim domini sobre els seus enemics. Tot i que la majoria de protagonistes són humans, també apareixen altres espècies de caràcter fantàstic. Com es pot comprovar, les reminiscències a El Señor de los Anillos són força evidents.

La sèrie presentarà el format habitual de la HBO, 10 capítols d’aproximadament una hora, i ha comptat amb la col·laboració del propi autor de les novel·les en l’elaboració dels guions. Presenta un repartiment sense masses estrelles, però on destaquen Sean Bean (Boromir a El Señor de los Anillos) i Lena Headey (Reina Gorgo a 300), i un munt de secundaris amb força experiència en aquest tipus de produccions. Game of Thrones, que es troba en plena època de rodatge, es presenta com una sèrie d’estètica “bruta” i amb un gran treball d’ambientació. Amb la HBO darrere, no hi ha cap dubte que la qualitat està garantida. Esperem que aquesta vegada cuidin els guions tant com els aspectes més tècnics, un equilibri que, tot i que fa mal dir-ho, va fallar a The Pacific, la seva gran superproducció de la passada primavera.

Font: Wappy

3 Comentari »

PREMIS DEL CINE EUROPEU 2010 – PEOPLE’S CHOICE AWARD

Posted in General amb les etiquetes , , on 15 setembre 2010 by Martí

Tornen els Premis del Cine Europeu i torna el premi especial “People’s Choice Award”, que, com molt bé indica el seu nom, tenen el jurat més nombrós de tots: nosaltres. Un any més, qualsevol persona pot votar la seva pel·lícula europea preferida de l’any entre les deu nominades a aquesta categoria. L’any passat el film guardonat va ser Slumdog Millionaire, de Danny Boyle, que va arrasar en les votacions. En l’actual edició, la cosa es presenta més igualada, ja que el nivell és força més alt i més d’una de les finalistes es mereixeria el premi. Aquestes són les nominades:

  • AGORA – Alejandro Amenábar, Espanya. (tràiler)
  • BAARÌA – Giuseppe Tornatore, Itàlia. (tràiler)
  • AN EDUCATION – Lone Scherfig, Gran Bretanya. (tràiler / crítica)
  • EL ESCRITOR – Roman Polanski, França. (tràiler / crítica)
  • MILLENIUM II – LA CHICA QUE SOÑABA CON UNA CERILLA Y UN BIDÓN DE GASOLINA – Daniel Alfredson, Suècia. (tràiler)
  • KICK-ASS – Matthew Vaughn, Gran Bretanya. (tràiler / crítica)
  • EL PEQUEÑO NICOLÁS – Laurent Tirard, França. (tràiler)
  • MINE VAGANTI – Ferzan Ozpetek, Itàlia. (tràiler)
  • LAS VIDAS POSIBLES DE MR. NOBODY – Jacko Van Dormael, Bèlgica. (tràiler / crítica)
  • SOUL KITCHEN – Fatih Akin, Alemanya. (tràiler / crítica)

Tot i només haver vist la meitat de les nominades, i considerant que pot votar el públic general, crec que El Escritor té força opcions d’emportar-se el “People’s Choice Award”, segurament amb l’oposició de Kick-Ass i Millenium II, ja que són les més populars. No obstant, el meu vot ha estat per Las Vidas Posibles de Mr. Nobody, sens dubte una de les millors pel·lícules que he vist aquest any. Per quina us decantaríeu vosaltres?

VOTAR PEOPLE’S CHOICE AWARD 2010

4 Comentari »

SHERLOCK

Posted in Sèries TV amb les etiquetes , , , , , on 12 setembre 2010 by Martí

Sherlock

Creadors: Mark Gatiss, Steven Moffat

Intèrprets: Benedict Cumberbatch, Martin Freeman, Rupert Graves, Una Stubbs, Loo Brealey, Zoe Telford.

Gènere: Intriga, policíac. G. Bretanya, 2010. 3 capítols de 90 min.


El Dr. John Watson acaba de tornar de la guerra d’Afganistan i encara està convalescent a nivell físic i psicològic. En un intent de reincorporar-se poc a poc a la vida de Londres, es muda a un pis compartit. De seguida s’adona que el seu company, Sherlock Holmes, és un personatge força peculiar i una mica incòmode, però també un genial detectiu a qui la policia acudeix quan és incapaç de resoldre un crim. En una de les seves sortides, Watson decideix acompanyar Holmes i assistir-lo amb els seus coneixements de medicina.

L’actual tendència de seqüel·les, “remakes”, adaptacions, versions i re-versions, tant a nivell cinematogràfic com televisiu, provoca una evident reiteració i inclús sobredosi de determinats gèneres, personatges i arguments. Per aquest motiu, una nova versió del personatge de Sherlock Holmes es presentava, a priori, com a totalment innecessària, més encara si considerem que el gener d’aquest mateix any Robert Downey Jr. ja va encarnar el famós detectiu al “remake” dirigit per Guy Ritchie. No obstant, el fet que darrere de la producció hi hagi el nom de la BBC i les positives reaccions que ha generat a Gran Bretanya m’han fet decidir donar-li una oportunitat. També el format de mini-sèrie (3 capítols d’hora i mitja cadascun) hi va ajudar. El resultat ha estat força satisfactori, sobretot perquè estem parlant d’una veritable adaptació als nostres temps del personatge creat per Sir Arthur Conan Doyle.

Aquest aspecte queda reflectit des de la primera escena de Sherlock, on veiem que el Dr. Watson acaba d’obrir un blog per explicar les seves experiències. Més tard, després de comprovar que la Blackberry de Sherlock Holmes és un element bàsic per l’argument, la certesa que estem davant d’un producte realment diferent i actual ja és inapel·lable. I és que les noves tecnologies de la informació tenen un pes força específic en tots els capítols, tot i que sempre com a complement de la ment extraordinària del protagonista i les aportacions del seu inseparable col·lega. Això sí, s’ha de dir que la sèrie també respecta els trets característics del personatge original, com l’ús del taxi com a únic mètode de transport, la seva casa plena de llibres o la seva inseparable gavardina. També el seu aïllament social de la resta del món i la incapacitat per expressar sentiments són aspectes presents en aquesta nova versió de Sherlock Holmes.

Els tres capítols presenten tres casos policials diferenciats, amb inici i desenllaç, però també existeix una línia argumental que té continuïtat al llarg de tota la sèrie. La llarga durada de cada episodi pràcticament converteix cadascun en una pel·lícula, però la gran velocitat del ritme narratiu i l’habilitat per mantenir el suspens fins el final fan que en cap cas es facin llargs o pesats. Els guions, molt elaborats i també força complexos (especialment el del tercer capítol), ofereixen tres històries força superiors a la gran majoria de pel·lícules del gènere, però no sempre amb la mateixa efectivitat. Personalment, el primer capítol és el que m’ha semblat més rodó de tots, cosa que ha provocat que els dos següents em deixessin amb una lleugera sensació de ganes de més. El seu principal problema, les excessives voltes i embolics de l’argument i la no resolució d’alguns dels aspectes plantejats.

Un dels aspectes que em va encuriosir en llegir les primeres reaccions sobre Sherlock va ser la idoneïtat de l’actor designat per encarnar Sherlock Holmes. I el cert és que Benedict Cumberbatch, un dels actors amb la cara més peculiar que he vist (en línia amb el seu nom), perfila una versió molt singular del personatge, convertint-se en una de les grans armes de la sèrie alhora de fer-se distingir entre la resta de versions. L’actuació de Martin Freeman com a Watson és el complement perfecte i junts acaben creant una parella protagonista rejovenida i amb força química i complicitat. Al seu voltant, una Londres totalment moderna acaba sent un personatge més, ja que els tres capítols fan un bon recorregut per un bon nombre de localitzacions i trets com la multiculturalitat de la ciutat tenen una influència directa en algun dels arguments.

Sherlock no és una versió qualsevol. Aconsegueix tenir una personalitat pròpia i et fa connectar amb els personatges sense la percepció que són un Holmes i un Watson més entre tants altres. Això sí, després de la brillantor del primer capítol, el regust que et deixa en finalitzar l’últim té un punt agredolç, causat també per la sensació que l’as a la màniga que es guarden pels minuts finals és una mica brusc. No obstant, globalment estem davant d’una sèrie de notable qualitat, fresca, dinàmica i enginyosa, amb la garantia de la BBC. Ah, i el capítol final ens deixa en un punt àlgid d’expectació i suspens que prepara clarament el terreny de cara a la segona temporada, prevista per d’aquí un any i amb el mateix format. L’estarem esperant.

Deixa un comentari »

HEREAFTER – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , on 11 setembre 2010 by Martí

Pareu màquines, ja ha arribat el tràiler de la nova pel·lícula de Clint Eastwood. Després de baixar el llistó respecte les seves brillants produccions dels últims anys amb una excessivament autocomplaent Invictus, el mestre californià sembla recuperar el discurs que ha definit la seva filmografia, en què la mort i la soledat tenen un pes molt més important. Hereafter exposa tres històries destinades a encreuar-se: una periodista que viu en primera persona el tsunami que va assolar el sud-est asiàtic fa sis anys, una mare soltera que perd un dels seus dos fills bessons i un home que pot parlar amb els morts, però que renega d’aquesta habilitat sobrenatural. Tal com dóna a entendre el tràiler, el film profunditzarà en les grans incògnites al voltant de la mort, del destí de les persones que perden la vida i de la desesperada recerca de consol per part dels qui les han perdut.

Eastwood torna a confiar amb Matt Damon com a protagonista, aquest cop per interpretar el turmentat protagonista, a qui acompanyaran les desconegudes Cécile de France i Lyndsay Marshall. El guió és de Peter Morgan, responsable, entre altres, de El Último Rey de Escocia, The Queen o la recent Frost contra Nixon. El tràiler ja deixa entreveure que ens trobarem amb una pel·lícula d’alta qualitat cinematogràfica, l’habitual d’Eastwood, i planteja una història que pinta realment atractiva i interessant. L’estrena a Estats Units, clarament planejada pensant en els propers Oscars, serà d’aquí un mes, però nosaltres haurem d’esperar fins el gener de 2011.

Font: Trailers y Estrenos

Deixa un comentari »

« Entrades més antigues