Aquest matí m’he assebentat de la mort d’en Simón Rosado. Què fort i que dur. Em sap greu, molt greu, pel partit,pel sindicat, per la Tere. Fa pocs dies, a un sopar que no vaig poder asssitir el Simón compartía tertulia amb la gent del Poblenou valorant els efectes de la vaga. Com sempre, allà estava per compartir anàlisi, el dia després de la vaga, en un sopar, desprésn d’haver estat moltes hores al peu de canó. Crec que no em quedo curt si dic que avui ni CCOO ni ICV serien el mateix sense el Simón. Una persona amb conviccions profundes i intuitiu com pocs, va saber combinar compromís social i perpectiva de futur, acompanyant en el procés en el que a Iniciativa vam sumar al fil roig perspectiva ambiental. Els temps que venen no seran fàcils. Tenim enfront una de les majors ofensives de valors indidualistes i conservadors. I podeu estar segurs que d’aquí ben poc, Simón,el trobarem a faltar.

Ahir dissabte vam conèixer la proposta del departament d'Economia de buscar noves vies de finançament amb l'emissió per primera vegada per part de la Generalitat de bons destinats a particulars, per un valor de mil milions d'euros.

D'entrada, n'estic a favor. I de fet, he registrat recentment una proposició no de llei al Congrés per a la participació de les autonomies en el Fons de Reserva de la Seguretat Social.

Concretament, amb aquesta iniciativa des d'ICV volem que el Govern espanyol modifiqui els criteris d'inversió del Fons de Reserva de la Seguretat Social perquè el superàvit generat en cada comunitat autònoma sigui invertit en projectes de creació d'ocupació o de millora del model productiu mitjançant l'adquisició d'emissions de deute de cada respectiu govern autonòmic.

També persegueim que es puguin finançar estratègies de creació d'ocupació i canvi de model productiu mitjançant el Fons de Reserva de la Seguretat Social. En aquesta propo no de llei s'emplaça el Govern espanyol que atesa la solidesa de les xifres de la Seguretat Social, no es realitzaran modificacions del sistema de pensions que suposin un increment de l'edat treballada o els anys cotitzats, ni una reducció de la quantia percebuda per les persones pensionistes.

Per què aquesta iniciativa? Perquè actualment el Fons de Reserva de la Seguretat Social supera els 62.500 milions d'euros i tot i que la dura crisi que afecta totes les xifres de la nostra economia, la Seguretat Social ha seguit amb notables superàvits cada any, sent el de 2010 superior als 6.000 milions d'euros.

Queda demostrat el bon estat de la guardiola de les pensions, una eina amb un futur més que garantit en el llarg termini. I cal recordar que a finals de 2009, segons l'informe anual del Fons de Reserva remès a les Corts Generals, el 23,25% estava invertit en actius financers de deute públic estranger, el 76,75% restant en deute públic espanyol, i el deute de les comunitats autònomes les grans perjudicades.

Ni el Reial Decret 337/2004, de 27 de febrer, pel qual es desenvolupa la Llei 28/2003, de 29 de setembre, reguladora del Fons de Reserva de la Seguretat Social ni la Llei 28/2003, de 29 de setembre , reguladora del Fons de Reserva de la Seguretat Socials, que és la normativa reguladora vigent del Fons de Reserva, esmenten l'adquisició de deute de les comunitats autònomes.

Per aquest motiu aquest instrument és d'una enorme potencialitat financera i podria contribuir a resoldre els problemes d'emissió de deute de determinades comunitats que sovint no troben en els mercats internacionals la confiança que mereixerien per la seva solvència, de manera que algunes condicions de col.locació de deute autonòmic, amb elevats interessos, no fan més que incrementar el dèficit espanyol.

Sobre el debat nacional sembla que ens haguem situat aquest en la lògica electoral, cadascú amb la seva proposta, però sense canviar res. Fins i tot hi ha qui creu, CiU, que el que s'ha trencat amb la sentència del constitucional es pot resoldre amb una negociació pressupostària després de les eleccions del 2012. És com si encara no ens haguéssim adonat que la sentència del TC també es carrega l'estratègia del peix al cove, i que necessitem, en clau nacional, d'un plantejament compartit i unitari, que combini ambició i cohesió. Per a molta gent això s'ha de traduir amb una proposta de reforma constitucional concreta, que reconegui el caràcter plurinacional i plurilingüe. I tot i que sabem que és difícil, el que necessitem ara es plantejar la proposta, i no quedar-nos amb propostes parcials, que a més necessiten també de la reforma constitucional, com ara la proposta del concert econòmic. La novetat és que ara, el Cercle d'Economia, també coincideix en aquest diagnòstic. I la pregunta és doble, serem capaços de fer de la resposta al desafiament que representa la sentència del Constitucional una resposta sense trampetes electorals. En segon lloc. Com forcem perquè se n'adonin que les coses han de canviar, i això vol dir des d'ara, no donar suports mentre no obrin el debat de la reforma constitucional, i a la vegada, que cerquem escenaris on la voluntat de la ciutadania acabi sent un instrument per desbloquejar. Modestament, i en la responsabilitat que em pertoca, ho intentaré