En contra del que ha predicat CiU i els seus "intelectuals orgànics", a l'Europa occidental són molt normals els governs de coalició. A les Comunitats Autònomes de l'estat espanyol també. D'altra banda, a molts països sovintejen també els governs de coalició sense la participació del partit que ha obtingut més escons.
Des de 1945 això ha passat moltes vegades als països nòrdics (Noruega, Dinamarca, Finlàndia, Suècia) i també als de l'Europa central (Holanda, Irlanda, Bèlgica, Alemània). També hi ha hagut, o encara hi ha, governs d'aquest tipus a les Comunitats Autònomes de Aragó, Galícia, Astúries, Navarra, Canàries, Cantàbria, Madrid i Euskadi. Tot plegat queda molt clar a l'articledels professors Josep Mª Reniu i Jordi Matas, del Grup de Recerca en Coalicions, i publicat fa uns dies a El Periódico.
No hi ha cap dubte, doncs, de la legalitat i de la legitimitat de l'Acord per a un Govern de l'Entesa pel Progrés ("Legitimitat total. ... I sense enganyar a ningú") per a constituir el nou Govern de Catalunya. I, a més, com acabem de veure, és una situació força comuna en els països del nostre entorn europeu.
Quan és va anunciar el nou pacte de govern entre el PSC, Esquerra i ICV-EUA ja es va dir que l’electorat ens havia donat una nova oportunitat per a fer un nou govern, amb l’objectiu de fer noves polítiques, socials i de desplegament de l’Estatut, però aprofitant tot allò de bo que havia endegat el govern anterior, que havia estat molt. És una qüestió de fons, però és també un tema de formes. Per això, tots hem pogut comprovar que es dóna molta importància a que el nou govern tingui un nou estil, unes noves formes d’actuació, uns nous comportaments, unes noves relacions entre els socis de la coalició.
Com ha assenyalat Joan Puigcercós, si el govern anterior s’havia caracteritzat, en excés, per un estil modernista a vegades massa escandalós, amb gran riquesa de formes i una enorme explosió de colors, el nou govern ha de venir definit, especialment encara que no únicament, per un estil ordenat i racionalista com el que va ser el Pla Cerdà de l’Eixample de Barcelona. Per això és tant important marcar unes regles del joc clares pel que fa als comportaments, les formes d’actuació i les relacions entre els socis de la coalició. Crec que és evident que, a més dels programes i de l’organigrama del nou govern, també s’ha donat una gran importància a aquest nou estil en la manera de fer del govern. I això es nota. La gent ho nota. Crec que és molt significatiu, en aquest sentit, el grau elevat de discreció amb el que s’estan desenvolupant les negociacions, tant a l’àmbit del programa, com al de l’organigrama, com també al de les persones que formaran part del govern als seus diferents nivells. No hi ha filtracions, ni xafarderies, ni mullader. I això la majoria de la gent, independentment del seu color polític, ho valora positivament.
Anem pel bon camí. Comencem bé. La bona coordinació del govern ja s’ha fet palesa abans de la seva constitució. Durant el procés de negociació, ja ha quedat molt clar quina serà la seva actuació. Un estil que ha de continuar, i que es vol que continuï, des de que comenci a funcionar com a govern. Un bon principi que augura un bon govern.
Coincideixo plenament amb el darrer article de Pere Martí a l'Avui, "Madrilenyització política", a l'hora de referir-se a l'anàlisi dels resultats de CiU -jo n'he parlat d'una forma molt semblant a "Legitimitat total. ... I sense enganyar a ningú"- així com a la seva solitud política desprès de tres anys d'oposició molt dura i destructiva i d'una campanya electoral jugant al "tot o res".
A més, com diu Pere Martí, "la reacció que ha tingut la federació desprès de les eleccions no apunta precisament cap a l'autocrítica, sinó a un enduriment de les seves posicions". CiU ja fa temps que ha abraçat, amb la fe dels conversos, les estratègies i tàctiques de l'oposició dels "neocon" americans i del PP a España -d'això els que estem als municipis en podem parlar molt i llargament-: oposició agressiva, de caràcter destructiu, del "tot o res", del "amb mi o contra mi", etc.. Per això, com diu Pere Martí "el clima polític català -i el de molts ajuntaments hi podriem afegir- corre el risc de madrilenyitzar-se acceleradament si CiU continua sense acceptar els resultats, i aquesta situació només pot beneficiar aquells que viuen de l'antipolítica i que des del passat 1 de novembre ja tenen 3 escons al Parlament". Una situació que, des de ja fa un cert temps, està passant també als ajuntaments.
Divendres passat la Cambra de Contractistes d'Obres de Catalunya (CCOC)ens feia saber que l'Administració Central havia disminuit la seva licitació d'obres a Catalunya en els 10 primers mesos de l'any 2006, que només havia estat de 983,5 M€, en un 15% en termes monetaris i en un 20% en termes reals. És la xifra més baixa del període comprés entre 1999 i 2006.
El President de la CCOC va avisar de la dificultat que el 2007, primer any de vigència de l'Estatut, la xifra d'inversions de l'Estat a Catalunya pugui superar la de 2006 perquè no hi haurà projectes contractats, donada la baixa licitació d'aquest any 2006. Al mateix temps, reclamava una millor programació i continuitat en les inversions de les administracions públiques per a poder disminuir el dèficit d'infraestructures de Catalunya.
En canvi, tant la licitació d'obres de la Generalitat com de les corporacions locals (ajuntaments, consells comarcals, diputacions) han augmentat de forma molt important de gener a octubre de 2006 en relació al mateix període de l'any anterior.
Malgrat les contínues insinuacions dels dirigents de CiU i dels seus "apòstols" mediàtics, és totalment clar que el futur nou Govern de Catalunya és plenament legal i totalment legítim des del punt de vista polític. També ha de quedar ben clar que aquí ningú ha enganyat a ningú, i Esquerra tampoc.
Com si fos la cançó de l'enfadós, els dirigents de CiU i els poderosos mitjans de comunicació i els opinadors que els hi riuen les gràcies continuen insistint en posar en qüestió la legitimitat del futur nou govern de Catalunya. Que si no els deixen governar en el seu país, com si no fos també de la resta!. Que si el guanyador de les eleccions hauria d'estar al govern!. Que si no hi cap altra país on el guanyador de les eleccions no formi el govern!. Etc, etc, etc.. Tanmateix, les regles del joc estan molt clares. I els demòcrates de debò les han de respectar sempre. No estem en un sistema presidencialista sinó en un de parlamentari. Per tant, aconsegueix ser president i formar govern el que és capaç de reunir una majoria dels diputats i diputades. I punt.
El que abans de les eleccions i durant la campanya electoral es tanca les portes, tant a la seva dreta (PP) amb el tema del notari, com a la seva esquerra amb el tema del DVD, per no parlar de les immenses diferències programàtiques de CiU amb la resta, ho té molt difícil per pactar amb ningú un cop coneguts els resultats electorals. Segur que s'ho ha de fer mirar. No hi ha dubte que CiU va guanyar les eleccions clarament -en vots, percentatge, escons i territoris- des d'un punt de vista numèric. Però, tampoc hi ha cap dubte que va perdre les eleccions des del punt de vista polític, almenys per tres raons: perquè va quedar molt i molt per sota de les seves expectatives; perquè va perdre el seu plebiscit contra el governanterior (68 escons de CiU contra 70 de PSC-ERC-ICV); perquè no s'havia deixat cap marge de maniobra per a poder pactar.
L'altra història d'aquests dies és que Esquerra ha enganyat a la gent perquè no va dir abans amb qui pactaria desprès de celebrades les eleccions. Ja vaig explicar en el seu dia - "Qui ha de dir amb qui pactarà???" - que no entenia perquè se li exigia a Esquerra el que no s'exigia ni a CiU ni al PSC, que ja es veia que quedarien primer i segon en els resultats electorals. CiU no va dir en cap moment amb qui pactaria desprès de les eleccions. Només va dir que no pactaria amb el PP, però en cap cas va deixar clar si pactaria amb el PSC o amb ERC. Així doncs, CiU va enganyar a la ciutadania??. Només un cop coneguts els resultats va dir que les seves prioritats eren, per aquest ordre, pactar amb el PSC, governar en solitari o, com a tercera possibilitat, pactar amb Esquerra. I el mateix podríem dir del PSC. Perquè, doncs, se li exigeix a Esquerra una cosa que no s'exigeix als altres partits??. Perquè s'acusa a Esquerra d'haver enganyat a la ciutadania i no s'acusa d'haver-ho fet ni a CiU ni al PSC??.
D'altra banda, considero un menyspreu a la intel ligència dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya dir que han estat enganyats perquè els partits no diuen amb qui pactaran abans de les eleccions. La gent és intel.ligent i quan emet el seu vot ja fa els seus càlculs respecte als possibles pactes que es preveuen i en relació amb qui pactarà el partit al que pensen anar a votar. Dit amb altres paraules, la immensa majoria de la gent que ha votat a Esquerra (o a CiU o al PSC) li han fet confiança i no han posat cap mena de condicions al seu vot. Els que tenien dubtes sobre de quina forma podia ser utilitzat el seu vot, o bé s'han quedat a casa (abstenció, vots en blanc), o bé ja han votat directament al partit amb el que volien que es pactés; o sigui, per exemple, si algú volia que Esquerra pactés amb CiU, o viceversa, i no estava segur de amb qui pactaria Esquerra, ja ha votat, com és lògic, directament a CiU, o viceversa.
Fa molt temps que conec en Julià de Jòdar. Des d'abans de la mort del dictador, quan ens reuníem per fer alguna cosa per a salvar a en Salvador Puig Antich. O desprès de la mort del dictador, per a lluitar contra una constitució espanyola que, tant aleshores com ara, ens semblava totalment insuficient. No ens hem tornat a trobar des de finals dels anys 70 o principis dels 80 del segle passat. Però sempre l'he continuat llegint: perquè escriu bé i perquè escriu coses que trobo importants i interessants.
Avui, de nou, fa un article molt interessant a Vilaweb, "No costa gens somiar?", que crec molt recomanable. Estic molt d'acord amb la seva anàlisi exhaustiva de "mirar la jugada d'ERC pel cantó positiu, d'ordre intern i extern". Això és, justament, el que pretén Esquerra i, per tant, el que ha fet i el que pensa fer Esquerra.
Per tant, primer, no només som capaços de creure en tot això (el que diu el seu article) els d'Esquerra, sinó que és justament el que creiem. Segon, evidentment el que pretenem és que el poble se'ns cregui de debò, perquè nosaltres ens ho creiem i perquè pensem que és bo pel país i per a la majoria de la seva gent; treballarem de valent per aconseguir-ho. Tercer, crec modestament que els d'Esquerra ja hem demostrat a molts ajuntaments, consells comarcals, diputacions i també al govern de la Generalitat que sabem manar de debò; tanmateix, som conscients que hem de millorar, contínuament. Quart, estem decidits a que ens deixin manar de debò, tenint en compte, però, que tenim 21 diputats i el 14% dels vots. Cinquè, Esquerra manarà de debò en el nou govern de Catalunya, tenint en compte les limitacions objectives esmentades abans.
Tanmateix, hauríem de precisar que vol dir exactament manar de debò. Esquerra podrà manar més i de debò quan més capaços siguem de crear junts una majoria social nacional, una majoria social per a la sobirania i el progrés del nostre país, entès en un sentit ampli.
El PSC, Esquerra i ICV-EUA han decidit fer un acord per a un Govern d'Entesa Nacional pel Progrés.
Els resultats electorals van significar, d'una banda, que CiU va perdre el seu plebiscit contra l'anterior govern. De forma clara. D'altra banda, van suposar una nova oportunitat per a un govern catalanista i de progrés. El catalanisme de progrés (PSC, Esquerra, ICV-EUA) continua tenint la majoria social i continua sent el govern que millor garanteix la cohesió social i nacional simultàniament.
És un govern fet a Catalunya i en clau catalana. És un govern fort, que serà un equip per a fer polítiques constructives, estables i serenes. És un govern que vol la continuïtat de les mesures de l'estat del benestar que va iniciar l'anterior. És un govern valent que ha resistit les pressions del PSOE, els poders fàctics madrilenys i d'alguns barons del PSOE i del PP que volien un govern encapçalat per CiU sense la presència d'Esquerra.
Amb aquesta opció, Esquerra és coherent amb la seva aposta estratègica de l'últim congrés d'esdevenir la força hegemònica de l'esquerra catalana, de ser l'esquerra nacional. Hi ha 1,2 milions de persones a Catalunya que es declaren, simultàniament, de centre-esquerra i més (o tant) catalana com espanyola: aquesta és la gent a la que Esquerra vol arribar per a configurar una majoria social nacional i de progrés.
CiU, a més de perdre el seu plebiscit contra el govern anterior, tenia com a prioritat explícita l'acord amb el PSC, i el que és més greu, utilitzant al PSOE i els poders fàctics de Madrid per a establir una psoevergència explícita o implícita a Catalunya ("Sobre resultats i pactes"). És cert que el PSC no va més enllà de l'Estatut retallat i que va presentar esmenes a Madrid a l'Estatut del Parlament, però CiU tampoc va més enllà de l'Estatut retallat i va fer el pacte Mas-Zapatero que va traïr i enterrar l'Estatut del Parlament. Dit amb altres paraules, un govern d'Esquerra amb CiU no representa cap valor afegit ni a l'àmbit de la cohesió nacional ni a l'àmbit de la cohesió social. Al contrari, el que s'ha anomenat un "front nacional" CiU-ERC no té cap valor afegit a Catalunya i suposaria dificultats afegides pel desplegament de l'Estatut a Madrid.
Ja s'ha acabat una llarga campanya electoral, amb característiques especials i específiques, que ha estat molt ben analitzada per Saül Gordillo al seu bloc, amb "Avui toca reflexionar: crida a la participació". Per cert, felicitats a en Saül ja que Mike Ibáñez a La Vanguardia l'ha considerat com el millor bloc de la campanya, exhaustiu i plural.
La nit electoral i els resultats també han estat ja molt analitzats. Pels blocaires és molt interessant la nit electoral organitzada per Vilaweb. Pel que fa als resultats:CiU guanya, disminuint en vots, però es queda molt lluny de les seves expectatives; el PSC té un retrocès molt important, en vots, percentatge, diputats i en ciutats que són feu tradicional socialista: uns vots que en gran part van cap al nou lerrouxisme de Ciutadans; el PP també baixa en vots i percentages però manté el seu espai electoral perdent només un diputat; ICV-EUA és qui més guanya en aquestes eleccions, en escons, diputats i l'únic que puja en nombre de vots; finalment, Esquerra baixa en vots, percentatge i diputats, però molt menys del que molts volien i pronosticaven. Per cert, les enquestes que més s'han aproximat al resultat final han estat les del CIS i l'Actual/Dossier Econòmic ("L'enquesta del CIS") durant la campanya i deu n'hi dó la de TV3 a la nit electoral.
Esquerra ha consolidat l'espai de l'esquerra nacional i els seus resultats són una mostra de confiança com a força política amb capacitat d'impulsar polítiques públiques des del govern de la Generalitat al servei del conjunt de la societat catalana.
Pel que fa als possibles pactes amb reafirmo en el que vaig escriure a priori: "Sobre resultats i pactes". La qüestió clau en aquest sentit és que el nou govern es formi a partir de la voluntat de les forces polítiques catalanes, sense cap supeditació a les pressions que puguin arribar per part del govern i dels poders econòmics i mediàtics espanyols. La clau, doncs, està en mans de Montilla i el PSC: resistiràn les pressions que puguin venir del PSOE o de El País, per exemple en el seu editorial d'ahir, i faran un govern en clau catalana??. La clau està també en mans de Mas i CiU: anirà un partit que es diu "nacionalista" a demanar ajuda a l'"amic" Zapatero per a fer una "psoevergència" implícita o faran un govern només en clau catalana??.
També en això en Saül Gordillo ha estat pioner. No em fa res imitar-lo ja que crec que és d'interès pels seguidors del bloc el conèixer quines són les entrades que més visita la gent. Aquest mes d'octubre són les següents:
Escric aquesta entrada abans de saber els resultats de les eleccions al Parlament. Faré, doncs, un exercici teòric: d'una banda, apuntar quins poden ser els possibles resultats en funció de les darreres enquestes i de com ha anat la darrera setmana de la campanya; de l'altra, fer algunes hipòtesis sobre els possibles pactes i coalicions a partir del 2 de novembre.
Des del meu punt de vista, força escèptic respecte a les enquestes com ja he comentat altres vegades, la del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) té una cosa que m’agrada i que, crec, la fa relativament creïble: al fer l’estimació de vot i d’escons ens diu explícitament i clarament que “ha fet cuina” i que, per tant, “amb una altra cuina” sortirien uns altres resultats. L’enquesta es va fer abans de començar la campanya electoral però és, de llarg, la que té una mostra més gran: 2.000 entrevistes. A diferència de pràcticament totes les altres enquestes, en aquesta hi ha més gent que aprova la política de la Generalitat actual que no pas que la desaprova. El CIS també sembla preveure que hi haurà una participació superior a la d’altres enquestes: un 65,3% diu que anirà a votar amb total seguretat i un 17% que probablement hi anirà. Unes xifres que, de fet, serien coherents amb l’augment important que hi ha hagut del vot per correu. D’altra banda, en aquesta enquesta una tercera part (33,5%) dels que pensen anar a votar encara no tenia decidit, quan es va fer l’enquesta, a quin partit votarà.
Pel que fa als resultats previstos, l’enquesta de l’Actual/Dossier Econòmic, la segona més important pel número de persones entrevistades, s’assembla molt a la del CIS, tot i que més en escons que no en percentatge de vots. D’altra banda, en el cas de CiU, el PSC i el PP els percentatges de vots i els diputats previstos són considerablement semblants en aquestes dues enquestes i en les darreres que han fet tant El Periódico com La Vanguardia. Per cert, uns percentatges de vot i un nombre d’escons que van a la baixa, especialment en el cas de CiU i una mica menys en el del PSC, respecte a les enquestes d’aquests darrers mitjans de comunicació al començar la campanya. Pel que fa a ERC les enquestes del CIS i de l’Actual/Dossier Econòmic donen una estimació de vots i d’escons superior a la dels mitjans de comunicació esmentats, al contrari que en el cas de ICV-EUA en que l’estimació de vots i d’escons és inferior en el primer cas que en el segon. Així doncs, un possible resultat en escons a partir de les enquestes esmentades podria ser: CiU, 49-50; PSC, 39-40; ERC, 20-21; PP, 13-14; ICV-EUA, 11-12.
Personalment, vista l’evolució de la campanya en els darrers dies, crec que Esquerra traurà un resultat millor i, com a mínim, repetirà els resultats de 2003. Estem amatents. Esquerra és, avui, l’únic partit que pot evitar que el proper govern de la Generalitat depengui de Madrid, sigui del PSOE o sigui del PP. Només uns bons resultats d’ERC faran que CiU i el PP no sumin prou escons per a pactar. Només uns bons resultats d’ERC faran que el PSC no estigui sotmès als dictats del PSOE. Només tindrem un govern catalanista i de progrés, de forma simultània, si Esquerra està present en el proper govern de la Generalitat desprès de l’1 de novembre. Per tant, tots els que volem un govern independent de Madrid, tots els que volem un govern catalanista i de progrés, d’esquerres i catalanista hem de votar Esquerra. Hem de parlar amb els nostres familiars i amics perquè votin també Esquerra. Perquè ara toca, "Ni Mas ni Montilla: Catalunya i progrés". Perquè ara és l'hora d'Esquerra, de l'esquerra catalana independent, de l'esquerra catalana responsable.
Tanmateix, amb els resultats abans esmentats no seria possible una majoria CiU-PP. Si que ho serien matemàticament però no políticament, crec, les majories CiU-PSC-ERC o CiU-ERC-ICV. Per tant, les majories possibles, almenys en principi, tant matemàticament com políticament serien: CiU-PSC, CiU-ERC i PSC-ERC-ICV. Anem a pams. La possibilitatd’una sociovergència explícita, amb un govern de coalició CiU-PSC em sembla molt poc probable (i en aquest sentit coincideixo amb Vicenç Sanchís): ni els militants i simpatitzants d’uns i altres ho acceptarien de bon grat (altra cosa són alguns votants i sobretot molts poders fàctics), ni és fàcil que algun dels dos caps de llista accepti ser el conseller en cap de l’altre. Una altra cosa és una psoevergència implícita, amb un govern amb minoria de CiU, que sembla clar que guanyarà les eleccions, amb un cert suport del PSC impulsat pel PSOE i per l’”amic” Zapatero; en aquest cas, tot dependrà de la capacitat de resistència del PSC i Montilla davant de les pressions del PSOE i Zapatero, sabent que a aquests darrers els hi podria anar bé de cara a les eleccions municipals, autonòmiques i generals a Espanya, però que significaria la desaparició de la singularitat del PSC, i podria tenir importants i desconegudes conseqüències pel PSC a les eleccions municipals i a les espanyoles a Catalunya. Els altres dos governs de coalició (CiU-ERC i PSC-ERC-ICV) són, ara com ara, tant matemàticament com políticament possibles; tots dos tenen avantatges i inconvenients des del punt de vista polític i de la possibilitat d’arribar a acords programàtics i de govern; en tots dos casos hi ha ferides polítiques importants entre els partits que han de pactar, algunes més recents (entre PSC, ERC i ICV) i d’altres que venen de més lluny (CiU i ERC) i, en tots els casos, es poden haver fet més greus en aquesta llarga campanya electoral. Ens espera una feinada.
