Sobre el debat nacional sembla que ens haguem situat aquest en la lògica electoral, cadascú amb la seva proposta, però sense canviar res. Fins i tot hi ha qui creu, CiU, que el que s'ha trencat amb la sentència del constitucional es pot resoldre amb una negociació pressupostària després de les eleccions del 2012. És com si encara no ens haguéssim adonat que la sentència del TC també es carrega l'estratègia del peix al cove, i que necessitem, en clau nacional, d'un plantejament compartit i unitari, que combini ambició i cohesió. Per a molta gent això s'ha de traduir amb una proposta de reforma constitucional concreta, que reconegui el caràcter plurinacional i plurilingüe. I tot i que sabem que és difícil, el que necessitem ara es plantejar la proposta, i no quedar-nos amb propostes parcials, que a més necessiten també de la reforma constitucional, com ara la proposta del concert econòmic. La novetat és que ara, el Cercle d'Economia, també coincideix en aquest diagnòstic. I la pregunta és doble, serem capaços de fer de la resposta al desafiament que representa la sentència del Constitucional una resposta sense trampetes electorals. En segon lloc. Com forcem perquè se n'adonin que les coses han de canviar, i això vol dir des d'ara, no donar suports mentre no obrin el debat de la reforma constitucional, i a la vegada, que cerquem escenaris on la voluntat de la ciutadania acabi sent un instrument per desbloquejar. Modestament, i en la responsabilitat que em pertoca, ho intentaré

La vaga de dimecres 29 de setembre va ser un èxit. Abans-d’ahir, en la manifestació de Barcelona ho vaig dir. I ahir, al Congrés, al costat de Gaspar Llamazares vaig insistir: després del 29-S, si Zapatero no rectifica les seves polítiques socials i corregeix la reforma laboral, demostrarà tenir tanta poca sensibilitat social i democràtica com va demostrar Aznar quan governava. Li he recordat a Zapatero que el seguiment de la vaga ha estat molt similar a la del 2002 contra el Govern de José María Aznar. Per tant, hem d’esperar que el Govern de Zapatero no demostrarà ara tenir menys to democràtic i menys “talante” que l’Executiu d’Aznar. Després de la vaga general del 2002, el senyor Aznar va rectificar. Esperem que Zapatero rectifiqui perquè el cartell que ensenyaven molts manifestants, “ZPP” no sigui la imatge que aparegui en el futur quan es recordiquí aquesta vaga general.

Felicito els sindicats per haver demostrat que davant tot el que han hagut de suportar, totes les crítiques des de la dreta, des d’aquells que volen enterrar el sindicalisme, que el sindicalisme i l’esquerra social estan molt vius. La mobilització del 29-S va ser una estirada d’orelles a un Zapatero que fa massa temps que no escolta. Les mobilitzacions han estat un toc d’atenció molt contundent a l’Executiu socialista.

El Govern socialista argumenta que la reforma laboral és llei. Estic d’acord que el Parlament té sobirania per legislar, però quan un Congrés legisla al marge o en contra de l’opinió de la majoria de la ciutadania, quan està tan desconnectat, el problema el té el Parlament. I en aquesta situació ens trobem ara: les mobilitzacions del 29-S demostren que la reforma laboral aprovada pel Congrés no té el suport de la majoria de ciutadans. Zapatero va arribar al govern gràcies a les grans mobilitzacions socials contra la guerra d’Iraq i contra les mentides del PP. Ara, ZP, no pot mirar a l’altre costat. Ha de girar a l’esquerra per tornar a connectar amb el país per evitar caure permanentment en la contradicció entre allò que pensa el carrer i allò que aproven les Corts.

Avui han aprovat la reforma laboral al Congrés dels Diputats. La joia de la corona de la legislatura més antisocial, amb més pèrdua de drets, amb més atacs a l'Estat del benestar en democràcia. Avui, hauríem d'haver vist una reforma que facilités la contractació d'aturats, que promogués la flexibilitat organitzativa de les empreses i evités l'ús de la temporalitat i l'acomiadament com a mecanismes d'ajust. Hauríem d'haver incorporat als sindicats, als treballadors. Però el Govern s'ha centrat en reformes que ni crearan ocupació ni milloraran el model productiu tal com reconeix el propi ministre de Treball.

De fet, l'acte d'avui és sobretot l'acceptació submisa de la drecera que ens han proposat per sortir de la crisi, una solució molt antiga i molt conservadora: la sortida de la crisi es produeix precaritzant les relacions laborals. I el més greu és que ni comença ni acaba aquí. Després de fer regals fiscals als que més tenien, després d'haver fet una política d'ajustos sense precedents, no es conformen amb la reforma laboral, sinó que ara ens diuen que van a pel sistema de pensions. Però de fiscalitat progressiva millor no parlar no sigui que qui més té s'incomodi.

Per si no en tinguessin poc, la maquinària del govern s'ha engegat per restar importància a la convocatòria sindical, i sembla no ser conscient que fent-ho l'única cosa que fa és afeblir i arraconar a l'esquerra social, aquella que no fa tant temps va tenir molt a veure amb la victòria electoral de Zapatero.La gran paradoxa és que el objectius que teòricament buscava la reforma ja s’han desmentit. El primer d’ells, ja ha reconegut el Ministre que no servirà fins el 2013. I sobre l’objectiu de reduir la dualitat, les dades de juliol i agost són contundents.

Amb la reforma ja en marxa la realitat és que en aquests mesos els contractes fixos han arribat al 6%, menys encara que les dades de l'any passat. Al maig la contractació indefinida era superior, amb més contractes indefinits en valors relatius i absoluts. Però, si no serveix per crear ocupació -perquè això depèn del patró de creixement, ni serveix per reduir la temporalitat -perquè això també depèn del patró de creixement-, per què serveix la reforma? I la resposta és òbvia: l'objectiu real de la reforma: fer que els costos de la crisi siguin a costa d'acomiadar més barat, afeblir la negociació col·lectiva, fer que els salaris vagin a la baixa. De fet, s’ha suprimit la garantia de l'acomiadament objectiu i estendre l'acomiadament exprés. Al·legant una “situació econòmica negativa” podrà acomiadar-se amb 20 dies per any treballat, que ben subvencionats arribaran a costar 12 dies, pagant-se amb recursos públics l'acomiadament improcedent.

Per si no en tinguessin poc, al Senat han anat més enllà. I han anat més enllà amb els vots i les propostes del PSOE, iniciant un nou camí, el de la culpabilització de l’aturat. Segons l'Associació de Grans Empreses de Treball Temporal, en el conjunt de l'Estat només el 17% dels aturats es formen. Però aquesta xifra no respon a la falta de voluntat de les persones aturades, respon a una oferta insuficient i a les poques expectatives de millora de la situació després de la formació.

A Espanya hi ha un treballador del servei públic d’ocupació per cada 189 aturats, xifra que contrasta dramàticament amb la mitjana de la UE, un cada 50. França, per exemple, cada treballador del sistema d'ocupació atén a 12 persones. Però per la via legal sí s'atreveixen. L'esmena més celebrada pel ministre Corbacho: al cap de 30 que el treballador comenci a cobrar la prestació per desocupació, tindrà l'obligació d'acceptar els cursos o programes que se li ofereixin des dels serveis públics d'ocupació en l'itinerari d'inserció. Mentre, el Pla de formació professional i inserció laboral per fer front a l'increment de l'atur registrat, en 2010, va reduir la seva dotació pressupostària de 112 milions d'euros a 50. Teníem un problema amb la intermediació en contractacions que aconsegueixen els serveis públics d'ocupació. Però imposen exigències legals, s'obre la porta a les ETT’s com a empreses de col·locació encara a risc que marginin els treballadors menys formats, i així evitem posar més recursos econòmics i de personal en uns Serveis Públics d'Ocupació.

Però la reforma no només retalla drets. Aquesta reforma laboral ens endinsa més en la crisi d'un model. La reforma dóna un missatge clar als agents econòmics i socials. El Govern vol sortir de la crisi amb ajustos laborals i amb ajustos socials. Saben que el problema saben que no és la rigidesa, o la falta de flexibilitat. Els problemes del model econòmic i de model laboral és l'excessiu pes en el PIB d'activitats d'escàs contingut tecnològic, l'ocupació de baixa qualitat en sectors estacionals i poc qualificats com l'hostaleria i el turisme, la bombolla immobiliària i un elevat endeutament empresarial i familiar. Sortim de la crisi sense canviar el model de creixement, sense invertir més en recerca i desenvolupament, sense ampliar una base fiscal raquítica, sense reformes en el sector energètic, sense exigir-li a les elèctriques aquests 5.000 milions que embutxaquen cada any amb beneficis caiguts del cel, sense exigències al sector financer per garantir que el crèdit arribi a famílies i a empreses, sense incrementar els estímuls públics a l'activitat econòmica que suposin millores estructurals per a l'economia i el model productiu.

Accepten de forma obstinada el discurs que el problema a Espanya és que el mercat laboral no és flexible, perquè ho és i molt desgraciadament, sobretot a nivell extern. Només cal veure el ritme en què s'han destruït llocs de treball en els últims dos anys i el fet que l'Estat espanyol encapçali el rànquing de la UE en temporalitat, acomiadaments i rotació de personal.El seu ajust se centra en ajustos laborals, en un país que porta anys competint al món amb baixos costos laborals. A Espanya, l'Espanya que supera la mitjana de la UE en renda per càpita, els salaris dels treballadors se situen en un 70%. Per què aquesta diferència? Perquè l'ajust laboral ha estat la forma de sortir de cadascuna de les nostres crisis. Però el Govern del PSOE aprofundeix en aquest model pressionant a la baixa les condicions laborals, contribuint a una economia esgotada, improductiva, especulativa i insostenible.Com deia Cándido Méndez recompensen l'avarícia i imprudència i menyscaben el treball i la responsabilitat.

Una reforma tramitada per ser empitjorada. Per acabar. Aquests últims dies estan intentant despistar el personal. Fins i tot arriben a dir que amb els vots de l'esquerra van a suavitzar el text. Podrien haver dialogat des de les propostes que haguessin permès introduir elements de flexibilitat interna, o incrementar les cotitzacions als contractes temporals i baixar-les en els indefinits, o recuperar el principi de causalitat en la contractació. O dotar de mées recursos a la inspecció del treball. Però de les propostes que milloraven el mercat laboral no van voler ni parlar-ne. Amb nosaltres no han volgut ni parlar. Van decidir anar de la mà de grups conservadors, i el que han fer és blindar un mala reforma i permetre que tan sols empitjorés. Per això els pregaria que no despistin, i menys encara que enganyin. Avui el PSOE ni suavitza ni edulcora. Avui el Govern socialista és el responsable de la major agressió social de les últimes dècades, i obre la porta a una major depauperització de les relacions laborals. Una reforma que servirà per acomiadar més barat, per afeblir la negociació col·lectiva iper fer que els salaris vagin a la baixa.El més greu és que a més pretenen no quedar-se aquí. Ja han anunciat que ara retiraran els 426 euros (de fet ja ho han fet als quals tenen entre 30 i 45 anys) i ja ho sabem tots.

Ara van a per les pensions. Per això crec que com mai un Govern com el de Zapatero no només mereix una vaga general, sinó que el país necessita una vaga general que els faci rectificar les seves polítiques. És l'oportunitat per fer-los rectificar una política que no és solament injusta sinó que no ens porta enlloc. Amb l'esquerra, amb els sindicats no han volgut dialogar. I el text ha empitjorat perquè el Govern ha decidit solament dialogar amb els grups conservadors que pretenien empitjorar el text.

Des del Govern estan ja engegant tota la seva maquinària per intentar reduir o fer callar la mobilització social. Hi ha una majoria social en aquest país que no vol que es desmantelli l'Estat del benestar, que no vol ajustos durs només per als que menys tenen, mentre un govern presumptament progressista es queda de braços creuats davant els més poderosos i se'ls permet seguir sent, com deia l'economista del FMI Vito Tanzi, tèrmits fiscals.I aquesta majoria social que creu injusta la reforma laboral és la majoria social que pot donar-los un sever correctiu.