04/05/2007 · Barcelona
Aquest diumenge diverses entitats cristianes de base han convocat una trobada de pregària de suport a la Parròquia San Carlos Borromeo de Madrid i al teòleg Jon Sobrino. Tant la parròquia com Jon Sobrino han patit darrerament la repressió de la jerarquia eclesial.

04/05/2007 · Barcelona
Aquest diumenge diverses entitats cristianes de base han convocat una trobada de pregària de suport a la Parròquia San Carlos Borromeo de Madrid i al teòleg Jon Sobrino. Tant la parròquia com Jon Sobrino han patit darrerament la repressió de la jerarquia eclesial.

En el primer cas, la Parròquia San Carlos Borromeo, amb un equip de preveres compromès amb els pobres i marginats del barri d’Entrevías, ha estat tancada fulminantment per l’arquebisbe de Madrid, el cardenal ultraconservador Antonio María Rouco. Pel que fa al teòleg de l’alliberament basc Joan Sobrino se li ha comunicat oficialment una “notificació” pels suposats enfocaments heterodoxos d’algunes de les seves obres.

La mobilització se celebrarà a la Parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat, dirigida pels jesuïtes, el diumenge dia 6 de maig a les set de la tarda. Convoquen la trobada de pregària les comunitats cristianes García Nieto i Lindavista de Cornellà, Sant Antoni d’Esplgues i el grup Cristians en Diàspora i l’Associació Cristianisme i Segle XXI. La iniciativa d’aquestes entitats, liderada entre d’altres pel professor Jaume Botey, incansable defensor d’innombrables causes a favor de la pau i la justícia, s’emmarca en el desig “d’expressar públicament la seva solidaritat amb el model d’església que representen” la Parròquia d’Entrevias i Jon Sobrino, “un referent de compromís social i de coherència evangèlica”.

Després que es produís el tancament de la Parròquia de Madrid, alguns col·lectius catalans van manifestar la seva opinió contrària a aquesta decisió unilateral que ha aixecat fortes protestes. Així, el Fòrum Alsina de Girona i Església Plural van posicionar-se clarament en contra del tancament. Ara, altres entitats que formen part dels sectors més progressistes de l’Església també fan sentir la seva veu. Malgrat totes les dificultats, no perden l’esperança, com ho demostra la cita que encertadament han triat per cloure la convocatòria de l’acte de diumenge: “Ens veiem oprimits per tot arreu, però no esclafats; sense camins a seguir, però no sense sortida; perseguits, però no atrapats; tirats per terra, però no abatuts” (Segona Carta de Sant Pau als Corintis, 4 8-9).

04/05/2007 · Barcelona
El seu avantpassat, el general George Armstrong Custer, donava cacera als indis i va acabar la seva carrera a la batalla de Little Bighorn, el juny del 1876. Ara el coronel Scott Custer persegueix els talibans a l’Afganistan, a la província de Khost, com oficial de la 82 divisió aerotransportada. La seva missió és interceptar els suïcides que moriran en un atemptat que s’infiltren des del Pakistan des de muntanyes salvatges i altes.

04/05/2007 · Barcelona
El seu avantpassat, el general George Armstrong Custer, donava cacera als indis i va acabar la seva carrera a la batalla de Little Bighorn, el juny del 1876. Ara el coronel Scott Custer persegueix els talibans a l’Afganistan, a la província de Khost, com oficial de la 82 divisió aerotransportada. La seva missió és interceptar els suïcides que moriran en un atemptat que s’infiltren des del Pakistan des de muntanyes salvatges i altes.

I un altre element de relació amb el passat és la recent confirmació, per part del Pentàgon, que es fan servir nord-americans indis (navajos, apatxes, sioux,...) per donar suport a les unitats especialitzades en seguir el rastre de grups guerrillers i alguns d’ells estan en el grup especial que té com objectiu capturar o eliminar la cúpula dirigent de Al Qaeda. Els exploradors indis tenen una gran habilitat per saber sobre el terreny quantes persones hi havia al voltant d'un foc de camp o seguint les pistes o rastres d'un grup guerriller. Com a l’Oest, els nord-americans han de controlar una regió immensa amb poques forces i han de fer front a un enemic especialitzat en atacar i fugir. La seguretat a la frontera front els grups d’indis armats va assolir-se construint una línia de forts, que van arribar a ser 52. A l’Afganistan són les “bases de foc” o punts des dels quals els nord-americans, junt amb forces locals, surten a la recerca dels guerrillers talibans o d’Al Qaeda. Els enemics en aquest cas no són els indis sinó grups guerrillers, en el cas de Al Qaeda, formats per egipcis, iemenites, uzbecs, libis, ... dedicats en cos i ànima a la jihad (guerra santa). Les bases són atacades de manera intermitent per grups talibans que disparen i fugen o preparen trampes contra les patrulles d’exploració, enterrant explosius a les pistes de circulació. En aquest cas la salvació del grup atacat no li ve del Sèptim de Cavalleria sinó dels helicòpters armats. El terreny és tan difícil que en ocasions les tropes nord-americanes fan servir cavalls en lloc de vehicles per arribar a refugis de muntanya on se sospita que hi ha grups enemics. Un atac amb helicòpters o vehicles no garanteix l’efecte sorpresa. La lluita a la frontera afgano-pakistanesa és una guerra de paranys i havent patit fortes pèrdues (900 militants en els últims mesos) i tement els atacs aeris, els guerrillers recorren als atemptats o accions suïcides més que no pas a operacions perllongades. Les tropes, fent servir l’experiència dels israelians habituats als atemptats suïcides, aprenen a veure els signes exteriors de l’home-bomba: nerviosisme, comportament anormal, mirada perduda si no saben on es troben. Molts d’aquests kamikazes procedeixen de les escoles coràniques pakistaneses.

03/05/2007 · Bilbo
El president del PP de Biscaia, Antonio Basagoiti, diu que les llistes d’Acció Nacionalista Basca “estan més contaminades que un enciam a Txernòbil”. Euskal Herria s’ha convertit en la Txernòbil política d’Occident, és un forat negre, l’excepció de la Unió Europea perquè els resultats del pròxim 27 de maig no reflectiran els desitjos del cos electoral d’Euskadi i Navarra al 100%. Unes eleccions són l’expressió màxima de la democràcia, i si les eleccions són parcials, la democràcia no pot ser plena.

03/05/2007 · Bilbo
El president del PP de Biscaia, Antonio Basagoiti, diu que les llistes d’Acció Nacionalista Basca “estan més contaminades que un enciam a Txernòbil”. Euskal Herria s’ha convertit en la Txernòbil política d’Occident, és un forat negre, l’excepció de la Unió Europea perquè els resultats del pròxim 27 de maig no reflectiran els desitjos del cos electoral d’Euskadi i Navarra al 100%. Unes eleccions són l’expressió màxima de la democràcia, i si les eleccions són parcials, la democràcia no pot ser plena.

La policia espanyola ha investigat aquests dies a gairebé 15.000 bascos. A Madrid, a la seu del Ministeri de l’Interior, existeix una llista de ciutadans sospitosos, tots independentistes. La Llei de Partits ampara aquesta mena de situacions impensables en d’altres països del nostre entorn. En aquests comicis hem descobert l’existència de candidatures i persones “contaminades” per la seva militància present o passada. Els investigadors espanyols escorcollen l’historial polític dels candidats de l’esquerra abertzale i quan detecten connexions amb Herri Batasuna, Euskal Herritarrok o amb Batasuna, els afectats esdevenen ciutadans de segona i se’ls nega el dret al sufragi passiu: poden votar, però no ser escollits per ocupar responsabilitats a les institucions. L’argument és que les organitzacions citades formen part o estan al servei d’ETA, i aquestes tres sigles ho contaminen tot. De res serveix que 84.000 bascos hagin acudit a signar a notaries, diputacions i ajuntaments per avalar la formació de plataformes electorals. La Fiscalia General i l’Advocacia de l’Estat les han impugnat. Des del PSOE s’insisteix que si els independentistes volen estar presents a les urnes, han de condemnar expressament la violència. Una opció, en qualsevol cas, no contemplada per la Llei de Partits.

La condemna és una opció moral, no un requisit jurídic. Però els emplaçaments socialistes queden al descobert quan també qüestionen a algunes de les candidatures d’Acció Nacionalista Basca, formació que rebutja l’ús de la violència en els seus estatuts fundacionals. En una decisió que no té precedents, Zapatero pretèn anul.lar també diverses llistes d’un partit legal com ANB perquè alguns dels seus candidats estan “contaminats”. El grau de “contaminació” a més, és arbitrari. No existeix un barem, però es tolera fins a dos “contaminats” en una mateixa llista, sempre que un d’ells no sigui màxim dirigent de Batasuna –Arnaldo Otegi, per exemple–, en aquest cas estaríem davant d’una “contaminació” de qualitat, mereixedora del màxim càstig.

L’epidèmia provocada pel virus del “tot és ETA”, amb carácter retroactiu i portada fins als últims extrems, hauria de comportar la il.legalització del PSOE ja que en les seves files té a antics membres d’ETA político-militar, agrupats en el partit Euskadiko Ezkerra fusionat amb els socialistes bascos des de fa catorze anys. També estan “contaminats” tots els governs espanyols des de 1977 i fins l’actualitat per haver mantingut negociacions amb el grup armat basc. “Contaminats” els parlaments d’Euskadi, Navarra, el Congrés dels Diputats i el Senat espanyol. En totes aquestes cambres han ocupat escons representants de l’esquerra abertzale. I de la “contaminació” no s’escapa ni el Rei d’Espanya, qui al 1993 va rebre al Palau de la Zarzuela i va estrènyer la mà al llavors diputat a Madrid i portaveu d’HB, Jon Idígoras.

Entre tanta pol.lució ambiental, el dirigent del sindicat LAB, Rafa Díez, exigeix a Zapatero que “es descontamini del PP” i Arnaldo Otegi, de Batasuna, envia aquest missatge al Palau de La Moncloa: “Si l’esquerra abertzale no està en les eleccions, com defenso jo que és possible un procés democràtic en aquest país? Amb quins arguments? No els tinc. Per tant, si –als socialistes– no els agrada que l’esquerra abertzale estigui en les eleccions, el que ens estan dient és que no volen el procés democràtic amb nosaltres.” No hi ha procés de pau sense el retorn de l’independentisme basc a les institucions.

03/05/2007 · Barcelona
Cada cop que la Família Reial s’engreixa amb l’arribada d’un nou plançó els mitjans protagonitzen un fenomen vergonyant consistent a omplir pàgines i pàgines amb les més oblidables nimietats de l’esdeveniment. La premsa dita seriosa es tenyeix uns dies de rosa per informar del prepart, del part, del postpart i de les visites dels familiars, amb titulars de dubtós interès informatiu com el de La Vanguardia digital on es titulava en ubicació preferent que la petita Leonor “visitaba a su hermana y la colmaba de besos”.

03/05/2007 · Barcelona
Cada cop que la Família Reial s’engreixa amb l’arribada d’un nou plançó els mitjans protagonitzen un fenomen vergonyant consistent a omplir pàgines i pàgines amb les més oblidables nimietats de l’esdeveniment. La premsa dita seriosa es tenyeix uns dies de rosa per informar del prepart, del part, del postpart i de les visites dels familiars, amb titulars de dubtós interès informatiu com el de La Vanguardia digital on es titulava en ubicació preferent que la petita Leonor “visitaba a su hermana y la colmaba de besos”.

Per sort, l’Avui i El Punt van ser honroses excepcions. En el cas del primer, per exemple, el vint-i-cinquè aniversari del Barbican Centre de Londres ocupava més espai que la notícia del naixement de la segona filla de Felip de Borbó i Letizia Ortiz.

Lamentablement, l’actitud de TV3 va ser d’autèntic vasallatge i l’obertura dels informatius era essencialment la mateixa que la de les televisions espanyoles, públiques o privades. Com era de preveure, els canvis als informatius ho han estat d’ordre estètic, però no s’ha encarat la veritable qüestió de fons: la pèrdua de la mirada pròpia i de l’òptica catalana que hauria de presidir l’escaleta del Telenotícies. La figura del Rei, és sabut, desperta a Catalunya posicions més tèbies de mitjana (quan no directament contràries) que a d’altres indrets de l’Estat. Però ningú no hauria arribat a aquesta conclusió si hagués fet servir com a referència les ensabonades dels TNs dels darrers dies.

03/05/2007 · Barcelona
Una de les característiques que s’autoatribueix El Mundo, i de la que si parleu amb algun dels seus salarialment motivats directius se’n senten orgullosos, és la línia de “periodisme d’investigació” del diari de Pedro J. Ramírez. Així el diari i les empreses del grup, com “El Mundo TV”, han produït peces essencials de la intoxicació i la desinformació que rebrien l’aplaudiment del Dr. Goebbels, com “Ciudadanos de Segunda”. Però el punt fort, com sap tothom, del diari és el “destape” d’injustícies i corrupteles vàries, ja es tracti de piscines o de fons reservats. És un dels seus atributs de marca, que diria algú de marketing.

03/05/2007 · Barcelona
Una de les característiques que s’autoatribueix El Mundo, i de la que si parleu amb algun dels seus salarialment motivats directius se’n senten orgullosos, és la línia de “periodisme d’investigació” del diari de Pedro J. Ramírez. Així el diari i les empreses del grup, com “El Mundo TV”, han produït peces essencials de la intoxicació i la desinformació que rebrien l’aplaudiment del Dr. Goebbels, com “Ciudadanos de Segunda”. Però el punt fort, com sap tothom, del diari és el “destape” d’injustícies i corrupteles vàries, ja es tracti de piscines o de fons reservats. És un dels seus atributs de marca, que diria algú de marketing.

Però l’atribut de marca real d’El Mundo és sempre disparar en la mateixa direcció i a més fer-ho coordinadament. Que treus un diputat d’ERC en calçotets fent el “ridi” amb el carnet a la boca? És que el dia abans has trucat al Suprem. Que apretes els cargols al PSOE menorquí? És que havíem quedat amb en Rajoy d’ajudar a fer oposició. Que qüestiones les subvencions a la Plataforma pro seleccions catalanes? És que el Garcia Prieto demana “que se generalicen los controles a las ayudas públicas”. I és clar si es tracta de controlar, per a això tenim els amics d’El Mundo i el seu corresponsal parlamentari Daniel Sirera.

No es pot negar que no els falta certa eficàcia, tret pel detall que l’opinió pública catalana situa la capçalera al mateix nivell de prestigi que la COPE i que els lectors de diaris majoritàriament l’ignoren (només el 2,1% dels lectors catalans el llegeix segons l’enquesta del CEO). Més eficàcia però ha demostrat l’actual equip de Cultura posant fre a la tradicional abocament sense fre de diners públics al pou negre de la FECAC, per la senzilla via d’exigir la comptabilitat, que per la FECAC es veu que és novetat mundial. Un pou que no s’omplia mai i que al que gosava parlar-ne ràpidament li sortia al pas el “capità Sala”, gelòs guardià de la reserva de vots andalusins, o el mateix Prieto que repartia carnets d’amic de l’immigrant o excomunions “nunca te vamos a votar”. Casualment, El Mundo al disparar sobre les seleccions catalanes, ataca competències del Departament de la Vicepresidència, a càrrec de Carod, evident mentor polític de l’equip de Tresserras. El fet és que El Mundo porta uns dies fent campanya sobre els diners i el local de la plataforma pro seleccions, i ahir editorialitzava (l’únic diari que ho feia) sota el títol “Demencial despilfarro en el capricho de las selecciones catalanas” en que es preguntava “¿Alguien fiscaliza el gasto de ese dinero regalado generosamente?”. Avui, dedica titular i tres quarts de plana a una original notícia sobre la pregunta del corresponsal parlamentari Daniel Sirera a Carod-Rovira, que no té rèplica en la resta de capçaleres diàries. Bloqueig informatiu diran uns, “la voz de su amo” podrien dir altres.

03/05/2007 · Barcelona
El Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans organitza un cicle d’homenatges a tres rellevants cristians que han mort darrerament i que formaven part del grup des dels seus inicis. El primer homenatjat, aquest proper dimarts, serà mossèn Josep Maria Vidal Aunós, mort l’any 2003 quan era el rector de la Parròquia de Santa Maria del Pi.

03/05/2007 · Barcelona
El Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans organitza un cicle d’homenatges a tres rellevants cristians que han mort darrerament i que formaven part del grup des dels seus inicis. El primer homenatjat, aquest proper dimarts, serà mossèn Josep Maria Vidal Aunós, mort l’any 2003 quan era el rector de la Parròquia de Santa Maria del Pi.

. Aquesta parròquia va esdevenir famosa quan l’any 2001 va acollir centenars d’immigrants que s’hi van tancar durant més d’un mes per demanar la seva regularització. Primer van anar a la Catedral, però les portes eren tancades. I es van adreçar al Pi, on Mossèn Vidal els va acollir amb totes les conseqüències, perquè “la llei de l’Evangeli està per damunt de qualsevol altra llei”. Cap pressió, especialment de la jerarquia, el va fer canviar de parer.

De fet, aquesta actitud no era nova, ja quaranta anys abans havia fet el mateix a la Parròquia de Sant Medir, quan va permetre que Comissions Obrera hi celebrés la seva assemblea constituent. Allà també va iniciar la secció dedicada a la defensa dels drets humans del Grup Sant Jordi. Aquest gran capellà, nascut a Fos (la Vall d’Aran francesa) era tot un símbol com ho demostra el fet que prop de dos-cents capellans i unes dues mil persones van assistir al seu enterrament, un autèntic plebiscit tal com el van qualificar alguns sacerdots. Home d’una gran claredat mental i espiritual, va ser educat en un seminari francès, la qual cosa va ser decisiva en la seva obertura i en el seu compromís. Compromís que mai va abandonar i que encara ara és recordat pels immigrants que van trobar en ell l’autèntic testimoniatge de l’Evangeli.

L’acte d’homenatge tindrà lloc al Centre Passatge (passatge Mercader número 13) de Barcelona el proper dia 8 de maig a dos quarts de vuit del vespre. Hi participaran Josep Bigordà, periodista i prevere de l’equip parroquial del Pi, i Montserrat Manent, poeta i recopiladora de les glosses de mossèn Vidal, que escrivia cada quinze dies. El 16 i el 23 de maig se celebraran els altres dos homenatges, a Anton Cañellas i a Agustí de Semir, també al Centre Passatge.

 

03/05/2007 · Maria Obelleiro
Día do Internacionalismo Proletario pola CIG, CUT, GNT e CNT e Día da Clase Obreira por CC.OO e UGT son as denominacións coas que as distintas centrais sindicais denominaron o 1 de Maio en Galiza. O nome co que se coñece a data reivindicativa supón o comezo dunha longa listaxe de discrepancias que trascenden o anecdótico.

03/05/2007 · Maria Obelleiro
Día do Internacionalismo Proletario pola CIG, CUT, GNT e CNT e Día da Clase Obreira por CC.OO e UGT son as denominacións coas que as distintas centrais sindicais denominaron o 1 de Maio en Galiza. O nome co que se coñece a data reivindicativa supón o comezo dunha longa listaxe de discrepancias que trascenden o anecdótico.

O 1 de Maio, a pesar de que moitos estean interesados en presentalo como unha data de celebración festiva, é unha data reivindicativa. No 1 de Maio bótanse á rúa milleiros de traballadores para amosar unhas reivindicacións que aínda existen, a pesar de que os medios de comunicación as oculten trala información da imperante macroeconomía. Malia que este ano foi un dos máis conflitivos laboralmente, a dinámica non se reflectiu na participación, agás no caso de Vigo.

Gran parte do tecido mediático do país salientou a división entre sindicatos nos seus titulares principais como se fose un feito inédito. A loita sindical en Galiza vén caracterizada nos últimos anos pola tendencia a pactar acordos de CC.OO e UGT, ao contrario que a CIG e outros sindicatos nacionalistas como ELA e LAB. A dinámica sindical varía en función do partido que goberne no momento, de aí a disposición á concertación dos sindicatos maioritarios no Estado español. Pola contra, a estratexia sindical da CIG e a súa independencia non se viron ristrinxidas polo feito de que o BNG goberne co PSOE na Xunta.

Principais diferenzas

A acción sindical, o diálogo social, o pacto cos gobernos, as políticas de emprego, as pensións e a negociación colectiva deixaron ver ao longo do ano as grandes disconformidades que se dan entre as centrais. Á suma destes trazos habería que engadirlle as eleccións sindicais que se están a celebrar nestes meses. Uns comicios nos que a CIG pode superar en delegados a CC.OO.

As consignas das manifestacións que se celebraron o 1 de Maio permiten advertir a liña que segue cada un dos sindicatos. A perspectiva nacional eríxese como o elemento que máis incide na separación das centrais sindicais na Galiza. Mentres a CIG reclama a “autodeterminación” e a “soberanía política e a liberación social”, CC.OO. e UGT demandan “un goberno europeo e unha constitución”. Ao contrario que acontece nas centrais estatais, a CIG censura a UE “como medio de expresión do liberalismo económico e dos monopolios”. Nas consignas que se repetiron durante as manifestacións, o sindicato nacionalista referiuse ao Mercado Común Europeo como “a ruína do pobo galego”.

Posturas fronte aos acordos

 Durante este ano, os pactos foron os principais protagonistas da acción sindical das centrais do Estado español. A CIG denuncia en repetidas ocasións que a relegan a nivel estatal a pesar de ter acadado a categoría de representativa. O sindicao nacionalista xa fora illado da Confederación Internacional de Sindicatos, creada a finais do pasado ano. Pola súa banda, CC.OO e UGT critícanlle á CIG que se negue a asinar pactos, tanto a nivel galego como a nivel estatal, que supoñen “un claro avance para os traballadores”. Dende CC.OO. e UGT acúsaselle á CIG de apostar “pola confrontación cos empresarios e co Goberno”.

 Precisamente, son eses os pactos que a CIG censura, “só procuran a foto e converten os acordos en palla”. A principal crítica da CIG estivo centrada na política de pensións. Xesús Seixo, secretario xeral do sindicato, considera que están intimidando os traballadores mediante o anuncio dunha suposta creba do sistema cara ao 2020, mentres

03/05/2007 · Carles Toronjo i Manyé
Un fet inversemblant s'està produint al nostre país. Si per una banda, a les terres de Ponent i, més exactament, a la seva capital, Lleida, l'administració local està impulsant un projecte pioner, a nivell nacional i estatal, que consisteix en proporcionar a tota la ciutadania la possibilitat d'accedir a Internet des de qualsevol punt o racó de la ciutat d'una manera gratuïta. Per l'altra, la Generalitat valenciana està intentant perpetrar el tancament del repetidor de La Carrasqueta, situat al terme municipal de Xixona.

03/05/2007 · Carles Toronjo i Manyé
Un fet inversemblant s'està produint al nostre país. Si per una banda, a les terres de Ponent i, més exactament, a la seva capital, Lleida, l'administració local està impulsant un projecte pioner, a nivell nacional i estatal, que consisteix en proporcionar a tota la ciutadania la possibilitat d'accedir a Internet des de qualsevol punt o racó de la ciutat d'una manera gratuïta. Per l'altra, la Generalitat valenciana està intentant perpetrar el tancament del repetidor de La Carrasqueta, situat al terme municipal de Xixona.

Una instal•lació de telecomunicacions que permet que el senyal de Televisió de Catalunya pugui arribar a les llars de tots aquells ciutadans valencians que viuen a les terres més meridionals del nostre país.

Dues accions contraposades i pioneres, no només a nivell nacional sinó que també a nivell internacional, que denoten una forma diametralment oposada d'entendre com s'ha de comportar l'administració envers la tecnologia. Una; la de facilitar al ciutadà l'accés al seu ús i que aquest pugui avesar-se a les millores que ofereix. I l'altra, la de privar-li, censurar-li i impedir-li l'accés a allò que mitjançant la tecnologia, per exemple, es pot proporcionar a la ciutadania: una televisió de qualitat, plural i al servei de les persones.

A La Paeria s'ha engegat un projecte anomenat "Ciutat en Xarxa" que té com a finalitat que tota aquella persona que vulgui, pugui accedir a la xarxa a través de la tecnologia Wi-Fi des de qualsevol plaça o carrer si disposa d'un ordinador, mòbil, PDA o giny que estigui adaptat a la tecnologia sense fils. L’objectiu és que hi hagi un punt d’accés amb tecnologia Wi-Fi per cada cent habitants, amb el propòsit de fer realitat que Lleida sigui la primera ciutat catalana amb accés a Internet de manera gratuïta i sense fils. Uns números que situaran Lleida per sobre de ciutats com Nova York, on la cobertura Wi-Fi, no és ni de bon tros la que l'administració local lleidatana espera assolir a Lleida. Un projecte pioner que constitueix un gran pas pel que fa a l'accés a Internet, en igualtat de condicions, per a tots els habitants, en aquest cas de Lleida. Una acció que ha estat acompanyada d'altres, com la Lan Party o el Parc Científic i Tecnològic del Gardeny i que s'emmarca en una manera de fer de l'administració local d'aquesta ciutat molt preocupada i sensibilitzada per tal d'apropar les noves tecnologies de la informació i la comunicació als seus administrats.

Mentre que a Xixona, amb l'intent de segellar el repetidor de La Carrasqueta, propietat de l'entitat Acció Cultural del País Valencià, s'està a punt de vulnerar un dels drets més fonamentals que les persones d'aquest segle tenen. El del lliure accés a la informació i que, en cap cas, danya l'interès públic. En un context mundial on la tecnologia permet que la gent, d'arreu del planeta, pugui accedir a qualsevol senyal de les televisions que emeten des de qualsevol indret dels cinc continents, la Generalitat valenciana en un acte desproporcionat i feixista, propi d'èpoques molt passades, es despenja amb iniciatives d'aquest estil. Ras i curt: quelcom lamentable, roí i impropi d'aquells que haurien de vetllar pels interessos dels ciutadans que administren. I la cosa no s'acaba aquí. Els altres dos repetidors que funcionen al País Valencià, el de Mondúver i el del Mont Bartolo, que faciliten que el senyal de TVC arribi a tots els valencians de les demarcacions de València i Castelló, també estan en el punt de mira del PP valencià. Tot i que, de moment, la judicatura, ens aquests, ha parat l'ofensiva irracional dels populars.

Després de veure del que són capaços, no sembla tan esbojarrat predir que la següent acció que tinguin pensada, sigui la de prohibir l'accés, a tots els seus administrats, a les pàgines web amb domini puntCAT. El que identifica i dóna visibilitat a Internet a tota la comunitat cultural i lingüística catalana, de la qual els valencians en formen part de la mateixa manera que els mallorquins, els algueresos o els andorrans. Una evidència que no necessita arguments i que la dreta valenciana malda, patolla per aniquilar-la.

En definitiva, allò que dèiem: dues maneres de fer, per part de l’administració pública, pioneres i contraposades.

 

02/05/2007 · Roger Buch, politòleg
La crònica electoral d’aquesta setmana no pretén preveure resultats futurs sinó veure la distribució geogràfica del comportament electoral dels barcelonins. En el cas del Cap i Casal, les diferències econòmiques per districtes són prou manifestes. Així, Sarrià-Sant Gervasi i Nou Barris se situen en els extrems de major i menor poder adquisitiu. Això es nota en el preu dels pisos i també, lògicament, en el comportament electoral. Els partits conservador i liberals tendiran a treure més bons resultats als barris benestants, mentre que els partits d’esquerra ho faran als barris més humils. A Barcelona, el nivell adquisitiu no és l’única variable explicativa del diferent comportament electoral. Els percentatges d’ús del català i la personalitat de cada barri (moment de formació, història recent, estructura associativa...) és un element tant o més important per explicar aquestes diferències.

02/05/2007 · Roger Buch, politòleg
La crònica electoral d’aquesta setmana no pretén preveure resultats futurs sinó veure la distribució geogràfica del comportament electoral dels barcelonins. En el cas del Cap i Casal, les diferències econòmiques per districtes són prou manifestes. Així, Sarrià-Sant Gervasi i Nou Barris se situen en els extrems de major i menor poder adquisitiu. Això es nota en el preu dels pisos i també, lògicament, en el comportament electoral. Els partits conservador i liberals tendiran a treure més bons resultats als barris benestants, mentre que els partits d’esquerra ho faran als barris més humils. A Barcelona, el nivell adquisitiu no és l’única variable explicativa del diferent comportament electoral. Els percentatges d’ús del català i la personalitat de cada barri (moment de formació, història recent, estructura associativa...) és un element tant o més important per explicar aquestes diferències.

Aquestes importants variacions del comportament electoral ja es noten en els districtes i encara són més rellevants si analitzem els resultats per àrees més petites, com ara les zones estadístiques o les zones de recerca.

Fent un cop d'ull als vuit mapes electorals publicats al lloc web d'Estadística de l'Ajuntament de Barcelona  (percentatges obtinguts dels sis partits parlamentaris més el de la participació i el de l'abstenció) podem agrupar-los en quatre, que ens dibuixen quatre models de distribució del vot, dos dels quals són el negatiu dels altres dos.

En primer lloc trobem el mapa de distribució de vot de CiU, que és pràcticament el mateix que el mapa de la participació electoral. Allà on es vota més, és on CiU treu millors resultats. Aquesta coincidència és rellevant sobretot en les eleccions al Parlament, però també en totes les altres convocatòries. És la Barcelona catalanoparlant amb poder adquisitiu alt. CiU i la participació obtenen els seus màxims resultats als districtes de Sarrià-Sant Gervasi i també a l'Eixample i Les Corts.

Si girem com un mitjó el mapa d’aquesta Barcelona benestant ens sortirà el mapa dels resultats que obté el PSC i també l’abstenció. Els socialistes treuen els seus millors resultats en els barris on es vota menys, al nord est de la ciutat, a Nou Barris, i zones amb característiques semblants com Horta-Carmel, Vall d’Hebró o La Verneda. Els seus pitjors resultats, òbviament, a Sarrià Sant Gervasi.

En tercer lloc, trobem el mapa de percentatge de vots del PP que s’assembla molt al de Ciudadanos, formació que obtingué els seus màxims resultats a Pedralbes. El vot espanyolista és present a tota la ciutat però les seves puntes les trobem en els barris amb més i menys poder econòmic: Sarrià Sant Gervasi i Nou Barris, i a d’altres zones amb important presència castellanoparlant com Vall d’Hebró o La Sagrera.

Finalment veiem el mapa de la Barcelona menestral, el negatiu exacte de la Barcelona espanyolista i que té l’epicentre a la Plaça del Sol de la vila de Gràcia. És la Barcelona d’ERC i, cada vegada més, també la d’ICV. Des de fa uns deu anys l’electorat d’ICV a Barcelona s’assembla molt a l’electorat d’ERC per localització geogràfica, però també per edat i nivell d’estudis. ERC i ICV tenen els seus punts forts al centres històrics de Gràcia i Sants, i també a altres barris de nivell adquisitiu mitjà i amb forta presència catalanoparlant (Poble Nou, Clot Guinardó...). Els seus pitjors registres allà on millor els va al PP i a Ciudadanos. La única diferència rellevant entre ERC i ICV és que els ecosocialistes tenen bons resultats a Ciutat Vella.

 

En definitiva, no podem preveure el vot d’una persona perquè visqui en un barri o en un altre, però sí que coneixent les característiques globals d’una població (llengua i poder adquisitiu) podem deduir quins són els partits que hi obtindran millors resultats.