Per què votar CiU?

Torno del Majestic, ja prou tard. No està malament: la victòria de CiU és clara i inapelable, 11 diputats de més i 140.000 vots de diferència. Tot i això, hi ha una certa sensació de desànim: la veritat és que s'esperava més i, sobretot, s'esperava que el tripartit no sumés.

Què hi farem? La gent ha parlat, i a partir d'aquí s'ha de muntar un Govern que tingui, per sobre de tot, un President nacionalista. Cal veure si tots plegats en serem capaços!!

Visca la terra!

En un acte ple de simbolisme, ahir Artur Mas va pronunciar un solemne discurs de compromís amb Catalunya davant la tomba de Guifré el Pilós, el primer dels comptes catalans i pare simbòlic del nostre país. Pot ser un bon document per reflexionar en un dia com avui, de la transcedència de demà:

"Avui acabem en terres de Girona el tram final del procés que ens durà com a nació a l’elecció del President número 128 de la Generalitat, i per tant, de Catalunya. Aquests murs romànics de Santa Maria de Ripoll, que acullen les restes de diversos comptes catalans i del seu fundador, Guifré el Pilós, són un espai d’elevat simbolisme nacional. He triat aquest indret perquè vull deixar constància solemne del meu compromís personal i polític amb la nació catalana, amb Catalunya, la nostra pàtria. Sant Maria de Ripoll i Guifré el Pilós són símbols i alhora síntesi de la història i l’ànima del poble català. Els sòlids murs, aixecats per primer cop l’any 880, han estat protagonistes i testimoni de les primeres passes del nostre país.

Guifré va lluitar contra els sarraïns i va aixoplugar sota el seu govern els Comtats d’Urgell i Cerdanya, Barcelona i Girona, i Osona. Va creuar la fina línia entre la continuïtat en l’imperi franc per anar configurant el que en el segle XII ja es coneixeria com la nostra Catalunya. Guifré és pare simbòlic de la nostra pàtria i artífex de la llegenda de l’escut de les quatre barres. Segur que de les seves ferides va brollar la sang vermella. Però la seva inscripció amb els dits de la mà en un escut de fons groc és tan llegenda com realitat és la nostra senyera.

Llegendes, les de l’ensenya o el naixement de la nació, que s’han anat forjant al llarg del segles amb obres i aportacions com la primera història de Catalunya, redactada aquí mateix, fins a la Renaixença cultural del XIX. La seva inexactitud històrica no les fa menys valuoses o menys certes, tot el contrari. El més important és que aquest simbolisme és patrimoni i creació del nostre poble, que ha estat, és i vol continuar sent una realitat inqüestionable. La Catalunya de molts segles és la que ens ha portat fins avui i ens ha dotat també d’una mítica i un imaginari col.lectiu i compartit.

Això ens ha de fer sentir orgullosos i deutors d’una identitat singular i pròpia, que amb tots els seus cims i les seves valls ens ha dut fins al llindar del segle XXI. Els pobles i les llegendes construeixen la seva història i el seu imaginari sobre grans fites, victòries i derrotes. Victòries i grandesa com la de Guifré el Pilós i Jaume I i derrotes com el 1714 o l’afusellament del President Companys.

Avui sóc aquí, som aquí, per reeditar el nostre compromís vital i generacional amb el nostre poble i la nostra nació. Com tantes altres generacions anteriors nosaltres tenim el dret i sobretot el deure de servir el nostre país. El nostre projecte de país és el que combina arrels i noves branques, tradició i modernitat. La Cultura més pròpia i singular amb la globalització més àmplia i oberta al món. Si el poble de Catalunya el proper dia 1 de novembre ens diposita la confiança necessària per assumir la més alta responsabilitat amb la qual ens pot honorar:

Prometem servir Catalunya i el poble català amb tota la dignitat i l’esforç que ens aportin la raó i el sentiment. Amb el ferm propòsit de fer del nostre país una pàtria més lliure, més justa i més pròspera per a tots els catalans i catalanes. Honrant els nostres avantpassats, servint als nostres compatriotes i llegant un futur més lluminós als nostres fills i filles.

Moltes gràcies."

Avui dimarts és el dia de reflexió (que estrany que sigui dimarts i no dissabte, oi?). Al llarg d’aquests dies, he omplert el bloc d’informacions, opinió, articles d’altres, links... Tants arguments com he sabut trobar per complir l’encàrrec que em feia a mi mateix amb el títol que porta: donar motius sobre perquè votar Convergència i Unió.

No sé si ho hauré aconseguit gaire, però en tot cas avui ja estem en dia de reflexió. I he pensat que seria interessant posar-hi alguns links a materials que ens anessin bé per reflexionar, si és que fa falta, què fer demà dimecres.

En primer lloc, proposo uns quants articles de premsa, alguns dels quals ja han sortit en alguna altra anotació. Per exemple, articles de Jordi Cabré (“Eleccions i patriotisme”), Ferran Sáez (“Wegener”), Oriol Pi de Cabanyes (“O Mas o Montilla”), Joan Oliver (“Engrunes”), Jordi Graupera (“Per què votaré Artur Mas”), Agustí Colomines (“O caixa o faixa”), Ángel Castiñeira i Josep M. Lozano (“Una proposició indecent”)o Vicent Sanchis (“Sense vacances (1)”).

Per tenir elements sobre la taula, recomano igualment visitar alguns blocs indispensables, com el de Saül Gordillo, Carles Agustí, Carles Sala o Carles Puigdemont. També crec que fan reflexionar algunes anotacions que he anat deixant al llarg d’aquests dies, com “Al PP le gustaría la repetición del tripartito”, “Aires de tripartit?”, “Dos models diferents de país” o “Entre la mediocritat i l’ambició, triaré l’ambició”.

Aquesta ha estat, també, una campanya mediàtica. I, per tant, val la pena donar algun cop d’ull al famós DVD (en capítols al YouTube), o a les entrevistes que VilawebTV ha fet als cinc candidats. També és interessant escoltar Josu Jon Imaz fent un míting en català o les notícies sobre els incidents al darrer míting del PSC. I fins i tot també val la pena riure una mica amb alguns vídeos que corren per la xarxa, com aquest, aquest altre o fins i tot aquest (totalment real, per cert).

En quant a articles més purament de pensament, tres links ràpids als darrers articles que ha escrit Jordi Pujo, durant la campanya: “Massa important per oblidar-ho”, “Posar el punt sobre les is” i “Programa i lideratge”.

I també valdria la pena no oblidar, per últim, que escollirem dimecres al Parlament que votarà al President de la Generalitat número 128 de la història. Com li deia aquesta nit a un amic, via mail, dimecres podem fer possible que el 128è President de la Generalitat sigui algú amb cara i ulls, amb moltes mancances, però amb un amor i voluntat pel país a prova de bomba. Amb ganes de donar els millors anys de la seva vida a construir "la millor Catalunya de la història".

Encara que de vegades sembli mentida, la fidelitat del nostre poble a les seves institucions fa que, malgrat el nostre sagnant passat, dimecres escollirem el Parlament que dirà qui és el 128è President. Molt pocs països del món poden dir-ho això. Estiguem-ne a l'alçada.

Algú em va dir de tot, via comentari al bloc, quan vaig gosar insinuar que els primers beneficiats per la repetició del tripartit serien la gent del PP a Espanya (Acebes, Zaplana, etc.). Doncs resulta que qui avui ho afirma, amb tota tranquilitat, és l'editorial d'El País, diari progre i pro-sociata per excel·lència.

De fet, l'editorial d'avui és bastant aclaridora, i diu tot un conjunt de frases dignes de ser destacades (les reprodueixo per major comoditat, en el mateix ordre que surten al text):

- "Esquerra ha vuelto a la equidistancia, aunque de forma claramente imperfecta"

- "La agenda la ha marcado CiU (...) Pero la campaña más bien ha puesto las opciones en su lugar natural: o CiU con apoyo externo o tripartito vuelve a ser la disyuntiva"

- "El vídeo de CiU es poco agresivo al lado de los de la fundación del ex presidente Aznar (FAES) o el del famoso dóberman"

- "Al PP le gustaría la repetición del tripartito, porque la alianza socialista con Esquerra da buena munición en el resto de España"

I d'un lloc a l'altre: després d'una dosi d'El País, un bon article de l'amic Enric Canela: "President o encarregat". Molt recomanable!!

Sembla que ha tingut un cert ressò l'anotació sobre el tema d'Iniciativa... Hi afegeixo dos nous elements: al debat que virtualment ha organitzat el bloc "Strawberry fields" hiha algunes idees interessants al respecte. De vegades les coses es diuen de manera ben senzilla i clara: "els vaig votar a les eleccions passades perquè era l'únic que m'inspirava confiança... però s'ha dedicat a ser un sumís amb el tripartit."

Un altre element tambés és molt clar: no es pot votar ICV pel presonatge que tanca la seva llista, el Sr. Jiménez Villarejo. Recordat sobretot per ser qui va demanar el processament de l'aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, que al final va ser exculpat per la Sala Pena del TSJC. Condecorat després per Pasqual Maragall, ara es dedica a donar lliçons des dels neocomunistes que fan veure que van de catalanistes.

Amb aquestes condicions, un catalanista no pot votar ICV. El que s'ha de veure!!!

Conec també alguna gent que, essent exvotants de Maragall, volen mantenir tranquil·la la seva consciència votant aquest proper dimecres a Iniciativa. Algú fins i tot m’ha arribat a confessar, davant la meva incredulitat, que “dubto de votar en Saura o en Mas”. Ostres!

Hi ha molts motius per no apostar per Iniciativa el proper dimecres. Ompliríem un bloc sencer (començant, per exemple, pel que ha dit el president Pujol aquest vespre a Badalona: la seva ideologia ja no es porta enlloc d’Europa, és una relíquia del passat!). Hi ha, però i en el fons, un gran motiu: si votes Iniciativa perquè no t’agrada Montilla, de què et penses que serviran els diputats que tregui ICV? Doncs per fer president Montilla, és clar! Alguns, com el Sr. López-Bulla (m’estalvio comentaris sobre aquest “senyor”, si tinguéssim temps també n faríem un bloc sencer) ja han fet el pas directament.

Llavors, quin sentit té votar Iniciativa si no t’agrada el Montilla? Continuarem demà!

Una anotació més abans de plegar, amb un recull de diversos blocs i articles, fent "caixa" de cara al dia de reflexio (bé s'haurà de reflexionar amb coneixement de causa, oi?).

Un primer bloc molt interessant, el d'Enric Canela, que fa dies ja vaig incorporar al menú de blocs que visito. Catedràtic de bioquímica i company de batalles en temes d'Universitats i Recerca dins de CiU, al seu bloc hi té continguts de tipus més polític i d'altres més propers al seu món professional. Molt interessant per perdre's-hi una mica.

Un segon bloc: el de Jordi Xuclà, amb un llarg i complert article sobre què ens hi juguem en aquestes eleccions ("finalment, hem de decidir qui presideix el nostre país amb mentalitat de país"). I un tercer encara, més de batalla: el bloc cat_alunya, amb una campanya interessant per als possibles electors d'ERC.

I acabo amb un article de Vicent Sanchis, director de l'AVUI, que he recuperat del finals de juliol però que, vistes les enquestes i previsions, sona avui encara molt actual: "Amb un gran marge en el triomf -de vuit a deu diputats- seria molt improbable que CiU no governés, però, en tot cas, els convergents no s'equivoquen quan afirmen que 'si suma, el tripartit tornarà a compondre's'". Queda dit!!

Realment ha estat un vespre molt emotiu: CiU ha aconseguit complir l'Olímpic de Badalona, amb casi 15.000 persones, i els discursos i les propostes han estat a l'alçada de l'espectació generada. Mai havia sentit en Mas fer un discurs com el d'avui, amb una aposta tan clara per dedicar
"els millors anys de la nostra vida a construir la millor Catalunya de la història".

Demà prometo alguns detalls més de l'acte, i la comparativa promesa sobre la movilització electoral d'uns i altres. De moment, un parell de fotos al final d'aquesta anotació. I dos detalls importants abans d'anar a dormir: pell de gallina al final del discurs d'en Mas (s'ha emocionat molt i ha hagut d'acabar, crec, abans d'hora amb el ulls mig humits), i bones vibracions però molta prudència. Prudència i por a la repetició, un cop més, d'un nou tripartit.

Escoltant de fons El Suplement del Xavier Solà (“són aires de suplement...”), llegeixo alguns textos que comenten les darreres novetats de la campanya, com els sempre imprescindibles blocs d’en Saül Gordillo (gràcies pels comentaris i enllaços!) o d’en Carles Puigdemont.

A banda d’altres coses prou interessant, hi trobo un cert flaire a pronòstic de repetició del tripartit... I la veritat, no m’acaba de fer el pas, és clar!! És interessant, en tot cas, llegir l’anàlisi d’en Saül sobre la possibilitat que en aquests darrers dies els “petits” pugin a costa dels “grans”, en contra del que podria pensar-se pel tema del volt útil. No hi acabo d’estar d’acord, però ja veurem el dimecres. Em preocupa més el que diu en Puigdemont en la seva anotació “Aires de tripartit”, posant sobre la taula els motius ja coneguts pels quals ERC, si pot, recolzarà la segona edició d’una fórmula que s’ha demostrat bastant inservible, i que previsiblement es repetiria amb menys pes encara d’Esquerra i més força per la inoperància pròpia d’ICV.

Cal fer uns darrers esforços, doncs. Avui en farem un de molt gros, intentant omplir el pavelló de la Penya, l’Olímpic de Badalona. Serà a partir de les 18h, i en Carles Agustí ja diu en el seu bloc que el tema pinta bé... Tant de bo sigui així!! En tot cas, quedarà clar que ningú més que nosaltres s’hi atreveix: el PSC ha optat per no intentar repetir l’acte del 2003 al Sant Jordi, i es conformo amb la meitat que nosaltres: tancaran dilluns al Blaugrana. Tot un indicatiu... Per cert, si tinc temps, a veure si després o demà parlo una mica de l’assistència als actes, perquè és un tema molt interessant i que, potser, deixa entreveure algunes conclusions interessants per dimecres. O no!!

Complemento el meu comentari anterior ambun nota que m'envia el bon amic Daniel Ortiz. El text és breu i es titula "Equilibri territorial": el reprodueixo a continuació, com sempre amb alguns enllaços de collita pròpia. Gràcies Dani!!

"Sempre m'ha cridat l'atenció el relativisme amb què alguns sectors oficialmentd'esquerres fan servir les paraules. Així, per exemple, si d'una banda sembla indubtable la seva preocupació "igualitària" en favor de les classes socials menysafavorides, d'altra banda aquesta mateixa preocupació brilla per la seva absència en relació a l'equilibri territorial. O és que la població que viu a més de 30 o 40 km de Barcelona no té dret als mateixos serveis bàsics de qualitat (sanitat, educació, medi ambient, infraestructures.) que els ciutadans de la capital?

L'actuació del govern tripartit en aquest àmbit parla per si sola. Les dades de la liquidació pressupostària del govern de la Generalitat el 2003 assenyalen una inversió a l'Àrea Metropolitana del 48,5%, enfront del 51,5% a la resta de comarques. Per contra, el Pressupost del 2006 estableix un 67,3% de la inversió a l'Àrea Metropolitana, enfront del 32,7% a la resta del país. Dit amb altres paraules: mentre la inversiò al Barcelonès és 3,4 vegades superior, el 2006 14 de les 41 comarques rebran una inversió inferior a la del 2003. Concretament, les Terres de l'Ebre veuran reduïda la seva inversió en un 15,8%, les comarques centrals en un 33,8% i l'Alt Pirineu i l'Aran en un 7,3%.

És aquest el concepte de país que més ens convé? Com es justifica el clamorós "oblit" de la població que no viu a l'Àrea Metropolitana? Per què aquest menyspreu de la població rural?

Però això no és tot. Resulta que durant els darrers 3 anys, la mentalitat governamental ecologista i progressista ha impulsat projectes com la famosa Xarxa Natura 2000, que amb un afany proteccionista desmesurat i mal entès, ha impedit sistemàticament una gran quantiat d'iniciatives de desenvolupament econòmic. El tripartit ha estat indiferent a l'abandonament del camp per part dels joves i a la pèrdua de població dels nuclis rurals. Han preferit salvar els ocells, en lloc de garantir el futur dels pagesos. Encara no han entès que aquests dos objectius no són incompatibles!"

El proper dimecres, a l’hora d’anar a votar, es poden tenir molts inputs al cap. De fet, triarem entre diversos candidats, i ideologies, i maneres de fer. Però, sobretot, triarem entre dues maneres diferents de veure el país: la de Convergència i Unió, i la del tripartit (sí, ho sento, amb ERC inclosa).

No és només un problema de discurs, que també: és un problema de xifres, de diners, d’inversions. Durant els darrers governs de CiU, el 50% del pressupost era invertit (aproximadament, és clar) a l’àrea metropolitana de Barcelona, mentre que l’altre 50% anava per les comarques menys properes a la capital. En els tres pressupostos aprovats pel tripartit (2004, 2005, 2006), aquest equilibri s’ha trencat, i la relació és de 70% a 30% (favorable a l’àrea metropolitana, no cal dir-ho).

Dues de les zones més afectades per aquesta política han estat les comarques del Pirineu i les Terres de l’Ebre. Aquest darrer cas és significatiu: vinga a utilitzar-los electoralment amb el tema del transvasament, i després reduïm les inversions com mostra clarament aquesta gràfica d’en Carles Sala, que il·lustra un breu però clar estudi sobre les inversions del tripartit a les Terres de l’Ebre. Per cert, la demostració clara que això és cert és el moc sideral que li va clavar l’impresentable Ernest Benach, acusant-lo tranquil·lament de mentider quan el que deia era cert (menys mal que en Carles és una persona prudent!!!).

Una altra de les zones que més ha patit han estat les comarques del camp de Tarragona o les de la Catalunya Central, com explica molt bé en aquest acte a Vic en Ramon Espadaler (al vídeo parla després del Quico Homs). Són dades objectives que demostren, en el fons, que un model té en compte tot el país, i l’altre bàsicament l’entorn barceloní. Crec que un nacionalista difícilment podria triar res que no fos el primer.

La necessitat d'impedir un nou tripartit l'exemplifica molt bé en el seu bloc en Josep M. Tarrat, proper alcaldable per Tremp. Precisament així titula la seva notació on, des d'un punt de vista territorialment allunyat de Barcelona, ho deixa ben clar: "Des de la seva trinxera del cinturó roig, aquest exercit ben alimentat per la potent Diputació de Barcelona ha definit el seu objectiu: “Catalunya serà espanyola o no serà”".

Potser apostar per Maragall va ser, en el seu moment, un crit d'esperança d'alguns electors catalanistes, i també l'esperança d'ERC: catalanitzar el PSC per fer un servei al país. Avui, tres anys després, veiem com realment s'ha fracassat (Montilla: "em sento de la mateixa família que el Sr. Bono i el Sr. Ibarra"). Fins i tot li podem posar una nota d'humor, com en aquest muntatge de com el PSC s'ha convertit ja en el PSOE.

El regidor de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana, publicava fa uns dies al seu bloc una anotació en què reproduïa un missatge que havia rebut d'algú del món de la cultura que comença dient "Saps que no sóc votant de CIU i saps, també, que no estic pas allunyat dels valors que defenseu com a partit".

La carta continua, centrant-se en alguns aspectes de la candidatura d'Artur Mas, i acabant amb la frase del títol, que em sembla és molt definitòria. Dedicat a aquelles i aquelles que encara tenen mandra i, sobretot, un fort sentiment patriòtic, podeu conultar-ne el text clicant a "segueix".

I per acabar amb l'article d'en Graupera, els motius pels quals acabarà votant CiU... En la línia del que dóna sentit a aquest bloc (els enllaços són meus).

"A) perquè són prou liberals per ser reticents a que 135 tios al Parlament sàpiguen més coses de la meva vida que jo. Em dóna confiança que siguin meticulosos amb la distància que hi ha d’haver entre els polítics i lal libertat individual.

B) Perquè són fills ideològics del personalisme i defensen un Estat del Benestar que no ignora la vessant espiritual, cultural, emocional i identitària de l’individu. Davant del relativisme socialista i el nihilisme materialista que se’ns endú, em sembla una bona notícia.

D) Perquè són nacionalistes. No pensen en la Generalitat com una diputació, sinó com la primera engruna del nostre estat.

E) Perquè només he sentit l’Artur Mas parlar de com pagarem el benestar d’aquí a uns anys, de quines mancances té la nostra economia i de quines solucions hi ha. Perquè diu que falta estalvi, hores de feina i cultura de l’esforç, i té raó, i dir això en els temps de consumisme, vol dir arriscar-se a ser ignorat.

F) Perquè pensa en com garantir serveis, en lloc de com obtenir-ne el control. Els xecs no m’entusiasmen, però entenc el missatge. Dret a decidir, cobertura pública.

G) Perquè ha parlat d’immigració: passats els “papers per tothom” calia saber quina idea tenen els candidats dels “papers per a alguns”. És l’únic que ha fet propostes concretes i amb ganes d’integrar els nous catalans. Puguin o no ser criticables, no són xenòfobes. No em fio dels altres, que gasten les paraules –com “xenofòbia”- per erosionar un candidat. La xenofobia col.lectiva vindrà i més val que poguem diferenciar-la dels intents d’evitar-la.

H) Perquè més enllà de ser el candidat més jove, l’acompanya una nova generació. La campanya electoral ha demostrat un canvi d’hegemonia cultural a Convergència queja fa temps que s’està donant al país. No deixa deser curiós sentir al PSC fent frases reaccionàries deltipus “mireu aquest joves de Convergència què fan, on anirem a parar”, per contenir el vot dels geriàtrics.

I) Votaré l’Artur Mas perquè és un líder,i perquè això no és el millor d’ell. El votaré perquè parla prou clar per d’aquí a quatre anys poder passar comptes. Perquè és el que està millor preparat i sap on vol anar. I

Z) el votaré perquè de cap de les maneres vull un altre tripartit. Votar PSC, ERC, IC-V o el PP, és acostar-nos-hi."

Els seus motius per no votar el PP, tot i que casi no caldrien, perquè la raó és simple, òbvia i evident:

"No votaré el PP perquè els seus objectius i els meus són contraposats. A banda de la mesquinesa amb la que ens han tractat, imfamant-nos in crescendo."

Continuem amb els motius que exposa en Graupera, referents en aquest cas a Iniciativa:

"No votaré IC-V perquè practica un neocumunisme verd que juga a la bona consciència amb la bona consciència de la gent. El neocomunisme no fa progressar ningú: ni pobres ni rics. IC-V no va més enllà d’una força de pressiói queixa monolítica. Semblen donar l’esquena a tota l’esquerra europea i a la seva autocrítica i reconversió:s egueixen proposant receptes que ja tothom ha donat per fracassa desperquè s’ha demostrat que ho són.

A Catalunya ens abocaría a una crisi de llarga durada en un moment crucial pera la nostra economia. O ens fem grans, competim a nivell global, deixem en segon lloc el mercat espanyol i caminem cap a la sobirania comercial, lluny de boicots, o no. A més, creuen que el tripartit ho ha fet bé i això francament vol dir que veiem el món de manera molt diferent."

Seguint l'anterior post, la següent anotació reprodueix els motius d'en Jordi Graupera per no votar la llista de Carod-Rovira:

"No votaré ERC perquè podria fer de Montilla president. Si el PSC ha de ser al govern al menys que no el lideri. A més no sé quin marge té Carod dins d’un partit on ja se sent com esmolen ganivets. Tampoc votaré ERC perquè funciona amb un model assembleari, que genera caciquismes absurds i inestabilitza els governs. I en fi, la seva dèria a primar la suposada esquerra al catalanisme ens té de genolls massa vegades, i no millorap as gaire la nostra societat, que diguem."

Com deia, voldria fer aquests darrers dies un petit sprint, i farcir el bloc de més i més arguments, pensant especialment amb tota aquella gent que està un pèl indecisa, especialment aquella gent amb sentit de país. Començo un seguit d'anotacions reproduint els comentaris que fa en Jordi Graupera en un article que finalment no es publicarà a l'AVUI.

El primer, els motius pel qual no votarà al PSC:

"No votaré Montilla perquè no és que sigui silent, és que és lent. Al debat, als anuncis, als actes s’ha fet evident “l’angost del seu horitzó de referències” com ha dit el Quim Monzó. Per molt intel.ligent que pugui ser, no està preparat per ser President de cap país. De l’entrevista que li va fer en Sala i Martín el més escandalós no em va semblar que l’insultés i marxés, sinó que quan se li va preguntar pels 17 mil del Prat o per les opes va parlar de competències i de la seva poca responsabilitat en el tema.

Es fa evident la seva manca d’imaginació: quan governa no canvia, ni lidera, ni crea. És un buròcrata. I en un país sense estat, cal imaginar el que no hi ési buscar solucions on no tens competències. A més ,esclar, la seva idea d’Espanya no és la meva: el nacionalisme català ha obrat sempre pensant: “tot el que noestà explícitament prohibit, està permès”; la Catalunya postnacional de Montilla se sustena en l’aplicació funcionarial dels textos legals seguint la màxima que diu “totel que no està explíctament permès, està prohibit”.

Votar Montilla és renunciar, cedir la Generalitatal PSOE, clausurar la nació."

En resum, totes les enquestes serioses semblen donar el mateix que ja dèiem fa varis dies. Per tant, poques sorpreses a l’espera del dia de Tots Sants. De rumors, és clar, en corren molts aquests dies. Alguns de més creïbles i altres de no tant. Els detallo sense perdre massa temps en paraules sobrants:

1- Diuen que La Vanguardia tenia una altra enquesta, però no s’ha atrevit a publicar-la. Una enquesta que donava, de fet, que el tripartit ja no suma, i que la diferència entre CiU i PSC està més a prop dels 20 que dels 12 que diu el CIS o dels 14 que diu el mateix diari avui. Però dir-ho essent l’últim mitjà que en publica una amb aquest resultat era massa fort pel prudent diari dels Godó, més quan han decidit ser els últims en publicar enquestes.

2- Aquesta enquesta coincideix amb una que corre de boca en boca en alguns ambients pròxims a CiU, per entendre’ns, que tampoc volen treure per no desmobilitzar el propi electorat. Això no m’ho crec massa, i dono més crèdit al que deia fa uns dies el Carles Agustí, que està treballant dins l’equip de campanya d’en Mas. Qui sap, però...

3- Un tercer rumor (coincident amb els altres, per cert), és que a Nicaragua tenen una enquesta que els hi dóna només 35 diputats, tornant a les velles èpoques d’en Quim Nadal. D’aquí la sobrevinguda presència de Zapatero els darrers dies, tot i que sembli que ajuda més aviat poc.

I un últim que, de fet, no sé si és un rumor, una realitat, o que jo no me n’he assabentat: ahir corria que el candidat Montilla ja no va a les ràdios a fer les entrevistes. Prefereix fer-les des del despatx per tenir amb ell el seu equip d’assessors, a mode d’”apuntadors”. Com a mínim, sembla que ahir amb en Xavier Bosch a RAC1 va anar així. Algú ho sap del cert?

La normativa electoral marca que avui era el darrer dia per publicar una enquesta, doncs estem ja a una setmana de les eleccions. Entre ahir i avui hem tingut algunes mostres de treballs amb una certa serietat (i interpretacions ben o mal intencionades segons correspongui), i mostres de treballs de pura propaganda (sempre ens quedarà en Francino!).

D’una banda, La Vanguardia, El Periódico i el CIS han publicat estudis amb resultats similars, i que venen a dir el que ja diuen totes de fa dies. La interpretació ha estat diferent, és clar, en funció de la necessitat d’animar a la tropa (veure els titulars d’un i de l’altre). La del CIS és d’abans de la campanya, o sigui que ben poc a dir-hi.

En canvi, en Francino i la SER (el grup Prisa en general, de fet) segueixen amb la seva creuada. La recepta és molt fàcil, com denuncia avui la Fundació Catalunya Oberta: agafes més votants del PSOE que de cap altra partit, els hi preguntes què votaran, t’oblides de res que no sigui la intenció de vot directe, i avall!! I tot i així, encara guanya CiU, malgrat ERC sembli tenir la paella pel mànec....

Fa pocs dies comentava sobre l’acte que va diumenge passat CiU al Pavelló de la Vall d’Hebró, amb la presència de Josu Jon Imaz i Anxo Quintana. Vaig comentar que una de les sorpreses del migdia havia estar l’excel·lent català amb què Imaz va fer el seu discurs, tot sencer. Uns dies després, ja teniu el vídeo a disposició, que deixo a sota. Dura uns 5 minuts, i es pot seguir el que diu el Josu Jon cap al minut 2:40. Gaudiu-ne!!!

Avui he participat en l'acte en què Artur Mas ha presentat les seves propostes sobre el tema de la seguretat. La veritat, es nota que l'actual Govern s'ha limitat a segir el full de ruta marcat, i anar fent: no calia matar-s'hi massa per fer-ho més o menys bé, quan t'ho deixen a punt.

La sorpresave quan repasses el que realment han fet, i t'adones especialment del desastre: el desplegament a Barcelona ha estat, per exemple, un desastre. Avui l'acte l'hem fet davant d'un solar on, fa ja molts mesos, hi havia d'haver construïda la comissaria de l'Eixample, a la plaça d'Espanya. El que hi ha ara és un immens forat.

No controlo gaire sobre dades concretes, però 1 any després que els Mossos hagin arribat a BCN encara falten per construir 3 comissaries, malgrat fa un any Maragall ja ho anunciés. El dimecres que ve comencen a noves comarques, i tampoc estaran a punt les de Ripollet, Sabadell, El Prat i Cerdanyola. Se m'ha ocorregut preguntar si amb CiU el tema era igual de poc eficient, i la veritat és que no esperava tal resposta: mai Jordi Pujol va inaugurar una comissaria més tard de la data prevista. I mira que en va inaugurar!!!

Aquesta és, en el fons, una mostra clara d'això del "bon govern". Podem discutir sobre programes, idees i ideologies, però hi ha una cosa clara: si fins i tot vas amb retard en una cosa tan senzilla com posar totxos, és que ets un inepte o un gandul. O les dues coses, clar, però potser no cal passar-se....

I un darrer apunt: avui s'ha vist clar que el nostre país no acaba als túnels del Garraf. La presència del Carles Sala o la Dolors Batalla, i les propostes que hem fet, expliciten el nostre compromís, també, amb aquelles comarques més enll'à de l'àrea metropolitana. I això, per un reusenc com jo, no pot ser més que motiu d'orgull, i de diferènci marcada amb el PSC-PSOE, és clar!!!

Un breu post, per incloure-hi el vídeo de l'anunci electoral de CiU per la darrera setmana de campanya, amb una única frase final, prou aclaridora:

"La raó és molt senzilla: estimem aquest país. Estimem Catalunya. I per això volem que Catalunya tingui un bon Govern"