Un bloc per a la Badalona que suma

“Aquest Govern de Catalunya, des d’aquest punt de vista, en un moment com l’actual, sabent que és una qüestió incòmoda, però que s’ha de fer, té el coratge de fer-ho i de dir-ho. I he de dir: s’ha de fer i és bo fer-ho i tots hem d’assumir que és bo fer-ho”.

Algú podria pensar que aquestes són declaracions del conseller Mas-Colell. O del conseller Boi Ruiz. O del president Mas.

Doncs no ho són. Són paraules de qui era conseller d’Economia i Finances en el darrer govern tripartit, Antoni Castells, en el debat de control del decret de mesures urgents de contenció de la despesa i en matèria fiscal per a la reducció del dèficit públic, fet al Parlament de Catalunya el juny de 2010.

Són paraules dites en les darreres fases d’un govern tripartit que va rebre, només cinc mesos després, una resposta ciutadana molt clara a les eleccions del 28 de novembre.

Són paraules d’un conseller d’Economia que deia que anava a fer això que ara els companys del govern on participava critiquen, des dels respectius partits i de forma demagògica, perquè ho ha de fer un nou govern, un govern que no és del seu color.

I són paraules –“s’ha de fer i és bo fer-ho i tots hem d’assumir que és bo fer-ho”- dites amb un càlcul de dèficit públic de 4.700 milions d’euros, quan en realitat el nou Govern va poder constatar que el dèficit superava els 7.600 milions d’euros, una xifra que a principis d’aquest any la pròpia ministra espanyola d’Economia, la socialista Elena Salgado, va reconèixer que s’ajustava a la realitat .

Ja llavors, el juny de 2010, el conseller socialista avançava que caldria prendre diverses mesures: “reducció dels concerts sanitaris del Servei Català de la Salut”, “reducció dels concerts o encomanes de gestió per a la prestació de serveis socials amb el sector públic de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials” o “reducció dels contractes-programa amb les entitats locals en matèria d’assistència social” eren algunes d’elles.

Però llavors, al darrer semestre del 2010, a pocs mesos de les eleccions del novembre, que podien suposar la pèrdua del poder a Catalunya, algú va demanar al conseller Castells que frenés, i finalment, a l’esfera pública, l’únic que es va estendre era que als funcionaris se’ls reduiria un 5% el sou. Una mesura políticament correcta, i socialment molt més acceptada que explicar, amb transparència i claredat, la gravetat de la situació i les mesures que calia prendre.

Els reajustos pressupostaris que plantejava l’anterior govern de la Generalitat ja preveien afectacions al sector sanitari. També al sector educatiu. En definitiva, al conjunt dels serveis públics, a les possibilitats inversores de la Generalitat.

I va canviar el Govern.

I tenim un nou president.

Un president que prèviament a les eleccions ja advertia als catalans que la situació seria complexa, i que s’haurien de prendre decisions difícils.

Enfront del silenci d’uns, enfront de l’ocultació de la realitat financera de la Generalitat per part de qui tenia molts números per marxar, enfront d’això, ja quan era candidat havíem tingut un Artur Mas que advertia dels problemes.

Ho feia, entre altres coses, per a proposar solucions, una de les quals, que requerirà el consens de tots, la del pacte fiscal que resolgui els problemes de finançament que pateix Catalunya.

I va tocar començar a governar.

I es va fer des del primer dia, sense esperar a prendre les decisions després de les municipals, com sí està passant amb la resta de governs autonòmics de l’Estat, que estan posposant fins després de les eleccions del 22 de maig l’explicació de les mesures que hauran de prendre.

Hi ha en tot el que està passant darrerament una gran dosi de cinisme i d’electoralisme, que crec que els ciutadans estan captant, malgrat aquest rum-rum constant que alguns s’entesten a mantenir.

Que l’alcalde de Barcelona, amb totes les enquestes en contra, s’hagi erigit com el cap de l’oposició a Catalunya i el principal defensor d’aquesta campanya contra les mesures plantejades  és una prova evident de la dimensió d’estratègia electoral que se li ha donat a un assumpte que s’hauria d’haver enfocat amb més visió de país i amb menys visió de partit.

Hi ha, però, diverses dades que se situen per damunt de tota aquesta estratègia per aconseguir que les mesures de contenció de la despesa siguin un aliat per a les campanyes electorals dels partits que fins fa poc governaven la Generalitat.

En citaré algunes de significatives:

1. Els reajustaments pressupostaris que es plantegen afecten al 10% del pressupost, quan el Govern de l’Estat ens exigeix que siguin del 20%, a la qual cosa s’ha dit no.

2. Tot això passa quan el Govern de l’Estat es nega a pagar els 1.450 milions d’euros que ens deu del fons de competitivitat.

3. Tot això passa mentre s’oblida l’Informe Vilardell , elaborat en època del tripartit per experts en matèria de sanitat, que ja advertia a la Generalitat de la necessitat d’introduir reformes en un sistema sanitari cada vegada més endeutat, mentre en canvi el Govern seguia gastant més diners dels que tenia fins a portar-nos a la situació insostenible d’ara.

4. Tot això passa mentre aquests mateixos partits no critiquen mesures d’ajustament econòmic portades a terme per administracions que governen, com ara la Diputació de Barcelona, on l’aportació que ha de fer als ajuntaments en ajudes d’urgència social serà per a aquest any de 2 milions d’euros, mentre que l’any passat era de 6 milions.

Tot això passa perquè falten 19 dies per a les eleccions municipals.

Que ningú s’enganyi: ens trobem davant una campanya política dura, que ha trobat en l’argument de les finances públiques una arma de combat electoral, una aliança per guanyar vots, quan l’estat de les finances públiques hauria de ser un motiu prou potent perquè tots ens asseguem a parlar-ne amb responsabilitat, conscients del paper que cadascú té ara i del que cadascú va tenir en el passat.

Fa uns dies, una veïna m’explicava que el seu fill s’ha quedat a l’atur. I que fins llavors havia contribuït a l’economia familiar. I que aquest obstacle ha fet que la família hagués de replantejar-se la forma com gastava els diners fins llavors.

És el que han fet moltes famílies d’aquest país, que s’han vist afectades per l’atur, per l’increment de preus, per endeutaments importants, per tancaments de negocis, per una crisi mundial que ha arribat a tots els racons, i que a Catalunya s’aguditza per culpa d’un sistema de finançament que ens ofega des de fa dècades.

No hi ha gaires famílies d’aquest país que no hagin fet el que estan fent la Generalitat, els ajuntaments –i la Diputació de Barcelona!- davant una pèrdua d’ingressos com la que afrontem en aquests moments. Repensar despeses per a garantir que allò essencial es pugui mantenir. A les llars, per a garantir l’habitatge, l’alimentació, els consums bàsics, l’educació dels fills. A les administracions, per a garantir la sanitat pública, l’educació pública, les prestacions socials, i les inversions que cal fer perquè el país recuperi embranzida i surti d’aquesta crisi.

Com ha hagut de fer la família de la veïna que m’explicava la seva situació, s’hauran de prendre decisions que a ningú li agrada prendre.

Però mentre a les famílies s’assumeixen les noves realitats ajudant-se els uns als altres, assumint les responsabilitats de cadascú, mirant de contribuir en el que calgui per a superar la situació, a l’esfera política ens dediquem a tirar-nos els plats pel cap, a fer servir una situació complexa per guanyar vots, cosa que confon la ciutadania i preocupa col·lectius de treballadors públics.

Els ciutadans es mereixen una altra cosa. Es mereixen una manera diferent de fer política, una major capacitat d’autocrítica, menys partidisme, i més ganes de treballar plegats per a sortir d’aquesta difícil situació.

Aquest és el meu tarannà, la manera com penso que cal fer les coses, però molt em temo que ja fem tard, i que n’hi ha que no estan per aquesta feina.

Potser després del 22 de maig s’hi posen…