L’europarlamentari Raimon Obiols, a través de l'Associació Nou Cicle, ha fet arribar a Tribuna Catalana el document "La qüestió del Partito Democratico", sobre el projecte de nou partit polític de centreesquerra europeu.
Entrevista concedida per l'expresident Pasqual Maragall a la revista L'Avenç, en què afirma: "El Zapatero federalista de Santillana ha deixat pas a un Zapatero felipista".
Conferència del director de VilaWeb, Vicent Partal, a l'acte "Per un acord TV3-Canal 9 amb plenes garanties. Per fer possible que totes les nostres televisions arriben a tots els Països Catalans" (17/04/2007).
Entrevista concedida al diari Gara, en què ETA afirma: "Si desapareixen els atacs, estem disposats a assumir compromisos ferms en un escenari sense violència"
Manifest presentat el 15 de març de 2007 contra la tercera hora de castellà i pel compliment integral del model d'escola catalana a l'Educació Infantil, Primària i Secundària.
Conferència de l'expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol el 15 de febrer, com a cloenda del cicle 'El catalanisme: moviment impulsor de Catalunya durant el segle XX'.
Text llegit per Ardanza i Garaikoetxea a la manifestació per l'arxivament de la causa penal contra el lehendakari Ibarretxe per haver-se reunit amb Batasuna.
Transcripció en brut de la interpel·lació sobre política lingüística que ha fet la diputada M. Mercè Roca (GP d’Esquerra) i que ha respost el vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira
Nou manifest que la Plataforma pel Dret de Decidir va aprovar el 16 de desembre del 2006 en assemblea extraordinària i que suposa el full de ruta de l'entitat.
Document sobre l'acord entre PSM-Entesa Nacionalista i Alternativa EU-EV pel qual es constitueix una coalició electoral per les properes eleccions autonòmiques a Mallorca
Document que recull els 15 punts en els quals es basa l'acord entre el Bloc Nacionalista Valencià (BNV) i Esquerra Unida (EU) per presentar-se en coalició a les properes eleccions a les Corts Valencianes
04/05/2007 · Barcelona La revista El Siglo ens presenta el que anomenen el Polanco de ZP, el senyor Jaume Roures, patró de la Sexta i que pretén competir amb El País amb un nou diari. Jaume Roures forma part d'una història mai explicada encara de com uns hàbils empleats de TV3, comunistes revolucionaris en la seva joventut, varen fer una fortuna amb la seva habilitat, però també amb la complicitat dels sectors dels negocis de CiU, creant diverses empreses audiovisuals. I així va ser com es va construir MediaPro i d'altres empreses que van fer el seu negoci en vendre els drets de l'esport a la televisió.
04/05/2007 · Barcelona La revista El Siglo ens presenta el que anomenen el Polanco de ZP, el senyor Jaume Roures, patró de la Sexta i que pretén competir amb El País amb un nou diari. Jaume Roures forma part d'una història mai explicada encara de com uns hàbils empleats de TV3, comunistes revolucionaris en la seva joventut, varen fer una fortuna amb la seva habilitat, però també amb la complicitat dels sectors dels negocis de CiU, creant diverses empreses audiovisuals. I així va ser com es va construir MediaPro i d'altres empreses que van fer el seu negoci en vendre els drets de l'esport a la televisió.
Jaume Roures donava la cara i, a l'ombra, Tatxo Benet movia els fils. Foren els homes clau d'aquests negocis audiovisuals d'orígens més o menys foscos.
Consolidats ja amb el tripartit, Jaume Roures es va trobar amb un poder diferent, que no coneixia, i va coquetejar amb l'entorn Maragall i va intentar quedar-se amb la capçalera històrica del diari Avui, però els socialistes catalans estaven compromesos amb la seva operació: El Socialista, que no era ni més ni menys que el diari El Periódico. I la burgesia catalana i CiU, que fins ara havia mantingut molt bones relacions amb ell, juntament amb ERC, no van voler donar la capçalera històrica de l'Avui a preu de saldo a Roures i la seva empresa. Després vingué l'oferta vergonyosa de la nostra burgesia nacional i no quedà més remei per assegurar-ne la seva viabilitat que pactar amb la Generalitat i amb dos empreses lluny del pensament de diari Avui, com el Grup Godó La Vanguardia o el senyor Lara i el seu grup Planeta.
Roures, frustrat per aquesta operació i per una relació incerta amb el nou govern tripartit de Catalunya, creu que Catalunya se li fa petita: ja havien escurat TV3, ara volien fer les espanyes. Amb la seva empresa MediaPro, van estudiar la debilitat del president Zapatero davant el grup "felipista" de Polanco-Prisa. Roures, amb l'habilitat que el caracteritza per tractar el poder, s'ofereix per doblar a l'aparell socialista de comunicació, a més de El País, més Canal +, ara ven que cal un nou canal de televisió La Sexta i un nou diari El público. La batalla entre Prisa-El País-Polanco amb Zapartero-Roures estava servida. El poder mediàtic socialista es pluralitzava i enfortia.
Des de Catalunya, aquells que creien en l'espai de comunicació català, quedaven astorats. Jaume Roures al servei de les espanyes, ajudant indirectament amb la seva Sexta a treure TV3 de les Illes i en part del País Valencià. I tot plegat, per més inri, amb fonaments econòmics trets dels negocis, dels entorns de TV3 els últims 25 anys.
La història caldrà que esbrini què és el que no ha permès crear una potent indústria audiovisual i un espai de comunicació propi obert al món.
04/05/2007 · Crònica de Madrid Zapatero ha optat per la línia dura i no donar aire a l’esquerra abertzale, que no podrà presentar-se amb normalitat a les eleccions del 27 de maig. El Tribunal Suprem tombarà dissabte més de tres-centes cinquanta llistes promogudes per l’entorn polític de Batasuna i consagrarà l’enviament de Batasuna a l’apartheid polític. El cas d’ANB és, però, el més sagnant, ja que el partit no està il·legalitzat però la majoria de les seves llistes sí que ho estaran perquè alguns dels seus candidats hauran tingut o tenen algun tipus de relació amb Batasuna o qualsevol altra de les seves marques il·legals.
04/05/2007 · Crònica de Madrid Zapatero ha optat per la línia dura i no donar aire a l’esquerra abertzale, que no podrà presentar-se amb normalitat a les eleccions del 27 de maig. El Tribunal Suprem tombarà dissabte més de tres-centes cinquanta llistes promogudes per l’entorn polític de Batasuna i consagrarà l’enviament de Batasuna a l’apartheid polític. El cas d’ANB és, però, el més sagnant, ja que el partit no està il·legalitzat però la majoria de les seves llistes sí que ho estaran perquè alguns dels seus candidats hauran tingut o tenen algun tipus de relació amb Batasuna o qualsevol altra de les seves marques il·legals.
Zapatero ha optat doncs per aplicar amb duresa (l’advocacia de l’Estat ha recorregut més llistes que la fiscalia) la llei de partits que l’any 2003 va pactar amb el José María de la majoria absoluta. El president del govern espanyol, sociològicament ‘tocat’ pel trencament de la treva d’ETA, no ha volgut arriscar i ha descartat finalment aixecar l’accelerador de la persecució policial a l’esquerra abertzale.
Tot plegat respon a una estratègia política en clau electoral. És evident que les temptatives de procés de pau a Euskadi, a l’igual que el debat sobre l’Estatut de Catalunya, han desgastat el president espanyol i la Moncloa no vol encarar les eleccions generals del març de 2008 amb la llosa davant l’opinió pública espanyola d’haver donat aire a Batasuna per ser a les urnes.
No és casual que una de les llistes d’ANB que s’hagin recorregut sigui la del parlament de Navarra, on la participació de l’esquerra abertzale era la clau per desallotjar del poder la UPN, la marca electoral del PP en aquelles terres. Zapatero prefereix que la UPN conservi la majoria i no haver de pactar així amb coalicions com Nafarroa Bai, a la que els sondejos atorguen vora un 20% del vot al territori foral. La pressió a Madrid en contra de la basquització de Navarra s’encararia aleshores contra el PSOE.
El president del govern espanyol ha volgut tapar una via d’aigua de cara a les generals deixant l’esquerra abertzale fora de les urnes. De les conseqüències que aquesta decisió tindrà per al futur del conflicte basc prefereixen no parlar-ne públicament. Sectors del PSOE afirmen, però, que Batasuna no els pot, en cap cas, “tirar això en cara” perquè el perjudici polític de l’atemptat de la T4 per Zapatero va ser “com a mínim igual”.
04/05/2007 · Barcelona Els sector no-integrat del socialisme català no està digerint correctament les noves mesures de transparència que el departament de Cultura està exigint a la Feria de Abril. Els socialistes d'òrbita espanyolista que encara no han ingressat a Ciutadans han iniciat una campanya de desprestigi envers la secretaria de Cultura, comandada per Eduard Voltas, en què li retreuen l'interès per aclarir els comptes de la Feria de Abril de Barcelona, temerosos que es destapi alguna irregularitat fins ara tan sols pressentida.
04/05/2007 · Barcelona Els sector no-integrat del socialisme català no està digerint correctament les noves mesures de transparència que el departament de Cultura està exigint a la Feria de Abril. Els socialistes d'òrbita espanyolista que encara no han ingressat a Ciutadans han iniciat una campanya de desprestigi envers la secretaria de Cultura, comandada per Eduard Voltas, en què li retreuen l'interès per aclarir els comptes de la Feria de Abril de Barcelona, temerosos que es destapi alguna irregularitat fins ara tan sols pressentida.
L'anterior director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, Ferran Bello, surt en defensa de la FECAC des del seu bloc, acusant Voltas de pretendre "que uns siguin més controlats que d'altres" i d'impulsar "actituds maniquees, que pretenen segregar o delimitar com a ‘poc recomanables' a determinades manifestacions de cultura popular". Bello entreveu motius "polítics" i fins i tot "partidaris" a la intenció de Voltas d'acabar amb l'opacitat dels comptes de la FECAC.
Bello defensa en tot moment la transparència i honradesa de la FECAC, argumentant que totes les denúncies que ha rebut fins ara "s'han demostrat inconsistents i cap no ha tingut un efecte condemnatori", sense fer cap mena d'esment als informes de Benestar i Família que apuntaven que la FECAC presentava sistemàticament factures doblades i girades pel mateix concepte al departament i a la Diputació de Barcelona. Per tant, segons Bello, "si s'han d'augmentar els controls públics, aquests han de ser generalistes i sense cap tipus d'excepcions", en la línia de les crítiques realitzades dimecres pel regidor Francisco Narváez.
Bello també argumenta que l'administració ja té uns òrgans de control que haurien detectat qualsevol tipus de frau i es posa com a exemple de la rigorositat amb què va tractar la FECAC mentre va comandar el CPCPT. Bello, però, omet que la llei impedeix a la Generalitat auditar les subvencions atorgades a la FECAC per d'altres administracions, una feina que ara sí que farà la justícia ordinària, que ha detectat un buit de més de 385.000 euros. Bello, però, s'esforça per continuar inflant el mite de la innocència dels multimilionaris ajuts que García Prieto ha rebut al llarg dels anys: "Entre la quantitat de milions d'euros que les Administracions Públiques destinen a diferents esdeveniments que es realitzen, no sembla que les aportacions a la Feria de Abril siguin les més significatives".
L'extitular del CPCPT clou el seu al·legat en favor de la Feria de Abril amb una rància crida al multiculturalisme pitjor entès, exposant que la societat plural cap a la qual camina la humanitat no accepta "regressions culturals segregacionistes" que "en una societat democràtica i avançada no es justifiquen". Segons Bello, la cultura popular s'ha de promocionar si s'expressa en castellà, si prové de l'Àfrica o d'Amèrica Llatina, però la que calça espardenyes i beu amb porró...
04/05/2007 · Edinburgh Escòcia camina cap a la llibertat. El SNP d’Alex Salmond s’ha convertit, per primera vegada a la història, en el partit més votat d’Escòcia, aconseguint 47 diputats al Parlament de Holyrood. El Partit Laborista, l’històric guanyador en totes les eleccions escoceses des de fa més de 50 anys, ha quedat en segona posició, amb 46 diputats, quatre menys que en l’anterior legislatura.
El SNP, doncs, ha fet bons els pronòstics, ja que una enquesta preelectoral de The Scotsman realitzada el febrer li donava 44 escons, mentre que una altra del The Times n’hi donava 50. Finalment, l’independentisme escocès n’ha sumat 47, 20 més que el 2003. Cap de les enquestes, però, no va encertar la resistència amb què el laborisme ha entomat les votacions, ja que tots preveien una caiguda molt més pronunciada del partit de Blair (43, The Times; 41, The Scotsman).
04/05/2007 · Edinburgh Escòcia camina cap a la llibertat. El SNP d’Alex Salmond s’ha convertit, per primera vegada a la història, en el partit més votat d’Escòcia, aconseguint 47 diputats al Parlament de Holyrood. El Partit Laborista, l’històric guanyador en totes les eleccions escoceses des de fa més de 50 anys, ha quedat en segona posició, amb 46 diputats, quatre menys que en l’anterior legislatura.
El SNP, doncs, ha fet bons els pronòstics, ja que una enquesta preelectoral de The Scotsman realitzada el febrer li donava 44 escons, mentre que una altra del The Times n’hi donava 50. Finalment, l’independentisme escocès n’ha sumat 47, 20 més que el 2003. Cap de les enquestes, però, no va encertar la resistència amb què el laborisme ha entomat les votacions, ja que tots preveien una caiguda molt més pronunciada del partit de Blair (43, The Times; 41, The Scotsman).
04/05/2007 · Barcelona El que fins ara no passava d’alguna insinuació ara ja és una possibilitat real: ERC pot pactar amb CiU a Barcelona. Jordi Portabella, segon tinent d’alcalde de la ciutat i candidat republicà a l’alcaldia, ha obert la porta a arribar a un acord amb el candidat de CiU, Xavier Trias, si els dos grups sumen prou. Però l’anunci, que coincideix amb les cada vegada més sovintejades picabaralles de Portabella amb Mayol, sembla que té poques possibilitats d’arribar enlloc.
04/05/2007 · Barcelona El que fins ara no passava d’alguna insinuació ara ja és una possibilitat real: ERC pot pactar amb CiU a Barcelona. Jordi Portabella, segon tinent d’alcalde de la ciutat i candidat republicà a l’alcaldia, ha obert la porta a arribar a un acord amb el candidat de CiU, Xavier Trias, si els dos grups sumen prou. Però l’anunci, que coincideix amb les cada vegada més sovintejades picabaralles de Portabella amb Mayol, sembla que té poques possibilitats d’arribar enlloc.
D’una banda, suposaria un trencament de la tendència a crear tripartits, i d’una altra, no encaixa amb l’enquesta encarregada per la mateixa Esquerra segons la qual l’hipotètic pacte no sumaria prou regidors per a governar enfront de PSC i ICV junts, fins i tot tenint en compte els millors resultats possibles de CiU i els pitjors possibles del PSC.
D’altra banda, els millors resultats de CiU i els millors del PP tampoc podrien tombar una reedició de l’acord PSC-ERC-ICV.
04/05/2007 · Tribuna Mallorca L’ajuntament que presideix la popular Catalina Cirer multarà l’Obra Cultural Balear (OCB) per fer publicitat en el carrer de la Diada per la Llengua de demà. Tribuna Mallorca ha sabut que avui membres de l’empresa municipal EMAYA, coneguda per ser un centre de col·locació de militants del PP, s’han presentat a la seu de l’entitat i han anunciat que avui horabaixa hi enviaran la Policia Municipal per posar una multa per fer malbé el patrimoni urbà.
04/05/2007 · Tribuna Mallorca L’ajuntament que presideix la popular Catalina Cirer multarà l’Obra Cultural Balear (OCB) per fer publicitat en el carrer de la Diada per la Llengua de demà. Tribuna Mallorca ha sabut que avui membres de l’empresa municipal EMAYA, coneguda per ser un centre de col·locació de militants del PP, s’han presentat a la seu de l’entitat i han anunciat que avui horabaixa hi enviaran la Policia Municipal per posar una multa per fer malbé el patrimoni urbà.
La campanya de convocatòria impulsada per l’entitat ha ferit les susceptibilitats del PP, que tem una onada expansiva semblant a la de la manifestació del GOB, que va deixar molt tocades les seves perspectives electorals.
D'altra banda, l'OCB ha visitat els candidats de les forces polítiques de Balears per convidar-los a participar a la Diada per la Llengua i l’Autogovern de dissabte. L’entitat considera molt important que els representants dels partits que han de regir la política lingüística de Balears durant els propers quatre anys participin a l’activitat, com a garantia que el futur de la nostra llengua estarà en bones mans, independentment del color polític que tenguin les institucions. El president de l’OCB, Jaume Mateu, acompanyat d’altres membres de la junta, ha visitat la seu del PSIB-PSOE per entrevistar-se amb Francesc Antich; després ha anat al local del PSM per entrevistar-se amb el candidats del Bloc per Mallorca, encapçalats per Biel Barceló; per últim, Mateu ha anat a veure la presidenta del Consell de Mallorca i d’Unió Mallorquina, Maria Antònia Munar, a la seu de la institució. Tots ells s’han compromès a participar dissabte a la Diada per la Llengua i l’Autogovern i han fet una crida a tots els mallorquins a prendre part en l’elaboració del Mosaic Humà.
04/05/2007 · Barcelona La cultura catalana és tota la que es fa a Catalunya, tant la que s'expressa en català com la que no. Així de clar ho exposa el nou director de l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), l'economista Antoni Lladó. Òmnium Cultural, des del moment en què Jordi Porta en va assumir el lideratge, s'ha proposat reflexionar i afavorir la creació d'un espai comunicatiu català i d'unes indústries culturals catalanes potents. A banda d'impulsar estudis sobre la matèria, en aquesta línia va organitzar, dijous, la xerrada Una indústria cultural catalana: ens hem begut l'enteniment?, en què Lladó es va expressar amb tanta convicció. El director del Grup Enderrock, Lluís Gendrau, intentant respondre a la pregunta formulada per l'entitat, va mostrar-se taxatiu: "No existeix una indústria musical catalana", i la minsa indústria que podria existir, malviu en un mercat predominantment espanyol. Moltes de les empreses culturals catalanes que existeixen en l'actualitat, va ironitzar, voldrien convertir-se en indústries quan siguin grans.
04/05/2007 · Barcelona La cultura catalana és tota la que es fa a Catalunya, tant la que s'expressa en català com la que no. Així de clar ho exposa el nou director de l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), l'economista Antoni Lladó. Òmnium Cultural, des del moment en què Jordi Porta en va assumir el lideratge, s'ha proposat reflexionar i afavorir la creació d'un espai comunicatiu català i d'unes indústries culturals catalanes potents. A banda d'impulsar estudis sobre la matèria, en aquesta línia va organitzar, dijous, la xerrada Una indústria cultural catalana: ens hem begut l'enteniment?, en què Lladó es va expressar amb tanta convicció. El director del Grup Enderrock, Lluís Gendrau, intentant respondre a la pregunta formulada per l'entitat, va mostrar-se taxatiu: "No existeix una indústria musical catalana", i la minsa indústria que podria existir, malviu en un mercat predominantment espanyol. Moltes de les empreses culturals catalanes que existeixen en l'actualitat, va ironitzar, voldrien convertir-se en indústries quan siguin grans.
Lladó es va mostrar convençut que "un dels principals actius de la cultura és que arribi als ciutadans" i, per aconseguir-ho, s'ha de fomentar "que les nostres indústries tinguin més pes, perquè així captin més públic i es puguin finançar més". En aquesta mateixa línia es va expressar Gendrau, que va apuntar la necessitat que es promogui la concentració empresarial per crear grans grups comunicatius: "Ens hem de treure la vergonya de sobre per crear aquesta indústria". El director de VilaWeb, Vicent Partal, va aportar un punt de vista totalment diferenciat del model que ha de seguir la indústria cultural catalana, considerant "innecessari" que les empreses comunicatives del país hagin de córrer per convertir-se en grans conglomerats: "No hem d'imitar les indústries culturals espanyoles, franceses o italianes, ens n'hem de desmarcar, perquè juguem a una altra divisió". El director de VilaWeb posa com a exemple la seva pròpia empresa per justificar el perquè d'aquest escepticisme envers la necessitat que sorgeixi un gran grup mediàtic català, recalcant el fet que, quan la bombolla dels .com estava en ple auge, tothom els incitava a fusionar-se, a expandir-se cap a Amèrica Llatina, a endeutar-se... De totes les empreses que van seguir aquells consells, avui no n'hi ha cap que continuï, mentre que VilaWeb segueix sent la punta de llança de la Internet catalana.
Partal, anant més enllà de l'objecte de debat proposat, va analitzar la situació en què es troba el món de la comunicació a nivell mundial. Partal considera: "Ens trobem en un moment de transició del model de comunicació", ja que Internet "ha trencat amb una inèrcia existent fins ara que ens perjudicava, la dels intermediaris". Partal recalca que als Països Catalans hi ha excel·lents creadors culturals i un mercat prou ampli com per donar-los recolzament -exemplificant-ho en l'èxit de vendes d'Obrint Pas-, però no hi ha cap intermediari que connecti aquestes dues realitats, ja sigui programadors, organitzadors de gires, centrals de mitjans... Com que Internet trenca la barrera dels distribuïdors, la indústria cultural catalana es troba en una posició immillorable per expandir-se i arribar a un públic que, per bé que existent, fins ara se li feia inviable d’arribar.
04/05/2007 · Barcelona Aquest diumenge diverses entitats cristianes de base han convocat una trobada de pregària de suport a la Parròquia San Carlos Borromeo de Madrid i al teòleg Jon Sobrino. Tant la parròquia com Jon Sobrino han patit darrerament la repressió de la jerarquia eclesial.
04/05/2007 · Barcelona Aquest diumenge diverses entitats cristianes de base han convocat una trobada de pregària de suport a la Parròquia San Carlos Borromeo de Madrid i al teòleg Jon Sobrino. Tant la parròquia com Jon Sobrino han patit darrerament la repressió de la jerarquia eclesial.
En el primer cas, la Parròquia San Carlos Borromeo, amb un equip de preveres compromès amb els pobres i marginats del barri d’Entrevías, ha estat tancada fulminantment per l’arquebisbe de Madrid, el cardenal ultraconservador Antonio María Rouco. Pel que fa al teòleg de l’alliberament basc Joan Sobrino se li ha comunicat oficialment una “notificació” pels suposats enfocaments heterodoxos d’algunes de les seves obres.
La mobilització se celebrarà a la Parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat, dirigida pels jesuïtes, el diumenge dia 6 de maig a les set de la tarda. Convoquen la trobada de pregària les comunitats cristianes García Nieto i Lindavista de Cornellà, Sant Antoni d’Esplgues i el grup Cristians en Diàspora i l’Associació Cristianisme i Segle XXI. La iniciativa d’aquestes entitats, liderada entre d’altres pel professor Jaume Botey, incansable defensor d’innombrables causes a favor de la pau i la justícia, s’emmarca en el desig “d’expressar públicament la seva solidaritat amb el model d’església que representen” la Parròquia d’Entrevias i Jon Sobrino, “un referent de compromís social i de coherència evangèlica”.
Després que es produís el tancament de la Parròquia de Madrid, alguns col·lectius catalans van manifestar la seva opinió contrària a aquesta decisió unilateral que ha aixecat fortes protestes. Així, el Fòrum Alsina de Girona i Església Plural van posicionar-se clarament en contra del tancament. Ara, altres entitats que formen part dels sectors més progressistes de l’Església també fan sentir la seva veu. Malgrat totes les dificultats, no perden l’esperança, com ho demostra la cita que encertadament han triat per cloure la convocatòria de l’acte de diumenge: “Ens veiem oprimits per tot arreu, però no esclafats; sense camins a seguir, però no sense sortida; perseguits, però no atrapats; tirats per terra, però no abatuts” (Segona Carta de Sant Pau als Corintis, 4 8-9).
04/05/2007 · Barcelona El gener de 1990, el que quedava del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) es va integrar orgànicament a Iniciativa per Catalunya. A aquesta li tocava, per tant, celebrar els 30 anys de la legalització (es va produir el 3 de maig de 1977), i així ho va fer. Un acte a la que fou la seu dels comunistes catalans, al carrer Ciutat, va servir com a record d’aquella fita, que posava punt i final a quasi 40 anys de clandestinitat i encetava, d’altra banda, un camí cap al testimoniatge.
04/05/2007 · Barcelona El gener de 1990, el que quedava del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) es va integrar orgànicament a Iniciativa per Catalunya. A aquesta li tocava, per tant, celebrar els 30 anys de la legalització (es va produir el 3 de maig de 1977), i així ho va fer. Un acte a la que fou la seu dels comunistes catalans, al carrer Ciutat, va servir com a record d’aquella fita, que posava punt i final a quasi 40 anys de clandestinitat i encetava, d’altra banda, un camí cap al testimoniatge.
El president d’Iniciativa, Joan Saura, hi va destacar el paper del PSUC com a “element democratitzador de la societat catalana”, ja que en aquell moment “era impossible amagar-ne la influència a la societat”. Saura, que també es va referir a la greu crisi dels vuitanta, superada precisament per "les seves arrels profundes en la societat", va dir que la legalització no va ser “regalada o gratuïta”, sinó que “responia a la decisió de la Comissió Central exterior del PSUC de fer oposició des d’Espanya, i des del sacrifici de molts militants”. Anticipant-se a la decisió, el PSUC va legalitzar el seu funcionament organitzatiu mesos abans del 3 de maig del 77, sota la cobertura de l'associació "Promotora Social Urbana de Catalunya".
Pel president dels ecosocialistes, “la legalització suposava una recompensa a la política unitària d’aliances”. Una política que, per Saura, caracteritza també ICV, així com “la capacitat d’incorporar propostes innovadores”.
Durant l’acte d’aniversari es va fer també un acte d’homenatge a les històriques dirigents psuqueres Tomasa Cuevas i Leonor Bornau, presents a l’acte i de qui Mercè Olivares en va glossar la vida.
04/05/2007 · Bilbo Acció Nacionalista Basca (ANB) ha convocat una manifestació a Bilbao pel proper dissabte 12 de maig, un cop iniciada la campanya electoral, per "el sabotatge massiu al dret de sufragi universal" que suposa la impugnació de 120 de les seves candidatures electorals, i per reivindicar el seu dret a estar a les eleccions.
04/05/2007 · Bilbo Acció Nacionalista Basca (ANB) ha convocat una manifestació a Bilbao pel proper dissabte 12 de maig, un cop iniciada la campanya electoral, per "el sabotatge massiu al dret de sufragi universal" que suposa la impugnació de 120 de les seves candidatures electorals, i per reivindicar el seu dret a estar a les eleccions.
En una roda de premsa celebrada a Pamplona, la cap de llista al Consistori de Vitòria, Ana Agirregomezkorta, va denunciar la utilització per part de periodistes i polítics de conceptes com "contaminat" que segons va dir "ens recorden massa el discurs filofeixista del franquisme amb les seves conspiracions judeomaçòniques i trames comunistes i rojos separatistes".
Agirregomezkorta, va definir la impugnació de llistes electorals com "un sabotatge massiu al dret de sufragui universal" que constata "la victòria del franquisme sociològic a l'estat espanyol", i com "una nova caça de bruixes dirigida aquesta vegada pel Sant Ofici del senyor Rodríguez Zapatero".
Els candidats d'ANB presents a la roda de premsa no van acceptar preguntes dels periodistes, al considerar que molts mitjans de comunicació han adoptat respecte a aquest tema "el paper de jutge i fiscal, sense donar cap dret a les parts a defensar-se en un judici mediàtic". "No només ens heu condemnat abans d'anunciar la nostra presència a les eleccions, sinó que heu posat tota la vostra maquinaria al servei del més rastrer atac a la llibertat de consciència en una democràcia que és la prohibició d'expressar-se a una part de la població".
04/05/2007 · València Ja només el PP i els quatre blavers continuen sostenint que la terra és plana. A desgrat seu, els llicenciats en filologia catalana no caldrà que se sotmetin a les proves de valencià en les oposicions al cos de mestres convocades per la Generalitat, i és que el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha donat la raó a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) en una nova sentència que, una vegada més, avala jurídicament la unitat de la llengua.
04/05/2007 · València Ja només el PP i els quatre blavers continuen sostenint que la terra és plana. A desgrat seu, els llicenciats en filologia catalana no caldrà que se sotmetin a les proves de valencià en les oposicions al cos de mestres convocades per la Generalitat, i és que el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha donat la raó a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) en una nova sentència que, una vegada més, avala jurídicament la unitat de la llengua.
I amb aquesta ja en van catorze: dotze del TSJPV, una del Tribunal Constitucional i una altra del Tribunal Suprem. Unes sentències que, evidentment, no són les que dictaminen què és i on arriba una llengua però que, almenys, contribueixen a evitar absurditats i surrealismes, aquesta vegada per als mestres.
La resolució recull que “no veu cap raó jurídica que permeta sostindre que la llicenciatura en l’esmentada titulació no constituïsca una titulació suficient per a eximir de la realització de la prova de coneixements de llengua valenciana, ja que aquella llicenciatura avala suficientment el coneixement de la llengua d’aquesta comunitat, denominada oficialment ‘valencià’ al seu Estatut, i en l’àmbit acadèmic, ‘catalana’”.
La convocatòria de les oposicions, però, no ha quedat anul.lada.
04/05/2007 · Barcelona El seu avantpassat, el general George Armstrong Custer, donava cacera als indis i va acabar la seva carrera a la batalla de Little Bighorn, el juny del 1876. Ara el coronel Scott Custer persegueix els talibans a l’Afganistan, a la província de Khost, com oficial de la 82 divisió aerotransportada. La seva missió és interceptar els suïcides que moriran en un atemptat que s’infiltren des del Pakistan des de muntanyes salvatges i altes.
04/05/2007 · Barcelona El seu avantpassat, el general George Armstrong Custer, donava cacera als indis i va acabar la seva carrera a la batalla de Little Bighorn, el juny del 1876. Ara el coronel Scott Custer persegueix els talibans a l’Afganistan, a la província de Khost, com oficial de la 82 divisió aerotransportada. La seva missió és interceptar els suïcides que moriran en un atemptat que s’infiltren des del Pakistan des de muntanyes salvatges i altes.
I un altre element de relació amb el passat és la recent confirmació, per part del Pentàgon, que es fan servir nord-americans indis (navajos, apatxes, sioux,...) per donar suport a les unitats especialitzades en seguir el rastre de grups guerrillers i alguns d’ells estan en el grup especial que té com objectiu capturar o eliminar la cúpula dirigent de Al Qaeda. Els exploradors indis tenen una gran habilitat per saber sobre el terreny quantes persones hi havia al voltant d'un foc de camp o seguint les pistes o rastres d'un grup guerriller. Com a l’Oest, els nord-americans han de controlar una regió immensa amb poques forces i han de fer front a un enemic especialitzat en atacar i fugir. La seguretat a la frontera front els grups d’indis armats va assolir-se construint una línia de forts, que van arribar a ser 52. A l’Afganistan són les “bases de foc” o punts des dels quals els nord-americans, junt amb forces locals, surten a la recerca dels guerrillers talibans o d’Al Qaeda. Els enemics en aquest cas no són els indis sinó grups guerrillers, en el cas de Al Qaeda, formats per egipcis, iemenites, uzbecs, libis, ... dedicats en cos i ànima a la jihad (guerra santa). Les bases són atacades de manera intermitent per grups talibans que disparen i fugen o preparen trampes contra les patrulles d’exploració, enterrant explosius a les pistes de circulació. En aquest cas la salvació del grup atacat no li ve del Sèptim de Cavalleria sinó dels helicòpters armats. El terreny és tan difícil que en ocasions les tropes nord-americanes fan servir cavalls en lloc de vehicles per arribar a refugis de muntanya on se sospita que hi ha grups enemics. Un atac amb helicòpters o vehicles no garanteix l’efecte sorpresa. La lluita a la frontera afgano-pakistanesa és una guerra de paranys i havent patit fortes pèrdues (900 militants en els últims mesos) i tement els atacs aeris, els guerrillers recorren als atemptats o accions suïcides més que no pas a operacions perllongades. Les tropes, fent servir l’experiència dels israelians habituats als atemptats suïcides, aprenen a veure els signes exteriors de l’home-bomba: nerviosisme, comportament anormal, mirada perduda si no saben on es troben. Molts d’aquests kamikazes procedeixen de les escoles coràniques pakistaneses.
04/05/2007 · ACCAT Als comtats catalans, el Penedès era una comarca insegura a causa de la seva proximitat a la frontera amb l’Islam, cosa que l’exposava a patir els efectes d’atacs i contraatacs d’una banda i de l’altra; per això, entre els pocs nuclis habitats que hi havia hi destacava Olèrdola, una antiga fortalesa ibera fàcilment defensable per la seva situació elevada.
04/05/2007 · ACCAT Als comtats catalans, el Penedès era una comarca insegura a causa de la seva proximitat a la frontera amb l’Islam, cosa que l’exposava a patir els efectes d’atacs i contraatacs d’una banda i de l’altra; per això, entre els pocs nuclis habitats que hi havia hi destacava Olèrdola, una antiga fortalesa ibera fàcilment defensable per la seva situació elevada.
El 1107, la tribu musulmana dels almoràvits, que s’havia apoderat de tot el Magrib i al-Andalus, va envair el Penedès, i va destruir-hi Olèrdola i Gelida; per un moment semblava que volien prendre també Barcelona, però, pel novembre del 1108 es retiraren sense haver-la atacada.
Per tal de reconstruir Olèrdola, el comte de Barcelona Ramon Berenguer III va seguir el model de les viles franques, nuclis de població creats pels comtes on, per atraure-hi repobladors, s’hi concedien franqueses que alliberaven els habitants del domini dels senyors feudals; així, el 1108, Ramon Berenguer III atorgà carta de franquesa als que acudissin a repoblar Olèrdola; ara bé, en contra del que esperava aconseguir el comte, la gent no s’instal·là pas a Olèrdola, sinó dins del territori situat a uns sis quilòmetres de l’antiga fortalesa ibera, inclòs dins del perímetre de la franquesa, on va créixer-hi un nucli de població que, a partir de 1110-1120, va començar a denominar-se Vilafranca del Penedès, la prosperitat del qual derivaria de la seva situació dins de la via comercial entre Barcelona i Tortosa.
Per saber-ne més: Ribas i Bertran, Antoni: Història de Vilafranca Vilafranca del Penedès: Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Servei de Cultura, 1990 Xavier Deulonder / historiacatalunya@accat.org
03/05/2007 · Bilbo El president del PP de Biscaia, Antonio Basagoiti, diu que les llistes d’Acció Nacionalista Basca “estan més contaminades que un enciam a Txernòbil”. Euskal Herria s’ha convertit en la Txernòbil política d’Occident, és un forat negre, l’excepció de la Unió Europea perquè els resultats del pròxim 27 de maig no reflectiran els desitjos del cos electoral d’Euskadi i Navarra al 100%. Unes eleccions són l’expressió màxima de la democràcia, i si les eleccions són parcials, la democràcia no pot ser plena.
03/05/2007 · Bilbo El president del PP de Biscaia, Antonio Basagoiti, diu que les llistes d’Acció Nacionalista Basca “estan més contaminades que un enciam a Txernòbil”. Euskal Herria s’ha convertit en la Txernòbil política d’Occident, és un forat negre, l’excepció de la Unió Europea perquè els resultats del pròxim 27 de maig no reflectiran els desitjos del cos electoral d’Euskadi i Navarra al 100%. Unes eleccions són l’expressió màxima de la democràcia, i si les eleccions són parcials, la democràcia no pot ser plena.
La policia espanyola ha investigat aquests dies a gairebé 15.000 bascos. A Madrid, a la seu del Ministeri de l’Interior, existeix una llista de ciutadans sospitosos, tots independentistes. La Llei de Partits ampara aquesta mena de situacions impensables en d’altres països del nostre entorn. En aquests comicis hem descobert l’existència de candidatures i persones “contaminades” per la seva militància present o passada. Els investigadors espanyols escorcollen l’historial polític dels candidats de l’esquerra abertzale i quan detecten connexions amb Herri Batasuna, Euskal Herritarrok o amb Batasuna, els afectats esdevenen ciutadans de segona i se’ls nega el dret al sufragi passiu: poden votar, però no ser escollits per ocupar responsabilitats a les institucions. L’argument és que les organitzacions citades formen part o estan al servei d’ETA, i aquestes tres sigles ho contaminen tot. De res serveix que 84.000 bascos hagin acudit a signar a notaries, diputacions i ajuntaments per avalar la formació de plataformes electorals. La Fiscalia General i l’Advocacia de l’Estat les han impugnat. Des del PSOE s’insisteix que si els independentistes volen estar presents a les urnes, han de condemnar expressament la violència. Una opció, en qualsevol cas, no contemplada per la Llei de Partits.
La condemna és una opció moral, no un requisit jurídic. Però els emplaçaments socialistes queden al descobert quan també qüestionen a algunes de les candidatures d’Acció Nacionalista Basca, formació que rebutja l’ús de la violència en els seus estatuts fundacionals. En una decisió que no té precedents, Zapatero pretèn anul.lar també diverses llistes d’un partit legal com ANB perquè alguns dels seus candidats estan “contaminats”. El grau de “contaminació” a més, és arbitrari. No existeix un barem, però es tolera fins a dos “contaminats” en una mateixa llista, sempre que un d’ells no sigui màxim dirigent de Batasuna –Arnaldo Otegi, per exemple–, en aquest cas estaríem davant d’una “contaminació” de qualitat, mereixedora del màxim càstig.
L’epidèmia provocada pel virus del “tot és ETA”, amb carácter retroactiu i portada fins als últims extrems, hauria de comportar la il.legalització del PSOE ja que en les seves files té a antics membres d’ETA político-militar, agrupats en el partit Euskadiko Ezkerra fusionat amb els socialistes bascos des de fa catorze anys. També estan “contaminats” tots els governs espanyols des de 1977 i fins l’actualitat per haver mantingut negociacions amb el grup armat basc. “Contaminats” els parlaments d’Euskadi, Navarra, el Congrés dels Diputats i el Senat espanyol. En totes aquestes cambres han ocupat escons representants de l’esquerra abertzale. I de la “contaminació” no s’escapa ni el Rei d’Espanya, qui al 1993 va rebre al Palau de la Zarzuela i va estrènyer la mà al llavors diputat a Madrid i portaveu d’HB, Jon Idígoras.
Entre tanta pol.lució ambiental, el dirigent del sindicat LAB, Rafa Díez, exigeix a Zapatero que “es descontamini del PP” i Arnaldo Otegi, de Batasuna, envia aquest missatge al Palau de La Moncloa: “Si l’esquerra abertzale no està en les eleccions, com defenso jo que és possible un procés democràtic en aquest país? Amb quins arguments? No els tinc. Per tant, si –als socialistes– no els agrada que l’esquerra abertzale estigui en les eleccions, el que ens estan dient és que no volen el procés democràtic amb nosaltres.” No hi ha procés de pau sense el retorn de l’independentisme basc a les institucions.
03/05/2007 · Barcelona Cada cop que la Família Reial s’engreixa amb l’arribada d’un nou plançó els mitjans protagonitzen un fenomen vergonyant consistent a omplir pàgines i pàgines amb les més oblidables nimietats de l’esdeveniment. La premsa dita seriosa es tenyeix uns dies de rosa per informar del prepart, del part, del postpart i de les visites dels familiars, amb titulars de dubtós interès informatiu com el de La Vanguardia digital on es titulava en ubicació preferent que la petita Leonor “visitaba a su hermana y la colmaba de besos”.
03/05/2007 · Barcelona Cada cop que la Família Reial s’engreixa amb l’arribada d’un nou plançó els mitjans protagonitzen un fenomen vergonyant consistent a omplir pàgines i pàgines amb les més oblidables nimietats de l’esdeveniment. La premsa dita seriosa es tenyeix uns dies de rosa per informar del prepart, del part, del postpart i de les visites dels familiars, amb titulars de dubtós interès informatiu com el de La Vanguardia digital on es titulava en ubicació preferent que la petita Leonor “visitaba a su hermana y la colmaba de besos”.
Per sort, l’Avui i El Punt van ser honroses excepcions. En el cas del primer, per exemple, el vint-i-cinquè aniversari del Barbican Centre de Londres ocupava més espai que la notícia del naixement de la segona filla de Felip de Borbó i Letizia Ortiz.
Lamentablement, l’actitud de TV3 va ser d’autèntic vasallatge i l’obertura dels informatius era essencialment la mateixa que la de les televisions espanyoles, públiques o privades. Com era de preveure, els canvis als informatius ho han estat d’ordre estètic, però no s’ha encarat la veritable qüestió de fons: la pèrdua de la mirada pròpia i de l’òptica catalana que hauria de presidir l’escaleta del Telenotícies. La figura del Rei, és sabut, desperta a Catalunya posicions més tèbies de mitjana (quan no directament contràries) que a d’altres indrets de l’Estat. Però ningú no hauria arribat a aquesta conclusió si hagués fet servir com a referència les ensabonades dels TNs dels darrers dies.
03/05/2007 · Barcelona Una de les característiques que s’autoatribueix El Mundo, i de la que si parleu amb algun dels seus salarialment motivats directius se’n senten orgullosos, és la línia de “periodisme d’investigació” del diari de Pedro J. Ramírez. Així el diari i les empreses del grup, com “El Mundo TV”, han produït peces essencials de la intoxicació i la desinformació que rebrien l’aplaudiment del Dr. Goebbels, com “Ciudadanos de Segunda”. Però el punt fort, com sap tothom, del diari és el “destape” d’injustícies i corrupteles vàries, ja es tracti de piscines o de fons reservats. És un dels seus atributs de marca, que diria algú de marketing.
03/05/2007 · Barcelona Una de les característiques que s’autoatribueix El Mundo, i de la que si parleu amb algun dels seus salarialment motivats directius se’n senten orgullosos, és la línia de “periodisme d’investigació” del diari de Pedro J. Ramírez. Així el diari i les empreses del grup, com “El Mundo TV”, han produït peces essencials de la intoxicació i la desinformació que rebrien l’aplaudiment del Dr. Goebbels, com “Ciudadanos de Segunda”. Però el punt fort, com sap tothom, del diari és el “destape” d’injustícies i corrupteles vàries, ja es tracti de piscines o de fons reservats. És un dels seus atributs de marca, que diria algú de marketing.
Però l’atribut de marca real d’El Mundo és sempre disparar en la mateixa direcció i a més fer-ho coordinadament. Que treus un diputat d’ERC en calçotets fent el “ridi” amb el carnet a la boca? És que el dia abans has trucat al Suprem. Que apretes els cargols al PSOE menorquí? És que havíem quedat amb en Rajoy d’ajudar a fer oposició. Que qüestiones les subvencions a la Plataforma pro seleccions catalanes? És que el Garcia Prieto demana “que se generalicen los controles a las ayudas públicas”. I és clar si es tracta de controlar, per a això tenim els amics d’El Mundo i el seu corresponsal parlamentari Daniel Sirera.
No es pot negar que no els falta certa eficàcia, tret pel detall que l’opinió pública catalana situa la capçalera al mateix nivell de prestigi que la COPE i que els lectors de diaris majoritàriament l’ignoren (només el 2,1% dels lectors catalans el llegeix segons l’enquesta del CEO). Més eficàcia però ha demostrat l’actual equip de Cultura posant fre a la tradicional abocament sense fre de diners públics al pou negre de la FECAC, per la senzilla via d’exigir la comptabilitat, que per la FECAC es veu que és novetat mundial. Un pou que no s’omplia mai i que al que gosava parlar-ne ràpidament li sortia al pas el “capità Sala”, gelòs guardià de la reserva de vots andalusins, o el mateix Prieto que repartia carnets d’amic de l’immigrant o excomunions “nunca te vamos a votar”. Casualment, El Mundo al disparar sobre les seleccions catalanes, ataca competències del Departament de la Vicepresidència, a càrrec de Carod, evident mentor polític de l’equip de Tresserras. El fet és que El Mundo porta uns dies fent campanya sobre els diners i el local de la plataforma pro seleccions, i ahir editorialitzava (l’únic diari que ho feia) sota el títol “Demencial despilfarro en el capricho de las selecciones catalanas” en que es preguntava “¿Alguien fiscaliza el gasto de ese dinero regalado generosamente?”. Avui, dedica titular i tres quarts de plana a una original notícia sobre la pregunta del corresponsal parlamentari Daniel Sirera a Carod-Rovira, que no té rèplica en la resta de capçaleres diàries. Bloqueig informatiu diran uns, “la voz de su amo” podrien dir altres.
03/05/2007 · Barcelona El Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans organitza un cicle d’homenatges a tres rellevants cristians que han mort darrerament i que formaven part del grup des dels seus inicis. El primer homenatjat, aquest proper dimarts, serà mossèn Josep Maria Vidal Aunós, mort l’any 2003 quan era el rector de la Parròquia de Santa Maria del Pi.
03/05/2007 · Barcelona El Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans organitza un cicle d’homenatges a tres rellevants cristians que han mort darrerament i que formaven part del grup des dels seus inicis. El primer homenatjat, aquest proper dimarts, serà mossèn Josep Maria Vidal Aunós, mort l’any 2003 quan era el rector de la Parròquia de Santa Maria del Pi.
. Aquesta parròquia va esdevenir famosa quan l’any 2001 va acollir centenars d’immigrants que s’hi van tancar durant més d’un mes per demanar la seva regularització. Primer van anar a la Catedral, però les portes eren tancades. I es van adreçar al Pi, on Mossèn Vidal els va acollir amb totes les conseqüències, perquè “la llei de l’Evangeli està per damunt de qualsevol altra llei”. Cap pressió, especialment de la jerarquia, el va fer canviar de parer.
De fet, aquesta actitud no era nova, ja quaranta anys abans havia fet el mateix a la Parròquia de Sant Medir, quan va permetre que Comissions Obrera hi celebrés la seva assemblea constituent. Allà també va iniciar la secció dedicada a la defensa dels drets humans del Grup Sant Jordi. Aquest gran capellà, nascut a Fos (la Vall d’Aran francesa) era tot un símbol com ho demostra el fet que prop de dos-cents capellans i unes dues mil persones van assistir al seu enterrament, un autèntic plebiscit tal com el van qualificar alguns sacerdots. Home d’una gran claredat mental i espiritual, va ser educat en un seminari francès, la qual cosa va ser decisiva en la seva obertura i en el seu compromís. Compromís que mai va abandonar i que encara ara és recordat pels immigrants que van trobar en ell l’autèntic testimoniatge de l’Evangeli.
L’acte d’homenatge tindrà lloc al Centre Passatge (passatge Mercader número 13) de Barcelona el proper dia 8 de maig a dos quarts de vuit del vespre. Hi participaran Josep Bigordà, periodista i prevere de l’equip parroquial del Pi, i Montserrat Manent, poeta i recopiladora de les glosses de mossèn Vidal, que escrivia cada quinze dies. El 16 i el 23 de maig se celebraran els altres dos homenatges, a Anton Cañellas i a Agustí de Semir, també al Centre Passatge.
03/05/2007 · Maria Obelleiro Día do Internacionalismo Proletario pola CIG, CUT, GNT e CNT e Día da Clase Obreira por CC.OO e UGT son as denominacións coas que as distintas centrais sindicais denominaron o 1 de Maio en Galiza. O nome co que se coñece a data reivindicativa supón o comezo dunha longa listaxe de discrepancias que trascenden o anecdótico.
03/05/2007 · Maria Obelleiro Día do Internacionalismo Proletario pola CIG, CUT, GNT e CNT e Día da Clase Obreira por CC.OO e UGT son as denominacións coas que as distintas centrais sindicais denominaron o 1 de Maio en Galiza. O nome co que se coñece a data reivindicativa supón o comezo dunha longa listaxe de discrepancias que trascenden o anecdótico.
O 1 de Maio, a pesar de que moitos estean interesados en presentalo como unha data de celebración festiva, é unha data reivindicativa. No 1 de Maio bótanse á rúa milleiros de traballadores para amosar unhas reivindicacións que aínda existen, a pesar de que os medios de comunicación as oculten trala información da imperante macroeconomía. Malia que este ano foi un dos máis conflitivos laboralmente, a dinámica non se reflectiu na participación, agás no caso de Vigo.
Gran parte do tecido mediático do país salientou a división entre sindicatos nos seus titulares principais como se fose un feito inédito. A loita sindical en Galiza vén caracterizada nos últimos anos pola tendencia a pactar acordos de CC.OO e UGT, ao contrario que a CIG e outros sindicatos nacionalistas como ELA e LAB. A dinámica sindical varía en función do partido que goberne no momento, de aí a disposición á concertación dos sindicatos maioritarios no Estado español. Pola contra, a estratexia sindical da CIG e a súa independencia non se viron ristrinxidas polo feito de que o BNG goberne co PSOE na Xunta.
Principais diferenzas
A acción sindical, o diálogo social, o pacto cos gobernos, as políticas de emprego, as pensións e a negociación colectiva deixaron ver ao longo do ano as grandes disconformidades que se dan entre as centrais. Á suma destes trazos habería que engadirlle as eleccións sindicais que se están a celebrar nestes meses. Uns comicios nos que a CIG pode superar en delegados a CC.OO.
As consignas das manifestacións que se celebraron o 1 de Maio permiten advertir a liña que segue cada un dos sindicatos. A perspectiva nacional eríxese como o elemento que máis incide na separación das centrais sindicais na Galiza. Mentres a CIG reclama a “autodeterminación” e a “soberanía política e a liberación social”, CC.OO. e UGT demandan “un goberno europeo e unha constitución”. Ao contrario que acontece nas centrais estatais, a CIG censura a UE “como medio de expresión do liberalismo económico e dos monopolios”. Nas consignas que se repetiron durante as manifestacións, o sindicato nacionalista referiuse ao Mercado Común Europeo como “a ruína do pobo galego”.
Posturas fronte aos acordos
Durante este ano, os pactos foron os principais protagonistas da acción sindical das centrais do Estado español. A CIG denuncia en repetidas ocasións que a relegan a nivel estatal a pesar de ter acadado a categoría de representativa. O sindicao nacionalista xa fora illado da Confederación Internacional de Sindicatos, creada a finais do pasado ano. Pola súa banda, CC.OO e UGT critícanlle á CIG que se negue a asinar pactos, tanto a nivel galego como a nivel estatal, que supoñen “un claro avance para os traballadores”. Dende CC.OO. e UGT acúsaselle á CIG de apostar “pola confrontación cos empresarios e co Goberno”.
Precisamente, son eses os pactos que a CIG censura, “só procuran a foto e converten os acordos en palla”. A principal crítica da CIG estivo centrada na política de pensións. Xesús Seixo, secretario xeral do sindicato, considera que están intimidando os traballadores mediante o anuncio dunha suposta creba do sistema cara ao 2020, mentres
03/05/2007 · Carles Toronjo i Manyé Un fet inversemblant s'està produint al nostre país. Si per una banda, a les terres de Ponent i, més exactament, a la seva capital, Lleida, l'administració local està impulsant un projecte pioner, a nivell nacional i estatal, que consisteix en proporcionar a tota la ciutadania la possibilitat d'accedir a Internet des de qualsevol punt o racó de la ciutat d'una manera gratuïta. Per l'altra, la Generalitat valenciana està intentant perpetrar el tancament del repetidor de La Carrasqueta, situat al terme municipal de Xixona.
03/05/2007 · Carles Toronjo i Manyé Un fet inversemblant s'està produint al nostre país. Si per una banda, a les terres de Ponent i, més exactament, a la seva capital, Lleida, l'administració local està impulsant un projecte pioner, a nivell nacional i estatal, que consisteix en proporcionar a tota la ciutadania la possibilitat d'accedir a Internet des de qualsevol punt o racó de la ciutat d'una manera gratuïta. Per l'altra, la Generalitat valenciana està intentant perpetrar el tancament del repetidor de La Carrasqueta, situat al terme municipal de Xixona.
Una instal•lació de telecomunicacions que permet que el senyal de Televisió de Catalunya pugui arribar a les llars de tots aquells ciutadans valencians que viuen a les terres més meridionals del nostre país.
Dues accions contraposades i pioneres, no només a nivell nacional sinó que també a nivell internacional, que denoten una forma diametralment oposada d'entendre com s'ha de comportar l'administració envers la tecnologia. Una; la de facilitar al ciutadà l'accés al seu ús i que aquest pugui avesar-se a les millores que ofereix. I l'altra, la de privar-li, censurar-li i impedir-li l'accés a allò que mitjançant la tecnologia, per exemple, es pot proporcionar a la ciutadania: una televisió de qualitat, plural i al servei de les persones.
A La Paeria s'ha engegat un projecte anomenat "Ciutat en Xarxa" que té com a finalitat que tota aquella persona que vulgui, pugui accedir a la xarxa a través de la tecnologia Wi-Fi des de qualsevol plaça o carrer si disposa d'un ordinador, mòbil, PDA o giny que estigui adaptat a la tecnologia sense fils. L’objectiu és que hi hagi un punt d’accés amb tecnologia Wi-Fi per cada cent habitants, amb el propòsit de fer realitat que Lleida sigui la primera ciutat catalana amb accés a Internet de manera gratuïta i sense fils. Uns números que situaran Lleida per sobre de ciutats com Nova York, on la cobertura Wi-Fi, no és ni de bon tros la que l'administració local lleidatana espera assolir a Lleida. Un projecte pioner que constitueix un gran pas pel que fa a l'accés a Internet, en igualtat de condicions, per a tots els habitants, en aquest cas de Lleida. Una acció que ha estat acompanyada d'altres, com la Lan Party o el Parc Científic i Tecnològic del Gardeny i que s'emmarca en una manera de fer de l'administració local d'aquesta ciutat molt preocupada i sensibilitzada per tal d'apropar les noves tecnologies de la informació i la comunicació als seus administrats.
Mentre que a Xixona, amb l'intent de segellar el repetidor de La Carrasqueta, propietat de l'entitat Acció Cultural del País Valencià, s'està a punt de vulnerar un dels drets més fonamentals que les persones d'aquest segle tenen. El del lliure accés a la informació i que, en cap cas, danya l'interès públic. En un context mundial on la tecnologia permet que la gent, d'arreu del planeta, pugui accedir a qualsevol senyal de les televisions que emeten des de qualsevol indret dels cinc continents, la Generalitat valenciana en un acte desproporcionat i feixista, propi d'èpoques molt passades, es despenja amb iniciatives d'aquest estil. Ras i curt: quelcom lamentable, roí i impropi d'aquells que haurien de vetllar pels interessos dels ciutadans que administren. I la cosa no s'acaba aquí. Els altres dos repetidors que funcionen al País Valencià, el de Mondúver i el del Mont Bartolo, que faciliten que el senyal de TVC arribi a tots els valencians de les demarcacions de València i Castelló, també estan en el punt de mira del PP valencià. Tot i que, de moment, la judicatura, ens aquests, ha parat l'ofensiva irracional dels populars.
Després de veure del que són capaços, no sembla tan esbojarrat predir que la següent acció que tinguin pensada, sigui la de prohibir l'accés, a tots els seus administrats, a les pàgines web amb domini puntCAT. El que identifica i dóna visibilitat a Internet a tota la comunitat cultural i lingüística catalana, de la qual els valencians en formen part de la mateixa manera que els mallorquins, els algueresos o els andorrans. Una evidència que no necessita arguments i que la dreta valenciana malda, patolla per aniquilar-la.
En definitiva, allò que dèiem: dues maneres de fer, per part de l’administració pública, pioneres i contraposades.
02/05/2007 · Roger Buch, politòleg La crònica electoral d’aquesta setmana no pretén preveure resultats futurs sinó veure la distribució geogràfica del comportament electoral dels barcelonins. En el cas del Cap i Casal, les diferències econòmiques per districtes són prou manifestes. Així, Sarrià-Sant Gervasi i Nou Barris se situen en els extrems de major i menor poder adquisitiu. Això es nota en el preu dels pisos i també, lògicament, en el comportament electoral. Els partits conservador i liberals tendiran a treure més bons resultats als barris benestants, mentre que els partits d’esquerra ho faran als barris més humils. A Barcelona, el nivell adquisitiu no és l’única variable explicativa del diferent comportament electoral. Els percentatges d’ús del català i la personalitat de cada barri (moment de formació, història recent, estructura associativa...) és un element tant o més important per explicar aquestes diferències.
02/05/2007 · Roger Buch, politòleg La crònica electoral d’aquesta setmana no pretén preveure resultats futurs sinó veure la distribució geogràfica del comportament electoral dels barcelonins. En el cas del Cap i Casal, les diferències econòmiques per districtes són prou manifestes. Així, Sarrià-Sant Gervasi i Nou Barris se situen en els extrems de major i menor poder adquisitiu. Això es nota en el preu dels pisos i també, lògicament, en el comportament electoral. Els partits conservador i liberals tendiran a treure més bons resultats als barris benestants, mentre que els partits d’esquerra ho faran als barris més humils. A Barcelona, el nivell adquisitiu no és l’única variable explicativa del diferent comportament electoral. Els percentatges d’ús del català i la personalitat de cada barri (moment de formació, història recent, estructura associativa...) és un element tant o més important per explicar aquestes diferències.
Aquestes importants variacions del comportament electoral ja es noten en els districtes i encara són més rellevants si analitzem els resultats per àrees més petites, com ara les zones estadístiques o les zones de recerca.
Fent un cop d'ull als vuit mapes electorals publicats al lloc web d'Estadística de l'Ajuntament de Barcelona (percentatges obtinguts dels sis partits parlamentaris més el de la participació i el de l'abstenció) podem agrupar-los en quatre, que ens dibuixen quatre models de distribució del vot, dos dels quals són el negatiu dels altres dos.
En primer lloc trobem el mapa de distribució de vot de CiU, que és pràcticament el mateix que el mapa de la participació electoral. Allà on es vota més, és on CiU treu millors resultats. Aquesta coincidència és rellevant sobretot en les eleccions al Parlament, però també en totes les altres convocatòries. És la Barcelonacatalanoparlant amb poder adquisitiu alt. CiU i la participació obtenen els seus màxims resultats als districtes de Sarrià-Sant Gervasi i també a l'Eixample i Les Corts.
Si girem com un mitjó el mapa d’aquesta Barcelona benestant ens sortirà el mapa dels resultats que obté el PSC i també l’abstenció. Els socialistes treuen els seus millors resultats en els barris on es vota menys, al nord est de la ciutat, a Nou Barris, i zones amb característiques semblants com Horta-Carmel, Vall d’Hebró o La Verneda. Els seus pitjors resultats, òbviament, a Sarrià Sant Gervasi.
En tercer lloc, trobem el mapa de percentatge de vots del PP que s’assembla molt al de Ciudadanos, formació que obtingué els seus màxims resultats a Pedralbes. El vot espanyolista és present a tota la ciutat però les seves puntes les trobem en els barris amb més i menys poder econòmic: Sarrià Sant Gervasi i Nou Barris, i a d’altres zones amb important presència castellanoparlant com Vall d’Hebró o La Sagrera.
Finalment veiem el mapa de la Barcelona menestral, el negatiu exacte de la Barcelona espanyolista i que té l’epicentre a la Plaça del Sol de la vila de Gràcia. És la Barcelona d’ERC i, cada vegada més, també la d’ICV. Des de fa uns deu anys l’electorat d’ICV a Barcelona s’assembla molt a l’electorat d’ERC per localització geogràfica, però també per edat i nivell d’estudis. ERC i ICV tenen els seus punts forts al centres històrics de Gràcia i Sants, i també a altres barris de nivell adquisitiu mitjà i amb forta presència catalanoparlant (Poble Nou, Clot Guinardó...). Els seus pitjors registres allà on millor els va al PP i a Ciudadanos. La única diferència rellevant entre ERC i ICV és que els ecosocialistes tenen bons resultats a Ciutat Vella.
En definitiva, no podem preveure el vot d’una persona perquè visqui en un barri o en un altre, però sí que coneixent les característiques globals d’una població (llengua i poder adquisitiu) podem deduir quins són els partits que hi obtindran millors resultats.
El proper dia 8 de maig, a l'Auditori Winterthur de Barcelona, Òmnium Cultural vol trencar el seu silenci responsable i vol exposar amb claredat la seva postura davant l'incompliment de l'Estatut de Catalunya en matèria de finançament, la invasió de competències per part del govern espanyol i l'amenaça del Tribunal Constitucional de retallar encara més l'Estatut.
Els partits polítics són organitzacions destinades a aconseguir i mantenir el poder. Això és obvi. Però són --o haurien de ser-- molt més que això. Perquè si aspiren al poder no és --no hauria de ser-- per a controlar la societat, ni per a fer de simples administradors de la situació al servei dels poders econòmics. Sinó per a fer la política que necessita i reclama la societat a la qual representen.
Òmnium Cultural ha convocat un acte el dia 8 d’aquest mes de maig com a expressió de la inquietud de bona part de la població catalana, començant pels seus propis socis, respecte a la situació social, política i cultural que estem vivint.
De tots és sabut que des de l'any 1982 se celebra la denominada Fira d'Abril de Catalunya, una fira que ha anat canviant d'ubicació segons la conveniència dels distints ajuntaments per què ha passat (Barberà, Santa Coloma de Gramanet, etcètera) i de la pròpia organització de l'esdeveniment, la “Federación de Asociaciones Culturales Andaluzas de Cataluña” (FECAC).
...
Si desitja inserir publicitat en aquest web posi's en contacte amb PubliCAT! media