Ahir vaig fer la proposta d'una política amb les parets de vidre, amb transparència, amb control. No és possible una nova economia sense ètica, i l'ètica no és possible sense una nova política. Potser per això crec que és fonamental canviar les formes, i aconseguir un registre de lobbies i, per què no, conèixer les agendes dels nostres representants públics, sabent amb qui ens reunim i què defensem. Necessitem també un finançament més transparent, i sancions persuasives quan no es compleixen aquests criteris.

Es tracta d'avançar cap a una manera de fer política on se sàpiga el que es fa, i què defensa cadascú, on el finançament irregular sigui molt més difícil, i quan es produexi la sanció sigui molt més exemplar. En el marc d'aquestes propostes he emplaçat a un Pacte per la transparència on, entre d'altres coses, se sàpiga quin és el patrimoni dels candidats, una proposta que he fet extensiva a la resta de candidats. Es tracta de fer un contracte on, d'entre les múltiples propostes, se sàpiga com s'entra en política i com se surt de la mateixa.

Sé que aquesta única mesura no és suficient. És més, quan hem sabut el patrimoni d'alguns (recordem l'irrisori patrimoni del senyor Camps) s'ha demostrat que amb aquesta mesura no en teníem prou. Però crec sincerament que aquesta és una de les maneres de fer visible propostes de regeneració democràtica. Des del meu punt de vista, es tracta d'un primer pas cap a un munt de canvis legislatius que s'han de fer per tenir una política i uns polítics amb parets de vidre, trasnparents. Com, per exemple, una de les propostes que vam fer des d'ICV-EUiA en la discussió de la Llei Electoral: podríem fer que hi hagués un enviament de propaganda electoral únic cap a la ciutadania i ens estalviaríem fins a 5 milions d'euros, cal limitar la despesa que fem els partits en campanya electoral (des d'ICV-EUiA aquesta campanya hem reduït en 100.000 euros el cost de la campanya de fa quatre anys). Podria fer un llistat de propostes en aquest sentit que hem fet en el marc d'aquest Pacte per la transparència que volem impulsar i que podeu consultar en el nostre programa electoral a la pàgina web www.joanherrera.cat.

Jo no vull que Catalunya sigui com València o Madrid, on els partits que estan protagonitzant tots els titulars sobre casos de corrupció surten reforçats a les urnes. A Catalunya hem de ser diferents, no normalitzant la corrupció, i a la vegada liderant una manera de fer política.

Ahir a la tarda sortia de la SER, on em va entrevistar la Gemma Nierga, i en pujar al cotxe cap a l’acte central d’ICV-EUiA a les Comarques Gironines, a Blanes, em vaig assabentar que les Nuevas Generaciones del PP de Catalunya, del PP d’Alicia Sánchez Camacho, havien penjat a la seva pàgina web un videojoc macabre on la candidata d’un Partit de la Por racista i xenòfob, lamentablement cada dia més en aquesta campanya, dispara contra ‘inmigrantes irregulares’ i adversaris polítics, entre d’altres perles que no són res més que apologia de la violència i frivolitzar amb un drama humà.

I Alicia Sánchez Camacho calla, un altre silenci clamorós d’aquesta campanya electoral. Jo insisteixo a demanar-li que faci fora el responsable de les seves Nuevas Generaciones, que assumeixi responsabilitats en comptes de guardar un silenci d’escàndol. Si no fan res, podríem emprendre accions legals.

Fins on pensen arribar el PP i Camacho? Quan camines a la vora de l’abisme, pots caure. I el PP hi ha caigut, i ens fa mal a tots plegats, a Catalunya com a societat, com un sol poble. Camacho va a poc a poc perquè pensa que ningú no l’aturarà. I és que ICV-EUiA som l’única força política que diem clarament, sempre que es donen episodis lamentables, que tenim un PP que fa de Le Pen a Catalunya, que fa racisme i que fa xenofòbia. Hem de ser molts i moltes, una sola veu unida, per dir que ja n’hi ha prou, que debatem idees però que no s’hi val que eliminem ningú del mapa.

No tenia ganes de parlar de la visita de Benet XVI, però després de les declaracions d’avui no me’n puc estar. Les les declaracions del Papa deixa clar que aquesta visita té un clar rerefons polític i ideològic, i no només estrictament religiós.
Glosar l’Espanya catòlica del Renaixement i contraposar-la amb la II República és tota una declaració de principis. Parlar de xoc entre fe i modernitat i laicitat, indica que la jerarquia catòlica té una clara voluntat de recuperar la influència social i polític perduda. Unes declaracions així només s’expliquen per aquest allunyament del Concili Vaticà II, de l’acceptació de la modernitat i de la secularització de la societat. La Jerarquia Eclesiàtica no accepta la pèrdua de la seva capacitat de control social, d’imposar les seves creences a tota la societat i dels privilegis acumulats al llarg dels segles.
Posats a parla de la història i de la II República el Papa podria aprofitar també per fer autocrítica sobre el paper de la jerarquia eclesiàstica durant el franquisme. Seria una gran aportació a la memòria històrica del país.
Sembla que en les declaracions hi ha una enyorança d’aquell país que consideraven reserva espiritual d’occident. Però en una cosa s’equivoca. El país d’avui no té res a veure amb el dels anys 30. La nostra és una societat secularitzada, moderna i laica, malgrat que l’Església gaudeix d’uns privilegis inexplicables a principis del segle XXI. La jerarquia eclesiàstica no marca ni l’agenda ni la moral de la societat. Som una societat europea, malgrat que els pesi. I l’Església, es que no decideix com s’estima la gent, ni com s’eduquen els nens i nenes, ni com han de viure les dones, es que no ho tornarà a fer. Hi ha realitats que no tenen marxa enrere.