Vagi per endavant que aquest post no és contra l'activitat festiva de les associacions de veïns, sinó sobre el concepte que d'elles n'ha tingut la representació política del Consistori. Vagi per endavant, també, que la meva opinió sobre tanta i tanta festa pagada amb diners dels ciutadans és que em sembla excessiva en general i desmesurada en alguns casos. Però  també, que això no té a veure amb la reflexió que faig al voltant del fet que els qui som representants públics ens hàgim cregut que cal ser presents a totes elles de manera gairebé obsessiva.

És impossible complir amb tothom, i és un error creure que cal "complir" amb totes i cada una de les centenars de festes i actes que passen a la ciutat.

El que passa a Badalona amb les festes és una exageració, i pretendre contribuir-hi no farà res per canviar-ho. Els regidors de Badalona poden anar als actes, i tant que sí, però no crec que això sigui una obligació, i ni tant sols penso que la fugacitat de la presència minutada d'una banda a l'altra ens faci quedar gaire bé. És una exageració en negatiu, i en positiu al mateix temps, perquè un s'adona de la quantitat de gent que viu en aquesta ciutat, i de la quantitat d'arrossos, botifarres, paelles, migues, xocolatades, havaneres, traques, orquestres i disco-mòbils que poden funcionar gairebé al mateix temps.

Jo vaig a on puc,a on vull, i a on penso que no puc defugir la invitació. Sempre ha estat així. No puc ser a tot arreu, i és un error entrar a la voràgine d'anar als llocs perquè et vegin, o perquè els "altres" hi van. Els ciutadans i les entitats han de ser conscients que no tenim el do de la ubiqüitat. Aquest cap de setmana he anat a cinc activitats diferents....a sis, per ser exactes. Ha estat amb prou temps i sabent que si anava a una banda no podia anar a l'altra. Ha estat perquè m'hi havien convidat expressament, o perquè sentia que ho havia de fer per la relació que m'uneix amb els qui organitzaven. Avui m'han dit que no m'han vist a tres dels sis llocs on vaig anar. Tant se val. No podem viure obsessionats que ens vegin, ni nerviosos de veure que d'altres van amunt i avall pendents del rellotge i de ser vistos.  

Els herois de tot això no són pas els regidors que van traient la llengua d'una banda a l'altra, sinó els veïns que traient temps d'on poden organitzen i treballen moltíssimes hores per oferir distracció als seus mirant de configurar una identitat col·lectiva, en alguns casos amb èxit, i tants d'altres en el relatiu fracàs que suposa que segons qui només estigui interessat a agafar cadira i botifarra....i fins l'any que ve.

Hem posat més policia, més neteja i millor il·luminació. Hem tancat alguns locals i no n'han pogut obrir d'altres. Hem tirat endavant la ordenança de civisme i l'estem aplicant amb sentit comú. Hem explicat el que volem arreu, i ho seguim fent. Però l'incivisme zero a les nits del cap de setmana, de moment, és un objectiu fracassat. Potser no pot ser d'una altra manera.

Me'n lamento i el pateixo. Com a responsable municipal, com a ciutadà, i com a veí. Estic enfadat que hàgim d'escortar autobusos, i vigilar carrers i demanar a gent suposadament intel·ligent que deixin de donar la tabarra als veïns i no malmetin l'espai públic o els bens privats. Podem aconseguir un oci cívic i tranquil? o ens hem posat el llistó massa amunt?

Malgrat els controls, l'absència de trucades al 092 i la relativa pau aconseguida a Canyadó, continúa passant que de tant en tant es trenquen retrovisors de cotxes, o que els crits estúpids desperten la gent que preten dormir el cap de setmana. El vandalisme  s'ha traslladat a les rutes de retorn a casa. Són molt pocs, però són suficients per acabar la paciència zen dels qui en pateixen l'estupidesa.

Què ho fa que algú trobi gust a trencar el que és dels altres, ja sigui la son o un retrovisor? Com que sabem les hores i els llocs, canviarem la rutina policial per mirar d'enxampar-los quan l'alcohol i la tonteria ja els han afectat massa. No ens rendim, encara. Hem fet progressos insuficients, però em proposo continuar avançant en el camí d'aconseguir l'equilibri just i el respecte entre l'exercici de l'oci i el del descans.

Un periodista barceloní em deia l'altre dia que la nostra zona d'oci és un espai molt tranquil si el comparem amb la zona hermètica de Sabadell....i segurament és cert, però no podem pensar que el que fem és suficient. Hem de seguir treballant per canviar actituds i aïllar el vandalisme fins que la seva acció sigui una sorpresa.

Ja són diverses les persones, portaveus d'entitats o individuals, que han mostrat la seva posició favorable a la senyalització d'àrees verdes d'aparcament a l'espai públic. Es tracta, doncs, d'una proposta "políticament incòmoda" defensada per la ciutadania. Anem deixant enrere tabús i hi ha gent que comença a dir en veu alta el contrari del que estàvem acostumats.

Hi ha gent disposada a pagar un preu raonable per estacionar a la via pública (a Barcelona, entre 1 euro a la setmana i 0,20 al dia per als residents), i que creu que pagar l'impost de vehicles no dóna dret a aparcar gratuïtament al carrer. Me'n felicito. Com a mínim, de que s'obri el debat sobre la qüestió de com ordenar la ciutat a fi que la gent que no té plaça de pàrking en disposi  al barri on viu, evitant les voltes i voltes que sovint es fan per trobar-la.

La ciutat té més cotxes que espais públics on deixar-los. És un mal endèmic que no han resolt ni les milers de places públiques o privades que s'han construït, ni les mil que es faran en aquest mandat. A més a més, la crisi farà que no es venguin totes les que s'ofertaran, i que molts ciutadans optin per estalviar tornant a deixar el cotxe al carrer.

Davant aquesta realitat, planificar fer més aparcaments de promoció pública en el curt termini no sembla la millor decisió, però no prendre decisions pot fer que el que ara passa empitjori.

Estendre l'àrea verda a la ciutat podria ser una solució i, com a mínim, hauríem d'estar disposats a parlar-ne. Alguns ja ho han començat a fer, i me'n felicito, perquè també és cert que una mesura transcendent com aquesta no es pot ni improvisar, ni imposar.

He deixat passar molts dies abans d'escriure sobre Can Mora, la masia de Canyet que es proposa reconvertir en escola (de l'Opus). He escoltat la veu dels detractors (molts), i he llegit el que han escrit (pocs: 1, 2, 3, 4, 5, 6..).

He llegit també les paraules de Jordi Villacampa, defensant aquesta opció a El Punt. I he de suposar que entre els arguments d'uns i altres existeix o una gran indiferència, o un silenci clamorós que aprova la operació.

Es repeteix el mateix que amb el Màgic, però ara sobre terrenys privats. En aquell cas, la ciutat va cedir durant 50 anys un sòl públic d'equipaments per a construir-hi una superfície comercial privada. Per assegurar la vigilància del tracte, es posà en marxa una Fundació entre la Penya i l'Ajuntament, que n'havia de vetllar el compliment durant aquest període.

Si més no, el projecte ja s'ha posat en marxa i ha permès al Joventut de tirar endavant en aquests darrers nou anys. Queden un munt d'anys, i la Penya sembla que no té garantida la suficiència econòmica només amb l'explotació d'aquest centre, entre d'altres raons perquè la seva participació s'ha reduït a un 15 % de les accions.

Avui doncs, la Penya torna a necessitar ingressos extraordinaris. I presenta un projecte que els pot donar l'aire que necessiten per continuar tirant endavant. La gent de Badalona senten la Penya i ningú no vol que pugui passar aquí el que va passar a Girona. Però hi ha dubtes. Hi ha qui creu que aquesta manera recurrent d'actuar no és correcta. I Jordi Villacampa respon que si algú té alguna idea millor, la doni. Hi ha qui creu que a la Penya ja se l'ha ajudat prou, però Jordi Villacampa respon -amb certa amnèsia- que ara és la primera vegada que hi ha un alcalde que entèn les necessitats del Club. Què deuen pensar Maite Arqué o Joan Blanch?

Jordi Villacampa rebla l'entrevista dient que la Penya converteix terrenys que no valen res en equipaments per la ciutat. Francament, aquesta afirmació se l'hagués pogut estalviar. No val res allò que previsiblament es vendrà, passant per la requalificació, amb el 100% de marge? És aquesta escola un "equipament per a la ciutat"?

Entenc la Penya i el seu Consell d'Administració. Més enllà que el seu President hagi estat excessiu en les paraules, el cert és que hi ha un projecte que pot ajudar el club a tirar endavant. Li donem l'esquena? O hi posem condicions?

La Penya, certament, vol seguir a l'elit. Només faltaria que no ho volgués. Tots ens afegim als seus èxits quan hi són, i hem de ser conscients que per tenir-los calen recursos. Però què vol la ciutat? Suposo que la majoria vol que les coses es facin bé. Que s'ajudi, amb transparència i fent-hi guanyar la ciutat. Que es planifiqui millor, i que sapiguem quantes "operacions" caldrà compartir en el futur. El pitjor, el que seria terrible, fóra la indiferència. Per això calen veus crítiques, i aportacions que deixin l'interès de la Penya en el punt i en just equilibri amb el que vol la ciutat.

Què m'agradaria a mi? Ajudar la Penya, i que l'Ajuntament ajudés igualment a tants i tants emprenedors i particulars que pateixen massa vegades la rigidesa de les normes municipals.

En aquest sentit, avanço que Convergència voldria donar suport al projecte, però que no el pot garantir.  Ja ho sap l'alcalde, i ja ho sap la Penya des de fa setmanes.

A la foto, la masia de Can Mora, que ocupa una part dels terrenys implicats en l'operació. 

El carrer de Francesc Macià té avui una amplada de 18 metres, i una afectació que arriba als trenta. Aquesta afectació és el terme mig entre la pretensió inicial del planejament urbanístic, de cinquanta metres, i l'actual amplada. I és vigent des dels anys noranta.

El planejament urbanístic s'ha demostrat ineficaç, perquè preveu que siguin els mateixos propietaris els qui es posin d'acord entre ells i vagin retirant les seves cases, confonent el rol de propietari-veí, amb el de promotor-constructor.

El resultat de tot plegat és ben evident. I aquest govern es va comprometre a resoldre el que els veïns fa cinquanta anys que demanen. Que es desafectin les seves propietats i que els deixin arreglar-se les cases.

Hi ha qui creu, des de la tecnocràcia o des de l'urbanisme que ha permès l'aprovació d'un planejament impossible, que aquest carrer ha de ser més ample. No ha estat aquesta, mai, la opinió de Convergència.

Hi ha qui opina que cal una gran avinguda de trenta metres d'amplada que condueixi al Centre, a la futura Illa Central, i que conformi un eix potent. Sona bé. Llàstima que això topi amb la realitat d'un carrer de la Creu de dos carrils que ja veurem com quedarà quan s'aprovi un projecte per la Illa, i amb un carrer Francesc Layret...d'un sol carril.

En aquesta qüestió, diuen també que no podem prendre decisions sols i que estem sotmesos als designis de la Generalitat. Però tenim sentències d'aquest mateix planejament que atorguen a l'Ajuntament el paper protagonista de decidir sobre la configuració dels seus propis carrers.

En aquesta qüestió, Convergència sempre ha estat al mateix lloc. Desconec què hi ha dit històricament Iniciativa, i d'ERC sé que defensaven el mateix que nosaltres. El PSC va pactar un canvi de posició, que l'honora. No sé si hi ha algú que -al propi Ajuntament- creu que pot fer canviar la opinió d'un govern, o fer retornar als socialistes a posicions que s'havia compromès a deixar. No ho sé. Però si hi fos, hauria de fer un exercici que sembla impossible. Convèncer els socialistes, i fer moure la nostra posició i la d'Esquerra.

Els qui fem política, si no tenim paraula, no tenim res. I si hem de dir que allò que havíem compromès no podrà ser, hem de tenir una alternativa millor o molt bones raons. I a mi, avui, no se m'acuden.

Avui he anat als estudis de Televisió de Badalona, on he participat en una tertúlia-debat que, amb el títol "Vivim en una societat massa vigilada?", analitzava, entre altres qüestions, diversos aspectes relacionats amb les noves tecnologies aplicades al món de la seguretat.

La primera reflexió que he mirat de traslladar als companys de tertúlia -el veí Pedro Jesús Fernández i els representants de l'Agència de Protecció de Dades i de l'Observatori d'Internet- és que el terme "societat vigilada" no és el més adequat per a entomar aquesta qüestió. Personalment prefereixo parlar de "societat protegida", perquè el terme vigilància evoca una idea allunyada de la societat democràtica i en llibertat en la qual vivim. A més a més, la majoria dels ciutadans no es pregunten si vivim en una societat massa vigilada, si no si vivim en una societat prou segura. I ho fan perquè la seva llibertat es fonamenta, també, en la possibilitat de conviure en un marc social segur i estable. Per això la preocupació no se situa en si ens vigilen massa, si no en si ens protegeixen suficientment, en si ens aporten la societat segura que ens cal per poder ser lliures.

El nostre sistema democràtic és àmpliament garantista, i està dotat de mecanismes legals suficients per assegurar que els instruments de seguretat que es posin en marxa, tant els públics com els privats, no vulnerin els nostres drets essencials. Al contrari, estan pensats per a protegir-los. Per això, no comparteixo les idees exagerades i demagògiques dels qui afirmen que vivim en una mena de Gran Germà -en al•lusió a la famosa novel•la de George Orwell 1984-, pel fet que als nostres carrers i equipaments públics i privats hi hagi càmeres.

Aquests dispositius estan sotmesos a un control legal estricte, que impedeix que administracions públiques o agents privats en puguin instal•lar sense una base suficientment sòlida, fins al punt, també, de regular fins al detall els procediments d'ús dels dispositius i de les imatges que capten. Personalment, doncs, estic ben tranquil sobre l'ús de les imatges que em puguin captar entrant en un caixer, en un edifici públic, o en un centre comercial. Per descriure fins a quin punt aquesta qüestió està regulada, al debat he explicat que les càmeres que tenim instal•lades per vigilar el trànsit a Canyadó només capten imatges del que passa al carrer, ja que els edificis queden, gràcies a un modern sistema informàtic, pixelats fins a ser irreconeixibles.

És aquest un més dels mecanismes autoreguladors d'aquests sistemes, que posa de manifest que en aquesta qüestió no hi ha vigilància, sinó protecció. I això, avui, és essencial per a la nostra llibertat.

Es tracta d'un fet greu, que mereix una seriosa reflexió no només de les pròpies companyies, sinó també dels poders públics, dels legisladors i governants que tenen la responsabilitat de controlar i regular un mercat clau per al nostre desenvolupament econòmic.

Per això és molt singular la notícia que ha protagonitzat l'Ajuntament de Badalona. I és que el Triubunal Suprem ha dictaminat que les companyies de telefonia mòbil hauran de pagar els impostos municipals al consistori badaloní per l'ocupació del domini públic que impliquen les seves instal·lacions de cablejat i altres elements escampats pels carrers de la ciutat.

L'alt tribunal entén que l'Ajuntament de Badalona té raó quan afirma que cal que aquestes companyies paguin els impostos que paga qualsevol altre tipus d'empresa per l'ús que fan del domini públic quan fan passar pels carrers cables i altres elements necessaris per a la connexió de la xarxa d'antenes. La sentència estableix un precedent important, i suposa un recolzament als responsables municipals que, com els de Badalona, pensem que cal que aquestes companyies paguin pel que paga qualsevol altra empresa per l'ús d'un bé públic.

Per fi, una bona notícia sobre el món de la telefonia, de la qual Badalona és protagonista. Ara caldrà avançar en altres aspectes, i garantir que aquesta o qualsevol altra obligació que vagin assumint les companyies no les porti a incrementar unes tarifes que ja són de les més cares d'Europa.

 

Altra vegada per reblar encara més l'admiració que li tinc. Altra vegada per explicar què fa que un home sigui excepcional. Què fa que la gent l'estimi, el consideri i estigui disposat a seguir-lo.

Jordi Pujol va ser divendres a Badalona, i ahir també. Divendres, convidat per l'associació de veïns del front marítim, una entitat jove nascuda a l'entorn del nou barri que abraça el port. I també per ser al barri de La Pau, convidat per l'associació de veïns més antiga de la ciutat. El més nou i el més vell, interessats a rebre el President Pujol i a saludar-lo. A la Pau, des de la discrepància ideològica, però amb el respecte i la consideració que es té a qui se sap que, per sobre de tot, tenia el país al cor i al cap.

Al Front Marítim, des de la independència política d'una entitat que vol prestigiar-se i exercir d'entitat de la ciutat més enllà de la defensa del propi entorn.

En ambdós llocs, Pujol estigué atent, distès, curiós de tot i de tothom. El President, encara avui, pregunta. I pregunta, i pregunta. I lliga caps, i explica anècdotes, i sap conduir una conversa, i transmet passió, i humilitat. I parla de valors, i no jutja.

Pujol va ser en aquests dos barris, simplement, perquè li vàrem demanar que hi anés. No ens va preguntar si hi trobaria molta o poca gent, o si serien o no de la seva corda. El President va dir que sí perquè li agrada la gent, els barris, el país. I té 79 anys, i no se'n cansa mai. I va ser content de ser a un barri que no havia trepitjat mai, i d'escoltar tot allò que li deien els qui mai no el votaren. I fou feliç visitant l'Anís del Mono, i aprenent del que li explicava el seu gerent a qui, més tard, visibilitzà davant l'auditori tot dient : "Saben per què aquesta empresa ha durat cent anys? Per la passió que hi posen persones com el seu gerent? Saben per què el país ha anat endavant? Pel mateix". Pujol en estat pur.

Com diumenge, que l'hem vist al comiat que s'ha fet a l'Elisa Reverter a Can Butinyà, en un acte modest de record que aplegava els qui més l'estimaren. Allà, barrejat entre nosaltres, ha dit que mai no es perdi l'esperit de les persones com l'Elisa. L'optimisme, la rebel·lia, la capacitat d'arriscar i de lluitar per alguna cosa transcendent. I l'amor pel país i la seva gent.

Pujol, que divendres va saludar tothom a qui va trobar, amb la mateixa deferència i la mateixa actitud, se'n va anar capficat perquè havia hagut de dir que no a la noia de la Televisió que volia preguntar-li per l'acte. Arribava tard, massa tard. Després em va dir que li digués que li havia sabut greu no atendre-la. Ho faig ara, per reblar el que explico amb la certesa d'una actitud que traspassa el comú de la política, tal i com avui la coneixem.

L'Elisa Reverter ha mort amb el cap clar i el cos ferit. Ha marxat sense fer soroll, dignament, sense queixar-se. Ens deixa un llegat i una petjada encara no prou conegudes. Un llibre publicat, i un a mig fer. De fet, d'aquest darrer n'havíem parlat força...Ella sempre deia que ja li tenia el peu al coll, com qui no vol comentar que ja no podrà acabar-lo, que els anys deixen senyals i que cada cop és més díficil agafar el fil d'allò que fa temps que es prepara.

L'Elisa Reverter ha estat una dona extraordinària. Com a artista, les seves escultures es poden trobar lloades a les crítiques dels diaris dels anys seixanta, època en la qual exposava regularment i de la qual malauradament no hi ha un llibre que en reculli l'excel·lència, segurament pel fet que l'Elisa era reservada, poc partidària de reconeixements massa notoris.

Potser per això, la seva vida no és prou coneguda, ni prou valorada com a referent femení del país, de la lluita per la democràcia i del compromís amb Catalunya. Potser per això, no se sap que a Can Butinyà s'hi va reunir l'Assemblea de Catalunya, s'hi van amagar patriotes, s'hi va escoltar l'abat Escarré.

L'Elisa va ajudar a la fundació de Convergència Democràtica. Era "pujolista" fins al moll de l'os. I el President li tenia molta estima. Tanta, que de tant en tant s'escapava a veure-la. Mentre era President, i ara. S'asseien al menjador que l'Elisa tenia a casa seva, rodejats de peces de l'edat de ferro, ibèriques i romanes que havia trobat als entorns, i xerraven durant hores. Haver-ho presenciat ha estat un dels regals que m'ha deixat conèixer-la.

Parlar amb ella era, bàsicament, escoltar-la. Era saber les raons d'una vida intensa, i d'unes conviccions fondes. L'Elisa, a l'exili, va passar un temps a un camp de concentració, a França. I per això sabia què era passar fred, i passar gana, i veure com t'ho poden prendre tot, i fer-te encara millor, i més fort. I tenim la sort que hagués publicat, l'any 1995, "Dones a l'infern".

L'Elisa, a més, va ser regidora de l'Ajuntament de Badalona, i va treballar amb les pròpies mans per arreglar la Masia de Can Miravitges, i va portar la Venus a la ciutat. El que ella explicava de la descoberta de les Termes romanes i els seus protagonistes, s'ho ha emportat allà on sigui.

Badalona no l'ha coneguda prou. I ella ha marxat estimant-la, però estimant també la ciutat veïna, Santa Coloma de Gramenet, i la seva gent. La que durant anys ha celebrat allà l'aplec de la Sardana, i també un Ajuntament que l'ha tinguda com a referent i l'ha tractada com a tal.

Diumenge que ve, a les onze del matí, les seves cendres es deixaran a Can Butinyà. Un petit acte de comiat a una gran dona, exemple de fortalesa, i una de les ànimes més lúcides que mai podré arribar a conèixer.

Rebo una informació del diputat de Convergència a Madrid Pere Macias, i quedo una vegada més impressionat per com les gasten a la "capital del Reino". El passat 8 d'abril de 2008, ara fa més d'un any, aquest diputat de Convergència va adreçar al govern central una pregunta sobre l'estat d'execució, a 31 de desembre de 2007, del projecte 2007 17 40 0720, amb nom "Pla de millores d'accessibilitat de l'estació de Badalona", inclòs en l'annex d'inversions regionalitzades per Catalunya dels Pressupostos Generals de l'Estat de 2007.

Fa uns dies, el 19 de febrer de 2009, la resposta del govern de Zapatero ha estat un exemple més de com a Madrid són experts en marejar la perdiu i faltar als compromisos pressupostaris adquirits amb la gent de Catalunya.

La resposta, un any després de la pregunta, diu, textualment: "El Ministerio de Fomento está ultimando un Plan de Cercanías de Barcelona, en el que se analiza la situación actual de las estaciones y las necesidades de actuación en cuanto a rehabilitación y accesibilidad, etc. Una vez aprovado este Plan, se acometerán las actuaciones de accesibilidad y, en concreto, las correspondientes a la estación de Badalona". (adjunto al peu d'aquesta entrada un PDF amb la pregunta i la resposta)

Com pot ser que un compromís plasmat en els pressupostos de l'any 2007 passi a formar part del nou pla del govern Zapatero sobre Rodalies a Barcelona? Com pot ser que el que ja hauria d'estar fet d'acord amb el pressupost de l'Estat de fa dos anys, amb projecte i partida assignada, es vulgui ara incloure en el pla de Rodalies que tant s'ha venut des del govern de Madrid i des de la Generalitat?

Només pot haver-hi una raó. El suposat Pla no és res més que la suma dels nombrosos compromisos pressupostaris adquirits en anys anteriors, i reiteradament incomplerts, al voltant de la xarxa de Rodalies del país. No és un Pla. És la unificació d'incompliments en un sol document que, amb el pompós nom de "Pla de Rodalies a Barcelona", agrupa projectes de pressupostos estatals anteriors que, per les raons que sigui, no es van executar. Tot, però, amb el silenci i la complicitat de les forces polítiques i els diputats catalans que han aprovat els pressupostos generals de l'Estat des de l'any 2004, i que han vist com, any rere any, partides aprovades per actuacions que anaven a Catalunya saltaven d'un pressupost a un altre.

Hi ha qui diu que ara s'obre un nou escenari polític, per les raons que tots sabem. Però mentre a Madrid pensin que poden continuar marejant la perdiu amb Catalunya, l'escenari serà, en realitat, el mateix dels darrers anys. Qui estigui cridat a tenir un paper protagonista en aquest nou escenari, i vulgui ajudar Catalunya per damunt de tot, haurà de deixar clar als qui manen a Madrid que aquest mètode de funcionament no pot continuar, i que si els cal ajut per sortir d'aquest forat, qualsevol compromís adquirit amb la gent de ciutats com Badalona no pot ni esfumar-se ni disfressar-se com s'ha esfumat i s'ha disfressat en els darrers temps.

Antonio Garrigues Walker, jurista de reconegut prestigi amb una interessant trajectòria professional i política, va ser ahir a la nit als estudis de Televisió de Catalunya, on va participar al programa Singulars, conduït pel periodista Jaume Barberà. Si teniu un moment, us recomano que mireu l'entrevista. Les paraules de Garrigues Walker sobre la situació econòmica, sobre la responsabilitat ètica dels qui més han contribuit a la crisi, o sobre aspectes més concrets de la realitat política actual són d'una gran intel·ligència. S'hi pot estar més o menys d'acord, però no hi ha dubte que, als seus 74 anys, aquest liberal madrileny és un magnífic comunicador, capaç de fer diagnòstics clars sobre qüestions complexes, i de saber-los explicar de forma entenedora.

Vist que hi ha qui fabrica "normes" sense interessar-se o voler conèixer opinions d'altres, em proposo fer una petita llista de coses que fa l'Ajuntament i que també, perquè no, podríem revisar. Revisar,aìxò sí, parlant primer amb els qui les promouen.

La primera, i en Jaume Oliveras ja la va "revisar" convenientment en un article a El Punt, parla del minut de silenci per les víctimes de la violència de gènere, que fem a cada Ple, de fa anys. Molts dels qui fan el "minut" creuen que caldria canviar-ne el format, perquè de tant fer-lo ha perdut solemnitat i sentiment i forma part d'un rutina que estaria bé canviar, no eliminar ni menystenir, sinó, simplement, renovar. En aquest sentit, vaig proposar a l'alcalde i a la regidora que es fixessin en el que fa Sant Adrià.

Allà, a l'entrada de la Casa de la Vila, hi ha un cartell que en parla i que cada mes canvia el numero de dones que han mort víctimes d'aquesta xacra. És un record viu, constant, posa't a l'aparador de l'Ajuntament.

La resposta de la regidora va ser que en parlaria amb les entitats de les dones de Badalona, perquè sense elles no podia fer canvis. Em sembla encertat, coherent i lògic.

La segona, té a veure amb les banderes que pengem el dia del poble gitano, el dia de l'alliberament gai, o el dia d'Andalusia.

Anem a pams. Pengem la del poble gitano...i molts es podrien preguntar per què. Doncs perquè a Badalona en tenim una comunitat nombrosa, perquè són un poble nòmada, sense pàtria...perquè d'aquesta manera ens reclamen el seu lloc a la societat. Em sembla bé, però potser, com que probablement penjar la bandera no dóna difusió a la seva ambició, hauríem de fer un acte institucional, senzill, conjunt....que no fem perquè ja se'n fa un a Barcelona, organitzat per la Generalitat. Nosaltres, posem la bandera i prou. Té algun sentit això?

En tot cas, suposo que si algun dia decidim fer una altra cosa, la comentarem primer amb ells.

Pel que fa a la bandera de l'alliberament gai...per què aquesta i no tantes altres que fan referència a lluites per drets civils de qualsevol tipus? Va ser una decisió de l'antiga regidoria de drets civils i convivència, en un moment en què calia començar a justificar la seva creació. La pengem i prou, però, es fa algun acte que doni resposta al significat del dia de la dignitat homosexual? Hi ha a Badalona un col·lectiu que, més enllà de la bandera, faci un acte d'afirmació de la seva condició en favor de la no exclusió de res ni de ningú per aquesta causa?

Posem la bandera, i no fem res més?

No sé si tenim interlocutors en aquesta matèria, però estic segur que si volguéssim redefinir el fet, en parlaríem amb ells.

I la recepció del dia d'Andalusia...plena de persones que són més catalanes i badalonines que jo, perquè tenen més edat i fa més anys que viuen aquí, l'hem de seguir fent, com s'ha fet sempre? Ara fa uns anys, en feia 30 que vivien aquí, eren els primers anys de democràcia, i tot plegat tenia un enorme sentit de cohesió social. Avui...ja en fa més de cinquanta....i seguim fent un acte d'afirmació que les seves arrels són allà, però el seu futur aquí....i ningú no es planteja redefinir la trobada, i si es volgués fer, segur, primer es parlaria amb ells.

Primer, parlar amb ells. Vet aquí el petit secret que s'escau per no generar polèmiques que ens haguéssim hagut d'estalviar.

Si es vol redefinir el protocol a la Casa de la Vila, no es pot fer a batzegades, aïllant un acte d'un altre, sense coherència ni concurs de ningú. Algú n'hauria de prendre nota.

Llegeixo a El Punt sobre una "norma" que desconec. Em palpo, em miro al mirall, consulto el meu nom a Google...Efectivament, sóc el primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Badalona. Torno al diari i rellegeixo el text. Efectivament, parla d'una norma de l'Ajuntament. Una norma que, segons fonts "d'alcaldia", pretén restringir l'ús del balcó municipal a grans esdeveniments...I que, per tant, restringeix la possibilitat que els organitzadors de les caramelles el facin servir durant la seva cantada, com s'havia fet altres anys.

Diuen les "fonts" que ni tant sols el van deixar al rei Carnestoltes. I que lamenten que els de les caramelles s'enfadin.

Jo també m'enfado. O millor dit, me'n lamento. Faig un missatge de text a l'alcalde. Li dic que de "la norma" no en sé res, si és que no m'han diagnosticat cap desmemòria progressiva.

Miro d'entendre l'argument de "les fonts" que no podem obrir el balcó cada dos per tres. Però, ben mirat....quan l'obrim? Que jo sàpiga, allò no és un desfici de gent desfilant sense cap motiu... Vaja, puc no tenir memòria però...l'obrim gaire vegades el balcó?

Miro de posar-me a la pell de l'alcalde...Qui li aconsella que busqui raons allà on no n'hi ha?

Hi ha algú, potser, que cregui que una caramella crítica amb l'Ajuntament no mereix ser cantada davant el Consistori? Si fos així, a més d'inútil, la decisió de no deixar el balcó seria contraproduent. Perquè a la gent no la podem fer callar, gràcies a Déu.

Aquesta decisió, que pot atendre a raons que francament no sé trobar, accentúa encara més la distància entre la institució i la gent, dóna a entendre que no s'accepta la sàtira, ni la crítica, i menysté la gent de la ciutat que s'esforcen a fer cultura popular.

En els darrers anys, la societat civil ha fet un esforç de recuperació de la cultura popular molt significativa. Donar-los l'esquena és un error. I em sap greu que l'"alcaldia" s'equivoqui. Perquè la notícia ens parla d'unes "fonts" que, en aquesta ocasió, han donat aigua no potable.

Comença la Setmana Santa, però alguns fa temps que passem la penitència.

Primer, quan la ministra del PP, Elvira Rodríguez, crec que l'any 2004, va fer que l'Ajuntament s'empassés el gripau d'haver de reconèixer que si el Passeig Marítim que havia d'unir el Port amb el carrer de Mar no estava fet encara, era perquè el nostre Ajuntament no havia enviat el projecte executiu. Un "touché" que l'aleshores alcaldessa Maite Arqué hagué d'entomar amb elegància.

Amb el canvi del govern, la nova ministra de medi ambient va reiterar que l'aspiració badalonina ja estava en capella, pendent de tràmits de configuració del projecte, i que si patatim, que si patatam....va acabar el mandat.

Finalment, amb la victòria del PSOE, els seus 25 diputats catalans, i el "Si guanya Zapatero, guanya Catalunya", semblava que ja estava tot fet. Preguntant als companys del govern del PSC, sempre se m'ha assegurat que ja érem a punt, que mancava licitar, que es faria en aquest mes, ara una mica més tard, ara després de l'estiu per començar el 2009.....I som a mes d'abril, i aquí no ha passat res. O això sembla. Perquè confesso que jo ja m'he perdut. Que consulto l'hemeroteca i quedo esparverat de tanta promesa de Madrid. Que planyo els diputats i governants catalans que negocien traspassos de competències, finançament, o qualsevol cosa que depengui d'allà. 

No en culpo els socialistes a Badalona. Estic segur que els passen el raspall, com tradicionalment ha passat als catalans, en general. Estic convençut que, de gestions, se'n fan. El que m'enfada és la santa paciència que tenim, i el jou que portem al damunt. Perquè els diners són nostres, però el poder és seu. I molts comencem a estar-ne certament cansats.

Tant de bo, ben aviat, la realitat em pugui desmentir. Ho desitjo, pel bé de Badalona.

Fa dos anys, el 21 de març de 2007, presentava la proposta global de Convergència en l'àmbit urbanístic. Va ser un acte en el qual vaig plantejar idees generals sobre cap a on creia que Badalona ha de caminar, en termes de model urbanístic, en els propers 20 anys. També feia referència a aspectes més concrets, com ara la necessitat de millorar la gestió administrativa d'aquesta matèria que es fa des de l'Ajuntament. Ho podeu llegir entre les pàgines 6 i 8 de la intervenció que vaig fer, i també en aquest link a una notícia més antiga, de 2006, que fa referència al nostre posicionament sobre les llicències en obres menors i els seus efectes en determinades activitats econòmiques.

Ser al govern permet, com deia fa uns dies en relació a la Clínica del Carme, fer realitat determinats compromisos i posicionaments polítics. Avui puc dir que hem avançat en la necessitat de modernitar els processos administratius en matèria urbanística que plantejava els anys 2006 i 2007, gràcies a un diagnòstic compartit per l'alcalde.

Ahir mateix, en el ple municipal, varem aprovar inicialment l'avantprojecte d'Ordenança d'Obres Menors, que ha de permetre escurçar els terminis en la tramitació dels expedients de les llicències d'obres menors. Amb aquesta nova ordenança, que podria estar operativa el proper mes de maig, algunes obres menors que abans requerien una llicència passaran ara a requerir només un tràmit de comunicació. Això afectarà aproximadament el 80% dels tràmits que habitualment realitza l'Ajuntament en aquest àmbit, i que es podran resoldre en només un dia. Les obres interiors de decoració de locals , la restauració de façanes, mitgeres, patis i terrats, la instal•lació d'elements publicitaris, baixants, xemeneies i altres instal•lacions comunes, la construcció de tanques de solars, les actuacions sobre jardins i solars, o les petites obres de reparació o modificació d'edificis només requeriran de la informació de l'interessat, que es comprometrà a complir amb allò que manifesti que farà, tenint en compte la possibilitat de comprovació per part de l'Ajuntament.

Aquests passos endavant són els que han de permetre anar deixant enrere les velles queixes de molts ciutadans que, amb raó, ens deien fa un temps que Badalona era un desastre en la tramitació de llicències. Amb l'alcalde ho hem vist clar, i plegats estem fent un esforç per revertir aquella situació i posar Badalona, en termes de qualitat del servei de l'administració, al nivell de les ciutats més modernes del país. No tot anirà bé a la primera. Segur que encara hi haurà dèficits. Però la bona direcció s'ha pres, i la mantindrem.

En Màrius Garcia, regidor a qui aprecio d'Iniciativa a Badalona, i vicepresident de la Diputació de Barcelona, donava lliçons i apressava el govern municipal per tal que Badalona Comunicació enllestís el reglament que l'hauria de fer complir amb els requisits de la Llei de l'Audiovisual de Catalunya.

En Màrius té, com tanta gent formada a l'esquerra que no ha estat capaç o ha pogut mirar el món des d'un altre punt de vista, una forma de parlar i expressar-se intel·ligent i un punt arrogant alhora. La seguretat amb la que parla, o ho és realment o ho sembla. Però en el cas que ens ocupa, se li veu el llautó, i queda clar que darrere el missatge "evangelitzador" que intenta explicar-nos el camí correcte a nosaltres, pobres pecadors, s'hi amaga una mica de barra i molta demagògia.

Perquè si no fos així, la COM, ràdio instrument del Consorci de Comunicació Local, propietat de la Diputació i que ell vicepresideix, ja estaria adaptada a la nova llei de l'audiovisual.

I què diu la llei? Doncs que s'aposta per una direcció professional, escollida per dos terços dels representants locals, avalada per un consell assessor format per societat civil, que al mateix temps haurà de validar un contracte programa que marcarà una línia editorial i uns objectius de servei públic a la comunicació que es faci en aquests mitjans.

I resulta que, mentre Badalona Comunicació ja disposa d'una proposta de reglament, perquè ja ha assumit fa temps que cal adaptar-se al nou marc legal, la COM tot just ara ha presentat un informe jurídic que -com no podria ser d'una altra manera- conclou que cal fer l'adaptació.

Per què té pressa aquí, i allà ha aconseguit guanyar temps amb informes ben travats però absurds pel seu caràcter indiscutible?

Si es donen lliçons, s'ha d'estar molt i molt segur de que es poden donar. I s'ha d'estar disposat, si la cosa grinyola com és el cas, a reconèixer que més que l'ètica, el mou la tàctica.

M'ha sobtat que la iniciativa que vaig tenir de crear un grup al Facebook perquè la gent voti que Badalona surti a l'edició estatal del Monopoly hagi generat una interpretació política allunyada de l'àmbit lúdic i personal amb què vaig decidir fer-ho. Ja sé que sóc primer tinent d'alcalde de Badalona i regidor de CiU, i que per això haig d'estar preparat per a tot, però no m'esperava que algú veiés intencions "espanyolitzadores" en la idea. Res més lluny de la realitat, evidentment. I crec que és força feble l'argument que uns i altres han emprat per anar contra una iniciativa que només pretenia situar Badalona per davant d'altres ciutats catalanes, com Sabadell, Terrassa o l'Hospitalet. L'objectiu era i és intentar superar ciutats a les quals massa sovint mirem acomplexadament, en un concurs que necessitava la implicació de la gent normal, que només havia de votar una vegada al dia per pujar Badalona de posició. I és aquesta gent la que ho està fent. I són lliures de fer-ho. I és bo que ho facin, perquè, potser sense saber-ho, amb el seu petit gest reforcen la seva militància badalonina.

El problema, per a alguns, és que aquest gest es fa en el context d'un joc que s'estructura en un marc espanyol. I d'aquí n'extreuen que participar en aquest joc és reforçar aquest marc.

Tenint en compte que estem parlant d'un joc, i que com a joc se li ha de treure ferro polític, l'argument dels qui diuen que animant que Badalona participi a l'edició estatal del Monopoly estem espanyolitzant Badalona es pot equiparar a dir que la participació del Barça a la lliga estatal de futbol espanyolitza el Barça.

I això no és així. El Barça juga a la lliga espanyola perquè, mentre no hi hagi un Estat català, és la única lliga de referència en la qual pot jugar per assolir els seus objectius esportius i socials. En aquest sentit, Badalona pot tenir presència al Monopoly de ciutats de l'Estat perquè és l'únic on, amb l'actual sistema, pot jugar. Renunciem a fer-ho? Quin avantatge en traiem? Renunciem a que el Barça jugui la lliga espanyola? Fem que es quedi a casa, només pel fet que si surt ha de competir amb equips de ciutats espanyoles?

Més enllà d'això, no podem oblidar que tot plegat és un joc. Una iniciativa impulsada per una empresa privada que permet a les ciutats fer una certa difusió de les seves virtuts, i fer-ho, a més a més, de forma gratuïta. No ens haurà costat ni un euro que el nom de Badalona aparegui en un lloc destacat d'un joc de referència. Mirar d'aprofitar això no és fer apologia de l'espanyolitat de Badalona. Al contrari. És fer apologia de Badalona. Simplement.

Us deixo un enllaç al youtube amb una entrevista que, mig en broma, m'han fet aquest migdia a la COM. Crec que hi expresso de forma clara el com i el per què de tot això, amb bon humor i sense tremendismes.

 

Al 2003 la gent de Convergència ens varem presentar a les eleccions, i varem prendre mal. En aquell moment, varem fer propostes interessants per la ciutat que, en forma de targetons, explicaven què volíem fer a Badalona.

En una d'elles, hi sortia la proposta de convertir la Clínica del Carme en un equipament pel Centre de la ciutat. No n'hi havia, i convenia. La resposta en aquell moment va ser que no podia ser, que allò era de la Generalitat, que calia fer-hi una ampliació d'un centre de malalties mentals, etc...

Recordo que varem defensar la proposta davant la incredulitat dels uns, la negativa d'uns altres. Que fins i tot ens varem sentir a dir que volíem aquells malalts "lluny del Centre". Res de tot allò era veritat.

Passats els anys, a les discussions prèvies per a la configuració del nou govern, vaig plantejar a l'avui alcalde i abans i ara primer secretari del PSC, la voluntat de recuperar aquella proposta. I ens vàrem posar d'acord de seguida.

Fa pocs dies, l'alcalde presentava el projecte d'equipament. Magnífic, central, modern. Pensat per a gent diversa, infants, joves, grans. Pagat amb diners dels badalonins, via la Mancomunitat de municipis.

Crec que la inversió pagarà la pena. Crec que el Centre la mereix. I penso que l'alcalde i el PSC, i ERC, hem pres una bona decisió. Ara només falta començar les obres i, després, omplir de vida l'equipament donant servei a les famílies amb nanos, als estudiants i joves que necessiten espais, i a la gent gran.

Governar en coalició no et permet aplicar el tot el teu programa. T'obliga a renunciar a coses que voldries fer i no pots fer, i a fer coses que segurament no hauries fet. Però en el cas que ens ocupa, governar ens permet fer realitat una idea que farà millor Badalona.

I si parlem de renúncies, o d'entrebancs, n'hi ha. I n'hi haurà. Però avui hem de pensar que el pas pel govern haurà deixat aquesta i algunes altres realitats a la ciutat. I estic content que sigui així. I penso que tot el govern ho està. Perquè les idees, si són bones, tant se val d'on vinguin.

Us enllaço un post que ha penjat un blocaire badaloní i que descriu com li agradaria que fos la Illa Central.

És una reflexió intel·ligent que no sé fins a quin punt haurà quedat recollida al concurs d'idees que va tirar endavant l'Ajuntament, però que val la pena de tenir en compte. Val a dir, però, que en janquim expressa quan parla dels noms del lloc o de les figures de Pompeu Fabra o Xifré, una visió que s'allunya de la meva, perquè jo no crec que la modernitat hagi d'estar renyida amb el respecte a la gent que han fet gran la nostra ciutat i el nostre país.

L'altra dia, per cert, regirava papers i vaig trobar una publicació que no es pot trobar a la xarxa, em sembla, i que va impulsar l'any 1996 l'aleshores cap de planejament de l'Ajuntament en el marc del màster de la UPC en projectació urbanística. Un treball anomenat "El centre reinventat" i que ja era un aperitiu del que avui, i han passat molts anys, encara no coneixem i tenim a les basseroles.

L'urbanisme és una disciplina lenta...però a Badalona se superen totes les expectatives. Aquí som tant lents, que el que avui planegem ho podrem veure realitzat quan els cicles productius, històrics i científics hagin donat un parell de tombs.

Dimarts vàrem fer entrega dels primers certificats IdCAT a ciutadans badalonins. Ho vàrem fer en el marc del que anem fent en matèria d'impuls tecnològic a la ciutat.

Del que vaig dir en aquest acte, hi ha una cosa que voldria destacar i és el valor que té que persones significades i de contrastada vàlua en la matèria volguessin acompanyar-nos.

Segur que n'hi ha molta més, de gent que en matèria de noves tecnologies en sap un niu, però aquest dia comptàvem amb la presència de badalonins que són consultors, accionistes, directius, professors i activistes de les noves tecnologies. Gent de Badalona que són peces importants o fonamentals a Unitronics, Clickair, Everis, Absis, a la UOC, a la Universitat Ramon Llull, a la xarxa Llefià.net, i a l'AOC.

Badalona té un capital humà extraordinari, i no només en aquesta matèria. L'ajuntament poques vegades, o potser mai, no ha tingut el costum i la voluntat d'apropar-s'hi, de demanar consell o opinió. O simplement d'ensenyar-lo i fer-ne "badalonisme". Crec que vam fer molt bé de contactar-hi, de convidar-los, i de demanar-los que ens fessin costat.

La ciutat té moltíssima gent extremadament interessant, arreu. I un dels reptes que tenim és sumar-los a una idea col·lectiva de ciutat. I que sàpiguen que sabem que hi són. I que els tenim en compte. I que ens en sentim orgullosos. Perquè no tot s'acaba amb la cistella o la pilota. I tenim bona gent al món de la comunicació, les lletres, l'ensenyament, l'empresa, la sanitat. I en aquest cas, i aquest dia, en la tecnologia.

A continuació d'aquesta entrada us adjunto la informació sobre l'acte que vàrem fer, en què s'explica de forma senzilla què és la certificació digital.