A STANLEY KUBRICK ODYSSEY

Posted in General amb les etiquetes , , , on 4 febrer 2011 by Martí

No dubto ni un segon a l’hora d’anomenar Stanley Kubrick quan em pregunten pels meus directors preferits. En la seva curta filmografia, el director novaiorquès va ser capaç de regalar-nos diversos títols (Senderos de Gloria, La Naranja Mecánica, La Chaqueta Metálica, El Resplandor…) que quedaran per sempre inclosos entre les millors pel·lícules de la història. Imprescindibles a la filmoteca de qualsevol amant del cinema. Kubrick no només va ser fidel als seus ideals, cosa que va fer aixecar controvèrsies de tota mena amb l’estrena de cadascuna de les seves obres, també va ser un director d’un talent immens, capaç de forjar un estil propi i molt identificatiu darrere la càmera. Algunes de les seves imatges ja són immortals.

Tot això queda plasmat a A Stanley Kubrick Odyssey, un vídeo tribut ideat i muntat per Richard Vezina, qui va passar-se més de 100 hores per realitzar-lo. Són 12 minuts senzillament espectaculars, que repassen tota la filmografia de Kubrick a través de les imatges més icòniques del seu cinema i el segell inconfusible del director darrere seu. Gràcies al component èpic que hi aporta la música utilitzada, hi ha moments de veritable pell de gallina (he dit ja que sóc fan?). Val la pena del primer a l’últim “frame”.

Font: /Film

MÁS ALLÁ DE LA VIDA

Posted in Cine - Estrena amb les etiquetes , , , , , , , on 2 febrer 2011 by Martí

Hereafter

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Matt Damon, Cécile de France, Frankie McLaren, George McLaren, Bryce Dallas Howard, Thierry Neuvic.

Gènere: Drama, fantàstic. USA, 2010. 130 min.


George Lonegan té l’habilitat sobrenatural de poder parlar amb els morts, però ha decidit abandonar aquesta pràctica pels problemes personals que li ha causat. Tot i la insistència del seu germà, George vol mantenir-se allunyat d’aquest do especial. D’altra banda, Marie és una popular periodista francesa que quasi s’ofega a causa del tsunami que va assolar el sud-est asiàtic l’any 2004, mentre que Marcus és un nen londinenc traumatitzat per la mort del seu germà bessó Jason. Tots tres viuen les seves vides condicionats per aquest contacte amb la mort.

No és gaire habitual que Clint Eastwood flaquegi dues vegades seguides, però em temo que així ho hem d’anunciar. Si fa un any no m’atrevia a superar el 6,5 per puntuar Invictus, la pel·lícula del director americà sobre la sortida de la presó de Nelson Mandela i l’èxit de la selecció sud-africana de rugbi en el Mundial que el propi país va organitzar, ara la sensació és la mateixa. I és que Más Allá de la Vida s’ha quedat lluny d’entusiasmar-me i de transmetre’m les intenses sensacions a les que el mestre Clint ens tenia acostumats. Serà que el pas dels anys l’han estovat o l’han tornat benevolent amb les seves pel·lícules, però un cop més ens trobem amb un film que, tot i contenir tocs de geni al seu interior, resulta poc transcendent i destinat a passar fugaçment per la ment de l’espectador. L’impacte dels primers minuts dóna pas a dues hores en què les tres històries paral·leles que formen l’argument es dilaten sense que cap d’elles tingui la força suficient per aportar la substància que necessita el conjunt.

L’inici de Más Allá de la Vida és visualment espectacular, mereixedor sens dubte de ser vist en pantalla de cinema. Deu minuts de cinema catastròfic perfectament rodats i d’una intensitat molt alta, els quals han valgut l’única nominació als Oscars de la pel·lícula, en l’apartat d’efectes visuals. També la presentació de les altres dues trames és notable, aportant aquell grau de dramatisme tan natural i poc efectista habitual d’Eastwood. No obstant, és a partir d’aquí quan les històries comencen a avançar de forma estranyament feixuga, amb escenes massa dilatades o fins i tot irrellevants. D’acord que el to del film no dóna peu a un ritme trepidant, però la sensació general és que tot plegat se’ns hagués pogut explicar amb una mica més de dinamisme. En tot cas, l’arrel del problema és clarament un guió molt just, ple de tòpics i sense enginy, i que acaba recorrent massa descaradament a la casualitat com a factor que porta a un desenllaç final ensucrat i (ara sí) efectista, impropi del director.

Sota una direcció que demostra un cop més el seu gran talent, Clint Eastwood recupera el que es pot considerar la seva temàtica per excel·lència dels últims anys (Mystic River, Million Dollar Baby, Gran Torino): la mort i les seves conseqüències pels qui pateixen la pèrdua de prop. No obstant, en aquest cas presenta uns protagonistes que, tot i ser emocionalment molt transparents, presenten certa manca d’atractiu i resulten distants. La part central de la pel·lícula és un “impass” en què els personatges deambulen sense massa interès; presenta moments puntuals interessants, de força impacte dramàtic, però la resta és pràcticament un farciment que ben poca cosa aporta. Una evident irregularitat que fa que l’espectador no s’acabi d’implicar. Tampoc el contingut paranormal ajuda a aquesta connexió, segons la meva opinió, ja que, en el fons, la creença en el més enllà no és vàlida per a tothom, però això ja formaria part d’un debat molt més ampli.

El treball dels actors a Más Allá de la Vida no reserva gran cosa a destacar, però són els secundaris els qui sobresurten. Els bessons Frankie i George McLaren, que es reparteixen els paper de Marcus quan l’altre mor, construeixen el personatge més sincer de la pel·lícula, que al mateix temps és el més introvertit i subtil. D’altra banda, en els relativament pocs minuts seus en pantalla, Bryce Dallas Howard també ofereix un molt bon paper a nivell dramàtic. En canvi, els dos rols més importants no brillen per la seva qualitat interpretativa. Matt Damon segueix insuls en papers d’aquest tipus i manté una cara de pa durant tota la pel·lícula que no l’ajuda gaire i que subratlla els pocs matisos del seu personatge. Respecte a Cécile de France, està simplement correcta i tampoc transmet gaires coses, tot i protagonitzar els minuts més trepidants de la pel·lícula.

Si bé no es tracta d’una mala pel·lícula, no hi ha dubte que Más Allá de la Vida no és el que esperem de Clint Eastwood darrere les càmeres. Ningú discuteix el seu talent com a director, però sí que es troba a faltar la seva habilitat per triar històries molt més profundes i intenses, que acaben deixant empremta a l’espectador. Així com Invictus va caure ràpidament en l’oblit, almenys per un servidor, Más Allá de la Vida està destinada a la mateixa sort i es convertirà en un exemplar merament testimonial i prescindible en la seva filmografia. Tot i els seus venerables 81 anys, tots sabem que encara li podem exigir una mica més.

FOUR LIONS – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , on 29 gener 2011 by Martí

Des de l’11 de setembre de 2001, el terrorisme islàmic ha guanyat presència com a temàtica protagonista d’un bon nombre de pel·lícules, però mai ningú s’havia atrevit a abordar-ho en forma de comèdia. Chris Morris, un humorista molt popular a Gran Bretanya, ha decidit trencar aquest tabú i presentar Four Lions, una sàtira terrorista protagonitzada per quatre jihaidistes força ineptes que es preparen per perpetrar atemptats suïcides. La seva poca discreció i els seus mètodes no gaire ortodoxos per a l’entrenament donen lloc a situacions absurdes, delirants i que posen de manifest la falta de complexos per part del director.

Four Lions vol demostrar aquella teoria que diu que, en el fons, es pot fer humor amb qualsevol cosa, però no hi ha dubte que el camp per on es mou és delicat i pot aixecar força polèmica. Si més no, per aquell perill que una pel·lícula d’aquest tipus t’acabi despertant certa simpatia per uns personatges que, a la vida real, no se’n mereixen gens. En tot cas, la comèdia promet i molt, i caldrà afrontar-la com el que és. El tràiler ja té unes quantes perles.

Four Lions s’estrena el 6 de maig.

THE WALKING DEAD

Posted in Sèries TV amb les etiquetes , , , , , , on 26 gener 2011 by Martí

The Walking Dead

Creador: Frank Darabont

Intèrprets: Andrew Lincoln, Jon Bernthal, Sarah Wayne Callies, Steven Yeoun, Laurie Holden, Jeffrey DeMunn.

Gènere: Terror, ciència-ficció. USA, 2010. 1a temporada – 6 capítols de 45 min.


L’agent de policia Rick Grimes es desperta a l’hospital després d’haver caigut greument ferit per dos trets de bala en una persecució. Poc a poc, descobreix que l’edifici està completament buit i mig destrossat, mentre a fora hi ha desenes de cadàvers embolicats al terra. De seguida es dirigeix a casa seva per buscar la seva dona i el se fill, però no hi ha ningú. Els carrers només són ocupats per zombis que deambulen i ataquen a qualsevol ésser viu.

L’actualitat televisiva de les últimes setmanes ha estat pràcticament un monòleg sobre la sèrie que, segons deien, obriria una nova era en el gènere de zombis. Gràcies al poc marge de temps entre la seva emissió a Estats Units (novembre i desembre de 2010) i a Espanya (acaba de finalitzar), poca gent no coneix The Walking Dead a aquestes altures. Ha estat la curiositat, doncs, la que m’ha portat a comprovar si realment n’hi havia per tant i si em trobaria amb un punt d’inflexió en una temàtica que, sincerament, trobo desgastada i repetitiva. La resposta, tal com em temia, és negativa. Tot i el prometedor i talentós inici amb el pilot dirigit per Frank Darabont (Cadena Perpétua, La Milla Verde), la sèrie decau sensiblement, sobretot a partir del tercer capítol, i desemboca en un descol·locador final de temporada que posa de manifest la falta de cohesió entre els capítols i la incapacitat per transmetre una idea clara sobre què ens volen explicar.

I és que no sembla que els responsables de la sèrie tinguin les coses massa clares sobre l’element que ha de portar el veritable pes de la sèrie. Fent bona la dita de “qui molt abraça, poc estreny”, la preocupació per altres conflictes, sub-trames i personatges fa que fins i tot en alguna ocasió ens oblidem que hi ha uns quants zombis pel carrer que en teoria eren els protagonistes de tot plegat. Considerant que els personatges són totalment plans i sense cap gràcia, i que les sub-trames i conflictes no duen enlloc, no és d’estranyar que la sèrie decaigui en interès i originalitat. Així doncs, la brillantor narrativa i de posada en escena del primer capítol es converteix en un miratge i la resta de capítols no estan, ni molt menys, a l’altura. En aquest sentit, la brevetat de la temporada (tan sols sis capítols) ajuda a prendre voluntat per acabar-la, però més per inèrcia que no pas pels nivells d’intriga que pugui generar l’acció.

Els últims quatre capítols són un despropòsit en matèria de guió. No només per la simplicitat dels diàlegs i l’escassa originalitat dels fets, també pel desconcert que generen les decisions dels personatges i la nul·la empatia que generen. Però el principal problema és la descarada grandiloqüència que la sèrie vol transmetre, posant en boca de tots els protagonistes grans frases transcendentals que no tenen cap mena de versemblança i sobretot a través d’un últim capítol de dramatisme imposat que no s’aguanta per enlloc. The Walking Dead cau en aquesta mania tan “hollywoodiana” de subratllar fins la sacietat que allò que estem veient és molt important i que com a espectadors ens hi hem d’implicar emocionalment, i a mi això em provoca tot el contrari. Així doncs, el que al principi semblava realment una bona sèrie de zombis, s’acaba convencionalitzant i perdent la seva identitat.

Les actuacions es veuen condicionades per aquesta poca connexió que els personatges tenen amb l’espectador, però tampoc és que els intèrprets hi ajudin gaire. Andrew Lincoln és un d’aquells protagonistes que ni fu ni fa, solvent en les escenes d’acció, però sense cap raó perquè ens caigui especialment simpàtic. Jon Bernthal està simplement correcte en el paper de suposat company del protagonista i Sarah Wayne Callies (que molts identificaran com la Dra. Sara Tancredi a Prison Break) apareix preocupantment sosa, amb la mateixa cara d’espantada pràcticament al llarg de tota la temporada i fins el punt de fer una mica de ràbia i tot. De la resya de secundaris, molts cauen en la sobre-actuació, però potser es podria destacar Steven Yeoun, l’únic que genera comptats tocs d’humor i transmet certa simpatia. En realitat, alguns dels zombis semblen actuar millor que alguns dels actors “vius”.

No es pot negar que l’ambientació està treballada i que els zombis estan força ben aconseguits, i també em sembla bé que la sèrie no escatimi imatges amb un punt “gore” per donar realisme a l’acció. El problema és que The Walking Dead s’equivoca de camí quan aparta els zombis del primer pla i passa a preocupar-se exclusivament dels vius. No perquè aquesta sigui una mala decisió de per si, sinó perquè els vius no ens ofereixen gaire cosa interessant. Queda clar, doncs, que no és The Walking Dead aquesta entrada a una nova era del gènere de zombis, potser precisament perquè la pròpia sèrie es creu millor del que és arrel d’aquest sobredimensionament que s’ha produït. El gran èxit d’audiència ha propiciat que hi hagi prevista una segona temporada amb 13 capítols. Dubto molt que la miri.

OSCARS 2011 – NOMINACIONS

Posted in General amb les etiquetes , on 25 gener 2011 by Martí

Millor pel·lícula

Millor director

  • Darren Aronofsky (Cisne Negro)
  • Joel i Ethan Coen (Valor de Ley)
  • David Fincher (La Red Social)
  • Tom Hopper (El Discurso del Rey)
  • David O. Russell (The Fighter)

Millor actor

  • Javier Bardem (Biutiful)
  • Jeff Bridges (Valor de Ley)
  • Jesse Eisenberg (La Red Social)
  • Colin Firth (El Discurso del Rey)
  • James Franco (127 Horas)

Millor actriu

  • Annette Bening (Los Chicos Están Bien)
  • Nicole Kidman (Rabbit Hole)
  • Jennifer Lawrence (Winter’s Bone)
  • Natalie Portman (Cisne Negro)
  • Michelle Williams (Blue Valentine)

Millor actor secundari

  • Christian Bale (The Fighter)
  • John Hawkes (Winter’s Bone)
  • Jeremy Renner (The Town)
  • Mark Ruffalo (Los Chicos Están Bien)
  • Geoffrey Rush (El Discurso del Rey)

Millor actriu secundària

  • Amy Adams (The Fighter)
  • Helena Bonham-Carter (El Discurso del Rey)
  • Melissa Leo (The Fighter)
  • Hailee Steinfeld (Valor de Ley)
  • Jacki Weaver (Animal Kingdom)

Millor guió original

  • Another Year
  • The Fighter
  • Origen
  • Los Chicos Están Bien
  • El Discurso del Rey

Millor guió adaptat

  • 127 Horas
  • La Red Social
  • Toy Story 3
  • Valor de Ley
  • Winter’s Bone

Millor pel·lícula estrangera

  • Biutiful (México)
  • Canino (Grècia)
  • Fuera de Ley (Algèria)
  • In a Better World (Dinamarca)
  • Incendies (Canadà)

Millor pel·lícula d’animació

  • Cómo Entrenar a tu Dragón
  • The Illusionist
  • Toy Story 3

BOARDWALK EMPIRE

Posted in Sèries TV amb les etiquetes , , , , , , , , , on 22 gener 2011 by Martí

Boardwalk Empire

Creador: Terence Winter

Intèrprets: Steve Buscemi, Michael Pitt, Kelly Macdonald, Michael Shannon, Shea Whigham, Aleksa Paladino, Michael Stuhlbarg, Stephen Graham.

Gènere: Drama, policíac, històric. USA, 2010. 1a temporada – 12 capítols de 45-60 min.


Any 1920, Estats Units viu sota la recentment imposada Llei Seca, cosa que converteix l’alcohol en un dels béns més preuats del país i genera una dura lluita per controlar el mercat de contraban, del qual Atlantic City és el gran centre neuràlgic. Nucky Thompson, tresorer de la ciutat, té el control absolut de tot el que hi passa, fent i desfent al seu interès, però també compta amb un munt d’enemics disposats a prendre-li aquest domini. Amb l’agent federal de prohibició Nelson Van Alden buscant el moment oportú per atrapar-lo, Nucky no només es preocupa pel mercat negre de l’alcohol, també per fer valdre les seves influències polítiques i fins i tot per fer-se càrrec dels més necessitats de la ciutat, com la humil immigrant irlandesa  Margaret Schroeder.

Sona una guitarra i apareixen les impecables sabates de Steve Buscemi a tocar d’on arriben les suaus onades del mar platja endins. A partir d’aquí, un repàs de dalt a baix al personatge i una quantitat creixent d’ampolles de whisky que van arribant amb la corrent marina. Com era d’esperar, Buscemi s’acaba mullant les sabates, però això no l’impedeix encendre’s tranquil·lament un cigarro i, finalment, marxar cap a la ciutat com si res hagués passat. Amb poc menys de minut i mig de títols de crèdit, Boardwalk Empire ja fa una gran presentació de Nucky Thompson, ànima indiscutible d’aquesta nova exquisitat de la HBO. Podríem trobar força paral·lelismes amb els crèdits inicials de Los Soprano, i no seria la única comparació palpable entre ambdues sèries, però encara és aviat per equiparar-les degudament. Això sí, un cop vista la primera temporada de Boardwalk Empire, tot apunta que s’està gestant un producte televisiu de molta qualitat.

El capítol pilot dirigit per Martin Scorsese és simplement brillant, pràcticament de 10, però a la llarga acaba exercint una influència no massa positiva a la resta de la temporada, ja que el ritme trepidant i les grans dosis d’acció experimenten un clar descens a partir del segon episodi i evidencien que la veritable intenció de Boardwalk Empire és prendre’s les coses amb calma i assaborir-les. Així doncs, és important que l’espectador encaixi aquest contrast i s’habituï a aquest avanç més pausat, que no per això és pitjor. No obstant, això no treu que globalment es trobi a faltar un punt més d’acció en certes fases de la temporada i que l’excés de personatges i trames ens despisti una mica. A banda d’aquesta lleugera sensació que la sèrie vol abastar massa, la percepció global és que estem davant d’una grandíssima sèrie, d’aquelles que atorguen una gran dimensió als seus personatges i que són capaces de deixar el seu segell de qualitat en qualsevol moment.

Boardwalk Empire arrenca amb el pretext de l’inici de la Llei Seca, el mercat il·legal que va generar i les disputes entre gàngsters per tenir-ne el control, però es converteix en un gran retrat social i polític dels Estats Units dels anys 20 (amb un magnífic treball d’ambientació), quan les ferides de la 1a Guerra Mundial encara seguien obertes i les lleis no feien més que privar els ciutadans de tot allò que més els evadia de la realitat. I és que, a banda de festes, bacanals o temes relacionats amb els negocis, es podria dir que cap personatge de la sèrie gaudeix d’una vida feliç a nivell personal. És en aquest clima de desencís entre la població quan la política pren un pes vital, i Boardwalk Empire ens presenta el polític perfecte: Nucky Thompson. Sota el càrrec de tresorer de la ciutat, n’és el veritable propietari gràcies a la seva capacitat de tenir tothom content, sabent que això li permet mantenir el poder. Delinqüent, mafiós o traficant són qualificatius que es queden curts, ja que Nucky Thompson és un perfecte estratega. Un perfecte polític, en resum.

I si a un protagonista tan significatiu com aquest li poses la cara d’un Steve Buscemi pletòric, el personatge ho té tot per convertir-se en una de les properes icones televisives. Recent guanyador del Globus d’Or, Buscemi construeix el que definiríem com a “cabró encisador”, sense escrúpols i amb una fredor total a l’hora d’acabar amb la carrera o la vida d’un home que no entra als seus plans, però amb un profund sentit de la compassió i comprensió quan la situació ho requereix. En tot cas, imprevisible i imponent, tot i la no excessiva presència física. Els secundaris són d’autèntic luxe, començant per un Michael Shannon pertorbador com a agent federal i continuant per un Michael Pitt brillant en un difícil i quasi inexpressiu personatge turmentat per la seva participació a la guerra. Per la seva banda, Kelly Macdonald aporta l’interessant contrapunt al personatge de Nucky amb el seu posat aparentment inofensiu, però desprenent una gran seguretat.

La sèrie, inspirada en fets i personatges reals, posa de manifest que té un recorregut pensat a llarg termini. No només per aquesta successió mesurada dels fets, també per detalls com la presentació d’un jove i poc experimentat membre de la banda de Chicago anomenat Al Capone, que acaba la primera temporada sense massa pes a la sèrie i que, òbviament, té un gran potencial per davant. A més a més, el final de la primera temporada deixa obert un nou escenari amb bones expectatives. Boardwalk Empire és d’aquelles sèries destinades a cuinar-se a foc lent i anar demostrant la seva qualitat de forma subtil però continuada. Si la segona temporada manté la intensitat dels personatges, però aconsegueix accelerar una mica el ritme i començar a pujar la quota de pantalla d’acció més pròpiament de gàngsters, al mateix temps que moderar el nombre de trames i sub-trames, la sèrie pot consolidar-se definitivament. Espero que sigui el primer d’un bon nombre d’anys acompanyats de Boardwalk Empire.

5è ANIVERSARI M.A.CONFIDENTIAL

Posted in General on 18 gener 2011 by Martí

 

Avui, aquest humil blog arriba a la respectable edat de 5 anys. 1825 dies donant la llauna a base de “freakisme” cinematogràfic i televisiu que considero tot un èxit perquè me’ls he passat fent exactament allò que pretenia quan vaig obrir-lo: compartir la meva opinió sobre les pel·lícules i sèries que veig, i fer-ho de forma lliure i oberta a qualsevol tipus de reacció. I així seguirà sent fins que perdi la il·lusió per fer-ho, un fet que no contemplo de cap manera ara mateix.

Vull agrair l’ajuda de tots els qui participeu amb els vostres comentaris i valoracions, i també a tots els lectors habituals, ocasionals o accidentals.  I recordeu que no cal saber de cinema per dir la vostra! Jo tampoc en sé tant i ja veieu els rotllos que deixo anar…

GRÀCIES A TOTS!!!

TAMBIÉN LA LLUVIA

Posted in Cine - Estrena amb les etiquetes , , , , , , , on 14 gener 2011 by Martí

También la Lluvia

Directora: Icíar Bollaín

Intèrprets: Luis Tosar, Gael García Bernal, Juan Carlos Aduviri, Karra Elejalde, Raúl Arévalo, Carlos Santos.

Gènere: Drama, social. Espanya, 2010. 100 min.


Un equip de rodatge es troba a Cochabamba, a Bolívia, per fer una pel·lícula sobre l’arribada de Cristòfol Colom a Sud-amèrica. Per interpretar els indígenes de les tribus d’aquell segle, fan un càsting entre la població local i n’escullen els que creuen més adequats. Mentre Sebastián, el director, s’esforça per transmetre a tots els actors el que vol d’ells, Costa, l’ajudant de direcció, vetlla perquè el projecte s’adeqüi a l’ajustat pressupost del que disposen. Tot es complica quan un conflicte sobre la privatització de l’aigua posa la població de Cochabamba en peu de revolució contra el govern.

L’anunci de la pel·lícula escollida per a representar Espanya als propers Oscars va despertar certa fredor i sorpresa. Un cop més, Celda 211 (podia ser presentada perquè a Estats Units es va estrenar el 2010) s’havia quedat fora i tampoc Balada Triste de Trompeta, de la qual tothom parlava perquè acabava de triomfar a Cannes i tenia tots els números per arribar lluny, havia estat la predilecta de l’Acadèmia Espanyola de Cine. El títol triat era También la Lluvia, d’Icíar Bollaín, un film llavors desconegut i que no veuríem fins el 2011. Ara que ja l’hem vist, tot pren més sentit. Estem davant d’un notable drama social amb una estructura complexa, però perfectament resolta, i una bona capacitat per emocionar l’espectador sense caure en la sobre-dramatització o la llagrimeta fàcil. Un retrat sincer, magníficament rodat i que corrobora la bona salut del cinema espanyol de caire més comercial

El drama social no és un gènere fàcil. L’alt risc de caure en l’excessiu posicionament per part del director sol portar a una distorsió o manipulació d’algun punt vista i la conseqüent imposició d’una visió partidària dels fets i poques pel·lícules aconsegueixen esquivar-ho. A También la Lluvia no direm que el posicionament és inexistent, però els fets formen part d’un relatiu segon pla respecte la trama principal, actuen com a context (basat en fets reals, per cert), i tot i que influeixen de forma clau en el desenllaç, no són el focus central del film. Bollaín introdueix una història de ficció de forma metalingüística, una pel·lícula dins la pel·lícula, per presentar-nos el veritable problema: la realització del rodatge. D’aquesta forma, es creen tres línies argumentals (context social, integrants del rodatge i pel·lícula rodada) que la directora madrilenya fa avançar amb molta habilitat i establint paral·lelismes molt significatius entre elles.

El pes de cadascuna d’aquestes capes es reparteix al llarg de la pel·lícula, començant per la història de Colom que roden els protagonistes, després els problemes del rodatge i finalitzant amb la revolució social. En tot cas, la correlació entre les tres va sent cada cop més intensa. No és arbitrari que Bollaín hagi volgut recuperar la colonització de les Amèriques com a història per explicar juntament amb aquesta revolució del poble de Bolívia, i també afegint la relació entre els integrants espanyols del rodatge amb els actors autòctons contractats. És inevitable reflexionar sobre si aquests 500 anys de diferència suposen realment tanta diferència. A nivell dramàtic, También la Lluvia avança de forma inicialment subtil en la relació entre els que acabaran sent els dos principals protagonistes, però la intensitat augmenta ràpidament cap al final. Llàstima que un parell de decisions poc convincents i massa efectistes del guió a l’últim tram no ens permetin parlar d’una pel·lícula rodona del tot.

A nivell interpretatiu, el film no es caracteritza per grandíssimes actuacions. Tot i transmetre la sobrietat i contundència habituals, Luis Tosar no ofereix res que es pugui considerar extraordinari (i menys si recordem el “Malamadre” de Celda 211) i fa de la nominació al Goya una decisió més mediàtica que res. Gael García Bernal està simplement correcte amb un personatge, tot sigui dit, que tampoc permet gaires registres. En canvi, sí que s’ha de destacar el gran paper de Juan Carlos Aduviri, actor bolivià debutant, que construeix el que realment és el personatge sobre qui gira tot. Tot i les seves limitades dots interpretatives, Aduviri aconsegueix transmetre moltes emocions i molt honestes, sobretot a través de la seva mirada. Pel que fa als secundaris, s’ha de subratllar Karra Elejalde, responsable d’alguns dels millors diàlegs de tot el film gràcies al seu turmentat personatge.

También la Lluvia és d’aquells casos en què, a partir de cert punt i amb el pas dels minuts, et vas adonant que estàs davant de cinema de gran qualitat. La pel·lícula es viu amb una intensitat creixent, sobretot durant la segona meitat, on cada dilema i cada decisió tenen un pes i unes connotacions darrere molt importants. L’habilitat narrativa d’Icíar Bollaín (que ja va demostrar a la notable Mataharis) queda una vegada més al descobert i fins i tot va un pas més enllà quant a nivell d’exigència. Tot i els detalls discutibles que presenta, l’adjudicació de la plaça en la carrera cap a l’Oscar queda justificada i es converteix, juntament amb Pa Negre, en una de les meves predilectes als premis Goya, on té un total de 13 nominacions. La indústria cinematogràfica espanyola ja té un altre bon referent per identificar el camí a seguir.

GAME OF THRONES – Tràiler

Posted in Avanços, Sèries TV amb les etiquetes , , , , on 12 gener 2011 by Martí

Diuen que els “anys 10″ del segle XXI serà la dècada de les sèries de televisió. I m’ho crec. El fenomen Lost, combinat amb les descàrregues d’internet i l’auge de les xarxes socials dels últims dos o tres anys, ha evidenciat que estem davant d’un producte amb un potencial increïble gràcies a la seva capacitat d’arribar de forma simultània a tots els punts del planeta i la consegüent interacció entre tots els seus seguidors. Si a tot això li sumem la creixent qualitat de les sèries de televisió, fruit també del creixent pressupost que s’hi està destinant, podem estar davant de grans productes televisius durant els propers anys.

El més immediat és Game of Thrones, de la prolífica i exquisita HBO, que ja vaig presentar al blog ara fa quatre mesos i que arriba per agafar el relleu primaveral de Boardwalk Empire, la qual també comentaré en breu. Com ja vaig explicar, es tracta de l’adaptació del primer volum de la saga best-seller de George R.R. Martin, “A Song of Ice and Fire“, i presenta una història que mescla l’acció medieval amb la ciència ficció. Sean Bean i Lena Headey encapçalen el repartiment.

Game of Thrones s’estrenarà el 17 d’abril a Estats Units. A Espanya es dirà Juego de Tronos i serà emesa per Canal+ amb molt poca diferència de temps (com ja va fer amb The Pacific).

Font: HBO

ICE AGE 4 – SCRAT’S CONTINENTAL CRACK-UP

Posted in Animació, Avanços amb les etiquetes , , , on 10 gener 2011 by Martí

Després de confirmar-se la quarta entrega de la saga Ice Age, anomenada Ice Age: Continental Drift, els seus creadors no han trigat gens a jugar la carta que més bé ha funcionat des de la creació de la saga: aquesta mena d’esquirol anomenat Scrat. Després d’il·lustrar el seu enamorament com a preludi d’Ice Age 3, ara la seva eterna persecució del seu aglà preferit té conseqüències una mica més significatives pel planeta. Scrat’s Continental Crack-Up és el nom del curtmetratge en qüestió, i és realment divertit, amb la qual cosa s’alimenta la teoria que, vista la decreixen qualitat de les pel·lícules, és aquest personatge l’autèntica estrella de la saga.

Ice Age 4 té prevista la seva estrena pel juliol de 2012. Un any i mig encara perquè els responsables de la 20th Century Fox treballin per aconseguir un veritable salt qualitatiu respecte la tercera part, que va ser realment fluixa.