No tenia ganes de parlar de la visita de Benet XVI, però després de les declaracions d’avui no me’n puc estar. Les les declaracions del Papa deixa clar que aquesta visita té un clar rerefons polític i ideològic, i no només estrictament religiós.
Glosar l’Espanya catòlica del Renaixement i contraposar-la amb la II República és tota una declaració de principis. Parlar de xoc entre fe i modernitat i laicitat, indica que la jerarquia catòlica té una clara voluntat de recuperar la influència social i polític perduda. Unes declaracions així només s’expliquen per aquest allunyament del Concili Vaticà II, de l’acceptació de la modernitat i de la secularització de la societat. La Jerarquia Eclesiàtica no accepta la pèrdua de la seva capacitat de control social, d’imposar les seves creences a tota la societat i dels privilegis acumulats al llarg dels segles.
Posats a parla de la història i de la II República el Papa podria aprofitar també per fer autocrítica sobre el paper de la jerarquia eclesiàstica durant el franquisme. Seria una gran aportació a la memòria històrica del país.
Sembla que en les declaracions hi ha una enyorança d’aquell país que consideraven reserva espiritual d’occident. Però en una cosa s’equivoca. El país d’avui no té res a veure amb el dels anys 30. La nostra és una societat secularitzada, moderna i laica, malgrat que l’Església gaudeix d’uns privilegis inexplicables a principis del segle XXI. La jerarquia eclesiàstica no marca ni l’agenda ni la moral de la societat. Som una societat europea, malgrat que els pesi. I l’Església, es que no decideix com s’estima la gent, ni com s’eduquen els nens i nenes, ni com han de viure les dones, es que no ho tornarà a fer. Hi ha realitats que no tenen marxa enrere.

Quan Montilla diu que vol governar sol, es tant com dir que no vol governar. Pitjor, es deixar via lliure a mas.

Podem i hem d’apendre dels errors. Reivindicar l’acció delGovern, i a la vegada dir, necessitem menys compartiments estancs. Però si una cosa no podem fer, perquè el país no s’ho mereix és renunciar a donar la batalla a la dreta i als valors d’aquesta.

El dia després de les eleccions, Ciu diu que pot pactar amb PSC, amb el PP o amb ERC. Ningú descarta que pot pactar amb CiU. I en canvi ningú explica que és precisament en un context de crisi, crisi econòmica i retallades com mai, que necessitem una sortida de la crisi més solidària i justa que mai.

Ja sabem que si CiU té força suficient el seu programa serà diuent aprimar l’administració, per acabar endegant una proposta de retallades socials i privatitzacions. Pero també sabem que vol dir que, per exemple, el PSOE governi sol (els socialistes sols). Retallades i més retallades.

Hi ha qui davant de la dreta o de les seves receptes es donen per vençuts, ho veiem setmanalment a Madrid. Quan els valors de la dreta s’intal•len al Consell de Ministres és la manera en la que la dreta s’acabi instal•lant al Govern. Però a Catalunya ens podríem trobar que hi ha qui acabi donant la batalla per perduda abans de jugar-la. Jo crec que no ens ho podem permetre. I no s’ho pot permetre una societat que majoritàriament es sent d’esquerres i que té el convenciment que a Catalunya no ens podem situar en aquesta estela de retallades.

En els temps que corren es tracta per tant de ser l’esquerra que es reivindica d’esquerres. L’esquerra que parla amb l’esquerra. L’esquerra que vol solucions d’esquerres. La que vol una alternativa als conservadors. I encara que sembli difícil, no ho és. Es tracta de tenir voluntat política. Aquesta és la qüestió per molta gent d'esquerres, et resignes o et rebel·les? Prefereixo formar part dels segons.

Una remodelació estil ZP. El vell estil efectista, el nou estil gens social. D'una tacada aconsegueix la cuadratura del cercle. Posa a en Pérez Rubalcaba, al parallamps perfecte. Un home hàbil i brillant, que representa com pocs aquesta opció social-lliberal, continuista, d'ordre, i tot s'ha de dir, no gaire d'esquerres. Si algú podria vendre una estufa al tròpic i un congelador a l’artic, aquest és ell. Qui millor doncs per explicar que les polítques econòmiques del Govern són d’esquerres? Treu a De la Vega. I no toca a la ministra més contestada al carrer, la ministra Salgado, ni rectifica una pèsima i injusta política econòmica que condemna al país a l'estancament econòmic. Certifica que les polítiques socials i d'igualtat ja no són la prioritat. De fet, les polítiques d'habitatge ja se les havia carregat amb uns pressupostos nefastos, mentre que les polítiques d'igualtat les deixa al ministeri de... sanitat, després de decidir fer cas omís a la llei que ampliava el permís de paternitat. I això si, com que li perd l'estètica, posa dos Ministres amb marges per fer ben poc, Valeriano Gómez i Rosa Aguilar. El primer haurà de ser el Ministre de Treball amb la pitjor reforma laboral possible, una reforma que era tant dolenta que fins i tot el mateix Gómez va arribar a manifestar-se contra la mateixa el passat 29 de setembre. La segona, Rosa Aguilar, portarà unes polítiques, les de mediambient i agricultura, després que hagin desmantellat el Ministeri de Mediambient, havent reduit les inversions ambientals de forma dramàtica i amb un Govern amb menys sensibilitat ambiental que els propietaris d’Exxon Valdez. Capítol a part mereix la sortida d'en Moratinos, el ministre de les dues cares, promarroquí com pocs, i a la vegada, persona que quan va tenir marge i el van deixar, es va comprometre amb les polítiques de cooperació com mai s’havia fet.

Tot plegat, com sempre, envoltat d'aquest efectisme tan “zapateril”, un efectisme per intentar tapar les polítiques més vergonyant que pot fer un Govern que es reclama d'esquerres però que en res es diferencia d'allò que al final acabaria fent un Govern conservador.